Novetat editorial: El naixement, d’Elisenda Guiu

Malgrat que en els darrers mesos estem vivint uns moments molt intensos, la veritat és que la vida no s’atura per la situació política, una certesa que ha servit a la dramaturga Elisenda Guiu (Barcelona, 1974) com a inspiració per a la seva nova peça teatral: El naixement (Arola Editors), un comèdia dramàtica protagonitzada per dues germanes, una casada amb un català molt vinculat al procés i l’altra amb un madrileny força tancat de mires i amb qui acaba de tenir una filla que neix, justament, el dia del referèndum.

La vigília del referèndum sobre la independència de Catalunya neix a Madrid la filla del Jorge i l’Eulàlia. L’endemà de la bona nova, els oncles de la petita, el Jaume i la Montse, decideixen viatjar a Madrid després d’exercir el seu dret a vot a Barcelona; el Jaume, fervent independentista, no les té totes, preferiria gaudir de la jornada a la seva ciutat, però finalment accedeix als desitjos de la seva dona. Unes hores més tard, i ja a la planta de nounats d’una clínica madrilenya, els quatre personatges es retroben, un encontre en què les ideologies de cadascú marcaran la manera de relacionar-se entre ells.

La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional
La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional

El naixement no pretén ser una crònica històrica ni un tractat polític, només el pretext per endinsar-se –de manera molt convincent– en les dinàmiques de comportament social i de les emocions humanes en el seu conjunt: l’amor, el temor, la il·lusió, l’hostilitat, la rauxa, la tendresa… Guiu signa un retrat de les relacions –ja siguin de parella, fraternals, de família política…– i el delicat vincle que s’estableix entre els diferents membres d’una família a partir dels seus ideals. Així, i en paraules del sociolingüista Miquel Strubell, “els silencis aniran desapareixent, amb confessions sorprenents per part d’alguns dels personatges i, no cal dir-ho, per al lector, a mesura que l’obra arriba al seu clímax”.

Títol: El naixement
Autora: Elisenda Guiu
Editorial: Arola Editors
Col·lecció: Textos a part
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788494764301
Pàgines: 128 pàgines
Preu: 12,00 €

Anuncios

Novetat editorial: L’homenatge, de Xúlio Ricardo Trigo

Nom habitual de la ficció històrica, Xúlio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959) afegeix un nou títol al gènere amb L’homenatge (Columna), una novel·la que li ha servit, a més, per guanyar el XXI Premi Nèstor Luján. En aquesta ocasió, l’escriptor gallec presenta el seu particular retrat del modernisme, un moviment que als anys trenta, i després de les morts de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, vivia els seus darrers anys d’activitat. Així, en mans de Trigo, l’argument esdevé un merescut homenatge a “la primera generació d’artistes catalans que van situar la cultura catalana en un àmbit més global i universal”, un reconeixement que es fa evident ja des de la mateixa portada: una imatge del Cau Ferrat i el quadre “Flors desfullades”, pintat per Casas el 1894 i que a la novel·la té una importància fonamental.

El crític d’art Carles Solé arriba a Sitges (1932) amb la voluntat d’escriure un homenatge als membres del moviment modernista. Convidat per Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, s’allotjarà en un espai tan significatiu com el Cau Ferrat, escenari ideal on entrevistar-se amb els artistes i conèixer de primera mà les seves experiències. Però les intencions de Solé no són tan sinceres com semblen a priori: què vol?, quin és el seu veritable objectiu? Una venjança personal volta pel seu cap i no sembla disposat a renunciar-hi.

L'escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional
L’escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional

A L’homenatge s’hi barregen personatges ficticis amb noms reals vinculats al modernisme, però el moviment artístic és només el marc temporal que utilitza l’autor per parlar de la lluita de classes, de les pors, de l’imprevist, dels finals dels personatges i dels espais… Per a escriure la novel·la, Trigo va elaborar primer un gran esborrany, una feina de tres mesos en què hi va abocar tota la trama que aniria polint amb paciència fins al resultat final. I, com no podia ser d’una altra manera en ell, en el seu llarg procés de documentació va emprar molt la fotografia, es va dedicar a immortalitzar qualsevol espai que li servís per a imaginar l’acció, imatges que no sempre recuperava quan escrivia perquè, per a aquest escriptor/fotògraf, “el més important és mirar a través del visor i enquadrar”.

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788466423021
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 19,50 €

Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘Asja. Amor de dirección única’.

Fascinada pels noms menys coneguts del passat i obsedida a recuperar-ne la història, Roser Amills (Algaida, 1974) ha fixat la seva atenció en Asja Lacis, una dona a qui molts van voler relegar exclusivament al paper gairebé decoratiu d’amant del filòsof Walter Benjamin. Per a l’escriptora mallorquina, però, va ser molt més que això, i ara pretén situar-la al lloc que realment li correspon amb Asja. Amor de dirección única, una novel·la que arriba a les llibreries en un acurat volum gràcies a l’encertada feina de l’editorial Comanegra. Culturalia ha volgut parlar amb ella per descobrir què la va seduir de la figura d’Asja Lacis i d’aquesta història d’amor, de constants anades i vingudes, entre dos personatges tan intensos.

Vas començar aquest relat a principis dels anys 90. ¿Com descobreixes Asja Lacis?

El pare del meu primer fill em va descobrir a Walter Benjamin, vaig començar a llegir la seva obra i el que s’havia escrit sobre ell, i l’Asja em cridava l’atenció perquè era un misteri, l’acusaven d’haver estat una dona perillosa que l’havia portat pel mal camí. Vaig fer un intent d’escriure sobre Benjamin perquè m’interessava moltíssim, però sempre acabava apareixent ella, així que ho vaig deixar reposar. I fa uns tres anys, amb La bachillera acabada de publicar, estava començant una nova novel·la que se’m resistia (és la que tinc en marxa ara), vaig parar i, com a distracció, vaig tornar a Benjamin, a repassar les fitxes que havia escrit quan encara anava a la universitat, i vaig veure que hi tenia l’esquema de la novel·la. M’hi vaig ficar de ple i vaig descobrir coses meravelloses d’una dona que em va entusiasmar, no feia altra cosa que investigar sobre l’Asja, com més ho feia, més em fascinava, i el resultat d’aquell procés és aquesta novel·la.

A Asja. Amor de dirección única, la protagonista mira enrere per recordar la seva història d’amor amb el filòsof Walter Benjamin, l’altre protagonista de la novel·la, un amor a primera vista.

Aviat vaig entendre que havia estat una grandiosa història d’amor i no volia inventar-me més del necessari: vaig buscar molta informació, documentació privilegiada, cartes, per ser fidel a la realitat. La meva dificultat, però, era com explicar-ho sent una història real, i vaig trobar el camí fent que rememorés aquell passat, era la manera més intensa i bonica d’explicar una història d’amor: quan mirem enrere ens adonem de la transcendència d’aquella relació en la nostra vida. Evidentment, la memòria juga males passades i canvia coses, apareixen dubtes, però m’agradava que l’Asja posés en dubte el que va fer, el que recorda, el que va fer Walter Benjamin, el que recorda que li va explicar el filòsof sobre ell mateix, i aquí es crea un joc que a mi m’ha fascinat sempre: ¿què és real, el que recordem o el que recorden els altres, aparentment més objectius? S’estableix un joc que té molt a veure amb la història, i durant uns mesos em vaig sentir com si estigués viatjant amb l’Asja, tant en el seu viatge de Berlín a Moscou com en el seu viatge cap el passat. I va ser molt intens.

Des del primer moment, l’Asja exerceix una gran influència sobre Benjamin: li descobreix el comunisme, li va presentar Bertolt Brecht, amb ella va intentar guanyar sentit de l’humor, va canviar el seu estil narratiu. Creus que ella era conscient del seu poder?

Sí, perquè ja des de la seva vocació, que era el teatre com a font de reivindicació, treballava en la clandestinitat amb nens del carrer i els ensenyava que el teatre funcionava com a teràpia i com a manera de progressar socialment; era una mena de “treballadora social de la intel·lectualitat”, i, tot i la seva modèstia, mantenia una actitud que semblava que no interferia, però guiava els nens fent-los creure que era un joc o un pacte educatiu, canviant-los la vida: un nen que viu al carrer i passa gana pot acabar sent un criminal, i ella els reconduïa d’una manera subtil aprofitant el seu potencial. Així, quan es troba amb Brecht, Benjamin i tants altres, ella exercia de motivadora, els feia veure les coses d’una altra manera, seguint els preceptes que predicava. I penso que a Benjamin el veu com un nen burgeset una mica perdut, i va decidir espavilar-lo: no era gens dogmàtica, però en la seva manera de parlar-li, de donar-li algun toc d’atenció, li descobreix altres maneres de pensar. Ell se’n va adonar, i això el va acabar d’enamorar d’ella, fent del seu un amor no només apassionat i carnal, sinó també un amor intel·lectual, que és l’amor veritablement profund i més difícil d’oblidar.

Benjamin ho va fer tot per ella, fins i tot renunciar als seus principis, es va divorciar per casar-se amb ella, però res no va funcionar. ¿Entens que el lector pugui sentir més simpatia per ell que per l’Asja?

A vegades llegeixes un llibre en unes circumstàncies de la teva vida i prens partit per un personatge o per un altre, però si l’agafes uns anys després potser canvies d’opinió. Per això crec que l’opinió dels lectors dependrà molt del seu estat d’ànim; el que sí puc dir és que amb aquest llibre coneixem una manera de ser dona, com va ser l’Asja, que pot generar debat, ser dona en aquesta època i d’aquesta determinada manera no era tan senzill com pot semblar: hi ha gent que la pot assenyalar amb el dit o criticar-la per prejudicis, per maneres d’entendre el que ella mateixa intenta explicar. Hi ha gent que m’ha dit que li cau bé, altres que no i prefereixen Walter Benjamin, hi ha qui diu que ell els posa nerviosos o que no coneixien aquesta faceta… La gràcia és que durant el llibre veus els personatges des de diferents prismes, tu mateix canvies d’opinió sobre si el bo és ell i la dolenta és ella.

Però ell canvia la seva manera de ser per ella.

Això no és del tot cert perquè Benjamin havia de fer el canvi igualment, vivia en una situació hipòcrita: estava casat però no tenia bona relació amb la seva dona, sense veritable vocació de pare prototípic d’aquella època, dels que treballaven per mantenir la família, volia continuar investigant com un estudiant etern, i ella és el detonant, el pressiona a voler fer aquelles coses per ella, però veritablement ell les acaba fent per si mateix. I fins i tot hi ha coses que ella també li demana i que decideix ignorar-les, com ara salvar-se. Per això no saps si una persona arriba a la teva vida per fer-te-la canviar, o aquella persona arriba perquè tu ja estàs canviant i ella només n’és un símptoma o una evidència. El que sí que és cert és que hi ha un abans i un després de que el Walter conegui a l’Asja i l’Asja al Walter, i ara veient-ho, així en passat, podem arribar a totes aquestes conclusions. Però, com bé sabem, la vida no és mai tan senzilla, no podem pretendre que les coses passen per un únic motiu, és un conjunt de circumstàncies.

L’Asja és un personatge poc conegut: tot i que va deixar escrites les seves memòries, en elles no parlava ni de Walter Benjamin ni del gulag. ¿Documentar-te per escriure aquest llibre ha estat un procés senzill?

No, al principi només trobava referències molt parcials, i em vaig enfadar perquè molts acadèmics repetien una visió simplista d’ella: que era una bolxevic russa que coneix Walter Benjamin a Capri el 1924, el mateix que havia escrit Gershom Scholem a Història d’una amistat, on explica les cartes que va intercanviar amb Benjamin, però si les llegies amb deteniment ja hi trobaves moltes altres dades. I vaig començar a investigar fonts més difícils de consultar a Letònia, a arxius russos (amb l’ajuda del traductor de Google per comprovar el nivell de la traducció que s’havia fet), algun petit homenatge que li havien fet per la via del teatre del proletariat per a nens, algun article seu, així va ser com vaig començar a trobar el gruix de coses veritablement importants, i encara em va sorprendre més que no s’hagués publicat res amb cara i ulls sobre una dona com ella i la seva visió del teatre, amb un mètode propi basat en la improvisació. Fins ara hi havia molt poca cosa, i ho he intentat compilar en aquesta novel·la.

El títol del llibre, ‘Amor en dirección única’ no és casual. ¿Per què el vas triar?

És una picada d’ullet a aquells que han llegit a Walter Benjamin perquè un dels seus llibres fonamentals és Calle de dirección única, el va escriure per a ella, amb el sentit de l’humor que li havia suggerit, és una obra estranya que fa en un moment en què està col·lapsat, l’escriu molt ràpid, amb moltes ganes, i el dedica a l’Asja. De fet, viatja a Rússia per entregar-li el primer exemplar quan està a punt d’editar-se. És molt emocionant, molt romàntic, li dedica perquè ella “es la arquitecta de mi calle de dirección única”, i mentre escrivia aquesta novel·la em voltava pel cap que els dos se sentien abocats a un amor sense sortida (ell estava casat, ella volia ser lliure); era una relació molt difícil, com els carrers sense sortida, però ells continuaven allà, fent tot el que podien, com per exemple aquest llibre meravellós, el recomano a qui no l’hagi llegit perquè gairebé és poesia, petites píndoles que transmeten l’univers de Walter Benjamin d’una manera poc acadèmica però molt profunda, i amb temes que avui dia són més moderns que mai. Per això he volgut posar aquest subtítol (Amor de dirección única), perquè ho resumeix tot.

Preguntada per Bertolt Brecht sobre el seu pas al gulag (1938-1948), l’Asja només diu que va ser “l’hivern més llarg de la seva vida”, una experiència desoladora que li va fer perdre l’encís per les idees marxistes. Com sobreviu a aquells anys? ¿Podríem dir que el teatre li va salvar la vida?

Sí, això mateix. Investigant sobre el gulag vaig plorar molt, va ser terrible perquè en el seu cas, la imatge era la que tenim dels camps de concentració, però sempre amb un metre i mig de neu com a mínim, per això em permeto fer-li dir que és l’hivern més llarg de la seva vida, de deu anys; que t’enviessin a un gulag era una condemna a mort, la mitjana de supervivència era de dos a cinc anys. Ella sobreviu perquè observa que els vigilants acaben sent també presoners: havien de fer els mateixos horaris, passar el mateix fred, en ocasions la mateixa gana, física, però també espiritual. Aleshores, l’Asja proposa organitzar un equip de teatre, ho accepten amb reticències, i és converteix en un èxit que significava una estona d’esbarjo dins del malson. Amb cert sentiment de culpa, però, perquè sap que el grup rebia uns beneficis, una miqueta més de menjar, feien feines menys dures per poder sobreviure i continuar fent teatre. Això és terrible, és molt poètic però no oblidem que també és duríssim, l’Asja va sobreviure en unes condicions terribles, per això a les seves memòries decideix no parlar d’aquesta època tan dura, i ho fa per dos motius: per sentiment de culpa, perquè ella s’havia salvat mentre altres havien mort, i per por a represàlies per explicar la veritat d’aquella salvatjada.

Les teves dues darreres novel·les estan protagonitzades per dues dones excepcionals i admirables: Leonor, aquella batxillera de finals del XVIII i principis del XIX, i Asja Lacis. ¿Què tenen en comú aquestes dues dones?

Són dones reals que, en el seu moment, no van poder explicar la seva història per manca de receptors, pioneres en la seva època i en la seva faceta: la Leonor perquè va muntar una escola, va posar la cultura, els llibres, l’educació, per sobre de qualsevol altra inquietud, amb una vida tràgica però molt enriquida per aquesta decisió tan bonica; i el cas de l’Asja és similar, però en un altre context. A més, ningú havia explicat les seves històries de veritat, i crec que la meva vocació deu ser aquesta: donar veu a qui no ha tingut l’ocasió de fer-ho en la seva època, i confio que, ara que estem més evolucionats i som més tolerants i receptius, podrem valorar-ho i rebre-ho; també és una manera de reconèixer la seva feina. Vull que les històries de dones importants es reconeguin a nivell institucional i social, sovint es diu que hi ha poques dones que hagin fet coses, però el cert és que, malgrat que hi ha poques històries explicades de dones que hagin fet coses, ser-hi sí que hi son.

Dèiem al principi d’aquesta entrevista que portes vint-i-cinc anys amb l’Asja en la teva vida. Què n’has après, d’ella? ¿Què t’ha aportat aquest personatge?

He après que la seva única equivocació va ser confiar en una idea, el comunisme inicial, un comunisme intel·lectual que ella es va creure. Com a societat ens hauríem d’aplicar la idea de no creure’ns mai les idees massa radicals, que exclouen els altres o generen una actitud de guerra o de militància sense pensar. L’Asja era molt intel·ligent però va pecar d’entusiasta, potser per la seva joventut inicial, va creure en aquella utopia que era el primer comunisme, i al final de la seva vida se n’adona de que tot havia estat una trampa, que el totalitarisme i la manca de respecte per les vides humanes s’havia imposat. En aquest sentit, l’aprenentatge ha de servir per a que no tornin a passar aquestes coses, que siguem persones raonables, pensar quins interessos hi ha al darrera de cada notícia i aprendre del que ja ha passat en la història, que justament és el que ens pot ajudar. La Segona Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió, van passar coses que no havien passat mai en la història sobre la societat civil, i hauríem d’evitar que no tornin a passar, cal que aprenem del seu error, ni l’Asja ni Benjamin podien fer altra cosa, però ens van avisar del que estava passant a Europa i arreu del món. I, com dic al final del llibre: fem que el que ells van intentar ensenyar-nos a les generacions futures no sigui en va.

Títol: Asja. Amor de dirección única
Autora: Roser Amills
Editorial: Comanegra
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788417188023
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

 

Sorteo: 3 entradas dobles para el estreno de ‘Che Malambo’ en el Teatro Auditorio de San Lorenzo del Escorial

PROMOCIÓN FINALIZADA

Ganadores:

Inmaculada Martín Cordero
Paloma Moreno Ruiz

Culturalia en colaboración con entradasymás te ofrece 3 entradas dobles para asistir al estreno de Che Malambo en el Teatro Auditorio de San Lorenzo del Escorial.

Te invitamos el próximo sábado 4 de noviembre al estreno de Che Malambo en el Teatro Auditorio de San Lorenzo del Escorial a las 19:30 horas.

“La compañía de hombres argentinos Che Malambo presenta un brillante espectáculo de música y percusión para el escenario contemporáneo. El Malambo es una danza exclusiva de los hombres, que comenzó en el siglo XVII como duelos competitivos que ponían a prueba la agilidad, fuerza y destreza de los participantes. Ahora, los bailarines emocionan al público mediante precisos movimientos de pie y zapateos rítmicos, la percusión de los bombos y el canto y el silbido de las boleadoras (lazos con pequeñas piedras en los extremos). Su zapateo está inspirado en el galope de los caballos en la Pampa. Che Malambo nace del corazón de la tradición del gaucho argentino, y ahora apasiona al público de todo el mundo con este nuevo espectáculo creado por el director y coreógrafo Gilles Brinas“.

Para participar en el sorteo debes:

•    Hacer un “Me gusta” en la página de Facebook de Culturalia o seguirnos en Twitter.
•  Enviar un mail a concurso_culturalia@hotmail.es antes del miércoles 1 de noviembre a las 20:00 horas. En el asunto del mensaje has de indicar Concurso “Che Malambo” y en el correo has de indicarnos tu nombre completo y tu número de móvil.

De esta forma podrás participar en el sorteo de 3 entradas dobles para asistir al estreno de Che Malambo en el Teatro Auditorio de San Lorenzo del Escorial el próximo sábado 4 de noviembre a las 19:30 horas.

“El nombre del ganador aparecerá publicado en nuestro blog”

Crítica literaria: Silencios inconfesables, de Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt

El primer objetivo de cualquier escritor es lograr que sus personajes seduzcan a los lectores. Una vez conseguido, el siguiente paso es intentar que ese éxito permita crear una saga propia con la que fidelizar a esos seguidores, algo que vieron muy claro la dupla sueca formada por Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt cuando dieron forma a Sebastian Bergman, ese psicólogo mujeriego y poco empático que trabaja con la Unidad Nacional de Homicidios y que ahora llega a nuestras librerías con su cuarto episodio, Silencios inconfesables (Planeta), una novela que mantiene el buen nivel de las anteriores entregas, aunque probablemente sea en esta ocasión en la que se evidencia la mejor y peor versión del protagonista, el lado más humano –con su trato, delicado y gentil, a la niña superviviente– frente al más mezquino –al admitir que el final dramático de Muertos prescindibles supuso para él un molesto ‹‹engorro››.

Hjorth & Rosenfeldt presentan un relato en el que los silencios son quizás mucho más importantes que las palabras, mutismos que no solo afectan a la pequeña Nicole, la testigo que enmudece para sobrevivir al depredador que la acecha sin descanso: los hechos sucedidos en la anterior entrega de la saga dejaron lastrados sentimentalmente a los personajes, aquejados ahora de silencios difíciles de romper; de esta manera, la relación entre Vanja y Sebastian ya no es tan fluida (la distancia con sus padres es todavía mayor), Torkel y Ursula se resisten a afrontar los hechos sucedidos en el apartamento de Bergman, e incluso Billy tiene problemas para confesar sus deseos íntimos a su chica.

Los escritores Hans Rosenfeldt y Michael Hjorth, en una imagen promocional

Así, con los miembros de la unidad distanciados y sin actividad, la llamada de Erik Flodin, responsable de la policía de Torsby, solicitando su ayuda en un caso de asesinato múltiple (con cuatro muertos, dos de ellos niños) es recibida como una verdadera bendición. Sin embargo, pronto comprobarán que la misión será más complicada de lo que esperaban: deberán medir sus fuerzas con un asesino que hará todo lo posible por acabar la tarea que empezó –‹‹Uno hace lo que debe hacer››, repetirá una y otra vez, a modo de mantra–, esto es, atrapar a la niña que escapó justo a tiempo. Y en el camino, el equipo descubrirá que, a menudo, la naturaleza del ser humano es más salvaje de lo que nunca pudieron imaginar, mientras que los vecinos de la población esconden mucho más de lo que cuentan.

Una vez más, en la Serie Bergman es tan importante la trama policíaca para descubrir al asesino como todo lo que les sucede a los miembros del equipo; además, a diferencia de Muertos prescindibles –donde el personaje principal se convertía en una pieza más dentro de una estructura coral–, aquí crece el protagonismo de Sebastian y sus singulares métodos como psicólogo para ayudar a Nicole, a quien tutelará como hubiera hecho con su hija si aquel tsunami de 2004 no se hubiera interpuesto entre ellos.

Silencios inconfesables es todo un ejemplo de buena novela policíaca actual, de ritmo ágil y con las dosis imprescindibles de tensión y misterio, una nueva ocasión para disfrutar de un personaje de gran carisma y su facilidad para atraer problemas y salir airoso de ellos, y con un último tramo narrativo donde, como no podía ser de otra manera, no faltarán algunos giros sorprendentes que noquearán al lector más perspicaz, además de incluir un final que abre un nuevo universo de tramas para la siguiente entrega, en la que las relaciones entre los miembros de la Riksmord no podrán ser como lo fueron antaño.

Título: Silencios inconfesables
Autores: Michael Hjorth y Hans Rosenfeldt
Editorial: Planeta
Fecha de publicación: Septiembre de 2017
ISBN: 9788408175216
Páginas: 558 páginas
Precio: 19,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

 

Publicació: Història d’un matrimoni, de Geir Gulliksen

Fa uns mesos naixia Les Hores, una editorial que pretén publicar aquells llibres que parlin de ‹‹la vida, les relacions, el pas del temps, volem fer reflexionar el nostre lector perquè creiem en la literatura que et fa pensar, descobrir, replantejar-te coses…››, tal i com afirmava l’editora Maria Sempere (podeu llegir l’entrevista aquí). Com no podia ser d’una altra manera, el seu segon títol manté aquesta línia editorial: Història d’un matrimoni serveix a l’escriptor noruec Geir Gulliksen (Kongsberg, 1963) per posar-se en la pell d’un home que intenta entendre per què el seu matrimoni s’ha trencat, quan ell i la seva dona s’estimaven d’una manera tan sòlida, retratant les contradiccions de l’amor d’una manera honesta, integral i directa, i evitant els clixés comuns.

En Jon i la Jiminy formen una parella oberta i sòlida, d’aquelles que semblen fetes l’un per l’altra i amb la convicció que sempre estaran junts. Tots dos basen el seu matrimoni en la sinceritat i la llibertat individual, però l’aparició d’en Herald, company de professió de la Jiminy, farà que es distanciïn, relegant el marit a un discret segon pla. Quan comprèn que ella ha passat pàgina a la relació, en Jon decideix reflexionar sobre si mateix i sobre ella, recordant la vida que van compartir i intentant comprendre què és l’amor i el gran impacte que té en les seves vides.

L’escriptor Geir Gulliksen, en una imatge promocional

Publicada a Noruega la tardor de l’any 2015, Història d’un matrimoni mostra una parella moderna amb els papers intercanviats i que no vol exercir un rol convencional; el lector hi trobarà un retrat poc comú de la dinàmica d’una relació duradora, la proximitat, la comunitat i la intimitat, però també d’una distància que creix entre la seguretat i la llibertat. La novel·la va significar un èxit de crítica i públic rotund per a Geir Gulliksen, a qui els crítics van valorar la forma en què mostra la intimitat de la parella de forma explícita, s’endinsa en el que és més privat i, alhora, tan decisiu en les relacions. Traduïda a onze idiomes, aquesta encertada història sobre el món de la parella va ser nominada a premis tan prestigiosos com el Norwegian Critics‘ Prize for Literature 2015 i el The Nordic Council Literature Prize 2016, entre d’altres.

Història d’un matrimoni es presentarà el proper dimecres, 18 d’octubre, a la Llibreria Laie (C/Pau Claris, 85, de Barcelona), en un acte que comptarà amb la presència de l’autor i que conduirà l’escriptora i periodista Empar Moliner.

 

Títol: Història d’un matrimoni
Autor: Geir Gulliksen
Editorial: Les Hores
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788494677502
Pàgines: 164 pàgines
Preu: 16,90 €

Novetat editorial: Asja. Amor de dirección única, de Roser Amills

Imprimir

Després de descobrir-nos Leonor, l’heroïna rebel que va viure a contracorrent de les idees habituals a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX (La bachillera, publicada l’any 2016 per l’Editorial IFEELBOOK), Roser Amills (Algaida, 1974) torna a la càrrega revisant la biografia d’una altra dona real i poderosa: Asja Lacis (Letònia 1891 – Riga 1979), ara protagonista de la seva darrera novel·la, Asja. Amor de dirección única, un relat apassionant en què recupera les vivències de qui fou coneguda per haver estat amant del filòsof Walter Benjamin, però a qui l’escriptora mallorquina vol fer justícia i atorgar el lloc precís que li correspon dins la Història.

La directora de teatre letona Asja Lacis torna a Berlín (1955) per deixar enrere els deu anys que ha passat tancada en un camp de treball de Kazakhstan. Allà es retrobarà amb el seu vell amic Bertolt Brecht, qui es veurà obligat a comunicar-li la mort de l’amor de la seva vida: Walter Benjamin. En aquell instant, al seu cap tornaran vells records que creia oblidats, moments agredolços que va viure al seu costat, contradiccions sobre l’amor lliure en una època de llibertats minvades, pensaments que intentaran explicar com una personalitat pot resistir les majors atrocitats i sucumbir davant d’un carrer sentimental sense sortida.

L’escriptora Roser Amills torna a les llibreries amb la història d’Asja Lacis

Amills confessa que l’origen d’aquesta novel·la (la quarta que publica) es troba a principis dels anys noranta, quan va començar a escriure aquest relat malgrat que la seva relació amb Benjamin era gairebé desconeguda; a més, no hi havia massa informació sobre una dona que va ser molt més que una anècdota en la vida d’un home savi: pensadora d’alt nivell, directora de teatre clandestí, bolxevic convençuda i supervivent dels gulags russos, on va passar deu anys internada després de ser detinguda pel KGB. La seva fascinació per Asja va fer que tots aquests anys investigués la seva vida, però l’empenta final al llibre va arribar fa un parell d’anys, quan es va topar amb José Francisco Yvars, expert en la figura de Benjamin i que intuïa que, en realitat, aquella va ser una espia russa.

La publicació d’Asja. Amor de dirección única farà que l’agenda de la mallorquina s’atapeeixi una mica més del que ja és habitual, amb diverses presentacions programades per a les properes setmanes en llibreries de Girona, Mallorca i Vallderoures. La primera, però, serà a Barcelona el proper 19 d’octubre a la Nau Comanegra, una data triada amb tota la intencionalitat: aquell mateix dia, però de l’any 1891, naixia Asja Lacis, un personatge que no pot restar més temps en l’oblit.

 

Títol: Asja. Amor de dirección única
Autora: Roser Amills
Editorial: Comanegra
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788417188023
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 18,00 €

Novedad editorial: Daño de Dioses

A finales de este mes se publica la novela ilustrada Daño de Dioses, una historia de ciencia-ficción y aventuras ideada por el cordobés Luis Barquero Lanti en la que ha contado con la ayuda del escritor venezolano John Manuel Silva, autor de Afrodita C.A. y otras empresas fracasadas.

La novela, que también ha contado con la colaboración en el aparato de ilustraciones de la diseñadora gráfica Mary Peñas, conocida como Lady Dot (http://www.ladydot.es/), nos presenta una space opera en la que falsos dioses, razas ancestrales, profetas y guerras interestelares definirán el futuro de la galaxia. La historia está basada en un cómic inacabado del autor y su argumento mezcla diversos géneros, épocas y escenarios.Daño de dioses_2

El libro, que supone el estreno de Barquero Lanti en el ámbito de la novela, se podrá adquirir en formato físico o ebook en la tienda propia de los editores y en tiendas online como Amazon y Google Play Store.

Os dejamos, aquí, con un anticipo de la novela, para que vayaís haciendo boca…

“En la galaxia existe una raza de seres superiores que simulan ser dioses. Se nutren en secreto de la energía que producen otros seres conscientes; concretamente, se alimentan de la fe. Lo hacen como parásitos de todas las civilizaciones auto conscientes, de diferentes galaxias del universo, adaptando sus modos y formas de extraer este alimento a la cultura de los habitantes de esos lugares.
Los profetas de las religiones existentes en la Tierra eran seres creados por ellos, híbridos o quimeras con una misión: canalizar la energía de la fe para alimentarse; a cambio, les instruían en formas de convivencia y estabilidad. Vías para una existencia completa y placentera Mediante este trueque hacían creer a los humanos y otras civilizaciones que sus cortas vidas tenían sentido”.

Lee los primeros capítulos: http://danodedioses.com/prologo/
Facebook: https://www.facebook.com/DanoDeDioses/

Título: Daño de Dioses
Autores: Luis Barquero Lanti y John Manuel Silva
Ilustraciones: Mary Peñas (Lady Dot)
Género: Ciencia Ficción y aventuras
Páginas: 150 (aproximadas)

 

Novetat editorial: ‘Infàmia’ i ‘Desclassificats’, de Pere Riera

En la seva decidida voluntat de recuperar els textos teatrals contemporanis, la col·lecció Dramaticles (fruit de la feina conjunta entre l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre) acaba de publicar en un sol volum dues de les obres més prestigioses de Pere Riera (Canet de Mar, 1974): Infàmia i Desclassificats, representades amb èxit a la sala barcelonina La Villarroel els anys 2016 i 2011, respectivament. Aprofitant La Setmana del Llibre en Català, l’editorial va voler fer-ne la presentació oficial amb una xerrada amb l’autor conduïda per Carles Batlle, i en què van participar altres noms de la col·lecció, com David Plana (Els encantats), Llàtzer Garcia (La pols) i Josep Maria Miró (La travessia).

A Infàmia (Premi de la Critica 2016), Riera reflexiona sobre la vocació i l’ambició a partir de la trobada de quatre actors de dues generacions diferents: una actriu veterana retirada de l’escena treballa com a coach de dos joves intèrprets que viuen la professió de maneres molt diferents; paral·lelament, l’actriu haurà de decidir què fer amb la proposta del quart protagonista, un actor d’èxit que pretén que torni a l’escenari. Pel que fa a Desclassificats, un text centrat en l’ètica periodística, els abusos del poder i la integritat dels propis ideals, l’autor proposa un cara a cara entre una prestigiosa periodista i el president del govern, implicat en un delicte monstruós; en aquest enfrontament, a més, hi jugarà un paper important el secretari de premsa del president, capaç de provocar els dubtes i la confusió en l’entrevistadora.

L’escriptor Pere Riera (segon per l’esquerra), durant la presentació a La Setmana del Llibre en Català

Considerat deixeble de Josep Maria Benet i Jornet i comparat amb reconeguts noms del teatre del país, com ara Jordi Galceran, Pere Riera és un dels dramaturgs que ha irromput amb més força en l’escena catalana dels darrers anys, motiu suficient per a recuperar aquestes peces, decisives en la seva trajectòria teatral i que van ser escrites amb deu anys de diferència: Desclassificats fou un exercici de classe necessari per a llicenciar-se a l’Institut del Teatre, mentre que Infàmia va aparèixer quan ja estava professionalitzat i a partir d’un encàrrec de la directora de La Villarroel, Tania Brenlle; segons Riera, aquestes dos textos publicats conjuntament funcionen com “un viatge que va des de la inconsciència a la consciència”.

A la presentació del volum, Carles Batlle es va mostrar feliç de tenir una col·lecció de teatre com Dramaticles, pensada principalment per “donar veu als autors vius de casa nostra”, però sense que això signifiqui oblidar els clàssics. Per la seva part, Riera va admetre que escriu els seus textos amb la idea de representar-los en un escenari i no per ser llegits, i ho comparava amb la partitura que escriu un músic per a què després els instrumentistes la facin seva: “Em fa il·lusió i, alhora, em fa pudor pensar que algú, a part de mi mateix i dels que han format part de l’obra, llegirà aquesta partitura que jo havia escrit per a mi sense pensar que podria sortir de l’àmbit de casa meva”. Sigui com sigui, el volum ja és a les llibreries, motiu suficient per a felicitar-nos tots plegats perquè, en paraules de Josep Maria Miró, “Quan es presenta un llibre és una festa; quan es presenta un llibre de teatre, un miracle”.

 

Títol: Infàmia i Desclassificats
Autor: Pere Riera
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Setembre 2017
ISBN: 9788416605927
Pàgines: 192 pàgines
Preu: 14,00 €

 

Crítica literaria: La brigada de Anne Capestan, de Sophie Hénaff

El policiaco es un género que suele tomarse muy en serio a sí mismo, así que siempre es una excelente noticia encontrar una novela que, a la intriga habitual, añada con acierto buenas dosis de humor. Ese es el caso de La brigada de Anne Capestan, el debut literario de Sophie Hénaff (Les Sables d’Olonne, 1972), una escritora única capaz de convertir, contra todo pronóstico, a una serie de personajes denostados por sus compañeros de la policía parisina en una brigada de éxito. En su propuesta, Hénaff rechaza recrearse en la violencia que tanto gusta a algunos de sus colegas; ella prefiere emular el estilo de los relatos clásicos que devoraba en su niñez, en el que el misterio era un ingrediente más, junto al humor, la ternura y la simpatía que los personajes despertaban en los lectores, y la verdad es que el cóctel le ha funcionado mejor que bien: este primer libro se convirtió en un éxito en Francia, donde acumuló premios tan prestigiosos como el Polar en Séries 2015, el Arsène Lupin de Literatura Policiaca o el Premio a la mejor Novela Negra Francófona del Salon du Polar, galardones que consagraron definitivamente la fórmula Hénaff.

El punto de partida de esta historia quizás suene algo tópico: una agente es apartada de sus funciones tras una intervención que acabó con el sospechoso muerto. Esa policía es Anne Capestan, la estrella de su generación, con una carrera brillante en la Brigada contra el Crimen Organizado y en la de Menores, pero a quien una bala de más había relegado al más absoluto ostracismo. Tras seis meses suspendida, su mentor le ofrece un nuevo cargo: liderar una brigada de reciente creación, un equipo que trabajará en casos que quedaron pendientes de resolución y en el que acabarán sus días aquellos policías que han sido repudiados por sus compañeros por ser borrachos, chivatos, ludópatas, cenizos, vagos…

La escritora Sophie Hénaff, en una imagen promocional

Esa especie de pandilla basura, arrinconada en un piso destartalado de la calle de Les Innocents de París, deberá vencer las primeras reticencias para resolver dos casos: el estrangulamiento de una anciana en 2005 y el asesinato de un hombre en 1993. Capestan se erige en la figura perfecta para liderar a un grupo de marginados que se rebelan a su funesto destino, ella sacará lo mejor de cada personaje y conseguirá que entre ellos se establezca una solidaridad insólita. De esta manera, Hénaff, muy hábil en sus descripciones, consigue evolucionar la trama policiaca original en una espléndida historia de amistad, solidaridad y redención en la que se intuye, además, un claro mensaje de justicia poética.

Con La brigada de Anne Capestan se inicia una trilogía centrada en esa comisaria carismática que es Capestan; desde el pasado mes de mayo podemos leer la continuación, Aviso de muerte, y, mientras trabaja en la última entrega, Sophie Hénaff ya puede celebrar que su protagonista tendrá una adaptación televisiva: el canal francés France 2 se ha hecho ya con los derechos para producir una serie de seis episodios basados en esta policía que no deja de dar alegrías a su creadora y a los lectores que ya la han descubierto.

 

Título: La brigada de Anne Capestan
Autor: Sophie Hénaff
Traducción: María Teresa Gallego Urrutia, Amaya García Gallego
Editorial: Alfaguara
Fecha de publicación: Abril de 2016
ISBN: 9788420419466
Páginas: 301 páginas
Precio: 18,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

A %d blogueros les gusta esto: