Archivo de la etiqueta: Oriol Pla

La breu i càlida humitat del Festiu-Fringe

La xafogor no és només el baròmetre de la calor barcelonina. Es fa extensible a l’entossudiment d’artistes experimentals, que adhereixen les seves obres al món imaginari de l’espectador. La xafogor embolcalla xous d’evasió per aïllar-nos de discursos pretensiosos. Puja i baixa de manera àdhuc vertiginosa amb malabaristes musicals: Volem amb les ales de la seva màgia tècnica.

I el Festiu-Fringe Barcelona 2014, que ha estat tot això i fins i tot més, ha atrinxerat platees fugisseres de la fredor d’una programació majestàtica o massa solemne.

Ara és moment de recordar les batzegades escèniques amb què hem plantat cara a la humitat de finals de juliol. Dins LA PEIXERA, Los Jimenes s’atreviren a fer viatjar a la família d’en Leatherface cap a una llar espanyola de fa uns trenta anys. Si a l’esgarrifosa pel·lícula d’en Tobe Hooper vèiem com col·leccionaven cadàvers de jovenets imprudents, ara són aquests monstres els que es troben acorralats a casa seva i l’amenaça és la seva incomunicació, fruit de la rutina més espantosa, de la necessitat de nedar plegats en un aquari petitburgès on amb prou feines hi ha aigua, i de l’omnipotència de la televisió. Mitjançant el recurs a la màscara, aquesta dinàmica companyia desplegà amb detall el patetisme de la vida domèstica, fent èmfasi en la seva connotació grotesca, queixalant la seva condició de ninots esperpèntics i recreant-se impúdicament en els seus instints animals. I la conclusió, esfereïdora: Només podran comunicar-se quan alliberin col·lectivament el seu sadisme contra l’element extern. Tot això sense pronunciar un mot i mantenint un to agredolç que aconsegueix impactar i desconcertar tot i la prolixitat de la proposta.

Els Espai Dual no només aportaren el seu granet de sorra a la peripècia artística, sinó que també van aplicar amb èxit la fórmula de combinar acrobàcia, dansa i música. Aconseguint uns resultats extraordinaris, a CABARET K-BARAET demostren química, física i matemàtiques: La seva seguretat dalt de l’escenari es multiplica a l’hora de practicar el mim (elèctric i sensacional Oriol Pla), tocar la guitarra amb sensibilitat (serè Marc Sastre) i de fer gairebé íntims els malabarismes i el saxòfon (eixerit Blai Juanet). Tots tres transmeten una energia exultant que només es veu frenada per una innecessària veu en off suposadament divertida.

Des de l’ Espai Jove La Fontana i amb OBSOLESCENCE, El Eje obre un viarany entre l’estil cafre tarantinià (la banalitat violenta i sexual), el discurs filosòfic de Doctor en AlaskaNorthern Exposure (les reflexions sense conclusió possible sobre el sentit de la vida i la Mare-Que-Mai-No-Ens-Devia-Haver-Parit) i les pistes al·lucinògenes d’en David Lynch (l’aparició d’una pedra lunar al mig de desert nord-americà) intentant recórrer-lo amb una veu pròpia. El text de Susanna Garcia-Prieto va de més a menys: A una introducció prometedora i amb un humor negre que fins i tot juga amb encert en el camp metalingüístic, segueix una trama tan enrevessada que acaba per assumir la seva ridiculesa mirant d’anar-se’n per la tangent de la gamberrada absurda transcendental. Vam aplaudir l’ambientació, l’extravagància dels seus personatges i l’estupenda creació d’un refrescant Eric Balbàs, desafiat per un eficaç Marc Ribera i un esforçat David Teixidó. En canvi, el repartiment femení es trobava perdut en la indefinició de les seves interpretacions i la reiteració d’un desenllaç massa prolongat, units a un ritme irregular de l’espectacle, van dificultar que públic i artista compartissin espai.

MrSpector200

Acabo, que ja volen tancar: I dedico les meves últimes línies a les simpàtiques The Marshmallow Girls, que van regar amb il·lusió (Georgina Llauradó), dolçor (Bealia Guerra) i entusiasme (magnífica Laia Piró) musicals l’escenari de l’Almeria Teatre convertit en deliciós estudi de gravació per a WHAT DID YOU EXPECT FROM MR. SPECTOR? LA VERITABLE HISTÒRIA DE LES RAMONETTES. A partir d’una dramatúrgia gairebé inexistent, les tres artistes exhibeixen amb gràcia habilitats “supremes”, ganes de ser amb nosaltres i la humilitat de qui entendreix mentre gaudeix.

I sí: Vam suar. Però és que no som de pedra.

Per Juan Marea

El Festiu-Fringe Barcelona 2014 es va celebrar del 6 al 27 de juliol.

Crítica teatral: Jo mai, en el CCCB.

Jo+mai+C2A9Helio+RegueraQue el teatro es diverso es una obviedad como decir que la vida es diversa. Y una muestra de ello nos la proporciona el Grec con la programación de Jo mai, una performance poético-teatral que nos habla de la juventud, del mundo en el que vivimos y de la capacidad de fracasar que posee el espíritu humano.

La sinopsis del espectáculo es, como veréis, algo liquida. Tres antiguos colegas de instituto, aún jóvenes, se reencuentran por las calles de una ciudad cualquiera, cada uno de ellos propietario de su propio infierno vital: el primero, Frank, con una infancia marcada por el maltrato; el segundo, Maxi, con problemas mentales que le acometen en forma de un ruido mental infernal que combate tocando música; el tercero, Isi, que no ha encontrado su sitio en el mundo y avanza en él a tientas. Todo puede cambiar con el proyecto, compartido por todos, de reflotar el bar de la madre de uno de ellos, llamado muy acertadamente Bar Amparo, un lugar al que llamar hogar y que permita afianzar las vidas de todos ellos. El encuentro con Julia, una chica que sufre los maltratos de su novio, puede poner en peligro la realidad creada por los tres amigos.

Iván Morales, autor y director de la pieza, nos presenta una performance teatral que sigue los pasos de su anterior obra Sé de un lugar, esto es, una disposición escénica que rompe la estructuración y las barreras habituales del teatro con una reflexión sobre la existencia cada vez más líquida que guía las vidas de las generaciones más jóvenes, y de las no tan jóvenes también. Y todo ello acompañado de música, un elemento importante en las obras de Morales. Si en Sé de un lugar se nos planteaba las dificultades afectivas y existenciales que vivían Béré y Simó, adornadas con un torrente poético y sentimental, en Jo mai el marco de referencia se amplía para abrazar a un grupo de jóvenes amigos a los que la vida no les ha deparado, por distintas razones, la suerte/éxito (tachen un concepto u otro a su gusto) por ellos deseado. El desencuentro vital es el mismo, aunque vestido con diferentes ropajes, un hecho este que universaliza la cuestión tratada en el espectáculo.

2089748-770x513Morales mantiene su apuesta por las jóvenes promesas de la interpretación con experiencia en el cine, el teatro y la televisión. Si en Sé de un lugar ya contaba con Xavi Sáez, en Jo mai incorpora a Marcel Borràs, a Oriol Pla y a Àlex Monner, este último la que parece la estrella más reluciente en los media catalanes en la actualidad. En el bando femenino Laura Cabello da la réplica a tanta testosterona junta con una actuación mesurada y creíble, con la que da vida, como no, a una chica maltratada por la vida y por la pareja, un ejemplo de lo actual de la propuesta.

Y de eso se trata. El espacio que acoge el montaje es el CCCB, y seguramente no se podría haber escogido un escenario mejor. Morales insiste en deconstruir la experiencia escénica habitual y acercarla todo lo posible al público, joven en este caso, como lo era el que abarrotaba el palco de butacas. La performance rompe los límites entre el escenario y el público, como ya lo hacía en Sé de un lugar. Las sillas delimitan un espacio central que es donde se representará la mayor parte de la acción, aunque a menudo los actores se mezclarán e interactuarán con el público, convirtiendo, en parte, el teatro en una experiencia compartida.

Morales persevera en su visión del teatro como un lugar en el que el público puede ver una representación teatral, compartir su experiencia con los otros e ir más allá. Un objetivo loable aunque a veces se corre el riesgo de alcanzarlo tan solo a medias, estirando en demasía un concepto, el teatral, para que abrace formas y conceptos que no son suyos. Parece, sin embargo, que Morales, de la mano de Cia. Prisamata, consigue su objetivo de trascender el teatro como teatro y alcanzar una experiencia escénica global, actual, contemporánea (y ahí creo que está la clave de todo), cercana y juvenil, si hemos de juzgar por el rango de edades del público presente y por la amplia y ostentosa ovación final que obtuvo la performance escénica.

El Grec, el CCCB y Morales se suman un punto en lo que a generación de públicos respecta y a su fuerza de llegada a una nueva realidad social que busca un teatro diferente o, como he dicho antes, una experiencia teatral distinta a la convencional que les hable de cara a cara, sin mentiras (o las menos posibles) y que les diga cosas que les interese, cercanas a su experiencia diaria en un mundo que cambia cada segundo y que pretende que todo lo demás se transforme siguiendo el ritmo por él impuesto.

«Jo mai» se representa en el espacio de teatro del CCCB del 25 al 28 de julio de 2013.

Autoría: Iván Morales
Dirección: Iván Morales
Reparto: Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello y Xavi Sáez
Movimiento: Joana Rañé
Dirección musical: Helio Reguera (NITCH)
Dramaturgia: Anna Alarcón
Diseño de iluminación: Raimon Rius

Horario: 20:00 horas
Precio: 16 € (entradas agotadas)
Duración: 120 minutos
Idioma: catalán y castellano

Estrena cinematogràfica: Any de Gràcia, de Ventura Pons

El proper 2 de març s’estrena la pel·lícula Any de Gràcia, la història d’un jove que deixa el seu poble natal per emprendre una nova vida a Barcelona, un film que significa l’esperat retorn a la comèdia de Ventura Pons per al qual ha comptat amb Rosa Maria Sardà i Oriol Pla en els papers principals.

Fotograma de la pel·lícula

El David és un jove de vint anys que arriba a Barcelona carregat d’il·lusions i bones intencions. El noi trobarà allotjament a la casa de la Gràcia, una dona que ja ha superat els seixanta anys i que li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La convivència, però, no serà gens fàcil: ell busca la manera de fer realitat tots els seus somnis, mentre que ella, desencantada de la vida, ja ha abandonat qualsevol esperança de convertir-los en realitat.

Ventura Pons (Mil cretins) dirigeix Any de Gràcia, una pel·lícula rodada als carrers del barri de Gràcia que mostra la difícil relació entre un jove acabat d’arribar a la ciutat i la dona que l’acull a casa seva, conflictes generacionals que tots dos intentaran solucionar amb bones dosis d’humor i tendresa. En aquesta ocasió, el director català ha tornat a confiar en Rosa Maria Sardà (Anita no perd el tren) per al paper de la dona rondinaire, mentre que Oriol Pla debuta en cinema interpretant el noi que busca una oportunitat a la gran ciutat. Santi Millan (Bruc, el desafiament), Amparo Moreno (Morir (o no)) i Diana Gómez (Eloïse) completen un repartiment de luxe en què fins i tot hi ha lloc per a la cantant Núria Feliu.

Any de Gràcia s’estrenarà als nostres cinemes el 2 de març de 2012.

Títol: Any de Gràcia
Gènere: Comèdia
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Ventura Pons
Guió: Jaume Cuspinera, Carme Morell, Ventura Pons
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez, Alex Maruny, Ricard Farré, Lluis X. Villanueva, Núria Feliu