La passió és una font inesgotable de creativitat que, si ens deixem guiar per ella, ens impulsa a aparcar pors absurdes i afrontar nous reptes. Per a Maria Sempere, la passió que des de sempre sentia pels llibres finalment l’ha portat a donar un cop de timó a la seva vida professional (és llicenciada en Polítiques i Sociologia i va treballar a Accenture i Vueling) i llançar-se a l’aventura incerta que és crear una nova editorial, Les Hores, un projecte que neix aquests dies amb la publicació dels seus dos primers títols. Culturalia ha parlat amb Sempere sobre aquesta nova etapa que tant la il·lusiona, i hem descobert una dona que transmet felicitat per la decisió presa, al mateix temps que es mostra prudent i amb moltes ganes d’aprendre per mantenir-se en un àmbit, el de les lletres, que fins fa poc veia des de la distància.
El teu perfil professional no té res a veure amb el món de les lletres. Com arribes a muntar una editorial?
Fa un any i mig vaig pensar que havia acabat un cicle i volia fer alguna cosa relacionada amb allò que m’agradava de debò. Crear una editorial sempre havia estat la meva il·lusió, així que vaig analitzar la viabilitat del projecte, vaig parlar amb editors, escriptors, traductors, distribuïdors, etc. per esbrinar si hi havia espai per a una editorial catalana com la que jo volia muntar, centrada en les grans reflexions quotidianes, el pas del temps, la vida, les relacions… Jo volia fer el que realment m’apassionés, era un repte difícil però m’he envoltat de bons professionals perquè vull presentar un llibre de qualitat, el que es mereixen els nostres lectors. A Les Hores hem estat molt curosos i som molt perfeccionistes per intentar tenir bons llibres, som conscients que hem d’aprendre molt i segur que ens equivocarem, però tenim la voluntat de treballar molt professionalment i amb tot l’entusiasme que requereix embrancar-te en un projecte així.
¿Creus que aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?
Sí perquè en els darrers tres anys sembla que el sector està superant la crisi econòmica de l’any 2008, hi ha una lleugera recuperació del voltant del 2-3 % cada any. A més, petites editorials (com Raig Verd, Periscopi o Les Males Herbes) han trobat el seu espai amb propostes originals i arriscades precisament en aquests anys més difícils; això ens dóna ànims, és encoratjador que se n’hagin sortit amb estructures molt petites i sent molt professionals, són exemples a seguir perquè han demostrat que hi ha lectors que esperaven aquest tipus de literatura en llengua catalana. Per això penso que, amb molta feina i molt esforç, nosaltres també trobarem el nostre lloc.
En aquest sentit, ¿què us diferencia d’aquestes petites editorials que han sorgit en els darrers anys?
El que seria més propi de Les Hores són les nostres temàtiques: volem parlar de la vida, les relacions, el pas del temps, volem fer reflexionar el nostre lector perquè creiem en la literatura que et fa pensar, descobrir, replantejar-te coses… Segurament no tenim grans solucions sobre la realitat que ens envolta, però aquests són els temes a tractar, com el cas de la Maj (la protagonista de La vida a qualsevol preu), un tipus de dona que no era visible a la societat i aquesta és una manera de parlar-ne; l’altre títol que publiquem (Història d’un matrimoni) és totalment actual, parla d’una parella amb una relació oberta, i es centra en l’amor, la dependència, la llibertat… Tractem aquestes temàtiques amb una visió actual, volem aportar reflexió i debat a assumptes quotidians, però d’una forma més personal i íntima.
Per què vas escollir Les Hores per batejar el teu projecte?
Les hores és el llibre de l’escriptor Michael Cunningham que va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1999, basat en la vida de Virginia Woolf i la novel·la La Senyora Dalloway. Aquestes dones es plantegen què fan al món, quin és el sentit de la vida, i evoca fàcilment el tipus de literatura que volem publicar. També coincideix amb l’obra de Josep Pla Les hores, que mostra fets quotidians en diferents dates del calendari. Al final volem que ens associïn a aquestes temàtiques, ens agrada preguntar-nos: “I tu, de què omples les hores?”. Doncs pensem que de petites coses quotidianes, de relacions, d’amor, d’amistats…, per això el nom transmet molt bé aquesta voluntat nostra de publicar un tipus precís de literatura.
A quin públic potencial us dirigiu?
A lectors que els agradi aquest tipus de literatura, que es vulguin sorprendre amb noves històries, nous punts de vista sobre la nostra realitat més propera i sobre les grans preguntes. Volem lectors a qui els agradi la literatura de qualitat i vulguin endinsar-se amb nosaltres en aquests nous punts de vista, noves perspectives que poden enriquir el debat sobre què estem fent aquí i què dóna sentit al pas de les hores.
Els dos primers títols que publiques estan escrits per dos autors nòrdics. Què et va seduir d’aquests llibres?
De La vida a qualsevol preu em va seduir que donés visibilitat a les mestresses de casa, tots hi identifiquem a les nostres àvies, fins i tot algunes mares que han tingut aquest rol. És important veure com vivien aquestes dones i donar valor a una vida que es considerava menor, però que elles així ho van viure i són les que ens han precedit i portat fins als nostres dies. Sóc feminista i estic a favor de l’alliberació de la dona, però no hem de menystenir a aquelles dones que van permetre el desenvolupament de l’estat del benestar. La protagonista és filla del seu temps i nosaltres volem fer-li justícia, fer-la visible perquè no ha tingut mai veu, mostrar quina era la seva vida per a saber d’on venim i comprendre millor la nostra realitat.
I de la novel·la de Geir Gulliksen?
És un autor noruec que a Història d’un matrimoni ens mostra una parella moderna amb els rols intercanviats i que no vol ser convencional, amb dos fills preadolescents, ell és freelance, treballa a casa i s’ocupa de la bugada, dels nens, etc., mentre que ella treballa en l’administració pública. Són una parella oberta, creuen que el seu amor perdurarà per sempre i es donen plena llibertat, però quan entra una tercera persona a la parella –això se sap a la primera pàgina– s’acaba el matrimoni, i el llibre reflexiona, des del punt de vista del marit, sobre què els ha passat, sobre l’amor, la llibertat, la dependència, la gelosia… Els crítics lloen Gulliksen per mostrar explícitament la intimitat de la parella i, així, compartir amb el lector la seva evolució. A mi em va seduir aquest punt de vista diferent, i també que fos una novel·la que et remou, s’atreveix a qüestionar la nostra realitat i dóna molt joc per al debat.
¿Publicareu només traduccions o a Les Hores també hi haurà lloc per a autors catalans? ¿Has pensat en algun nom que et faci especial il·lusió?
Nosaltres volem publicar traduccions d’autors contemporanis i del segle XX que no hagin estat mai traduïts al català. I sí, i tant!, voldríem publicar aquells escriptors catalans que estiguin en sintonia amb la línia argumental que volem publicar. Noms? Uf, molts, però pertanyen a altres editorials, i per això ho tenim una mica complicat.
Què en penses del format digital? ¿Tens previst utilitzar aquest suport en el futur?
A mig termini sí, però ara mateix tinc molts fronts oberts i volem anar a poc a poc i amb prudència. El món digital és una realitat, no el podem obviar, però en el sector del llibre no arriba a un 5 % de la facturació. Progressivament aquest percentatge de lectors s’anirà incrementant, no volem anar a contracorrent i per això hi serem en el futur. Sigui com sigui, a molts ens agrada llegir en format paper, així que no crec que el llibre com a tal corri perill.
Quin és el vostre pla editorial? ¿Quants llibres teniu previst publicar anualment? Ens pots avançar algun títol?
La nostra idea és publicar sis llibres l’any; aquest mes tindrem aquestes dues novel·les, i al setembre podreu trobar Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, amb dues germanes com a protagonistes: una és una pianista d’èxit casada amb un home fantàstic, però sense ànims per viure; l’altra és una noia separada i amb una vida normaleta, però desitja viure i no vol que la seva germana mori. Toews relata les seves vides durant uns anys, però arriba el moment en què la primera demana a l’altra que l’acompanyi a morir a una clínica de Suïssa, i així reflexiona amb sensibilitat sobre la mort, sempre amb el to necessari perquè malgrat tot puguem somriure.
____________________
Escrit per: Robert Martínez
Culturalia 