Todas las entradas por juanmarea

“Cleopatra” al Teatre Lliure: I en Marc Antoni que no truca.

El Nil podria travessar perfectament el Raval de la Ciutat Comtal. Però resulta que no tindria cabal per a tants cocodrils. No tindria altre remei que marxar a terres més generoses. Malauradament, els impàvids rèptils prefereixen quedar-se. I, a poc a poc, claven queixalada a l’últim paradís barceloní amb les seves excavadores, la diàspora veïnal i la baixa autoestima dels que hi resisteixen.

Amb “CLEOPATRA”, Iván Morales unta poesia a unes llesques de pa nutritiu que cap dels seus tres comensals sap assaborir. L’estigma social de sentir-se marginats els ha inhibit el gust i apofiten que se’ls seu a taula per declamar el seu lament. Morales presenta tots tres amb un regust de malenconia que els acosta a l’espectador de seguida. També mira d’atorgar-los la medalla del valor d’expressar-se sense embuts. Tots tres pateixen la matusseria de no saber estimar i ho compaginen amb un instint de supervivència que els arrossega per un seguit de moments entranyables.

Aquí guanya la tendresa malgrat una tendència a la glorificació de les víctimes. La capacitat de l’Iván de crear uns personatges amb ànima pròpia gairebé encobreix l’artifici de militar a favor d’un discurs redemptor que s’orienta al maniqueisme. L’Iván, malgrat això, ofereix una bellesa escènica encisadora quan permet a la Reina de la Funció esbravar el seu patetisme: La puta bona que ja no vol creure’s més com a despulla humana. La pell d’Anna Azcona brilla amb l’entossudiment d’emancipar-se socialment però enlluerna quan s’oblida de figurar i mostra la quotidianitat a l’hoste. Aquí rau la grandesa de la Cleopatra del Lliure: Que tenim un nou retrat commovedor de perdedora en trànsit de guanyar. L’anècdota argumental la relaciona amb una filla farcida de ràbia (“tota la vida corrent des que vaig sortir del cony de ma mare”) per l’abandó i amb un camell que es deleix per enganxar-se al rotllu familiar (temperamental Clàudia Benito, serè Manel Sans). Ambdós personatges, però, no aconsegueixen estar a l’altura de la seva monarca perquè es perden amb la pretenciositat. Els actors, en canvi, arriben a compensar parcialment aquestes limitacions amb unes interpretacions personals i amb vocació de sinceritat.

I, després, hi ha un extraordinari joc de llums que omple de màgia la foscor de la trama representada, sublim en el monòleg final de l’Anna, on el prodigi de sintetitzar una preciosa història d’amor des del primer petó passant pel catàleg d’inseguretats dels dos amants fins a la desitjada rutina de la vida de parella certifica la Gran Aventura de la Vida, on no hi ha saures que puguin nedar…

Per Juan Marea

CLEOPATRA es representa al Teatre Lliure de Barcelona fins al 24 de maig.
http://www.teatrelliure.com/es/programacion/temporada-2014-2015/cleopatra

Anuncios

“Tortugues: la desacceleració de les partícules” a la Sala Flyhard: La cursa de l’amor

L’ambició del ser humà no vol topar-se amb límits: Experimenta sense fre per minimitzar la seva frustració de sentir-se sovint incapaç de ser feliç amb la seva gent. I utilitza com a pretext el progrés de la Civilització, que l’únic que demana és que la deixin viure tranquil·la.

Aquesta és una comèdia delirant on dues parelles oposen a l’escenari el seu tarannà contraposat: Una que s’estima amb bogeria i que ho alterna amb una tendresa ximple encisadora (elegant Clara Cols i expressiu Dani Arrebola) i l’altra, embogida per una cobdícia despietada (histriònics Àlex Brull i Alícia Puertas). La trama és un disbarat entretingut: La metamorfosi d’un neuròtic insignificant en congènere de la seva humanitzada mascota.

