Todas las entradas por robertculturalia

Crítica literaria: Tierra de campos, de David Trueba

David Trueba (Madrid, 1969) lleva más de dos décadas demostrando que es un excelente narrador de historias. Esto es así sin importar el formato, ya sea tras una cámara, como guionista o escritor; y a pesar de que muchos lo reconocerán como director cinematográfico, lo cierto es que su debut como novelista (Abierto toda la noche, 1995) fue anterior a esa faceta más popular. Ahora, veintidós años después de esa primera novela, Trueba continúa dándole vueltas a aquellos temas que ya aparecían en ese debut y que han sido una constante en su trayectoria: amor, familia y amistad, tres elementos que constituyen el verdadero motor de la vida y que él utiliza con verdadero tino en cada una de sus obras. El último ejemplo es Tierra de campos (Anagrama), novela más en sintonía con Saber perder que con su anterior trabajo, Blitz, y que repasa, a partir de la voz del personaje principal, cuarenta años en la vida de una estrella del rock.

Sin ser una biografía novelada, Tierra de campos presenta a un protagonista (Dani Campos, o Dani Mosca cuando sube al escenario al frente de Las Moscas) que comparte ciertas características con el autor: los dos son de la misma generación (Campos nace en 1970), son hijos nacidos cuando el padre supera la cincuentena, ambos ejercen una profesión artística… En este sentido, Trueba utiliza sus propias experiencias para dar forma a su personaje principal (¿su alter ego?) y, así, aportar credibilidad a un relato que se inicia con la llegada de un coche fúnebre a las puertas de la casa del protagonista: un año después de la muerte de su padre, Dani considera que ha llegado el momento de darle sepultura en el pueblo que le vio nacer. Acompañado de Jairo, el parlanchín conductor del vehículo, Campos comienza un recorrido vital con el que recordará su paso de la niñez a la edad adulta, un repaso en el que mezcla la nostalgia del ayer con la incertidumbre de su futuro.

En ese recorrido por su pasado, Dani revisa cómo fueron sus relaciones con las personas que más le marcaron: por un lado, la que mantuvo con sus padres, que no volvió a ser igual desde que su madre empezó a sufrir los efectos devastadores del alzhéimer –“Siempre he estado convencido de que el primer mordisco de la enfermedad de mi madre se llevó lo que yo más quería: el beso de buenas noches”–; por otro, las mujeres que pasaron por su vida, como Oliva, su primer gran amor –dejando de lado sus primeros escarceos adolescentes, furtivos, febriles–, y Kei, la joven japonesa que le cautivó durante la gira en Japón y con quien tuvo dos hijos, Maya y Ryo; finalmente, no podían faltar sus amigos, aquella familia que él mismo creó junto a Animal, Martán, Fran y, por supuesto, Gus, auténtico roba-escenas que rivaliza con Dani en protagonismo, un muchacho brillante e ingenioso que le muestra la verdadera libertad al mismo tiempo que se deja seducir por el lado salvaje de la vida.

El escritor David Trueba, en una imagen promocional

Trueba firma esta historia generacional estructurada en dos grandes capítulos –Cara A y Cara B, en un claro guiño musical– y a modo de monólogo interior del protagonista, con los diálogos incorporados a la narración y constantes idas y venidas en el tiempo que no perjudican la fluidez del relato. La novela, a medio camino entre la comedia costumbrista y el drama, tan pronto consigue arrancar carcajadas –los funerales son las páginas más divertidas, dignas de una novela propia– como te sorprende una lágrima –la muerte de uno de los personajes muestra la dificultad que conlleva, para Dani, aprender a vivir con la pérdida–, y todo acompañado con una buena dosis de nostalgia con la que transmitir cierta melancolía por ese tiempo no necesariamente vivido.

Y así transcurren las más de cuatrocientas páginas de Tierra de campos, material que nos deja con ganas de más, de seguir acompañando a Dani Mosca en su nueva vida, la que uno imagina a partir de ese final teñido de esperanza que tan bien se ajusta a la historia. David Trueba consigue su novela más completa, su gran novela, con la que nuevamente demuestra su enorme talento para exprimir relatos protagonizados por perdedores, y confirma, por si había alguna duda, que ya es un clásico contemporáneo imprescindible.

 

Título: Tierra de campos
Autor: David Trueba
Editorial: Anagrama
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788433998323
Páginas: 408 páginas
Precio: 20,90 €

 

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Novetat editorial: Els encantats, de David Plana

De la mà de l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra arriba a les llibreries Els encantats, una peça teatral escrita per David Plana (Manlleu, 1969) que explica les conseqüències del trencament d’una família. I per a fer un tast d’aquesta nova publicació, l’editorial ha organitzat un vermut teatral amb el mateix autor el proper dissabte 10 de juny a les 12.30 h al pati de la fàbrica Lehmann, amb els actors Estel Solé, Edu Buch i Lluís Soler, que faran una lectura dramatitzada de fragments de l’obra i, a continuació, el poeta Jordi Julià conversarà amb Plana sobre el seu text.

L’Arnau i la Bruna decideixen organitzar una escapada familiar amb el pare a Aigüestortes, l’últim lloc on van ser feliços durant un estiu llunyà, quan eren adolescents. Però aquest no només serà un viatge físic, també serà un viatge simbòlic a un temps passat marcat pel record i la felicitat perduda. Durant el sopar apareixeran els traumes, les culpabilitats i els retrets que els tres han callat durant tant temps i que, ara, esdevindran el cop definitiu per a la família.

L’escriptor David Plana, en una imatge promocional

Malgrat la seva extensa experiència com a guionista televisiu, Plana ha trobat el reconeixement en el teatre, en la seva faceta d’autor i director, amb diversos textos premiats que evidencien que és en aquest àmbit on es troba més còmode; a més, les seves obres han estat programades en els teatres de més renom de Barcelona (com el Teatre Lliure, el TNC i la Sala Beckett). Amb Els encantats (Premi Frederic Roda l’any 2015) reflexiona sobre la complexitat de les relacions entre pares i fills, una constant en les seves obres, i es desenvolupa en set escenes centrades en tres moments: l’abans, el durant i el després de l’escapada que fan els tres personatges protagonistes.

