Us presento aquí l’entrevista que em van fer a La fada de Sarrià el passat mes de juliol en relació a la xerrada La Història en clau de dona.
Archivo de la categoría: Entrevistas
Entrevista: Lorca, de Joel Minguet, en el Teatre Romea
Os presentamos hoy una entrevista con Joel Minguet, actor y alma mater de Lorca que se representa hasta el 5 de mayo en el Off Side del Teatre Romea. Un espectáculo que transita a través de poemas, epistolas y sentiminetos por la amistad que forjaron dos genios como Dalí y Federico García Lorca. Una pequeña pieza pero con grandes dimensiones.
El joven Lorca, Dalí, literatura, pintura, música… Háblanos un poco de cómo surgió la idea y de cómo se desarrolló el proceso creativo.
Topo comenzó hace un par de años. Me rondaba la cabeza la idea de hacer algo sobre Lorca. No sabía qué, no tenía idea. Venía de una época de mucho trabajo y cuando acabé hice una parada. Después comencé a recopilar información, a leer su obra, e hice un poco de inmersión en lo que es la persona de Lorca. Decidí entonces cargar la moto con la guitarra y me dirigí a la costa este de Francia y estuve allí durante un mes. Los últimos 15 días hice campamento base en Cadaqués. Iba leyendo, hablando con gente y me di cuenta de la huella que había dejado Lorca en la zona, de su amistad con Dalí. Me hablaron de un libro que se titula Querido Salvador, querido Lorquito, que recoge la correspondencia que mantenían ellos dos, y a partir de aquí estiré del hilo. Y pude ir acotando la inmensidad de Lorca en sus años de juventud, en la época que vivió en la Residencia de Estudiantes, de 1919 al 1927, cuando conoció a Dalí, Buñuel, Unamuno, Alberti. Seguí tirando del hilo y encontré que podía mezclar estos diferentes lenguajes, desde la poesía, las cartas, el anecdotario que servía de hilo conductor y los monólogos de principio y final que se convierten el envoltorio de la obra. Fue un proceso creativo muy natural, sin una idea de inicio y poco a poco me he ido encontrando lo que ahora mismo es la obra Lorca.
Cantautor, recitador, trovador, cuentacuentos, parlautor (hablautor). Dónde crees que se puede ubicar mejor tu obra?
A mí me gusta mucho el concepto de parlautor (hablautor), que proviene del de cantautor. Todo viene de una anécdota. Hace unos años me propusieron hacer un espectáculo musicando canciones antiguas mías, de hacía unos 20 años. Yo no me acababa de sentir a gusto. Mi tesitura de voz había ido cambiando. Se lo comenté a Marcos Bayón, que es quien me ha producido el disco de Lorca, y él me dijo entonces, claro Joel, tú más que cantar tendrías que recitar. Tienes una voz de actor trabajada. Mira cuáles son tus influencias: Lou Reed, Leonard Cohen, Tom Waits… A partir de aquí fue apareciendo la idea de parlautor, emulando al cantautor, y creo que el espectáculo Lorca tiene mucho de esto.
Te has empapado de la obra de Lorca para crear este espectáculo. Qué ha quedado de Lorca en Minguet? Cómo te ha afectado? Te ha dejado algún resto?
Tenía muy claro desde el principio que no quería tratar este material de Lorca desde el conocimiento. Existen muchos trabajos y especialistas de Lorca… Yo quería tratarlo desde la barriga, desde un lugar mucho más emocional, porqué ese ha sido el proceso natural con el que me he ido encontrando. Y claro, después de un año y medio picando piedra, trabajando y poniendo el corazón evidentemente te vas empapando. Por ejemplo, cuando hice la elección de los poemas recitados fue como si hiciera una playlist, los poemas me gustaban porque me conectaban con alguna cosa, y cuando tuve los poemas escogidos, fui creando la dramaturgia.
Por eso, si al espectador un verso, una palabra, un acorde de guitarra o una expresión le toca en algún lugar y le hacen volar, el objetivo está conseguido. Y por eso el espectáculo es tan atmosférico, y juego en él con los efectos sonoros, con los delays, el chorus, las reverbs largas para buscar esa emocionalidad y la atmosfera que nos lleva a conectarnos con la emoción. Yo me conecto y de alguna manera es lo que busco con el público. Ir de la mano en este viaje y que nos pasen cosas, que te toquen un lugar y que te olvides de todo lo demás.
Cómo ves la intensa relación de amistad entre Lorca y Dalí? Háblanos un poco más de la etapa lorquiana de Dalí y de la etapa daliniana de Lorca.
En el espectáculo aparece y transitamos por ello, son unos artistas tan polifacéticos y la influencia de uno sobre el otro era tan bestia… Entre Dalí y Lorca la influencia era capital, Por ejemplo, a Dalí se le puso entre ceja y ceja que Lorca dibujara y en 1927 escribe la reseña de la exposición de dibujos que se hace de Lorca en la Galería Dalmau de Barcelona. También Lorca animaba a escribir a Dalí y en 1928 Francisco García Lorca, hermano de Federico y director literario de la revista granadina El gallo, publica en español el artículo San Sebastián de Dalí.
Claro, Lorca son sus poemas, es su teatro, pero también son sus dibujos, su música… Eran artistas multidisciplinarios. En la obra la influencia de ambos se nota, fruto de la amistad, de un juego de seducciones que construyeron entre ambos. Lorca tuvo una época en que estuvo enamorado de Dalí, y todo esto está en ellos. La obra se centra en la época de la Residencia de Estudiantes y en las estancias de Lorca en Cadaqués. Una época en la que la amistad entre los dos y la influencia era brutal. Uno bebía del otro. En esto me he querido centrar en el espectáculo.
Me ha sido imposible no recordar los arreglos de Paco Ibáñez a la hora de musicar los textos. Ha sido una influencia? Háblanos del disco producido al mismo tiempo que la obra. Fue fácil musicar los versos de Lorca?
La influencia de Paco Ibáñez es inevitable. Me emociona lo que dices porque mi padre había sido representante de Ibáñez. Y lo he mamado mucho desde pequeño. He ido a muchos conciertos de Ibáñez a los que me llevaba mi padre. Aún así, la influencia de Paco Ibáñez en el espectáculo no la he buscado, ha salido de forma natural.
Musicar los textos ha sido muy natural, muy espontáneo. Yo comencé a tocar la guitarra con ocho años. Yo de pequeño soñaba con ser músico. Esta era mi ilusión. Pero la vida me llevó hacia la interpretación. Y la música se quedó en un ámbito no profesional. Y ahora con este Lorca es cuando las dos cosas se han unido. Por ello la composición de la música no fue difícil, fue algo muy natural. El espectáculo me pedía guitarra. Por ello me siento muy cómodo. Y por otro lado como la música ha nacido de esta espontaneidad es muy fresca, muy natural, fluye de una manera por mi cuerpo franca y honesta. La música y la palabra van de la mano en la obra.
El resultado musical incluye recitación, canción y toda una serie de onomatopeyas y efectos sonoros y musicales. Háblanos un poco de todo esto. Requerimiento de producción o una voluntad, también, de actualizar a Lorca?
Grabar el disco del espectáculo ha sido el gran trabajo. Yo no había grabado un disco en mi vida, ni pensaba en hacerlo. Pero fue apareciendo a medida que el espectáculo iba creciendo. Cuando Lorca llegó al Off-side del Romea, Jordi Musquera productor y uno de los grandes valedores de la propuesta, me dijo: Joel, hemos de hacer un disco de esto. Gravé los previos de voz y guitarra en Prasat Studio. Los primeros resultados que me envió fueron «guau, es impresionantes, pero para el Sonar de día». Yo quería que el disco oliera, hiciera olor al espectáculo. Esta ha sido una de las grandes dificultades, al intentar ser fiel a Lorca.
Con el espectáculo no quería tan solo desarrollar la voz y la guitarra sino que quería darle un plus. Y este plus nos lo daba la tecnología. Jugar con los delays, con las reverbs largas, con las que se crea la atmósfera del espectáculo. Por otro lado, el espectáculo tiene un escenario vacío, con dos guitarras, una flamenca y una española y un rack de efectos sonoros en los pies.
Lorca, Margarida Xirgu, Teatre Romea… La elección del escenario fue casualidad o una elección buscada?
Carles Canut, director del Teatre Romea, es el máximo valedor del espectáculo. En el momento en el que le hice la propuesta y la escuchó lo vio clarísimo. Yo buscaba un lugar en Barcelona que tuviera una solera o conexión con la obra. Ciertamente Margadida Xirgu era la actriz fetiche de Lorca. ¿Cuántas noches Margarida Xirgu estuvo en el Romea? Existen muchas historias de la Xirgu en el Romea. Era un sueño que poco a poco se iba haciendo realidad y a la vez poco buscado en un inicio.
Con este espectáculo han ido pasando una serie de cosas de forma natural. La propuesta que le hicimos a Canut fue también muy fácil, ya que él es un gran amante de Lorca. Así, poder cerrar el ciclo Off-side del Romea este año con este espectáculo es un regalo. Y es que todo esto, Lorca, la Xirgu está en el Romea… El espacio es ideal para un espectáculo como Lorca. Siempre hemos intentado que los espacios donde representáramos la obra tuvieran una energía, que por sí solo formen parte de la escenografía.
Cómo crees que viviría Lorca en un mundo como el nuestro?
Lorca está en el imaginario de todos. Lorca, lo digo en el espectáculo, era un ser nacido para la libertad. Yo lo siento tan actual, era tan atemporal… Cómo se sentiría él ahora, esto no lo he querido obviar en el espectáculo. La obra se centra en la época de juventud, pero hago una elipsis al final, un monólogo final que es una bofetada sin mano. Habla de aquellas España, un pueblo de mancos, un país de paletos manipulables. Se lo cargaron. Lo fusilaron con 38 años. Alguien que con 38 años hizo todo lo que hizo, si no lo hubieran matado no me puedo imaginar a dónde hubiera llegado, seguramente hubiera sido un Nobel.
Su obra en general es tan bestia, es tan inmensa que hoy en día forma parte de nosotros. Mi objetivo no es polemizar, el espectáculo tiene otra línea, muy diferente… abarca una época de luz de Lorca, pero no he querido pasar por alto este tema, de cuál fue su final y que fue una tragedia. Hoy en día, creo que estos delays y estos efectos sonoros se le quedarían cortos, experimentaría, era tan avanzado a su tiempo… es que era atemporal.
Tienes en tu historial trabajo en el teatro, en el cine, en la televisión, como músico, como docente. Dinos en qué estás trabajando, si tienes algún nuevo proyecto y en qué ámbito?