Tot plegat, divertit però irrellevant. Perquè la seva artífex principal, Clàudia Cedó, mou el producte a mig gas. D’una banda, la dramatúrgia signada per ella mateixa acusa un desequilibri en el tractament dels personatges: Si les víctimes incautes disposen d’una entitat remarcable motivada per un retrat costumista convincent i fins i tot eficaç per l’encert de crear un nou antiheroi amb superpoders (el Joan esdevé una tortuga ninja que copula amb excel·lència i adquireix una seguretat formidable), els dos malvats estan tan caricaturitzats que semblen escapats d’una aventura de ciència-ficció de tercera (l’estridència lingüística de l’Òscar, les maneres de “femme fatale” de l’Àgata). Cedó tampoc no troba el punt adequat en la direcció d’actors, poc naturals i sense matisos (amb l’excepció de Cols, sensible i continguda). Malgrat aquestes mancances, l’espectacle defensa amb èxit el seu honor de passatemps arrencant les rialles del públic gràcies a un estil grotesc que porta a l’extrem l’acudit instantani (els encontres sexuals aburgesats), el recurs a l’humor visual (l’acceleració del temps per als científics depravats i la càmera lenta dels dos amants ralentits), una escena d’impacte notable (el coit a quatre potes) i algunes transicions refrescants en la posada en escena (la coincidència espacial al llit de tots quatre). Fins i tot, enmig de la delícia banal, llisca suaument una pregunta d’una parella a l’altra: “Tu creus que ens estem perdent coses?”, mostra de la inseguretat d’unes criatures sovint alienes al fet que la felicitat pot raure aquí i ara amb el ser estimat.

TORTUGUES es representa a la Sala Flyhard.
http://www.salaflyhard.com/#!tortugues/c1m4z

 

 

“Nues” al Teatre Borràs: Polvus, càmera… acció!

Dones com les d’ara podrien entendre’s amb el mascle que les sedueix. Si treballessin en equip. Llavors, tots guanyarien: Elles deixarien de competir. Ell tindria l’agenda sexual organitzada i supervisada. I que visqui l’amor modern!

A “NUES”, Roberto Santiago sacseja les regles del vodevil i el resultat és una nova modalitat: Aquí, les femelles prenen la iniciativa i, sorprenentment, ho fan sense cap ànim venjatiu. Es reparteixen per torns el casanova de la funció (un Pep Munné amb ofici però sense enginy). A més, Santiago situa l’equip en un context cinematogràfic, que sempre ajuda perquè aporta glamur i embolic. Però no ens enganyem: La trama i el marc no són més que pretextos per a què puguem engrescar-nos amb tres dames diferents i perfectament complementàries: una guionista ni tan badoca ni tan decidida (pintoresca Mònica Pérez), una aspirant a “starlette” molt eixerida (encisadora Alba Sáez) i la productora que, a més, és la cònjuge banyuda (convencional Mone Teruel).

Nues

Preparats per jugar a les portes de l’Infern?

No us diré que això es tracta d’una comèdia enginyosa. Tampoc no admetré que estiguem davant d’un experiment innovador. De cap de les maneres. Però sí confesso obertament que el text deixa entreveure alguns esbossos de personatges remarcables: Les tres protagonistes representen el que molts (i aquí canvio el gènere perquè m’hi incloc) aspirem a ser de grans: estimats, amants i solidaris (en aquest ordre).

La posada en escena d’Eduardo Duran i Jaume Morató és rutinària i amb un ritme vacil·lant. Els directors fan poca cosa més que disparar el tret de sortida per a què els actors es moguin amb esportivitat. És per això que els millors moments els viu la platea quan els actors alliberen sense complexos la seva capacitat improvisadora, terreny on corre amb molt d’estil la Mònica, divertida, expressiva i descarada. I escenes com la de la discussió sobre el nom del nadó que una d’elles ha de tenir o els orígens “alburquerquerenys” (amb tres erres) d’una altra s’imposen amb un surrealisme quotidià sensacional.

Quatre no són multitud avui dia, que la fidelitat ha esdevingut el millor atribut de l’hedonisme i a “Nues” el plaer de tots ells és que s’han conegut…

Per Juan Marea

 

NUES es representa al Teatre Borràs de Barcelona fins al 17 de maig.
https://tickets.grupbalana.com/balanatickets_borras/es_ES/entradas/evento/2979

 

“Només Ricard” de Marácula: El genet que travessa amb vermell

Un actor sol a l’escenari sap que el seu patiment depèn de com es relacioni amb l’espai. Un ser depravat pateix sempre perquè no pot ser feliç mai. I el psicòleg teatral William Shakespeare anunciava a la seva obra que l’ambició de poder patològica fa que les seves víctimes es banyin en sang sense poder llevar-se’n la brutícia.

La Vilella Teatre ofereix aquests caps de setmana “NOMÉS RICARD”, una versió minimalista de “Ricard III” que tenyeix la seva sala d’efectisme acrobàtic, cromatisme sublim i estilització escènica.

El títol de l’adaptació resulta significatiu però enganyós: D’una banda, és el propi protagonista qui delimita el seu ring quan comença la funció, celebrat element simbòlic per l’impacte visual que crea i, ensems, per la contundència del seu missatge temàtic: No hi ha més món que aquell que l’aspirant a monarca destrueix amb la seva enveja i maquinacions. De l’altra, però, la sobreactuació de l’intèrpret amaga la vertadera misèria moral del personatge.

La lectura contemporània de l’obra que fa Pedro Galiza es reflecteix amb encert en els recursos estètics: verd quan la ment retorçada de l’intrigant Ricard avança; taronja davant l’amenaça de ser descobert; vermell per coronar la consumació dels seus crims. I l’escenificació frega la bellesa amb la seva combinació d’el·lipsi interpretativa i expressivitat de l’estrella, en Xavier Torra (la decapitació de Hastings, la coronació final de Ricard III). La màgia traspua veient l’esforçat Xavier executant els seus moviments com si es tractés d’una coreografia: Aquí demostra una agilitat i nervi extraordinaris. Però la reiteració en l’expressió corporal i l’ampul·lositat vocal resten convicció a la seva interpretació i desequilibren el ritme de l’espectacle. Al capdavall, Galiza se sotmet a l’encís de Torra i acaba convertint la proposta en un festival de lluentons amb vedette seductora que aireja episòdicament l’intimisme. Com passa, per exemple, al moment en què l’abatut conspirador somica al camp de batalla per un cavall. Aquí, els mormols rimen meravellosament amb l’escapada del quadrilàter per part d’aquell que poc després esdevindrà cadàver. Llavors, s’obre una altra porta que l’emoció obre joiosa.

Per Juan Marea

NOMÉS RICARD es representa a LA VILELLA TEATRE fins al 3 de maig.
http://www.lavilella.com/

 

 

“Frank V (opereta d’una banca privada)” al Teatre Lliure: La Banca ni juga ni guanya.

No és el mateix netejar que treure la pols. Aquells que sigueu mestres de casa sabeu quina n’és la diferència. No passa el mateix amb els que us limiteu a complir com a mestressos (també de casa): Només us mou l’ànim de sortir corrent després d’haver passant fugaçment el drap pels desconsolats mobles.

El teatre, l’art d’emmirallar la brutícia humana dins la intimitat de la cambra en què es converteix la platea, reclama que l’escenari exposi sense prejudicis l’atractiu d’allò que és reprovable per a la moral i que converteixi l’espectador en convidat incòmode perquè, com a mínim, hi haurà de passar el dit.

Per això, els intents de maquillar la lletjor esdevenen inútils i fútils. I no ens podem prendre seriosament el “FRANK V” de Friedrich Dürrenmatt si no el sentim com a furiosa comèdia que escupi mala bava des dels seus primers compassos.

L’aparent contradicció rau en el fet que si en Dürrenmatt es va decidir a les darreries dels anys cinquanta a atacar el sistema capitalista des d’una perspectiva àcida i perversa, més de mig segle després de la seva estrena no ve al cas fer-ne un entremès per passar el vespre. Si l’objectiu d’en Friedrich era abraçar l’esperpent, en Sergi Belbel ara no ha de conformar-se signant una versió descafeïnada i rància. Això és el que trobem aquests dies al Teatre Lliure barceloní.

La crònica de la caiguda i enfonsament d’un magnat menyspreable i del seu seguici d’acòlits repulsius s’encalla també en mans de Josep Maria Mestres, incapaç de donar personalitat escènica al producte final: D’una banda, perquè la trama és pueril actualment malgrat alguns detalls faceciosos (l’empleat corrupte que desitja ser engarjolat per poder viure feliç i tranquil; el líder oficial de la colla obligat a mantenir l’anonimat poc després de presentar-se al públic). De l’altra, perquè la posada en escena n’accentua la manca de frescor: El ritme de l’obra és morós; els actors estan incòmodes interpretant-la i la música sona amb pobresa.

Les idees que apunta el text de Dürrenmatt, si s’haguessin potenciat amb un retrat més ferotge dels personatges (la MacbethMónica López de la funció sembla la Bruixa Avorrida; el passerell David Verdaguer aparenta més ingenuïtat encara quan s’integra a la colla) anant més enllà de la comicitat simplista, haurien pogut desembocar en una Casa dels Horrors grotesca i inquietant. I també estem convençuts que el joc de seducció impossible entre el bavejant Ferran Rañé i la maula Laura Aubert ens hauria sacsejat d’entusiasme si el director hagués deixat entrar en la foscor alguna espurna billywilderenca…

 Per Juan Marea

 

FRANK V (OPERETA D’UNA BANCA PRIVADA) es representa al Teatre Lliure de Barcelona fins al 17 de maig.
http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2014-2015/frank-v-opereta-duna-banca-privada

 

“El viatge d’Orfeu” de la Cia. InCordis: Amb l’equipatge als peus

El Regne dels Morts té una targeta de visita tan ostentosa que ens amunteguem per visitar-lo. Ens fascina aparentar encara que això mati els que ens fa especials. Enlloc de reivindicar les peculiaritats, insistim a desfilar pels dominis d’Hades, que responen a tants noms com concrecions té l’ambició humana. Per esmentar-be només uns exemples, vet aquí la prosperitat capitalista, la integració en el Món Occidental o el Triomf en l’aspecte més glamurós de la lloada Creativitat.

La Cia. InCordis ha estat omplint el Teatre Gaudí de Barcelona d’encès jazz, dinamisme coral i un collage d’escenes dramàtiques que empenyien el seu públic cap a un Inframón tan expressiu com irregular.

 

El director Josep Galindo intenta teixiir un tapís humà complex amb els fils de nou personatges de neguit vital que lluita un cop i un altre contra l’autodestrucció: un camioner entossudit a convèncer la Nit que el seu fill copilot s’interposava entre ambdós. Una africana desertora que torna a la seva llar amb profunda amnèsia europea. Res en comparació amb el poderós banquer que pretén fer de la seva malaltia terminal el negoci de la seva vida. Tots tres són peces del mosaic dramatúrgic de Pablo Ley. El seu encaix a l’espectacle és forçat perquè el tauler manca d’unes coordenades definides més enllà de la seva declaració de principis: Per viure, hem d’estimar el nostre propi Infern.

I en aquesta proclamació festiva és on “EL VIATGE D’ORFEU” s’enlaira: Defensant-se de les paraules pretensioses i del pòsit mitològic que tendeixen a enterrar-los, respiren per l’escenari nou actors entusiastes, entregats i joiosos dins la seva irregularitat. Que arriben a encisar quan eleven les seves veus a l’elegant club musical creat per Jorge de la Torre (el sensual “Midnight” que la frescor de Yolanda Sey i la picardia de Maria Colom converteixen en delícia; la dolcesa d’Irene Gellida dins l’exuberància del seu vestit màgicament pop). Que fan del desdoblament dramàtic una eina valuosa d’entreteniment artístic: En fila índia i fent eco dels moments més íntims. I que experimenten amb un reguitzell d’històries difícils de compaginar però suggeridores quan l’autor les apunta amb insistencia: el periple a Brooklyn d’una turista suïcida inspirada per John Dos Passos i interpretada per una intel·ligent Aldara Ojeda; la celebrada descripció circenca de Joan Scufesis de la malaltia que pateix.

Preparats doncs per a la Salvació? No cal pensar-s’ho quan Orfeu toca la lira. Només ballar amb il·lusió sota terra…

 Per Juan Marea

EL VIATGE D’ORFEU s’ha representat al Teatre Gaudí de Barcelona fins al 19 d’abril.
http://teatregaudibarcelona.com/es/el-viatge-dorfeu/

“El capital humano” de Paolo Virzì: Il nostro caro Blake Carrington

El afán por medrar en el estatus social provoca víctimas de largo alcance. ¿Cómo se recupera el nuevo rico de un descalabro económico cuando no dispone de un alma que pueda volar sola? Pues sumiéndose en una confusión irreversible, en la que la falta de escrúpulos no cede fácilmente el protagonismo.

EL CAPITAL HUMANO (IL CAPITALE UMANO) es un producto cinematográfico anodino que camufla tras unos personajes amorales y una trama accidentada el empeño de conseguir una obra entretenida de sobremesa. En la película de Paolo Virzì no hay ningún atisbo de sinceridad y sí mucho de tomadura de pelo: La exposición de su historia resulta ramplona por la falta de matices en la presentación de los personajes (los dos cabezas de familia tropiezan de manera tosca en fotogramas funcionales). El desarrollo del guión es una acumulación de golpes de efecto sin poso alguno (por ejemplo, el relato inverosímil de la ambición desemedida de Dino, que se limita a una galería de secuencias en las que chilla, gesticula y harta Fabrizio Bentivoglio).

Tampoco los actores pueden lucirse a pesar de que sus figuras viajen por escenas de lo más variadas ya que sus trajes (esto es, los personajes con los que les toca vestirse) están fabricados sin gracia ni estilo: Valeria Bruni Tedeschi irrita nuevamente como pazguata llorona; Fabrizio Gifuni parece salido de un “remake” de “Dinastía” y Valeria Golino no es más que un holograma fílmico porque se ve y no se ve según las ganas del espectador de seguir su rastro en el metraje. Esto último sí que es una lástima: Ella es la única con indicios de una buena interpretación pero, al carecer su “Roberta” de relevancia, se echa a perder.

En resumidas cuentas, el guión de Virzì, Francesco Bruni y Francesco Piccolo es mediocre y no logra sacar provecho del batiburrillo de temas que apunta. Ni siquiera el múltiple enfoque en el punto de vista que da a entender el supuesto carácter de obra coral resulta convincente porque ninguno de los protagonistas en que se centra la película a cada tramo está tratado con un mínimo de rigor.

Lo que sí consigue, en cambio, la película es que sustituyamos por un par de horas la pantalla del televisor para ver en formato panorámico un “episodio de serie” con conflicto “actual” y resolución “satisfactoria”: Nada cambiará al final. Los buenos seguirán siendo los que más fortuna derrochan para pasmo y admiración de televidentes siervos.

Por Juan Marea

EL CAPITAL HUMANO se ha estrenado en España el 10 de abril de 2015.

 

“Els veïns de dalt” de Cesc Gay: Gemecs solidaris

La comunicació és la millor manera de baixar als inferns propis. Quan ens relacionem amb els altres i els prenem seriosament, quelcom dins nostre tremola: Ens adonem que ni som tan feliços, ni tan equilibrats ni molt menys sabem aparentar-ho tan bé als ulls aliens.

Per això, tendim a defugir el contacte amb aquells que podrien amenaçar-nos amb més garanties d’èxit: la parella, la família, els companys de feina i els veïns. De tots ells, ens quedarem amb els primers i amb els darrers.

Aquesta és una història sobre dos que no s’entenen i que trobaran una segona oportunitat quan obren la porta de la seva llar a uns altres dos que viuen justament a dalt i que vénen amb una bona nova.

 

En Cesc Gay, després d’explorar amb sensibilitat l’univers individual dels sers humans i el boicot propi a la seva realització personal a pel·lícules com “En la ciudad” o “Ficció”, es llença ara la piscina de la comèdia teatral comercial sobre parelletes en crisi seguint el rastre del seu altre film “V.O.S.”. I troba uns banyistes que neden amb bona tècnica: un quartet d’actors continguts (excepte algunes concessions d’en Pere Arquillué a la galeria), expressius i creïbles. L’aigua que els manté a la superficie és un text eficaç (malgrat la seva previsibilitat) perquè tracta novament com la llibertat sexual no només pot alleujar la crispació sentimental, sinó que a més pot arribar a refermar el vincle tan pesant de la parella. I, en aquest sentit, el públic torna a mossegar l’ham: Seguim sent criatures reprimides. No només al llit o sobre la catifa. També a l’hora d’expressar-nos emocionalment. Per tant, ens cal rebre contínues lliçons per aprendre a superar-ho.

Aquests “veïns de dalt” aposten molt encertadament per la vis còmica d’Àgata Roca (magnífica amb les seves onomatopeies i monosíl·labs i el seu tarannà liberal cada cop més destapat), la naturalitat de Nora Navas (graciosa i deliciosa com a progre llibertina), la frescor de Jordi Rico i el carisma de l’Arquillué. La història, plena de moments divertits, no aporta cap novetat al subgènere de la comèdia negra burgesa urbana però té un bon ritme, perquè ni resulta afectada ni barroera. I perd una mica el nord en la seva part final amb la teràpia improvisada, per un afany d’en Gay d’alliçonar un públic que podria arribar també a la mateixa conclusió sense tantes facilitats.

Per Juan Marea

ELS VEÏNS DE DALT es representa al Teatre Romea fins al 17 de maig.
http://www.teatreromea.com/es/ex/1000/els-veins-de-dalt

“Atracar un banco con un bote de laca” de Cincómonos Teatro: Manual de instrucciones

Pues muy fácil: Sacándolo con decisión y dejando pasmados a cajeros propios y extraños. Pero antes, habrá que ver cómo se nos ocurre. Eso es lo que Quique Culebras describe en su texto: El proceso de emancipación de una sujeta mediocre que no encuentra otro modo de escapar de la insatisfacción que convirtiéndose en delincuente.

Y no se trata de una cuestión crematística: El dinero no hace la felicidad. Porque la cortejada señorita reclama otra clase de mimos. Como el tener agallas para lanzarse al vacío desde el precipicio de lo cotidiano. Como el asumir que formar parte del rebaño no garantiza más que aprender a balar.

TEATRE_BARCELONA-Atracar_banco_bote_laca-CINCOMONOS

En “ATRACAR UN BANCO CON UN BOTE DE LACA”, nos reímos de lo inquietante que puede resultar sentirnos observados. Y hasta podríamos sentir lástima de nosotros mismos por ser poco más que el objetivo de quienes observan con ánimo fiscalizador. Pero, en resumidas cuentas, y a pesar de la pretenciosidad con que Culebras presenta su historia (como si se tratase de un experimento sociológico sobre miradas subjetivas conformando realidades plurales), la obra es un entretenido monólogo para actriz resultona y público impresionable.

En esta ocasión, Jorge Salinas revisita la propuesta y apuesta por la versatilidad de Sole Israel, cuya humanidad en escena es doblemente valiosa: enternecedora y cáustica. Cincómonos Espai d’Art se pone a los pies de la entrega de Israel y de una puesta en escena con matices a cargo de Salinas.

SoleLa Soledad que se redime en el escenario.

De todo el despliegue de capas que muestra y oculta la aspirante a limpiadora de sucursal bancaria protagonista, nos impactan sus enfoques televisados, de un halo seductor muy sugerente. Nos traslada a su espacio el momento en que llega al lugar de los hechos, haciendo una cola interminable que es un ejemplo de concisión escénica. Nos divierten los comentarios escépticos de la desdichada cuando se ve envuelta en una masturbación-homenaje a su triste figura. Y nos sobran los llantos existenciales por su poca verosimilitud sobre el papel.

Y es que a este divertimento a laca armada le basta y sobra su anécdota argumental: fresca como un fogonazo de aerosol; aparente como el efecto que causa sobre las cabelleras maltrechas; y con efecto de fijación relativa, la que agradecemos que se quede con nosotros durante la función y que luego se evapora alegremente cuando salimos de la sala para planear nuestros propios atracos…

Por Juan Marea

ATRACAR UN BANCO CON UN BOTE DE LACA se representa en Cincómonos Espai d’Art de Barcelona los viernes a las 23 horas.
http://www.cincomonos.org/atracar-un-banco-con-un-bote-de-laca.html

“Watching Peeping Tom” d’Alícia Gorina: Tafaneria impúdica

Mirem per sentir-nos millor: La realitat se sotmet a la nostra pupil·la. Si tanquem, però, els ulls tornarem a estar perduts: Ens convertim en sers desvalguts a mercè del que la Realitat real vulgui fer-nos.

Fa uns cinquanta-cinc anys, un director de cinema va desafiar la vista dels espectadors que encara no entenien la importància de reunir-se en una sala de projeccions a les fosques amb el pretext de veure una pel·lícula. En Michael Powell va insultar la miopia del públic amb “Peeping Tom”, una obra que encegava amb un noi obsessionat per crear un entorn on la por fos la conseqüència directa de ser observat.

L’Alícia Gorina va presentar a La Seca-Espai Brossa un espectacle teatral que trasllada la premissa del protagonista de “Peeping Tom” a dues plataformes encara més estremidores que el Setè Art: el teatre i la reflexió crítica sobre aquest. Del que es tracta és de simular una reunió de treball entre un prestigiós crític (l’inacabable Àlex Gorina) i la directora que el farà debutar en un experiment artístic per parlar, precisament, del film de Powell. Tot plegat, que a priori podria semblar un exercici recargolat pretensiós, en mans de l’Alícia esdevé un magnífic exemple de fet escènic d’una riquesa semàntica admirable.

Primer de tot, perquè la directora demostra que el procés creatiu pot arribar a tenir tanta entitat per si mateix que no requereix mostrar un resultat final. La passió de l’Àlex i la desimboltura de la Patrícia Mendoza (la falsa directora) són elements actius de valor sorprenent.

Després, l’habilitat del dramaturg Ferran Dordal per a construir subtilment una història de suspens protagonitzada per uns personatges que semblava que només havien de ser uns instruments narratius és esfereïdora: L’espectador alterna els papers de víctima i botxí, segons si es limita a esguardar el que no succeeeix a l’escenari o si bé, en canvi, adopta el rol de “voyeur” sense embuts. Perquè, al capdavall, ¿hi ha res de més morbós que mirar com els altres es veuen obligats a prendre decisions que no afectaran el que els mira?

També ens ensenya l’Alícia la multitud de punts de vista per representar una ficció: Els seus actors es filmen entre ells i, fins i tot, destrueixen els límits del fals plató per a identificar-lo amb el propi espai escènic.

Deixo per al final la part més inquietant: La por novament es converteix en el personatge central: El temor de l’Àlex de quedar-se sol a escena sense haver assajat quan el que s’espera d’ell és que sigui ell mateix davant de la càmera; l’amenaça de l’Alícia que posa en perill un cop i un altre la confiança de l’Àlex; i el desconcert de nosaltres, que haurem d’acabar participant espiritualment en una litúrgia consagradora de la carn cinèfila i la sang que brolla d’aquells que fan, de l’anàlisi de la Realitat, Art joiós.

Per Juan Marea
WATCHING PEEPING TOM es va representar el 10 de març a la Seca-Espai Brossa de Barcelona.