Archivo de la etiqueta: thriller

Crítica literaria: El extraño verano de Tom Harvey, de Mikel Santiago

Con septiembre a la vuelta de la esquina y el estío languideciendo irremediablemente, es un buen momento para hacer balance de los libros que los lectores han devorado en sus vacaciones y otorgar el (honorífico) premio de “novela del verano”. Muchas podrían competir en esta categoría, pero para mí, la que será sin duda la novela estival del 2017 es El extraño verano de Tom Harvey, de Mikel Santiago (Portugalete, 1975), un thriller inquietante convertido en una verdadera gozada para los lectores del género gracias a ese argumento que lo emparenta con los relatos clásicos de Agatha Christie: un suicidio con sospechas de asesinato y varios personajes alrededor con motivos más que suficientes para desear la muerte de la víctima.

El escritor vasco confiesa que la trama surgió revisando una libreta donde suele apuntar ideas que le servirán en el futuro; ahí encontró una frase que significaría un punto de partida perturbador: “Un amigo que llama, no cojo la llamada y al día siguiente está muerto”. En la novela, Tom Harvey es quien recibe la llamada del que fue su suegro, Bob Ardlan, pero decide no responder sin imaginar que acaba de desperdiciar la última ocasión de hablar con él. Un par de días después es Elena, su ex, la que comunica a Harvey el suicidio de su padre; decidido a estar a su lado y, de paso, intentar reconquistarla, Tom emprende el viaje al sur de Italia, desconocedor del peligro al que se enfrentará.

El escritor Mikel Santiago, en una imagen promocional

Una vez más, Santiago otorga el protagonismo del relato a un músico, en esta ocasión un saxofonista especializado en jazz que malvive en Roma tocando en tugurios y complementando sus ingresos como guía en la ciudad. Esta pasión musical de Harvey es uno de los puntos fuertes de la historia, en la que constantemente aparecen temas que remiten a los grandes nombres del género, como John Coltrane, Duke Ellington o, por supuesto, Chet Baker, entre otros, por lo que el lector más curioso podrá disfrutar, en paralelo a la narración, de una magnífica banda sonora no oficial.

El extraño verano de Tom Harvey significa un paso adelante en la carrera de su autor, que abandona el thriller psicológico que tan bien le funcionó en sus dos primeros libros (La última noche en Tremore Beach y El mal camino, ambas excelentes) para jugar con éxito al quién-lo-hizo, donde otorga el peso de la investigación a un antihéroe que, a base de sustos y golpes, muy pronto comprenderá que le viene grande: él es un tipo como cualquier otro, sin demasiada suerte en su día a día, pero que confía que, si descubre algo, recuperará a su gran amor; nada importa que no tenga verdaderas aptitudes detectivescas, ni que ignore hasta qué punto deberá arriesgar su vida. Él se convence de que tiene una misión, y hará lo imposible por cumplirla, aunque deba enfrentarse a un buen número de sospechosos del entorno de Bob Ardlan, antiguo fotoperiodista reciclado en acaudalado pintor de fama mundial.

Además, la novela ratifica a Mikel Santiago como un escritor hábil y de mente perversa, especialmente dotado para transmitir la tensión de la acción al lector y capaz de transformar un lugar idílico, auténtico remanso de paz y tranquilidad –esa costa de Tremonte refugio de artistas y millonarios– en el escenario de diversos asesinatos escabrosos, luz frente a oscuridad, bondad frente a maldad. Por todo ello, si aún no la han leído, háganme caso: denle una oportunidad a El extraño verano de Tom Harvey. No les defraudará.

 

Título: El extraño verano de Tom Harvey
Autor: Mikel Santiago
Editorial: Ediciones B
Fecha de publicación: Mayo de 2017
ISBN: 9788466661058
Páginas: 495 páginas
Precio: 20,00 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Anuncios

Crítica literària: El llibre dels miralls, d’E. O. Chirovici

Convençut que la memòria és un element fràgil que sovint sucumbeix a les trampes de la ment, E. O. Chirovici (Fagaras, 1964) va imaginar un thriller singular que s’allunyés dels mecanismes habituals del gènere: El llibre dels miralls, una novel·la de suspens psicològic amb un assassinat com a punt de partida que ell utilitza per a demostrar la capacitat de la ment a l’hora de manipular els nostres records. D’aquesta manera, l’escriptor romanès planteja, en la que és la seva primera novel·la escrita directament en anglès, un interessant repte al lector: esbrinar qui va ser el responsable de l’homicidi a partir dels records dels protagonistes.

Chirovici estructura el seu relat a partir de quatre veus, quatre personatges que s’enfronten a uns fets tràgics succeïts vint-i-cinc anys abans a la Universitat de Princeton. Quan l’agent literari Peter Katz rep un manuscrit que detalla un crim en què estan involucrats el professor de psicologia Joseph Wieder i dos dels seus alumnes, comprèn que té entre les seves mans un llibre magnífic. El text, escrit en primera persona per un dels protagonistes (l’aleshores estudiant Richard Flynn), queda incomplet, però Katz es resistirà a deixar passar l’oportunitat de publicar el que intueix serà un best-seller; així, demanarà ajuda al periodista John Keller, qui amb les seves investigacions arribarà fins a Roy Freeman, policia retirat que va viure de prop els esdeveniments ocorreguts a Princeton i que intentarà resoldre el crim abans que l’Alzheimer li esborri la memòria.

L’escriptor E.O. Chirovici, en una imatge promocional

El cert és que la distància que atorguen els anys farà que la reconstrucció dels esdeveniments no sigui una feina senzilla: les declaracions contradictòries enterboleixen la veritat, cada personatge recorda els detalls de manera diferent, i és aquí on apareix la gran protagonista d’aquesta història, la memòria, element que es demostra dúctil perquè és capaç de transformar el passat segons quina sigui la nostra experiència personal. A més, l’elecció dels quatre narradors –cadascun buscant la veritat amb objectius diferents– esdevé un encert narratiu per part de l’autor, a qui aquest fet permet jugar amb l’ambigüitat del relat per, d’aquesta manera, augmentar la tensió de la trama.

El llibre dels miralls s’erigeix com una proposta diferent, una novel·la lúcida que no dóna treva al lector, a qui constantment assalta el dubte de si el que llegeix va succeir tal i com ho expliquen els protagonistes o la realitat és una altra. El text, però, podria haver acabat oblidat en un calaix si no hagués estat per la tenacitat de l’autor, que sempre va confiar en el seu potencial malgrat ser rebutjat per set agents literaris nord-americans; afortunadament no es va rendir, i ara és un èxit d’abast mundial: traduït a trenta-vuit idiomes, ha fet realitat el somni de Chirovici de convertir-se en escriptor a jornada completa.

 

Títol: El llibre dels miralls
Autor: E. O. Chirovici
Traductor: Albert Torrescasana
Editorial: Edicions 62
Data de publicació: Maig 2017
ISBN: 9788429775853
Pàgines: 320 pàgines
Preu: 18,90 €

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Novetat editorial: Basat en una història real, de Delphine De Vigan

01-portada_basat-en-una-historia-real_oriol-sanchez-vaque_201608051023El límit entre realitat i ficció és un filó per a qualsevol escriptor, i així ho va veure Delphine De Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) quan va plantejar les bases de la seva darrera novel·la, Basat en una història real, un títol que ens podria fer pensar en una pel·lícula més de dissabte a la tarda, però que aquí és el punt de partida d’un pertorbador thriller psicològic que juga amb la veritat i la mentida i que estableix certs paral·lelismes amb el clàssic de Stephen King, Misery.

L'escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional
L’escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional

L’escriptora Delphine de Vigan es troba en una etapa de crisi creativa després de la publicació del seu llibre anterior, una obra autobiogràfica que la va convertir en el fenomen literari del moment. Ara, però, és incapaç d’escriure una sola línia amb cara i ulls, i serà just en aquest moment, enmig d’aquest mar de dubtes, quan apareixerà en la seva vida L., una dona inquietant que es guanya la vida escrivint biografies de celebrities. Així, L. es convertirà en la seva nova millor amiga, però poc a poc la relació es tornarà en una obsessió malaltissa.

Igual que el personatge homònim del seu nou relat, Delphine De Vigan es va convertir, ara fa 5 anys, en una escriptora d’èxit gràcies a la publicació de Res no s’oposa a la nit, en què reconstruïa la història de la seva mare. A Basat en una història real, De Vigan converteix en protagonista una escriptora que es fa amiga d’una dona tan seductora com misteriosa, una premiada novel·la (Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens) lloada tant per la crítica com pels lectors francesos i que ben aviat arribarà als cinemes de la mà de Roman Polanski, qui ja està treballant en la seva adaptació, amb Emmanuelle Segnier i Eva Green en els papers principals.

Títol: Basat en una història real
Autora: Delphine De Vigan
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Data de publicació: Octubre 2016
ISBN: 9788429775259
Pàgines: 352 pàgines
Preu: 24,90 €

CRISTOPHER NOLAN: EL DRAMA EXCELS

Vaig descobrir aquest talentós i creatiu director a la seva segona pel·lícula, la clàssica i ja film de culte Memento. En aquest cas, Nolan ens sorprèn amb un flashback continu i constant i combinant el blanc i negre amb el color gairebé sèpia, i afegint-hi la veu en off del mateix protagonista, interpretat pel sempre eficient Guy Pearce (el qual ja venia de coprotagonitzar al costat amb Russell Crowe l’exitosa LA Confidential). El bucle neurològic en què es converteix la vida del pobre exinspector d’assegurances és una de les millors històries del thriller contemporani i, per tant, una de les millors pel·lícules de principis de segle.

Però aquest director tan perfecte, i amb tanta vista a l’hora d’escollir tant els seus projectes com els actors que els encarnaran, va començar a partir d’aquest moment a millorar-se i millorar el cinema a nivell argumentari i en el conjunt de la filmació i posterior exhibició d’un llargmetratge. Després de la ja esmentada Memento, al cap de 2 anys ens arriba un nou thriller, en aquest cas Insomni, protagonitzada per Al Pacino en el seu paper clàssic de detectiu i pel finit Robin Williams en la seva nova vessant d’assassí en sèrie, el qual també podem comprovar aquell mateix any a Retrats d’una Obsessió. Ambientada a Alaska i amb el hàndicap ambiental que a l’època en què transcorre la història gairebé tot el dia és diürn, el cara a cara entre els dos mites del cel·luloide sembla llegendari, sobretot al reduït espai en què es concentra, com si fos una escena de teatre. Com sempre he pregonat: si un actor és, realment, bo cal apreciar-ho a sobre d’un escenari.

Però el millor estava per arribar, deixant momentàniament de banda la seva trilogia de Batman, amb una adaptació (Prestigi: El truc final) i amb un altre rutilant guió original (Inception). Pel que fa a la primera i tot i que la història original sigui una novel·la aliena, és de llarg la millor pel·lícula de mags de tots els temps, perquè és la que retrata d’una manera més diàfana els trucs que han provocat que aquests il·lusionistes siguin famosos al món sencer. A més, el que la història transcorri al Londres victorià, en una època en què els monstres urbans eren la moda (Dràcula, Frankenstein, Jack l’Esbudellador) i que els grans invents de la humanitat estaven per estrenar-se, beneficia aquest halo de misteri, perill i estigmatisme amb la qual el director arrebossa totes les seves obres visuals. Pel que fa a l’assumpte de la ciència, l’elecció del desaparegut recentment David Bowie com a Tesla és d’una perfecció suprema, ja que només un geni pot interpretar, creïblement, a un altre. El mà a mà entre dos dels actors més reconeguts i amb més feina de tot el segle XXI, Hugh Jackman i l’actor fetitxe de Nolan, Christian Bale, és espectacular i, encara que s’haguessin pogut intercanviar els papers i per tant els rols, el personatge tan entranyable del mag bessó amb la nena de pel mig resulta molt més emotiu encarnat pel millor Batman i John Connor de la història fílmica.

Pel que fa a Inception, un cop més Christopher Nolan té l’habilitat de triar un dels millors actors de final del segle XX i principis del XXI, camaleònic, nen prodigi i únic de la seva espècie, amb permís dels altres mites rossos Brad Pitt i Matt Damon. Som davant d’una història que requereix tota la nostra atenció, ja que res no és el que sembla, una i altra vegada. Però tot està completament encaixat com una nina russa, amb una fotografia i edició excel·lents. Sens dubte, una de les pel·lícules més impactants i sorprenents del que portem de mil·lenni.

Pel que fa a la trilogia primerenca de Batman, reitero l’anteriorment citat: només hi ha 2 directors igual de preparats i amb potencial per equiparar els seus treballs cinematogràfics al capdavant d’una superproducció de superherois: JJ Abrams i Bryan Singer. Si Tim Burton als 90 va ser capaç de plasmar l’atmosfera gòtica del nou Batman negre i fosc, després Nolan va aconseguir adequar aquest univers ombrívol a un món més diàfan, versemblant i transparent, com pel·lícula d’acció o fins i tot de guerrers medievals. Perquè per adonar-se’n només cal recordar el primer acte de Batman Begins, que no té absolutament res de film de superherois. I, a més, insisteixo que per fi hem gaudit de l’actor idoni per encarnar tant l’Home Rat-Penat com la seva carcassa civil Bruce Wayne.

Així doncs, a Christopher Nolan ja només li falta recollir algun òscar, ja sigui en la modalitat de director o guionista. Però si no ho ha aconseguit ja després de dirigir i escriure tantes obres mestres, només pot significar una cosa: que el millor encara està per arribar.

Octavi Franch

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Crítica cinematográfica: El cadáver de Anna Fritz, de Hèctor Hernández Vicens

El cadáver de Anna Frit_1Las actrices y los actores famosos generan una gran admiración y deseo, a veces malsano, por parte del público en general y sobre todo por los fans, algo que podemos ver cada día en los diversos canales de televisión. Pero ¿qué llegaríamos a hacer si pudiéramos acercarnos e incluso poseer el cuerpo de un famoso sin que nadie lo supiera?

Anna Fritz es una famosa y bella actriz que acaba de morir. Tres jóvenes deciden colarse en la morgue para ver su cuerpo desnudo y no pueden evitar tener sexo con ella. Víctimas de sus instintos más primitivos bajarán a un infierno del que les será muy difícil salir”.

Como veis, la temática sobre la que trata el film no es habitual. En ella se mezclan cadáveres, violaciones y violencia, algo a lo que no estamos acostumbrados en el cine que se estrena en las grandes pantallas. El cadáver de Anna Fritz nos presenta este coctel en forma de thriller de carácter casi teatral, en el que seremos testigos de los miedos surgidos de los “pecados” que cometemos a diario, magnificado todo ello por las particularidades de la historia.

Nos hemos de imaginar la situación en la morgue de un hospital en la que tras la violación del cadáver de una de las actrices más famosa y atractivas del momento, esta regresa a la vida. De forma previsible, tras el pavor inicial que este hecho provoca, la situación puede evolucionar hacia cualquier punto. En esta ocasión hacia el suspense más cargado y enfermizo que uno se pueda imaginar, que afectará a la relación de los tres amigos que perpetran el crimen necromántico y a su extraño vínculo con la Fritz.

El cadáver de Anna FritzLa película es bastante corta, dura tan solo 76 minutos, y con muy poco, cuatro actores, una sala del depósito de cadáveres de un hospital y una situación excitantemente anormal, sufriremos a medida que el metraje de la película avance. La historia atrapa fácilmente al espectador por lo inicialmente sórdido de la misma, y va evolucionando hacia un enfrentamiento de todos contra todos en una situación ante la que es difícil descifrar qué es creíble y qué no.

Las interpretaciones ayudan a meternos fácilmente en la trama. Alba Ribas da forma al cadáver de Anna Fritz y a la aterrorizada actriz una vez que esta regresa a la vida, gracias, no olvidemos, a la violación a la que es sometido su cuerpo. Además, entre los tres actores principales, Albert Carbó, Bernat Saumell y Cristian Valencia se generará una gran tensión ante la que responderán cada uno de ellos de forma diversa, lo que alimentará la tensión general de la trama. Un hecho a destacar es el esfuerzo actoral de Ribas, que en no pocas ocasiones tendrá que interpretar su papel tan solo con la mirada, viéndose privada del movimiento de gran parte de su cuerpo para encarnar a su personaje, y poniendo en práctica su papel como actriz en la película para proporcionarnos algún giro inesperado.

Hèctor Hernández Vicens, director que proviene del medio televisivo, demuestra con esta propuesta una voluntad de dejarse notar en el mundo del cine en general y en el ámbito  del terror fantástico en particular, con una trama que nos hará removernos en nuestras butacas al compartir las emociones, todas ellas negativas, que recorren el metraje.

Título: El cadáver de Anna Fritz
Director: Hèctor Hernández Vicens
Reparto: Alba Ribas, Cristian Valencia, Bernat Saumell y Albert Carbó
Guión: Hèctor Hernández Vicens y Isaac P. Creus
Fotografía: Ricard Canyellas
Musica: Tolo Prats
Género: Suspense, Thriller
País: España
Año: 2015
Estreno: 30 de Octubre de 2015

NOTA CULTURALIA: 7
——

Jorge Pisa

Crítica cinematográfica: Cut Bank, de Matt Shakman

Cut Bank_00

Infinidad de directores se han mostrado fascinados por la rutina anodina en un pueblo de la América profunda, una lista a la que ahora se suma Matt Shakman, que tras dirigir diversos episodios de las televisivas Mad Men, A dos metros bajo tierra o House, debuta en el largometraje con una sencilla historia ambientada en uno de esos escenarios: Cut Bank, un thriller sobre la codicia que tiene su punto fuerte en el guión de Roberto Patino, un relato noir con los imprescindibles giros argumentales del género que destaca por su primera parte, cuando el espectador se ve envuelto en las intrigas que rodean a ese crimen que sacude el monótono día a día de la idílica comunidad; a medida que avanza la trama, la película se convierte en una doble caza al responsable del suceso: por una parte, el sheriff le sigue los pasos cada vez más de cerca, mientras que un psicópata que regresa de su exilio le busca para recuperar un paquete extraviado.

Cut Bank es ese pueblo en el que nunca pasa absolutamente nada, una verdadera prisión que ahoga los sueños de libertad de Dwayne y Cassandra. Sin dinero para iniciar su aventura en la gran ciudad, tan solo un concurso de belleza puede solucionarles la papeleta, pero la suerte se pondrá de su parte cuando una tarde graben el asesinato del cartero con su cámara. Tras esa casualidad, la recompensa para quien aporte pruebas en un delito de ese calibre será el ansiado salvoconducto con el que dejar atrás ese pequeño pueblo de Montana, conocido como “El lugar más frío del país”, aunque nada será tan fácil como imaginaban.

La sensación es que Shakman quiere jugar a ser uno más de los hermanos Coen, y lo cierto es que las comparaciones, cómo no, son odiosas: en esta ocasión la sombra de Fargo es alargada, un lastre para Cut Bank, que por sí misma sería una película correcta sobre unos buscavidas sin fortuna, con una buena trama y una dirección eficaz aunque sin riesgo alguno. En cuanto a los actores, la elección más discutible es la del protagonista –un Liam Hemsworth que pugna por ser algo más que ídolo teen, y que aquí pasa todo el metraje con un mismo registro, exasperadamente taciturno–, una decisión poco acertada compensada por la presencia de Billy Bob Thornton –un mecánico que además es el suegro del protagonista– y John Malkovich –un sheriff aprensivo que se enfrenta a su primer asesinato–, en un reparto coral que completan Teresa Palmer, Bruce Dern y Oliver Platt, sin olvidar a Michael Stuhlbarg, sensacional en la piel de un inquietante taxidermista, un personaje que sin duda hubiera merecido mayor atención en esta historia.

Título: Cut Bank
Director: Matt Shakman
Intérpretes: Liam Hemsworth, Teresa Palmer, Billy Bob Thornton, John Malkovich, Bruce Dern, Michael Stuhlbarg, Oliver Platt, Sonya Salomaa, Peyton Kennedy, Christian Distefano, Chilton Crane, Tom Carey
Guión: Roberto Patino
Año: 2015
Duración: 95 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literaria: Perdida (Gone girl), de Gillian Flynn

GM26821.jpg

Una de las muchas sorpresas cinematográficas que nos dejó 2014 fue la última película de David Fincher: Perdida, con Ben Affleck y Rosamund Pike en los papeles protagonistas. El director norteamericano firmaba, así, una adaptación excelente de la novela homónima que publicó Gillian Flynn (Kansas, Missouri, 1971) en 2012, un estupendo thriller que haría las delicias del maestro del suspense Alfred Hitchcock por sus constantes giros narrativos.

Tras diez años ejerciendo como crítica para la revista Entertainment Weekly, Flynn debutó en 2006 como novelista con Heridas abiertas (también publicada en nuestro país por Roja y Negra) a la que tres años después siguió Lugares oscuros. Sin embargo, fue con su tercera incursión literaria con la que logró granjearse el afecto de una legión de lectores. En Perdida encontramos a Amy y Nick Dunne, un matrimonio feliz y sin fisuras aparentes en el día de su quinto aniversario, una celebración que no llegará a producirse: la extraña desaparición de su esposa obligará al joven y a sus vecinos a movilizarse rápidamente para encontrarla. Sin embargo, muy pronto su actitud serena en público pondrá en entredicho su declaración para, así, dejar de ser el afligido marido de quien todos se apiadan para convertirse en el principal sospechoso de este caso.

La escritora Gillian Flynn, en una imagen promocional
La escritora Gillian Flynn, en una imagen promocional

Sin duda el gran acierto de Perdida está en sus personajes principales, un matrimonio en el que cada uno muestra dos caras: Nick Dunne, siempre esforzándose en caer bien a la gente, siempre sonriendo, siempre adorable, pero a quien parece que la desaparición de su esposa apenas llega a afectarle realmente; por otra parte, Amy Elliott Dunne, convertida por sus padres en los años ochenta en un popular personaje de libro infantil con una conducta impecable (La Asombrosa Amy) y que, ahora, parece prisionera de esa figura ficticia, obligada a ser siempre “la chica enrollada” que todo lo hace bien. El lector se convierte en cómplice de ambos a la vez que descubre que ninguno es del todo sincero gracias a la estructura de la novela, que intercala la voz de Nick como narrador con las numerosas entradas del diario que escribía Amy.

Además, Gillian Flynn aprovecha esta novela para denunciar las prácticas éticamente reprobables de cierto periodismo, obstinado en manipular la opinión pública más que en descubrir la verdad: en el desarrollo de la trama juega un papel relevante la prensa sensacionalista, siempre ávida de carnaza y al acecho de las noticias más sórdidas para realizar su espectáculo más bochornoso. En este sentido, la figura de Ellen Abott destaca en su papel de defensora y protectora de las mujeres desaparecidas, una periodista con un discurso contundente y agresivo hacia Nick, capaz de efectuar un juicio televisado en paralelo a las investigaciones policiales con única misión: declarar culpable al sospechoso sin ofrecerle la oportunidad de defenderse.

Ben Affleck y Rosamund Pike en la adaptación cinematográfica de la novela
Ben Affleck y Rosamund Pike, en la adaptación cinematográfica de la novela

Tras su aspecto de thriller psicológico, Perdida puede considerarse también una historia de amor nada convencional que hará reflexionar al lector sobre si uno realmente llega a conocer por completo a la persona con la que comparte su vida, un formidable relato que, según ha confesado la propia Flynn, probablemente tenga continuación en un futuro próximo.

Título: Perdida (Gone girl)
Autora: Gillian Flynn
Editorial: Roja y Negra
Páginas: 576 páginas
Fecha de publicación: Marzo 2013
ISBN: 9788439726821
Precio: 17,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literaria: El leopardo, de Jo Nesbø

El leopardo

El regreso de un personaje tan carismático como el inspector Harry Hole es motivo más que suficiente para recomendar una novela. Sin embargo, si el autor logra tejer a su alrededor un argumento sólido y enfrentar a ese protagonista a dos soberbios antagonistas de excelente nivel –Hole deberá dar caza a un asesino en serie al mismo tiempo que defiende su posición y la de los suyos en Delitos Violentos ante Mikael Bellman, de Kripos, que pretende apartarles del caso–, la recomendación es obligada: una vez más Jo Nesbø (Oslo, 1959) firma un libro sensacional, esta vez bajo el título de El leopardo (Roja & Negra), al que la editorial ha definido con el acertadísimo adjetivo de “adictivo”. Porque El leopardo es precisamente eso: pura adicción para el lector, a quien Nesbø no ofrece ni un instante de tregua a lo largo de sus casi setecientas páginas.

El leopardo nos sitúa seis meses después del anterior caso de Hole, por lo que es aconsejable abordar este libro tras haber leído El Muñeco de nieve: algunos personajes de aquel aparecen nuevamente, y sin conocer su historia no se apreciarán algunos detalles esenciales; además, Hole está tratando de recomponerse lejos de la gélida Oslo –en esta ocasión Nesbø plantea una trama no localista en la que sus personajes pasarán por los bajos fondos de Hong Kong, el Congo o incluso Alemania–, y las razones que le arrastraron hasta esa situación son consecuencia del esfuerzo por atrapar a aquel asesino. Así, en Oslo aparecen dos mujeres muertas, posibles víctimas de un asesino en serie que actúa con la astucia de un leopardo y que utiliza una extraña herramienta conocida como la manzana de Leopoldo: un instrumento de tortura surgido de la mente perversa del autor, que rescató un recuerdo aparentemente inofensivo de su infancia para darle la vuelta y convertirlo en una herramienta espeluznante a la que es imposible sobrevivir. Herido en lo más profundo de su interior, Hole deberá regresar a su país y tratar de ser el cazador de asesinos que todos reconocen en él, un objetivo nada sencillo para un hombre a quien se le acumulan los problemas, ya sean familiares, de alcohol, de drogas o de traiciones.

El escritor noruego Jo Nesbø, en una imagen promocional
El escritor noruego Jo Nesbø, en una imagen promocional

Lo cierto es que, tras seis libros publicados en nuestro país con el mismo protagonista, y lejos de encasillarse repitiendo la fórmula una y otra vez, Jo Nesbø mantiene el pulso como lo que es, un narrador magnífico y especialmente dotado para sorprender al lector en todo momento. En El leopardo utiliza la venganza y la humillación como motores principales de un argumento que, en cierto modo, homenajea a los Diez negritos de Agatha Christie, una trama vigorosa en la que nada es lo que parece, con constantes giros de guión que celebrarán entusiasmados los aficionados al género policíaco, quienes quedarán subyugados por las escenas tan impactantes como terroríficas –mención especial merece la descripción de una avalancha que resulta realmente claustrofóbica– que el escritor noruego elabora con su precisión habitual.

Por todo ello, felicitémonos: Harry Hole ha regresado a la acción.

Título: El leopardo
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Roja & Negra
Páginas: 696 páginas
Fecha de publicación: Octubre 2014
ISBN: 9788439728948
Precio: 19,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica literària: El ninot de neu, de Jo Nesbø

el-ninot-de-neu_9788475884172

Amb l’arribada de les primeres nevades, nens i adults surten als carrers decidits a transformar aquest regal caigut del cel en unes figures ben simpàtiques: unes pedretes per ulls, una pastanaga fent de nas, uns branquillons a mode de braços i, si l’artista és generós, un barret i una bufanda, i ja el tenim aquí, ja tenim un ninot de neu de manual. Mai més, però, tindrem la mateixa sensació reconfortant quan en veiem un: Jo Nesbø s’ha entestat en convertir aquest element clàssic de les postals nadalenques en el terrorífic protagonista de la seva última novel·la, El ninot de neu, la darrera entrega (i ja en van set) de la sèrie protagonitzada per l’inspector Harry Hole, qui s’enfrontarà, per primera vegada en la seva carrera policíaca, a un assassí en sèrie com aquells que el van fascinar quan els va estudiar en un curs de l’FBI a Chicago.

L’escriptor noruec presenta el protagonista en un dels seus pitjors moments personals: Hole intenta sortir del seu infern personal, es troba sol, molt sol –tot i la bona relació que manté amb la seva ex, la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg–, sempre alerta per no recaure en l’alcoholisme i cercant refugi en l’exercici físic, bicicleta i peses, qualsevol activitat per tal de mantenir-se ocupat i evitar, així, el seu més que probable destí, el d’ingressar en l’Associació de Policies Morts (on ja hi són alguns dels seus amics més propers). Però les desaparicions de dues dones en misterioses circumstàncies faran saltar l’alarma en l’instint de Hole: ell no creu en les casualitats, dins seu hi ha una veu que insisteix a relacionar aquells dos casos, així que no perdrà temps i es posarà a treballar; i, en aquesta ocasió, ho farà en molt bona companyia: la nova agent del departament, l’atractiva Katrine Bratt, estarà al seu costat en la recerca d’un psicòpata que sempre inclou un ninot de neu a mode de signatura naïf a les seves obres macabres.

L'escriptor noruec Jo Nesbø
L’escriptor noruec Jo Nesbø

Descobrir ara i aquí el talent literari de Nesbø és una tasca supèrflua: els més de divuit milions d’exemplars venuts de les seves novel·les l’avalen i l’han convertit en tot un referent de la literatura policíaca al seu país, així que l’èxit del seu nou relat era totalment previsible. Ell sap com pocs la manera amb què jugar amb el lector, aconsegueix que un llibre de més de cinc-centes pàgines es devori amb extraordinària rapidesa, coneix els mecanismes habituals del thriller i se’ls fa seus –sí, inclou alguns tòpics del gènere, i fins i tot hi trobarem algun detall poc versemblant, però res de tot això farà que el lector perdi interès en la lectura, tot al contrari–, a més d’emprar el seu text per a posar de manifest aquells detalls que menys li agraden de la societat actual –en aquest sentit, el personatge de l’Arve Støp serveix per a denunciar la força dels creadors d’opinió que pul·lulen en alguns mitjans de comunicació, aquells que converteixen en espectacle el sensacionalisme més carronyaire.

D’altra banda, l’autor utilitza la trama –“Només el 10 % d’allò que explico sorgeix de la meva imaginació. La resta és real”, afirma, provocador– per a exorcitzar alguns dels seus temors d’infantesa, una etapa menys idíl·lica del que sovint recordem i en què allò que vivim ens deixa marcats de forma inevitable per a la resta dels nostres dies.

Així, El ninot de neu és el llibre que el Tió hauria d’haver cagat a tots aquells seguidors de novel·la negra, un còctel plaent en què trobarem misteri i elements de terror –no s’estalvia cap detall en les descripcions dels crims, per molt escabrós que aquest pugui ser– confeccionat amb la cèlebre mestria a què ens té acostumats de Jo Nesbø, a qui haurem d’agrair que, a partir d’ara, tinguem malsons cada cop que veiem un ninot de neu.

 

Títol: El ninot de neu / El muñeco de nieve
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa / RBA
Traducció: Laia Font
Pàgines: 508 pàgines
Data de publicació: Agost 2013
ISBN: 9788475884172
Preu: 21,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez