Archivo de la etiqueta: Leatherface

“Montaldo” de Ernesto Collado en La Seca-Espai Brossa: Carretera que pierde

La dispersión es un motor potente que puede conducir a uno al caos. Basta con dejarle tomar la iniciativa. Pero cuando el afectado sabe emplearlo, entonces ofrece la posibilidad de comprenderse mejor y hasta de enderezarse.

Ernesto Collado es un bufón posmoderno que, con su verborrea delirante y sus andanzas escénicas, libera dispersión a raudales. Y, en medio de esa catarata de apuntes dramatúrgicos, algunos son certeros; otros, ambiguos y, los más, desenfadados.

Collado dedica estos días a recorrer con los espectadores de La Seca-Espai Brossa los Estados Unidos más salvajes (gracias a encantadores lugareños como Ed Gein y su álter ego Leatherface) tras el rastro de un socialista utópico catalán que perteneció a una secta nada proclive a la dispersión precisamente.

Y el viaje de Ernesto, a base de accidentadas paradas, es estimulante porque su equipaje incluye un sentido de la comunicación fresco y encantador. También mete en la maleta un espacio escénico conceptual y muy visual (ese scalextric por el que circula una y otra vez dándose cabezazos con lo grotesco del día a día yanqui) que es un goce para quien le sigue atónito desde la platea.

 

Ernesto, acostumbrado a comerse sus guisos cual palomo presto a volar, ironiza hábilmente una y otra vez con las contradicciones del individuo: La huida del compromiso familiar corriendo tras una búsqueda absurda de raíces ajenas; la belleza del horror propio de las deformidades humanas (esa niña prostituta cuyos abrazos pedestres alivian el alma); la torpeza del activismo político de proximidad (los armadillos reivindicativos en pugna que precipitan al voluntarioso Ernesto a un confort doméstico casi paradisíaco); y, sobre todo, la inquietud permanente por averiguar qué subyace en cada gesto pretendidamente inexplicable del otro (el idealizado retrato de Montaldo).

Con todo ello, apenas se perciben los tics inherentes a esta clase de propuestas experimentales: Collado logra pasar de puntillas por la autocomplacencia con su estudio sociológico y sus pizarras explicativas son tan anecdóticas que resultan simpáticas. Gracias a su apuesta por la comicidad directa, el artista se dirige a su público como si estuviese impartiendo una conferencia consiguiendo un espectáculo ameno, curioso e incluso desternillante con momentos mágicos, precisamente esos en los que queda bien fijado el objetivo narrativo.

Por Juan Marea

“Montaldo se representa en La Seca-Espai Brossa de Barcelona hasta el 2 de noviembre.
http://www.laseca.cat/es/obra/79/montaldo–ernesto-collado/

La breu i càlida humitat del Festiu-Fringe

La xafogor no és només el baròmetre de la calor barcelonina. Es fa extensible a l’entossudiment d’artistes experimentals, que adhereixen les seves obres al món imaginari de l’espectador. La xafogor embolcalla xous d’evasió per aïllar-nos de discursos pretensiosos. Puja i baixa de manera àdhuc vertiginosa amb malabaristes musicals: Volem amb les ales de la seva màgia tècnica.

I el Festiu-Fringe Barcelona 2014, que ha estat tot això i fins i tot més, ha atrinxerat platees fugisseres de la fredor d’una programació majestàtica o massa solemne.

Ara és moment de recordar les batzegades escèniques amb què hem plantat cara a la humitat de finals de juliol. Dins LA PEIXERA, Los Jimenes s’atreviren a fer viatjar a la família d’en Leatherface cap a una llar espanyola de fa uns trenta anys. Si a l’esgarrifosa pel·lícula d’en Tobe Hooper vèiem com col·leccionaven cadàvers de jovenets imprudents, ara són aquests monstres els que es troben acorralats a casa seva i l’amenaça és la seva incomunicació, fruit de la rutina més espantosa, de la necessitat de nedar plegats en un aquari petitburgès on amb prou feines hi ha aigua, i de l’omnipotència de la televisió. Mitjançant el recurs a la màscara, aquesta dinàmica companyia desplegà amb detall el patetisme de la vida domèstica, fent èmfasi en la seva connotació grotesca, queixalant la seva condició de ninots esperpèntics i recreant-se impúdicament en els seus instints animals. I la conclusió, esfereïdora: Només podran comunicar-se quan alliberin col·lectivament el seu sadisme contra l’element extern. Tot això sense pronunciar un mot i mantenint un to agredolç que aconsegueix impactar i desconcertar tot i la prolixitat de la proposta.

Els Espai Dual no només aportaren el seu granet de sorra a la peripècia artística, sinó que també van aplicar amb èxit la fórmula de combinar acrobàcia, dansa i música. Aconseguint uns resultats extraordinaris, a CABARET K-BARAET demostren química, física i matemàtiques: La seva seguretat dalt de l’escenari es multiplica a l’hora de practicar el mim (elèctric i sensacional Oriol Pla), tocar la guitarra amb sensibilitat (serè Marc Sastre) i de fer gairebé íntims els malabarismes i el saxòfon (eixerit Blai Juanet). Tots tres transmeten una energia exultant que només es veu frenada per una innecessària veu en off suposadament divertida.

Des de l’ Espai Jove La Fontana i amb OBSOLESCENCE, El Eje obre un viarany entre l’estil cafre tarantinià (la banalitat violenta i sexual), el discurs filosòfic de Doctor en AlaskaNorthern Exposure (les reflexions sense conclusió possible sobre el sentit de la vida i la Mare-Que-Mai-No-Ens-Devia-Haver-Parit) i les pistes al·lucinògenes d’en David Lynch (l’aparició d’una pedra lunar al mig de desert nord-americà) intentant recórrer-lo amb una veu pròpia. El text de Susanna Garcia-Prieto va de més a menys: A una introducció prometedora i amb un humor negre que fins i tot juga amb encert en el camp metalingüístic, segueix una trama tan enrevessada que acaba per assumir la seva ridiculesa mirant d’anar-se’n per la tangent de la gamberrada absurda transcendental. Vam aplaudir l’ambientació, l’extravagància dels seus personatges i l’estupenda creació d’un refrescant Eric Balbàs, desafiat per un eficaç Marc Ribera i un esforçat David Teixidó. En canvi, el repartiment femení es trobava perdut en la indefinició de les seves interpretacions i la reiteració d’un desenllaç massa prolongat, units a un ritme irregular de l’espectacle, van dificultar que públic i artista compartissin espai.

MrSpector200

Acabo, que ja volen tancar: I dedico les meves últimes línies a les simpàtiques The Marshmallow Girls, que van regar amb il·lusió (Georgina Llauradó), dolçor (Bealia Guerra) i entusiasme (magnífica Laia Piró) musicals l’escenari de l’Almeria Teatre convertit en deliciós estudi de gravació per a WHAT DID YOU EXPECT FROM MR. SPECTOR? LA VERITABLE HISTÒRIA DE LES RAMONETTES. A partir d’una dramatúrgia gairebé inexistent, les tres artistes exhibeixen amb gràcia habilitats “supremes”, ganes de ser amb nosaltres i la humilitat de qui entendreix mentre gaudeix.

I sí: Vam suar. Però és que no som de pedra.

Per Juan Marea

El Festiu-Fringe Barcelona 2014 es va celebrar del 6 al 27 de juliol.