Els encantats és el darrer títol que s’afegeix a les peces publicades per Dramaticles, la col·lecció que Comanegra edita conjuntament amb l’Institut del Teatre i on conviuen clàssics –Luigi Pirandello, Harold Pinter o Jean Anouilh– amb autors contemporanis –Llàtzer Garcia, Estel Solé, Lluïsa Cunillé o Josep Maria Miró–, un catàleg que properament s’ampliarà amb Infàmia, de Pere Riera, i un volum de dramatúrgia francesa contemporània.

 

Títol: Els encantats
Autor: David Plana
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Abril 2017
Pàgines: 100 pàgines
Preu: 12,50 €

Entrevista: Kristina Sandberg, escriptora que publica ‘La vida a qualsevol preu’.

L’any 2010 Kristina Sandberg (Sundsvall, 1971) debutava en el panorama literari suec amb el primer volum de la trilogia protagonitzada per la Maj, una mestressa de casa de mitjans dels anys 30, que va ser celebrat tant per lectors com per la crítica; dos anys més tard va arribar el segon títol, i amb el tercer (La vida a qualsevol preu, que ara publica l’editorial Les Hores) va ser premiada amb el prestigiós August Prize. Entre les tres novel·les han venut més de 400.000 exemplars, però quin és el secret del seu rotund èxit? Culturalia ha conversat amb Sandberg per a descobrir-lo, conèixer aquesta escriptora convertida en la nova sensació de les lletres del seu país i, de pas, saber més coses de la Maj, un personatge que, d’una manera o una altra, a tots ens serà familiar.

La vida a qualsevol preu és la teva primera novel·la traduïda al català. Què vas pensar quan t’ho van proposar? ¿Coneixies Catalunya?

Vaig estar molt contenta de que una editorial catalana volgués traduir la meva novel·la. La veritat és que no sabia gaire de Catalunya, però em va semblar molt interessant que una editorial nova es fixés en la meva obra, per això em va agradar molt la proposta. I ara sóc aquí, feliç!

Aquesta és la tercera part de la trilogia protagonitzada per la Maj. Parla’ns d’ella, qui és?

Quan coneixem la Maj és una dona jove als anys 30, de classe obrera i nascuda al nord de Suècia. Es trasllada a una altra ciutat i allà coneix en Tomas, un home més gran, ja divorciat i de qui es queda embarassada. La primera part està dedicada a aquest embaràs accidental, ella es sent avergonyida, no és fàcil ser mare en aquestes circumstàncies durant aquella època, i l’única sortida que els queda és casar-se. Així, la Maj viu un ascens social a classe petit burgesa, passa a ser mestressa de casa i es veu obligada a adaptar-se ràpidament a aquest nou ambient mentre tracta de ser acceptada per la seva nova família. D’aquesta manera, a través de la Maj el lector podrà comprovar com va ser el desenvolupament de la societat.

Tinc entès que per a crear la Maj t’has basat lliurement en la vida de la teva àvia materna. És així? ¿Quin és l’origen d’aquesta història?

Sí, em vaig inspirar en la meva àvia, però vaig crear una àvia fictícia perquè aquesta no és exactament la seva història. Quan em vaig quedar embarassada vaig preguntar a la meva àvia si ella ja estava casada amb l’avi quan va saber que esperava la meva mare, i en el seu rostre vaig veure que aquest fet encara l’avergonyia. Vaig reflexionar sobre la seva situació, vaig investigar una mica més sobre aquells temps i em vaig dedicar a escriure sobre això. També em va sobtar que fos en aquella època quan s’introduís la idea de Louis Pasteur de que la casa havia d’estar sempre neta per combatre les bactèries, això em va permetre entendre com pensava la meva àvia. El cert, però, és que no només m’he inspirat en la meva àvia, també en altres dones de la història, testimonis que he conegut durant la meva recerca per a la novel·la.

¿Creus que el lector del segle XXI es pot identificar amb una mestressa de casa de mitjans segle XX?

Sí, sé que és possible perquè així m’ho han transmès els lectors suecs. Molts reconeixen les seves àvies en la Maj, els més joves estan enfadats amb la protagonista perquè és una mestressa de casa feliç, que era el que es suposava que una dona havia de ser en aquell temps, i creuen que ella podia haver escollit una altra vida. Però és una època molt diferent a l’actual, no existia el divorci ni hi havia possibilitat d’avortar, i per això la Maj fa el que s’espera d’ella. Sigui com sigui, tots els lectors es poden identificar amb la història, i els qui estiguin interessats en aquest període podran aprendre que les circumstàncies eren molt diferents a les dels nostres dies.

Hi ha escriptors que afirmen que cada personatge té aspectes d’ells mateixos. Hi ha alguna cosa teva en la Maj?

Sí, totalment, hi ha una part meva que s’identifica amb la Maj, però no és un retrat meu en cap cas. Em desagraden aquells escriptors que afirmen que no hi ha res seu en els seus personatges. Hi ha coses que no compartim, com que la Maj està obsessionada amb la neteja i jo no, però sí és veritat que tots tenim aquest flux de pensaments dolents quan feinegem a casa que no ens agrada tenir. També compartim la passió per cuinar, m’encanta fer pastissos, galetes, com la Maj, i en el fons el meu ofici d’escriptora té a veure amb cuinar, només que en el meu cas ho faig amb l’idioma.

A Suècia la trilogia ha venut més de 400.000 còpies. ¿Quin creus que és el secret de l’èxit? Com l’explicaries?

Penso que l’èxit té a veure amb el fet que és una història bastant comú i que encara no havia estat escrita; en certa manera tots els lectors s’hi poden reconèixer, tothom té una àvia, una mare, una tia, que podria ser la Maj, i per això senten aquesta història com un relat proper. A més, a mi m’agradaria creure que també és per la qualitat del llenguatge, molts lectors han confessat que sembla que només s’hi parli de cuina i neteja però, sense saber per què, estan tan enganxats a la història com si es tractés d’un thriller.

Els crítics t’han comparat amb Virginia Woolf, que no està gens malament. És una de les escriptores que t’han influït?

Absolutament, m’agrada pensar que tinc un estil semblant amb el de Virginia Woolf: el seu flux de pensament, la seva forma d’escriure, ella també escrivia sobre fets íntims, comuns, domèstics, i això m’atrau molt. També m’agrada la relació de Woolf amb els seus lectors, a vegades fins i tot una mica distant, i sovint també em passa a mi amb els meus lectors. Però no ha estat l’única escriptora que m’ha influït, tinc altres autores de referència, com la caribenya Jamaica Kincaid o la francesa Nina Bouraoui, que també escriuen sobre la part més íntima de l’individu.

