Avui a «Culturoscopia» volem conèixer la feina dels luthiers del segle XXI, i ho farem entrevistant a Xavier Vidal i Roca, un professional amb gairebé quatre dècades d’experiència en l’elaboració i restauració d’instruments musicals de corda (violí, viola i violoncel). Hem parlat amb ell i amb Marc Arcas, responsable de la secció web, per a veure com una professió que mira al passat pot sumar-se, també, als nous temps i obrir la porta a les noves tecnologies.
Trenta-sis anys d’experiència com a luthier i vint-i-vuit amb el teu propi taller i botiga. Parla’ns una mica de la teva trajectòria professional.
Amb disset anys vaig decidir fer una activitat manual però amb un punt artístic, i em vaig interessar pels instruments de música. En aquella època es va començar a introduir la música a les escoles (primers anys de la democràcia), a tenir cura de la cultura i de l’aprenentatge musical a les escoles, i la guitarra tenia molta força gràcies a la Nova Cançó i la cançó protesta; per això, al taller on vaig començar compaginàvem la construcció d’instruments d’arc amb la feina de guitarra. De seguida, però, vam optar per l’especialització i ens vam centrar en el violí, la viola i el violoncel. Personalment, m’he dedicat sobretot a la restauració, però la botiga m’ha exigit dedicar energies a proveïdors, als accessoris,… A més, des del principi hem tingut una mentalitat molt innovadora, treballant amb criteris de qualitat, tenim un taller de contemporània, representem a luthiers contemporanis de tot Europa, hem anat seguint les tendències i els moments, ens hem anat adaptant, i durant una època també compràvem instruments antics a França i els restauràvem per a oferir-los als estudiants de grau mig. Actualment tenim un taller de restauració de qualitat i nivell, i el traslladarem al costat per tal de separar-lo de la botiga per, així, oferir un ambient més exclusiu per als professionals.
Un luthier és un fabricant, un artesà, un artista?
L’altre dia vaig llegir un article que deia que qui fa les coses amb les mans és un manipulador, si les fa amb les mans i amb coneixement és un artesà, i qui fa les coses amb les mans, amb coneixement i a més hi posa el cor és un artista, i hi estic d’acord. El luthier és un artesà que ha de conèixer molt l’ofici, les tècniques, tenir experiència i recursos, cada instrument és un món i necessites adaptar-te a ell. Quan restaures has d’entendre l’estil d’aquell instrument, l’època, ser respectuós amb el producte, no pots distanciar-te’n, has de fer un anàlisis estètic, d’estils i conceptual d’aquell instrument que estàs explorant per seguir-ne les pautes, i això t’obliga a fer un esforç artístic, però és en la construcció quan hi pots posar la teva part més artística. D’altra banda, nosaltres fem instruments basats en els del segle XVIII, el músic demana un producte que s’assembli tant com sigui possible al de l’època, i acabem fent còpies, limitats en l’aspecte creatiu per les proporcions de l’instrument. Per això, malgrat que a vegades es parla d’aquesta feina com la d’un artista, el luthier té unes limitacions, tant a nivell artesanal com a nivell d’ofici. És cert que hi posem molt de la nostra part, però no com ho fa un pintor, que pot fer el que ell vulgui realment.
¿Quins tipus de materials utilitzeu en la construcció dels instruments musicals?
Per gairebé tots els instruments la part de la tapa harmònica de l’instrument és avet, la part que produeix el so del piano, de la guitarra, de l’arpa,… es produeix amb avet, normalment; la resta de l’instrument es realitza, generalment, amb arç. Pel que fa a les cordes s’utilitza el wolframi, el tungstè, la plata, els aluminis,… Actualment s’ha investigat molt en aquest camp perquè són cares, s’han de canviar periòdicament i generen una indústria molt potent, amb EE.UU. i Europa al capdavant de les investigacions malgrat que els xinesos intenten disputar aquesta hegemonia, fins ara sense èxit perquè els músics no s’arrisquen a comprar un instrument tan car en un mercat nou.
Quant temps es pot trigar en elaborar un dels vostres instruments?
El violí està enllestit en un mes i mig, i al violoncel hi dediquem uns tres o quatre mesos. Tot el procés és manual, primer seleccionem la fusta, segons el criteri de cada client es tria una zona o una altra, ja que no és el mateix un arbre que creix a Croàcia que un d’Àustria. D’aquesta manera, l’espècie de l’arbre escollida ja fa que l’instrument tingui unes característiques, i a partir d’aquí decideixes el model que vols i en comences la construcció.
Existeix algun encàrrec o reparació de què guardis un bon record?
Al principi vaig acceptar alguna reparació per imatge i donar-me a conèixer. Recordo que l’Orquestra Ciutat de Barcelona va tenir un accident amb la seva viola, va caure i va quedar destrossada, i vaig pensar que seria una bona ocasió per demostrar la meva capacitat per a la restauració, així que la vaig refer del tot, i encara funciona sense cap problema! Aquesta és de les més destacades, però n’he fet tantes i tantes…
Com us ha afectat l’arribada de les noves tecnologies? ¿S’ha modificat la forma d’elaboració dels instruments musicals o manteniu les tècniques tradicionals?
No crec que ens hagi afectat perquè sempre hem tingut una visió innovadora: a l’inici seguíem la tendència del moment, amb el taller en un pis, però volíem obrir el taller al públic i tenir una botiga especialitzada en instruments, sempre, això sí, sent molt respectuosos amb l’ofici de luthier. Actualment, vèiem que la cultura es ressentia de la situació econòmica, continuàvem tenint feina, però a llarg termini ens podia afectar, així que vam plantejar alternatives de futur: vam apostar fort pel lloguer d’instruments perquè et genera una dinàmica d’ingressos constant, vam obrir la botiga on-line perquè el mercat d’aquí s’estava reduint, vam canviar el plantejament d’origen i vam encarregar la gestió informàtica a una altra empresa. D’aquesta manera intentem que la nostra pàgina, tot i ser molt operativa i funcional a nivell de vendes, tingui un bon nivell de qualitat, volem crear un entorn i una imatge amb què la gent hi estigui a gust, amb un punt artístic. I la propera adaptació pensada és obrir el local del costat on hi ubicarem un taller, i així ho tindrem tot separat: la botiga en un local, la tenda on-line en un altre i el taller professional en un tercer. Tots estaran absolutament relacionats perquè depenen l’un de l’altre, però seria absurd ajuntar-los perquè les necessitats d’espai i de concepte són diferents.
Quina música escolta un luthier?
A mi m’agrada la música com a expressió artística, la música és comunicativa, et pot portar a un estat d’eufòria, de tristesa, de malenconia, de reflexió,… La música clàssica m’encanta, visc amb ella, visc d’ella i visc per ella, és una referència per a mi, però crec que a nivell personal necessito enriquir-me amb altres tipus de música. Estic obert al jazz, al pop, al flamenc,… També és veritat que quan estàs tan ficat en un entorn de clàssica necessites trencar una mica, no? Nosaltres som uns afortunats ja que la música clàssica la sentim amb una gran proximitat, però en aquest aspecte som més oberts.
A més de la teva dedicació com a luthier has fet conferències, t’has dedicat a la formació i la docència, has organitzat exposicions. ¿Són obligacions de la professió o una oportunitat de gaudir més enllà?
Fins i tot he sigut president d’associacions espanyoles de luthiers, com l’AEML (Asociación Española de Maestros Luthiers) i GLAE (Gremio de Luthiers y Arqueros de España), he redactat estatuts,… És una responsabilitat que assumeixes quan un ofici t’agrada molt, quan coneixes molt aquesta professió i forma part de la teva vida. Aleshores, i sense adonar-te, fas coses que et costen, però és difícil negar-te si hi ha gent que s’interessa i vol conèixer la feina que fas. Crec que és una qüestió de responsabilitat, és un fet que es converteix en una experiència pels altres i en una experiència gratificant, també, per a mi.
La professió de luthier és un bon negoci al segle XXI? ¿Us afecta d’alguna forma la crisi en el sector de la música? ¿O potser els clients i activitats a les quals vosaltres proveïu (concertistes, músics, estudiants de música, música en directe,…) s’han pogut adaptar millor a les noves formes de fer i sentir la música?
Penso que si fas les coses ben fetes, si te les estimes, si ets competitiu, si tens cap i anima, te’n surts. És ben difícil fer bé qualsevol cosa, li has de dedicar energies, temps, il·lusions,… Actualment hi ha molt intrusisme i frau al nostre sector i a més es produeix en un entorn on hi ha molta competència que et fa les coses més complicades, però aquesta situació també et fa ser molt exigent, molt competitiu, et fa treballar molt i t’obliga a dedicar-hi molts esforços. Jo crec que si continues fent les coses bé te’n surts, potser fa falta una mica de regulació al sector. Nosaltres ens hem defensat millor perquè som creatius, perquè assumim molts riscos, ens esforcem molt, ens exigim molt, però segurament és desproporcionat l’esforç que estem fent pel retorn que n’obtenim, per l’exigència que tots ens posem a sobre.
Quina mena de clients teniu? ¿Us moveu més en el mercat nacional o en l’internacional? Institucions o particular?
Quan s’inicia un projecte d’aquest estil s’ha de buscar un equilibri de retorn immediat i treballar uns targets específics. Inicialment vam obrir la pàgina web com a canal de venta d’accessoris i consumibles; al principi el més important és cercar aquells clients que tenen necessitat de material especialitzat i no el troben, i nosaltres els vam oferir un gran catàleg i un servei molt ràpid: una persona pot comprar una corda a les 15 hores i l’endemà a les 9 del matí ja ho té a casa. Després vam ampliar el catàleg i es van afegir articles més professionals, d’un major grau de perfecció i complexitat, i aquest tipus de material ens van ampliar les nostres fronteres comercials, bàsicament per aquesta especialització i per oferir material que als països d’origen no troben. Diguem-ne que, a nivell de consumibles, ens movem en un entorn més nacional, i amb el material més especialitzat arribem arreu del món.
Quin és l’article o instrument que més veneu?
Vendre instruments de música a través d’internet no és fàcil, per això el que més venem són aquells productes de què la gent té necessitat d’abastir-se, és a dir, cordes, petits accessoris, costelles, articles de regal,…, accessoris del dia a dia que necessiten i que sovint no troben la varietat que volen o no en tenen accés, ja sigui perquè estan tancant moltes botigues de música o per la localitat on viuen. Comprar a la nostra pàgina web és molt més còmode, més econòmic, més ràpid i a més sempre hi ha algú que t’orienta i t’ajuda.
Com s’ha adaptat Xavier Vidal i Roca Luthier a les noves tecnologies? ¿Com us funciona la pàgina web? Esteu a les xarxes socials?
A Facebook ens segueixen mig miler de persones, mentre que a Twitter no arriba al centenar, i són seguidors força participatius i agraïts, però encara ens falta establir estratègies molt més definides. Tenim també un canal a Youtube on pengem vídeos, i més endavant hi inclourem vídeos més didàctics, posarem una càmera al taller i mostrarem com es canvien les cordes, com es realitza el manteniment de l’instrument i d’altres curiositats. Pel que fa al web, ha donat un salt important en aquest últim any, amb una facturació molt interessant, i a l’inici del curs escolar és probable que ampliem el personal en aquest àmbit per donar una embranzida a la nostra presència a la xarxa. Però costa molt, és a dir, el nostre és un sector que a nivell de tecnologies i xarxes socials no està gaire desenvolupat, no existeix un grau alt de participació on-line, no hi ha comunitats establertes on puguis interactuar, la participació en el nostre sector és més esporàdica, però encara tenim camí per recórrer en aquest sentit.
¿Com veieu la competència dels grans grups de comerç on-line com Amazon? Creieu que ajuden a fer créixer el vostre mercat?
Sí, evidentment, però és complicat parlar de determinades pàgines web amb determinats avantatges fiscals; sigui com sigui, tampoc ens preocupa perquè nosaltres anem cap el tracte personalitzat, l’especialització i la qualitat, factors que el sector al qual ens dirigim valora. Hi ha un altre competidor que és el més significatiu per a nosaltres, sobretot a nivell d’accessoris i cordes, que es Thomann, una gran empresa alemanya amb qui hem volgut competir a nivell de preus, per poder dir a la gent: «No fa falta que ho compreu allà que us triguen 15 dies, sinó que ho podeu comprar aquí i ho rebeu demà. I a més al mateix preu i amb atenció al client, amb resposta ràpida, servei de postvenda, rapidesa,…». I al final la gent compra aquí i ho agraeix. És aquí on hem d’intentar lluitar i és on tenim marge de millora.
Xavier Vidal i Roca Luthier
C/ Girona, 124
08009, Barcelona
Pàgina web: http://www.luthiervidal.com
Facebook: https://www.facebook.com/luthiervidal
Twitter: https://twitter.com/luthiervidal
Youtube: https://www.youtube.com/user/luthiervidal
——
Robert Martínez Colomé i Jordi Pisa Sànchez
Desde un punto de vista totalmente distinto, Lucien Jerphagnon narra en esta espléndida y rigurosa obra la trayectoria de un hombre, que tras ver como su familia era exterminada a manos de su primo y emperador (Constancio II), fue confinado en un lejano palacio donde reinaba la delación. Recibió una educación exquisita y completa que parecía que le llevaría a convertirse en una alta autoridad eclesiástica. Sin embargo, el destino le tenía reservado un lugar en el trono imperial. Lo que nadie esperaba entonces es que de pronto revelara su secreta conversión al paganismo. Con un asombroso conocimiento de la época y una extraordinaria agudeza, el autor de la ya clásica «Historia de la antigua Roma» recrea la trayectoria vital de un hombre asombroso, al cual, incluso Gore Vidal le dedicó una de su mejores novelas históricas.
Situada durante el reinado de Domiciano (I d.C.), Señor y Dios Domiciano presenta una amplia imagen de esa época sirviéndose de dos personajes que están a la altura de las mejores creaciones de Lindsey Davis. Cayo Vinio Clodiano es un veterano con una desastroso historial matrimonial víctima del estrés propio de los legionarios que entran repetidamente en combate, pero en el fondo es un héroe, como tendrá ocasión de demostrar como miembro de la Guardia Pretoriana. Flavia Lucila ha tenido que enfrentarse desde muy joven a la soledad en una ciudad inhóspita y a abrirse camino por sus propios medios, pero su tesón le ha llevado a convertirse en una respetada peluquera en la corte de Domiciano. Del encuentro de estos dos personajes surge una apasionante historia en la que las aventuras y los flirteos no enturbian una esmerada y emocionante recreación del delirante gobierno de Domiciano.
Culturalia 