Yo espero que este espectáculo tenga un recorrido largo. Llevamos un año y medio con él, pero justamente ahora está comenzando. Espero que en el Romea lo pueda ver mucha gente, y que a partir de aquí podamos viajar por Cataluña, por España y quién sabe. Pero espero que tenga un largo recorrido. Creo que este espectáculo me acompañará mucho tiempo…
Aún así, en estos momentos he comenzado ensayos de un espectáculo teatral que se llama Human de la productora Dactilar, una producción medio inglesa y medio de aquí, que estrenaremos el 1 de junio en Barcelona. Es una obra de teatro con texto de Pepe Castejón, un texto maravillos. Y ahora en estos momentos estoy compaginando los ensayos de una cosa y la otra, conviven los dos textos en mi cabeza. En Human yo estoy solo como actor, pero Lorca es algo mío que he ayudado a concebir, y estará mucho tiempo conmigo. Espero y deseo que guste, y que tenga su vuelo. A ver dónde nos llevará.
——
Jorge Pisa
Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘Asja. Amor de dirección única’.
Fascinada pels noms menys coneguts del passat i obsedida a recuperar-ne la història, Roser Amills (Algaida, 1974) ha fixat la seva atenció en Asja Lacis, una dona a qui molts van voler relegar exclusivament al paper gairebé decoratiu d’amant del filòsof Walter Benjamin. Per a l’escriptora mallorquina, però, va ser molt més que això, i ara pretén situar-la al lloc que realment li correspon amb Asja. Amor de dirección única, una novel·la que arriba a les llibreries en un acurat volum gràcies a l’encertada feina de l’editorial Comanegra. Culturalia ha volgut parlar amb ella per descobrir què la va seduir de la figura d’Asja Lacis i d’aquesta història d’amor, de constants anades i vingudes, entre dos personatges tan intensos.
Vas començar aquest relat a principis dels anys 90. ¿Com descobreixes Asja Lacis?
El pare del meu primer fill em va descobrir a Walter Benjamin, vaig començar a llegir la seva obra i el que s’havia escrit sobre ell, i l’Asja em cridava l’atenció perquè era un misteri, l’acusaven d’haver estat una dona perillosa que l’havia portat pel mal camí. Vaig fer un intent d’escriure sobre Benjamin perquè m’interessava moltíssim, però sempre acabava apareixent ella, així que ho vaig deixar reposar. I fa uns tres anys, amb La bachillera acabada de publicar, estava començant una nova novel·la que se’m resistia (és la que tinc en marxa ara), vaig parar i, com a distracció, vaig tornar a Benjamin, a repassar les fitxes que havia escrit quan encara anava a la universitat, i vaig veure que hi tenia l’esquema de la novel·la. M’hi vaig ficar de ple i vaig descobrir coses meravelloses d’una dona que em va entusiasmar, no feia altra cosa que investigar sobre l’Asja, com més ho feia, més em fascinava, i el resultat d’aquell procés és aquesta novel·la.
A Asja. Amor de dirección única, la protagonista mira enrere per recordar la seva història d’amor amb el filòsof Walter Benjamin, l’altre protagonista de la novel·la, un amor a primera vista.
Aviat vaig entendre que havia estat una grandiosa història d’amor i no volia inventar-me més del necessari: vaig buscar molta informació, documentació privilegiada, cartes, per ser fidel a la realitat. La meva dificultat, però, era com explicar-ho sent una història real, i vaig trobar el camí fent que rememorés aquell passat, era la manera més intensa i bonica d’explicar una història d’amor: quan mirem enrere ens adonem de la transcendència d’aquella relació en la nostra vida. Evidentment, la memòria juga males passades i canvia coses, apareixen dubtes, però m’agradava que l’Asja posés en dubte el que va fer, el que recorda, el que va fer Walter Benjamin, el que recorda que li va explicar el filòsof sobre ell mateix, i aquí es crea un joc que a mi m’ha fascinat sempre: ¿què és real, el que recordem o el que recorden els altres, aparentment més objectius? S’estableix un joc que té molt a veure amb la història, i durant uns mesos em vaig sentir com si estigués viatjant amb l’Asja, tant en el seu viatge de Berlín a Moscou com en el seu viatge cap el passat. I va ser molt intens.
Des del primer moment, l’Asja exerceix una gran influència sobre Benjamin: li descobreix el comunisme, li va presentar Bertolt Brecht, amb ella va intentar guanyar sentit de l’humor, va canviar el seu estil narratiu. Creus que ella era conscient del seu poder?
Sí, perquè ja des de la seva vocació, que era el teatre com a font de reivindicació, treballava en la clandestinitat amb nens del carrer i els ensenyava que el teatre funcionava com a teràpia i com a manera de progressar socialment; era una mena de “treballadora social de la intel·lectualitat”, i, tot i la seva modèstia, mantenia una actitud que semblava que no interferia, però guiava els nens fent-los creure que era un joc o un pacte educatiu, canviant-los la vida: un nen que viu al carrer i passa gana pot acabar sent un criminal, i ella els reconduïa d’una manera subtil aprofitant el seu potencial. Així, quan es troba amb Brecht, Benjamin i tants altres, ella exercia de motivadora, els feia veure les coses d’una altra manera, seguint els preceptes que predicava. I penso que a Benjamin el veu com un nen burgeset una mica perdut, i va decidir espavilar-lo: no era gens dogmàtica, però en la seva manera de parlar-li, de donar-li algun toc d’atenció, li descobreix altres maneres de pensar. Ell se’n va adonar, i això el va acabar d’enamorar d’ella, fent del seu un amor no només apassionat i carnal, sinó també un amor intel·lectual, que és l’amor veritablement profund i més difícil d’oblidar.
Benjamin ho va fer tot per ella, fins i tot renunciar als seus principis, es va divorciar per casar-se amb ella, però res no va funcionar. ¿Entens que el lector pugui sentir més simpatia per ell que per l’Asja?
A vegades llegeixes un llibre en unes circumstàncies de la teva vida i prens partit per un personatge o per un altre, però si l’agafes uns anys després potser canvies d’opinió. Per això crec que l’opinió dels lectors dependrà molt del seu estat d’ànim; el que sí puc dir és que amb aquest llibre coneixem una manera de ser dona, com va ser l’Asja, que pot generar debat, ser dona en aquesta època i d’aquesta determinada manera no era tan senzill com pot semblar: hi ha gent que la pot assenyalar amb el dit o criticar-la per prejudicis, per maneres d’entendre el que ella mateixa intenta explicar. Hi ha gent que m’ha dit que li cau bé, altres que no i prefereixen Walter Benjamin, hi ha qui diu que ell els posa nerviosos o que no coneixien aquesta faceta… La gràcia és que durant el llibre veus els personatges des de diferents prismes, tu mateix canvies d’opinió sobre si el bo és ell i la dolenta és ella.
Però ell canvia la seva manera de ser per ella.
Això no és del tot cert perquè Benjamin havia de fer el canvi igualment, vivia en una situació hipòcrita: estava casat però no tenia bona relació amb la seva dona, sense veritable vocació de pare prototípic d’aquella època, dels que treballaven per mantenir la família, volia continuar investigant com un estudiant etern, i ella és el detonant, el pressiona a voler fer aquelles coses per ella, però veritablement ell les acaba fent per si mateix. I fins i tot hi ha coses que ella també li demana i que decideix ignorar-les, com ara salvar-se. Per això no saps si una persona arriba a la teva vida per fer-te-la canviar, o aquella persona arriba perquè tu ja estàs canviant i ella només n’és un símptoma o una evidència. El que sí que és cert és que hi ha un abans i un després de que el Walter conegui a l’Asja i l’Asja al Walter, i ara veient-ho, així en passat, podem arribar a totes aquestes conclusions. Però, com bé sabem, la vida no és mai tan senzilla, no podem pretendre que les coses passen per un únic motiu, és un conjunt de circumstàncies.
L’Asja és un personatge poc conegut: tot i que va deixar escrites les seves memòries, en elles no parlava ni de Walter Benjamin ni del gulag. ¿Documentar-te per escriure aquest llibre ha estat un procés senzill?
No, al principi només trobava referències molt parcials, i em vaig enfadar perquè molts acadèmics repetien una visió simplista d’ella: que era una bolxevic russa que coneix Walter Benjamin a Capri el 1924, el mateix que havia escrit Gershom Scholem a Història d’una amistat, on explica les cartes que va intercanviar amb Benjamin, però si les llegies amb deteniment ja hi trobaves moltes altres dades. I vaig començar a investigar fonts més difícils de consultar a Letònia, a arxius russos (amb l’ajuda del traductor de Google per comprovar el nivell de la traducció que s’havia fet), algun petit homenatge que li havien fet per la via del teatre del proletariat per a nens, algun article seu, així va ser com vaig començar a trobar el gruix de coses veritablement importants, i encara em va sorprendre més que no s’hagués publicat res amb cara i ulls sobre una dona com ella i la seva visió del teatre, amb un mètode propi basat en la improvisació. Fins ara hi havia molt poca cosa, i ho he intentat compilar en aquesta novel·la.
El títol del llibre, ‘Amor en dirección única’ no és casual. ¿Per què el vas triar?
És una picada d’ullet a aquells que han llegit a Walter Benjamin perquè un dels seus llibres fonamentals és Calle de dirección única, el va escriure per a ella, amb el sentit de l’humor que li havia suggerit, és una obra estranya que fa en un moment en què està col·lapsat, l’escriu molt ràpid, amb moltes ganes, i el dedica a l’Asja. De fet, viatja a Rússia per entregar-li el primer exemplar quan està a punt d’editar-se. És molt emocionant, molt romàntic, li dedica perquè ella “es la arquitecta de mi calle de dirección única”, i mentre escrivia aquesta novel·la em voltava pel cap que els dos se sentien abocats a un amor sense sortida (ell estava casat, ella volia ser lliure); era una relació molt difícil, com els carrers sense sortida, però ells continuaven allà, fent tot el que podien, com per exemple aquest llibre meravellós, el recomano a qui no l’hagi llegit perquè gairebé és poesia, petites píndoles que transmeten l’univers de Walter Benjamin d’una manera poc acadèmica però molt profunda, i amb temes que avui dia són més moderns que mai. Per això he volgut posar aquest subtítol (Amor de dirección única), perquè ho resumeix tot.
Preguntada per Bertolt Brecht sobre el seu pas al gulag (1938-1948), l’Asja només diu que va ser “l’hivern més llarg de la seva vida”, una experiència desoladora que li va fer perdre l’encís per les idees marxistes. Com sobreviu a aquells anys? ¿Podríem dir que el teatre li va salvar la vida?
Sí, això mateix. Investigant sobre el gulag vaig plorar molt, va ser terrible perquè en el seu cas, la imatge era la que tenim dels camps de concentració, però sempre amb un metre i mig de neu com a mínim, per això em permeto fer-li dir que és l’hivern més llarg de la seva vida, de deu anys; que t’enviessin a un gulag era una condemna a mort, la mitjana de supervivència era de dos a cinc anys. Ella sobreviu perquè observa que els vigilants acaben sent també presoners: havien de fer els mateixos horaris, passar el mateix fred, en ocasions la mateixa gana, física, però també espiritual. Aleshores, l’Asja proposa organitzar un equip de teatre, ho accepten amb reticències, i és converteix en un èxit que significava una estona d’esbarjo dins del malson. Amb cert sentiment de culpa, però, perquè sap que el grup rebia uns beneficis, una miqueta més de menjar, feien feines menys dures per poder sobreviure i continuar fent teatre. Això és terrible, és molt poètic però no oblidem que també és duríssim, l’Asja va sobreviure en unes condicions terribles, per això a les seves memòries decideix no parlar d’aquesta època tan dura, i ho fa per dos motius: per sentiment de culpa, perquè ella s’havia salvat mentre altres havien mort, i per por a represàlies per explicar la veritat d’aquella salvatjada.
Les teves dues darreres novel·les estan protagonitzades per dues dones excepcionals i admirables: Leonor, aquella batxillera de finals del XVIII i principis del XIX, i Asja Lacis. ¿Què tenen en comú aquestes dues dones?
Són dones reals que, en el seu moment, no van poder explicar la seva història per manca de receptors, pioneres en la seva època i en la seva faceta: la Leonor perquè va muntar una escola, va posar la cultura, els llibres, l’educació, per sobre de qualsevol altra inquietud, amb una vida tràgica però molt enriquida per aquesta decisió tan bonica; i el cas de l’Asja és similar, però en un altre context. A més, ningú havia explicat les seves històries de veritat, i crec que la meva vocació deu ser aquesta: donar veu a qui no ha tingut l’ocasió de fer-ho en la seva època, i confio que, ara que estem més evolucionats i som més tolerants i receptius, podrem valorar-ho i rebre-ho; també és una manera de reconèixer la seva feina. Vull que les històries de dones importants es reconeguin a nivell institucional i social, sovint es diu que hi ha poques dones que hagin fet coses, però el cert és que, malgrat que hi ha poques històries explicades de dones que hagin fet coses, ser-hi sí que hi son.
Dèiem al principi d’aquesta entrevista que portes vint-i-cinc anys amb l’Asja en la teva vida. Què n’has après, d’ella? ¿Què t’ha aportat aquest personatge?
He après que la seva única equivocació va ser confiar en una idea, el comunisme inicial, un comunisme intel·lectual que ella es va creure. Com a societat ens hauríem d’aplicar la idea de no creure’ns mai les idees massa radicals, que exclouen els altres o generen una actitud de guerra o de militància sense pensar. L’Asja era molt intel·ligent però va pecar d’entusiasta, potser per la seva joventut inicial, va creure en aquella utopia que era el primer comunisme, i al final de la seva vida se n’adona de que tot havia estat una trampa, que el totalitarisme i la manca de respecte per les vides humanes s’havia imposat. En aquest sentit, l’aprenentatge ha de servir per a que no tornin a passar aquestes coses, que siguem persones raonables, pensar quins interessos hi ha al darrera de cada notícia i aprendre del que ja ha passat en la història, que justament és el que ens pot ajudar. La Segona Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió, van passar coses que no havien passat mai en la història sobre la societat civil, i hauríem d’evitar que no tornin a passar, cal que aprenem del seu error, ni l’Asja ni Benjamin podien fer altra cosa, però ens van avisar del que estava passant a Europa i arreu del món. I, com dic al final del llibre: fem que el que ells van intentar ensenyar-nos a les generacions futures no sigui en va.
Títol: Asja. Amor de dirección única
Autora: Roser Amills
Editorial: Comanegra
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788417188023
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 18,00 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Entrevista: Xavier Borrell, comissari del festival Cubelles Noir.
La bona salut de què gaudeix la novel·la negra ha facilitat l’aparició de diversos festivals basats exclusivament en aquest gènere, convertits en celebrats punts de trobada per als seus nombrosos seguidors. Un dels més joves és el Cubelles Noir, nascut l’any passat de la mà de Xavier Borrell, reconegut especialista en aquest tipus de novel·la que fa anys que dedica el seu temps a difondre les virtuts del noir, ja sigui com a escriptor (El baile de los negros, publicat a Serial Ediciones l’any 2016), com a director del web Propera parada: cultura o periodista blackman al programa de Ràdio 3 Todos somos sopechosos. Culturalia ha parlat amb ell per a conèixer l’origen d’aquest festival, saber quines xerrades estan programades per a aquesta segona edició (del 17 al 20 d’agost), esbrinar per què premiaran a Ricardo Méndez com el millor personatge i, sobre tot, xerrar sobre el gènere literari que més l’apassiona: la novel·la negra, evidentment.
Aquesta és la segona edició del Cubelles Noir. ¿D’on sorgeix la idea de fer un festival negre precisament en aquesta població?
Un agost ja fa quatre anys vaig descobrir que en la nostra població quedava un forat el tercer cap de setmana sense activitats, tenia al cap fer un festival de la meva especialitat literària i després de converses amb l’ajuntament va sorgir la iniciativa.
La primera edició (2016) va ser tot un èxit, amb 1.200 assistents. T’ho esperaves? ¿Aquesta bona acollida et fa estar més nerviós de cara a l’edició d’aquest any?
No m’ho esperava. Havíem anat a festivals de pobles i eren una cosa més casolana, creiem que vindrien unes 20 persones, comptant els ponents, i que després ens n’aniríem plegats a prendre quelcom o dinar junts. Quan vam veure el diumenge a la tarda gent a peu dret que no cabien a les 70 cadires que hi havia a la sala, tot i jugar el Barça, ens vam adonar que això tenia un gran futur. En quant a aquest any, gràcies als meus companys de junta i l’ajuntament hem aconseguit passar d’un festival petit a un mitjà i creiem que ho tenim tot controlat per a què tot funcioni a la perfecció.
Hi ha altres festivals sobre novel·la negra. ¿Què diferencia el Cubelles Noir de la resta?
La diferència està en que es celebra en un poble de platja molt maco en ple estiu; això fa que els estiuejants de Barcelona o de parts de l’estat espanyol puguin venir amb la família aprofitant les vacances. A més, tots els membres de l’equip som molt aficionats al gènere i posem el 100% de les nostres forces en crear un contingut atractiu.
El gènere negre viu un bon moment en quant a popularitat. ¿Què creus que el fa tan atractiu?
Estem vivint una època molt convulsa en què la gent vol saber el que està passant, perquè el que ha passat ja el troba a internet, i, encara que sigui en ficció, el gènere pot donar explicacions a les notícies de cada dia. A més, la qualitat dels autors està pujant de nivell cada any.
Al Cubelles Noir heu programat més d’una vintena de xerrades i activitats. Si no en fossis el comissari, com a aficionat quina xerrada no et perdries?
M’interessen molt les que parlen d’actualitat, com la d’espionatge i la de terrorisme, perquè els ponents saben molt del tema. També les de futbol i cuina, dos aspectes molt freqüents a la novel·la negra.
Em crida l’atenció les taules rodones dedicades a la cuina i al rock and roll. Quins lligams tenen amb la novel·la negra?
El rock and roll en si és molt de novel·la negra, sobre tot en els excessos que històricament hi ha hagut al seu darrera; pel que fa a la cuina, és de sempre paral·lela als autors mediterranis, com ara Manuel Vázquez Montalbán o Petros Markaris.
Durant les jornades atorgareu el premi a la millor novel·la del gènere escrita per una dona, tant en català com en castellà. ¿Per què? Creus que les escriptores noir estan poc valorades?
Tot i que he sentit comentaris sobre per què fem un premi específic per a dones, la veritat és que no hi ha una raó especial, simplement ens agrada la novel·la negra que escriuen elles i la volíem reivindicar d’aquesta manera.
També premiareu per primera vegada el millor personatge històric, que enguany serà Ricardo Méndez de l’enyorat Francisco González Ledesma. Què té Méndez que el fa especial?
És un dels primers personatges que van aparèixer a la novel·la negra escrita aquí i amb un munt de vivències a casa nostra; a més, volem aprofitar que la filla de l’autor ha tornat a donar-li vida per fer-li un homenatge com mereix.
Com deies Méndez ha tornat a les llibreries gràcies a la filla del seu creador, Victoria González, que n’ha escrit una preqüela. A més, la saga Millennium va tornar l’any passat de la mà de David Lagercrantz, mentre que Carlos Zanón s’encarregarà de continuar la sèrie del detectiu Pepe Carvalho. ¿Què et sembla que aquests personatges tinguin continuïtat gràcies a altres escriptors?
Aquí tinc el cervell dividit; si bé em sento estrany llegint aventures de personatges escrites per altres, recordo quan era petit i em vaig quedar destrossat quan va morir Hergé prohibint que ningú més seguís amb les aventures de Tintín. M’agrada que la gent torni a agafar personatges quan l’autor ja no hi és, tot i que s’ha de mantenir la distància de saber que l’escriptor és un altre a l’hora de jutjar la continuïtat de la saga.
Per acabar, recomana’ns una novel·la o autor que hagis descobert recentment per aquells que vulguin una lectura per aquest estiu.
Recomano Sucios y Malvados, de Juanjo Braulio, Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo, i Temps de rates, de Marc Moreno. Tot homes, perquè prefereixo no mullar-me en quant a escriptores per no influir en el nostre premi, tot i que jo no en sóc jurat.
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Entrevista: Kristina Sandberg, escriptora que publica ‘La vida a qualsevol preu’.
L’any 2010 Kristina Sandberg (Sundsvall, 1971) debutava en el panorama literari suec amb el primer volum de la trilogia protagonitzada per la Maj, una mestressa de casa de mitjans dels anys 30, que va ser celebrat tant per lectors com per la crítica; dos anys més tard va arribar el segon títol, i amb el tercer (La vida a qualsevol preu, que ara publica l’editorial Les Hores) va ser premiada amb el prestigiós August Prize. Entre les tres novel·les han venut més de 400.000 exemplars, però quin és el secret del seu rotund èxit? Culturalia ha conversat amb Sandberg per a descobrir-lo, conèixer aquesta escriptora convertida en la nova sensació de les lletres del seu país i, de pas, saber més coses de la Maj, un personatge que, d’una manera o una altra, a tots ens serà familiar.
La vida a qualsevol preu és la teva primera novel·la traduïda al català. Què vas pensar quan t’ho van proposar? ¿Coneixies Catalunya?
Vaig estar molt contenta de que una editorial catalana volgués traduir la meva novel·la. La veritat és que no sabia gaire de Catalunya, però em va semblar molt interessant que una editorial nova es fixés en la meva obra, per això em va agradar molt la proposta. I ara sóc aquí, feliç!
Aquesta és la tercera part de la trilogia protagonitzada per la Maj. Parla’ns d’ella, qui és?
Quan coneixem la Maj és una dona jove als anys 30, de classe obrera i nascuda al nord de Suècia. Es trasllada a una altra ciutat i allà coneix en Tomas, un home més gran, ja divorciat i de qui es queda embarassada. La primera part està dedicada a aquest embaràs accidental, ella es sent avergonyida, no és fàcil ser mare en aquestes circumstàncies durant aquella època, i l’única sortida que els queda és casar-se. Així, la Maj viu un ascens social a classe petit burgesa, passa a ser mestressa de casa i es veu obligada a adaptar-se ràpidament a aquest nou ambient mentre tracta de ser acceptada per la seva nova família. D’aquesta manera, a través de la Maj el lector podrà comprovar com va ser el desenvolupament de la societat.
Tinc entès que per a crear la Maj t’has basat lliurement en la vida de la teva àvia materna. És així? ¿Quin és l’origen d’aquesta història?
Sí, em vaig inspirar en la meva àvia, però vaig crear una àvia fictícia perquè aquesta no és exactament la seva història. Quan em vaig quedar embarassada vaig preguntar a la meva àvia si ella ja estava casada amb l’avi quan va saber que esperava la meva mare, i en el seu rostre vaig veure que aquest fet encara l’avergonyia. Vaig reflexionar sobre la seva situació, vaig investigar una mica més sobre aquells temps i em vaig dedicar a escriure sobre això. També em va sobtar que fos en aquella època quan s’introduís la idea de Louis Pasteur de que la casa havia d’estar sempre neta per combatre les bactèries, això em va permetre entendre com pensava la meva àvia. El cert, però, és que no només m’he inspirat en la meva àvia, també en altres dones de la història, testimonis que he conegut durant la meva recerca per a la novel·la.
¿Creus que el lector del segle XXI es pot identificar amb una mestressa de casa de mitjans segle XX?
Sí, sé que és possible perquè així m’ho han transmès els lectors suecs. Molts reconeixen les seves àvies en la Maj, els més joves estan enfadats amb la protagonista perquè és una mestressa de casa feliç, que era el que es suposava que una dona havia de ser en aquell temps, i creuen que ella podia haver escollit una altra vida. Però és una època molt diferent a l’actual, no existia el divorci ni hi havia possibilitat d’avortar, i per això la Maj fa el que s’espera d’ella. Sigui com sigui, tots els lectors es poden identificar amb la història, i els qui estiguin interessats en aquest període podran aprendre que les circumstàncies eren molt diferents a les dels nostres dies.
Hi ha escriptors que afirmen que cada personatge té aspectes d’ells mateixos. Hi ha alguna cosa teva en la Maj?
Sí, totalment, hi ha una part meva que s’identifica amb la Maj, però no és un retrat meu en cap cas. Em desagraden aquells escriptors que afirmen que no hi ha res seu en els seus personatges. Hi ha coses que no compartim, com que la Maj està obsessionada amb la neteja i jo no, però sí és veritat que tots tenim aquest flux de pensaments dolents quan feinegem a casa que no ens agrada tenir. També compartim la passió per cuinar, m’encanta fer pastissos, galetes, com la Maj, i en el fons el meu ofici d’escriptora té a veure amb cuinar, només que en el meu cas ho faig amb l’idioma.
A Suècia la trilogia ha venut més de 400.000 còpies. ¿Quin creus que és el secret de l’èxit? Com l’explicaries?
Penso que l’èxit té a veure amb el fet que és una història bastant comú i que encara no havia estat escrita; en certa manera tots els lectors s’hi poden reconèixer, tothom té una àvia, una mare, una tia, que podria ser la Maj, i per això senten aquesta història com un relat proper. A més, a mi m’agradaria creure que també és per la qualitat del llenguatge, molts lectors han confessat que sembla que només s’hi parli de cuina i neteja però, sense saber per què, estan tan enganxats a la història com si es tractés d’un thriller.
Els crítics t’han comparat amb Virginia Woolf, que no està gens malament. És una de les escriptores que t’han influït?
Absolutament, m’agrada pensar que tinc un estil semblant amb el de Virginia Woolf: el seu flux de pensament, la seva forma d’escriure, ella també escrivia sobre fets íntims, comuns, domèstics, i això m’atrau molt. També m’agrada la relació de Woolf amb els seus lectors, a vegades fins i tot una mica distant, i sovint també em passa a mi amb els meus lectors. Però no ha estat l’única escriptora que m’ha influït, tinc altres autores de referència, com la caribenya Jamaica Kincaid o la francesa Nina Bouraoui, que també escriuen sobre la part més íntima de l’individu.
Amb aquest llibre poses fi a la trilogia, ¿tens pensat quin serà el teu proper llibre? El llegirem en català?
Espero que sí! Ara mateix no estic en el procés de creació de cap novel·la, però ja toca tornar a escriure. Després d’aquest últim llibre he estat voltant molt per Suècia, he parlat amb editors, llibreters, i actualment sóc conscient que m’he de posar a escriure aviat. I si La vida a qualsevol preu és un èxit per a l’editorial, desitjo que puguem publicar les dues primeres parts de la trilogia en català.
Títol: La vida a qualsevol preu
Autora: Kristina Sandberg
Editorial: Les Hores
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788494677519
Pàgines: 590 pàgines
Preu: 21,90 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Entrevista: Maria Sempere, editora al capdavant de Les Hores.
La passió és una font inesgotable de creativitat que, si ens deixem guiar per ella, ens impulsa a aparcar pors absurdes i afrontar nous reptes. Per a Maria Sempere, la passió que des de sempre sentia pels llibres finalment l’ha portat a donar un cop de timó a la seva vida professional (és llicenciada en Polítiques i Sociologia i va treballar a Accenture i Vueling) i llançar-se a l’aventura incerta que és crear una nova editorial, Les Hores, un projecte que neix aquests dies amb la publicació dels seus dos primers títols. Culturalia ha parlat amb Sempere sobre aquesta nova etapa que tant la il·lusiona, i hem descobert una dona que transmet felicitat per la decisió presa, al mateix temps que es mostra prudent i amb moltes ganes d’aprendre per mantenir-se en un àmbit, el de les lletres, que fins fa poc veia des de la distància.
El teu perfil professional no té res a veure amb el món de les lletres. Com arribes a muntar una editorial?
Fa un any i mig vaig pensar que havia acabat un cicle i volia fer alguna cosa relacionada amb allò que m’agradava de debò. Crear una editorial sempre havia estat la meva il·lusió, així que vaig analitzar la viabilitat del projecte, vaig parlar amb editors, escriptors, traductors, distribuïdors, etc. per esbrinar si hi havia espai per a una editorial catalana com la que jo volia muntar, centrada en les grans reflexions quotidianes, el pas del temps, la vida, les relacions… Jo volia fer el que realment m’apassionés, era un repte difícil però m’he envoltat de bons professionals perquè vull presentar un llibre de qualitat, el que es mereixen els nostres lectors. A Les Hores hem estat molt curosos i som molt perfeccionistes per intentar tenir bons llibres, som conscients que hem d’aprendre molt i segur que ens equivocarem, però tenim la voluntat de treballar molt professionalment i amb tot l’entusiasme que requereix embrancar-te en un projecte així.
¿Creus que aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?
Sí perquè en els darrers tres anys sembla que el sector està superant la crisi econòmica de l’any 2008, hi ha una lleugera recuperació del voltant del 2-3 % cada any. A més, petites editorials (com Raig Verd, Periscopi o Les Males Herbes) han trobat el seu espai amb propostes originals i arriscades precisament en aquests anys més difícils; això ens dóna ànims, és encoratjador que se n’hagin sortit amb estructures molt petites i sent molt professionals, són exemples a seguir perquè han demostrat que hi ha lectors que esperaven aquest tipus de literatura en llengua catalana. Per això penso que, amb molta feina i molt esforç, nosaltres també trobarem el nostre lloc.
En aquest sentit, ¿què us diferencia d’aquestes petites editorials que han sorgit en els darrers anys?
El que seria més propi de Les Hores són les nostres temàtiques: volem parlar de la vida, les relacions, el pas del temps, volem fer reflexionar el nostre lector perquè creiem en la literatura que et fa pensar, descobrir, replantejar-te coses… Segurament no tenim grans solucions sobre la realitat que ens envolta, però aquests són els temes a tractar, com el cas de la Maj (la protagonista de La vida a qualsevol preu), un tipus de dona que no era visible a la societat i aquesta és una manera de parlar-ne; l’altre títol que publiquem (Història d’un matrimoni) és totalment actual, parla d’una parella amb una relació oberta, i es centra en l’amor, la dependència, la llibertat… Tractem aquestes temàtiques amb una visió actual, volem aportar reflexió i debat a assumptes quotidians, però d’una forma més personal i íntima.
Per què vas escollir Les Hores per batejar el teu projecte?
Les hores és el llibre de l’escriptor Michael Cunningham que va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1999, basat en la vida de Virginia Woolf i la novel·la La Senyora Dalloway. Aquestes dones es plantegen què fan al món, quin és el sentit de la vida, i evoca fàcilment el tipus de literatura que volem publicar. També coincideix amb l’obra de Josep Pla Les hores, que mostra fets quotidians en diferents dates del calendari. Al final volem que ens associïn a aquestes temàtiques, ens agrada preguntar-nos: “I tu, de què omples les hores?”. Doncs pensem que de petites coses quotidianes, de relacions, d’amor, d’amistats…, per això el nom transmet molt bé aquesta voluntat nostra de publicar un tipus precís de literatura.
A quin públic potencial us dirigiu?
A lectors que els agradi aquest tipus de literatura, que es vulguin sorprendre amb noves històries, nous punts de vista sobre la nostra realitat més propera i sobre les grans preguntes. Volem lectors a qui els agradi la literatura de qualitat i vulguin endinsar-se amb nosaltres en aquests nous punts de vista, noves perspectives que poden enriquir el debat sobre què estem fent aquí i què dóna sentit al pas de les hores.
Els dos primers títols que publiques estan escrits per dos autors nòrdics. Què et va seduir d’aquests llibres?
De La vida a qualsevol preu em va seduir que donés visibilitat a les mestresses de casa, tots hi identifiquem a les nostres àvies, fins i tot algunes mares que han tingut aquest rol. És important veure com vivien aquestes dones i donar valor a una vida que es considerava menor, però que elles així ho van viure i són les que ens han precedit i portat fins als nostres dies. Sóc feminista i estic a favor de l’alliberació de la dona, però no hem de menystenir a aquelles dones que van permetre el desenvolupament de l’estat del benestar. La protagonista és filla del seu temps i nosaltres volem fer-li justícia, fer-la visible perquè no ha tingut mai veu, mostrar quina era la seva vida per a saber d’on venim i comprendre millor la nostra realitat.
I de la novel·la de Geir Gulliksen?
És un autor noruec que a Història d’un matrimoni ens mostra una parella moderna amb els rols intercanviats i que no vol ser convencional, amb dos fills preadolescents, ell és freelance, treballa a casa i s’ocupa de la bugada, dels nens, etc., mentre que ella treballa en l’administració pública. Són una parella oberta, creuen que el seu amor perdurarà per sempre i es donen plena llibertat, però quan entra una tercera persona a la parella –això se sap a la primera pàgina– s’acaba el matrimoni, i el llibre reflexiona, des del punt de vista del marit, sobre què els ha passat, sobre l’amor, la llibertat, la dependència, la gelosia… Els crítics lloen Gulliksen per mostrar explícitament la intimitat de la parella i, així, compartir amb el lector la seva evolució. A mi em va seduir aquest punt de vista diferent, i també que fos una novel·la que et remou, s’atreveix a qüestionar la nostra realitat i dóna molt joc per al debat.
¿Publicareu només traduccions o a Les Hores també hi haurà lloc per a autors catalans? ¿Has pensat en algun nom que et faci especial il·lusió?
Nosaltres volem publicar traduccions d’autors contemporanis i del segle XX que no hagin estat mai traduïts al català. I sí, i tant!, voldríem publicar aquells escriptors catalans que estiguin en sintonia amb la línia argumental que volem publicar. Noms? Uf, molts, però pertanyen a altres editorials, i per això ho tenim una mica complicat.
Què en penses del format digital? ¿Tens previst utilitzar aquest suport en el futur?
A mig termini sí, però ara mateix tinc molts fronts oberts i volem anar a poc a poc i amb prudència. El món digital és una realitat, no el podem obviar, però en el sector del llibre no arriba a un 5 % de la facturació. Progressivament aquest percentatge de lectors s’anirà incrementant, no volem anar a contracorrent i per això hi serem en el futur. Sigui com sigui, a molts ens agrada llegir en format paper, així que no crec que el llibre com a tal corri perill.
Quin és el vostre pla editorial? ¿Quants llibres teniu previst publicar anualment? Ens pots avançar algun títol?
La nostra idea és publicar sis llibres l’any; aquest mes tindrem aquestes dues novel·les, i al setembre podreu trobar Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, amb dues germanes com a protagonistes: una és una pianista d’èxit casada amb un home fantàstic, però sense ànims per viure; l’altra és una noia separada i amb una vida normaleta, però desitja viure i no vol que la seva germana mori. Toews relata les seves vides durant uns anys, però arriba el moment en què la primera demana a l’altra que l’acompanyi a morir a una clínica de Suïssa, i així reflexiona amb sensibilitat sobre la mort, sempre amb el to necessari perquè malgrat tot puguem somriure.
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Entrevista: David B. Gil, escritor que publica El guerrero a la sombra del cerezo.
¿Qué hacer cuando has escrito una novela, pero ninguna editorial se atreve a publicarla? David B. Gil (Cádiz, 1979) lo tenía muy claro: confiaba mucho en ese manuscrito al que había dedicado diez años de su vida, por lo que decidió autopublicarlo y ver cómo lo recibían los lectores. Esa novela era El guerrero a la sombra del cerezo, y muy pronto empezó a despuntar en Amazon hasta convertirse en un éxito sensacional que ahora llega a nuestras librerías de la mano de la editorial Suma. Culturalia ha querido hablar con él sobre este libro que tantas alegrías le está aportando, de sus memorables personajes, de la autopublicación como recurso para debutantes y, por supuesto, de ese Japón feudal que tanto le fascina.
Decidiste autopublicar El guerrero a la sombra del cerezo en formato digital. ¿Por qué? ¿Tu primera opción fue esa?
En realidad, no. Escribí la novela con las editoriales tradicionales en mente. De hecho, es un libro muy poco “amazon”: largo (más de setecientas páginas) y de un género que no es el habitual entre los autopublicados, la novela histórica. Pero cuando comencé a moverlo en la industria editorial, el mensaje recurrente era que se trataba de una novela demasiado arriesgada. En España no se suelen publicar novelas históricas ambientadas en Japón, y mucho menos si vienen de un autor desconocido para el gran público. Al final, me tuve que rendir a la evidencia y autopublicarla.
Muy pronto la novela recibió críticas muy positivas de los lectores de Amazon. ¿Esperabas ese buen recibimiento?
No tenía ni idea de qué esperar, la verdad. En Amazon es extremadamente difícil despuntar: el catálogo, solo en España, es de varios cientos de miles de novelas. Cuando en los medios aparecen autores que triunfan con su novela autopublicada, debemos tener muy en cuenta que se trata del “sesgo del superviviente”, la inmensa mayoría de autoeditados no llegan a vender ni un solo eBook. A eso debemos sumar que las novelas que triunfan en Amazon suelen tener entre 200 y 300 páginas, principalmente romántica o thrillers, con lo que El guerrero a la sombra del cerezo no encajaba para nada en el perfil. Sin embargo, los lectores comenzaron a llegar. Y con las primeras reseñas, bastante entusiastas, la verdad, las ventas aumentaron. Actualmente se trata de una de las diez novelas más leídas de la tienda y la ficción histórica con mejor valoración media (más de 350 reseñas, el 80% de 5 estrellas). ¿Cuál es el secreto? No creo que lo haya. Solo puedes ofrecer al lector el producto más pulido posible, a partir de ahí todo depende de que la novela encuentre a sus lectores y que el boca a oreja tire de ella hacia arriba en las listas de ventas.
Afirmas que te hiciste escritor precisamente para explicar esta historia, incluso llegó a convertirse en una obsesión. ¿Cuándo empezaste a modelar este relato?
Ni siquiera lo recuerdo. Era una historia que llevaba muchísimos años conmigo, pero en la que nunca me decidía a trabajar porque, primero, hasta entonces solo había escrito relatos y algún intento de novela abandonada. Y, segundo, porque era muy consciente del esfuerzo y energía que conllevaría ponerla en pie. Solo a nivel de documentación y recreación costumbrista es un verdadero quebradero de cabeza, a lo que hay que sumar su estructura narrativa, sustentada en un delicado equilibrio de historias alternas. La verdad es que, echando la vista atrás, aún me sorprende que lograra sacarla adelante. Entre planificación, escritura y las múltiples revisiones y reescrituras, ha sido un proyecto de más de diez años. Demasiado ambicioso para una primera novela, quizás.
El guerrero a la sombra del cerezo es mucho más que una novela de venganza: se inicia como el relato de supervivencia de Seizo Ikeda, pero pronto vira a una historia de aprendizaje vital y, más adelante, centrada en su formación como samurái, al mismo tiempo que narras el periplo del médico Ekei Inafune y su subtrama de género negro. ¿Todas estas temáticas ya estaban en el primer esbozo del libro o fue tomando forma a medida que avanzabas en la escritura? ¿Piensas que esa mezcla es la clave para su buena aceptación entre los lectores?
Tenía claro desde un principio que quería mostrarle al lector distintos aspectos de la sociedad japonesa de la época, no solo la típica historia de samuráis a la que estamos habituados. Por eso necesitaba dos protagonistas muy diferentes que se movieron en narraciones y contextos distintos. Además, quería que la historia de Seizo comenzara como un viaje de venganza al uso, algo que le resultara familiar al lector, pero que fuera divergiendo hacia algo más insólito. Por un lado, tenemos a un muchacho cuyo destino ha sido decidido por otros de antemano, abocado a un camino de venganza que le resulta ajeno. Una historia de venganza atípica, no movida por el odio, sino por la ley y la tradición, por el giri, ese profundo concepto del deber inherente a la tradición japonesa. Por otra, un médico atípico, casi un pionero en la aplicación de técnicas médicas extranjeras. Los dos personajes me dieron el tono de cada historia: un relato de aventuras y de viajes por una parte, una historia de conspiraciones e investigación, casi un noir como bien dices, por la otra. Al final las dos historias se complementan y equilibran, y creo que es uno de los aciertos de la novela, que ofrece dos géneros diferentes en un mismo contexto histórico, y que el lector pasa de uno a otro con naturalidad, buscando las conexiones entre ambos relatos. Mi preocupación fue que la novela quedara descompensada, que una de las tramas fuera más potente que la otra; pero aunque a cada lector le tire más una u otra en función de sus gustos, por lo general el feedback que recibo es que ambas se leen con bastante interés.
Para mí, el secreto del éxito está en sus personajes, no solo en los dos protagonistas, también en el resto que se cruzan en sus caminos y que merecerían una novela por sí mismos (pienso en el samurái Asaemon Hikura, la guerrera Yukie Endo, la doctora O-Ine Itoo o los maestros Kenzaburo Arima y Fuyumaru). ¿Estás de acuerdo? ¿Te has planteado algún spin-off?
Me alegra mucho escuchar eso. Una mis obsesiones como escritor es crear buenos secundarios, personajes potentes, carismáticos, que dejen al lector con ganas de más. También me sucedió con Hijos del dios binario, donde muchos lectores reclamaban más “metraje” de esos personajes, así que supongo que algo debo estar haciendo bien. Intento que todos los personajes significativos del relato tengan su propia historia, un trasfondo que justifique su forma de ser y su visión del mundo, aunque estos no siempre se expliciten en el relato. Respecto a lo de los spin-off, te dejo una exclusiva: en breve, Flash, el sello digital de Penguin Random House, publicará un relato inédito protagonizado por cierto médico de extrañas artes. Y hasta ahí puedo leer 😉
La trama está ambientada en el Japón feudal de principios del siglo XVII, una época poco conocida para nosotros. ¿Qué tiene ese periodo para fascinarte tanto?
Siempre digo que el Japón feudal es un escenario narrativo portentoso. En un entorno geográfico muy delimitado, con escasas injerencias externas, tienes todo lo que puede desear un escritor: batallas épicas, conspiraciones palaciegas, amores prohibidos, guerreros vagabundos, espías y asesinos en la sombra, revueltas sociales, religiosas… Siempre me ha sorprendido lo poco aprovechado que está desde la literatura occidental, tan etnocéntrica en muchos aspectos. El paso del siglo XV al XVI, en concreto, añade además una serie de ingredientes al caldo que lo hacen aún más sabroso: por una parte, la supremacía, por primera vez en siglos, de un señor feudal que comienza a imponerse sobre el resto, dando paso a un incipiente periodo de paz en el que abundaron las conspiraciones de aquellos disconformes con el régimen que surgía. Por otra, el contacto con los occidentales: portugueses y españoles que llegaron a Japón trayendo consigo una nueva ciencia, nuevas armas, una nueva forma de comercio y una nueva religión.
Es evidente que El guerrero a la sombra del cerezo está rigurosamente documentada. Háblanos de este trabajo. ¿Fue muy largo y complicado? ¿Qué trama te hizo sudar más: el proceso de transformación en samurái de Seizo o el día a día del médico Ekei?
Ambas. Cada una tenía sus dificultades. Todo lo referente a la documentación médica fue muy complicado, debía establecer claramente las diferencias entre la medicina kanpo japonesa y la medicina occidental, muy rudimentaria aún por aquel entonces, pero con procedimientos quirúrgicos que para los japoneses eran revolucionarios, como la sutura. Intenté averiguar qué aspectos de la medicina europea llamarían la atención de un médico japonés, cuáles estaría dispuesto a adoptar; era fundamental para definir al personaje de Ekei Inafune de manera verosímil. Pero más allá de eso, me encontré muchos escollos, sobre todo a la hora de describir el costumbrismo. Los pequeños detalles eran los más difíciles de conseguir: cómo se vestía cada clase social, cuáles eran los nombres de pila habituales en aquella época, qué se servía en las posadas de caminos, qué productos se usaban para el aseo diario, qué precio tenían las cosas, cuánto cobraba una prostituta por un servicio sobre una estera a orillas del camino… Intentaba que todo lo que se mostraba en la novela fuera fidedigno. Afortunadamente, conté con la colaboración de japoneses que me ayudaron a buscar la información que no conseguía desde aquí; de lo contrario, me hubiera resultado imposible averiguar muchos de estos detalles.
Tengo entendido que viajaste a Japón tras escribir tu novela. ¿Qué te pareció conocer los lugares que habías imaginado previamente en tu relato? ¿Se asemejaban a tus descripciones? ¿Tuviste que modificar algún pasaje?
¡Fue toda una experiencia! Cuando planifiqué la novela traté de apoyarme en documentos de la época: grabados ukiyo-e de las localizaciones que me interesaban, descripciones literarias como las que encontramos en la obra de Matsuo Basho (especialmente en Sendas de Oku), el seinen manga histórico de Osamu Tezuka o Kazuo Koike, y fotografías del siglo XIX donde aún se encuentra un Japón rural muy genuino, apenas occidentalizado. Pensaba que viajar a dichas localizaciones no me aportaría mucho desde el punto de vista documental, pues a día de hoy los paisajes que yo describía se encontrarían profundamente transformados. Pero me equivocaba: los japoneses son muy conscientes del valor de sus tradiciones y de sus paisajes naturales, y en el interior del país quedan muchos templos, caminos rurales y bosques que apenas difieren de su aspecto siglos atrás. Recorrer los caminos de la ruta Nakasendo que previamente habían recorrido mis personajes, los templos de montaña o las hospederías samuráis que aparecen en la novela fue una experiencia muy emocionante, casi sobrecogedora. Al regresar tuve que reescribir algunos pasajes; no por los errores de documentación, que no eran especialmente graves, sino, sobre todo, porque ahora podía describir más vívidamente aquellos ambientes, los podía imaginar con más fuerza.
Tras la buena acogida del libro en nuestro país, ¿te gustaría que El guerrero a la sombra del cerezo se publicara en Japón? ¿Lo ves posible?
No sé si es posible. Cuando puse la novela en Amazon creí que era la renuncia a que algún día fuera publicada por una gran editorial y, sin embargo, aquí la tenemos. Para colmo, con 2ª edición en tan solo una semana, que es algo que nos ha sorprendido a todos. Así que ya no tengo claro hasta dónde puede llegar esta historia. No sé si los japoneses estarían interesados en una novela sobre su país escrita por un gaijin. Sé que allí llamó la atención cuando se convirtió en la ficción histórica más vendida de Amazon España: un medio japonés se puso en contacto conmigo y publicó una extensa entrevista sobre el libro. Pero de ahí a que un editor apueste por su traducción hay mucho camino. De suceder, solo espero que los japoneses perciban el cariño y el respeto hacia su historia y tradiciones con que el libro está escrito, y que me perdonen cualquier posible error.
En tu tercera novela (la segunda, Hijos del dios binario, fue publicada en 2016, también en Suma) volverás al Japón feudal. ¿Puedes avanzarnos algo más sobre ella?
Sí, volvemos a Japón, en este caso a las misiones jesuitas establecidas en el país durante el siglo XVI. Pero que nadie espere una novela espiritual, vuelve a ser una novela de viajes, de aventuras y de misterio. Con un toque más de thriller, si el término se puede aplicar a una época tan mesurada y contenida como aquella. En esta ocasión tendremos una serie de extraños asesinatos y un peculiar investigador que deberá recorrer el país, en pleno periodo de los Estados en Guerra, para intentar desentrañar el misterio. Una investigación que arrastrará a los protagonistas a descubrir mucho de sí mismos, también. Estoy deseando que los lectores se encuentren con estos nuevos personajes, más algún otro que ya les resultará familiar.
Esperaremos impacientes.
Título: El guerrero a la sombra del cerezo
Autor: David B. Gil
Editorial: Suma
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788491291411
Páginas: 731 páginas
Precio: 18,90 €
____________________
Escrito por: Robert Martínez
Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘La bachillera’.
Mallorquina exiliada a Barcelona per voluntat pròpia, Roser Amills (Algaida, 1974) és una ànima inquieta que, confessa amb un somriure entre feliç i resignat, sempre està embolicada en mil i un projectes. El més recent és La bachillera (Editorial IFEELBOOK), un relat que barreja amb encert la novel·la històrica, les històries romàntiques i el drama quotidià a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX, quan es converteix en refugi d’aquells francesos que fugien de la Revolució Francesa. Culturalia ha volgut conversar amb ella sobre aquest llibre, saber com va trobar l’heroïna protagonista, parlar de la història i el seu paper en la societat actual, descobrir els seus referents literaris i, per descomptat, recordar l’illa on va néixer i que sempre és present als seus pensaments.
Ja fa un parell de mesos que vas publicar La bachillera, temps suficient per a saber com l’han rebuda els lectors. Què et diuen? Estàs satisfeta amb les seves reaccions?
Ha passat una cosa extraordinària: hi ha hagut gent que se l’ha llegit molt seriosament, he tingut algunes crítiques molt bones que no m’esperava perquè sempre tinc certa inseguretat i modèstia, suposo que n’he après una mica després de dues novel·les prèvies. Per a mi ha estat una sorpresa que diguin que està ben escrita, sembla una bajanada però és veritat que es publiquen llibres mal escrits, i això m’ha fet moltíssima il·lusió perquè m’agrada mirar-me una mica, tenir cura del vocabulari i depurar molt el resultat fins a reduir les pàgines del primer esborrany. A més, he diversificat el tipus de lectors, l’han llegida des de senyores grans a noies joves, també molts homes, diguem que enguany veig més assentat el que jo vull fer i el que està passant: m’agradaria que em llegissin de veritat, que no ho facin simplement perquè em coneixen de les xarxes socials.
La bachillera narra la història d’un personatge real. ¿Com el descobreixes?
Sempre estic investigant, quan hi ha una cosa que em crida l’atenció, en una conversa o llegint un article, no paro fins a saber-ne més. Em van parlar d’una escola molt antiga de Mallorca, i vaig voler saber de quina data era, només per curiositat, vaig saber quines eren les fundadores, que l’ordre venia d’un bisbe, i em va estranyar que es preocupés de les nenes; vaig trobar cartes personals, material de les monges, donatius, la figura de la noble que ajudava a pagar l’escola, tota la història de Leonor em va fascinar. I vaig decidir que ho havia d’escriure quan vaig veure que aquest personatge mallorquí era pionera de les sufragistes angleses d’uns anys posteriors. Aleshores vaig comprendre que era una heroïna perquè no tenia referents anteriors, en aquell moment les dones començaven a sentir que volien ser lliures, però era molt arriscat, així que m’hi vaig llençar perquè m’agrada explicar aquestes petites històries, rescatar-les és fer un petit homenatge a aquella gent que va fer el que va poder per uns projectes, coses encertades o no, jo no entro en valoracions morals, i que això serveixi per reflexionar. Per exemple, he volgut explicar que la Revolució Francesa tenia força oblidades les dones, no hi havia un projecte sòlid d’igualtat home i dona, i això està bé recordar-ho perquè les que hem de fer la revolució de veritat som les dones, sense enfadar-nos, i tirar endavant amb el que volem fer, que és el que fa aquest personatge.
La protagonista és Leonor, a qui la gent converteix despectivament en ‘la bachillera’ per la seva afició a la lectura. Explica’ns el significat d’aquest malnom en aquell moment històric.
Sempre que me l’havia trobat en novel·les pensava que era una paraula simpàtica, però documentant-me em vaig adonar que no, que era un insult, com anomenar-la ‘marimatxo’ o ‘pendón verbenero’. Existia la figura del ‘bachiller’, que era positiva, mentre que ‘bachillera’ tenia un significat totalment despectiu, com dir: “Una dona que estudia no farà res de bo” o “Vés amb compte que molts homes no et voldran i no seràs una senyoreta com cal”.
Leonor és una dona decidida, idealista, apassionada, vitalista, valenta… Creus que hi ha punts en comú entre tu i ella?
Tots, tant per les coses bones com per les dolentes: Leonor també és poruga en algun moment, excessivament il·lusa, en ocasions no s’atreveix a prendre decisions, sempre pensa en els demés, no vol fer mal a ningú, i sí, sóc jo al 100 %. De fet, dintre de cadascú de nosaltres hi ha molt, la part que mostrem, la nostra personalitat habitual, però si un rasca una mica, i jo ho faig escrivint, veus que tots els personatges són dintre teu. La gràcia d’escriure és que et permet que puguis desenvolupar i entendre tots aquests ingredients del teu interior. Cada personatge té la seva personalitat, i a vegades ens sorprenen i fan coses que jo no faria; no vull dir que tot sigui autobiogràfic, però sí que crec en la idea de que som plens de coses contradictòries que no arribem a manifestar obertament o conscientment, i que hi són: tots tenim a dintre la noia romàntica, però també el senyor aquest salvatge que és el governador que…
Bé, jo no tinc res del governador don Carlos.
T’ho penses, però hi ha una petita guspira que si per algun motiu s’activés, en un context determinat, te n’adonaries que el tens. En aquests anys d’escriure he entès que si puc ficar-me en la vida d’aquests personatges és perquè en el fons són dins meu. Tots som variadíssims, però de manera voluntària i gràcies a l’autodisciplina i els nostres valors potenciem el que ens agrada ser. Quan sents empatia amb algú és perquè dins teu hi ha alguna cosa que l’entén. Amb això no dic que tots tinguem un assassí dintre, però sí que hi ha l’essència que podria acabar sortint.
A La bachillera s’estableix un triangle amorós entre la protagonista i dos amants, Rafael i Bartolomé, dos personatges que pretenen deixar enrere la misèria, cadascun a la seva manera. ¿Com els veus tu: dos supervivents o dos aprofitats?
Totes dues coses, tant l’un com l’altre volen el mateix, però cadascú va pel seu camí. Rafael és culte i amb més recursos per entendre les coses, mentre que Bartolomé és bàsic i elemental, dos perfils d’home per a una mateixa dona: el primer potser no és tan atractiu de la manera animal, però és un paio amb sensibilitat, és un somiador i té sentit de l’humor –sembla un tòpic però moltes dones volem que ens facin riure, a banda de la bellesa física–; el segon és l’arquetip del ‘macho alfa’, amb ell Leonor té una química brutal, però és justet d’intel·ligència i només es deixa portar pels instints primaris. Tots dos tenen ingredients contradictoris, tots dos fan coses terribles, i per això em vaig esforçar perquè no hi hagués clarament un bo i un dolent.
Novament tornes a Mallorca, la teva illa d’origen, per ambientar un dels teus llibres. Què té aquesta illa que la fa tan literària? ¿És només casualitat o una necessitat per a tu?
Una necessitat per part meva, jo no puc viure sense pensar constantment en Mallorca. D’un dels meus viatges vaig portar terra vermella mallorquina, la tinc en una safata de plàstic sota del meu escriptori i quan escric hi poso els peus, és el meu trosset d’illa aquí. Em sento exiliada, voluntàriament, és clar, jo visc aquí perquè vull, però d’ençà que sóc fora encara l’aprecio més. Ara hi veig més coses boniques, especials, dignes de ser explicades, i m’agrada molt utilitzar aquests recursos perquè quan escrius vols submergir el lector en un món, i per a mi és molt fàcil fer-ho en un que conec tan bé.
Rere aquesta novel·la s’intueix un procés d’investigació important. Parla’ns d’aquesta tasca de documentació, de la teva faceta com a historiadora.
Ha estat un procés llarg, és la novel·la que més m’ha costat amb diferència, perquè primer em va seduir una història d’una dona i una escola, però aviat vaig veure que havia d’entendre el que passava en aquella època –amb revoltes i conflictes polítics i socials, tant a nivell espanyol com europeu–. Vaig llegir llibres d’assaig i d’història sobre guerres, navegació, Napoleó, sobre la situació estratègica de Mallorca… Sovint pensava que m’havia equivocat, no podia escriure sobre això, em trobava acomplexada, fins i tot vaig estar a punt de canviar de novel·la i deixar-ho per més endavant. Finalment, però, vaig trobar la clau: vaig comprendre que la influència de la Revolució Francesa en aquesta Mallorca que descric jo fa que les noies amb més diners comencin a posar en dubte coses que fins aquell moment no s’havia qüestionat ningú (“Per què no puc triar amb qui casar-me?”, per exemple). Hi ha hagut un munt de coses que m’ha costat entendre, però ho he fet des d’una visió femenina malgrat que els llibres que m’estava llegint els havien escrit homes i estaven dirigits a homes.
Defenses la necessitat de conèixer la història per, així, aprendre del passat i intentar evitar els errors ja comesos. ¿Creus que aquesta disciplina no està prou valorada?
Penso que a l’escola no s’ensenya història d’una manera enriquidora, no es fa una història reflexiva, l’error és creure que només serveix per saber dades; l’important és reflexionar, ubicar els fets però entendre d’on venen, i quan hi ha situacions que es van repetint, també tenir la sensibilitat d’adonar-se, perquè tots els imperialismes tenen una estructura molt similar, i estic segura que si ho entenguéssim detectaríem quan torna a passar. Ara Alemanya torna a ser imperialista i no se n’adona, però ni els periodistes ni la gent que hauria de reflexionar sobre això ho fan.
«Hay que ser precavido con los libros, son peligrosos», afirma un dels personatges. ¿Ha canviat gaire la visió de la literatura al XIX i al XXI?
Els llibres són molt perillosos perquè ens fan pensar, i justament faig aquesta reflexió perquè sovint he pensat, com Leonor, que la vida seria més fàcil si fos una miqueta més ingènua i inconscient; aprendre, estudiar, tenir curiositat, fer preguntes al món és bonic i satisfactori, però a vegades també proporciona molt patiment perquè ets més conscient del conte, saps? Quan veus que hi ha gent que la seva única preocupació és arribar a casa i posar la tele penses que potser és feliç perquè no es qüestiona res. Per això aquesta reflexió és coherent: els llibres donen moltes coses bones, però també t’ajuden a veure’n d’altres que potser no et faran feliç mai.
Leonor llegeix literatura fantàstica, novel·les epistolars i romàntiques, a més de textos de Voltaire o Mary Wollstonecraft, entre d’altres. Què llegeixes tu? ¿Quins són els teus referents literaris?
No sóc una persona d’una referència concreta, dins meu hi ha una amalgama immensa on hi entren Cioran, per exemple, poetes de tota mena, m’agraden els assajos més estranys que et puguis imaginar, també llegeixo el que es va publicant ara, tot això m’inspira molt, m’estimula, m’encanta. En el seu moment em va marcar Marcel Proust, em vaig llegir tots els volums d’una tirada amb absoluta veneració, també em van marcar els autors romàntics… No sé, en mi hi ha molta barreja, perquè he tingut èpoques en què m’agradava molt Mercè Rodoreda, altres en què llegia autors russos, de nena vaig llegir Julio Verne, El Señor de los Anillos, El club de los cinco… Tot això forma part de mi, no només l’alta literatura, en realitat no penso que hi hagi un referent únic perquè tu vas canviant.
La bachillera va arribar a les llibreries quan encara no feia un any de la publicació de la teva anterior novel·la, El ecuador de Ulises. Imagino que ara ja estaràs iniciant la teva nova novel·la, oi? ¿Ens pots avançar res?
Ara estic en un moment de patir molt, un sofriment plaent perquè he trobat un personatge interessant en una conversa totalment casual, podríem dir que és una història que ha vingut a mi i que té a veure amb familiars meus. En aquesta ocasió canviaré de continent i viatjarem una miqueta en el temps, però no gaire lluny. Encara no sé com ho enfocaré perquè són vàries històries intricades, i ara estic patint perquè tinc molta documentació i no sé per on començar, és aquest abisme tan meravellós…
Títol: La bachillera
Autora: Roser Amills
Editorial: IFEELBOOK
Data de publicació: Març de 2016
ISBN: 9788494504419
Pàgines: 356 pàgines
Preu: 18 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Entrevista: Llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona.
De la mà d’Isabel Sucunza i Abel Cutillas, l’abril de 2014 naixia la Llibreria Calders, un nou punt de trobada per a lectors, escriptors, editors i altres lletraferits desitjosos de sacsejar culturalment el barri de Sant Antoni de Barcelona. Culturalia ha volgut parlar amb un dels socis de l’establiment, l’Abel, per a conèixer la seva valoració d’aquest primer any, descobrir les dificultats dels inicis de tot projecte, saber la seva opinió sobre l’ofici del libreter en l’actualitat i, per descomptat, xerrar sobre llibres.
La Llibreria Calders té poc més d’un any de vida. Quin balanç feu d’aquest primer aniversari?
El balanç és positiu en molts aspectes, hem tingut una molt bona rebuda, el barri ens ha respost molt bé, molta gent vol col·laborar amb nosaltres… Estem molt satisfets, el que passa és que una llibreria és un negoci difícil de per si, amb uns percentatges complicats, i patim les dificultats econòmiques pròpies de tot començament, però, en línies generals, sí, estem molt contents.
Iniciar qualsevol aventura cultural en temps de crisi és més aviat un acte de fe i gairebé heroic. ¿Aquest és un bon moment per emprendre un projecte com aquest?
Això és tan relatiu… La veritat és que no depèn tant del temps o del moment, sinó de l’estructura com muntes les coses, no? És a dir, de ser conscient del punt en què està el mercat, de l’economia real d’una llibreria… Crec que els pròxims anys les coses estaran més o menys iguals, i per tant no tenia sentit esperar. Per dir-ho d’alguna manera, més que el moment és l’oportunitat.
La vostra experiència com a llibreters es reduïa exclusivament al teu pas per La Central.
Sí, vaig treballar a La Central del carrer Mallorca. Aquest era el nostre únic bagatge en una llibreria, cert, però els dos ens dediquem al món del llibre des de fa deu anys: tots dos hem publicat, hem col·laborat amb editorials, la meva sòcia treballa en una editorial i també ho ha fet en la producció de programes sobre literatura de TV3… Fa molts anys que treballem en l’àmbit del llibre, però la veritat és que només jo havia treballat dos anys a La Central, que no és poca cosa: és una bona formació en una bona llibreria.
És evident que el nom de la llibreria té molt a veure amb la seva ubicació -Passatge Pere Calders, número 9-, però ¿hi ha alguna cosa més rere aquest nom?
Fa uns anys van dedicar aquest passatge a Pere Calders, que era del barri i vivia aquí al costat. Quan vam trobar aquest local ni tan sols ens vam plantejar escollir un altre nom perquè aquest era evidentíssim: en primer lloc, perquè un nom d’escriptor en una llibreria és un fet que em sembla molt normal, i després perquè Pere Calders és un dels escriptors de referència, tant d’aquest país com nostre, és un autor a qui és molt fàcil apropar-s’hi.
Us definiu com “una llibreria especialitzada en llibres”.
Això tan sols és una broma privada: simplement la gent ens preguntava en què ens especialitzaríem, i aquesta era la nostra resposta perquè la idea era fer una llibreria clàssica, generalista, amb les seccions habituals.
Què té la Llibreria Calders que no tinguin les altres llibreries? Quin és el vostre fet diferencial?
Doncs no ho sé, crec que som una llibreria molt normal. Potser el que ens defineix és que intentem fer moltes activitats, presentacions, xerrades… Per les nostres pròpies dinàmiques li donem molta importància a aquestes activitats, però no volem inventar-nos res, com a llibreria intentem ser una llibreria generalista, bàsica, amb una bona selecció de literatura, amb algunes seccions d’assaig, i ja està.
Quin creus que ha de ser el paper del llibreter al segle XXI? Ha canviat en referència al passat?
Sí, suposo que sí, però al final el llibreter només és un intermediari, algú que ha de portar al públic un producte que li interessa. Simplement és un botiguer que coneix una part del mercat perquè es dedica a això i la ofereix a la gent que vol comprar els llibres. Aquesta és la base, i estructuralment segueix sent la mateixa des de sempre, amb lleugeres modificacions perquè els temps han canviat i els gustos de la gent també, però l’ofici bàsic és el mateix.
Actualment el llibre en format paper competeix amb el digital i les noves tecnologies. ¿Com és la vostra relació amb el llibre electrònic?
No, això és mentida, aquesta pregunta és de fa deu anys… El llibre electrònic no existeix, de fet no ha existit mai; jo crec que no, vaja, jo no n’he vist mai cap i no crec que existeixi. Això és una broma del passat que ja s’ha acabat.
La Llibreria Calders és present a Facebook i a Twitter. ¿Com és la vostra relació amb les noves tecnologies i les xarxes socials? ¿Us beneficien en el vostre negoci?
Són molt importants perquè, al final, la comunitat de gent a qui li interessen els llibres en aquesta ciutat és una comunitat més o menys limitada. La gent del món del llibre -escriptors, editors, públic…- és una comunitat molt activa, molt fèrtil i molt interessant, i les xarxes socials serveixen per estar en contacte i socialitzar-te millor i amb més facilitat, i això està bé, a nosaltres ens funcionen i hi prestem molta atenció.
Què busquen els lectors a la vostra llibreria? ¿Quins són els tipus de llibres que més veneu?
Crec que la gent cada vegada està més interessada en el llibre de fons, és a dir, el llibre que es ven és el que saps que és infal·lible, que sempre ha estat aquí, llibres que tots hem llegit i ho continuarem fent, sobretot els clàssics de la literatura, assaig, també novetats interessants, autors que van cobrant rellevància… Bàsicament la gent el que ve a buscar aquí és, per dir-ho d’alguna manera, literatura respectable, però no és exclusiu de la nostra llibreria.
A la llibreria teniu un petit escenari, ideal per a presentar diferents activitats culturals. De quin tipus?
Des del començament teníem la idea de ser una llibreria activa, fer presentacions i activitats similars, i abans de veure el local ja teníem pensat reservar-hi un espai específic i que no interrompís la llibreria mateixa. I vam reservar aquest espai, que ens va molt bé i és un lloc que ens ha donat molt bones tardes.
Quines activitats teniu previstes per a les properes setmanes?
A partir de setembre farem gairebé un acte diari. A la segona quinzena de setembre dedicarem una setmana a la literatura txeca; coincideix amb el centenari de La metamorfosi, de Franz Kafka, i juntament amb editors i amb un centre txec dedicarem quatre o cinc dies a la literatura d’aquell país. Després donarem continuïtat a la setmana de la literatura argentina (la primera sessió va ser al març). A part d’això, continuarem fent presentacions de llibres, recitals…
Per acabar, recomana’ns algun llibre que hagis llegit darrerament i t’hagi interessat especialment.
Només un? [Pregunta mentre es dirigeix a les taules on exposa els llibres]. És molt important que s’hagi traduït al català l’Alfred Jarry (Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic). També són molt bons els dos premis Llibreters (Gegants de gel, de Joan Benesiu, i Reparar els vius, de Maylis de Kerangal). Finalment, recomanaria La vida lenta, els diaris inèdits de Josep Pla.
Llibreria Calders: Passatge Pere Calders, número 9
Horari: de dilluns a divendres, de 10:00 a 21:00. Dissabte i diumenge, d’11:00 a 21:00 h
____________________
Escrito por: Robert Martínez
Entrevista: Montse Basté, autora de la novela ‘Rumbos encontrados’.
Acabada de cumplir los cuarenta, Ana hace balance de su vida y comprueba que no es exactamente como ella desearía. Podría tratarse de cualquiera de nosotros, pero ella es la protagonista de Rumbos encontrados, de Montse Basté, una novela que narra el viaje interior y exterior de descubrimiento personal de esta mujer, desencantada con su día a día, que decide tomar las riendas de su vida y dar un giro radical a su existencia, un relato especialmente indicado para todos aquellos que sufran la crisis de los cuarenta o, simplemente, hayan perdido el rumbo de sus vidas en alguna ocasión. Culturalia ha querido hablar con Basté para saber más acerca de la protagonista de su debut literario, descubrir su interés por las ONG, conocer sus gustos literarios y entender cómo es el proceso creativo de esta óptica de profesión que ahora da sus primeros pasos como escritora.
Rumbos encontrados es tu primera novela. ¿Qué valoración haces de este debut? ¿Cómo la están recibiendo los lectores?
Estoy realmente contenta con las opiniones que me llegan de los lectores. Como bien dices, es mi primera novela y creo que he cumplido todas mis expectativas en cuanto a conexión con el lector. Lo complicado, realmente, es conseguir llegar a ese lector.
Esta historia aparece publicada en epub. ¿Qué relación mantienes con los nuevos formatos de lectura? ¿Crees que terminarán imponiéndose a los libros convencionales?
Creo que es inevitable que los libros electrónicos vayan ganando terreno a medida que las nuevas generaciones sean las que adquieran libros. Los jóvenes de hoy en día son absolutamente tecnológicos, buscan la inmediatez y la practicidad que te da el libro electrónico. Pero no solo tiene ventajas para los jóvenes: como sabéis, soy óptica de profesión y tengo pacientes ya mayores que por una acusada pérdida de visión habían abandonado la costumbre de leer; el libro electrónico, al permitir acomodar el tamaño de la letra y la luz a gusto del usuario, les ha permitido retomar la afición por la lectura. Sea como sea, el libro en papel no desaparecerá, tan solo aprenderemos a normalizar el uso de los dos formatos en función del momento y las necesidades.
Ana, la protagonista de Rumbos encontrados, decide dar un vuelco a su vida el día que cumple los cuarenta años, justo a la edad en la que te decidiste a firmar tu primera novela. ¿Qué tiene de especial esa cifra, los 40? ¿Piensas, como lo hace Ana, que “cuando cumples cuatro décadas (¡cuatro!) te das cuenta de lo que podías haber sido y no has sido”?
Los cuarenta años son una edad crucial en la vida, en la que dejan de considerarte joven y entras de lleno en la madurez. Por lo que he podido observar a mi alrededor, quien más quien menos toma conciencia de que está rozando el meridiano de la vida y hace balance de lo vivido hasta el momento. Efectivamente, a mí también me pasó pero, a diferencia de Ana, mi valoración fue muy positiva. Tan solo habían pequeñas cosas de las que no estaba del todo satisfecha, y una de ellas era haber abandonado la escritura durante una década completa. Así que ese mismo día me puse a escribir.
Ana se lamenta de su vida, en la que tiene la sensación de que “simplemente, me he dejado llevar”. ¿Crees que precisamente esa percepción –que quien más quien menos todos hemos experimentado alguna vez– es lo que hará que los lectores se identifiquen con su historia?
Creo que la vida pasa muy rápido y, a veces, las circunstancias te arrastran hacia una dirección que no esperabas. Ana nos demuestra que si nos lo proponemos podemos hacer realidad nuestros deseos y cumplir los sueños que habíamos dado por perdidos.
¿A qué público potencial va dirigida esta novela?
Al estar escrito en primera persona, las mujeres, sobre todo si rozan la cuarentena, son las que se sienten más identificadas con la protagonista. Es un libro que habla de sentimientos, de la amistad, del amor, pero lo hace descubriendo un país tan hermoso como Brasil y más tarde Myanmar, así que cada lector puede escoger la parte que más se identifica con él.
En Rumbos encontrados hay amor, desamor, solidaridad, ternura, amistad, sexo… ¿Qué te llevó a hablar sobre estos temas? ¿Cuál es el origen de esta historia?
Quería narrar el crecimiento personal de Ana, cómo cambia su perspectiva de la vida. Eso solo era posible si el lector experimentaba con ella cada una de las vivencias y si veía cómo, con cada nueva experiencia, se dejaba ir un poco más. Por otro lado, siempre me ha gustado escribir sobre los sentimientos; amor, amistad, ternura, tristeza… todo aquello que nos hace sentir nos convierte en quien somos realmente. Además, desde el principio tuve claro que quería que Ana colaborara con una ONG, pues siempre he admirado la labor de los cooperantes y su gran generosidad. Así que uní dos temas que me atraen y decidí fusionarlos en una novela. El resto vino solo.
La protagonista deja Barcelona para ir a trabajar a una ONG en Brasil, y más tarde lo hace en Myanmar. ¿Qué te hizo escribir sobre esos lugares precisamente? ¿Conocías la labor de las ONG en esos países previamente o te has documentado para esta historia?
Son dos países en los que estuve hace años y me impactaron profundamente, tanto por su belleza como por la gente que vive en ellos. Por otro lado, conocí a un arquitecto que, junto a varios compañeros suyos, había decidido fundar una ONG que construía escuelas en diversos países; me estuvo explicando lo complicado que era y lo que conseguían con los pocos recursos de que disponían. No he querido hablar de las grandes corporaciones, que por otro lado tampoco sé cómo funcionan, sino de tantas y tantas pequeñas fundaciones que crean gente anónima, que dedican su dinero y su tiempo a aquel que lo necesita sin pedir nada a cambio. En Myanmar visité un orfanato que estaba financiado por varios españoles que cada verano se desplazaban allí y pude ver cómo trabajaban. Respecto a Brasil, en el 2011 habían más de 400.000 ONGs y se creaban 8 nuevas cada día; por desgracia, muchas de ellas eran solo una tapadera para conseguir subvenciones ilegales, por lo que hoy en día el control sobre ellas es mucho más estricto. Aun así, tengo que decir que la organización que yo describo es totalmente inventada y no intenta describir ninguna de las que ya existen.
Sin querer desvelar ninguna sorpresa al lector, lo cierto es que Ana experimenta una notable evolución personal a lo largo de la novela, un crecimiento que la cambia totalmente, con buenos y malos momentos. ¿Rumbos encontrados puede convertirse en una influencia positiva para aquellos lectores que estén viviendo un momento parecido al de ella? ¿Qué les dirías a quienes están tan desorientados como ella?
Les diría que luchen por lo que creen y que todas las experiencias, buenas o malas, merecen ser vividas, porque eso es lo que nos hace crecer y conocernos mejor.
“No deberías pensar tanto y guiarte más por ese corazón tan grande que tienes”, recomienda uno de los personajes a la protagonista. ¿Crees que ese es el mejor consejo que puede deducirse de Rumbos encontrados? ¿Deberíamos seguir más a menudo nuestro instinto?
Absolutamente. No de un modo inconsciente e irracional, pero muchas veces tenemos demasiados prejuicios y no nos dejamos llevar por lo que el corazón nos dicta.
Compaginas la escritura con la dirección de tu empresa de óptica. ¿Es fácil organizarse y sacar tiempo de donde no lo hay? ¿En qué momentos sueles escribir?
Es complicado, porque aparte del trabajo tengo tres hijos que no te dejan mucho tiempo libre. Suelo hacerlo por la noche, cuando en mi casa se hace el silencio, aunque le reste alguna hora al sueño. Escribir me relaja, así que es una buena manera de terminar el día.
Háblanos de tus influencias como escritora. ¿Qué autores te han marcado?
No me atrevería a decir que ningún autor ha influenciado mi escritura, o por lo menos no he intentado emular a ninguno. Cuando escribes desde el corazón, plasmas en el papel todo lo que tienes dentro y que necesitas darle voz.
¿Y como lectora? ¿Qué tipo de novelas sueles leer? ¿Alguna recomendación para este verano?
Mis lecturas son muy variadas, en función de mi estado de ánimo escojo un libro u otro. Antes leía más thrillers policíacos, más intriga, y ahora escojo libros algo más intimistas, que hablen más de sentimientos (debe de ser la edad…). Intento escoger libros de autores de los que no había leído nada antes, buscando la sorpresa en voces que son nuevas para mí. Los dos últimos que he leído y que recomendaría son: Un hijo, de Alejandro Palomas, y Un año y medio, de Sílvia Soler.
¿Tienes algún nuevo proyecto literario entre manos? Y si es así, ¿qué nos puedes avanzar de él?
Acabo de terminar mi segunda novela, aunque aún estoy en el largo proceso de la revisión. En este caso hay una intriga familiar que la protagonista debe descubrir. Alternando pasado y futuro, el lector, a su vez, va descubriendo algo que pasó en su infancia y que la ha marcado para siempre. El escenario es una antigua colonia textil y es un libro en el que también se habla mucho de sentimientos.
En el viaje interior que narra Rumbos encontrados, la protagonista termina por descubrir cuál es su sueño. ¿Cuál es el tuyo?
Como a cualquier escritor, me gustaría que mis libros llegaran a un mayor número de personas y que tuvieran una buena aceptación, así que seguiré esforzándome en mejorar, pues, tal y como cita otra de las protagonistas en el libro: “La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días”.
Título: Rumbos encontrados
Autora: Montse Basté
Editorial: SB e-books
Fecha de publicación: Junio 2015
ISBN: 9788415947455
Formato archivo: epub
Más información: www.mbaste.com
____________________
Escrito por: Robert Martínez
Culturalia 