Amb aquest llibre poses fi a la trilogia, ¿tens pensat quin serà el teu proper llibre? El llegirem en català?

Espero que sí! Ara mateix no estic en el procés de creació de cap novel·la, però ja toca tornar a escriure. Després d’aquest últim llibre he estat voltant molt per Suècia, he parlat amb editors, llibreters, i actualment sóc conscient que m’he de posar a escriure aviat. I si La vida a qualsevol preu és un èxit per a l’editorial, desitjo que puguem publicar les dues primeres parts de la trilogia en català.

 

Títol: La vida a qualsevol preu
Autora: Kristina Sandberg
Editorial: Les Hores
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788494677519
Pàgines: 590 pàgines
Preu: 21,90 €

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Entrevista: Maria Sempere, editora al capdavant de Les Hores.

La passió és una font inesgotable de creativitat que, si ens deixem guiar per ella, ens impulsa a aparcar pors absurdes i afrontar nous reptes. Per a Maria Sempere, la passió que des de sempre sentia pels llibres finalment l’ha portat a donar un cop de timó a la seva vida professional (és llicenciada en Polítiques i Sociologia i va treballar a Accenture i Vueling) i llançar-se a l’aventura incerta que és crear una nova editorial, Les Hores, un projecte que neix aquests dies amb la publicació dels seus dos primers títols. Culturalia ha parlat amb Sempere sobre aquesta nova etapa que tant la il·lusiona, i hem descobert una dona que transmet felicitat per la decisió presa, al mateix temps que es mostra prudent i amb moltes ganes d’aprendre per mantenir-se en un àmbit, el de les lletres, que fins fa poc veia des de la distància.

El teu perfil professional no té res a veure amb el món de les lletres. Com arribes a muntar una editorial?

Fa un any i mig vaig pensar que havia acabat un cicle i volia fer alguna cosa relacionada amb allò que m’agradava de debò. Crear una editorial sempre havia estat la meva il·lusió, així que vaig analitzar la viabilitat del projecte, vaig parlar amb editors, escriptors, traductors, distribuïdors, etc. per esbrinar si hi havia espai per a una editorial catalana com la que jo volia muntar, centrada en les grans reflexions quotidianes, el pas del temps, la vida, les relacions… Jo volia fer el que realment m’apassionés, era un repte difícil però m’he envoltat de bons professionals perquè vull presentar un llibre de qualitat, el que es mereixen els nostres lectors. A Les Hores hem estat molt curosos i som molt perfeccionistes per intentar tenir bons llibres, som conscients que hem d’aprendre molt i segur que ens equivocarem, però tenim la voluntat de treballar molt professionalment i amb tot l’entusiasme que requereix embrancar-te en un projecte així.

¿Creus que aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?

Sí perquè en els darrers tres anys sembla que el sector està superant la crisi econòmica de l’any 2008, hi ha una lleugera recuperació del voltant del 2-3 % cada any. A més, petites editorials (com Raig Verd, Periscopi o Les Males Herbes) han trobat el seu espai amb propostes originals i arriscades precisament en aquests anys més difícils; això ens dóna ànims, és encoratjador que se n’hagin sortit amb estructures molt petites i sent molt professionals, són exemples a seguir perquè han demostrat que hi ha lectors que esperaven aquest tipus de literatura en llengua catalana. Per això penso que, amb molta feina i molt esforç, nosaltres també trobarem el nostre lloc.

En aquest sentit, ¿què us diferencia d’aquestes petites editorials que han sorgit en els darrers anys?

El que seria més propi de Les Hores són les nostres temàtiques: volem parlar de la vida, les relacions, el pas del temps, volem fer reflexionar el nostre lector perquè creiem en la literatura que et fa pensar, descobrir, replantejar-te coses… Segurament no tenim grans solucions sobre la realitat que ens envolta, però aquests són els temes a tractar, com el cas de la Maj (la protagonista de La vida a qualsevol preu), un tipus de dona que no era visible a la societat i aquesta és una manera de parlar-ne; l’altre títol que publiquem (Història d’un matrimoni) és totalment actual, parla d’una parella amb una relació oberta, i es centra en l’amor, la dependència, la llibertat… Tractem aquestes temàtiques amb una visió actual, volem aportar reflexió i debat a assumptes quotidians, però d’una forma més personal i íntima.

Per què vas escollir Les Hores per batejar el teu projecte?

Les hores és el llibre de l’escriptor Michael Cunningham que va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1999, basat en la vida de Virginia Woolf i la novel·la La Senyora Dalloway. Aquestes dones es plantegen què fan al món, quin és el sentit de la vida, i evoca fàcilment el tipus de literatura que volem publicar. També coincideix amb l’obra de Josep Pla Les hores, que mostra fets quotidians en diferents dates del calendari. Al final volem que ens associïn a aquestes temàtiques, ens agrada preguntar-nos: “I tu, de què omples les hores?”. Doncs pensem que de petites coses quotidianes, de relacions, d’amor, d’amistats…, per això el nom transmet molt bé aquesta voluntat nostra de publicar un tipus precís de literatura.

A quin públic potencial us dirigiu?

A lectors que els agradi aquest tipus de literatura, que es vulguin sorprendre amb noves històries, nous punts de vista sobre la nostra realitat més propera i sobre les grans preguntes. Volem lectors a qui els agradi la literatura de qualitat i vulguin endinsar-se amb nosaltres en aquests nous punts de vista, noves perspectives que poden enriquir el debat sobre què estem fent aquí i què dóna sentit al pas de les hores.

Els dos primers títols que publiques estan escrits per dos autors nòrdics. Què et va seduir d’aquests llibres?

De La vida a qualsevol preu em va seduir que donés visibilitat a les mestresses de casa, tots hi identifiquem a les nostres àvies, fins i tot algunes mares que han tingut aquest rol. És important veure com vivien aquestes dones i donar valor a una vida que es considerava menor, però que elles així ho van viure i són les que ens han precedit i portat fins als nostres dies. Sóc feminista i estic a favor de l’alliberació de la dona, però no hem de menystenir a aquelles dones que van permetre el desenvolupament de l’estat del benestar. La protagonista és filla del seu temps i nosaltres volem fer-li justícia, fer-la visible perquè no ha tingut mai veu, mostrar quina era la seva vida per a saber d’on venim i comprendre millor la nostra realitat.

I de la novel·la de Geir Gulliksen?

És un autor noruec que a Història d’un matrimoni ens mostra una parella moderna amb els rols intercanviats i que no vol ser convencional, amb dos fills preadolescents, ell és freelance, treballa a casa i s’ocupa de la bugada, dels nens, etc., mentre que ella treballa en l’administració pública. Són una parella oberta, creuen que el seu amor perdurarà per sempre i es donen plena llibertat, però quan entra una tercera persona a la parella –això se sap a la primera pàgina– s’acaba el matrimoni, i el llibre reflexiona, des del punt de vista del marit, sobre què els ha passat, sobre l’amor, la llibertat, la dependència, la gelosia… Els crítics lloen Gulliksen per mostrar explícitament la intimitat de la parella i, així, compartir amb el lector la seva evolució. A mi em va seduir aquest punt de vista diferent, i també que fos una novel·la que et remou, s’atreveix a qüestionar la nostra realitat i dóna molt joc per al debat.

¿Publicareu només traduccions o a Les Hores també hi haurà lloc per a autors catalans? ¿Has pensat en algun nom que et faci especial il·lusió?

Nosaltres volem publicar traduccions d’autors contemporanis i del segle XX que no hagin estat mai traduïts al català. I sí, i tant!, voldríem publicar aquells escriptors catalans que estiguin en sintonia amb la línia argumental que volem publicar. Noms? Uf, molts, però pertanyen a altres editorials, i per això ho tenim una mica complicat.

Què en penses del format digital? ¿Tens previst utilitzar aquest suport en el futur?

A mig termini sí, però ara mateix tinc molts fronts oberts i volem anar a poc a poc i amb prudència. El món digital és una realitat, no el podem obviar, però en el sector del llibre no arriba a un 5 % de la facturació. Progressivament aquest percentatge de lectors s’anirà incrementant, no volem anar a contracorrent i per això hi serem en el futur. Sigui com sigui, a molts ens agrada llegir en format paper, així que no crec que el llibre com a tal corri perill.

Quin és el vostre pla editorial? ¿Quants llibres teniu previst publicar anualment? Ens pots avançar algun títol?

La nostra idea és publicar sis llibres l’any; aquest mes tindrem aquestes dues novel·les, i al setembre podreu trobar Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, amb dues germanes com a protagonistes: una és una pianista d’èxit casada amb un home fantàstic, però sense ànims per viure; l’altra és una noia separada i amb una vida normaleta, però desitja viure i no vol que la seva germana mori. Toews relata les seves vides durant uns anys, però arriba el moment en què la primera demana a l’altra que l’acompanyi a morir a una clínica de Suïssa, i així reflexiona amb sensibilitat sobre la mort, sempre amb el to necessari perquè malgrat tot puguem somriure.

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

 

Entrevista: David B. Gil, escritor que publica El guerrero a la sombra del cerezo.

¿Qué hacer cuando has escrito una novela, pero ninguna editorial se atreve a publicarla? David B. Gil (Cádiz, 1979) lo tenía muy claro: confiaba mucho en ese manuscrito al que había dedicado diez años de su vida, por lo que decidió autopublicarlo y ver cómo lo recibían los lectores. Esa novela era El guerrero a la sombra del cerezo, y muy pronto empezó a despuntar en Amazon hasta convertirse en un éxito sensacional que ahora llega a nuestras librerías de la mano de la editorial Suma. Culturalia ha querido hablar con él sobre este libro que tantas alegrías le está aportando, de sus memorables personajes, de la autopublicación como recurso para debutantes y, por supuesto, de ese Japón feudal que tanto le fascina.

Decidiste autopublicar El guerrero a la sombra del cerezo en formato digital. ¿Por qué? ¿Tu primera opción fue esa?

En realidad, no. Escribí la novela con las editoriales tradicionales en mente. De hecho, es un libro muy poco “amazon”: largo (más de setecientas páginas) y de un género que no es el habitual entre los autopublicados, la novela histórica. Pero cuando comencé a moverlo en la industria editorial, el mensaje recurrente era que se trataba de una novela demasiado arriesgada. En España no se suelen publicar novelas históricas ambientadas en Japón, y mucho menos si vienen de un autor desconocido para el gran público. Al final, me tuve que rendir a la evidencia y autopublicarla.

Muy pronto la novela recibió críticas muy positivas de los lectores de Amazon. ¿Esperabas ese buen recibimiento?

No tenía ni idea de qué esperar, la verdad. En Amazon es extremadamente difícil despuntar: el catálogo, solo en España, es de varios cientos de miles de novelas. Cuando en los medios aparecen autores que triunfan con su novela autopublicada, debemos tener muy en cuenta que se trata del “sesgo del superviviente”, la inmensa mayoría de autoeditados no llegan a vender ni un solo eBook. A eso debemos sumar que las novelas que triunfan en Amazon suelen tener entre 200 y 300 páginas, principalmente romántica o thrillers, con lo que El guerrero a la sombra del cerezo no encajaba para nada en el perfil. Sin embargo, los lectores comenzaron a llegar. Y con las primeras reseñas, bastante entusiastas, la verdad, las ventas aumentaron. Actualmente se trata de una de las diez novelas más leídas de la tienda y la ficción histórica con mejor valoración media (más de 350 reseñas, el 80% de 5 estrellas). ¿Cuál es el secreto? No creo que lo haya. Solo puedes ofrecer al lector el producto más pulido posible, a partir de ahí todo depende de que la novela encuentre a sus lectores y que el boca a oreja tire de ella hacia arriba en las listas de ventas.

Afirmas que te hiciste escritor precisamente para explicar esta historia, incluso llegó a convertirse en una obsesión. ¿Cuándo empezaste a modelar este relato?

Ni siquiera lo recuerdo. Era una historia que llevaba muchísimos años conmigo, pero en la que nunca me decidía a trabajar porque, primero, hasta entonces solo había escrito relatos y algún intento de novela abandonada. Y, segundo, porque era muy consciente del esfuerzo y energía que conllevaría ponerla en pie. Solo a nivel de documentación y recreación costumbrista es un verdadero quebradero de cabeza, a lo que hay que sumar su estructura narrativa, sustentada en un delicado equilibrio de historias alternas. La verdad es que, echando la vista atrás, aún me sorprende que lograra sacarla adelante. Entre planificación, escritura y las múltiples revisiones y reescrituras, ha sido un proyecto de más de diez años. Demasiado ambicioso para una primera novela, quizás.

El guerrero a la sombra del cerezo es mucho más que una novela de venganza: se inicia como el relato de supervivencia de Seizo Ikeda, pero pronto vira a una historia de aprendizaje vital y, más adelante, centrada en su formación como samurái, al mismo tiempo que narras el periplo del médico Ekei Inafune y su subtrama de género negro. ¿Todas estas temáticas ya estaban en el primer esbozo del libro o fue tomando forma a medida que avanzabas en la escritura? ¿Piensas que esa mezcla es la clave para su buena aceptación entre los lectores?

Tenía claro desde un principio que quería mostrarle al lector distintos aspectos de la sociedad japonesa de la época, no solo la típica historia de samuráis a la que estamos habituados. Por eso necesitaba dos protagonistas muy diferentes que se movieron en narraciones y contextos distintos. Además, quería que la historia de Seizo comenzara como un viaje de venganza al uso, algo que le resultara familiar al lector, pero que fuera divergiendo hacia algo más insólito. Por un lado, tenemos a un muchacho cuyo destino ha sido decidido por otros de antemano, abocado a un camino de venganza que le resulta ajeno. Una historia de venganza atípica, no movida por el odio, sino por la ley y la tradición, por el giri, ese profundo concepto del deber inherente a la tradición japonesa. Por otra, un médico atípico, casi un pionero en la aplicación de técnicas médicas extranjeras. Los dos personajes me dieron el tono de cada historia: un relato de aventuras y de viajes por una parte, una historia de conspiraciones e investigación, casi un noir como bien dices, por la otra. Al final las dos historias se complementan y equilibran, y creo que es uno de los aciertos de la novela, que ofrece dos géneros diferentes en un mismo contexto histórico, y que el lector pasa de uno a otro con naturalidad, buscando las conexiones entre ambos relatos. Mi preocupación fue que la novela quedara descompensada, que una de las tramas fuera más potente que la otra; pero aunque a cada lector le tire más una u otra en función de sus gustos, por lo general el feedback que recibo es que ambas se leen con bastante interés.

El guerrero a la sombra del cerezoPara mí, el secreto del éxito está en sus personajes, no solo en los dos protagonistas, también en el resto que se cruzan en sus caminos y que merecerían una novela por sí mismos (pienso en el samurái Asaemon Hikura, la guerrera Yukie Endo, la doctora O-Ine Itoo o los maestros Kenzaburo Arima y Fuyumaru). ¿Estás de acuerdo? ¿Te has planteado algún spin-off?

Me alegra mucho escuchar eso. Una mis obsesiones como escritor es crear buenos secundarios, personajes potentes, carismáticos, que dejen al lector con ganas de más. También me sucedió con Hijos del dios binario, donde muchos lectores reclamaban más “metraje” de esos personajes, así que supongo que algo debo estar haciendo bien. Intento que todos los personajes significativos del relato tengan su propia historia, un trasfondo que justifique su forma de ser y su visión del mundo, aunque estos no siempre se expliciten en el relato. Respecto a lo de los spin-off, te dejo una exclusiva: en breve, Flash, el sello digital de Penguin Random House, publicará un relato inédito protagonizado por cierto médico de extrañas artes. Y hasta ahí puedo leer 😉

La trama está ambientada en el Japón feudal de principios del siglo XVII, una época poco conocida para nosotros. ¿Qué tiene ese periodo para fascinarte tanto?

Siempre digo que el Japón feudal es un escenario narrativo portentoso. En un entorno geográfico muy delimitado, con escasas injerencias externas, tienes todo lo que puede desear un escritor: batallas épicas, conspiraciones palaciegas, amores prohibidos, guerreros vagabundos, espías y asesinos en la sombra, revueltas sociales, religiosas… Siempre me ha sorprendido lo poco aprovechado que está desde la literatura occidental, tan etnocéntrica en muchos aspectos. El paso del siglo XV al XVI, en concreto, añade además una serie de ingredientes al caldo que lo hacen aún más sabroso: por una parte, la supremacía, por primera vez en siglos, de un señor feudal que comienza a imponerse sobre el resto, dando paso a un incipiente periodo de paz en el que abundaron las conspiraciones de aquellos disconformes con el régimen que surgía. Por otra, el contacto con los occidentales: portugueses y españoles que llegaron a Japón trayendo consigo una nueva ciencia, nuevas armas, una nueva forma de comercio y una nueva religión.

Es evidente que El guerrero a la sombra del cerezo está rigurosamente documentada. Háblanos de este trabajo. ¿Fue muy largo y complicado? ¿Qué trama te hizo sudar más: el proceso de transformación en samurái de Seizo o el día a día del médico Ekei?

Ambas. Cada una tenía sus dificultades. Todo lo referente a la documentación médica fue muy complicado, debía establecer claramente las diferencias entre la medicina kanpo japonesa y la medicina occidental, muy rudimentaria aún por aquel entonces, pero con procedimientos quirúrgicos que para los japoneses eran revolucionarios, como la sutura. Intenté averiguar qué aspectos de la medicina europea llamarían la atención de un médico japonés, cuáles estaría dispuesto a adoptar; era fundamental para definir al personaje de Ekei Inafune de manera verosímil. Pero más allá de eso, me encontré muchos escollos, sobre todo a la hora de describir el costumbrismo. Los pequeños detalles eran los más difíciles de conseguir: cómo se vestía cada clase social, cuáles eran los nombres de pila habituales en aquella época, qué se servía en las posadas de caminos, qué productos se usaban para el aseo diario, qué precio tenían las cosas, cuánto cobraba una prostituta por un servicio sobre una estera a orillas del camino… Intentaba que todo lo que se mostraba en la novela fuera fidedigno. Afortunadamente, conté con la colaboración de japoneses que me ayudaron a buscar la información que no conseguía desde aquí; de lo contrario, me hubiera resultado imposible averiguar muchos de estos detalles.

Tengo entendido que viajaste a Japón tras escribir tu novela. ¿Qué te pareció conocer los lugares que habías imaginado previamente en tu relato? ¿Se asemejaban a tus descripciones? ¿Tuviste que modificar algún pasaje?

¡Fue toda una experiencia! Cuando planifiqué la novela traté de apoyarme en documentos de la época: grabados ukiyo-e de las localizaciones que me interesaban, descripciones literarias como las que encontramos en la obra de Matsuo Basho (especialmente en Sendas de Oku), el seinen manga histórico de Osamu Tezuka o Kazuo Koike, y fotografías del siglo XIX donde aún se encuentra un Japón rural muy genuino, apenas occidentalizado. Pensaba que viajar a dichas localizaciones no me aportaría mucho desde el punto de vista documental, pues a día de hoy los paisajes que yo describía se encontrarían profundamente transformados. Pero me equivocaba: los japoneses son muy conscientes del valor de sus tradiciones y de sus paisajes naturales, y en el interior del país quedan muchos templos, caminos rurales y bosques que apenas difieren de su aspecto siglos atrás. Recorrer los caminos de la ruta Nakasendo que previamente habían recorrido mis personajes, los templos de montaña o las hospederías samuráis que aparecen en la novela fue una experiencia muy emocionante, casi sobrecogedora. Al regresar tuve que reescribir algunos pasajes; no por los errores de documentación, que no eran especialmente graves, sino, sobre todo, porque ahora podía describir más vívidamente aquellos ambientes, los podía imaginar con más fuerza.

Tras la buena acogida del libro en nuestro país, ¿te gustaría que El guerrero a la sombra del cerezo se publicara en Japón? ¿Lo ves posible?

No sé si es posible. Cuando puse la novela en Amazon creí que era la renuncia a que algún día fuera publicada por una gran editorial y, sin embargo, aquí la tenemos. Para colmo, con 2ª edición en tan solo una semana, que es algo que nos ha sorprendido a todos. Así que ya no tengo claro hasta dónde puede llegar esta historia. No sé si los japoneses estarían interesados en una novela sobre su país escrita por un gaijin. Sé que allí llamó la atención cuando se convirtió en la ficción histórica más vendida de Amazon España: un medio japonés se puso en contacto conmigo y publicó una extensa entrevista sobre el libro. Pero de ahí a que un editor apueste por su traducción hay mucho camino. De suceder, solo espero que los japoneses perciban el cariño y el respeto hacia su historia y tradiciones con que el libro está escrito, y que me perdonen cualquier posible error.

En tu tercera novela (la segunda, Hijos del dios binario, fue publicada en 2016, también en Suma) volverás al Japón feudal. ¿Puedes avanzarnos algo más sobre ella?

Sí, volvemos a Japón, en este caso a las misiones jesuitas establecidas en el país durante el siglo XVI. Pero que nadie espere una novela espiritual, vuelve a ser una novela de viajes, de aventuras y de misterio. Con un toque más de thriller, si el término se puede aplicar a una época tan mesurada y contenida como aquella. En esta ocasión tendremos una serie de extraños asesinatos y un peculiar investigador que deberá recorrer el país, en pleno periodo de los Estados en Guerra, para intentar desentrañar el misterio. Una investigación que arrastrará a los protagonistas a descubrir mucho de sí mismos, también. Estoy deseando que los lectores se encuentren con estos nuevos personajes, más algún otro que ya les resultará familiar.

Esperaremos impacientes.

Título: El guerrero a la sombra del cerezo
Autor: David B. Gil
Editorial: Suma
Fecha de publicación: Abril de 2017
ISBN: 9788491291411
Páginas: 731 páginas
Precio: 18,90 €
____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literària: L’objectiu del crim, de X. R. Trigo

L’escriptor X. R. Trigo (Betanzos, 1959) sempre ha desitjat unir, d’una manera o una altra, les seves grans passions: la literatura i la fotografia –“No entenc que hi hagi poquíssimes novel·les basades en la fotografia”, ha declarat recentment–. Va ser, però, el destí, o la casualitat, tant és, qui li va oferir aquesta oportunitat el dia que, de passeig per Girona, va conèixer una velleta amb qui compartia l’afició fotogràfica; ella era Erika Ernemann (nom fictici per a una dona real), que compartí amb ell els detalls més foscos de la seva vida, un material excel·lent que Trigo no podia desaprofitar: hi va veure la protagonista d’una sèrie policíaca que s’inicia amb L’objectiu del crim (Edicions B, també en castellà), una novel·la potent que es troba a mig camí entre el relat policíac convencional –la investigació que portarà la jove a Barcelona– i l’històric –gràcies al dietari de la noia, probablement la part més delicada i interessant del llibre pel seu valor documental–, i que funciona, a més, com a homenatge a la fotografia dels anys seixanta.

En aquella trobada, Ernemann li va explicar com, després de la Segona Guerra Mundial, amb només dotze anys i sent aprenent a la fàbrica de càmeres fotogràfiques Contax a Alemanya, va ser segrestada per l’exèrcit rus –juntament amb dues-centes persones més, entre elles la mare i la germana– per fer una rèplica d’aquelles càmeres a la Unió Soviètica, les anomenades Kiev. És així com comença la novel·la, amb la por i el desconcert lògics d’una criatura que ignorava el seu destí final. Anys després tornaria a Alemanya i es convertiria en policia al Berlín anterior a la construcció del mur, sempre amb una càmera a la mà, fins que uns assassinats ocorreguts a Barcelona la faran viatjar al nostre país per ajudar els investigadors catalans.

L’escriptor X. R. Trigo, en una imatge promocional

Trigo supera amb bona nota el repte de novel·lar una història real, i l’encerta en fer avançar les dues trames principals en paral·lel: és així com descobrim l’infern que va patir Ernemann com a presonera del comandant Gólubev –només la fotografia va impedir que embogís–, al mateix temps que comprovem com els traumes derivats del seu captiveri la converteixen en una meritòria investigadora que no s’arronsa sota cap circumstància, ni tan sols quan ha d’actuar en un país desconegut i ancorat en el passat –el xoc cultural entre ella i la policia barcelonina de la dècada dels seixanta és evident, encara més si tenim en compte la seva condició de dona–. A més, l’autor, confés lector de novel·la negra, demostra haver après perfectament els mecanismes propis del gènere per mantenir la tensió i regalar-nos, com no podia ser d’una altra manera, un desenllaç sensacional.

Per tot això, doncs, ens hem de felicitar amb l’aparició d’aquesta nova heroïna, una policia menuda i astuta que properament viurà noves aventures a Nova York, París i Buenos Aires, sempre amb Barcelona i Berlín com a epicentres de la història principal, i amb el component fotogràfic com a element característic d’aquesta prometedora sèrie policíaca.

Títol: L’objectiu del crim
Autor: X. R. Trigo
Editorial: Ediciones B
Data de publicació: Febrer 2017
ISBN: 9788466658188
Pàgines: 355 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literària: Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals, de Mercè Balada

La fascinació pels crims ha consolidat la novel·la negra com un dels gèneres més atractius entre els lectors, però sovint oblidem aquella dita popular que assegura allò de “la realitat supera la ficció”. Probablement aquest va ser el pensament original de l’escriptora Mercè Balada (Barcelona, 1965) quan decidí encarar el seu primer llibre, Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals (Albertí Editor), un volum interessantíssim amb un total de setze casos sensacionals que semblen sorgits de la ment pertorbada d’un novel·lista, una crònica negra esfereïdora que es devora d’una tirada i en què hi ha venjances personals, infanticidis, robatoris que acaben amb vessament de sang, estraperlistes embogits per la gelosia, enfrontaments polítics convertits en una carnisseria… En definitiva: tots els ingredients que trobaríem en un best-seller, però basat en fets reals.

Tan sols amb una ullada al llibre podem reconèixer una feina de documentació meticulosa a càrrec de l’autora, qui en els primers paràgrafs dels capítols ens presenta cada cas, recupera la investigació policial i, finalment, arriba al judici i la posterior condemna (si és que n’hi ha). Balada aconsegueix el to adequat per a un text com aquest, a mig camí entre l’estil periodístic i el novel·lesc, i en el seu relat incorpora fragments de les sentències i dels articles apareguts en la premsa, a més de fotografies –no només dels assassins, també dels jutges o policies que van portar el cas i que els diaris van difondre–, gravats, anuncis i fins i tot vinyetes publicades en revistes satíriques que evidencien que els catalans fem befa de qualsevol tema, per escabrós que aquest sigui.

Imatge dels criminals de Ginestar publicada a La Campana de Gràcia

Més enllà de ser una mera compilació dels casos més significatius ocorreguts a la nostra terra entre 1838 i 1976, Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals és una forma excel·lent de conèixer una època i les singularitats de la seva societat: comprovarem que els judicis eren una oportunitat d’entreteniment per al poble, mentre que les execucions dels criminals més sanguinaris –amb el garrot vil com a gran protagonista– esdevenien un espectacle públic multitudinari que seria impossible veure en l’actualitat; a més, sovint el component supersticiós –la possibilitat de resoldre un suposat mal d’ull amb vessament de sang– o esotèric –l’aprenent de torero convertit en vampir pels seus veïns– era, per a una part de la població, la millor explicació als crims més atroços.

D’altra banda, la sang que esquitxa les pàgines d’aquesta obra comparteix protagonisme amb anècdotes sorprenents, com ara la fama de l’urinari instal·lat a la Rambla de Barcelona (cèlebre gràcies al moviment anarquista), les voltes que va donar el crani del comte Charles d’Espagnac abans no es reuní definitivament amb la resta del cos, el crim que va esgarrifar tothom (publicat per la premsa internacional) a excepció de Salvador Dalí, o l’entrevista d’un periodista a una assassina dins la presó, entre d’altres històries glorioses.

Títol: Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals
Autora: Mercè Balada
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Data de publicació: Març 2017
ISBN: 9788472461581
Pàgines: 224 pàgines
Preu: 18,00 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literària: Decidides. Set dones contra corrent, d’Elisenda Albertí

decididescoberta-259x388Convençuda que la història no ha estat mai prou generosa en la recuperació de la memòria de les dones, l’escriptora i editora Elisenda Albertí (Barcelona, 1960) ha volgut esmenar aquest greuge en cadascun dels seus llibres (en títols com Dames, reines, abadesses, Dones de Barcelona o Catalanes medievals), donant veu a qui considera un col·lectiu injustament silenciat. En aquesta línia trobem el seu nou llibre, Decidides. Set dones contra corrent (Albertí Editor), en què rescata de l’oblit set dones que van seguir el seu instint per trencar amb el rol que la societat de l’època –mitjans del segle XIX i primeres dècades del XX– esperava d’elles, noms que no es van espantar a l’hora de fer treballs habituals d’homes, set històries a qui “les agermana, doncs, l’inconformisme davant d’un destí que ja estava escrit per endavant, sense tenir-les en compte”.

L'arpista Clotilde Cerdà i Bosch
L’arpista Clotilde Cerdà i Bosch

Així, el lector descobrirà les vides de personatges tan diferents com una pionera de la fotografia a Barcelona –Anaïs Napoleón–, una espiritista que es deixà la vista exercint de modista –Amalia Domingo Soler–, una empresària altruista que heretà un enorme patrimoni amb només trenta anys –Emília Carles i Tolrà–, una arpista precoç amb una vida de pel·lícula que voltà arreu del món –Clotilde Cerdà i Bosch–, una pintora capaç de destacar en una escola on la resta d’alumnes eren homes –Emília Coranty i Llurià–, una industrial del tèxtil que expandí el seu imperi des de Roda de Ter fins a l’Hospitalet del Llobregat –Tecla Sala i Miralpeix– i una activista cultural que promulgà l’esport entre les dones de la societat catalana –Enriqueta Sèculi i Bastida–. Les set van fer el seu camí segons les seves personalitats, però Albertí hi troba diversos aspectes en comú, com ara la valentia per anar a contracorrent, el seu caràcter emprenedor, la preocupació pels més desfavorits, la intenció de potenciar l’aprenentatge entre la classe obrera, l’habilitat per defensar les seves idees amb bones paraules en publicacions diverses…

La pintora Emília Coranty i Llurià
La pintora Emília Coranty i Llurià

Decidides. Set dones contra corrent esdevé un document didàctic molt interessant per a descobrir set pioneres en enfrontar-se al paper tradicionalment reservat a la dona, el de procrear i tenir cura de la llar de forma exclusiva, i que van acabar convertides en exemples per a les altres dones de l’època. Elisenda Albertí potencia un discurs perfectament contextualitzat que explica amb detall les circumstàncies pròpies de cada cas; a més, l’autora hi incorpora fragments de diaris, notícies, anuncis, gravats i fotografies que mostren la importància de cada personatge en la societat del seu moment, dones d’èxit que, sense ser-ne conscients del tot, van establir les bases d’un feminisme progressista i que no han tingut el reconeixement merescut. Fins ara, és clar.

Títol: Decidides. Set dones contra corrent
Autora: Elisenda Albertí
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Data de publicació: Març 2017
ISBN: 9788472461574
Pàgines: 216 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica literaria: Muertos prescindibles, de Michael Hjorth y Hans Rosenfeld

portada_muertos-prescindibles-serie-bergman-3_michael-hjorth_201610261639

El idilio entre la novela negra de origen sueco y los lectores de medio mundo parece no tener fin. Uno de los últimos personajes en conquistar el público europeo es Sebastian Bergman, un psicólogo criminal “inteligente, de moral bastante laxa y con pocos escrúpulos” creado por Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt (responsables de Bron/Broen y de las adaptaciones televisivas de Wallander), y de quien acaba de publicarse una nueva aventura: Muertos prescindibles, la tercera entrega de la Serie Bergman (antes llegaron Secretos imperfectos y Crímenes duplicados) que reúne al protagonista con sus compañeros de la unidad de homicidios tras el hallazgo de seis cadáveres en las montañas de Jämtland.

Pero, ¿quién es Sebastian Bergman? Atrás quedan los años en los que era una auténtica celebridad, una mente brillante respetada por la sociedad sueca e imprescindible en las investigaciones más complicadas de la policía. Ahora ni siquiera su ingenio ni su atractivo resultan suficientes para ocultar su arrogancia, su egoísmo, su carácter indómito y una reputación de mujeriego a quien ni siquiera sus propios compañeros son capaces de soportar; un personaje políticamente incorrecto y de dudosa moral que tan bien encaja en el noir del siglo XXI.

Los "padres" de Sebastian Bergman, Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt, en una imagen promocional
Los “padres” de Sebastian Bergman, Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt, en una imagen promocional

Muertos prescindibles se sitúa apenas un par de meses después del desenlace de Crímenes duplicados (aunque los sucesos no están relacionados, es aconsejable leer las entregas por orden para, así, entender mejor el momento vital del protagonista), con Bergman aún de baja e intentando pasar página a lo ocurrido en el caso Edward Hinde, que todavía le atormenta. A pesar de ello, decide unirse de nuevo al equipo de Torkel Hölgrund para investigar unos asesinatos cometidos casi una década antes.

No obstante, en esta ocasión Hjorth y Rosenfeldt han ideado un relato coral en el que nadie es protagonista absoluto, ni siquiera el propio Sebastian Bergman, más preocupado en resolver sus asuntos personales que en los muertos encontrados. El esfuerzo de los autores por crear una trama complicada y sorprendente hace que la primera parte de la historia resulte un tanto lenta, con capítulos cortos en los que se van sucediendo una buena cantidad de personajes que aparentemente nada tienen que ver con ese asesinato múltiple que debería centrar la narración. Sin embargo, a medida que avanza la trama el puzle va tomando forma para desembocar en un último tramo sensacional. Así, Muertos prescindibles es una novela negra muy propia de nuestro tiempo que convence en su intento de aunar la investigación policial con los temas de carácter social, como pueden ser la siempre difícil relación padres-hijos, el problema de la inmigración en Suecia, la posible amenaza terrorista y el juego sucio de los servicios secretos en la actualidad.

Título: Muertos prescindibles
Autores: Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt
Editorial: Planeta
Fecha de publicación: Enero de 2017
ISBN: 9788408166009
Páginas: 590 páginas
Precio: 19,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica cinematográfica: Passengers, de Morten Tyldum

passengers-248x370Tras firmar el biopic sobre el matemático británico Alan Turing (The Imitation Game), el cineasta noruego Morten Tyldum prueba suerte ahora con una aventura límite en el espacio: Passengers, una entretenida propuesta galáctica, a medio camino entre el drama de supervivencia personal y la romcom más típica (esto es: chico conoce a chica inalcanzable y se las tendrá que ingeniar para conquistarla), aderezada con elementos de suspense y que se sustenta, principalmente, por la química evidente entre sus intérpretes, los taquilleros Chris Pratt y Jennifer Lawrence.

Con la Tierra agonizando a causa de su inevitable superpoblación, los protagonistas se embarcan (junto a otros 5.000 pasajeros) hacia un nuevo planeta en el que empezar de cero, un viaje de 120 años para el que deberán utilizar unas sofisticadas cámaras de criogenización. Tras una serie de turbulencias, la cámara que ocupaba el mecánico Jim Preston (Pratt) falla, por lo que este se despierta 90 años antes de llegar al destino. Desorientado, deberá luchar por su vida en solitario hasta que encuentra a Aurora Dunn (Lawrence), una joven escritora que emprendió el viaje con la finalidad de vivir nuevas experiencias que enriquecieran sus relatos.

Jennifer Lawrence y Chris Pratt, en un fotograma de la película
Jennifer Lawrence y Chris Pratt, en un fotograma de la película

Passengers se desenvuelve de forma irregular en sus casi dos horas de metraje, mucho más interesante en su primera parte, cuando Preston se encuentra cual náufrago sin esperanzas encerrado en una jaula de oro, momento en el que la película propone al espectador un dilema moral envenenado: ¿qué estaríamos dispuestos a hacer para sobrevivir a una situación desesperada o, como mínimo, para conservar algo de cordura y humanidad? Sin duda son esos los mejores momentos de este film, cuando podemos ver el declive físico y psíquico de Pratt, al borde de la más absoluta desesperación; superados el desconcierto y la soledad del principio, la aparición de Lawrence hace virar el argumento hacia la comedia romántica (citas en restaurantes o desafíos virtuales de baile a dos) que culmina en un thriller con una preocupante falta de tensión. Con todo, Passengers será recordada por un buen número de secuencias de gran belleza, como esa piscina convertida en burbuja asfixiante por la falta de gravedad o esa excursión romántica por el espacio, con los protagonistas paseando de la mano y realizando piruetas imposibles, elementos que, junto al acierto en el reparto, salvan esta correcta propuesta.

Título: Passengers
Director: Morten Tyldum
Intérpretes: Jennifer Lawrence, Chris Pratt, Michael Sheen, Laurence Fishburne, Inder Kumar, Jamie Soricelli, Vince Foster, Julee Cerda, Robert Larriviere, Barbara Jones
Guión: Jon Spaihts
País: EE UU
Año: 2016
Duración: 116 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez