Archivo de la categoría: Televisión

Publicación: Star Trek: el viaje de una generación, Doc Pastor, Dolmen editorial

portada-star-trek1Hoy os presentamos en Culturalia Star Trek: el viaje de una generación, un libro a medias entre el análisis cinematográfico y el goce cinéfilo y fan.

Star Trek, y la nave Enterprise, despegó en los años sesenta como una serie de la pequeña pantalla y logró lo que nadie había conseguido hasta entonces, la creación de un fandom. Toda una legión de seguidores que mantuvieron la llama durante décadas, el fuego de la creación de Gene Roddenberry que siempre logra resurgir de sus cenizas igual que el Fénix.

¿Pero quiénes eran realmente? ¿Qué pasó entre los rodajes? ¿Leonard Nimoy era o no era Spock? ¿Y los actores que ahora les dan vida?

Estas son solo algunas de las preguntas que tendrán respuesta al abrir este libro. Un repaso por toda la historia de esta gran franquicia desde sus comienzos en 1966 hasta la actualidad (e incluso más allá). Salpicando el relato de detalles y declaraciones de las personas que pusieron su granito de arena para dar vida a esta conocida space opera.

Título: Star Trek: el viaje de una generación
Autor: Doc Pastor
Editorial: Dolmen editorial
Fecha publicación: octubre 2016
Páginas: 232

 

MOTIVE: VÍCTIMA I ASSASÍ; NOMÉS ENS CAL EL PERQUÈ

Des del Canadà ens arriba una nova i apassionant sèrie policíaca, en què el seu element diferenciador i destacador de la resta de contemporànies del gènere és el fet de conèixer en el plantejament qui és la víctima i qui l’assassí, normalment en aquest ordre.

De nou, la protagonista d’aquest thriller de policies i assassins (de vegades només homicides) és una dona solitària poc femenina i amb greus problemes per relacionar-se amb el seu entorn més proper, sobretot amb la família (The Killing, The Bridge, Brigada Antivicio, Los que matan). En aquest cas, l’actriu que interpreta aquesta detectiu de maneres rudes i ment lúcida és Kristin Lehman (The Listener, The Killing), acompanyada per un policia més clàssic i sobretot amb més tacte, encara que no tan espavilat davant el crim, encarnat per Louis Ferreira (Touch, Breaking Bad).

La resta de l’elenc és correctíssim, però cal destacar-ne el retrobament amb un dels actors més entranyables (i més estables) de la mítica sèrie de principis de segle 24: Roger R. Cross.

La clau de l’èxit d’aquesta sèrie, a part del que ja s’ha comentat sobre saber d’entrada el qui i fins i tot el com, és que tant les víctimes com els assassins/homicides són persones normals que es veuen abocades a patir/cometre aquesta desgràcia gairebé per accident, fins i tot perquè no hi han tingut més remei.

És d’aquestes sèries que si no les veus no passa res, però que si decideixes fer-ho no t’avorriràs. Després hi ha la meravellosa edició, ja que passem d’una escena a una altra justament a través de l’escenari, com mural mutant i versàtil que ens permet viatjar d’un lloc a un altre immediatament, tal com va fer el seu dia el guionista de l’episodi en qüestió amb un cop d’enter.

Octavi Franch

AMERICAN ODISSEY: HOMELAND 2.0

 

Un cop finalitzada ja la primera temporada reglamentària de 13 episodis de la sèrie American Odissey, podem analitzar-la d’una manera més extensa i detallada. Per començar, deixar molt clar que som davant de Homeland 2.0; però no tot són males notícies.

