Archivo de la categoría: Literatura

Publicación: Ese otro que hay en tí, Juan Ballester, Cuanto te Quiero Ediciones

Ese otro que hay en ti_portadaOs presentamos una novedad del 2017, Ese otro que hay en ti, una novela de Juan Ballester que pulveriza las fronteras entre la vida y la muerte, lo femenino y lo masculino, y la realidad y la ficción, a través de las filias y fobias relacionadas con la sexualidad.

Arde Valencia: La filmación en vídeo de la brutal profanación de una adolescente con el vestido de fallera por un desalmado (que se sospecha catalán), desata la ira en una Comunidad Valenciana gobernada por políticos que saquean los caudales públicos. El abogado Ibáñez y su secretaria, Carlota, intentarán resolver el macabro crimen mientras viajan por los paraísos fiscales caribeños lavando el dinero negro. En ellos, el lujo se convierte en una fuente de constante peligro.

Juan Ballester es el XXII Premio de la Crítica Literaria Valenciana en su modalidad de Narrativa. Ha publicado una docena de obras de ensayo, cuentos, novelas infantiles y más de doscientos artículos periodísticos. Entre ellas destacan: Qué haces con tus pies en mi piscina (2005), Veinte niños escritos por una novela (2008), El efecto Starlux (2012) y Buenas noches, Supertramp (2013).

Título: Ese otro que hay en ti
Autor: Juan Ballester
Editorial: Cuanto Te Quiero Ediciones
Idioma: castellano
Año de edición: 2017
Colección: La Cometa
Encuadernación: Tapa dura
ISBN: 9788493451561
Plaza de edición: Tarragona
Nº de páginas: 367
Precio:
• Libro físico: 18,50€
• Ebook: 5,99€

Anuncios

Novedad literaria: Constantinopla, de Baptiste Touverey, Ed. Grijalbo

Constantinopla_Baptiste Touverey_portadaHoy en Culturalia os presentamos Constantinopla, de Baptiste Touverey una novela histórica ambientada en la época del Imperio bizantino en la que la ambición, las conspiraciones, el amor y la traición definen una trama entre Roma y House of Cards.

En los albores del siglo VII d. C. Constantinopla es el centro del mundo, la nueva capital del Imperio romano en Oriente. Una urbe gigantesca y esplendorosa que bulle con ambiciones, conspiraciones y traiciones. Al mismo tiempo, el Imperio romano, otrora próspero y temido, se encuentra al borde del derrumbe y todos, persas, bárbaros y árabes, codician la poderosa capital mientras el mundo se prepara para entrar en una nueva Era.

La intriga está servida. Dos jóvenes que quieren acabar con el emperador usurpador atrincherado en Constantinopla, un ejército de doce mil hombres y un arma secreta: la joven que les franqueará el acceso a la capital del Imperio y a quien hay que conquistar para apoderarse del trono.

Baptiste Touverey nos ofrece una novela épica de gran aliento y ritmo trepidante, que recrea un escenario brutal y emocionante, plagado de intrigas, con unos protagonistas cuyos destinos cruzados trazan los contornos de una civilización de la que somos herederos.

Baptiste Touverey es periodista, colaborador de la revista Books, Vanity Fair y Journal du Dimanche, y traductor de Stefan Zweig. Constantinopla es su primera novela.

Título: Constantinopla
Autor: Baptiste Touverey
Traductor: José Antonio Soriano Marco
Sello: GRIJALBO
Precio Ebook: 10.99 €
Precio tapa dura con sobrecubierta: 21.90 €
Fecha publicación: Enero de 2019
Idioma: Español
ISBN: 9788425357602
Temáticas: Novela histórica
Colección: Novela Histórica

Crítica exprés: Calixto I, el Papa Olvidado, de Gilbert Sinoué, Ediciones B

“Han pasado dos siglos desde la muerte de Cristo. La Iglesia cristiana aún está sometida a la persecución y ya asoma en su seno la división. Mientras tanto un hombre, Calixto, está a punto de convertirse en el decimosexto sucesor de san Pedro. Un destino que nadie habría podido predecir. Ni los legionarios que lo vendieron a Roma como esclavo; ni el poderoso senador que lo asesoró; ni la concubina del emperador, Marcia, a quién le une una pasión desmesurada.

De Roma a Alejandría, de Antioquía a los baños de Cerdeña, Calixto I es la aventura de un hombre fuera de lo común que rompe las cadenas de la fatalidad y emprende un viaje en busca de la Verdad, que lo conducirá a la tarea suprema que le ha sido encomendada”.

Crítica exprés:
Bien, os hago hoy una crítica exprés de la novela Calixto I, el Papa Olvidado de Gilbert Sinoué (creo que la primera de este tipo).
Cabe decir que la novela estaba en el estante de mi librería desde hace años, podría ser desde el mismo año de la edición que cayó en mis manos o de poco después. Y que tenía muchas ganas de leerla, por la temática, por lo desconocido para mí del autor y el protagonista de la novela y porque la atesoraba para disfrutarla en futuro.

Pero la lectura de la novela no fue todo lo intensa que esperaba.
El relato, aunque bien trabado, nos muestra más una historia de época romana, la vida de Calixto, que de los inicios del cristianismo. El contexto político, en concreto el gobierno del emperador Cómodo y su forma de mostrárnoslo, y su relación con Marcia, su concubina, está tratado de forma muy tradicional y tópica, una perspectiva sin duda que necesita una revisión.

Asimismo, en los tramos finales de la novela, me pareció más un mero desarrollo de las escasas noticias de la vida del Calixto cristiano, que una trabazón narrativa de interés.

En resumen, la novela me desilusionó. Esperaba mucho más de lo que hallé en ella.

Título: Calixto I, el Papa Olvidado
Autor:
Sinoué, Gilbert
Editorial: Ediciones B
Género: Novela Histórica
Lengua: Castellano
Título Original: La pourpré et l’olivier ou Calixte 1er, le pape oublié
Fecha de publicación: 1996
ISBN: 84-406-6182-7
Número de páginas: 638

Novedad literaria: Yo, Julia, de Santiago Posteguillo, Ed. Planeta

portada_yo-julia_santiago-posteguilloOs presentamos hoy una novedad destacada, Yo, Julia, de Santiago Posteguillo, la novela ganadora del Premio Planeta 2018. Una novela histórica protagonizada por una mujer, Julia Domna, quizá la mujer más poderosa de su tiempo.

192 d.C. Varios hombres luchan por un imperio, pero Julia, hija de reyes, madre de césares y esposa de emperador, piensa en algo más grande: una dinastía. Roma está bajo el control de Cómodo, un emperador loco. El Senado se conjura para terminar con el tirano y los gobernadores militares más poderosos podrían dar un golpe de Estado: Albino en Britania, Severo en el Danubio o Nigro en Siria. Cómodo retiene a sus esposas para evitar la rebelión y Julia, la mujer de Severo, se convierte así en rehén.

De pronto, Roma arde. Un incendio asola la ciudad. ¿Es un desastre o una oportunidad? Cinco hombres se disponen a luchar a muerte por el poder. Creen que la partida está a punto de empezar. Pero para Julia la partida ya ha empezado. Sabe que solo una mujer puede forjar una dinastía.

Santiago Posteguillo es profesor de lengua y literatura en la Universidad Jaume I de Castellón. Estudió literatura creativa en Estados Unidos y lingüística, análisis del discurso y traducción en el Reino Unido. De 2006 a 2009 publicó su trilogía Africanus sobre Escipión y Aníbal y de 2011 a 2016 la trilogía sobre el emperador de origen hispano Marco Ulpio Trajano.

Yo, Julia, su última novela, rescata del olvido la vida y la memoria de la emperatriz más poderosa de la antigua Roma, una mujer que transformó su entorno y cambió el curso de la historia para siempre.

Título: Yo, Julia
Autor: Santiago Posteguillo
Editorial: Editorial Planeta
Colección: Autores Españoles e Iberoamericanos
Serie: Volumen independiente
Temática: Novela histórica
Páginas: 704
Fecha de publicación: 06/11/2018
Formato
Tapa dura con sobrecubierta: 22.90 €
EBook (Epub 2): 12,34 €

Publicación: El final de todas las cosas, John Scalzi, Ed. Minotauro

portada_el.final.de.todas.las.cosas_john.scalziLa editorial Minotauro publica El final de todas las cosas, el esperado desenlace de la serie de aventuras espaciales La vieja guardia de John Scalzi.

Tras la expansión de los humanos por el espacio, la Unión Colonial se creó para ayudar a protegernos de un universo hostil. Pero usó la Tierra como fuente de reclutas hasta que sus habitantes dijeron: basta. Ahora, la Unión Colonial está en peligro: cuenta con un par de décadas antes de que las Fuerzas de Defensa Colonial se agoten y las colonias humanas en apuros sean vulnerables a los ataques alienígenas. En este universo colapsado, el teniente de la FDC Harry Wilson y los diplomáticos de la Unión Colonial trabajan a contrarreloj para descubrir quién está detrás de los ataques a la Unión y de los alienígenas. Si no encuentran el modo de establecer la paz con una Tierra recelosa y enojada y mantener intacta la unión de la humanidad, se arriesgan al olvido y la extinción, y al final de todas las cosas.

John Scalzi nació en California y actualmente reside en Ohio. Es un prolífico columnista y escritor de ensayos. Su saga de aventuras espaciales iniciada con La vieja guardia se ha convertido en un rotundo éxito de público y crítica, y ha obtenido varias nominaciones a los premios Hugo. También ha publicado las novelas El agente de las estrellas y El sueño del androide, y los ensayos The Rough Guide to the Universe y The Book of the Dumb.

Título: El final de todas las cosas
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Colección: Ciencia Ficción
Serie: La vieja guardia
Páginas: 360
Precio: 19,95€

Crítica literaria: Qué está pasando en Cataluña, Eduardo Mendoza, ED. Seix Barral

Que esta pasando en Cataluña_portadaComo ya sabemos, la situación política que atraviesa Cataluña (y España) en la actualidad dista mucho de la normalidad, por decirlo de alguna forma. Las ciudadanas y ciudadanos catalanes (y españoles) hemos vivido (y vivimos) un estado de decepción, irritación y desconcierto que, seguro, ha dejado a pocos indiferentes. Así, pues, no es extraño que también los literatos se vean abocados a entender, escribir y explicar cuál es la situación actual y cómo la viven en su fuero interno.

Por esta razón, y como el propio Mendoza indica en las primeras páginas de su libro, el pasado noviembre la editorial Seix Barral publicó Qué está pasando en Cataluña, un manifiesto histórico-político con el cual el autor pretendía entender y hacer entender la situación que vive Cataluña.

Bien, el intento es loable, y la valentía tanto de la editorial como del autor se han de tener en cuenta a la hora de criticar este libro, aunque el intento se queda en poco más que en la publicación de las opiniones de un escritor afectado, seguro, por la misma situación que pretende describir.

El libro de Mendoza se queda en una mera opinión no neutral desarrollada a lo largo de 89 páginas que a veces peca de superficial o de poca profundidad que es lo mismo. Mendoza sitúa el origen de la situación en la época franquista y en su memoria, y en la evolución de la sociedad y la política a partir de ese periodo trágico y funesto de la historia de la España reciente. Pero Mendoza no es un historiador, y sus afirmaciones, aunque muchas de ellas certeras, se quedan a veces cojas y sin un fundamento claro. Mendoza desarrolla más su visión del asunto y sus opiniones que las claves del problema. El ejemplo más claro es el capítulo en el que analiza el carácter catalán, en el que no aparecen más que tópicos y afirmaciones comunes.

Que esta pasando en Cataluña_Eduardo MendozaClaro está que el objetivo de Mendoza no es el de realizar un examen histórico, social, económico y político del actual desafío independentista en Cataluña. Si bien, la publicación se queda en una mera exposición de ideas y opiniones propias del autor, ligadas, o eso puede parecer, a una visión unionista del asunto. Una pena si tenemos en cuenta que posiblemente es ahora más necesario que nunca reflexionar sobre lo que está pasando y por qué ha pasado en Cataluña (y en España) y como el autor indica en la misma portada “cuestionarnos nuestras ideas en lugar de encogernos de hombros”. Porque, y esta también es una opinión personal mía, la solución a este conflicto político y social solo vendrá de la mano de la amplitud de miras, de la valentía, del acuerdo y de la convivencia, en definitiva, de la democracia.

Título: Qué está pasando en Cataluña
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix barral
Publicación: noviembre 2017
Colección: Los tres mundos
Formato: Rústica con solapas y Ebook
Precio: 8€
——

Jorge Pisa

Crítica literaria: El escriba del rey leproso, Lluís Prats, ed. Gregal

Hacía tiempo que no leía nada sobre las Cruzadas. Por eso, cuando me llegó la información de la publicación de El escriba del rey leproso, me decidí a darle una oportunidad a la novela, decisión esta que no fue en vano.

“La novela relata las vicisitudes del reino cruzado de Jerusalén durante los últimos años del gobierno del rey Amalarico, los de su hijo Balduino el leproso y su hermana, Sibila, hasta la toma de la ciudad por Salah-al-Din en 1187”.

Esta breves frases resumen una novela de 714 páginas que nos narran la historia de las Cruzadas desde la óptica de uno de los personajes, el escriba Hugo de Poitiers, que llegado a Jerusalén en el año 1170 será testigo de los últimos años de dominio cristiano en la ciudad, en los que las intrigas, los acontecimientos y el apasionamiento religioso dirigían las vidas de aquellos y aquellas que habitaban Tierra Santa.

Prats, con formación académica en arte y arqueología y con experiencia en el ámbito de la novela histórica (suyas son Aretes de Esparta (Pamies, 2010) y Veni, vidi, vici (Casals, 2009, esta última para un público más juvenil)), escribe una novela relajada de uno de aquellos períodos singulares de la Historia, en el que el Occidente cristiano dominó Tierra Santa.

El relato de la novela nos es narrado sin sobresaltos y no se ciñe a un gran acontecimiento en concreto sino, que relata un periodo de tiempo, unos 17 años, en el que el lector conocerá el día a día de la vida de los cristianos que dominaron la ciudad tres veces santa. El relato oscila, por esa razón, entre la narración de los hechos históricos; el gobierno de los reyes y la defensa de Tierra Santa (aunque estos no son predominantes en amplias secciones de la narración); la aventura romántica, concretada en la historia de amor de Hugo de Poitiers y su amada Helena; la novela de intriga, con la investigación del robo de parte del Tesoro real y la novela de aventuras, sobre todo a partir de que el protagonista principal se convierte en caballero y participa de forma directa en los conflictos militares del reino.

FOTO_LLUIS_PRATSEl autor nos muestra unos personajes principales bien definidos, cuya acción oscila entre la narración de la vida más cotidiana y los hechos políticos del momento. Los personajes están trazados de una forma realista y convincente entre los que destacan el aprendiz de amanuense y caballero Hugo de Poitiers; su maestro el obispo Guillermo de Tiro; Roger y Adalberto, caballeros hospitalarios ambos; Helena la amada de Hugo y los miembros de la nobleza y la realeza, el rey Amalarico, Balduino IV de Jerusalén, Inés de Courtenay, su hija Sibilia y algunos de los nobles, entre ellos el feroz y desagradable Reinaldo de Chatillon y Raimundo, señor de Tripoli o el propio Saladino, el cual se nos muestra, como es habitual, con amplios tintes de caballerosidad. Entre ellos, claro está, destaca el personaje de Balduino IV el leproso, un monarca que dirigió los designios del reino de Jerusalén afectado desde pequeño de la lepra, un hecho, como os podéis imaginar, poco habitual en la historia.

Es posiblemente el equilibrio entre historia política y la narración de la vida cotidiana lo que hace muy llevadera la historia narrada por Prats. Si bien este equilibrio se inclina hacia la historia política hacia el final de la novela, al centrarse, sobre todo, en el aspecto militar que comportó la gran derrota cristiana en la batalla de los Cuernos de Hattin.

De esta forma El escriba del rey leproso destaca no tan solo por su volumen, sino por el desarrollo del relato, escrito desde el conocimiento histórico del autor y desde su pluma tranquila y amena.

La novela se convierte, así, en un nuevo acercamiento al episodio histórico de las Cruzadas que agradará a muchos públicos, tanto a aquellos que disfrutan del relato más político, como a los que gozan con los episodios de la “intimidad de la historia” o a aquellos que ansían viajar a lugares y periodos remotos y conocer los entresijos de la historia de una forma pulida, cercana y en algunos momentos apasionada.

No puedo acabar esta crítica sin hacer mención a la portada del libro que destaca en la sección de las librerías dedicada a las novelas históricas por su belleza y delicadeza, como podéis observar en las imágenes de esta reseña.

Título: El escriba del rey leproso
Autor: Lluís Prats
Editorial: Editorial Gregal
Fecha de publicación: 30/10/2017
ISBN: 978-84-17082-28-4
Número de páginas: 714

NOTA CULTURALIA: 8
——

Jorge Pisa

Novetat editorial: El naixement, d’Elisenda Guiu

Malgrat que en els darrers mesos estem vivint uns moments molt intensos, la veritat és que la vida no s’atura per la situació política, una certesa que ha servit a la dramaturga Elisenda Guiu (Barcelona, 1974) com a inspiració per a la seva nova peça teatral: El naixement (Arola Editors), un comèdia dramàtica protagonitzada per dues germanes, una casada amb un català molt vinculat al procés i l’altra amb un madrileny força tancat de mires i amb qui acaba de tenir una filla que neix, justament, el dia del referèndum.

La vigília del referèndum sobre la independència de Catalunya neix a Madrid la filla del Jorge i l’Eulàlia. L’endemà de la bona nova, els oncles de la petita, el Jaume i la Montse, decideixen viatjar a Madrid després d’exercir el seu dret a vot a Barcelona; el Jaume, fervent independentista, no les té totes, preferiria gaudir de la jornada a la seva ciutat, però finalment accedeix als desitjos de la seva dona. Unes hores més tard, i ja a la planta de nounats d’una clínica madrilenya, els quatre personatges es retroben, un encontre en què les ideologies de cadascú marcaran la manera de relacionar-se entre ells.

La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional
La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional

El naixement no pretén ser una crònica històrica ni un tractat polític, només el pretext per endinsar-se –de manera molt convincent– en les dinàmiques de comportament social i de les emocions humanes en el seu conjunt: l’amor, el temor, la il·lusió, l’hostilitat, la rauxa, la tendresa… Guiu signa un retrat de les relacions –ja siguin de parella, fraternals, de família política…– i el delicat vincle que s’estableix entre els diferents membres d’una família a partir dels seus ideals. Així, i en paraules del sociolingüista Miquel Strubell, “els silencis aniran desapareixent, amb confessions sorprenents per part d’alguns dels personatges i, no cal dir-ho, per al lector, a mesura que l’obra arriba al seu clímax”.

Títol: El naixement
Autora: Elisenda Guiu
Editorial: Arola Editors
Col·lecció: Textos a part
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788494764301
Pàgines: 128 pàgines
Preu: 12,00 €

Novetat editorial: L’homenatge, de Xúlio Ricardo Trigo

Nom habitual de la ficció històrica, Xúlio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959) afegeix un nou títol al gènere amb L’homenatge (Columna), una novel·la que li ha servit, a més, per guanyar el XXI Premi Nèstor Luján. En aquesta ocasió, l’escriptor gallec presenta el seu particular retrat del modernisme, un moviment que als anys trenta, i després de les morts de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, vivia els seus darrers anys d’activitat. Així, en mans de Trigo, l’argument esdevé un merescut homenatge a “la primera generació d’artistes catalans que van situar la cultura catalana en un àmbit més global i universal”, un reconeixement que es fa evident ja des de la mateixa portada: una imatge del Cau Ferrat i el quadre “Flors desfullades”, pintat per Casas el 1894 i que a la novel·la té una importància fonamental.

El crític d’art Carles Solé arriba a Sitges (1932) amb la voluntat d’escriure un homenatge als membres del moviment modernista. Convidat per Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, s’allotjarà en un espai tan significatiu com el Cau Ferrat, escenari ideal on entrevistar-se amb els artistes i conèixer de primera mà les seves experiències. Però les intencions de Solé no són tan sinceres com semblen a priori: què vol?, quin és el seu veritable objectiu? Una venjança personal volta pel seu cap i no sembla disposat a renunciar-hi.

L'escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional
L’escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional

A L’homenatge s’hi barregen personatges ficticis amb noms reals vinculats al modernisme, però el moviment artístic és només el marc temporal que utilitza l’autor per parlar de la lluita de classes, de les pors, de l’imprevist, dels finals dels personatges i dels espais… Per a escriure la novel·la, Trigo va elaborar primer un gran esborrany, una feina de tres mesos en què hi va abocar tota la trama que aniria polint amb paciència fins al resultat final. I, com no podia ser d’una altra manera en ell, en el seu llarg procés de documentació va emprar molt la fotografia, es va dedicar a immortalitzar qualsevol espai que li servís per a imaginar l’acció, imatges que no sempre recuperava quan escrivia perquè, per a aquest escriptor/fotògraf, “el més important és mirar a través del visor i enquadrar”.

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788466423021
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 19,50 €

Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘Asja. Amor de dirección única’.

Fascinada pels noms menys coneguts del passat i obsedida a recuperar-ne la història, Roser Amills (Algaida, 1974) ha fixat la seva atenció en Asja Lacis, una dona a qui molts van voler relegar exclusivament al paper gairebé decoratiu d’amant del filòsof Walter Benjamin. Per a l’escriptora mallorquina, però, va ser molt més que això, i ara pretén situar-la al lloc que realment li correspon amb Asja. Amor de dirección única, una novel·la que arriba a les llibreries en un acurat volum gràcies a l’encertada feina de l’editorial Comanegra. Culturalia ha volgut parlar amb ella per descobrir què la va seduir de la figura d’Asja Lacis i d’aquesta història d’amor, de constants anades i vingudes, entre dos personatges tan intensos.

Vas començar aquest relat a principis dels anys 90. ¿Com descobreixes Asja Lacis?

El pare del meu primer fill em va descobrir a Walter Benjamin, vaig començar a llegir la seva obra i el que s’havia escrit sobre ell, i l’Asja em cridava l’atenció perquè era un misteri, l’acusaven d’haver estat una dona perillosa que l’havia portat pel mal camí. Vaig fer un intent d’escriure sobre Benjamin perquè m’interessava moltíssim, però sempre acabava apareixent ella, així que ho vaig deixar reposar. I fa uns tres anys, amb La bachillera acabada de publicar, estava començant una nova novel·la que se’m resistia (és la que tinc en marxa ara), vaig parar i, com a distracció, vaig tornar a Benjamin, a repassar les fitxes que havia escrit quan encara anava a la universitat, i vaig veure que hi tenia l’esquema de la novel·la. M’hi vaig ficar de ple i vaig descobrir coses meravelloses d’una dona que em va entusiasmar, no feia altra cosa que investigar sobre l’Asja, com més ho feia, més em fascinava, i el resultat d’aquell procés és aquesta novel·la.

A Asja. Amor de dirección única, la protagonista mira enrere per recordar la seva història d’amor amb el filòsof Walter Benjamin, l’altre protagonista de la novel·la, un amor a primera vista.

Aviat vaig entendre que havia estat una grandiosa història d’amor i no volia inventar-me més del necessari: vaig buscar molta informació, documentació privilegiada, cartes, per ser fidel a la realitat. La meva dificultat, però, era com explicar-ho sent una història real, i vaig trobar el camí fent que rememorés aquell passat, era la manera més intensa i bonica d’explicar una història d’amor: quan mirem enrere ens adonem de la transcendència d’aquella relació en la nostra vida. Evidentment, la memòria juga males passades i canvia coses, apareixen dubtes, però m’agradava que l’Asja posés en dubte el que va fer, el que recorda, el que va fer Walter Benjamin, el que recorda que li va explicar el filòsof sobre ell mateix, i aquí es crea un joc que a mi m’ha fascinat sempre: ¿què és real, el que recordem o el que recorden els altres, aparentment més objectius? S’estableix un joc que té molt a veure amb la història, i durant uns mesos em vaig sentir com si estigués viatjant amb l’Asja, tant en el seu viatge de Berlín a Moscou com en el seu viatge cap el passat. I va ser molt intens.

Des del primer moment, l’Asja exerceix una gran influència sobre Benjamin: li descobreix el comunisme, li va presentar Bertolt Brecht, amb ella va intentar guanyar sentit de l’humor, va canviar el seu estil narratiu. Creus que ella era conscient del seu poder?

Sí, perquè ja des de la seva vocació, que era el teatre com a font de reivindicació, treballava en la clandestinitat amb nens del carrer i els ensenyava que el teatre funcionava com a teràpia i com a manera de progressar socialment; era una mena de “treballadora social de la intel·lectualitat”, i, tot i la seva modèstia, mantenia una actitud que semblava que no interferia, però guiava els nens fent-los creure que era un joc o un pacte educatiu, canviant-los la vida: un nen que viu al carrer i passa gana pot acabar sent un criminal, i ella els reconduïa d’una manera subtil aprofitant el seu potencial. Així, quan es troba amb Brecht, Benjamin i tants altres, ella exercia de motivadora, els feia veure les coses d’una altra manera, seguint els preceptes que predicava. I penso que a Benjamin el veu com un nen burgeset una mica perdut, i va decidir espavilar-lo: no era gens dogmàtica, però en la seva manera de parlar-li, de donar-li algun toc d’atenció, li descobreix altres maneres de pensar. Ell se’n va adonar, i això el va acabar d’enamorar d’ella, fent del seu un amor no només apassionat i carnal, sinó també un amor intel·lectual, que és l’amor veritablement profund i més difícil d’oblidar.

Benjamin ho va fer tot per ella, fins i tot renunciar als seus principis, es va divorciar per casar-se amb ella, però res no va funcionar. ¿Entens que el lector pugui sentir més simpatia per ell que per l’Asja?

A vegades llegeixes un llibre en unes circumstàncies de la teva vida i prens partit per un personatge o per un altre, però si l’agafes uns anys després potser canvies d’opinió. Per això crec que l’opinió dels lectors dependrà molt del seu estat d’ànim; el que sí puc dir és que amb aquest llibre coneixem una manera de ser dona, com va ser l’Asja, que pot generar debat, ser dona en aquesta època i d’aquesta determinada manera no era tan senzill com pot semblar: hi ha gent que la pot assenyalar amb el dit o criticar-la per prejudicis, per maneres d’entendre el que ella mateixa intenta explicar. Hi ha gent que m’ha dit que li cau bé, altres que no i prefereixen Walter Benjamin, hi ha qui diu que ell els posa nerviosos o que no coneixien aquesta faceta… La gràcia és que durant el llibre veus els personatges des de diferents prismes, tu mateix canvies d’opinió sobre si el bo és ell i la dolenta és ella.

Però ell canvia la seva manera de ser per ella.

Això no és del tot cert perquè Benjamin havia de fer el canvi igualment, vivia en una situació hipòcrita: estava casat però no tenia bona relació amb la seva dona, sense veritable vocació de pare prototípic d’aquella època, dels que treballaven per mantenir la família, volia continuar investigant com un estudiant etern, i ella és el detonant, el pressiona a voler fer aquelles coses per ella, però veritablement ell les acaba fent per si mateix. I fins i tot hi ha coses que ella també li demana i que decideix ignorar-les, com ara salvar-se. Per això no saps si una persona arriba a la teva vida per fer-te-la canviar, o aquella persona arriba perquè tu ja estàs canviant i ella només n’és un símptoma o una evidència. El que sí que és cert és que hi ha un abans i un després de que el Walter conegui a l’Asja i l’Asja al Walter, i ara veient-ho, així en passat, podem arribar a totes aquestes conclusions. Però, com bé sabem, la vida no és mai tan senzilla, no podem pretendre que les coses passen per un únic motiu, és un conjunt de circumstàncies.

L’Asja és un personatge poc conegut: tot i que va deixar escrites les seves memòries, en elles no parlava ni de Walter Benjamin ni del gulag. ¿Documentar-te per escriure aquest llibre ha estat un procés senzill?

No, al principi només trobava referències molt parcials, i em vaig enfadar perquè molts acadèmics repetien una visió simplista d’ella: que era una bolxevic russa que coneix Walter Benjamin a Capri el 1924, el mateix que havia escrit Gershom Scholem a Història d’una amistat, on explica les cartes que va intercanviar amb Benjamin, però si les llegies amb deteniment ja hi trobaves moltes altres dades. I vaig començar a investigar fonts més difícils de consultar a Letònia, a arxius russos (amb l’ajuda del traductor de Google per comprovar el nivell de la traducció que s’havia fet), algun petit homenatge que li havien fet per la via del teatre del proletariat per a nens, algun article seu, així va ser com vaig començar a trobar el gruix de coses veritablement importants, i encara em va sorprendre més que no s’hagués publicat res amb cara i ulls sobre una dona com ella i la seva visió del teatre, amb un mètode propi basat en la improvisació. Fins ara hi havia molt poca cosa, i ho he intentat compilar en aquesta novel·la.

El títol del llibre, ‘Amor en dirección única’ no és casual. ¿Per què el vas triar?

És una picada d’ullet a aquells que han llegit a Walter Benjamin perquè un dels seus llibres fonamentals és Calle de dirección única, el va escriure per a ella, amb el sentit de l’humor que li havia suggerit, és una obra estranya que fa en un moment en què està col·lapsat, l’escriu molt ràpid, amb moltes ganes, i el dedica a l’Asja. De fet, viatja a Rússia per entregar-li el primer exemplar quan està a punt d’editar-se. És molt emocionant, molt romàntic, li dedica perquè ella “es la arquitecta de mi calle de dirección única”, i mentre escrivia aquesta novel·la em voltava pel cap que els dos se sentien abocats a un amor sense sortida (ell estava casat, ella volia ser lliure); era una relació molt difícil, com els carrers sense sortida, però ells continuaven allà, fent tot el que podien, com per exemple aquest llibre meravellós, el recomano a qui no l’hagi llegit perquè gairebé és poesia, petites píndoles que transmeten l’univers de Walter Benjamin d’una manera poc acadèmica però molt profunda, i amb temes que avui dia són més moderns que mai. Per això he volgut posar aquest subtítol (Amor de dirección única), perquè ho resumeix tot.

Preguntada per Bertolt Brecht sobre el seu pas al gulag (1938-1948), l’Asja només diu que va ser “l’hivern més llarg de la seva vida”, una experiència desoladora que li va fer perdre l’encís per les idees marxistes. Com sobreviu a aquells anys? ¿Podríem dir que el teatre li va salvar la vida?

Sí, això mateix. Investigant sobre el gulag vaig plorar molt, va ser terrible perquè en el seu cas, la imatge era la que tenim dels camps de concentració, però sempre amb un metre i mig de neu com a mínim, per això em permeto fer-li dir que és l’hivern més llarg de la seva vida, de deu anys; que t’enviessin a un gulag era una condemna a mort, la mitjana de supervivència era de dos a cinc anys. Ella sobreviu perquè observa que els vigilants acaben sent també presoners: havien de fer els mateixos horaris, passar el mateix fred, en ocasions la mateixa gana, física, però també espiritual. Aleshores, l’Asja proposa organitzar un equip de teatre, ho accepten amb reticències, i és converteix en un èxit que significava una estona d’esbarjo dins del malson. Amb cert sentiment de culpa, però, perquè sap que el grup rebia uns beneficis, una miqueta més de menjar, feien feines menys dures per poder sobreviure i continuar fent teatre. Això és terrible, és molt poètic però no oblidem que també és duríssim, l’Asja va sobreviure en unes condicions terribles, per això a les seves memòries decideix no parlar d’aquesta època tan dura, i ho fa per dos motius: per sentiment de culpa, perquè ella s’havia salvat mentre altres havien mort, i per por a represàlies per explicar la veritat d’aquella salvatjada.

Les teves dues darreres novel·les estan protagonitzades per dues dones excepcionals i admirables: Leonor, aquella batxillera de finals del XVIII i principis del XIX, i Asja Lacis. ¿Què tenen en comú aquestes dues dones?

Són dones reals que, en el seu moment, no van poder explicar la seva història per manca de receptors, pioneres en la seva època i en la seva faceta: la Leonor perquè va muntar una escola, va posar la cultura, els llibres, l’educació, per sobre de qualsevol altra inquietud, amb una vida tràgica però molt enriquida per aquesta decisió tan bonica; i el cas de l’Asja és similar, però en un altre context. A més, ningú havia explicat les seves històries de veritat, i crec que la meva vocació deu ser aquesta: donar veu a qui no ha tingut l’ocasió de fer-ho en la seva època, i confio que, ara que estem més evolucionats i som més tolerants i receptius, podrem valorar-ho i rebre-ho; també és una manera de reconèixer la seva feina. Vull que les històries de dones importants es reconeguin a nivell institucional i social, sovint es diu que hi ha poques dones que hagin fet coses, però el cert és que, malgrat que hi ha poques històries explicades de dones que hagin fet coses, ser-hi sí que hi son.

Dèiem al principi d’aquesta entrevista que portes vint-i-cinc anys amb l’Asja en la teva vida. Què n’has après, d’ella? ¿Què t’ha aportat aquest personatge?

He après que la seva única equivocació va ser confiar en una idea, el comunisme inicial, un comunisme intel·lectual que ella es va creure. Com a societat ens hauríem d’aplicar la idea de no creure’ns mai les idees massa radicals, que exclouen els altres o generen una actitud de guerra o de militància sense pensar. L’Asja era molt intel·ligent però va pecar d’entusiasta, potser per la seva joventut inicial, va creure en aquella utopia que era el primer comunisme, i al final de la seva vida se n’adona de que tot havia estat una trampa, que el totalitarisme i la manca de respecte per les vides humanes s’havia imposat. En aquest sentit, l’aprenentatge ha de servir per a que no tornin a passar aquestes coses, que siguem persones raonables, pensar quins interessos hi ha al darrera de cada notícia i aprendre del que ja ha passat en la història, que justament és el que ens pot ajudar. La Segona Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió, van passar coses que no havien passat mai en la història sobre la societat civil, i hauríem d’evitar que no tornin a passar, cal que aprenem del seu error, ni l’Asja ni Benjamin podien fer altra cosa, però ens van avisar del que estava passant a Europa i arreu del món. I, com dic al final del llibre: fem que el que ells van intentar ensenyar-nos a les generacions futures no sigui en va.

Títol: Asja. Amor de dirección única
Autora: Roser Amills
Editorial: Comanegra
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788417188023
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez