Todas las entradas por robertculturalia

Novetat editorial: ‘Infàmia’ i ‘Desclassificats’, de Pere Riera

En la seva decidida voluntat de recuperar els textos teatrals contemporanis, la col·lecció Dramaticles (fruit de la feina conjunta entre l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre) acaba de publicar en un sol volum dues de les obres més prestigioses de Pere Riera (Canet de Mar, 1974): Infàmia i Desclassificats, representades amb èxit a la sala barcelonina La Villarroel els anys 2016 i 2011, respectivament. Aprofitant La Setmana del Llibre en Català, l’editorial va voler fer-ne la presentació oficial amb una xerrada amb l’autor conduïda per Carles Batlle, i en què van participar altres noms de la col·lecció, com David Plana (Els encantats), Llàtzer Garcia (La pols) i Josep Maria Miró (La travessia).

A Infàmia (Premi de la Critica 2016), Riera reflexiona sobre la vocació i l’ambició a partir de la trobada de quatre actors de dues generacions diferents: una actriu veterana retirada de l’escena treballa com a coach de dos joves intèrprets que viuen la professió de maneres molt diferents; paral·lelament, l’actriu haurà de decidir què fer amb la proposta del quart protagonista, un actor d’èxit que pretén que torni a l’escenari. Pel que fa a Desclassificats, un text centrat en l’ètica periodística, els abusos del poder i la integritat dels propis ideals, l’autor proposa un cara a cara entre una prestigiosa periodista i el president del govern, implicat en un delicte monstruós; en aquest enfrontament, a més, hi jugarà un paper important el secretari de premsa del president, capaç de provocar els dubtes i la confusió en l’entrevistadora.

L’escriptor Pere Riera (segon per l’esquerra), durant la presentació a La Setmana del Llibre en Català

Considerat deixeble de Josep Maria Benet i Jornet i comparat amb reconeguts noms del teatre del país, com ara Jordi Galceran, Pere Riera és un dels dramaturgs que ha irromput amb més força en l’escena catalana dels darrers anys, motiu suficient per a recuperar aquestes peces, decisives en la seva trajectòria teatral i que van ser escrites amb deu anys de diferència: Desclassificats fou un exercici de classe necessari per a llicenciar-se a l’Institut del Teatre, mentre que Infàmia va aparèixer quan ja estava professionalitzat i a partir d’un encàrrec de la directora de La Villarroel, Tania Brenlle; segons Riera, aquestes dos textos publicats conjuntament funcionen com “un viatge que va des de la inconsciència a la consciència”.

A la presentació del volum, Carles Batlle es va mostrar feliç de tenir una col·lecció de teatre com Dramaticles, pensada principalment per “donar veu als autors vius de casa nostra”, però sense que això signifiqui oblidar els clàssics. Per la seva part, Riera va admetre que escriu els seus textos amb la idea de representar-los en un escenari i no per ser llegits, i ho comparava amb la partitura que escriu un músic per a què després els instrumentistes la facin seva: “Em fa il·lusió i, alhora, em fa pudor pensar que algú, a part de mi mateix i dels que han format part de l’obra, llegirà aquesta partitura que jo havia escrit per a mi sense pensar que podria sortir de l’àmbit de casa meva”. Sigui com sigui, el volum ja és a les llibreries, motiu suficient per a felicitar-nos tots plegats perquè, en paraules de Josep Maria Miró, “Quan es presenta un llibre és una festa; quan es presenta un llibre de teatre, un miracle”.

 

Títol: Infàmia i Desclassificats
Autor: Pere Riera
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Setembre 2017
ISBN: 9788416605927
Pàgines: 192 pàgines
Preu: 14,00 €

 

Anuncios

Crítica literaria: La brigada de Anne Capestan, de Sophie Hénaff

El policiaco es un género que suele tomarse muy en serio a sí mismo, así que siempre es una excelente noticia encontrar una novela que, a la intriga habitual, añada con acierto buenas dosis de humor. Ese es el caso de La brigada de Anne Capestan, el debut literario de Sophie Hénaff (Les Sables d’Olonne, 1972), una escritora única capaz de convertir, contra todo pronóstico, a una serie de personajes denostados por sus compañeros de la policía parisina en una brigada de éxito. En su propuesta, Hénaff rechaza recrearse en la violencia que tanto gusta a algunos de sus colegas; ella prefiere emular el estilo de los relatos clásicos que devoraba en su niñez, en el que el misterio era un ingrediente más, junto al humor, la ternura y la simpatía que los personajes despertaban en los lectores, y la verdad es que el cóctel le ha funcionado mejor que bien: este primer libro se convirtió en un éxito en Francia, donde acumuló premios tan prestigiosos como el Polar en Séries 2015, el Arsène Lupin de Literatura Policiaca o el Premio a la mejor Novela Negra Francófona del Salon du Polar, galardones que consagraron definitivamente la fórmula Hénaff.

El punto de partida de esta historia quizás suene algo tópico: una agente es apartada de sus funciones tras una intervención que acabó con el sospechoso muerto. Esa policía es Anne Capestan, la estrella de su generación, con una carrera brillante en la Brigada contra el Crimen Organizado y en la de Menores, pero a quien una bala de más había relegado al más absoluto ostracismo. Tras seis meses suspendida, su mentor le ofrece un nuevo cargo: liderar una brigada de reciente creación, un equipo que trabajará en casos que quedaron pendientes de resolución y en el que acabarán sus días aquellos policías que han sido repudiados por sus compañeros por ser borrachos, chivatos, ludópatas, cenizos, vagos…

La escritora Sophie Hénaff, en una imagen promocional

Esa especie de pandilla basura, arrinconada en un piso destartalado de la calle de Les Innocents de París, deberá vencer las primeras reticencias para resolver dos casos: el estrangulamiento de una anciana en 2005 y el asesinato de un hombre en 1993. Capestan se erige en la figura perfecta para liderar a un grupo de marginados que se rebelan a su funesto destino, ella sacará lo mejor de cada personaje y conseguirá que entre ellos se establezca una solidaridad insólita. De esta manera, Hénaff, muy hábil en sus descripciones, consigue evolucionar la trama policiaca original en una espléndida historia de amistad, solidaridad y redención en la que se intuye, además, un claro mensaje de justicia poética.

Con La brigada de Anne Capestan se inicia una trilogía centrada en esa comisaria carismática que es Capestan; desde el pasado mes de mayo podemos leer la continuación, Aviso de muerte, y, mientras trabaja en la última entrega, Sophie Hénaff ya puede celebrar que su protagonista tendrá una adaptación televisiva: el canal francés France 2 se ha hecho ya con los derechos para producir una serie de seis episodios basados en esta policía que no deja de dar alegrías a su creadora y a los lectores que ya la han descubierto.

 

Título: La brigada de Anne Capestan
Autor: Sophie Hénaff
Traducción: María Teresa Gallego Urrutia, Amaya García Gallego
Editorial: Alfaguara
Fecha de publicación: Abril de 2016
ISBN: 9788420419466
Páginas: 301 páginas
Precio: 18,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literaria: El extraño verano de Tom Harvey, de Mikel Santiago

Con septiembre a la vuelta de la esquina y el estío languideciendo irremediablemente, es un buen momento para hacer balance de los libros que los lectores han devorado en sus vacaciones y otorgar el (honorífico) premio de “novela del verano”. Muchas podrían competir en esta categoría, pero para mí, la que será sin duda la novela estival del 2017 es El extraño verano de Tom Harvey, de Mikel Santiago (Portugalete, 1975), un thriller inquietante convertido en una verdadera gozada para los lectores del género gracias a ese argumento que lo emparenta con los relatos clásicos de Agatha Christie: un suicidio con sospechas de asesinato y varios personajes alrededor con motivos más que suficientes para desear la muerte de la víctima.

El escritor vasco confiesa que la trama surgió revisando una libreta donde suele apuntar ideas que le servirán en el futuro; ahí encontró una frase que significaría un punto de partida perturbador: “Un amigo que llama, no cojo la llamada y al día siguiente está muerto”. En la novela, Tom Harvey es quien recibe la llamada del que fue su suegro, Bob Ardlan, pero decide no responder sin imaginar que acaba de desperdiciar la última ocasión de hablar con él. Un par de días después es Elena, su ex, la que comunica a Harvey el suicidio de su padre; decidido a estar a su lado y, de paso, intentar reconquistarla, Tom emprende el viaje al sur de Italia, desconocedor del peligro al que se enfrentará.

El escritor Mikel Santiago, en una imagen promocional

Una vez más, Santiago otorga el protagonismo del relato a un músico, en esta ocasión un saxofonista especializado en jazz que malvive en Roma tocando en tugurios y complementando sus ingresos como guía en la ciudad. Esta pasión musical de Harvey es uno de los puntos fuertes de la historia, en la que constantemente aparecen temas que remiten a los grandes nombres del género, como John Coltrane, Duke Ellington o, por supuesto, Chet Baker, entre otros, por lo que el lector más curioso podrá disfrutar, en paralelo a la narración, de una magnífica banda sonora no oficial.

El extraño verano de Tom Harvey significa un paso adelante en la carrera de su autor, que abandona el thriller psicológico que tan bien le funcionó en sus dos primeros libros (La última noche en Tremore Beach y El mal camino, ambas excelentes) para jugar con éxito al quién-lo-hizo, donde otorga el peso de la investigación a un antihéroe que, a base de sustos y golpes, muy pronto comprenderá que le viene grande: él es un tipo como cualquier otro, sin demasiada suerte en su día a día, pero que confía que, si descubre algo, recuperará a su gran amor; nada importa que no tenga verdaderas aptitudes detectivescas, ni que ignore hasta qué punto deberá arriesgar su vida. Él se convence de que tiene una misión, y hará lo imposible por cumplirla, aunque deba enfrentarse a un buen número de sospechosos del entorno de Bob Ardlan, antiguo fotoperiodista reciclado en acaudalado pintor de fama mundial.

Además, la novela ratifica a Mikel Santiago como un escritor hábil y de mente perversa, especialmente dotado para transmitir la tensión de la acción al lector y capaz de transformar un lugar idílico, auténtico remanso de paz y tranquilidad –esa costa de Tremonte refugio de artistas y millonarios– en el escenario de diversos asesinatos escabrosos, luz frente a oscuridad, bondad frente a maldad. Por todo ello, si aún no la han leído, háganme caso: denle una oportunidad a El extraño verano de Tom Harvey. No les defraudará.

 

Título: El extraño verano de Tom Harvey
Autor: Mikel Santiago
Editorial: Ediciones B
Fecha de publicación: Mayo de 2017
ISBN: 9788466661058
Páginas: 495 páginas
Precio: 20,00 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literària: El llibre dels miralls, d’E. O. Chirovici

Convençut que la memòria és un element fràgil que sovint sucumbeix a les trampes de la ment, E. O. Chirovici (Fagaras, 1964) va imaginar un thriller singular que s’allunyés dels mecanismes habituals del gènere: El llibre dels miralls, una novel·la de suspens psicològic amb un assassinat com a punt de partida que ell utilitza per a demostrar la capacitat de la ment a l’hora de manipular els nostres records. D’aquesta manera, l’escriptor romanès planteja, en la que és la seva primera novel·la escrita directament en anglès, un interessant repte al lector: esbrinar qui va ser el responsable de l’homicidi a partir dels records dels protagonistes.

Chirovici estructura el seu relat a partir de quatre veus, quatre personatges que s’enfronten a uns fets tràgics succeïts vint-i-cinc anys abans a la Universitat de Princeton. Quan l’agent literari Peter Katz rep un manuscrit que detalla un crim en què estan involucrats el professor de psicologia Joseph Wieder i dos dels seus alumnes, comprèn que té entre les seves mans un llibre magnífic. El text, escrit en primera persona per un dels protagonistes (l’aleshores estudiant Richard Flynn), queda incomplet, però Katz es resistirà a deixar passar l’oportunitat de publicar el que intueix serà un best-seller; així, demanarà ajuda al periodista John Keller, qui amb les seves investigacions arribarà fins a Roy Freeman, policia retirat que va viure de prop els esdeveniments ocorreguts a Princeton i que intentarà resoldre el crim abans que l’Alzheimer li esborri la memòria.

L’escriptor E.O. Chirovici, en una imatge promocional

El cert és que la distància que atorguen els anys farà que la reconstrucció dels esdeveniments no sigui una feina senzilla: les declaracions contradictòries enterboleixen la veritat, cada personatge recorda els detalls de manera diferent, i és aquí on apareix la gran protagonista d’aquesta història, la memòria, element que es demostra dúctil perquè és capaç de transformar el passat segons quina sigui la nostra experiència personal. A més, l’elecció dels quatre narradors –cadascun buscant la veritat amb objectius diferents– esdevé un encert narratiu per part de l’autor, a qui aquest fet permet jugar amb l’ambigüitat del relat per, d’aquesta manera, augmentar la tensió de la trama.

El llibre dels miralls s’erigeix com una proposta diferent, una novel·la lúcida que no dóna treva al lector, a qui constantment assalta el dubte de si el que llegeix va succeir tal i com ho expliquen els protagonistes o la realitat és una altra. El text, però, podria haver acabat oblidat en un calaix si no hagués estat per la tenacitat de l’autor, que sempre va confiar en el seu potencial malgrat ser rebutjat per set agents literaris nord-americans; afortunadament no es va rendir, i ara és un èxit d’abast mundial: traduït a trenta-vuit idiomes, ha fet realitat el somni de Chirovici de convertir-se en escriptor a jornada completa.

 

Títol: El llibre dels miralls
Autor: E. O. Chirovici
Traductor: Albert Torrescasana
Editorial: Edicions 62
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788429775853
Pàgines: 320 pàgines
Preu: 18,90 €

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Entrevista: Xavier Borrell, comissari del festival Cubelles Noir.

La bona salut de què gaudeix la novel·la negra ha facilitat l’aparició de diversos festivals basats exclusivament en aquest gènere, convertits en celebrats punts de trobada per als seus nombrosos seguidors. Un dels més joves és el Cubelles Noir, nascut l’any passat de la mà de Xavier Borrell, reconegut especialista en aquest tipus de novel·la que fa anys que dedica el seu temps a difondre les virtuts del noir, ja sigui com a escriptor (El baile de los negros, publicat a Serial Ediciones l’any 2016), com a director del web Propera parada: cultura o periodista blackman al programa de Ràdio 3 Todos somos sopechosos. Culturalia ha parlat amb ell per a conèixer l’origen d’aquest festival, saber quines xerrades estan programades per a aquesta segona edició (del 17 al 20 d’agost), esbrinar per què premiaran a Ricardo Méndez com el millor personatge i, sobre tot, xerrar sobre el gènere literari que més l’apassiona: la novel·la negra, evidentment.

Aquesta és la segona edició del Cubelles Noir. ¿D’on sorgeix la idea de fer un festival negre precisament en aquesta població?

Un agost ja fa quatre anys vaig descobrir que en la nostra població quedava un forat el tercer cap de setmana sense activitats, tenia al cap fer un festival de la meva especialitat literària i després de converses amb l’ajuntament va sorgir la iniciativa.

La primera edició (2016) va ser tot un èxit, amb 1.200 assistents. T’ho esperaves? ¿Aquesta bona acollida et fa estar més nerviós de cara a l’edició d’aquest any?

No m’ho esperava. Havíem anat a festivals de pobles i eren una cosa més casolana, creiem que vindrien unes 20 persones, comptant els ponents, i que després ens n’aniríem plegats a prendre quelcom o dinar junts. Quan vam veure el diumenge a la tarda gent a peu dret que no cabien a les 70 cadires que hi havia a la sala, tot i jugar el Barça, ens vam adonar que això tenia un gran futur. En quant a aquest any, gràcies als meus companys de junta i l’ajuntament hem aconseguit passar d’un festival petit a un mitjà i creiem que ho tenim tot controlat per a què tot funcioni a la perfecció.

Hi ha altres festivals sobre novel·la negra. ¿Què diferencia el Cubelles Noir de la resta?

La diferència està en que es celebra en un poble de platja molt maco en ple estiu; això fa que els estiuejants de Barcelona o de parts de l’estat espanyol puguin venir amb la família aprofitant les vacances. A més, tots els membres de l’equip som molt aficionats al gènere i posem el 100% de les nostres forces en crear un contingut atractiu.

El gènere negre viu un bon moment en quant a popularitat. ¿Què creus que el fa tan atractiu?

Estem vivint una època molt convulsa en què la gent vol saber el que està passant, perquè el que ha passat ja el troba a internet, i, encara que sigui en ficció, el gènere pot donar explicacions a les notícies de cada dia. A més, la qualitat dels autors està pujant de nivell cada any.

Al Cubelles Noir heu programat més d’una vintena de xerrades i activitats. Si no en fossis el comissari, com a aficionat quina xerrada no et perdries?

M’interessen molt les que parlen d’actualitat, com la d’espionatge i la de terrorisme, perquè els ponents saben molt del tema. També les de futbol i cuina, dos aspectes molt freqüents a la novel·la negra.

Em crida l’atenció les taules rodones dedicades a la cuina i al rock and roll. Quins lligams tenen amb la novel·la negra?

El rock and roll en si és molt de novel·la negra, sobre tot en els excessos que històricament hi ha hagut al seu darrera; pel que fa a la cuina, és de sempre paral·lela als autors mediterranis, com ara Manuel Vázquez Montalbán o Petros Markaris.

Durant les jornades atorgareu el premi a la millor novel·la del gènere escrita per una dona, tant en català com en castellà. ¿Per què? Creus que les escriptores noir estan poc valorades?

Tot i que he sentit comentaris sobre per què fem un premi específic per a dones, la veritat és que no hi ha una raó especial, simplement ens agrada la novel·la negra que escriuen elles i la volíem reivindicar d’aquesta manera.

També premiareu per primera vegada el millor personatge històric, que enguany serà Ricardo Méndez de l’enyorat Francisco González Ledesma. Què té Méndez que el fa especial?

És un dels primers personatges que van aparèixer a la novel·la negra escrita aquí i amb un munt de vivències a casa nostra; a més, volem aprofitar que la filla de l’autor ha tornat a donar-li vida per fer-li un homenatge com mereix.

Com deies Méndez ha tornat a les llibreries gràcies a la filla del seu creador, Victoria González, que n’ha escrit una preqüela. A més, la saga Millennium va tornar l’any passat de la mà de David Lagercrantz, mentre que Carlos Zanón s’encarregarà de continuar la sèrie del detectiu Pepe Carvalho. ¿Què et sembla que aquests personatges tinguin continuïtat gràcies a altres escriptors?

Aquí tinc el cervell dividit; si bé em sento estrany llegint aventures de personatges escrites per altres, recordo quan era petit i em vaig quedar destrossat quan va morir Hergé prohibint que ningú més seguís amb les aventures de Tintín. M’agrada que la gent torni a agafar personatges quan l’autor ja no hi és, tot i que s’ha de mantenir la distància de saber que l’escriptor és un altre a l’hora de jutjar la continuïtat de la saga.

Per acabar, recomana’ns una novel·la o autor que hagis descobert recentment per aquells que vulguin una lectura per aquest estiu.

Recomano Sucios y Malvados, de Juanjo Braulio, Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo, i Temps de rates, de Marc Moreno. Tot homes, perquè prefereixo no mullar-me en quant a escriptores per no influir en el nostre premi, tot i que jo no en sóc jurat.

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literaria: Tierra de campos, de David Trueba

David Trueba (Madrid, 1969) lleva más de dos décadas demostrando que es un excelente narrador de historias. Esto es así sin importar el formato, ya sea tras una cámara, como guionista o escritor; y a pesar de que muchos lo reconocerán como director cinematográfico, lo cierto es que su debut como novelista (Abierto toda la noche, 1995) fue anterior a esa faceta más popular. Ahora, veintidós años después de esa primera novela, Trueba continúa dándole vueltas a aquellos temas que ya aparecían en ese debut y que han sido una constante en su trayectoria: amor, familia y amistad, tres elementos que constituyen el verdadero motor de la vida y que él utiliza con verdadero tino en cada una de sus obras. El último ejemplo es Tierra de campos (Anagrama), novela más en sintonía con Saber perder que con su anterior trabajo, Blitz, y que repasa, a partir de la voz del personaje principal, cuarenta años en la vida de una estrella del rock.

Sin ser una biografía novelada, Tierra de campos presenta a un protagonista (Dani Campos, o Dani Mosca cuando sube al escenario al frente de Las Moscas) que comparte ciertas características con el autor: los dos son de la misma generación (Campos nace en 1970), son hijos nacidos cuando el padre supera la cincuentena, ambos ejercen una profesión artística… En este sentido, Trueba utiliza sus propias experiencias para dar forma a su personaje principal (¿su alter ego?) y, así, aportar credibilidad a un relato que se inicia con la llegada de un coche fúnebre a las puertas de la casa del protagonista: un año después de la muerte de su padre, Dani considera que ha llegado el momento de darle sepultura en el pueblo que le vio nacer. Acompañado de Jairo, el parlanchín conductor del vehículo, Campos comienza un recorrido vital con el que recordará su paso de la niñez a la edad adulta, un repaso en el que mezcla la nostalgia del ayer con la incertidumbre de su futuro.

En ese recorrido por su pasado, Dani revisa cómo fueron sus relaciones con las personas que más le marcaron: por un lado, la que mantuvo con sus padres, que no volvió a ser igual desde que su madre empezó a sufrir los efectos devastadores del alzhéimer –“Siempre he estado convencido de que el primer mordisco de la enfermedad de mi madre se llevó lo que yo más quería: el beso de buenas noches”–; por otro, las mujeres que pasaron por su vida, como Oliva, su primer gran amor –dejando de lado sus primeros escarceos adolescentes, furtivos, febriles–, y Kei, la joven japonesa que le cautivó durante la gira en Japón y con quien tuvo dos hijos, Maya y Ryo; finalmente, no podían faltar sus amigos, aquella familia que él mismo creó junto a Animal, Martán, Fran y, por supuesto, Gus, auténtico roba-escenas que rivaliza con Dani en protagonismo, un muchacho brillante e ingenioso que le muestra la verdadera libertad al mismo tiempo que se deja seducir por el lado salvaje de la vida.

El escritor David Trueba, en una imagen promocional

Trueba firma esta historia generacional estructurada en dos grandes capítulos –Cara A y Cara B, en un claro guiño musical– y a modo de monólogo interior del protagonista, con los diálogos incorporados a la narración y constantes idas y venidas en el tiempo que no perjudican la fluidez del relato. La novela, a medio camino entre la comedia costumbrista y el drama, tan pronto consigue arrancar carcajadas –los funerales son las páginas más divertidas, dignas de una novela propia– como te sorprende una lágrima –la muerte de uno de los personajes muestra la dificultad que conlleva, para Dani, aprender a vivir con la pérdida–, y todo acompañado con una buena dosis de nostalgia con la que transmitir cierta melancolía por ese tiempo no necesariamente vivido.

Y así transcurren las más de cuatrocientas páginas de Tierra de campos, material que nos deja con ganas de más, de seguir acompañando a Dani Mosca en su nueva vida, la que uno imagina a partir de ese final teñido de esperanza que tan bien se ajusta a la historia. David Trueba consigue su novela más completa, su gran novela, con la que nuevamente demuestra su enorme talento para exprimir relatos protagonizados por perdedores, y confirma, por si había alguna duda, que ya es un clásico contemporáneo imprescindible.

 

Título: Tierra de campos
Autor: David Trueba
Editorial: Anagrama
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788433998323
Páginas: 408 páginas
Precio: 20,90 €

 

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Novetat editorial: Els encantats, de David Plana

De la mà de l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra arriba a les llibreries Els encantats, una peça teatral escrita per David Plana (Manlleu, 1969) que explica les conseqüències del trencament d’una família. I per a fer un tast d’aquesta nova publicació, l’editorial ha organitzat un vermut teatral amb el mateix autor el proper dissabte 10 de juny a les 12.30 h al pati de la fàbrica Lehmann, amb els actors Estel Solé, Edu Buch i Lluís Soler, que faran una lectura dramatitzada de fragments de l’obra i, a continuació, el poeta Jordi Julià conversarà amb Plana sobre el seu text.

L’Arnau i la Bruna decideixen organitzar una escapada familiar amb el pare a Aigüestortes, l’últim lloc on van ser feliços durant un estiu llunyà, quan eren adolescents. Però aquest no només serà un viatge físic, també serà un viatge simbòlic a un temps passat marcat pel record i la felicitat perduda. Durant el sopar apareixeran els traumes, les culpabilitats i els retrets que els tres han callat durant tant temps i que, ara, esdevindran el cop definitiu per a la família.

L’escriptor David Plana, en una imatge promocional

Malgrat la seva extensa experiència com a guionista televisiu, Plana ha trobat el reconeixement en el teatre, en la seva faceta d’autor i director, amb diversos textos premiats que evidencien que és en aquest àmbit on es troba més còmode; a més, les seves obres han estat programades en els teatres de més renom de Barcelona (com el Teatre Lliure, el TNC i la Sala Beckett). Amb Els encantats (Premi Frederic Roda l’any 2015) reflexiona sobre la complexitat de les relacions entre pares i fills, una constant en les seves obres, i es desenvolupa en set escenes centrades en tres moments: l’abans, el durant i el després de l’escapada que fan els tres personatges protagonistes.

Els encantats és el darrer títol que s’afegeix a les peces publicades per Dramaticles, la col·lecció que Comanegra edita conjuntament amb l’Institut del Teatre i on conviuen clàssics –Luigi Pirandello, Harold Pinter o Jean Anouilh– amb autors contemporanis –Llàtzer Garcia, Estel Solé, Lluïsa Cunillé o Josep Maria Miró–, un catàleg que properament s’ampliarà amb Infàmia, de Pere Riera, i un volum de dramatúrgia francesa contemporània.

 

Títol: Els encantats
Autor: David Plana
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Abril 2017
Pàgines: 100 pàgines
Preu: 12,50 €

Entrevista: Kristina Sandberg, escriptora que publica ‘La vida a qualsevol preu’.

L’any 2010 Kristina Sandberg (Sundsvall, 1971) debutava en el panorama literari suec amb el primer volum de la trilogia protagonitzada per la Maj, una mestressa de casa de mitjans dels anys 30, que va ser celebrat tant per lectors com per la crítica; dos anys més tard va arribar el segon títol, i amb el tercer (La vida a qualsevol preu, que ara publica l’editorial Les Hores) va ser premiada amb el prestigiós August Prize. Entre les tres novel·les han venut més de 400.000 exemplars, però quin és el secret del seu rotund èxit? Culturalia ha conversat amb Sandberg per a descobrir-lo, conèixer aquesta escriptora convertida en la nova sensació de les lletres del seu país i, de pas, saber més coses de la Maj, un personatge que, d’una manera o una altra, a tots ens serà familiar.

La vida a qualsevol preu és la teva primera novel·la traduïda al català. Què vas pensar quan t’ho van proposar? ¿Coneixies Catalunya?

Vaig estar molt contenta de que una editorial catalana volgués traduir la meva novel·la. La veritat és que no sabia gaire de Catalunya, però em va semblar molt interessant que una editorial nova es fixés en la meva obra, per això em va agradar molt la proposta. I ara sóc aquí, feliç!

Aquesta és la tercera part de la trilogia protagonitzada per la Maj. Parla’ns d’ella, qui és?

Quan coneixem la Maj és una dona jove als anys 30, de classe obrera i nascuda al nord de Suècia. Es trasllada a una altra ciutat i allà coneix en Tomas, un home més gran, ja divorciat i de qui es queda embarassada. La primera part està dedicada a aquest embaràs accidental, ella es sent avergonyida, no és fàcil ser mare en aquestes circumstàncies durant aquella època, i l’única sortida que els queda és casar-se. Així, la Maj viu un ascens social a classe petit burgesa, passa a ser mestressa de casa i es veu obligada a adaptar-se ràpidament a aquest nou ambient mentre tracta de ser acceptada per la seva nova família. D’aquesta manera, a través de la Maj el lector podrà comprovar com va ser el desenvolupament de la societat.

Tinc entès que per a crear la Maj t’has basat lliurement en la vida de la teva àvia materna. És així? ¿Quin és l’origen d’aquesta història?

Sí, em vaig inspirar en la meva àvia, però vaig crear una àvia fictícia perquè aquesta no és exactament la seva història. Quan em vaig quedar embarassada vaig preguntar a la meva àvia si ella ja estava casada amb l’avi quan va saber que esperava la meva mare, i en el seu rostre vaig veure que aquest fet encara l’avergonyia. Vaig reflexionar sobre la seva situació, vaig investigar una mica més sobre aquells temps i em vaig dedicar a escriure sobre això. També em va sobtar que fos en aquella època quan s’introduís la idea de Louis Pasteur de que la casa havia d’estar sempre neta per combatre les bactèries, això em va permetre entendre com pensava la meva àvia. El cert, però, és que no només m’he inspirat en la meva àvia, també en altres dones de la història, testimonis que he conegut durant la meva recerca per a la novel·la.

¿Creus que el lector del segle XXI es pot identificar amb una mestressa de casa de mitjans segle XX?

Sí, sé que és possible perquè així m’ho han transmès els lectors suecs. Molts reconeixen les seves àvies en la Maj, els més joves estan enfadats amb la protagonista perquè és una mestressa de casa feliç, que era el que es suposava que una dona havia de ser en aquell temps, i creuen que ella podia haver escollit una altra vida. Però és una època molt diferent a l’actual, no existia el divorci ni hi havia possibilitat d’avortar, i per això la Maj fa el que s’espera d’ella. Sigui com sigui, tots els lectors es poden identificar amb la història, i els qui estiguin interessats en aquest període podran aprendre que les circumstàncies eren molt diferents a les dels nostres dies.

Hi ha escriptors que afirmen que cada personatge té aspectes d’ells mateixos. Hi ha alguna cosa teva en la Maj?

Sí, totalment, hi ha una part meva que s’identifica amb la Maj, però no és un retrat meu en cap cas. Em desagraden aquells escriptors que afirmen que no hi ha res seu en els seus personatges. Hi ha coses que no compartim, com que la Maj està obsessionada amb la neteja i jo no, però sí és veritat que tots tenim aquest flux de pensaments dolents quan feinegem a casa que no ens agrada tenir. També compartim la passió per cuinar, m’encanta fer pastissos, galetes, com la Maj, i en el fons el meu ofici d’escriptora té a veure amb cuinar, només que en el meu cas ho faig amb l’idioma.

A Suècia la trilogia ha venut més de 400.000 còpies. ¿Quin creus que és el secret de l’èxit? Com l’explicaries?

Penso que l’èxit té a veure amb el fet que és una història bastant comú i que encara no havia estat escrita; en certa manera tots els lectors s’hi poden reconèixer, tothom té una àvia, una mare, una tia, que podria ser la Maj, i per això senten aquesta història com un relat proper. A més, a mi m’agradaria creure que també és per la qualitat del llenguatge, molts lectors han confessat que sembla que només s’hi parli de cuina i neteja però, sense saber per què, estan tan enganxats a la història com si es tractés d’un thriller.

Els crítics t’han comparat amb Virginia Woolf, que no està gens malament. És una de les escriptores que t’han influït?

Absolutament, m’agrada pensar que tinc un estil semblant amb el de Virginia Woolf: el seu flux de pensament, la seva forma d’escriure, ella també escrivia sobre fets íntims, comuns, domèstics, i això m’atrau molt. També m’agrada la relació de Woolf amb els seus lectors, a vegades fins i tot una mica distant, i sovint també em passa a mi amb els meus lectors. Però no ha estat l’única escriptora que m’ha influït, tinc altres autores de referència, com la caribenya Jamaica Kincaid o la francesa Nina Bouraoui, que també escriuen sobre la part més íntima de l’individu.

Amb aquest llibre poses fi a la trilogia, ¿tens pensat quin serà el teu proper llibre? El llegirem en català?

Espero que sí! Ara mateix no estic en el procés de creació de cap novel·la, però ja toca tornar a escriure. Després d’aquest últim llibre he estat voltant molt per Suècia, he parlat amb editors, llibreters, i actualment sóc conscient que m’he de posar a escriure aviat. I si La vida a qualsevol preu és un èxit per a l’editorial, desitjo que puguem publicar les dues primeres parts de la trilogia en català.

 

Títol: La vida a qualsevol preu
Autora: Kristina Sandberg
Editorial: Les Hores
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788494677519
Pàgines: 590 pàgines
Preu: 21,90 €

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Entrevista: Maria Sempere, editora al capdavant de Les Hores.

La passió és una font inesgotable de creativitat que, si ens deixem guiar per ella, ens impulsa a aparcar pors absurdes i afrontar nous reptes. Per a Maria Sempere, la passió que des de sempre sentia pels llibres finalment l’ha portat a donar un cop de timó a la seva vida professional (és llicenciada en Polítiques i Sociologia i va treballar a Accenture i Vueling) i llançar-se a l’aventura incerta que és crear una nova editorial, Les Hores, un projecte que neix aquests dies amb la publicació dels seus dos primers títols. Culturalia ha parlat amb Sempere sobre aquesta nova etapa que tant la il·lusiona, i hem descobert una dona que transmet felicitat per la decisió presa, al mateix temps que es mostra prudent i amb moltes ganes d’aprendre per mantenir-se en un àmbit, el de les lletres, que fins fa poc veia des de la distància.

El teu perfil professional no té res a veure amb el món de les lletres. Com arribes a muntar una editorial?

