Todas las entradas por robertculturalia

Entrevista: David B. Gil, escritor que publica El guerrero a la sombra del cerezo.

¿Qué hacer cuando has escrito una novela, pero ninguna editorial se atreve a publicarla? David B. Gil (Cádiz, 1979) lo tenía muy claro: confiaba mucho en ese manuscrito al que había dedicado diez años de su vida, por lo que decidió autopublicarlo y ver cómo lo recibían los lectores. Esa novela era El guerrero a la sombra del cerezo, y muy pronto empezó a despuntar en Amazon hasta convertirse en un éxito sensacional que ahora llega a nuestras librerías de la mano de la editorial Suma. Culturalia ha querido hablar con él sobre este libro que tantas alegrías le está aportando, de sus memorables personajes, de la autopublicación como recurso para debutantes y, por supuesto, de ese Japón feudal que tanto le fascina.

Decidiste autopublicar El guerrero a la sombra del cerezo en formato digital. ¿Por qué? ¿Tu primera opción fue esa?

En realidad, no. Escribí la novela con las editoriales tradicionales en mente. De hecho, es un libro muy poco “amazon”: largo (más de setecientas páginas) y de un género que no es el habitual entre los autopublicados, la novela histórica. Pero cuando comencé a moverlo en la industria editorial, el mensaje recurrente era que se trataba de una novela demasiado arriesgada. En España no se suelen publicar novelas históricas ambientadas en Japón, y mucho menos si vienen de un autor desconocido para el gran público. Al final, me tuve que rendir a la evidencia y autopublicarla.

Muy pronto la novela recibió críticas muy positivas de los lectores de Amazon. ¿Esperabas ese buen recibimiento?

No tenía ni idea de qué esperar, la verdad. En Amazon es extremadamente difícil despuntar: el catálogo, solo en España, es de varios cientos de miles de novelas. Cuando en los medios aparecen autores que triunfan con su novela autopublicada, debemos tener muy en cuenta que se trata del “sesgo del superviviente”, la inmensa mayoría de autoeditados no llegan a vender ni un solo eBook. A eso debemos sumar que las novelas que triunfan en Amazon suelen tener entre 200 y 300 páginas, principalmente romántica o thrillers, con lo que El guerrero a la sombra del cerezo no encajaba para nada en el perfil. Sin embargo, los lectores comenzaron a llegar. Y con las primeras reseñas, bastante entusiastas, la verdad, las ventas aumentaron. Actualmente se trata de una de las diez novelas más leídas de la tienda y la ficción histórica con mejor valoración media (más de 350 reseñas, el 80% de 5 estrellas). ¿Cuál es el secreto? No creo que lo haya. Solo puedes ofrecer al lector el producto más pulido posible, a partir de ahí todo depende de que la novela encuentre a sus lectores y que el boca a oreja tire de ella hacia arriba en las listas de ventas.

Afirmas que te hiciste escritor precisamente para explicar esta historia, incluso llegó a convertirse en una obsesión. ¿Cuándo empezaste a modelar este relato?

Ni siquiera lo recuerdo. Era una historia que llevaba muchísimos años conmigo, pero en la que nunca me decidía a trabajar porque, primero, hasta entonces solo había escrito relatos y algún intento de novela abandonada. Y, segundo, porque era muy consciente del esfuerzo y energía que conllevaría ponerla en pie. Solo a nivel de documentación y recreación costumbrista es un verdadero quebradero de cabeza, a lo que hay que sumar su estructura narrativa, sustentada en un delicado equilibrio de historias alternas. La verdad es que, echando la vista atrás, aún me sorprende que lograra sacarla adelante. Entre planificación, escritura y las múltiples revisiones y reescrituras, ha sido un proyecto de más de diez años. Demasiado ambicioso para una primera novela, quizás.

El guerrero a la sombra del cerezo es mucho más que una novela de venganza: se inicia como el relato de supervivencia de Seizo Ikeda, pero pronto vira a una historia de aprendizaje vital y, más adelante, centrada en su formación como samurái, al mismo tiempo que narras el periplo del médico Ekei Inafune y su subtrama de género negro. ¿Todas estas temáticas ya estaban en el primer esbozo del libro o fue tomando forma a medida que avanzabas en la escritura? ¿Piensas que esa mezcla es la clave para su buena aceptación entre los lectores?

Tenía claro desde un principio que quería mostrarle al lector distintos aspectos de la sociedad japonesa de la época, no solo la típica historia de samuráis a la que estamos habituados. Por eso necesitaba dos protagonistas muy diferentes que se movieron en narraciones y contextos distintos. Además, quería que la historia de Seizo comenzara como un viaje de venganza al uso, algo que le resultara familiar al lector, pero que fuera divergiendo hacia algo más insólito. Por un lado, tenemos a un muchacho cuyo destino ha sido decidido por otros de antemano, abocado a un camino de venganza que le resulta ajeno. Una historia de venganza atípica, no movida por el odio, sino por la ley y la tradición, por el giri, ese profundo concepto del deber inherente a la tradición japonesa. Por otra, un médico atípico, casi un pionero en la aplicación de técnicas médicas extranjeras. Los dos personajes me dieron el tono de cada historia: un relato de aventuras y de viajes por una parte, una historia de conspiraciones e investigación, casi un noir como bien dices, por la otra. Al final las dos historias se complementan y equilibran, y creo que es uno de los aciertos de la novela, que ofrece dos géneros diferentes en un mismo contexto histórico, y que el lector pasa de uno a otro con naturalidad, buscando las conexiones entre ambos relatos. Mi preocupación fue que la novela quedara descompensada, que una de las tramas fuera más potente que la otra; pero aunque a cada lector le tire más una u otra en función de sus gustos, por lo general el feedback que recibo es que ambas se leen con bastante interés.

El guerrero a la sombra del cerezoPara mí, el secreto del éxito está en sus personajes, no solo en los dos protagonistas, también en el resto que se cruzan en sus caminos y que merecerían una novela por sí mismos (pienso en el samurái Asaemon Hikura, la guerrera Yukie Endo, la doctora O-Ine Itoo o los maestros Kenzaburo Arima y Fuyumaru). ¿Estás de acuerdo? ¿Te has planteado algún spin-off?

Me alegra mucho escuchar eso. Una mis obsesiones como escritor es crear buenos secundarios, personajes potentes, carismáticos, que dejen al lector con ganas de más. También me sucedió con Hijos del dios binario, donde muchos lectores reclamaban más “metraje” de esos personajes, así que supongo que algo debo estar haciendo bien. Intento que todos los personajes significativos del relato tengan su propia historia, un trasfondo que justifique su forma de ser y su visión del mundo, aunque estos no siempre se expliciten en el relato. Respecto a lo de los spin-off, te dejo una exclusiva: en breve, Flash, el sello digital de Penguin Random House, publicará un relato inédito protagonizado por cierto médico de extrañas artes. Y hasta ahí puedo leer 😉

La trama está ambientada en el Japón feudal de principios del siglo XVII, una época poco conocida para nosotros. ¿Qué tiene ese periodo para fascinarte tanto?

Siempre digo que el Japón feudal es un escenario narrativo portentoso. En un entorno geográfico muy delimitado, con escasas injerencias externas, tienes todo lo que puede desear un escritor: batallas épicas, conspiraciones palaciegas, amores prohibidos, guerreros vagabundos, espías y asesinos en la sombra, revueltas sociales, religiosas… Siempre me ha sorprendido lo poco aprovechado que está desde la literatura occidental, tan etnocéntrica en muchos aspectos. El paso del siglo XV al XVI, en concreto, añade además una serie de ingredientes al caldo que lo hacen aún más sabroso: por una parte, la supremacía, por primera vez en siglos, de un señor feudal que comienza a imponerse sobre el resto, dando paso a un incipiente periodo de paz en el que abundaron las conspiraciones de aquellos disconformes con el régimen que surgía. Por otra, el contacto con los occidentales: portugueses y españoles que llegaron a Japón trayendo consigo una nueva ciencia, nuevas armas, una nueva forma de comercio y una nueva religión.

Es evidente que El guerrero a la sombra del cerezo está rigurosamente documentada. Háblanos de este trabajo. ¿Fue muy largo y complicado? ¿Qué trama te hizo sudar más: el proceso de transformación en samurái de Seizo o el día a día del médico Ekei?

Ambas. Cada una tenía sus dificultades. Todo lo referente a la documentación médica fue muy complicado, debía establecer claramente las diferencias entre la medicina kanpo japonesa y la medicina occidental, muy rudimentaria aún por aquel entonces, pero con procedimientos quirúrgicos que para los japoneses eran revolucionarios, como la sutura. Intenté averiguar qué aspectos de la medicina europea llamarían la atención de un médico japonés, cuáles estaría dispuesto a adoptar; era fundamental para definir al personaje de Ekei Inafune de manera verosímil. Pero más allá de eso, me encontré muchos escollos, sobre todo a la hora de describir el costumbrismo. Los pequeños detalles eran los más difíciles de conseguir: cómo se vestía cada clase social, cuáles eran los nombres de pila habituales en aquella época, qué se servía en las posadas de caminos, qué productos se usaban para el aseo diario, qué precio tenían las cosas, cuánto cobraba una prostituta por un servicio sobre una estera a orillas del camino… Intentaba que todo lo que se mostraba en la novela fuera fidedigno. Afortunadamente, conté con la colaboración de japoneses que me ayudaron a buscar la información que no conseguía desde aquí; de lo contrario, me hubiera resultado imposible averiguar muchos de estos detalles.

Tengo entendido que viajaste a Japón tras escribir tu novela. ¿Qué te pareció conocer los lugares que habías imaginado previamente en tu relato? ¿Se asemejaban a tus descripciones? ¿Tuviste que modificar algún pasaje?

¡Fue toda una experiencia! Cuando planifiqué la novela traté de apoyarme en documentos de la época: grabados ukiyo-e de las localizaciones que me interesaban, descripciones literarias como las que encontramos en la obra de Matsuo Basho (especialmente en Sendas de Oku), el seinen manga histórico de Osamu Tezuka o Kazuo Koike, y fotografías del siglo XIX donde aún se encuentra un Japón rural muy genuino, apenas occidentalizado. Pensaba que viajar a dichas localizaciones no me aportaría mucho desde el punto de vista documental, pues a día de hoy los paisajes que yo describía se encontrarían profundamente transformados. Pero me equivocaba: los japoneses son muy conscientes del valor de sus tradiciones y de sus paisajes naturales, y en el interior del país quedan muchos templos, caminos rurales y bosques que apenas difieren de su aspecto siglos atrás. Recorrer los caminos de la ruta Nakasendo que previamente habían recorrido mis personajes, los templos de montaña o las hospederías samuráis que aparecen en la novela fue una experiencia muy emocionante, casi sobrecogedora. Al regresar tuve que reescribir algunos pasajes; no por los errores de documentación, que no eran especialmente graves, sino, sobre todo, porque ahora podía describir más vívidamente aquellos ambientes, los podía imaginar con más fuerza.

Tras la buena acogida del libro en nuestro país, ¿te gustaría que El guerrero a la sombra del cerezo se publicara en Japón? ¿Lo ves posible?

No sé si es posible. Cuando puse la novela en Amazon creí que era la renuncia a que algún día fuera publicada por una gran editorial y, sin embargo, aquí la tenemos. Para colmo, con 2ª edición en tan solo una semana, que es algo que nos ha sorprendido a todos. Así que ya no tengo claro hasta dónde puede llegar esta historia. No sé si los japoneses estarían interesados en una novela sobre su país escrita por un gaijin. Sé que allí llamó la atención cuando se convirtió en la ficción histórica más vendida de Amazon España: un medio japonés se puso en contacto conmigo y publicó una extensa entrevista sobre el libro. Pero de ahí a que un editor apueste por su traducción hay mucho camino. De suceder, solo espero que los japoneses perciban el cariño y el respeto hacia su historia y tradiciones con que el libro está escrito, y que me perdonen cualquier posible error.

En tu tercera novela (la segunda, Hijos del dios binario, fue publicada en 2016, también en Suma) volverás al Japón feudal. ¿Puedes avanzarnos algo más sobre ella?

Sí, volvemos a Japón, en este caso a las misiones jesuitas establecidas en el país durante el siglo XVI. Pero que nadie espere una novela espiritual, vuelve a ser una novela de viajes, de aventuras y de misterio. Con un toque más de thriller, si el término se puede aplicar a una época tan mesurada y contenida como aquella. En esta ocasión tendremos una serie de extraños asesinatos y un peculiar investigador que deberá recorrer el país, en pleno periodo de los Estados en Guerra, para intentar desentrañar el misterio. Una investigación que arrastrará a los protagonistas a descubrir mucho de sí mismos, también. Estoy deseando que los lectores se encuentren con estos nuevos personajes, más algún otro que ya les resultará familiar.

Esperaremos impacientes.

Título: El guerrero a la sombra del cerezo
Autor: David B. Gil
Editorial: Suma
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788491291411
Páginas: 731 páginas
Precio: 18,90 €
____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literària: L’objectiu del crim, de X. R. Trigo

L’escriptor X. R. Trigo (Betanzos, 1959) sempre ha desitjat unir, d’una manera o una altra, les seves grans passions: la literatura i la fotografia –“No entenc que hi hagi poquíssimes novel·les basades en la fotografia”, ha declarat recentment–. Va ser, però, el destí, o la casualitat, tant és, qui li va oferir aquesta oportunitat el dia que, de passeig per Girona, va conèixer una velleta amb qui compartia l’afició fotogràfica; ella era Erika Ernemann (nom fictici per a una dona real), que compartí amb ell els detalls més foscos de la seva vida, un material excel·lent que Trigo no podia desaprofitar: hi va veure la protagonista d’una sèrie policíaca que s’inicia amb L’objectiu del crim (Edicions B, també en castellà), una novel·la potent que es troba a mig camí entre el relat policíac convencional –la investigació que portarà la jove a Barcelona– i l’històric –gràcies al dietari de la noia, probablement la part més delicada i interessant del llibre pel seu valor documental–, i que funciona, a més, com a homenatge a la fotografia dels anys seixanta.

En aquella trobada, Ernemann li va explicar com, després de la Segona Guerra Mundial, amb només dotze anys i sent aprenent a la fàbrica de càmeres fotogràfiques Contax a Alemanya, va ser segrestada per l’exèrcit rus –juntament amb dues-centes persones més, entre elles la mare i la germana– per fer una rèplica d’aquelles càmeres a la Unió Soviètica, les anomenades Kiev. És així com comença la novel·la, amb la por i el desconcert lògics d’una criatura que ignorava el seu destí final. Anys després tornaria a Alemanya i es convertiria en policia al Berlín anterior a la construcció del mur, sempre amb una càmera a la mà, fins que uns assassinats ocorreguts a Barcelona la faran viatjar al nostre país per ajudar els investigadors catalans.

L’escriptor X. R. Trigo, en una imatge promocional

Trigo supera amb bona nota el repte de novel·lar una història real, i l’encerta en fer avançar les dues trames principals en paral·lel: és així com descobrim l’infern que va patir Ernemann com a presonera del comandant Gólubev –només la fotografia va impedir que embogís–, al mateix temps que comprovem com els traumes derivats del seu captiveri la converteixen en una meritòria investigadora que no s’arronsa sota cap circumstància, ni tan sols quan ha d’actuar en un país desconegut i ancorat en el passat –el xoc cultural entre ella i la policia barcelonina de la dècada dels seixanta és evident, encara més si tenim en compte la seva condició de dona–. A més, l’autor, confés lector de novel·la negra, demostra haver après perfectament els mecanismes propis del gènere per mantenir la tensió i regalar-nos, com no podia ser d’una altra manera, un desenllaç sensacional.

Per tot això, doncs, ens hem de felicitar amb l’aparició d’aquesta nova heroïna, una policia menuda i astuta que properament viurà noves aventures a Nova York, París i Buenos Aires, sempre amb Barcelona i Berlín com a epicentres de la història principal, i amb el component fotogràfic com a element característic d’aquesta prometedora sèrie policíaca.

Títol: L’objectiu del crim
Autor: X. R. Trigo
Editorial: Ediciones B
Data de publicació: Febrer 2017
ISBN: 9788466658188
Pàgines: 355 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literària: Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals, de Mercè Balada

La fascinació pels crims ha consolidat la novel·la negra com un dels gèneres més atractius entre els lectors, però sovint oblidem aquella dita popular que assegura allò de “la realitat supera la ficció”. Probablement aquest va ser el pensament original de l’escriptora Mercè Balada (Barcelona, 1965) quan decidí encarar el seu primer llibre, Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals (Albertí Editor), un volum interessantíssim amb un total de setze casos sensacionals que semblen sorgits de la ment pertorbada d’un novel·lista, una crònica negra esfereïdora que es devora d’una tirada i en què hi ha venjances personals, infanticidis, robatoris que acaben amb vessament de sang, estraperlistes embogits per la gelosia, enfrontaments polítics convertits en una carnisseria… En definitiva: tots els ingredients que trobaríem en un best-seller, però basat en fets reals.

Tan sols amb una ullada al llibre podem reconèixer una feina de documentació meticulosa a càrrec de l’autora, qui en els primers paràgrafs dels capítols ens presenta cada cas, recupera la investigació policial i, finalment, arriba al judici i la posterior condemna (si és que n’hi ha). Balada aconsegueix el to adequat per a un text com aquest, a mig camí entre l’estil periodístic i el novel·lesc, i en el seu relat incorpora fragments de les sentències i dels articles apareguts en la premsa, a més de fotografies –no només dels assassins, també dels jutges o policies que van portar el cas i que els diaris van difondre–, gravats, anuncis i fins i tot vinyetes publicades en revistes satíriques que evidencien que els catalans fem befa de qualsevol tema, per escabrós que aquest sigui.

Imatge dels criminals de Ginestar publicada a La Campana de Gràcia

Més enllà de ser una mera compilació dels casos més significatius ocorreguts a la nostra terra entre 1838 i 1976, Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals és una forma excel·lent de conèixer una època i les singularitats de la seva societat: comprovarem que els judicis eren una oportunitat d’entreteniment per al poble, mentre que les execucions dels criminals més sanguinaris –amb el garrot vil com a gran protagonista– esdevenien un espectacle públic multitudinari que seria impossible veure en l’actualitat; a més, sovint el component supersticiós –la possibilitat de resoldre un suposat mal d’ull amb vessament de sang– o esotèric –l’aprenent de torero convertit en vampir pels seus veïns– era, per a una part de la població, la millor explicació als crims més atroços.

D’altra banda, la sang que esquitxa les pàgines d’aquesta obra comparteix protagonisme amb anècdotes sorprenents, com ara la fama de l’urinari instal·lat a la Rambla de Barcelona (cèlebre gràcies al moviment anarquista), les voltes que va donar el crani del comte Charles d’Espagnac abans no es reuní definitivament amb la resta del cos, el crim que va esgarrifar tothom (publicat per la premsa internacional) a excepció de Salvador Dalí, o l’entrevista d’un periodista a una assassina dins la presó, entre d’altres històries glorioses.

Títol: Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals
Autora: Mercè Balada
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Data de publicació: Març 2017
ISBN: 9788472461581
Pàgines: 224 pàgines
Preu: 18,00 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literària: Decidides. Set dones contra corrent, d’Elisenda Albertí

decididescoberta-259x388Convençuda que la història no ha estat mai prou generosa en la recuperació de la memòria de les dones, l’escriptora i editora Elisenda Albertí (Barcelona, 1960) ha volgut esmenar aquest greuge en cadascun dels seus llibres (en títols com Dames, reines, abadesses, Dones de Barcelona o Catalanes medievals), donant veu a qui considera un col·lectiu injustament silenciat. En aquesta línia trobem el seu nou llibre, Decidides. Set dones contra corrent (Albertí Editor), en què rescata de l’oblit set dones que van seguir el seu instint per trencar amb el rol que la societat de l’època –mitjans del segle XIX i primeres dècades del XX– esperava d’elles, noms que no es van espantar a l’hora de fer treballs habituals d’homes, set històries a qui “les agermana, doncs, l’inconformisme davant d’un destí que ja estava escrit per endavant, sense tenir-les en compte”.

L'arpista Clotilde Cerdà i Bosch
L’arpista Clotilde Cerdà i Bosch

Així, el lector descobrirà les vides de personatges tan diferents com una pionera de la fotografia a Barcelona –Anaïs Napoleón–, una espiritista que es deixà la vista exercint de modista –Amalia Domingo Soler–, una empresària altruista que heretà un enorme patrimoni amb només trenta anys –Emília Carles i Tolrà–, una arpista precoç amb una vida de pel·lícula que voltà arreu del món –Clotilde Cerdà i Bosch–, una pintora capaç de destacar en una escola on la resta d’alumnes eren homes –Emília Coranty i Llurià–, una industrial del tèxtil que expandí el seu imperi des de Roda de Ter fins a l’Hospitalet del Llobregat –Tecla Sala i Miralpeix– i una activista cultural que promulgà l’esport entre les dones de la societat catalana –Enriqueta Sèculi i Bastida–. Les set van fer el seu camí segons les seves personalitats, però Albertí hi troba diversos aspectes en comú, com ara la valentia per anar a contracorrent, el seu caràcter emprenedor, la preocupació pels més desfavorits, la intenció de potenciar l’aprenentatge entre la classe obrera, l’habilitat per defensar les seves idees amb bones paraules en publicacions diverses…

La pintora Emília Coranty i Llurià
La pintora Emília Coranty i Llurià

Decidides. Set dones contra corrent esdevé un document didàctic molt interessant per a descobrir set pioneres en enfrontar-se al paper tradicionalment reservat a la dona, el de procrear i tenir cura de la llar de forma exclusiva, i que van acabar convertides en exemples per a les altres dones de l’època. Elisenda Albertí potencia un discurs perfectament contextualitzat que explica amb detall les circumstàncies pròpies de cada cas; a més, l’autora hi incorpora fragments de diaris, notícies, anuncis, gravats i fotografies que mostren la importància de cada personatge en la societat del seu moment, dones d’èxit que, sense ser-ne conscients del tot, van establir les bases d’un feminisme progressista i que no han tingut el reconeixement merescut. Fins ara, és clar.

Títol: Decidides. Set dones contra corrent
Autora: Elisenda Albertí
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Data de publicació: Març 2017
ISBN: 9788472461574
Pàgines: 216 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literaria: Muertos prescindibles, de Michael Hjorth y Hans Rosenfeld

portada_muertos-prescindibles-serie-bergman-3_michael-hjorth_201610261639

El idilio entre la novela negra de origen sueco y los lectores de medio mundo parece no tener fin. Uno de los últimos personajes en conquistar el público europeo es Sebastian Bergman, un psicólogo criminal “inteligente, de moral bastante laxa y con pocos escrúpulos” creado por Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt (responsables de Bron/Broen y de las adaptaciones televisivas de Wallander), y de quien acaba de publicarse una nueva aventura: Muertos prescindibles, la tercera entrega de la Serie Bergman (antes llegaron Secretos imperfectos y Crímenes duplicados) que reúne al protagonista con sus compañeros de la unidad de homicidios tras el hallazgo de seis cadáveres en las montañas de Jämtland.

Pero, ¿quién es Sebastian Bergman? Atrás quedan los años en los que era una auténtica celebridad, una mente brillante respetada por la sociedad sueca e imprescindible en las investigaciones más complicadas de la policía. Ahora ni siquiera su ingenio ni su atractivo resultan suficientes para ocultar su arrogancia, su egoísmo, su carácter indómito y una reputación de mujeriego a quien ni siquiera sus propios compañeros son capaces de soportar; un personaje políticamente incorrecto y de dudosa moral que tan bien encaja en el noir del siglo XXI.

Los "padres" de Sebastian Bergman, Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt, en una imagen promocional
Los “padres” de Sebastian Bergman, Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt, en una imagen promocional

Muertos prescindibles se sitúa apenas un par de meses después del desenlace de Crímenes duplicados (aunque los sucesos no están relacionados, es aconsejable leer las entregas por orden para, así, entender mejor el momento vital del protagonista), con Bergman aún de baja e intentando pasar página a lo ocurrido en el caso Edward Hinde, que todavía le atormenta. A pesar de ello, decide unirse de nuevo al equipo de Torkel Hölgrund para investigar unos asesinatos cometidos casi una década antes.

No obstante, en esta ocasión Hjorth y Rosenfeldt han ideado un relato coral en el que nadie es protagonista absoluto, ni siquiera el propio Sebastian Bergman, más preocupado en resolver sus asuntos personales que en los muertos encontrados. El esfuerzo de los autores por crear una trama complicada y sorprendente hace que la primera parte de la historia resulte un tanto lenta, con capítulos cortos en los que se van sucediendo una buena cantidad de personajes que aparentemente nada tienen que ver con ese asesinato múltiple que debería centrar la narración. Sin embargo, a medida que avanza la trama el puzle va tomando forma para desembocar en un último tramo sensacional. Así, Muertos prescindibles es una novela negra muy propia de nuestro tiempo que convence en su intento de aunar la investigación policial con los temas de carácter social, como pueden ser la siempre difícil relación padres-hijos, el problema de la inmigración en Suecia, la posible amenaza terrorista y el juego sucio de los servicios secretos en la actualidad.

Título: Muertos prescindibles
Autores: Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt
Editorial: Planeta
Fecha de publicación: Enero de 2017
ISBN: 9788408166009
Páginas: 590 páginas
Precio: 19,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica cinematográfica: Passengers, de Morten Tyldum

passengers-248x370Tras firmar el biopic sobre el matemático británico Alan Turing (The Imitation Game), el cineasta noruego Morten Tyldum prueba suerte ahora con una aventura límite en el espacio: Passengers, una entretenida propuesta galáctica, a medio camino entre el drama de supervivencia personal y la romcom más típica (esto es: chico conoce a chica inalcanzable y se las tendrá que ingeniar para conquistarla), aderezada con elementos de suspense y que se sustenta, principalmente, por la química evidente entre sus intérpretes, los taquilleros Chris Pratt y Jennifer Lawrence.

Con la Tierra agonizando a causa de su inevitable superpoblación, los protagonistas se embarcan (junto a otros 5.000 pasajeros) hacia un nuevo planeta en el que empezar de cero, un viaje de 120 años para el que deberán utilizar unas sofisticadas cámaras de criogenización. Tras una serie de turbulencias, la cámara que ocupaba el mecánico Jim Preston (Pratt) falla, por lo que este se despierta 90 años antes de llegar al destino. Desorientado, deberá luchar por su vida en solitario hasta que encuentra a Aurora Dunn (Lawrence), una joven escritora que emprendió el viaje con la finalidad de vivir nuevas experiencias que enriquecieran sus relatos.

Jennifer Lawrence y Chris Pratt, en un fotograma de la película
Jennifer Lawrence y Chris Pratt, en un fotograma de la película

Passengers se desenvuelve de forma irregular en sus casi dos horas de metraje, mucho más interesante en su primera parte, cuando Preston se encuentra cual náufrago sin esperanzas encerrado en una jaula de oro, momento en el que la película propone al espectador un dilema moral envenenado: ¿qué estaríamos dispuestos a hacer para sobrevivir a una situación desesperada o, como mínimo, para conservar algo de cordura y humanidad? Sin duda son esos los mejores momentos de este film, cuando podemos ver el declive físico y psíquico de Pratt, al borde de la más absoluta desesperación; superados el desconcierto y la soledad del principio, la aparición de Lawrence hace virar el argumento hacia la comedia romántica (citas en restaurantes o desafíos virtuales de baile a dos) que culmina en un thriller con una preocupante falta de tensión. Con todo, Passengers será recordada por un buen número de secuencias de gran belleza, como esa piscina convertida en burbuja asfixiante por la falta de gravedad o esa excursión romántica por el espacio, con los protagonistas paseando de la mano y realizando piruetas imposibles, elementos que, junto al acierto en el reparto, salvan esta correcta propuesta.

Título: Passengers
Director: Morten Tyldum
Intérpretes: Jennifer Lawrence, Chris Pratt, Michael Sheen, Laurence Fishburne, Inder Kumar, Jamie Soricelli, Vince Foster, Julee Cerda, Robert Larriviere, Barbara Jones
Guión: Jon Spaihts
País: EE UU
Año: 2016
Duración: 116 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Novetat editorial: Basat en una història real, de Delphine De Vigan

01-portada_basat-en-una-historia-real_oriol-sanchez-vaque_201608051023El límit entre realitat i ficció és un filó per a qualsevol escriptor, i així ho va veure Delphine De Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) quan va plantejar les bases de la seva darrera novel·la, Basat en una història real, un títol que ens podria fer pensar en una pel·lícula més de dissabte a la tarda, però que aquí és el punt de partida d’un pertorbador thriller psicològic que juga amb la veritat i la mentida i que estableix certs paral·lelismes amb el clàssic de Stephen King, Misery.

L'escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional
L’escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional

L’escriptora Delphine de Vigan es troba en una etapa de crisi creativa després de la publicació del seu llibre anterior, una obra autobiogràfica que la va convertir en el fenomen literari del moment. Ara, però, és incapaç d’escriure una sola línia amb cara i ulls, i serà just en aquest moment, enmig d’aquest mar de dubtes, quan apareixerà en la seva vida L., una dona inquietant que es guanya la vida escrivint biografies de celebrities. Així, L. es convertirà en la seva nova millor amiga, però poc a poc la relació es tornarà en una obsessió malaltissa.

Igual que el personatge homònim del seu nou relat, Delphine De Vigan es va convertir, ara fa 5 anys, en una escriptora d’èxit gràcies a la publicació de Res no s’oposa a la nit, en què reconstruïa la història de la seva mare. A Basat en una història real, De Vigan converteix en protagonista una escriptora que es fa amiga d’una dona tan seductora com misteriosa, una premiada novel·la (Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens) lloada tant per la crítica com pels lectors francesos i que ben aviat arribarà als cinemes de la mà de Roman Polanski, qui ja està treballant en la seva adaptació, amb Emmanuelle Segnier i Eva Green en els papers principals.

Títol: Basat en una història real
Autora: Delphine De Vigan
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Data de publicació: Octubre 2016
ISBN: 9788429775259
Pàgines: 352 pàgines
Preu: 24,90 €

Crítica literaria: No llames a casa, de Carlos Zanón

no llames a casa

Pocos escritores actuales retratan tan bien el lumpen de baja estofa y la miseria que le acompaña como Carlos Zanón (Barcelona, 1966). En 2015 fue premiado de forma merecidísima con el Dashiel Hammett a la mejor novela negra en castellano por Yo fui Johnny Thunders (podéis leer la crítica aquí), pero ya antes había demostrado su capacidad para diseccionar con mano firme los bajos fondos de Barcelona en No llames a casa (RBA, 2014), un relato narrado en toda su crudeza y protagonizado, igual que en su premiada novela posterior, por perdedores que, día a día, buscan su porción de gloria en los rincones más insalubres de la ciudad.

En sus obras, Zanón busca mostrar la parte más social de la novela negra, aquella que las piezas más comerciales ocultan para otorgar el protagonismo a ladrones encantadores, afortunados y con grandes dosis de glamur. En No llames a casa habitan delincuentes que llegan a su actividad impulsados por las circunstancias de la sociedad y del momento (nos remontamos a la Barcelona de 2012, con la crisis en plena ebullición, esa ciudad residual que nunca aparecerá en las guías turísticas), sin lugar para la glorificación de esos criminales; aquí encontramos parejas que dormitan en coches desvencijados, buscavidas de medio pelo y mano muy larga, mujeres con brazos mordidos por la droga, bares de garrafón, tipos que frecuentan unos comedores sociales cada vez más concurridos…

El escritor Carlos Zanón, en una imagen promocional
El escritor Carlos Zanón, en una imagen promocional

Así, Bruno, Raquel y Cristian intentan que la realidad no termine por devorarlos mientras capean el temporal gracias a las actividades extramatrimoniales de otros; al mismo tiempo, Max y Merche viven su relación a escondidas, una situación difícil de soportar incluso antes de toparse con esos chantajistas. El relato muestra las aristas morales de cada uno de nosotros, de la gente normal, sin personajes libres de culpa, sin poder hacer una distinción simplista entre buenos y malos, un argumento incómodo que en ocasiones te removerá las tripas y en el que la traición es el salvoconducto a la felicidad, una novela sólida y con una solución narrativa final excelente: Zanón se reserva el clímax para las últimas páginas, antes prefiere desvelar qué fue de algunos personajes tras la noche de autos para, de esta manera, dejar que el lector saque sus propias conclusiones, muy probablemente erróneas.

Título: No llames a casa
Autor: Carlos Zanón
Editorial: RBA
Fecha de publicación: Noviembre de 2014
ISBN: 9788490564042
Páginas: 296 páginas
Precio: 9,95 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘La bachillera’.

La_bachilleraMallorquina exiliada a Barcelona per voluntat pròpia, Roser Amills (Algaida, 1974) és una ànima inquieta que, confessa amb un somriure entre feliç i resignat, sempre està embolicada en mil i un projectes. El més recent és La bachillera (Editorial IFEELBOOK), un relat que barreja amb encert la novel·la històrica, les històries romàntiques i el drama quotidià a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX, quan es converteix en refugi d’aquells francesos que fugien de la Revolució Francesa. Culturalia ha volgut conversar amb ella sobre aquest llibre, saber com va trobar l’heroïna protagonista, parlar de la història i el seu paper en la societat actual, descobrir els seus referents literaris i, per descomptat, recordar l’illa on va néixer i que sempre és present als seus pensaments.

Ja fa un parell de mesos que vas publicar La bachillera, temps suficient per a saber com l’han rebuda els lectors. Què et diuen? Estàs satisfeta amb les seves reaccions?

Ha passat una cosa extraordinària: hi ha hagut gent que se l’ha llegit molt seriosament, he tingut algunes crítiques molt bones que no m’esperava perquè sempre tinc certa inseguretat i modèstia, suposo que n’he après una mica després de dues novel·les prèvies. Per a mi ha estat una sorpresa que diguin que està ben escrita, sembla una bajanada però és veritat que es publiquen llibres mal escrits, i això m’ha fet moltíssima il·lusió perquè m’agrada mirar-me una mica, tenir cura del vocabulari i depurar molt el resultat fins a reduir les pàgines del primer esborrany. A més, he diversificat el tipus de lectors, l’han llegida des de senyores grans a noies joves, també molts homes, diguem que enguany veig més assentat el que jo vull fer i el que està passant: m’agradaria que em llegissin de veritat, que no ho facin simplement perquè em coneixen de les xarxes socials.

La bachillera narra la història d’un personatge real. ¿Com el descobreixes?

Sempre estic investigant, quan hi ha una cosa que em crida l’atenció, en una conversa o llegint un article, no paro fins a saber-ne més. Em van parlar d’una escola molt antiga de Mallorca, i vaig voler saber de quina data era, només per curiositat, vaig saber quines eren les fundadores, que l’ordre venia d’un bisbe, i em va estranyar que es preocupés de les nenes; vaig trobar cartes personals, material de les monges, donatius, la figura de la noble que ajudava a pagar l’escola, tota la història de Leonor em va fascinar. I vaig decidir que ho havia d’escriure quan vaig veure que aquest personatge mallorquí era pionera de les sufragistes angleses d’uns anys posteriors. Aleshores vaig comprendre que era una heroïna perquè no tenia referents anteriors, en aquell moment les dones començaven a sentir que volien ser lliures, però era molt arriscat, així que m’hi vaig llençar perquè m’agrada explicar aquestes petites històries, rescatar-les és fer un petit homenatge a aquella gent que va fer el que va poder per uns projectes, coses encertades o no, jo no entro en valoracions morals, i que això serveixi per reflexionar. Per exemple, he volgut explicar que la Revolució Francesa tenia força oblidades les dones, no hi havia un projecte sòlid d’igualtat home i dona, i això està bé recordar-ho perquè les que hem de fer la revolució de veritat som les dones, sense enfadar-nos, i tirar endavant amb el que volem fer, que és el que fa aquest personatge.

La protagonista és Leonor, a qui la gent converteix despectivament en ‘la bachillera’ per la seva afició a la lectura. Explica’ns el significat d’aquest malnom en aquell moment històric.

Sempre que me l’havia trobat en novel·les pensava que era una paraula simpàtica, però documentant-me em vaig adonar que no, que era un insult, com anomenar-la ‘marimatxo’ o ‘pendón verbenero’. Existia la figura del ‘bachiller’, que era positiva, mentre que ‘bachillera’ tenia un significat totalment despectiu, com dir: “Una dona que estudia no farà res de bo” o “Vés amb compte que molts homes no et voldran i no seràs una senyoreta com cal”.

Leonor és una dona decidida, idealista, apassionada, vitalista, valenta… Creus que hi ha punts en comú entre tu i ella?

Tots, tant per les coses bones com per les dolentes: Leonor també és poruga en algun moment, excessivament il·lusa, en ocasions no s’atreveix a prendre decisions, sempre pensa en els demés, no vol fer mal a ningú, i sí, sóc jo al 100 %. De fet, dintre de cadascú de nosaltres hi ha molt, la part que mostrem, la nostra personalitat habitual, però si un rasca una mica, i jo ho faig escrivint, veus que tots els personatges són dintre teu. La gràcia d’escriure és que et permet que puguis desenvolupar i entendre tots aquests ingredients del teu interior. Cada personatge té la seva personalitat, i a vegades ens sorprenen i fan coses que jo no faria; no vull dir que tot sigui autobiogràfic, però sí que crec en la idea de que som plens de coses contradictòries que no arribem a manifestar obertament o conscientment, i que hi són: tots tenim a dintre la noia romàntica, però també el senyor aquest salvatge que és el governador que…

Bé, jo no tinc res del governador don Carlos.

T’ho penses, però hi ha una petita guspira que si per algun motiu s’activés, en un context determinat, te n’adonaries que el tens. En aquests anys d’escriure he entès que si puc ficar-me en la vida d’aquests personatges és perquè en el fons són dins meu. Tots som variadíssims, però de manera voluntària i gràcies a l’autodisciplina i els nostres valors potenciem el que ens agrada ser. Quan sents empatia amb algú és perquè dins teu hi ha alguna cosa que l’entén. Amb això no dic que tots tinguem un assassí dintre, però sí que hi ha l’essència que podria acabar sortint.

A La bachillera s’estableix un triangle amorós entre la protagonista i dos amants, Rafael i Bartolomé, dos personatges que pretenen deixar enrere la misèria, cadascun a la seva manera. ¿Com els veus tu: dos supervivents o dos aprofitats?

Totes dues coses, tant l’un com l’altre volen el mateix, però cadascú va pel seu camí. Rafael és culte i amb més recursos per entendre les coses, mentre que Bartolomé és bàsic i elemental, dos perfils d’home per a una mateixa dona: el primer potser no és tan atractiu de la manera animal, però és un paio amb sensibilitat, és un somiador i té sentit de l’humor –sembla un tòpic però moltes dones volem que ens facin riure, a banda de la bellesa física–; el segon és l’arquetip del ‘macho alfa’, amb ell Leonor té una química brutal, però és justet d’intel·ligència i només es deixa portar pels instints primaris. Tots dos tenen ingredients contradictoris, tots dos fan coses terribles, i per això em vaig esforçar perquè no hi hagués clarament un bo i un dolent.

Roser_Amills
L’escriptora Roser Amills, en una imatge promocional

Novament tornes a Mallorca, la teva illa d’origen, per ambientar un dels teus llibres. Què té aquesta illa que la fa tan literària? ¿És només casualitat o una necessitat per a tu?

Una necessitat per part meva, jo no puc viure sense pensar constantment en Mallorca. D’un dels meus viatges vaig portar terra vermella mallorquina, la tinc en una safata de plàstic sota del meu escriptori i quan escric hi poso els peus, és el meu trosset d’illa aquí. Em sento exiliada, voluntàriament, és clar, jo visc aquí perquè vull, però d’ençà que sóc fora encara l’aprecio més. Ara hi veig més coses boniques, especials, dignes de ser explicades, i m’agrada molt utilitzar aquests recursos perquè quan escrius vols submergir el lector en un món, i per a mi és molt fàcil fer-ho en un que conec tan bé.

Rere aquesta novel·la s’intueix un procés d’investigació important. Parla’ns d’aquesta tasca de documentació, de la teva faceta com a historiadora.

Ha estat un procés llarg, és la novel·la que més m’ha costat amb diferència, perquè primer em va seduir una història d’una dona i una escola, però aviat vaig veure que havia d’entendre el que passava en aquella època –amb revoltes i conflictes polítics i socials, tant a nivell espanyol com europeu–. Vaig llegir llibres d’assaig i d’història sobre guerres, navegació, Napoleó, sobre la situació estratègica de Mallorca… Sovint pensava que m’havia equivocat, no podia escriure sobre això, em trobava acomplexada, fins i tot vaig estar a punt de canviar de novel·la i deixar-ho per més endavant. Finalment, però, vaig trobar la clau: vaig comprendre que la influència de la Revolució Francesa en aquesta Mallorca que descric jo fa que les noies amb més diners comencin a posar en dubte coses que fins aquell moment no s’havia qüestionat ningú (“Per què no puc triar amb qui casar-me?”, per exemple). Hi ha hagut un munt de coses que m’ha costat entendre, però ho he fet des d’una visió femenina malgrat que els llibres que m’estava llegint els havien escrit homes i estaven dirigits a homes.

Defenses la necessitat de conèixer la història per, així, aprendre del passat i intentar evitar els errors ja comesos. ¿Creus que aquesta disciplina no està prou valorada?

Penso que a l’escola no s’ensenya història d’una manera enriquidora, no es fa una història reflexiva, l’error és creure que només serveix per saber dades; l’important és reflexionar, ubicar els fets però entendre d’on venen, i quan hi ha situacions que es van repetint, també tenir la sensibilitat d’adonar-se, perquè tots els imperialismes tenen una estructura molt similar, i estic segura que si ho entenguéssim detectaríem quan torna a passar. Ara Alemanya torna a ser imperialista i no se n’adona, però ni els periodistes ni la gent que hauria de reflexionar sobre això ho fan.

“Hay que ser precavido con los libros, son peligrosos”, afirma un dels personatges. ¿Ha canviat gaire la visió de la literatura al XIX i al XXI?

Els llibres són molt perillosos perquè ens fan pensar, i justament faig aquesta reflexió perquè sovint he pensat, com Leonor, que la vida seria més fàcil si fos una miqueta més ingènua i inconscient; aprendre, estudiar, tenir curiositat, fer preguntes al món és bonic i satisfactori, però a vegades també proporciona molt patiment perquè ets més conscient del conte, saps? Quan veus que hi ha gent que la seva única preocupació és arribar a casa i posar la tele penses que potser és feliç perquè no es qüestiona res. Per això aquesta reflexió és coherent: els llibres donen moltes coses bones, però també t’ajuden a veure’n d’altres que potser no et faran feliç mai.

Leonor llegeix literatura fantàstica, novel·les epistolars i romàntiques, a més de textos de Voltaire o Mary Wollstonecraft, entre d’altres. Què llegeixes tu? ¿Quins són els teus referents literaris?

No sóc una persona d’una referència concreta, dins meu hi ha una amalgama immensa on hi entren Cioran, per exemple, poetes de tota mena, m’agraden els assajos més estranys que et puguis imaginar, també llegeixo el que es va publicant ara, tot això m’inspira molt, m’estimula, m’encanta. En el seu moment em va marcar Marcel Proust, em vaig llegir tots els volums d’una tirada amb absoluta veneració, també em van marcar els autors romàntics… No sé, en mi hi ha molta barreja, perquè he tingut èpoques en què m’agradava molt Mercè Rodoreda, altres en què llegia autors russos, de nena vaig llegir Julio Verne, El Señor de los Anillos, El club de los cinco… Tot això forma part de mi, no només l’alta literatura, en realitat no penso que hi hagi un referent únic perquè tu vas canviant.

La bachillera va arribar a les llibreries quan encara no feia un any de la publicació de la teva anterior novel·la, El ecuador de Ulises. Imagino que ara ja estaràs iniciant la teva nova novel·la, oi? ¿Ens pots avançar res?

Ara estic en un moment de patir molt, un sofriment plaent perquè he trobat un personatge interessant en una conversa totalment casual, podríem dir que és una història que ha vingut a mi i que té a veure amb familiars meus. En aquesta ocasió canviaré de continent i viatjarem una miqueta en el temps, però no gaire lluny. Encara no sé com ho enfocaré perquè són vàries històries intricades, i ara estic patint perquè tinc molta documentació i no sé per on començar, és aquest abisme tan meravellós…

Títol: La bachillera
Autora: Roser Amills
Editorial: IFEELBOOK
Data de publicació: Març de 2016
ISBN: 9788494504419
Pàgines: 356 pàgines
Preu: 18 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Novedad editorial: Seven. Los pecados de David Fincher, de Desirée de Fez

Seven

Tras un discreto debut cinematográfico (Alien 3), David Fincher logró el reconocimiento unánime de los aficionados al thriller con Seven, un film que marcó un antes y un después en la historia de este género y del que ahora se cumplen veinte años. Este acontecimiento merecía una celebración a su altura, y el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya decidió rendirle un particular homenaje en su pasada edición; además, y en colaboración con la editorial Tyrannosaurus Books, los responsables del festival apostaron por la periodista Desirée de Fez para que coordinara Seven. Los pecados de David Fincher, una serie de textos firmados por algunos de los mejores críticos del país –Ángel Sala, John Tones, Quim Casas, Fausto Fernández, Daniel Ausente, Noel Ceballos y Jorge Gorostiza– que repasan la película desde un punto de vista personal y emocional, y que sirven para analizar el camino que tomó el thriller tras su estreno en 1995.

Presentado por primera vez durante el festival, Seven. Los pecados de David Fincher vivió una segunda presentación el pasado 14 de noviembre en la Librería Gigamesh de Barcelona, a la que acudieron varios de los autores –Casas, Fernández y Ausente acompañaron a De Fez– y Juan Antonio Bayona, invitado por la coordinadora de esta obra porque tanto él como Fincher ‹‹han llevado al gran público películas que se mueven por código de género menos comercial››.

Presentacion_01Así, en este volumen el lector encontrará las razones que han hecho de Seven un film de referencia, tanto en el ámbito cinematográfico –su impacto es evidente en películas posteriores de gran presupuesto, como El coleccionista de huesos o la saga Saw, tal y como precisa Desirée de Fez en su artículo– como en las series policíacas que se sucedieron a su estreno –Quim Casas recuerda que Millennium fue la primera en aprovechar el tirón de la película, aunque debieron pasar quince años hasta encontrar dos series con registros similares a la obra de Fincher: The Following y The Fall.

Por su parte, Daniel Ausente prefirió hablar sobre la parte religiosa de Seven, además de confesar que le obsesiona la idea de ciudad maldita, muy presente en ella, mientras que Fausto Fernández aportó su habitual nota de humor al reconocer su ‹‹simpatía por el cine que se equivoca, por aquellos que han hecho una castaña y creen que es una maravilla››, y por eso decidió escribir sobre las múltiples copias chapuceras y desvergonzadas que se hicieron tras ella –‹‹tiene mucha gracia que el primero fuera Steven Seagal››–, como Los ríos de color púrpura o Resurrection.

Inevitablemente, en Gigamesh surgió el nombre de otro titán del cine contemporáneo: Christopher Nolan, quien también cuenta con un ferviente número de seguidores. Sin embargo, y en opinión de los críticos presentes en la librería, David Fincher puede estar tranquilo: de él destacaron su capacidad para fascinar visualmente al espectador, su mentalidad de productor, su buen tino a la hora de elegir proyectos –‹‹Su olfato comercial es extraordinario››, afirmó Bayona–, además de mantener siempre el equilibrio entre el ritmo de la imagen y del texto, sin olvidar que es un director con mucho sentido del humor –‹‹Perdida es una gran comedia››, aseguró con rotundidad Fernández–, algo de lo que Nolan parece que no puede presumir.

Título: Seven. Los pecados de David Fincher
Autora: Desirée de Fez (Coordinadora)
Editorial: Tyrannosaurus Books
Fecha de publicación: Octubre de 2015
ISBN: 9788494444210
Páginas: 218 páginas
Precio: 18,00 €