Archivo de la categoría: Entrevistas

Entrevista: David B. Gil, escritor que publica El guerrero a la sombra del cerezo.

¿Qué hacer cuando has escrito una novela, pero ninguna editorial se atreve a publicarla? David B. Gil (Cádiz, 1979) lo tenía muy claro: confiaba mucho en ese manuscrito al que había dedicado diez años de su vida, por lo que decidió autopublicarlo y ver cómo lo recibían los lectores. Esa novela era El guerrero a la sombra del cerezo, y muy pronto empezó a despuntar en Amazon hasta convertirse en un éxito sensacional que ahora llega a nuestras librerías de la mano de la editorial Suma. Culturalia ha querido hablar con él sobre este libro que tantas alegrías le está aportando, de sus memorables personajes, de la autopublicación como recurso para debutantes y, por supuesto, de ese Japón feudal que tanto le fascina.

Decidiste autopublicar El guerrero a la sombra del cerezo en formato digital. ¿Por qué? ¿Tu primera opción fue esa?

En realidad, no. Escribí la novela con las editoriales tradicionales en mente. De hecho, es un libro muy poco “amazon”: largo (más de setecientas páginas) y de un género que no es el habitual entre los autopublicados, la novela histórica. Pero cuando comencé a moverlo en la industria editorial, el mensaje recurrente era que se trataba de una novela demasiado arriesgada. En España no se suelen publicar novelas históricas ambientadas en Japón, y mucho menos si vienen de un autor desconocido para el gran público. Al final, me tuve que rendir a la evidencia y autopublicarla.

Muy pronto la novela recibió críticas muy positivas de los lectores de Amazon. ¿Esperabas ese buen recibimiento?

No tenía ni idea de qué esperar, la verdad. En Amazon es extremadamente difícil despuntar: el catálogo, solo en España, es de varios cientos de miles de novelas. Cuando en los medios aparecen autores que triunfan con su novela autopublicada, debemos tener muy en cuenta que se trata del “sesgo del superviviente”, la inmensa mayoría de autoeditados no llegan a vender ni un solo eBook. A eso debemos sumar que las novelas que triunfan en Amazon suelen tener entre 200 y 300 páginas, principalmente romántica o thrillers, con lo que El guerrero a la sombra del cerezo no encajaba para nada en el perfil. Sin embargo, los lectores comenzaron a llegar. Y con las primeras reseñas, bastante entusiastas, la verdad, las ventas aumentaron. Actualmente se trata de una de las diez novelas más leídas de la tienda y la ficción histórica con mejor valoración media (más de 350 reseñas, el 80% de 5 estrellas). ¿Cuál es el secreto? No creo que lo haya. Solo puedes ofrecer al lector el producto más pulido posible, a partir de ahí todo depende de que la novela encuentre a sus lectores y que el boca a oreja tire de ella hacia arriba en las listas de ventas.

Afirmas que te hiciste escritor precisamente para explicar esta historia, incluso llegó a convertirse en una obsesión. ¿Cuándo empezaste a modelar este relato?

Ni siquiera lo recuerdo. Era una historia que llevaba muchísimos años conmigo, pero en la que nunca me decidía a trabajar porque, primero, hasta entonces solo había escrito relatos y algún intento de novela abandonada. Y, segundo, porque era muy consciente del esfuerzo y energía que conllevaría ponerla en pie. Solo a nivel de documentación y recreación costumbrista es un verdadero quebradero de cabeza, a lo que hay que sumar su estructura narrativa, sustentada en un delicado equilibrio de historias alternas. La verdad es que, echando la vista atrás, aún me sorprende que lograra sacarla adelante. Entre planificación, escritura y las múltiples revisiones y reescrituras, ha sido un proyecto de más de diez años. Demasiado ambicioso para una primera novela, quizás.

El guerrero a la sombra del cerezo es mucho más que una novela de venganza: se inicia como el relato de supervivencia de Seizo Ikeda, pero pronto vira a una historia de aprendizaje vital y, más adelante, centrada en su formación como samurái, al mismo tiempo que narras el periplo del médico Ekei Inafune y su subtrama de género negro. ¿Todas estas temáticas ya estaban en el primer esbozo del libro o fue tomando forma a medida que avanzabas en la escritura? ¿Piensas que esa mezcla es la clave para su buena aceptación entre los lectores?

Tenía claro desde un principio que quería mostrarle al lector distintos aspectos de la sociedad japonesa de la época, no solo la típica historia de samuráis a la que estamos habituados. Por eso necesitaba dos protagonistas muy diferentes que se movieron en narraciones y contextos distintos. Además, quería que la historia de Seizo comenzara como un viaje de venganza al uso, algo que le resultara familiar al lector, pero que fuera divergiendo hacia algo más insólito. Por un lado, tenemos a un muchacho cuyo destino ha sido decidido por otros de antemano, abocado a un camino de venganza que le resulta ajeno. Una historia de venganza atípica, no movida por el odio, sino por la ley y la tradición, por el giri, ese profundo concepto del deber inherente a la tradición japonesa. Por otra, un médico atípico, casi un pionero en la aplicación de técnicas médicas extranjeras. Los dos personajes me dieron el tono de cada historia: un relato de aventuras y de viajes por una parte, una historia de conspiraciones e investigación, casi un noir como bien dices, por la otra. Al final las dos historias se complementan y equilibran, y creo que es uno de los aciertos de la novela, que ofrece dos géneros diferentes en un mismo contexto histórico, y que el lector pasa de uno a otro con naturalidad, buscando las conexiones entre ambos relatos. Mi preocupación fue que la novela quedara descompensada, que una de las tramas fuera más potente que la otra; pero aunque a cada lector le tire más una u otra en función de sus gustos, por lo general el feedback que recibo es que ambas se leen con bastante interés.

El guerrero a la sombra del cerezoPara mí, el secreto del éxito está en sus personajes, no solo en los dos protagonistas, también en el resto que se cruzan en sus caminos y que merecerían una novela por sí mismos (pienso en el samurái Asaemon Hikura, la guerrera Yukie Endo, la doctora O-Ine Itoo o los maestros Kenzaburo Arima y Fuyumaru). ¿Estás de acuerdo? ¿Te has planteado algún spin-off?

Me alegra mucho escuchar eso. Una mis obsesiones como escritor es crear buenos secundarios, personajes potentes, carismáticos, que dejen al lector con ganas de más. También me sucedió con Hijos del dios binario, donde muchos lectores reclamaban más “metraje” de esos personajes, así que supongo que algo debo estar haciendo bien. Intento que todos los personajes significativos del relato tengan su propia historia, un trasfondo que justifique su forma de ser y su visión del mundo, aunque estos no siempre se expliciten en el relato. Respecto a lo de los spin-off, te dejo una exclusiva: en breve, Flash, el sello digital de Penguin Random House, publicará un relato inédito protagonizado por cierto médico de extrañas artes. Y hasta ahí puedo leer 😉

La trama está ambientada en el Japón feudal de principios del siglo XVII, una época poco conocida para nosotros. ¿Qué tiene ese periodo para fascinarte tanto?

Siempre digo que el Japón feudal es un escenario narrativo portentoso. En un entorno geográfico muy delimitado, con escasas injerencias externas, tienes todo lo que puede desear un escritor: batallas épicas, conspiraciones palaciegas, amores prohibidos, guerreros vagabundos, espías y asesinos en la sombra, revueltas sociales, religiosas… Siempre me ha sorprendido lo poco aprovechado que está desde la literatura occidental, tan etnocéntrica en muchos aspectos. El paso del siglo XV al XVI, en concreto, añade además una serie de ingredientes al caldo que lo hacen aún más sabroso: por una parte, la supremacía, por primera vez en siglos, de un señor feudal que comienza a imponerse sobre el resto, dando paso a un incipiente periodo de paz en el que abundaron las conspiraciones de aquellos disconformes con el régimen que surgía. Por otra, el contacto con los occidentales: portugueses y españoles que llegaron a Japón trayendo consigo una nueva ciencia, nuevas armas, una nueva forma de comercio y una nueva religión.

Es evidente que El guerrero a la sombra del cerezo está rigurosamente documentada. Háblanos de este trabajo. ¿Fue muy largo y complicado? ¿Qué trama te hizo sudar más: el proceso de transformación en samurái de Seizo o el día a día del médico Ekei?

Ambas. Cada una tenía sus dificultades. Todo lo referente a la documentación médica fue muy complicado, debía establecer claramente las diferencias entre la medicina kanpo japonesa y la medicina occidental, muy rudimentaria aún por aquel entonces, pero con procedimientos quirúrgicos que para los japoneses eran revolucionarios, como la sutura. Intenté averiguar qué aspectos de la medicina europea llamarían la atención de un médico japonés, cuáles estaría dispuesto a adoptar; era fundamental para definir al personaje de Ekei Inafune de manera verosímil. Pero más allá de eso, me encontré muchos escollos, sobre todo a la hora de describir el costumbrismo. Los pequeños detalles eran los más difíciles de conseguir: cómo se vestía cada clase social, cuáles eran los nombres de pila habituales en aquella época, qué se servía en las posadas de caminos, qué productos se usaban para el aseo diario, qué precio tenían las cosas, cuánto cobraba una prostituta por un servicio sobre una estera a orillas del camino… Intentaba que todo lo que se mostraba en la novela fuera fidedigno. Afortunadamente, conté con la colaboración de japoneses que me ayudaron a buscar la información que no conseguía desde aquí; de lo contrario, me hubiera resultado imposible averiguar muchos de estos detalles.

Tengo entendido que viajaste a Japón tras escribir tu novela. ¿Qué te pareció conocer los lugares que habías imaginado previamente en tu relato? ¿Se asemejaban a tus descripciones? ¿Tuviste que modificar algún pasaje?

¡Fue toda una experiencia! Cuando planifiqué la novela traté de apoyarme en documentos de la época: grabados ukiyo-e de las localizaciones que me interesaban, descripciones literarias como las que encontramos en la obra de Matsuo Basho (especialmente en Sendas de Oku), el seinen manga histórico de Osamu Tezuka o Kazuo Koike, y fotografías del siglo XIX donde aún se encuentra un Japón rural muy genuino, apenas occidentalizado. Pensaba que viajar a dichas localizaciones no me aportaría mucho desde el punto de vista documental, pues a día de hoy los paisajes que yo describía se encontrarían profundamente transformados. Pero me equivocaba: los japoneses son muy conscientes del valor de sus tradiciones y de sus paisajes naturales, y en el interior del país quedan muchos templos, caminos rurales y bosques que apenas difieren de su aspecto siglos atrás. Recorrer los caminos de la ruta Nakasendo que previamente habían recorrido mis personajes, los templos de montaña o las hospederías samuráis que aparecen en la novela fue una experiencia muy emocionante, casi sobrecogedora. Al regresar tuve que reescribir algunos pasajes; no por los errores de documentación, que no eran especialmente graves, sino, sobre todo, porque ahora podía describir más vívidamente aquellos ambientes, los podía imaginar con más fuerza.

Tras la buena acogida del libro en nuestro país, ¿te gustaría que El guerrero a la sombra del cerezo se publicara en Japón? ¿Lo ves posible?

No sé si es posible. Cuando puse la novela en Amazon creí que era la renuncia a que algún día fuera publicada por una gran editorial y, sin embargo, aquí la tenemos. Para colmo, con 2ª edición en tan solo una semana, que es algo que nos ha sorprendido a todos. Así que ya no tengo claro hasta dónde puede llegar esta historia. No sé si los japoneses estarían interesados en una novela sobre su país escrita por un gaijin. Sé que allí llamó la atención cuando se convirtió en la ficción histórica más vendida de Amazon España: un medio japonés se puso en contacto conmigo y publicó una extensa entrevista sobre el libro. Pero de ahí a que un editor apueste por su traducción hay mucho camino. De suceder, solo espero que los japoneses perciban el cariño y el respeto hacia su historia y tradiciones con que el libro está escrito, y que me perdonen cualquier posible error.

En tu tercera novela (la segunda, Hijos del dios binario, fue publicada en 2016, también en Suma) volverás al Japón feudal. ¿Puedes avanzarnos algo más sobre ella?

Sí, volvemos a Japón, en este caso a las misiones jesuitas establecidas en el país durante el siglo XVI. Pero que nadie espere una novela espiritual, vuelve a ser una novela de viajes, de aventuras y de misterio. Con un toque más de thriller, si el término se puede aplicar a una época tan mesurada y contenida como aquella. En esta ocasión tendremos una serie de extraños asesinatos y un peculiar investigador que deberá recorrer el país, en pleno periodo de los Estados en Guerra, para intentar desentrañar el misterio. Una investigación que arrastrará a los protagonistas a descubrir mucho de sí mismos, también. Estoy deseando que los lectores se encuentren con estos nuevos personajes, más algún otro que ya les resultará familiar.

Esperaremos impacientes.

Título: El guerrero a la sombra del cerezo
Autor: David B. Gil
Editorial: Suma
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788491291411
Páginas: 731 páginas
Precio: 18,90 €
____________________
Escrito por: Robert Martínez

Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘La bachillera’.

La_bachilleraMallorquina exiliada a Barcelona per voluntat pròpia, Roser Amills (Algaida, 1974) és una ànima inquieta que, confessa amb un somriure entre feliç i resignat, sempre està embolicada en mil i un projectes. El més recent és La bachillera (Editorial IFEELBOOK), un relat que barreja amb encert la novel·la històrica, les històries romàntiques i el drama quotidià a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX, quan es converteix en refugi d’aquells francesos que fugien de la Revolució Francesa. Culturalia ha volgut conversar amb ella sobre aquest llibre, saber com va trobar l’heroïna protagonista, parlar de la història i el seu paper en la societat actual, descobrir els seus referents literaris i, per descomptat, recordar l’illa on va néixer i que sempre és present als seus pensaments.

Ja fa un parell de mesos que vas publicar La bachillera, temps suficient per a saber com l’han rebuda els lectors. Què et diuen? Estàs satisfeta amb les seves reaccions?

Ha passat una cosa extraordinària: hi ha hagut gent que se l’ha llegit molt seriosament, he tingut algunes crítiques molt bones que no m’esperava perquè sempre tinc certa inseguretat i modèstia, suposo que n’he après una mica després de dues novel·les prèvies. Per a mi ha estat una sorpresa que diguin que està ben escrita, sembla una bajanada però és veritat que es publiquen llibres mal escrits, i això m’ha fet moltíssima il·lusió perquè m’agrada mirar-me una mica, tenir cura del vocabulari i depurar molt el resultat fins a reduir les pàgines del primer esborrany. A més, he diversificat el tipus de lectors, l’han llegida des de senyores grans a noies joves, també molts homes, diguem que enguany veig més assentat el que jo vull fer i el que està passant: m’agradaria que em llegissin de veritat, que no ho facin simplement perquè em coneixen de les xarxes socials.

La bachillera narra la història d’un personatge real. ¿Com el descobreixes?

Sempre estic investigant, quan hi ha una cosa que em crida l’atenció, en una conversa o llegint un article, no paro fins a saber-ne més. Em van parlar d’una escola molt antiga de Mallorca, i vaig voler saber de quina data era, només per curiositat, vaig saber quines eren les fundadores, que l’ordre venia d’un bisbe, i em va estranyar que es preocupés de les nenes; vaig trobar cartes personals, material de les monges, donatius, la figura de la noble que ajudava a pagar l’escola, tota la història de Leonor em va fascinar. I vaig decidir que ho havia d’escriure quan vaig veure que aquest personatge mallorquí era pionera de les sufragistes angleses d’uns anys posteriors. Aleshores vaig comprendre que era una heroïna perquè no tenia referents anteriors, en aquell moment les dones començaven a sentir que volien ser lliures, però era molt arriscat, així que m’hi vaig llençar perquè m’agrada explicar aquestes petites històries, rescatar-les és fer un petit homenatge a aquella gent que va fer el que va poder per uns projectes, coses encertades o no, jo no entro en valoracions morals, i que això serveixi per reflexionar. Per exemple, he volgut explicar que la Revolució Francesa tenia força oblidades les dones, no hi havia un projecte sòlid d’igualtat home i dona, i això està bé recordar-ho perquè les que hem de fer la revolució de veritat som les dones, sense enfadar-nos, i tirar endavant amb el que volem fer, que és el que fa aquest personatge.

La protagonista és Leonor, a qui la gent converteix despectivament en ‘la bachillera’ per la seva afició a la lectura. Explica’ns el significat d’aquest malnom en aquell moment històric.

Sempre que me l’havia trobat en novel·les pensava que era una paraula simpàtica, però documentant-me em vaig adonar que no, que era un insult, com anomenar-la ‘marimatxo’ o ‘pendón verbenero’. Existia la figura del ‘bachiller’, que era positiva, mentre que ‘bachillera’ tenia un significat totalment despectiu, com dir: “Una dona que estudia no farà res de bo” o “Vés amb compte que molts homes no et voldran i no seràs una senyoreta com cal”.

Leonor és una dona decidida, idealista, apassionada, vitalista, valenta… Creus que hi ha punts en comú entre tu i ella?

Tots, tant per les coses bones com per les dolentes: Leonor també és poruga en algun moment, excessivament il·lusa, en ocasions no s’atreveix a prendre decisions, sempre pensa en els demés, no vol fer mal a ningú, i sí, sóc jo al 100 %. De fet, dintre de cadascú de nosaltres hi ha molt, la part que mostrem, la nostra personalitat habitual, però si un rasca una mica, i jo ho faig escrivint, veus que tots els personatges són dintre teu. La gràcia d’escriure és que et permet que puguis desenvolupar i entendre tots aquests ingredients del teu interior. Cada personatge té la seva personalitat, i a vegades ens sorprenen i fan coses que jo no faria; no vull dir que tot sigui autobiogràfic, però sí que crec en la idea de que som plens de coses contradictòries que no arribem a manifestar obertament o conscientment, i que hi són: tots tenim a dintre la noia romàntica, però també el senyor aquest salvatge que és el governador que…

Bé, jo no tinc res del governador don Carlos.

T’ho penses, però hi ha una petita guspira que si per algun motiu s’activés, en un context determinat, te n’adonaries que el tens. En aquests anys d’escriure he entès que si puc ficar-me en la vida d’aquests personatges és perquè en el fons són dins meu. Tots som variadíssims, però de manera voluntària i gràcies a l’autodisciplina i els nostres valors potenciem el que ens agrada ser. Quan sents empatia amb algú és perquè dins teu hi ha alguna cosa que l’entén. Amb això no dic que tots tinguem un assassí dintre, però sí que hi ha l’essència que podria acabar sortint.

A La bachillera s’estableix un triangle amorós entre la protagonista i dos amants, Rafael i Bartolomé, dos personatges que pretenen deixar enrere la misèria, cadascun a la seva manera. ¿Com els veus tu: dos supervivents o dos aprofitats?

Totes dues coses, tant l’un com l’altre volen el mateix, però cadascú va pel seu camí. Rafael és culte i amb més recursos per entendre les coses, mentre que Bartolomé és bàsic i elemental, dos perfils d’home per a una mateixa dona: el primer potser no és tan atractiu de la manera animal, però és un paio amb sensibilitat, és un somiador i té sentit de l’humor –sembla un tòpic però moltes dones volem que ens facin riure, a banda de la bellesa física–; el segon és l’arquetip del ‘macho alfa’, amb ell Leonor té una química brutal, però és justet d’intel·ligència i només es deixa portar pels instints primaris. Tots dos tenen ingredients contradictoris, tots dos fan coses terribles, i per això em vaig esforçar perquè no hi hagués clarament un bo i un dolent.

Roser_Amills
L’escriptora Roser Amills, en una imatge promocional

Novament tornes a Mallorca, la teva illa d’origen, per ambientar un dels teus llibres. Què té aquesta illa que la fa tan literària? ¿És només casualitat o una necessitat per a tu?

Una necessitat per part meva, jo no puc viure sense pensar constantment en Mallorca. D’un dels meus viatges vaig portar terra vermella mallorquina, la tinc en una safata de plàstic sota del meu escriptori i quan escric hi poso els peus, és el meu trosset d’illa aquí. Em sento exiliada, voluntàriament, és clar, jo visc aquí perquè vull, però d’ençà que sóc fora encara l’aprecio més. Ara hi veig més coses boniques, especials, dignes de ser explicades, i m’agrada molt utilitzar aquests recursos perquè quan escrius vols submergir el lector en un món, i per a mi és molt fàcil fer-ho en un que conec tan bé.

Rere aquesta novel·la s’intueix un procés d’investigació important. Parla’ns d’aquesta tasca de documentació, de la teva faceta com a historiadora.

Ha estat un procés llarg, és la novel·la que més m’ha costat amb diferència, perquè primer em va seduir una història d’una dona i una escola, però aviat vaig veure que havia d’entendre el que passava en aquella època –amb revoltes i conflictes polítics i socials, tant a nivell espanyol com europeu–. Vaig llegir llibres d’assaig i d’història sobre guerres, navegació, Napoleó, sobre la situació estratègica de Mallorca… Sovint pensava que m’havia equivocat, no podia escriure sobre això, em trobava acomplexada, fins i tot vaig estar a punt de canviar de novel·la i deixar-ho per més endavant. Finalment, però, vaig trobar la clau: vaig comprendre que la influència de la Revolució Francesa en aquesta Mallorca que descric jo fa que les noies amb més diners comencin a posar en dubte coses que fins aquell moment no s’havia qüestionat ningú (“Per què no puc triar amb qui casar-me?”, per exemple). Hi ha hagut un munt de coses que m’ha costat entendre, però ho he fet des d’una visió femenina malgrat que els llibres que m’estava llegint els havien escrit homes i estaven dirigits a homes.

Defenses la necessitat de conèixer la història per, així, aprendre del passat i intentar evitar els errors ja comesos. ¿Creus que aquesta disciplina no està prou valorada?

Penso que a l’escola no s’ensenya història d’una manera enriquidora, no es fa una història reflexiva, l’error és creure que només serveix per saber dades; l’important és reflexionar, ubicar els fets però entendre d’on venen, i quan hi ha situacions que es van repetint, també tenir la sensibilitat d’adonar-se, perquè tots els imperialismes tenen una estructura molt similar, i estic segura que si ho entenguéssim detectaríem quan torna a passar. Ara Alemanya torna a ser imperialista i no se n’adona, però ni els periodistes ni la gent que hauria de reflexionar sobre això ho fan.

“Hay que ser precavido con los libros, son peligrosos”, afirma un dels personatges. ¿Ha canviat gaire la visió de la literatura al XIX i al XXI?

Els llibres són molt perillosos perquè ens fan pensar, i justament faig aquesta reflexió perquè sovint he pensat, com Leonor, que la vida seria més fàcil si fos una miqueta més ingènua i inconscient; aprendre, estudiar, tenir curiositat, fer preguntes al món és bonic i satisfactori, però a vegades també proporciona molt patiment perquè ets més conscient del conte, saps? Quan veus que hi ha gent que la seva única preocupació és arribar a casa i posar la tele penses que potser és feliç perquè no es qüestiona res. Per això aquesta reflexió és coherent: els llibres donen moltes coses bones, però també t’ajuden a veure’n d’altres que potser no et faran feliç mai.

Leonor llegeix literatura fantàstica, novel·les epistolars i romàntiques, a més de textos de Voltaire o Mary Wollstonecraft, entre d’altres. Què llegeixes tu? ¿Quins són els teus referents literaris?

No sóc una persona d’una referència concreta, dins meu hi ha una amalgama immensa on hi entren Cioran, per exemple, poetes de tota mena, m’agraden els assajos més estranys que et puguis imaginar, també llegeixo el que es va publicant ara, tot això m’inspira molt, m’estimula, m’encanta. En el seu moment em va marcar Marcel Proust, em vaig llegir tots els volums d’una tirada amb absoluta veneració, també em van marcar els autors romàntics… No sé, en mi hi ha molta barreja, perquè he tingut èpoques en què m’agradava molt Mercè Rodoreda, altres en què llegia autors russos, de nena vaig llegir Julio Verne, El Señor de los Anillos, El club de los cinco… Tot això forma part de mi, no només l’alta literatura, en realitat no penso que hi hagi un referent únic perquè tu vas canviant.

La bachillera va arribar a les llibreries quan encara no feia un any de la publicació de la teva anterior novel·la, El ecuador de Ulises. Imagino que ara ja estaràs iniciant la teva nova novel·la, oi? ¿Ens pots avançar res?

Ara estic en un moment de patir molt, un sofriment plaent perquè he trobat un personatge interessant en una conversa totalment casual, podríem dir que és una història que ha vingut a mi i que té a veure amb familiars meus. En aquesta ocasió canviaré de continent i viatjarem una miqueta en el temps, però no gaire lluny. Encara no sé com ho enfocaré perquè són vàries històries intricades, i ara estic patint perquè tinc molta documentació i no sé per on començar, és aquest abisme tan meravellós…

Títol: La bachillera
Autora: Roser Amills
Editorial: IFEELBOOK
Data de publicació: Març de 2016
ISBN: 9788494504419
Pàgines: 356 pàgines
Preu: 18 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Entrevista: Llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona.

Calders

De la mà d’Isabel Sucunza i Abel Cutillas, l’abril de 2014 naixia la Llibreria Calders, un nou punt de trobada per a lectors, escriptors, editors i altres lletraferits desitjosos de sacsejar culturalment el barri de Sant Antoni de Barcelona. Culturalia ha volgut parlar amb un dels socis de l’establiment, l’Abel, per a conèixer la seva valoració d’aquest primer any, descobrir les dificultats dels inicis de tot projecte, saber la seva opinió sobre l’ofici del libreter en l’actualitat i, per descomptat, xerrar sobre llibres.

La Llibreria Calders té poc més d’un any de vida. Quin balanç feu d’aquest primer aniversari?

El balanç és positiu en molts aspectes, hem tingut una molt bona rebuda, el barri ens ha respost molt bé, molta gent vol col·laborar amb nosaltres… Estem molt satisfets, el que passa és que una llibreria és un negoci difícil de per si, amb uns percentatges complicats, i patim les dificultats econòmiques pròpies de tot començament, però, en línies generals, sí, estem molt contents.

Iniciar qualsevol aventura cultural en temps de crisi és més aviat un acte de fe i gairebé heroic. ¿Aquest és un bon moment per emprendre un projecte com aquest?

Això és tan relatiu… La veritat és que no depèn tant del temps o del moment, sinó de l’estructura com muntes les coses, no? És a dir, de ser conscient del punt en què està el mercat, de l’economia real d’una llibreria… Crec que els pròxims anys les coses estaran més o menys iguals, i per tant no tenia sentit esperar. Per dir-ho d’alguna manera, més que el moment és l’oportunitat.

La vostra experiència com a llibreters es reduïa exclusivament al teu pas per La Central.

Sí, vaig treballar a La Central del carrer Mallorca. Aquest era el nostre únic bagatge en una llibreria, cert, però els dos ens dediquem al món del llibre des de fa deu anys: tots dos hem publicat, hem col·laborat amb editorials, la meva sòcia treballa en una editorial i també ho ha fet en la producció de programes sobre literatura de TV3… Fa molts anys que treballem en l’àmbit del llibre, però la veritat és que només jo havia treballat dos anys a La Central, que no és poca cosa: és una bona formació en una bona llibreria.

És evident que el nom de la llibreria té molt a veure amb la seva ubicació -Passatge Pere Calders, número 9-, però ¿hi ha alguna cosa més rere aquest nom?

Fa uns anys van dedicar aquest passatge a Pere Calders, que era del barri i vivia aquí al costat. Quan vam trobar aquest local ni tan sols ens vam plantejar escollir un altre nom perquè aquest era evidentíssim: en primer lloc, perquè un nom d’escriptor en una llibreria és un fet que em sembla molt normal, i després perquè Pere Calders és un dels escriptors de referència, tant d’aquest país com nostre, és un autor a qui és molt fàcil apropar-s’hi.

Us definiu com “una llibreria especialitzada en llibres”.

Això tan sols és una broma privada: simplement la gent ens preguntava en què ens especialitzaríem, i aquesta era la nostra resposta perquè la idea era fer una llibreria clàssica, generalista, amb les seccions habituals.

Què té la Llibreria Calders que no tinguin les altres llibreries? Quin és el vostre fet diferencial?

Doncs no ho sé, crec que som una llibreria molt normal. Potser el que ens defineix és que intentem fer moltes activitats, presentacions, xerrades… Per les nostres pròpies dinàmiques li donem molta importància a aquestes activitats, però no volem inventar-nos res, com a llibreria intentem ser una llibreria generalista, bàsica, amb una bona selecció de literatura, amb algunes seccions d’assaig, i ja està.

IMG_20150826_171733Quin creus que ha de ser el paper del llibreter al segle XXI? Ha canviat en referència al passat?

Sí, suposo que sí, però al final el llibreter només és un intermediari, algú que ha de portar al públic un producte que li interessa. Simplement és un botiguer que coneix una part del mercat perquè es dedica a això i la ofereix a la gent que vol comprar els llibres. Aquesta és la base, i estructuralment segueix sent la mateixa des de sempre, amb lleugeres modificacions perquè els temps han canviat i els gustos de la gent també, però l’ofici bàsic és el mateix.

Actualment el llibre en format paper competeix amb el digital i les noves tecnologies. ¿Com és la vostra relació amb el llibre electrònic?

No, això és mentida, aquesta pregunta és de fa deu anys… El llibre electrònic no existeix, de fet no ha existit mai; jo crec que no, vaja, jo no n’he vist mai cap i no crec que existeixi. Això és una broma del passat que ja s’ha acabat.

La Llibreria Calders és present a Facebook i a Twitter. ¿Com és la vostra relació amb les noves tecnologies i les xarxes socials? ¿Us beneficien en el vostre negoci?

Són molt importants perquè, al final, la comunitat de gent a qui li interessen els llibres en aquesta ciutat és una comunitat més o menys limitada. La gent del món del llibre -escriptors, editors, públic…- és una comunitat molt activa, molt fèrtil i molt interessant, i les xarxes socials serveixen per estar en contacte i socialitzar-te millor i amb més facilitat, i això està bé, a nosaltres ens funcionen i hi prestem molta atenció.

Què busquen els lectors a la vostra llibreria? ¿Quins són els tipus de llibres que més veneu?

Crec que la gent cada vegada està més interessada en el llibre de fons, és a dir, el llibre que es ven és el que saps que és infal·lible, que sempre ha estat aquí, llibres que tots hem llegit i ho continuarem fent, sobretot els clàssics de la literatura, assaig, també novetats interessants, autors que van cobrant rellevància… Bàsicament la gent el que ve a buscar aquí és, per dir-ho d’alguna manera, literatura respectable, però no és exclusiu de la nostra llibreria.

A la llibreria teniu un petit escenari, ideal per a presentar diferents activitats culturals. De quin tipus?

Des del començament teníem la idea de ser una llibreria activa, fer presentacions i activitats similars, i abans de veure el local ja teníem pensat reservar-hi un espai específic i que no interrompís la llibreria mateixa. I vam reservar aquest espai, que ens va molt bé i és un lloc que ens ha donat molt bones tardes.

Quines activitats teniu previstes per a les properes setmanes?

A partir de setembre farem gairebé un acte diari. A la segona quinzena de setembre dedicarem una setmana a la literatura txeca; coincideix amb el centenari de La metamorfosi, de Franz Kafka, i juntament amb editors i amb un centre txec dedicarem quatre o cinc dies a la literatura d’aquell país. Després donarem continuïtat a la setmana de la literatura argentina (la primera sessió va ser al març). A part d’això, continuarem fent presentacions de llibres, recitals…

Per acabar, recomana’ns algun llibre que hagis llegit darrerament i t’hagi interessat especialment.

Només un? [Pregunta mentre es dirigeix a les taules on exposa els llibres]. És molt important que s’hagi traduït al català l’Alfred Jarry (Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic). També són molt bons els dos premis Llibreters (Gegants de gel, de Joan Benesiu, i Reparar els vius, de Maylis de Kerangal). Finalment, recomanaria La vida lenta, els diaris inèdits de Josep Pla.

Llibreria Calders: Passatge Pere Calders, número 9

Horari: de dilluns a divendres, de 10:00 a 21:00. Dissabte i diumenge, d’11:00 a 21:00 h

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Entrevista: Montse Basté, autora de la novela ‘Rumbos encontrados’.

Portada_Rumbos encontrados

Acabada de cumplir los cuarenta, Ana hace balance de su vida y comprueba que no es exactamente como ella desearía. Podría tratarse de cualquiera de nosotros, pero ella es la protagonista de Rumbos encontrados, de Montse Basté, una novela que narra el viaje interior y exterior de descubrimiento personal de esta mujer, desencantada con su día a día, que decide tomar las riendas de su vida y dar un giro radical a su existencia, un relato especialmente indicado para todos aquellos que sufran la crisis de los cuarenta o, simplemente, hayan perdido el rumbo de sus vidas en alguna ocasión. Culturalia ha querido hablar con Basté para saber más acerca de la protagonista de su debut literario, descubrir su interés por las ONG, conocer sus gustos literarios y entender cómo es el proceso creativo de esta óptica de profesión que ahora da sus primeros pasos como escritora.

Rumbos encontrados es tu primera novela. ¿Qué valoración haces de este debut? ¿Cómo la están recibiendo los lectores?

Estoy realmente contenta con las opiniones que me llegan de los lectores. Como bien dices, es mi primera novela y creo que he cumplido todas mis expectativas en cuanto a conexión con el lector. Lo complicado, realmente, es conseguir llegar a ese lector.

Esta historia aparece publicada en epub. ¿Qué relación mantienes con los nuevos formatos de lectura? ¿Crees que terminarán imponiéndose a los libros convencionales?

Creo que es inevitable que los libros electrónicos vayan ganando terreno a medida que las nuevas generaciones sean las que adquieran libros. Los jóvenes de hoy en día son absolutamente tecnológicos, buscan la inmediatez y la practicidad que te da el libro electrónico. Pero no solo tiene ventajas para los jóvenes: como sabéis, soy óptica de profesión y tengo pacientes ya mayores que por una acusada pérdida de visión habían abandonado la costumbre de leer; el libro electrónico, al permitir acomodar el tamaño de la letra y la luz a gusto del usuario, les ha permitido retomar la afición por la lectura. Sea como sea, el libro en papel no desaparecerá, tan solo aprenderemos a normalizar el uso de los dos formatos en función del momento y las necesidades.

Ana, la protagonista de Rumbos encontrados, decide dar un vuelco a su vida el día que cumple los cuarenta años, justo a la edad en la que te decidiste a firmar tu primera novela. ¿Qué tiene de especial esa cifra, los 40? ¿Piensas, como lo hace Ana, que “cuando cumples cuatro décadas (¡cuatro!) te das cuenta de lo que podías haber sido y no has sido”?

Los cuarenta años son una edad crucial en la vida, en la que dejan de considerarte joven y entras de lleno en la madurez. Por lo que he podido observar a mi alrededor, quien más quien menos toma conciencia de que está rozando el meridiano de la vida y hace balance de lo vivido hasta el momento. Efectivamente, a mí también me pasó pero, a diferencia de Ana, mi valoración fue muy positiva. Tan solo habían pequeñas cosas de las que no estaba del todo satisfecha, y una de ellas era haber abandonado la escritura durante una década completa. Así que ese mismo día me puse a escribir.

Ana se lamenta de su vida, en la que tiene la sensación de que “simplemente, me he dejado llevar”. ¿Crees que precisamente esa percepción –que quien más quien menos todos hemos experimentado alguna vez– es lo que hará que los lectores se identifiquen con su historia?

Creo que la vida pasa muy rápido y, a veces, las circunstancias te arrastran hacia una dirección que no esperabas. Ana nos demuestra que si nos lo proponemos podemos hacer realidad nuestros deseos y cumplir los sueños que habíamos dado por perdidos.

¿A qué público potencial va dirigida esta novela?

Al estar escrito en primera persona, las mujeres, sobre todo si rozan la cuarentena, son las que se sienten más identificadas con la protagonista. Es un libro que habla de sentimientos, de la amistad, del amor, pero lo hace descubriendo un país tan hermoso como Brasil y más tarde Myanmar, así que cada lector puede escoger la parte que más se identifica con él.

En Rumbos encontrados hay amor, desamor, solidaridad, ternura, amistad, sexo… ¿Qué te llevó a hablar sobre estos temas? ¿Cuál es el origen de esta historia?

Quería narrar el crecimiento personal de Ana, cómo cambia su perspectiva de la vida. Eso solo era posible si el lector experimentaba con ella cada una de las vivencias y si veía cómo, con cada nueva experiencia, se dejaba ir un poco más. Por otro lado, siempre me ha gustado escribir sobre los sentimientos; amor, amistad, ternura, tristeza… todo aquello que nos hace sentir nos convierte en quien somos realmente. Además, desde el principio tuve claro que quería que Ana colaborara con una ONG, pues siempre he admirado la labor de los cooperantes y su gran generosidad. Así que uní dos temas que me atraen y decidí fusionarlos en una novela. El resto vino solo.

La protagonista deja Barcelona para ir a trabajar a una ONG en Brasil, y más tarde lo hace en Myanmar. ¿Qué te hizo escribir sobre esos lugares precisamente? ¿Conocías la labor de las ONG en esos países previamente o te has documentado para esta historia?

Son dos países en los que estuve hace años y me impactaron profundamente, tanto por su belleza como por la gente que vive en ellos. Por otro lado, conocí a un arquitecto que, junto a varios compañeros suyos, había decidido fundar una ONG que construía escuelas en diversos países; me estuvo explicando lo complicado que era y lo que conseguían con los pocos recursos de que disponían. No he querido hablar de las grandes corporaciones, que por otro lado tampoco sé cómo funcionan, sino de tantas y tantas pequeñas fundaciones que crean gente anónima, que dedican su dinero y su tiempo a aquel que lo necesita sin pedir nada a cambio. En Myanmar visité un orfanato que estaba financiado por varios españoles que cada verano se desplazaban allí y pude ver cómo trabajaban. Respecto a Brasil, en el 2011 habían más de 400.000 ONGs y se creaban 8 nuevas cada día; por desgracia, muchas de ellas eran solo una tapadera para conseguir subvenciones ilegales, por lo que hoy en día el control sobre ellas es mucho más estricto. Aun así, tengo que decir que la organización que yo describo es totalmente inventada y no intenta describir ninguna de las que ya existen.

Sin querer desvelar ninguna sorpresa al lector, lo cierto es que Ana experimenta una notable evolución personal a lo largo de la novela, un crecimiento que la cambia totalmente, con buenos y malos momentos. ¿Rumbos encontrados puede convertirse en una influencia positiva para aquellos lectores que estén viviendo un momento parecido al de ella? ¿Qué les dirías a quienes están tan desorientados como ella?

Les diría que luchen por lo que creen y que todas las experiencias, buenas o malas, merecen ser vividas, porque eso es lo que nos hace crecer y conocernos mejor.

La escritora barcelonesa Montse Basté, en una imagen promocional
La escritora barcelonesa Montse Basté, en una imagen promocional

“No deberías pensar tanto y guiarte más por ese corazón tan grande que tienes”, recomienda uno de los personajes a la protagonista. ¿Crees que ese es el mejor consejo que puede deducirse de Rumbos encontrados? ¿Deberíamos seguir más a menudo nuestro instinto?

Absolutamente. No de un modo inconsciente e irracional, pero muchas veces tenemos demasiados prejuicios y no nos dejamos llevar por lo que el corazón nos dicta.

Compaginas la escritura con la dirección de tu empresa de óptica. ¿Es fácil organizarse y sacar tiempo de donde no lo hay? ¿En qué momentos sueles escribir?

Es complicado, porque aparte del trabajo tengo tres hijos que no te dejan mucho tiempo libre. Suelo hacerlo por la noche, cuando en mi casa se hace el silencio, aunque le reste alguna hora al sueño. Escribir me relaja, así que es una buena manera de terminar el día.

Háblanos de tus influencias como escritora. ¿Qué autores te han marcado?

No me atrevería a decir que ningún autor ha influenciado mi escritura, o por lo menos no he intentado emular a ninguno. Cuando escribes desde el corazón, plasmas en el papel todo lo que tienes dentro y que necesitas darle voz.

¿Y como lectora? ¿Qué tipo de novelas sueles leer? ¿Alguna recomendación para este verano?

Mis lecturas son muy variadas, en función de mi estado de ánimo escojo un libro u otro. Antes leía más thrillers policíacos, más intriga, y ahora escojo libros algo más intimistas, que hablen más de sentimientos (debe de ser la edad…). Intento escoger libros de autores de los que no había leído nada antes, buscando la sorpresa en voces que son nuevas para mí. Los dos últimos que he leído y que recomendaría son: Un hijo, de Alejandro Palomas, y Un año y medio, de Sílvia Soler.

¿Tienes algún nuevo proyecto literario entre manos? Y si es así, ¿qué nos puedes avanzar de él?

Acabo de terminar mi segunda novela, aunque aún estoy en el largo proceso de la revisión. En este caso hay una intriga familiar que la protagonista debe descubrir. Alternando pasado y futuro, el lector, a su vez, va descubriendo algo que pasó en su infancia y que la ha marcado para siempre. El escenario es una antigua colonia textil y es un libro en el que también se habla mucho de sentimientos.

En el viaje interior que narra Rumbos encontrados, la protagonista termina por descubrir cuál es su sueño. ¿Cuál es el tuyo?

Como a cualquier escritor, me gustaría que mis libros llegaran a un mayor número de personas y que tuvieran una buena aceptación, así que seguiré esforzándome en mejorar, pues, tal y como cita otra de las protagonistas en el libro: “La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días”.

Título: Rumbos encontrados
Autora: Montse Basté
Editorial: SB e-books
Fecha de publicación: Junio 2015
ISBN: 9788415947455
Formato archivo: epub

Más información: www.mbaste.com

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Entrevista a HisCat: “Volem fer conèixer el patrimoni, la història i la cultura catalana”

Sitio-barcelona-11-septiembre-1714Os presentamos hoy en Culturalia la entrevista que Raquel Aturia nos hizo en el programa de la Cadena Ser Què vols SER en relación a las rutas guiadas de HisCat, Associació Cultural Història de Catalunya, que programamos los sábados de cada mes por las calles de Barcelona.

Os dejamos en enlace a la web con el archivo sonoro de la entrevista:

enlacehttp://cadenaser.com/emisora/2015/03/13/radio_barcelona/1426241360_886110.html

Para más información:

Hiscat, Associació Cultural Història de Catalunya

Ruta Barcelona 1714
Ruta Barcelona Màgica i Misteriosa
Ruta Barcelona Criminal

 

logo HisCat

 

 

Entrevista: Eugènia Broggi, editora al front de L’Altra Editorial.

logo-altra-editorial

A mitjans de 2013, Eugènia Broggi decidia tancar la seva etapa com a editora dins el Grup 62 amb la ferma convicció d’emprendre un nou projecte editorial, un nou segell que publicaria ficció basant-se en els seus gustos com a lectora. Broggi va necessitar només uns mesos per donar forma a la seva idea, i el mes de febrer de 2014 naixia L’Altra Editorial, una editorial que, amb només un any de vida, s’ha fet un lloc en el sector. Culturalia ha volgut parlar amb Eugènia Broggi per conèixer la seva valoració d’aquests primers mesos, però també per saber com ha afectat la crisi econòmica al món editorial, escoltar els seus consells sobre emprenedoria, els seus plans de futur i, sobretot, per xerrar de la seva gran passió: la literatura.

L’Altra Editorial neix a principis del 2014. ¿Com valoreu el vostre primer any d’activitat?

Realment estic molt contenta perquè amb només un any hem aconseguit que la visibilitat dels nostres llibres sigui enorme, tot un èxit d’acollida des del primer dia per part de llibreters, periodistes i lectors. D’altra banda, diuen que els primers dos anys són més fàcils perquè acabes d’arribar i estàs més de moda, i el difícil és aguantar a partir dels tres anys, però ara per ara estic súpercontenta, amb ganes de publicar més autors catalans (de moment n’he fet només tres) per anar equilibrant els autors de fora amb els d’aquí. A més, un dels èxits que més em satisfà és que hem venut els drets de publicació als Estats Units de la nostra primera novel·la (Els nois, de Toni Sala).

¿Quants llibres teniu en cartera i quants teniu planejats en un futur proper?

Malgrat que la meva idea és fer-ne uns deu o dotze a l’any, aquest primer només han estat vuit; la previsió d’enguany és editar-ne sis al primer semestre i quatre o cinc més de cara a la tardor. Tot just ara acabem de publicar Joc i distracció, de James Salter, en quinze dies tindrem a les llibreries el Premi Documenta (el recull de contes Puja a casa, de Jordi Nopca, que en castellà publicarà Libros del Asteroide) i a finals de mes arribarà un llibre que em fa molta il·lusió i que serà bo per a l’editorial: el primer dels sis volums que el noruec Karl Ove Knausgård ha escrit sobre la seva pròpia vida, un autor –conegut com el “Proust noruec”– amb una visió bastant fosca del món que ha sublimat el que s’anomena “la ficció del jo”. En aquest sentit, poc a poc ens anem expandint cap a fora, i això sempre és saludable.

L'editora Eugènia Broggi
L’editora Eugènia Broggi

Aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?

El nostre és un sector tan fràgil que ha estat en crisi permanentment; ara la crisi és col·lectiva i, òbviament, ens afecta més perquè tothom la pateix, i aquest fet ens ha anat restant lectors. Per tant, en aquest sentit no crec que sigui un bon moment, no, però, al mateix temps, penso que si per a tu és un bon moment, acaba sent l’ideal: per a mi, a nivell vital, era el moment perfecte, i això es nota en l’energia que puc dedicar al projecte, li dóna l’empenta necessària. Potser fa vuit anys hagués estat millor, però aleshores jo tot just començava i hauria estat impossible. En definitiva, per a mi trobo que sí, aquest és un bon moment.

Per què vau decidir batejar aquest projecte amb aquest nom?

La veritat és que sempre intentem reflexionar sobre els noms, però sovint tenen més a veure amb detalls irrellevants; en el meu cas tenia molt clar que volia un nom català que la gent pogués dir fàcilment, però que no fos una broma privada o massa sofisticada, i a la fira de Londres vaig tenir una trobada amb una editorial anomenada Other Press, em va fer gràcia i així es va quedar.

En l’actualitat es parla molt de la globalització. ¿Hi ha espai per a les editorials petites o noves dins d’aquest mercat global?

Sí, perquè el fenomen de la globalització està més vinculat amb els primers anys del 2000, i ara, justament per lluitar contra aquesta globalització, estem tornant a les botigues petites de discos, al consum de proximitat, el quilòmetre zero… Tot això també és extensible als llibres, és evident que gràcies a aquesta globalització tenim accés a la cultura de tot el món, però alhora crec que la gent comença a centrar-se més en les coses petites. Òbviament tens productes prefabricats a tot arreu, però ara la demanda de coses fetes d’una manera més acurada torna a ser important.

Com aconseguiu donar visibilitat als vostres llibres?

Els llibreters i els periodistes em coneixen de fa molts anys, ja teníem una relació de complicitat i estaven més disposats a donar-me una petita empenta. Les xarxes socials també ens han ajudat, a mi no m’agraden gens ni m’hi sentia còmoda, però crec que finalment hem trobat el nostre lloc en elles, fins i tot hi hem organitzat un concurs per celebrar el primer any que ha tingut una enorme participació. D’altra banda, crec que les nostres cobertes ens han ajudat a distingir-nos de la resta, són molt visibles i destaquen amb facilitat, i també ens ha jugat a favor el fet de publicar el Premi Ciutat de Barcelona atorgat a Toni Sala. A veure si aguantem!

A quin públic potencial us dirigiu?

Ho vaig estar pensant quan feia el pla d’empresa, però és difícil definir-ho perquè hi ha qui considera que els meus llibres són difícils, depriments o angoixants, i això fa que ja el públic es redueixi bastant. A mi em semblen llibres súperaccessibles. Tenia clar que no volia fer res sofisticat, ni elitista ni pretensiós: volia fer novel·les per a gaudir, intentar ser exigent i alhora fer bona literatura que arribés a molta gent (tots els editors del món et diran el mateix), però potser el meu és un gust molt concret amb certa tirada cap a coses una mica més fosques. Aquesta és la línia que tinc al cap, i m’agradaria tenir un públic molt ampli, estic segura que ho és, però pels inputs que rebo sembla que és més masculí que femení; pel que fa a la franja d’edat, no queda clar, és més variada i hi podem trobar des d’una persona de vint anys molt precoç o molt lletraferida a gent al voltant dels seixanta.

L'altra_editorial_llibresCom és la vostra relació amb internet, les xarxes socials i el web 2.0?

Al principi volia adaptar al mercat del llibre iniciatives pròpies de les discogràfiques, com ara intentar oferir, amb el llibre físic, una descàrrega del llibre digital, i d’aquesta manera promoure’l (així ho està fent l’editorial Malpaso) perquè estaria molt bé tenir e-books, però logísticament era massa complicat i no he tingut temps d’organitzar-ho. Pel que fa a les xarxes socials, com us deia abans, ens han funcionat molt bé, ens han permès tenir un diàleg més proper amb lectors i llibreters, de tant en tant apareixen debats al Facebook que d’una altra manera no tindríem. Per tant, de moment la valoració és bona, i la intenció és ser molt present a les xarxes i en un futur proper fer e-books.

Hi ha algun autor o llibre que us hagi fet especial il·lusió publicar?

Ara per ara, tots els llibres que he publicat m’han agradat de la mateixa manera, i seria molt difícil citar-ne només un; potser en aquest moment et diria Karl Ove Knausgård perquè és el que estic acabant de tancar, però seria fals perquè fa quinze dies t’hauria dit el llibre de Jordi Nopca. Sentimentalment potser destacaria els dos primers (L’última nit, de James Salter, i Els nois, de Toni Sala) perquè van ser els primers que van confiar en L’Altra Editorial quan només era una idea, però també m’encanta el Premi Documenta perquè ofereix una plataforma per a noves veus. Per tant, a tots els hi trobaríem una característica positiva o especial, per això me’ls estimo a tots igual, i recalco que és un fet important perquè com a editor potser no ho podré dir d’aquí uns anys, però ara sí que estic molt orgullosa dels deu llibres publicats, m’han apassionat, i això em fa sentir especialment contenta.

Com a emprenedora, ¿podries donar algun consell a aquells que vulguin posar en marxa una nova editorial?

Dos anys abans de començar ja tenia clar quina mena d’editorial volia fer. Fa molt temps que treballo en aquest món (des del 2004), per això recomanaria que sàpigues de què parles, que tinguis clar on et fiques, que coneguis bé l’ofici i que tinguis una xarxa de contactes. També hi fa molt la passió i l’entusiasme que hi poses, sona a llibre d’autoajuda, però és essencial. He tingut molt poc temps per equivocar-me, però, a banda de coses pràctiques tipus comprar una impressora –“No la compreu!”, diu entre rialles–, no em penedeixo de res; a més, dels errors també se n’aprèn, s’ha de tenir sempre una actitud positiva. En definitiva, passió i optimisme! La part més dura de l’emprenedoria és que estàs molt sola, el dia a dia és més complicat, has d’estar molt segur del que fas i necessites una empenta interior forta. A mi m’agradaria tenir un equip aquí, físicament, però de moment és impossible i està repartit: la Laia m’ajuda amb el tema de la difusió i xarxes socials, tinc uns consellers/amics del món editorial que m’ajuden a resoldre dubtes, el maquetador i finalment els dissenyadors de coberta.

____________________
Escrit per: Robert Martínez i Jorge Pisa

Dugald Bruce-Lockhart, director de “Com us plagui”: “La condició humana és fràgil.”

En Shakespeare va crear fa uns quatre-cents anys el bosc d’Arden. En ell, proposava el paradís: Regit per l’amor i el respecte, va acollir els fugitius del despotisme del duc Frederic.

Aquests dies, en Dugald Bruce-Lockhart il·lumina la frondositat d’Arden COM US PLAGUI al Teatre Akadèmia i ens complau tastar amb ell aquest pessic de llibertat.

Dugald Bruce-Lockhart

A COM US PLAGUI, s’enfronten les criatures de la Natura contra la Civilització.

Els humans som criatures de la Natura i la Civilització és el resultat del nostre desenvolupament. Però, de vegades, oblidem d’on venim i ens pensem que ens vam crear nosaltres mateixos. De fet, formem part d’una xarxa, que inclou totes les criatures i on també tenim el nostre lloc.

S’avenen les sabatetes de taló de la ciutat amb les botes del camp?

Com a mínim, les sabatetes de taló s’estimen anar a veure les botes. Així poden “reiniciar-se”, com diríem avui en el llenguatge informàtic! Sí: les unes i les altres s’haurien d’entendre. Perquè les primeres provenen de les altres. I és que la civilització és un procés orgànic i evolutiu. El secret rau a recordar el nostre objectiu com a sers civilitzats.

On ens porta oblidar aquest objectiu?

Avui dia, amb la tecnologia hem deixat de relacionar-nos cara a cara i això ens posa en perill. Tenim milers de maneres de comunicar-nos però res a dir-nos. Cal que anem amb compte: El cor humà és qui mana!

Shakespeare diu en aquesta comèdia que el poder de la Natura ens fa més joves i feliços. Per què llavors ens entossudim de viure-hi lluny?

Doncs jo també m’ho pregunto! Ens sotmetem a un concepte de vida que ens reprimeix, tant en l’àmbit laboral com en el social. Però fixa’t que, a l’hora de fer vacances, solem anar al camp o bé al mar! Al camp, podem airejar el nostre esperit. I així ha estat al llarg dels segles…

Podem distingir l’ego bo, que viu al bosc d’Arden…

L’ego bo és el que ens permet ser pacients, perdonar i gaudir de la Natura que ens envolta. Ens fa bons essencialment: No hi ha ningú que neixi sent malvat. Fins i tot els assassins van ser nens innocents! És també el que ens diu que la condició humana és fràgil i que reclama tenir-ne cura. Aquest ego s’adona que les fulles dels arbres canvien de color al vespre i percep com canten els ocells.

… de l’ego dolent, que sempre està a l’aguait fora d’Arden.

L’ego dolent és el que ens governa a l’hora de sobreviure en societat i determina com ens veuran els altres. Ens fa creure que som més importants que les papallones que voletegen pel camp. Al capdavall, tots som bons de vegades i dolents, d’altres. Del que es tracta és d’esforçar-nos per ser més humils sense perdre les ganes de somriure.

Per què en Shakespeare solia fer que els seus personatges es disfressessin?

Potser perquè pensava que quan la gent es disfressa se sent més lliure per ser ella mateixa. Cal ser molt valent per a què hom es mostri al món tal com és!

Què és el teatre per a tu com a professional i com a espectador?

Vaig al teatre per a què m’entretinguin. No sé per què hi van els altres, però la qüestió és que hi van i dedueixo que ho fan perquè volen veure-hi històries. Així doncs, els n’explico una i espero que els agradi! Intento fer un espectacle amb allò que m’agradaria trobar-hi quan hi vaig com a públic.

A l’hora de dirigir els actors de COM US PLAGUI, els vas dir que el més important és ser valent i anar endavant. Això és una lliçó de vida!

Només vivim un cop i això és un temps molt breu si el comparem amb el que viu l’univers. Als actors, els vaig dir: “No patiu si us equivoqueu.” Si estiguessin en un partit de tennis i fessin una doble falta, ningú no els ho tindria en compte si després vingués un punt directe. A l’hora d’actuar, com més t’hi arrisques, més hi guanyes.

Avui dia és possible alliberar-se dels prejudicis i les inseguretats?

Així hauria de ser. Malauradament, no escoltem de debò el que els altres ens han de dir perquè estem massa ocupats amb el nostre propi discurs. Naixem bons i després ens allunyem perquè ens sentim ferits. Hem d’escoltar els altres quan ens diuen què els fa mal i potser llavors podrem deixar de tenir prejudicis.

I, mentre seguim perduts en l’espessor de la nostra sordesa, el Teatre Akadèmia ofereix una clariana al seu escenari.

Per Juan Marea

COM US PLAGUI es representa al Teatre Akadèmia de Barcelona fins al 18 de gener.
http://www.teatreakademia.cat/espectacles/en-cartell/al-vostre-gust/

Gianluca De Serio, codirector de “Sette opere di misericordia”: “Cuando todo se aclara, no vemos nada.”

Con su hermano Massimiliano, Gianluca intenta iluminar la pantalla. Y mi grabadora, sumida en sus entrañas, sigue el resplandor.

 10257185_1047589601925205_1075536453711935101_o

 Gianluca se muestra.
(Fotografía: Francesco Tavolaro)

¿De qué huye Luminita, la protagonista de SETTE OPERE DI MISERICORDIA?

De la situación de semiesclavitud en la que vive. También, de una identidad.

Y aprende a convivir con Antonio.

Más que a convivir, aprende a conmorir con él porque le acompaña en el camino hacia la muerte. Se abre para ella otro modo de ver las relaciones humanas que consiste en ayudar a alguien y en dejarse ayudar por ese alguien. Más que aprender, Luminita hace un recorrido.

La vida se complementa con la muerte.

Así es también en la realidad. ¡Todos estamos muertos! ¡O vivos!

Son muy vitales las escenas en que los dos protagonistas comen juntos, se tocan, incluso se desnudan.

Es algo que todos experimentamos en nuestra cotidianidad. En el cine, en cambio, no estamos acostumbrados a ver, por ejemplo, el cuerpo de un anciano completamente desnudo que necesita lavarse. Mi hermano y yo lo vivimos con nuestro abuelo, en quien está inspirado el personaje de Antonio. Y, en nuestra película, lo hemos representado repitiendo esos gestos, muy sencillos pero muy humanos a la vez.

SETTE OPERE DI MISERICORDIA destaca por su estilo depurado: Apenas hay diálogos; es muy estilizada y conceptual.

No hay diálogos verbales pero sí millones de diálogos potenciales. La escena en que ella da de comer a él la rodamos primero con un diálogo sencillo. Pero luego nos dimos cuenta de que cualquier espectador podía poner su propio diálogo, posiblemente más interesante que el nuestro. El lenguaje italiano es muy radiofónico: Se habla pero no se dice. Queríamos decir algo y vimos que, cuanto menos habláramos, más diríamos. ¡De repente, entendimos que necesitábamos purificarnos también nosotros!

Los personajes dicen mucho con la mirada.

El nombre de “Luminita” significa “lucecita”. La mirada es algo que puede reconocerse inmediatamente. Los personajes miran pero, al mismo tiempo, los espectadores les miramos. Y, paradójicamente, no estamos acostumbrados a esta identificación visual, sino que lo estamos a otras vías más superficiales: la música, el diálogo… A lo mejor, hay que dar una vuelta más larga.

Dan una paliza a Luminita y lo sabemos a través de la mirada de otra chica, que envejece a lo largo de la escena.

Se trata de una madre joven ante el martirio y el sacrificio de la protagonista por el bien de su hijo en el momento en que, después de haberlo secuestrado, muestra su gesto de misericordia: “Te devuelvo lo que es tuyo”. Y comprende el recorrido que la heroína ha realizado. Es algo parecido a la pasión de Cristo cuando el pueblo le tiene sufriendo en la cruz y se da cuenta del vía crucis que hizo por ellos.

La película se abre con la cita: “La luz, prisionera, reina libre”. ¿Tiene algo que ver con la secuencia final, cuando se invisibilizan ella y el chico, los dos fugitivos, mediante una luz casi cegadora?

Hemos dado un tratamiento paradójico a la luz: Al final del filme, cuando todo se aclara, no vemos nada. Cuando no creemos ser capaces de ver la realidad, la realidad no se ve. En nuestra obra, no nos preguntamos sobre la realidad, sino sobre nuestra mirada, sobre qué es lo que deseamos ver. Si hubiéramos hecho una película sobre emigrantes y viejos enfermos, volveríamos a casa con la conciencia tranquila. Pero el hecho de que desaparezcan de nuestra visión las víctimas y que todo se ilumine nos obliga a sentirnos responsables.

Los dos desaparecen ayudándose.

Son los únicos que se salvan en ese momento preciso. Quizás no en un futuro. Tampoco lo consiguieron en el pasado. Aunque, si pudiéramos fijar el último momento de la película hasta el infinito, ¡ambos estarían a salvo!

Rodasteis también una videoinstalación llamada LOOKING FOR LUMINITA.

Hicimos un casting muy largo en Rumania para buscar a la actriz protagonista y se presentaron unas cuatrocientas aspirantes. Como todavía no habíamos acabado de escribir el guión, fue como si aún estuviéramos buscando a Luminita. En lugar de pedirles que interpretaran escenas de la película, les interrogamos durante más de una hora sobre su vida íntima y les pedimos que contestasen como si fuesen Luminita. Al final, teníamos centenares de horas de grabación con el testimonio de una generación de mujeres jóvenes rumanas que, en lugar de emigrar, habían decidido quedarse y hacer lo que ellas querían: Ser actrices. Con ese material, montamos la instalación, que cuenta de centenares de maneras distintas cómo es Luminita.

¿Qué es la misericordia para los hermanos De Serio?

Tiene que ver con el ser humano desde que nace porque ¡nunca nace solo! Es cuidar del otro en todos los sentidos: espiritual y físico. También es la base de nuestro trabajo. El cine mismo es un acto de misericordia. Nos dimos cuenta de que, actualmente en Italia, hay toda una generación de cineastas que no crece: Muchísimos jóvenes con ideas que quieren hacer cine sin disponer de medios para ello y que, por tanto, necesitan ayuda. Así que creamos un espacio en Turín llamado “Piccolo cinema” que funciona de una forma similar a las primeras asociaciones obreras.

Recomiéndame alguna película que no sea italiana.

El sol del membrillo” de Víctor Erice, una de las más grandes. ¡Bellísima! Y me encanta el cine portugués. Sobre todo, “Recuerdos de la casa amarilla” de Joao César Monteiro.

¿Nos hemos olvidado de algo?

¡Seguramente!

Y, con toda probabilidad, mi grabadora deseará borrar su oscuridad.

Por Juan Marea

SETTE OPERE DI MISERICORDIA se proyectó en la 3ª Mostra de cinema italià de Barcelona.

Adrià Aubert, director de “Nit de Reis” al Círcol Maldà: “A través del teatre, entenc què faig al món.”

Els embolics amorosos de Shakespeare airegen el tarannà reflexiu de l’Adrià. I la meva gravadora queda desaparellada.

463836_10151161184247058_1180997561_o

L’Adrià a l’abordatge
(Fotografia: Antonio Poveda)

Què passa la “Nit de Reis”?

Doncs que, amb la mateixa il·lusió que tenen tots els nens la vigília del sis de gener, els personatges s’enfronten als seus dilemes prenent una decisió. I tot plegat, envoltat de misteri…

Dius que és una obra que “ens serà rabiosament propera”.

No m’agrada fer servir la paraula “actual”: És absurd quan parlem d’un autor que va escriure fa quatre-cents cinquanta anys. També ho és que volguem apropiar-nos de la seva actualitat. Però Shakespeare parlava sobre nosaltres mateixos, i sobre el que vivim diàriament. Per això, dic “propera”. I “rabiosament” perquè aquí no tracta ningú amb pietat: Ho fa amb una crueltat que fa pensar!

La veu principal de “Nit de Reis” és la del bufó. És cruel també?

Totalment! És l’únic que s’atreveix a dir la veritat a tothom. I no només això: Aconsegueix que els altres la reconeguin i l’acceptin. I és necessària aquesta crueltat: Ens cal que posin la veritat davant dels nostres ulls per poder descobrir el que ens passa.

El duc Orsino representa la idealització de l’amor.

El mateix bufó canta al duc una cançó que és una burla sarcàstica sobre l’amor i sobre aquells que el viuen d’una manera passional i turmentosa alhora. I diu: “Deixa de viure autoflagel·lant-te i mira de saber què és el que sents realment en comptes de donar contínuament consells als altres.”

Els criats, en canvi, practiquen un amor terrenal.

Són els que actuen amb menys seny, però els que probablement millor assoleixen els seus objectius al final. Per bé o per mal. I és que no hi ha res fàcil per a ningú! A l’època en què Shakespeare escriu aquesta obra, deixa enrere la comèdia més ingènua i passa a adoptar un tractament més fosc amb uns personatges més complexos.

La vostra proposta destaca per la jovialitat i dinamisme dels actors.

Això és el resultat de treballar molt per a què tinguessin claríssim el que estan fent. D’aquesta manera, pot crear-se entre ells un ambient de complicitat i gaudeixen de la seva feina.

Quines són les teves virtuts principals com a director?

M’interessa allò que és teatral i, a la vegada, amb una part molt humana, molt viva. Justament, en això últim Shakespeare era un expert: Sabia perfectament com som! M’apassiona la lectura interpretativa del text i enriquir-la amb la visió dels actors després.

I els teus defectes?

Tendeixo al perfeccionisme. I m’agradaria aprendre a mirar-me les coses des de fora i aconseguir que l’expressió i el gest dels actors fossin prou visibles a l’espectador.

Amb els teus actors, sou Els Pirates i ja porteu uns anys solcant mars escènics.

Fa quinze anys que estem junts i ens entenem malgrat que tinguem visions diferents del teatre. Sabem què vol dir treballar junts i, sobretot, què vol dir treballar. També és important saber què fem.

I què us uneix?

Sobretot, una amistat immensa. Vam començar a fer teatre quan érem adolescents i mai no ens hem separat. Mentre es forjava la nostra amistat, anàvem aprenent a fer teatre. Els Pirates són un lloc on tenim espai per aprendre!

En què us diferencieu de les altres companyies que estrenen amb regularitat a Barcelona avui?

En l’antiguitat; en què la música és indestriable als nostres espectacles (ens vam conèixer estudiant música a diferents escoles de Barcelona). I en les nostres arrels escèniques, que són clàssiques.

Què és el teatre per als Pirates?

Som com nens petits: No ens hem preguntat mai perquè ens agrada el que fem. I juguem junts sense plantejar-nos quina és la nostra estètica o el nostre estil.

I per a tu?

Una manera d’explicar el món i la societat que anem construint… Allò que ens fa viure. Qualsevol espectador que trepitja un teatre, es pregunta coses. Molt sovint, els creadors pequem de voler concretar quines preguntes han de ser. La nostra feina hauria de limitar-se a fer viure el text i servir-lo al públic de manera que li fos possible fer-ne una lectura. A través del teatre, arribo a entendre què faig jo aquí i perquè m’agrada relacionar-me amb la gent.

La gravadora entén ara que la soledat és un estat joiós per capturar respostes.

Per Juan Marea

“Nit de Reis” es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins a l’11 de gener.
http://circolmalda.cat/nit-de-reis/

Ferdinando Vicentini Orgnani, director de cine: “¡La democracia con miedo a la crítica está enferma!”

Mi grabadora despierta con la llamada de Ferdinando. Y, rápidamente, desecha bostezos burgueses para enderezarse decidida al compás de la intensidad del realizador.

Sucre-54[1]

¿Qué es UN MINUTO DE SILENCIO?

Un documental sobre el cambio político en Bolivia durante los últimos quince años, un país que pasó de ser neoliberal (y con un pasado caracterizado por la violencia y la inestabilidad) a vivir una presunta revolución socialista con Evo Morales al frente.

 ¿Por qué hablar de ello?

Porque mucha gente ignora la situación de allí. Cuando empecé a rodarlo en 2008, yo estaba entusiasmado con ese cambio. Y con la increíble participación popular. ¡Después de quinientos años de exclusión total, los bolivianos podían tocar con sus manos el poder! Yo venía de Europa, donde la política, especialmente en Italia, se ve como algo muy negativo…

¿Qué pasó con el triunfo electoral de Morales?

Morales suponía una nueva oportunidad. Y contaba con el apoyo de la mayoría de la población: No solo indígena, sino también los intelectuales. Fue un espectáculo extraordinario: Todos tenían la esperanza de que habría un cambio. Ahora, Evo tiene un poder casi absoluto. El poder absoluto es algo muy peligroso para un presidente y hasta tuve la tentación de volver a Italia sin acabar la película.

El físico Francesco Zaratti cita a Nietzsche en tu película: “Miramos un árbol y nos fijamos en el fruto cuando deberíamos mirar las semillas.”

¡Se refiere al error que está cometiendo el Gobierno de Evo! Es una pena que la experiencia de una revolución democrática de inclusión social se esté transformando en una dictadura encubierta. No hay oposición: Todos los demás líderes con algo de carisma están encarcelados o retirados de la vida política. ¡La democracia que tiene miedo de la crítica está enferma!

También aparece el expresidente Gonzalo Sánchez de Lozada.

No fue precisamente un santo, pero en los años noventa su primera gestión incluyó una serie de reformas muy interesantes. Sin embargo, acabó muy mal. En mi película, también muestro lo desatroso que fue su segundo gobierno, que provocó su huida a Estados Unidos con toda la familia.

¿Cómo fue el encuentro con él?

Cuando llegué a Bolivia por primera vez, la gente le tildaba de genocida. Al entrevistarle, me explicó lo que su padre le enseñó: Que, para ser un hombre, hay que plantar un árbol, escribir un libro, tener un hijo y exiliarse…

Hablas de la importancia de la coca para los bolivianos: La toman para empezar el día y trabajar pero, a la vez, parece como si pudiese acabar con el país.

En Bolivia, se toma tradicionalmente. Lamentablemente, en los últimos años ha crecido mucho la producción destinada a fabricar la cocaína. Y, ahora, los narcotraficantes mexicanos y colombianos van al Alto (La Paz), a comprar la pasta base de la coca… Se ha convertido en algo muy importante para la economía del país.

Tu obra es muy explícita: En ella, escuchamos críticas abiertas a los diferentes gobernantes. Y vemos las cosas directamente.

En UN MINUTO DE SILENCIO, detallo el ataque de los militares a la Marcha indígena del TIPNIS. Eran de las tierras bajas. Votaron a Morales y, luego, se sintieron traicionados. Me costó mucho dar con ellos: Estaban convencidos de que me seguía la policía secreta. ¡Tenían mucho miedo!

¿Un director de cine no es como un policía secreto?

En los primeros viajes, conté con un pequeño equipo de producción boliviano. Pero después, cuando la situación cambió, acabé siendo como un turista filmando con su pequeña cámara…

¿Qué frutos está dando UN MINUTO DE SILENCIO?

El periodista Carlos Valverde, que también aparece en el filme, me ayudó a distribuirla en Bolivia. Solo se vio en Santa Cruz, La Paz y Cochabamba. Fue de manera muy precaria porque no podíamos hacer publicidad. Pero la prensa independiente le dio mucha cobertura. También la hemos llevado a Sâo Paulo, Oaxaca (México) y al Festival de cine latinoamericano de Trieste.

No es tu primera película controvertida.

En el 2002, rodé ILARIA ALPI-EL MÁS CRUEL DE LOS DÍAS, sobre una periodista asesinada en Somalia y me vi implicado en siete procesos penales. Ahora se exhibe en las escuelas de toda Italia. En esta ocasión, opino que uno puede meterse con la izquierda y sus mitos intocables. ¡Se puede juzgar un Gobierno revolucionario! El sentido de un documental político es subrayar las contradicciones y ofrecer una visión lo más amplia posible la realidad…

Recomiéndame una película de ficción.

LA DOLCE VITA, que me sorprende cada vez que la veo. Me gusta muchísimo Fellini, por su gran capacidad de comprender la esencia de mi país con una visión muy profética.

Mi grabadora se endulza finalmente con la sonrisa de Ferdinando. Y la vida triunfa aquí y allí.

Por Juan Marea

http://www.unminutodesilencio.org/