En aquest cas, vam canviar un marine donat per mort que torna a casa com espia islàmic per una dona soldat que hauria d’haver mort, però que sobreviu gràcies a les seves habilitats en el camp de batalla. Anna Friel, l’actriu protagonista, és tota una troballa ja que no la teníem vista per a res. Evidentment, el seu físic menut i rude, molt en la línia de la versió americana de The Killing, és idoni per poder interpretar un paper, a priori, tan masculí, perquè l’últim record que em ve ara mateix a la mempòria d’una dona soldat de semblants característiques és Meg Ryan en el paperot de la seva vida: En Honor a la Veritat; la pel·lícula que va llançar a la fama Matt Damon, per cert. Però tornem a American Odissey.

Tot i que tant la trama principal com totes les secundàries són totalment previsibles i no aporten res de nou al panorama audiovisual dels últims temps, aquesta sèrie és una obra mestra pel que fa al càsting i, per tant, la direcció d’actors. Perquè tots, absolutament tots, els personatges són creïbles i no en grinyola cap. I no és que siguin per a res senzills, al contrari. Aquí radica la gràcia d’un bon director d’actors: aconseguir que un actor normal (per no dir mediocre) realitzi el paper de la seva vida.

A part de l’enorme descobriment d’Anna Friel (a la qual segur que no li faltarà feina en cinema a partir d’ara en endavant), cal destacar les brillantíssimes interpretacions dels desconeguts per al gran públic Nate Mooney (sembla el nebot de Steve Buscemi; us hi heu fixat?), Peter Facinelli (en la seva línia, sempre superb) i els brutals Omar Ghazaoui i Sadie Sink. Ja sabem tots els espectadors i professionals audiovisuals que el més difícil és dirigir un nen i/o adolescent. Però quan un nen i/o adolescent és bo es veu de seguida i, normalment, a curt termini es converteix en una estrella de Hollywood. La veritat és que tinc bon ull per això, i els meus travesses sobre això mai no han fallat: Matt Damon, Leonardo di Caprio, Natalie Portman, Dakota Fanning, per citar només alguns fenòmens que han millorat com a adults el que ja van dur a terme com joves o molt joves. Doncs ja us avanço que aquests dos actors, Sadie Sink i Omar Ghazaoui, arribaran molt però que molt lluny, sobretot perquè són dos perfils molt rars en l’univers del cel·luloide i es cansaran de treballar fins que diguin prou, si és que algun actor ho ha dit alguna vegada. A manera de curiositat, comentar que el marit de la protagonista és l’amic de Campbell Scott a la mítica pel·lícula de culte de Cameron Crowe Singles.

En l’última escena de l’últim episodi d’American Odissey, la nostra protagonista ja ha tornat als Estats Units, però s’ha d’amagar perquè tothom la cerca: uns per a bé i altres per a tot el contrari. Veurem el que ens ofereix la segona temporada d’aquesta sèrie, senzilla però efectiva; tot un planter d’imminents estrelles cinematogràfiques.

TURNO DE NOCHE: UNA DE METGES DIFERENT

De sèries de televisió sobre metges, infermeres i pacients se n’han gravat, estrenat i passat per la pantalla petita (cada vegada menys) unes quantes des que la “caixa beneïta” (cada vegada més) existeix a cada llar del nostre país. La gran majoria són anodines, recurrents i no aporten res a l’espectador mitjà-alt. Però, de vegades (molt poques), tenim la sort de gaudir d’una sèrie sobre la medicina interina diferent. Com Turno de noche.

El primer que sorprèn i agraeix l’espectador és el fantàstic elenc, fruit un cop més de l’excel·lent treball dels directors de càsting a Estats Units i Canadà. També, visualment, sempre és més gratificant que els actors i actrius siguin macos i maques, encara que bastant allunyats de la quotidianitat en qualsevol lloc de treball i ofici.

En aquest cas, la sèrie gira al voltant del torn de nit d’un hospital públic, en el qual treballen diversos metges provinents de l’exèrcit. El vincle afectiu entre gairebé tots els personatges, sobretot els que ja havien coincidit en batalla, és molt potent, conjuminat al fet que com a mínim hi ha dues parelles sentimentals oficials a la història dels protagonistes.

Els pacients no pateixen malalties estranyes (això no és House) però sí que són rares les circumstàncies en les quals aquestes persones han emmalaltit. I aquí és on radica l’èxit especialíssim d’aquests doctors, acostumats a dur a terme miracles en qualsevol lloc del món amb els mitjans més precaris.

Però analitzant els seus personatges principals, tenim a:

  • TC, encarnat pel model Eloin Macken: l’aventurer
  • Jordan, encarnada per Jill Flint: la cap humana
  • Freddy Rodríguez, encarnat per Michael Ragosa: el director amargat
  • Topher, encarnat per Ken Leung: l’amic del prota
  • Drew, encarnat per Brendan Fehr: el machote gai

La majoria d’aquests actors són molt joves però alguns d’ells ja disposen de moltíssima experiència, tant en cinema però sobretot a la televisió. Ens agradaria destacar als següents i per aquests motius:

  • Brendan Fehr: tota la vida rodant CSI Miami en un laboratori
  • Ken Leung: un dels actors fetitxes de JJ Abrams (Lost, Person of Interest)
  • Freddy Rodríguez: actor revelació al costat de Michael C. Hall (Dexter) a A dos metros bajo tierra i paperot secundari i imprescindible a la meravellosa La jove de l’aigua del mestre M. Night Shyamalan

Tot i que les trames mèdiques principals dels episodis no són per a res rellevants i les secundàries entre personatges són previsibles, és una sèrie que es deixa veure. I és que avui dia ja costa trobar alguna cosa fresca, diferent i agradable quan t’asseus al sofà i desitges desconnectar de la realitat i passar a mode “ficció”.

DIG: UN ALTRE ÈXIT DES D’ISRAEL

Avui ens toca ressonanciar la sèrie DIG, de la qual ja n’hem pogut veure la primera temporada als canals de pagament habituals. De la mateixa manera com ja va passar amb la seva germana Tyrant, l’home de la ment d’or blanc de Jerusalem, Gideon Raff, va crear la sèrie des de zero perquè fos estrenada, directament, als Estats Units sense passar per la versió original a Israel-Palestina, com va succeir amb la meravellosa Prisoners of War (Homeland) i també amb Hostages (encara que en aquest cas el pilot mai es va arribar a rodar ni en hebreu ni en àrab).

DIG té una trama principal oculta que es va desgranant a mesura que anem avançant episodis. En canvi, la trama suposadament prioritària és una farsa narrativa engendrada pels “dolents” per despistar els “bons” i de pas l’espectador. Tot i que el dia a dia de la sèrie no és res de l’altre món, sí que ho és la visió ultraortodoxa del veritable conflicte de la història, la qual versa sobre la profecia del naixement d’una vedella vermella que significaria la volta del messies, és a dir de Jesús de Natzaret reencarnat per començar un nou i millor cicle de la vida a la Terra.

Abans d’entrar de ple en la intrahistòria de DIG, cal fer un apunt part sobre l’actor Ori Pfeffer, el qual interpreta el policia israelià que col·labora amb el protagonista de l’FBI. És un personatge molt complex i contradictori que el converteix en un paperàs si l’interpreta un actor de qualitat; i aquest és, sens dubte, el propi Ori Pfeffer.

Pel que fa a la història paral·lela i real, la de la profecia, les escenes al megazulo del desert on estan preparant el nou messies (en un clar gest de complicitat amb la celebèrrima Els nens del Brasil d’Ira Levin —curiós nexe entre jueus i nazis alemanys, per cert) interpretat pel miniactoràs Zen McGrath, el qual a més ha de representar dues cares totalment oposades del seu aberrant personatge (un altre nen prodigi que donarà moltíssim de parlar a la propera desena) estan liderades pel mestre de cerimònies de rigor, que no és altre que l’encasellat però molt efectiu David Costabile, qui porta tota la vida fent el mateix paper de dolent culte i una mica desdenyat mentalment (Damage, Breaking Bad, Suits). Menció especial per a una altra actriu desconeguda i èxit de l’excel·lent càsting de la sèrie: Lauren Ambrose com a Debbie Morgan.

El final obert a una segona temporada, la qual pot traslladar-se a qualsevol lloc del món per molt remot que sigui mentre hi visquin ciutadans nord-americans, ens fa presagiar que hi ha filó amb aquesta sèrie. Encara que els seus actors principals (sobretot el protagonista) siguin de segona, si el triomf excels del repartiment i les trames historicoreligiosopolíticas són les apropiades, la sèrie pot continuar fins a l’infinit.

Crítica televisiva: El Ministerio del Tiempo

11001656_10153170744857904_8596430551468859875_o

En esa espiral de autodestrucción en la que parece haber entrado TVE en los últimos años –¿a quién se le ocurrió que sería una buena idea apostar por Alfombra Roja, el retorno de Sáenz de Buruaga o escoger a Los Morancos para presentar un concurso vespertino?–, resulta una gratísima sorpresa encontrar, entre tanta antigualla, un producto imaginativo, arriesgado, moderno y de factura excelente como El Ministerio del Tiempo, una serie de ciencia ficción basada en los viajes en el tiempo que fue estrenada el 24 de febrero de 2015 bajo la anticipada sospecha de convertirse en un rotundo fracaso –sí, yo mismo debo confesarme entre los escépticos que, ahora, tienen la obligación de rectificar–; el tiempo dio la razón a los hermanos Pablo y Javier Olivares, quienes idearon esta serie de aventuras que aúna intriga, acción, humor y numerosas referencias a nuestra memoria televisiva –desmarcándose, así, de la ficción habitual de este país, centrada en crear comedias facilonas aptas para toda la familia–, y en el que el contexto histórico tan solo es una excusa para jugar con el imaginario del público gracias a unos guiones autoparódicos y repletos de homenajes que apelan constantemente a la complicidad con el espectador.

Sus creadores imaginaron un ministerio secreto que ejerce de protector de la historia: «La misión del ministerio es evitar que alguien reescriba nuestro pasado y preservar nuestra memoria histórica», afirma el subsecretario Salvador Martí (Jaime Blanch), al frente de la organización en la que se incorporan Julián Martínez (Rodolfo Sancho, enfermero del SAMUR convertido en un kamikaze peligroso para sus compañeros de trabajo desde que perdió a su pareja), Amelia Folch (Aura Garrido, una de las primeras universitarias del país a finales del siglo XIX) y Alonso de Entrerríos (Nacho Fresneda, soldado de los Tercios de Flandes con un gran sentido del deber y el honor). Este trío de elegidos, héroes a su manera, deberán vencer primero las reticencias a unir fuerzas, dejar a un lado el lógico choque cultural que supone pertenecer a distintas épocas y aceptar el rol asignado por Martí a cada uno de ellos. Una vez logrado ese primer entendimiento, el grupo emprenderá sus misiones trasladándose a cada época a través de un entramado de puertas que conectan con un momento de nuestra historia, misiones que a menudo serán torpedeadas por la villana de esta historia, Lola Mendieta (Natalia Millán, una ambiciosa femme fatale, ex agente del ministerio, que vende sus secretos al mejor postor).

Estas son las escaleras por las que se accede a las puertas del tiempo
Estas son las escaleras por las que se accede a las puertas del tiempo

Sin pretender ejercer un papel académico y de divulgación histórica propiamente, El Ministerio del Tiempo basa sus tramas en la mezcla de personajes ficticios con figuras relevantes de nuestro pasado, un contraste que consigue estimular la curiosidad del espectador por saber más acerca de ellos (algunos descubrirán ahora la figura de El Empecinado, por ejemplo, o que Federico García Lorca, Salvador Dalí y Luis Buñuel iniciaron su amistad en la Residencia de Estudiantes de Madrid), un mérito que debemos reconocerle quienes consideramos que la historia no tiene la popularidad que merece. Asimismo, la evidente complicidad entre Sancho, Garrido y Fresneda juega a favor de la serie, tres excelentes actores que encabezan un reparto notable en el que también encontramos a Cayetana Guillén Cuervo (Irene Larra), Juan Gea (Ernesto Jiménez) y Francesca Piñón (Angustias). A ellos hay que añadir a Julián Villagrán en uno de los papeles más brillantes de esta temporada: el pintor Diego Velázquez, a sueldo del ministerio… ¡elaborando retratos robot de los sospechosos!

Así, la documentación histórica (aunque tan solo sea puntual), los actores, el buen uso de los efectos digitales y las recreaciones de cada época visitada son algunos de los elementos a destacar de esta serie; sin embargo, lo mejor de esta producción, lo que creo que ha hecho que conectara con un tipo de público concreto es que no se toma demasiado en serio a sí misma, tal y como demuestran determinadas escenas: el apodo elegido por Julián en una de las tramas (Curro Jiménez, el célebre personaje que interpretó Sancho Gracia, a su vez padre del actor); la cara de asombro de Alonso al descubrir la televisión y a Tino Casal cantando Champú de huevo; el extraño déjà vu de Julián al conocer a la reina Isabel la Católica (lógico si quien interpreta a la reina es Michelle Jenner, su pareja en la ficción Isabel). Además, gracias a la serie descubriremos el secreto de la eterna juventud de Jordi Hurtado, podremos imaginar cómo fue el viaje de Himmler al monasterio de Montserrat e incluso fabularemos con la posibilidad de que el Lazarillo de Tormes existiera de veras.

Diego Velázquez (Julián Villagrán) pone su talento al servicio del ministerio
Diego Velázquez (Julián Villagrán) pone su talento al servicio del ministerio

Por todo ello es una excelente noticia que El Ministerio del Tiempo haya firmado su renovación por una nueva temporada. Ahora, a los ministéricos nos toca esperar a ver qué nos depararán sus creadores, sin duda encontrarán material más que suficiente si escarban un poco en nuestra historia, aunque personalmente debo admitir cierta sonrisa maliciosa imaginando a los tres protagonistas viajando al golpe de estado de 1981, inspirando a Miguel de Cervantes o enfrentándose al Conde-Duque de Olivares. Sea como sea, seguro que la segunda temporada no defraudará.

Título: El Ministerio del Tiempo
Dirección: Marc Vigil, Jorge Dorado, Abigail Schaaff
Intérpretes: Rodolfo Sancho, Nacho Fresneda, Aura Garrido, Jaime Blanch, Juan Gea, Cayetana Guillén Cuervo, Francesca Piñón, Mar Ulldemolins, Natalia Millán, Julián Villagrán
Guión: José Ramón Fernández, Paco López Barrio, Javier Olivares, Pablo Olivares, Anaïs Schaaff
Año: 2015
Duración: 70 minutos (aproximadamente)
Precio: 32,99 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Novetat editorial: Series de culto, de Toni de la Torre

Ara fa deu anys Toni de la Torre iniciava la seva carrera com a crític publicant diversos articles sobre sèries televisives al diari Avui, unes peces que, com ell mateix reconeix, no interessaven gairebé a ningú. El temps, però, ha acabat donant-li la raó, i actualment ben pocs espectadors poden resistir-se al poder d’atracció d’aquests productes televisius, motiu més que suficient per fer repàs del passat i el present del món serièfil amb un nou llibre: Series de culto, un assaig en què l’autor analitza les cent sèries que considera més destacables dels darrers anys.

Toni de la Torre considera que la indústria de les sèries ha viscut un important canvi qualitatiu des de finals dels anys 90, un punt d’inflexió explicable a partir de la bona feina realitzada per l’HBO; en parlar de l’origen del seu llibre, el crític explica que la seva intenció era explicar aquest canvi i, a més, reivindicar la figura de l’autor, que en aquesta darrera dècada ha vist com passava de simple guionista a ser conegut com a showrunner, un terme que apareix precisament l’any 2005 per donar prestigi a la seva feina.

Toni de la Torre, en una imatge promocional
Toni de la Torre, en una imatge promocional

D’altra banda, De la Torre utilitza l’expressió “de culte” com un concepte personal per a definir aquells productes que generen una devoció febril entre els seguidors. Així, el crític ha fet una selecció d’un centenar de sèries a partir de dos models: en el primer, el lector trobarà aquelles que hauria de veure si realment està interessat en aquest món (Los Soprano, The Wire, Breaking Bad, True Detective…); la resta de la tria inclou títols menys coneguts pel gran públic però que De la Torre no es cansa de recomanar perquè les va gaudir de manera especial (Bron/Broen, Treme, Hatufim, Homicide: Life on the Street…).

Segons va afirmar la crítica televisiva Mònica Planas en la presentació de l’assaig, Series de culto no és només un llibre sobre sèries sinó que també «et dóna unes bases per aprofundir en les sèries que veuràs més endavant», una obra que va néixer com un llibre autoeditat a finals del 2014 (aleshores titulat Joyas seriéfilas) i que ara recupera l’editorial Minotauro en un volum que també ofereix al lector l’oportunitat de convertir-se en crític i puntuar cada sèrie segons el seu criteri, de l’1 al 5.

Títol: Series de culto
Autor: Toni de la Torre
Editorial: Minotauro
Col·lecció: Timunmas
Pàgines: 256 pàgines
Data de publicació: Maig 2015
ISBN: 9788445002629
Preu: 15,00 €

Duel de sèries: True Detective vs Game Of Thrones

Duel de sèries

En els darrers anys el fenomen de les sèries s’ha popularitzat de tal manera que els espectadors ens hem acabat tornant verdaders hooligans, seguidors apassionats que defensem les nostres preferències amb un fervor poc justificable i totalment irracional. El crític Toni de la Torre, convençut que confrontar dues propostes exitoses seria un bon espectacle, va decidir organitzar el primer duel de sèries a la Fàbrica Moritz de Barcelona: True Detective vs Game Of Thrones, un original combat serièfil convertit en l’excusa perfecta per a presentar la col·lecció de samarretes Suxinsu, il·lustrades amb motius de les sèries i pel·lícules més conegudes.

Així, a la Fàbrica Moritz es van citar el Team Rust (Pep Prieto i Àlex Santaló) i el Team Tyrion (Josep Maria Bunyol i Oriol Estrada), uns valents amb ganes de gresca o, segons els va definir De la Torre, “quatre crítics que no tenen vergonya de res”. El combat dialèctic va començar amb serenitat i joc net per ambdues parts, amb el Team Rust afirmant que el mèrit de True Detective està en haver reinventat el gènere policíac i les buddy movies, mentre que el Team Tyrion sostenia que el discurs sobre el poder que manté Game Of Thrones li juga a favor, a més d’haver aconseguit el que a priori semblava impossible: malgrat estar condemnada al públic més freaky, ha acabat convertint-se en un fenomen mainstream gairebé sense voler.

Malgrat tot, la sang no va arribar al riu i els dos equips van acabar brindant
Malgrat tot, la sang no va arribar al riu i els dos equips van acabar brindant

Ben aviat, però, les bones paraules i intencions del principi van deixar pas als atacs més furibunds (amb molt d’humor, això sí): el Team Tyrion definia True Detective com un refregit d’altres pel·lícules (amb especial menció a Hannibal), mentre que el Team Rust acusava Game Of Thrones d’aprofitar-se perillosament de l’imaginari de J. R. R. Tolkien. Per la seva part, Prieto desmitificava el missatge de Game Of Thrones per superficial, “només tetes i dracs”, i Estrada desenfundava la seva tablet per a desmuntar el mite d’“actor de mètode” que enguany acompanya Matthew McConaughey: va mostrar els pòsters (sospitosament semblants) de les nombroses pel·lícules romàntiques que l’estrella de True Detective ha protagonitzat durant la seva carrera, i va arribar a la conclusió evident que la sèrie haurà estat el seu únic moment de glòria perquè va mancat de registres. D’altra banda, Santaló es queixava que els responsables de Game Of Thrones s’inventaven morts cada vegada més estrambòtiques (amb l’assassinat d’un dels protagonistes en un lavabo com a màxim exemple), i Bunyol arrencava les rialles del públic amb la idea que Albert Espinosa segur que es va emocionar amb el final de True Detective perquè “semblava el de la pel·lícula Planta 4a”.

Després de gairebé una hora d’apassionats arguments a favor de l’opció defensada i, sobretot, sentències que desacreditessin els rivals, arribava el moment en què el públic s’havia de mullar i votar a mà alçada pel Team Rust o el Team Tyrion: victòria ajustadíssima dels primers (23 a 22); el resultat, però, va ser el de menys: els guanyadors van ser els espectadors, que van gaudir d’un duel de sèries divertidíssim (regat, com no podia ser d’altra manera, amb cervesa Moritz), confiats que ben aviat es repeteixi la cita amb dues noves propostes.

Novedad editorial: La vida según Sheldon, de Toni de la Torre

La vida segun Sheldon

¿Es posible que un tipo obsesivo, maniático, huraño y megalómano se convierta en el personaje más querido de una comedia de situación? Quienes hayan visto algún capítulo de The Big Bang Theory responderán afirmativamente y sin dudarlo a esta cuestión, ya que los fans de Sheldon Cooper (interpretado por Jim Parsons) se cuentan por millones y le consideran uno de los personajes más divertidos de la televisión; de la misma opinión es Toni de la Torre, crítico especializado en series que le ha dedicado su último libro, La vida según Sheldon (Editorial Timun Mas), un repaso a las filias y fobias del singular protagonista de The Big Bang Theory.

Sheldon Cooper
Sheldon Cooper

Estrenada por la cadena CBS en 2007, y con ocho temporadas en su haber, The Big Bang Theory narra la relación entre Penny y sus vecinos Sheldon y Leonard, dos físicos que comparten el apartamento contiguo al de la joven y que son incapaces de relacionarse con personas de fuera de su entorno. La vida según Sheldon investiga con mucho sentido del humor el carácter enrevesado del protagonista, un físico teórico que suele vestir camisetas con logotipos de superhéroes, con una inteligencia muy superior a la de la mayoría de la gente, antipático, hipocondríaco y con un trastorno obsesivo compulsivo de la personalidad.

El escritor Toni de la Torre, en una imagen promocional
El escritor Toni de la Torre, en una imagen promocional

Estructurado en cinco partes –Sheldon y él mismo, Sheldon y el mundo, Sheldon y los amigos, Sheldon y el trabajo, y Sheldon y el amor–, el libro revisa los momentos más divertidos de The Big Bang Theory, reproduce extractos de diálogos para ilustrar cada situación e incluye material imprescindible para los seguidores de esta célebre comedia, como un Sheldonario con todas las referencias científicas y culturales de la serie explicadas con detalle, un apartado con sus mejores frases y diversos documentos adicionales, como el contrato de los compañeros de piso, el horario semanal de Sheldon o las reglas de piedra-papel-tijeras-lagarto-Spock.

“Aunque en la mayoría de ficciones se insista en mostrar que el raro es la excepción, la realidad es que el espectador medio tiene más en común con el viciado de los videojuegos que con el capitán del equipo de fútbol”, afirma De la Torre para explicar el éxito de un tipo tan asocial como este. Así, el autor admite que esa figura racional y sorprendente, tan alejada de la imagen del chico más popular de la clase que triunfa socialmente sin ningún esfuerzo, resulta más cercana a los telespectadores, que se identifican con él a pesar de sus muchas extravagancias.

Título: La vida según Sheldon (Volúmenes independientes)
Autor: Toni de la Torre
Editorial: Timun Mas
Colección: Volúmenes independientes
Páginas: 288 páginas
Fecha de publicación: Noviembre 2014
ISBN: 9788448020774
Precio: 15,00 €

Crítica teatral: I LOVE TV, en el teatro Capitol.

ILOVETVCasi todos los jóvenes-adultos de hoy en día hemos querido a la televisión. Muchos de nuestros gratos recuerdos de infancia y juventud van ligados a míticos programas o a series televisivas. Tal vez la generación adolescente actual será la que esté menos atada a este aparato porque de pantallas para distraerse tienen de sobras. Probad a poner a una persona que pase de los treinta alguna sintonía de algún éxito televisivo de sus años mozos, la sonrisa bobalicona aflorará en su rostro. Con esta premisa el trío de actores compuesto por Francesc Ferrer, Alba Florejachs y Sergio Matamala no lo tienen difícil para hacernos sonreír con la obra teatral I love TV.

El espectáculo se compone de pequeños sketches donde en clave de humor recordaremos series añejas de dibujos animados, escucharemos extraños análisis de series americanas, seremos testigos de las barbaridades que suceden en un casting de Gran Hermano, y como no, nos sumergiremos en la ronda de preguntas del Un Dos Tres. Porque la obra explora tanto los programas de televisión como lo que hay detrás de ellos: cómo nuestras relaciones personales pueden verse condicionadas por la TV; las diferentes maneras de ver la tele o cómo esta abandona a sus estrellas cuando ya están en decadencia.

Hasta ocho guionistas han intervenido en la elaboración de las diferentes piezas de que está formada la obra, por lo que habrá para todos los gustos, algunas mejores que otras pero absolutamente todas nos arrancarán alguna sonrisa ya que presentan discursos e ideas originales. La mayoría, eso sí, se centran en recuerdos ochenteros.

La televisión actual es rapidez e inmediatez y esta obra también lo es. No te has recuperado de un sketch que ya se da paso al siguiente, en el que gracias al buen hacer de los actores nos situamos de lleno en breves instantes. Con tanta variación de registros no hay tiempos muertos para aburrirse, es como si hiciéramos zapping y sin apenas cambiar el decorado: un salón comedor un poco como los de antes en el que reina, en el centro, un antiguo aparato de televisión. Sin duda el espacio perfecto para una obra como esta.

Qué decir del prólogo de la obra, en el que de forma cercana pero que muy cercana al público los actores conversan, como si estuvieran en un foro de internet, sobre la serie El coche fantástico. Igual de logrado que el número que cierra el espectáculo con una Alba Florejachs en su salsa.

¡Si amas o amaste la Televisión no te puedes perder I love TV!

I love TV” se representa en el Club Capitol del 17 de octubre al 15 de diciembre de 2013.

Dramaturgia: Blanca Bardagil, Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Jordi Galceran, Llàtzer Garcia, Marc Crehuet y Alberto Ramos. A partir de una idea de Jordi Casanovas
Dirección: Cristina Clemente y Carles Mallol
Producción: FlyHard Produccions
Escenografía: Albert Pascual y Marta Soto
Fotografía: Roser Blanch Gallego
Idea original: Jordi Casanovas
Iluminación: Fernando Portillo
Sonido: Lluís Rovirola
Vestuario: Marta Soto
Vídeo: Pablo Lammers

Horarios: de jueves a sábado a las 22:30 horas y domingos a las 19:30 horas.
Precio: 20 €
Idioma: català
Duración: 80 minutos
——

Escrito por Taradete