Fa un any i mig vaig pensar que havia acabat un cicle i volia fer alguna cosa relacionada amb allò que m’agradava de debò. Crear una editorial sempre havia estat la meva il·lusió, així que vaig analitzar la viabilitat del projecte, vaig parlar amb editors, escriptors, traductors, distribuïdors, etc. per esbrinar si hi havia espai per a una editorial catalana com la que jo volia muntar, centrada en les grans reflexions quotidianes, el pas del temps, la vida, les relacions… Jo volia fer el que realment m’apassionés, era un repte difícil però m’he envoltat de bons professionals perquè vull presentar un llibre de qualitat, el que es mereixen els nostres lectors. A Les Hores hem estat molt curosos i som molt perfeccionistes per intentar tenir bons llibres, som conscients que hem d’aprendre molt i segur que ens equivocarem, però tenim la voluntat de treballar molt professionalment i amb tot l’entusiasme que requereix embrancar-te en un projecte així.

¿Creus que aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?

Sí perquè en els darrers tres anys sembla que el sector està superant la crisi econòmica de l’any 2008, hi ha una lleugera recuperació del voltant del 2-3 % cada any. A més, petites editorials (com Raig Verd, Periscopi o Les Males Herbes) han trobat el seu espai amb propostes originals i arriscades precisament en aquests anys més difícils; això ens dóna ànims, és encoratjador que se n’hagin sortit amb estructures molt petites i sent molt professionals, són exemples a seguir perquè han demostrat que hi ha lectors que esperaven aquest tipus de literatura en llengua catalana. Per això penso que, amb molta feina i molt esforç, nosaltres també trobarem el nostre lloc.

En aquest sentit, ¿què us diferencia d’aquestes petites editorials que han sorgit en els darrers anys?

El que seria més propi de Les Hores són les nostres temàtiques: volem parlar de la vida, les relacions, el pas del temps, volem fer reflexionar el nostre lector perquè creiem en la literatura que et fa pensar, descobrir, replantejar-te coses… Segurament no tenim grans solucions sobre la realitat que ens envolta, però aquests són els temes a tractar, com el cas de la Maj (la protagonista de La vida a qualsevol preu), un tipus de dona que no era visible a la societat i aquesta és una manera de parlar-ne; l’altre títol que publiquem (Història d’un matrimoni) és totalment actual, parla d’una parella amb una relació oberta, i es centra en l’amor, la dependència, la llibertat… Tractem aquestes temàtiques amb una visió actual, volem aportar reflexió i debat a assumptes quotidians, però d’una forma més personal i íntima.

Per què vas escollir Les Hores per batejar el teu projecte?

Les hores és el llibre de l’escriptor Michael Cunningham que va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1999, basat en la vida de Virginia Woolf i la novel·la La Senyora Dalloway. Aquestes dones es plantegen què fan al món, quin és el sentit de la vida, i evoca fàcilment el tipus de literatura que volem publicar. També coincideix amb l’obra de Josep Pla Les hores, que mostra fets quotidians en diferents dates del calendari. Al final volem que ens associïn a aquestes temàtiques, ens agrada preguntar-nos: “I tu, de què omples les hores?”. Doncs pensem que de petites coses quotidianes, de relacions, d’amor, d’amistats…, per això el nom transmet molt bé aquesta voluntat nostra de publicar un tipus precís de literatura.

A quin públic potencial us dirigiu?

A lectors que els agradi aquest tipus de literatura, que es vulguin sorprendre amb noves històries, nous punts de vista sobre la nostra realitat més propera i sobre les grans preguntes. Volem lectors a qui els agradi la literatura de qualitat i vulguin endinsar-se amb nosaltres en aquests nous punts de vista, noves perspectives que poden enriquir el debat sobre què estem fent aquí i què dóna sentit al pas de les hores.

Els dos primers títols que publiques estan escrits per dos autors nòrdics. Què et va seduir d’aquests llibres?

De La vida a qualsevol preu em va seduir que donés visibilitat a les mestresses de casa, tots hi identifiquem a les nostres àvies, fins i tot algunes mares que han tingut aquest rol. És important veure com vivien aquestes dones i donar valor a una vida que es considerava menor, però que elles així ho van viure i són les que ens han precedit i portat fins als nostres dies. Sóc feminista i estic a favor de l’alliberació de la dona, però no hem de menystenir a aquelles dones que van permetre el desenvolupament de l’estat del benestar. La protagonista és filla del seu temps i nosaltres volem fer-li justícia, fer-la visible perquè no ha tingut mai veu, mostrar quina era la seva vida per a saber d’on venim i comprendre millor la nostra realitat.

I de la novel·la de Geir Gulliksen?

És un autor noruec que a Història d’un matrimoni ens mostra una parella moderna amb els rols intercanviats i que no vol ser convencional, amb dos fills preadolescents, ell és freelance, treballa a casa i s’ocupa de la bugada, dels nens, etc., mentre que ella treballa en l’administració pública. Són una parella oberta, creuen que el seu amor perdurarà per sempre i es donen plena llibertat, però quan entra una tercera persona a la parella –això se sap a la primera pàgina– s’acaba el matrimoni, i el llibre reflexiona, des del punt de vista del marit, sobre què els ha passat, sobre l’amor, la llibertat, la dependència, la gelosia… Els crítics lloen Gulliksen per mostrar explícitament la intimitat de la parella i, així, compartir amb el lector la seva evolució. A mi em va seduir aquest punt de vista diferent, i també que fos una novel·la que et remou, s’atreveix a qüestionar la nostra realitat i dóna molt joc per al debat.

¿Publicareu només traduccions o a Les Hores també hi haurà lloc per a autors catalans? ¿Has pensat en algun nom que et faci especial il·lusió?

Nosaltres volem publicar traduccions d’autors contemporanis i del segle XX que no hagin estat mai traduïts al català. I sí, i tant!, voldríem publicar aquells escriptors catalans que estiguin en sintonia amb la línia argumental que volem publicar. Noms? Uf, molts, però pertanyen a altres editorials, i per això ho tenim una mica complicat.

Què en penses del format digital? ¿Tens previst utilitzar aquest suport en el futur?

A mig termini sí, però ara mateix tinc molts fronts oberts i volem anar a poc a poc i amb prudència. El món digital és una realitat, no el podem obviar, però en el sector del llibre no arriba a un 5 % de la facturació. Progressivament aquest percentatge de lectors s’anirà incrementant, no volem anar a contracorrent i per això hi serem en el futur. Sigui com sigui, a molts ens agrada llegir en format paper, així que no crec que el llibre com a tal corri perill.

Quin és el vostre pla editorial? ¿Quants llibres teniu previst publicar anualment? Ens pots avançar algun títol?

La nostra idea és publicar sis llibres l’any; aquest mes tindrem aquestes dues novel·les, i al setembre podreu trobar Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, amb dues germanes com a protagonistes: una és una pianista d’èxit casada amb un home fantàstic, però sense ànims per viure; l’altra és una noia separada i amb una vida normaleta, però desitja viure i no vol que la seva germana mori. Toews relata les seves vides durant uns anys, però arriba el moment en què la primera demana a l’altra que l’acompanyi a morir a una clínica de Suïssa, i així reflexiona amb sensibilitat sobre la mort, sempre amb el to necessari perquè malgrat tot puguem somriure.

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

 

Entrevista: David B. Gil, escritor que publica El guerrero a la sombra del cerezo.

¿Qué hacer cuando has escrito una novela, pero ninguna editorial se atreve a publicarla? David B. Gil (Cádiz, 1979) lo tenía muy claro: confiaba mucho en ese manuscrito al que había dedicado diez años de su vida, por lo que decidió autopublicarlo y ver cómo lo recibían los lectores. Esa novela era El guerrero a la sombra del cerezo, y muy pronto empezó a despuntar en Amazon hasta convertirse en un éxito sensacional que ahora llega a nuestras librerías de la mano de la editorial Suma. Culturalia ha querido hablar con él sobre este libro que tantas alegrías le está aportando, de sus memorables personajes, de la autopublicación como recurso para debutantes y, por supuesto, de ese Japón feudal que tanto le fascina.

Decidiste autopublicar El guerrero a la sombra del cerezo en formato digital. ¿Por qué? ¿Tu primera opción fue esa?

En realidad, no. Escribí la novela con las editoriales tradicionales en mente. De hecho, es un libro muy poco “amazon”: largo (más de setecientas páginas) y de un género que no es el habitual entre los autopublicados, la novela histórica. Pero cuando comencé a moverlo en la industria editorial, el mensaje recurrente era que se trataba de una novela demasiado arriesgada. En España no se suelen publicar novelas históricas ambientadas en Japón, y mucho menos si vienen de un autor desconocido para el gran público. Al final, me tuve que rendir a la evidencia y autopublicarla.

Muy pronto la novela recibió críticas muy positivas de los lectores de Amazon. ¿Esperabas ese buen recibimiento?

No tenía ni idea de qué esperar, la verdad. En Amazon es extremadamente difícil despuntar: el catálogo, solo en España, es de varios cientos de miles de novelas. Cuando en los medios aparecen autores que triunfan con su novela autopublicada, debemos tener muy en cuenta que se trata del “sesgo del superviviente”, la inmensa mayoría de autoeditados no llegan a vender ni un solo eBook. A eso debemos sumar que las novelas que triunfan en Amazon suelen tener entre 200 y 300 páginas, principalmente romántica o thrillers, con lo que El guerrero a la sombra del cerezo no encajaba para nada en el perfil. Sin embargo, los lectores comenzaron a llegar. Y con las primeras reseñas, bastante entusiastas, la verdad, las ventas aumentaron. Actualmente se trata de una de las diez novelas más leídas de la tienda y la ficción histórica con mejor valoración media (más de 350 reseñas, el 80% de 5 estrellas). ¿Cuál es el secreto? No creo que lo haya. Solo puedes ofrecer al lector el producto más pulido posible, a partir de ahí todo depende de que la novela encuentre a sus lectores y que el boca a oreja tire de ella hacia arriba en las listas de ventas.

Afirmas que te hiciste escritor precisamente para explicar esta historia, incluso llegó a convertirse en una obsesión. ¿Cuándo empezaste a modelar este relato?

Ni siquiera lo recuerdo. Era una historia que llevaba muchísimos años conmigo, pero en la que nunca me decidía a trabajar porque, primero, hasta entonces solo había escrito relatos y algún intento de novela abandonada. Y, segundo, porque era muy consciente del esfuerzo y energía que conllevaría ponerla en pie. Solo a nivel de documentación y recreación costumbrista es un verdadero quebradero de cabeza, a lo que hay que sumar su estructura narrativa, sustentada en un delicado equilibrio de historias alternas. La verdad es que, echando la vista atrás, aún me sorprende que lograra sacarla adelante. Entre planificación, escritura y las múltiples revisiones y reescrituras, ha sido un proyecto de más de diez años. Demasiado ambicioso para una primera novela, quizás.

El guerrero a la sombra del cerezo es mucho más que una novela de venganza: se inicia como el relato de supervivencia de Seizo Ikeda, pero pronto vira a una historia de aprendizaje vital y, más adelante, centrada en su formación como samurái, al mismo tiempo que narras el periplo del médico Ekei Inafune y su subtrama de género negro. ¿Todas estas temáticas ya estaban en el primer esbozo del libro o fue tomando forma a medida que avanzabas en la escritura? ¿Piensas que esa mezcla es la clave para su buena aceptación entre los lectores?

Tenía claro desde un principio que quería mostrarle al lector distintos aspectos de la sociedad japonesa de la época, no solo la típica historia de samuráis a la que estamos habituados. Por eso necesitaba dos protagonistas muy diferentes que se movieron en narraciones y contextos distintos. Además, quería que la historia de Seizo comenzara como un viaje de venganza al uso, algo que le resultara familiar al lector, pero que fuera divergiendo hacia algo más insólito. Por un lado, tenemos a un muchacho cuyo destino ha sido decidido por otros de antemano, abocado a un camino de venganza que le resulta ajeno. Una historia de venganza atípica, no movida por el odio, sino por la ley y la tradición, por el giri, ese profundo concepto del deber inherente a la tradición japonesa. Por otra, un médico atípico, casi un pionero en la aplicación de técnicas médicas extranjeras. Los dos personajes me dieron el tono de cada historia: un relato de aventuras y de viajes por una parte, una historia de conspiraciones e investigación, casi un noir como bien dices, por la otra. Al final las dos historias se complementan y equilibran, y creo que es uno de los aciertos de la novela, que ofrece dos géneros diferentes en un mismo contexto histórico, y que el lector pasa de uno a otro con naturalidad, buscando las conexiones entre ambos relatos. Mi preocupación fue que la novela quedara descompensada, que una de las tramas fuera más potente que la otra; pero aunque a cada lector le tire más una u otra en función de sus gustos, por lo general el feedback que recibo es que ambas se leen con bastante interés.

El guerrero a la sombra del cerezoPara mí, el secreto del éxito está en sus personajes, no solo en los dos protagonistas, también en el resto que se cruzan en sus caminos y que merecerían una novela por sí mismos (pienso en el samurái Asaemon Hikura, la guerrera Yukie Endo, la doctora O-Ine Itoo o los maestros Kenzaburo Arima y Fuyumaru). ¿Estás de acuerdo? ¿Te has planteado algún spin-off?

Me alegra mucho escuchar eso. Una mis obsesiones como escritor es crear buenos secundarios, personajes potentes, carismáticos, que dejen al lector con ganas de más. También me sucedió con Hijos del dios binario, donde muchos lectores reclamaban más “metraje” de esos personajes, así que supongo que algo debo estar haciendo bien. Intento que todos los personajes significativos del relato tengan su propia historia, un trasfondo que justifique su forma de ser y su visión del mundo, aunque estos no siempre se expliciten en el relato. Respecto a lo de los spin-off, te dejo una exclusiva: en breve, Flash, el sello digital de Penguin Random House, publicará un relato inédito protagonizado por cierto médico de extrañas artes. Y hasta ahí puedo leer 😉

La trama está ambientada en el Japón feudal de principios del siglo XVII, una época poco conocida para nosotros. ¿Qué tiene ese periodo para fascinarte tanto?

Siempre digo que el Japón feudal es un escenario narrativo portentoso. En un entorno geográfico muy delimitado, con escasas injerencias externas, tienes todo lo que puede desear un escritor: batallas épicas, conspiraciones palaciegas, amores prohibidos, guerreros vagabundos, espías y asesinos en la sombra, revueltas sociales, religiosas… Siempre me ha sorprendido lo poco aprovechado que está desde la literatura occidental, tan etnocéntrica en muchos aspectos. El paso del siglo XV al XVI, en concreto, añade además una serie de ingredientes al caldo que lo hacen aún más sabroso: por una parte, la supremacía, por primera vez en siglos, de un señor feudal que comienza a imponerse sobre el resto, dando paso a un incipiente periodo de paz en el que abundaron las conspiraciones de aquellos disconformes con el régimen que surgía. Por otra, el contacto con los occidentales: portugueses y españoles que llegaron a Japón trayendo consigo una nueva ciencia, nuevas armas, una nueva forma de comercio y una nueva religión.

Es evidente que El guerrero a la sombra del cerezo está rigurosamente documentada. Háblanos de este trabajo. ¿Fue muy largo y complicado? ¿Qué trama te hizo sudar más: el proceso de transformación en samurái de Seizo o el día a día del médico Ekei?

Ambas. Cada una tenía sus dificultades. Todo lo referente a la documentación médica fue muy complicado, debía establecer claramente las diferencias entre la medicina kanpo japonesa y la medicina occidental, muy rudimentaria aún por aquel entonces, pero con procedimientos quirúrgicos que para los japoneses eran revolucionarios, como la sutura. Intenté averiguar qué aspectos de la medicina europea llamarían la atención de un médico japonés, cuáles estaría dispuesto a adoptar; era fundamental para definir al personaje de Ekei Inafune de manera verosímil. Pero más allá de eso, me encontré muchos escollos, sobre todo a la hora de describir el costumbrismo. Los pequeños detalles eran los más difíciles de conseguir: cómo se vestía cada clase social, cuáles eran los nombres de pila habituales en aquella época, qué se servía en las posadas de caminos, qué productos se usaban para el aseo diario, qué precio tenían las cosas, cuánto cobraba una prostituta por un servicio sobre una estera a orillas del camino… Intentaba que todo lo que se mostraba en la novela fuera fidedigno. Afortunadamente, conté con la colaboración de japoneses que me ayudaron a buscar la información que no conseguía desde aquí; de lo contrario, me hubiera resultado imposible averiguar muchos de estos detalles.

Tengo entendido que viajaste a Japón tras escribir tu novela. ¿Qué te pareció conocer los lugares que habías imaginado previamente en tu relato? ¿Se asemejaban a tus descripciones? ¿Tuviste que modificar algún pasaje?

¡Fue toda una experiencia! Cuando planifiqué la novela traté de apoyarme en documentos de la época: grabados ukiyo-e de las localizaciones que me interesaban, descripciones literarias como las que encontramos en la obra de Matsuo Basho (especialmente en Sendas de Oku), el seinen manga histórico de Osamu Tezuka o Kazuo Koike, y fotografías del siglo XIX donde aún se encuentra un Japón rural muy genuino, apenas occidentalizado. Pensaba que viajar a dichas localizaciones no me aportaría mucho desde el punto de vista documental, pues a día de hoy los paisajes que yo describía se encontrarían profundamente transformados. Pero me equivocaba: los japoneses son muy conscientes del valor de sus tradiciones y de sus paisajes naturales, y en el interior del país quedan muchos templos, caminos rurales y bosques que apenas difieren de su aspecto siglos atrás. Recorrer los caminos de la ruta Nakasendo que previamente habían recorrido mis personajes, los templos de montaña o las hospederías samuráis que aparecen en la novela fue una experiencia muy emocionante, casi sobrecogedora. Al regresar tuve que reescribir algunos pasajes; no por los errores de documentación, que no eran especialmente graves, sino, sobre todo, porque ahora podía describir más vívidamente aquellos ambientes, los podía imaginar con más fuerza.

Tras la buena acogida del libro en nuestro país, ¿te gustaría que El guerrero a la sombra del cerezo se publicara en Japón? ¿Lo ves posible?

No sé si es posible. Cuando puse la novela en Amazon creí que era la renuncia a que algún día fuera publicada por una gran editorial y, sin embargo, aquí la tenemos. Para colmo, con 2ª edición en tan solo una semana, que es algo que nos ha sorprendido a todos. Así que ya no tengo claro hasta dónde puede llegar esta historia. No sé si los japoneses estarían interesados en una novela sobre su país escrita por un gaijin. Sé que allí llamó la atención cuando se convirtió en la ficción histórica más vendida de Amazon España: un medio japonés se puso en contacto conmigo y publicó una extensa entrevista sobre el libro. Pero de ahí a que un editor apueste por su traducción hay mucho camino. De suceder, solo espero que los japoneses perciban el cariño y el respeto hacia su historia y tradiciones con que el libro está escrito, y que me perdonen cualquier posible error.

En tu tercera novela (la segunda, Hijos del dios binario, fue publicada en 2016, también en Suma) volverás al Japón feudal. ¿Puedes avanzarnos algo más sobre ella?

Sí, volvemos a Japón, en este caso a las misiones jesuitas establecidas en el país durante el siglo XVI. Pero que nadie espere una novela espiritual, vuelve a ser una novela de viajes, de aventuras y de misterio. Con un toque más de thriller, si el término se puede aplicar a una época tan mesurada y contenida como aquella. En esta ocasión tendremos una serie de extraños asesinatos y un peculiar investigador que deberá recorrer el país, en pleno periodo de los Estados en Guerra, para intentar desentrañar el misterio. Una investigación que arrastrará a los protagonistas a descubrir mucho de sí mismos, también. Estoy deseando que los lectores se encuentren con estos nuevos personajes, más algún otro que ya les resultará familiar.

Esperaremos impacientes.

Título: El guerrero a la sombra del cerezo
Autor: David B. Gil
Editorial: Suma
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788491291411
Páginas: 731 páginas
Precio: 18,90 €
____________________
Escrito por: Robert Martínez