Archivo de la etiqueta: Teatre Gaudí de Barcelona

Crítica teatral: Per sobre de totes les coses, Teatre Gaudí.

Per sobre de totes les coses_cartell_GaudiComo ya deben saber, el teatro musical hace mucho tiempo que funciona muy bien en la cartelera barcelonesa, y más cuando está bien ideado y producido. De ahí que muchos teatros de la ciudad se arriesguen a programar musicales, ya sean estos de pequeño, mediano o gran formato. Y el Gaudí no es una excepción. Si ya el año pasado programó La festa salvatge (The wild party, de Andrew Lippa) y a principios de 2014 estrenó una divertidísima versión de La Gran Duquessa de Gerolstein, de Offenbach, Meilhac y Halévy, este julio se ha reservado el escenario para otra producción de mediano formato como lo es Per sobre de totes les coses, de Hartmere y Intrabartolo, una reflexión sobre la adolescencia y la homosexualidad ambientada en los pasillos de un internado católico.

Peter (Marc Flynn) y Jason (Jan Forrellat) son compañeros de habitación del internado católico de Saint Tomas. Ambos mantienen una relación íntima que desconocen en el centro, debido a las ansias de popularidad de Jason y al miedo a que se reconozca abiertamente su homosexualidad. El ambiente del internado se mueve entre los rituales cristianos y las ganas de fiesta y de pasárselo bien del grupo de estudiantes. La relación entre Peter y Jason irá empeorando debido a las voluntades dispares de ambos y a las presiones que reciben del entorno y de sus respectivas familias. En breve, sin embargo, ambos tendrás que demostrar cuáles son sus verdaderos sentimientos y qué están decididos a perder (y a ganar) por el camino.

El Gaudí nos presenta un nuevo espectáculo musical que recuerda en muchos aspectos el éxito que significó el año pasado The wild party, y ha escogido para ello una obra en la que los sentimientos y la sexualidad recién descubierta tienen un papel importante. Todo ello adquiere la estampa de una clásica historia de instituto, en la que veremos desfilar tanto a chicos y chicas populares, como a estudiantes aplicados y jóvenes desplazados y rebeldes. Pero en este caso el tema a debate no es otro que el despertar sexual de los jóvenes internados y sobre todo, la presión que sufren aquellos que optan por una sexualidad diferente. Aquí es donde se encuentra atrapada la relación entre Jasón y Peter, los cuales han compartido mucho más que una habitación en el internado.

El musical se estructura a partir de una historia cantada, en la cual oiremos poco texto recitado, ya que la mayoría de la acción transcurre a través de la letra de las canciones. En esta ocasión Daniel Anglès ha cogido la batuta para dirigir un musical en el que hallamos a un nutrido número de actores-cantantes y bailarines sobre el escenario. Para muchos de ellos esta significa su primera experiencial profesional. Si bien, las decisiones de producción no han sido todo lo acertadas que debieran. Lo primero el espacio. El escenario central del Gaudí queda dominado por una gran pasarela en forma de cruz, alegoría a la educación de carácter religioso del internado, que aunque se utiliza plenamente en alguno de los número musicales, reduce el espacio accesible a los actores y actrices y les obliga a actuar a veces a milímetros del público, y además no permite estructurar demasiado la acción que nos es narrada. Por otro lado el sonido no está a la altura del espectáculo al que sirve de base, por lo que algunas de las letras de las canciones no son del todo entendibles.

Per sobre de totes les coses_2Per sobre de totes les coses es un musical en el que veremos sobre el escenario un amplio número de actores y bailarines, un hecho que le da al espectáculo un aire de gran musical. La mayoría de ellos realizan una actuación secundaria, en referencia a la representación de la obra, si bien, en ella destacan algunos personajes como Jason (Jan Forrellat) y Peter (Marc Flynn), los personajes cuya relación da pie a la trama del musical; Ivy (Anna Herebia), la compañera de clase que se siente atraída por Jason y que formará parte de un fatal triángulo amoroso o Ivy (Anna Herebia), la hermana acomplejada y rebelde de Jason. Como parte del elenco de “adultos” responsables del internado y familiares de los jóvenes estudiantes hallamos a Eduard Doncos, que interpreta al cura del internado; Ester Bartomeu que da vida a la a veces insensible madre de Peter y a Lucy Lummis, que encarna a la hermana Chantelle, una de las monjas del centro religioso.

Y es precisamente esta última la que protagoniza dos de los momentos con más fuerza del musical, que no son otros que la aparición de la virgen María en uno de los sueños de Peter a lo Madonna en “Like a Virgin” (un claro ejemplo de la confusión religiosa de los más jóvenes), y cuando la hermana Chantelle le explica a un desesperado Peter, que Dios lo hace todo bien (en referencia a su opción sexual), un número musical al más puro estilo Sister Act, espectáculo que se estrenará en Barcelona en octubre y en el que Lummis interpretará un papel.

Per sobre de totes les coses es un espectáculo en el que se han invertido muchas ilusiones pero que no alcanza las cotas de acierto de The Wild Party, aunque se mantiene en su estela creativa y de resultados. Además nos provee de una historia que nos acerca a los más jóvenes, a sus problemas y a sus deseos más íntimos y nos hace reflexionar sobre el papel de la Iglesia y de la sociedad, en pleno siglo XXI, ante la homosexualidad, y sobre los obstáculos contra los que aún han de luchar aquellos jóvenes que no optan por las sendas vitales que se esperan de uno. Una espléndida manera de pasar una tarde de teatro y entretenimiento y un ejemplo de lo que se puede hacer cuando existen ganas y voluntad, ya sea en el mundo del teatro o en la vida misma.

Per sobre de totes les coses” se representa en el Teatre Gaudí a partir del 16 de julio de 2014.

Libreto: Damon Intrabartolo y Jon Hartmere
Música: Damon Intrabartolo
Letras: Jon Hartmere
Orquestación: Deborah Lurie
Dirección: Daniel Anglès
Dirección musical: Oriol Padrós
Adaptación al catalán: Marc Gómez
Reparto: Jan Forrellat, Marc Flynn, Anna Herebia, Iskra Bocanegra, Marc Gómez, Miguel Ángel Sánchez, Marc Andurell, Clara Gispert, Anna Lagares, Joan Mas, Gerard Mínguez, Laura Morales, Desirée Moreno, Gara Roda, Joan L. Santos, Eduard Lacueva, Helena Jara, Ester Bartomeu, Lucy Lummis y Eduard Doncos
Banda de música: Oriol Padrós, Abel Garriga, Adrià Aguilera, Unai Eizagirre, Ricard Buenaventura y Guillem Barceló
Coreografía: Oscar Reyes
Producción: Teatre Gaudí de Barcelona
Proyecto: Madam Teatre

Horario: de miércoles a viernes a las 20:30 horas; sábado a las 18:00 y a las 21:30 horas y domingo a las 18:00 horas.
Precio: 24 €
Idioma: catalán
Duración: 2 horas y 30 minutos (descanso incluido)
——

Jorge Pisa Sánchez

Crítica teatral: Magnetismes, al Teatre Gaudí de Barcelona

magnetismes_02

“Abandonat per tothom, fins i tot per la sort”, confessa, desolat i al caire de l’abisme més absolut, un dels sis protagonistes de Magnetismes, el nou encert del Teatre Gaudí de Barcelona amb què pretén sacsejar els sentiments dels espectadors, una d’aquelles propostes que s’estrenen sense fer gaire soroll però que de ben segur es guanyaran el favor del públic gràcies a un text excel·lent i de molta actualitat –precarietat laboral, aturats ofegats per la hipoteca, el pànic a la solitud en fer-se gran, parelles atrapades en relacions que no els satisfan,…– basat en tres històries entrellaçades que, per un motiu o un altre i de forma inevitable, connectaran amb les nostres pròpies experiències.

Una de les obsessions de la companyia RAS Teatre –responsables d’aquesta producció– és la de tractar temes propers i contemporanis; el seu debut va ser amb The Lonesome West, de l’autor escocès Martin McDonagh, però per al seu segon espectacle s’estimaven més un text signat per un “autor de casa nostra”, i van demostrar tenir un olfacte privilegiat a l’hora d’escollir quan van optar per aquesta peça que Elisenda Guiu va escriure inspirant-se en esdeveniments que vivia de prop, relats protagonitzats per uns personatges desorientats, desesperats i sense gaire fortuna per afrontar els reptes amb què els posa a prova el destí. Així, Pepa Fluvià torna a dirigir amb subtilesa els actors de la companyia –Sergio Alfonso i Isidre Montserrat–, als quals s’hi han afegit Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ignasi Guasch i Ruth Llopis per a completar el repartiment d’aquesta obra coral, mentre que Josecho de Linares ha estat l’encarregat de realitzar els audiovisuals que serveixen com a presentació melancòlica dels personatges.

I qui són aquests éssers atrapats en una realitat infeliç? Guiu utilitza tres històries on confronta individus de caràcter totalment oposat que, per motius casuals o no, s’acaben trobant i aprenent de l’altre: la Sara encadena fracassos amorosos mentre observa, impotent, com passen els anys sense tenir l’estabilitat desitjada, però coincideix amb el Jofre, un jove marcat per un accident de trànsit que, malgrat tot, no perd l’humor ni les ganes de viure; el Marc viu atrapat en una relació que no el satisfà, però la trucada de la Martina, una llicenciada en comunicació audiovisual que treballa com a teleoperadora, impulsiva i de forta personalitat, el farà dubtar sobre quin camí prendre en el futur més immediat; i el Lluís, que va aparcar els seus somnis per treballar en un banc i que una nit es retroba amb el Joan, un vell amic sense feina des de fa dos anys i que, desesperat, està decidit a fer qualsevol cosa per aconseguir diners.

El muntatge reflecteix amb senzillesa i extraordinària habilitat les frustracions, les pors i els dubtes a què estem exposats cadascun de nosaltres, emprant el to adequat per a una trama com aquesta, seriós però sense caure en el drama més absolut, evitant enredar-se en un excés d’explicacions que penalitzarien el ritme de l’obra i afegint-hi el punt just d’humor que requereix cada moment. D’aquesta manera, Magnetismes esdevé un exemple magnífic de bon teatre actual culminat amb un brillant discurs final amb què l’autora dóna sentit al títol de l’obra.

Magnetismes es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona des del 24 d’abril fins al 8 de juny de 2013.

Autora: Elisenda Guiu
Direcció: Pepa Fluvià
Direcció audiovisuals: Josecho de Linares
Intèrprets: Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ignasi Guasch, Ruth Llopis, Sergio Alfonso, Isidre Montserrat
Ajudant de direcció: Xavier Lastra
Producció: RAS Teatre
Producció executiva: Sergio Alfonso, Isidre Montserrat
Disseny d’escenografia i il·luminació: Elisenda Rodríguez
Tècnic d’il·luminació: Albert Giner
Vestuari: Maria Tuset
Música original i piano: Sergio Alfonso
Fotografia: Ester Villaescusa
Disseny gràfic: Dosbcn

Horaris: dijous, divendres, dissabte i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 20 €
Idioma: català
Durada: Una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Crítica teatral: Una comèdia DALÍrant, al Teatre Gaudí de Barcelona

El surrealisme s’ha instal·lat temporalment al Teatre Gaudí de Barcelona, que des de l’1 de juny acull l’obra Una comèdia DALÍrant, un text basat en quatre entrevistes amb què, en clau d’humor, la companyia XaviVola Teatre homenatja a qui va ser el més gran representant del surrealisme pictòric, Salvador Dalí, amb un protagonista de bigotis recargolats que pren els tics més representatius del pintor empordanès però que aquí, per afrontar la història amb total llibertat, es presenta sota el nom de Joan Felip Sebastian, “El DALÍrant”.

Comença la funció, i l’acció ens situa a un plató de televisió nord-americà: som a l’any 1951, i el protagonista, J. F. Sebastian, és a punt de ser entrevistat en un famós talk show en què Marilyn Monroe i l’editor Stuart Leigh han d’endevinar, amb els ulls embenats, qui és el convidat estrella del programa, que només podrà respondre “sí” o “no” a les preguntes. Ja des d’aquest primer instant comprovem l’alt concepte que de si mateix té “El DALÍrant”, un home que respon a qualsevol qüestió amb un ferm “sí” perquè ell mateix es considera un artista multidisciplinari (pintor, actor, escriptor, esportista,…) capaç d’abordar amb la mateixa eficàcia qualsevol temàtica que es proposi.

Després d’aquesta primera intervenció, “El DALÍrant” visita un plató de la televisió francesa (1963), és entrevistat als estudis de RTVE a Madrid després de la mort de Franco (1976), i, finalment, el trobem al seu refugi a Port Lligat, on a l’any 1981 dos periodistes argentins interrompen la seva feina per a conèixer-lo en els seus darrers anys de vida, moment en què el veiem com una caricatura de qui va ser, un artista en ple declivi professional acompanyat d’un efeb que el venta mentre signa litografies febrilment, obligat per la seva esposa.

La companyia XaviVola Teatre fa un retrat complet de Salvador Dalí a través d’aquestes entrevistes, amb les quals vol defensar la catalanitat i l’anarquia del personatge, sovint posades en dubte per les seves contínues afirmacions monàrquiques, un home controvertit que deixa anar sentències de tot tipus, com la que fa referència a la seva religiositat (“Crec en Déu, però no tinc la fe”) o als seus amics (“Només he tingut un amic: Lorca”); d’aquesta manera, el text presenta a J. F. Sebastian com un home de forta personalitat, imprevisible i incontrolable, un artista encantat de rebre els afalacs més servils dels seus seguidors i sovint incomprès per la resta de la societat, tal i com correspon a un geni com ell. A més, l’obra l’encerta en la posada en escena de la història, amb un muntatge alhora senzill i dinàmic que transforma en qüestions de segons l’escenari del teatre, i en què també hi ha lloc pels audiovisuals rodats a la Costa Brava, imatges que fan d’“El DALÍrant” un veritable home anunci.

Amb tot, realitzar un projecte al voltant d’un personatge tan emblemàtic i exagerat com Dalí és realment perillós, principalment perquè es pot caure amb facilitat en la imitació ridícula del pintor; no és aquest el cas d’Una comèdia DALÍrant, on Joan Frank Charansonnet, encarregat de donar vida al protagonista, no es centra exclusivament en l’histrionisme del final de la seva vida, també copia la seva veu i els seus gestos de forma natural (bé, tan com ho permet el model real) fins a mimetitzar-se en ell: no veiem algú imitant el geni, el veiem a ell mateix, amb un excel·lent exercici de caricaturització, des del Dalí de mitjans de segle XX fins a l’home envellit de principis dels 80, moment en què trobem una figura una mica embogida que ha reduït el seu art a estampar ous contra una tela en blanc.

Charansonnet és evidentment l’ànima del muntatge (a més d’interpretar “El DALÍrant”, dirigeix el projecte), el seu personatge està sobre l’escenari en tot moment, però no està sol en aquesta aventura surrealista: amb ell trobem un notable grup d’actors, intèrprets capaços de defensar diversos personatges durant els vuitanta minuts de l’obra, i d’entre els quals cal destacar Miquel Sitjar (el presentador del talk show amb què comença l’obra, l’entrevistador liberal al Madrid dels 70 i l’incrèdul argentí de 1981), Patricia Bargalló (una coqueta Marilyn, la periodista parisenca i una altiva i despietada Gala) i Ferran Terraza (intèrpret de l’irascible falangista que s’enfronta a J. F. Sebastian i del periodista argentí admirador del pintor).

Així, un cop finalitzada la funció, l’espectador surt del teatre amb la sensació d’haver assistit a un pur divertiment, una proposta avalada per diversos moments brillants (és senzillament extraordinària l’entrada en escena de J. F. Sebastian vestit d’astronauta i recitant aquell famós embarbussament que diu: “Una polla xica, pica, tica, camatorta i ballarica…”); en definitiva, una història amb bones intencions que repassa, en to humorístic, l’evolució personal de qui va ser una de les figures més controvertides i genials del nostre país, Salvador Dalí.

Una comèdia DALÍrant es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona de l’1 de juny a l’1 de juliol de 2012.

Text i dramatúrgia: Israel Collado i Joan Frank Charansonnet
Direcció: Joan Frank Charansonnet
Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Ferran Terraza, Miquel Sitjar, Patricia Bargalló, Albert Lladó, Cristian Aquino
Companyia: XaviVola Teatre

Horaris: dijous i divendres a les 20:45 hores, dissabte a les 18:30 hores i a les 20:45 hores, i diumenge a les 19:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i vint minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Estrena teatral: Una comèdia DALÍrant, al Teatre Gaudí de Barcelona

El proper 1 de juny el Teatre Gaudí de Barcelona estrenarà la seva nova proposta per a les properes setmanes: Una comèdia DALÍrant, un espectacle signat per la companyia XAVI VOLA – Teatre que ens acostarà, en clau de comèdia, el món genial i surrealista del pintor Joan Felip Sebastian, “El DALÍrant”.

Gràcies a una sèrie d’entrevistes que s’allarguen en el temps, el públic que s’apropi al Teatre Gaudí de Barcelona coneixerà la història d’aquest artista, un personatge inigualable convertit en un dels emblemes de la pintura catalana. Joan Felip Sebastian utilitzarà les seves intervencions televisives per a mostrar la seva personalitat surrealista al món, i protagonitzarà aquest viatge delirant en què coincidirà fins i tot amb l’actriu Marilyn Monroe en un talk show. Així, l’espectador seguirà el periple del pintor per la Nova York dels anys 50, el París dels 60, el Madrid de la dècada dels 70, fins a arribar al seu estudi empordanès de Port Lligat.

Una comèdia DALÍrant és el primer espectacle de la companyia XAVI VOLA – Teatre, una comèdia surrealista que serveix per a homenatjar una de les grans figures de la pintura catalana. Dirigida per Joan Frank Charansonnet, l’obra està interpretada pel mateix Charansonnet, Ferran Terraza, Miquel Sitjar, Patricia Bargalló i els debutants Albert Lladó i Cristian Aquino.

Una comèdia DALÍrant es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona de l’1 de juny a l’1 de juliol de 2012.

Text i dramatúrgia: Israel Collado i Joan Frank Charansonnet
Direcció: Joan Frank Charansonnet
Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Ferran Terraza, Miquel Sitjar, Patricia Bargalló, Albert Lladó, Cristian Aquino
Companyia: XAVI VOLA – Teatre

Horaris: dijous i divendres a les 20:45 hores, dissabte a les 18:30 hores i a les 20:45 hores, i diumenge a les 19:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i vint minuts

Crítica teatral: Mediocres, al Teatre Gaudí de Barcelona

Què és Mediocres? D’entrada Mediocres és un muntatge teatral que des del 17 de gener, i després d’haver-se estrenat al Versus Teatre el passat mes de novembre, té una segona oportunitat al Teatre Gaudí de Barcelona. Però, què és Mediocres? És una comèdia? Doncs sí, ho és, però rere l’humor s’hi amaga una reflexió intel·ligent sobre la societat actual, tan procliu a mirar cap a una altra banda quan veu problemes. Potser és un musical? Doncs no en el sentit estricte, malgrat incorporar coreografies i cançons interpretades en directe. ¿És un espectacle infantil? Rotundament no, però sí hi trobarem un esquetx amb unes titelles ben curioses que traurà l’infant que tot adult porta en el seu interior. Per tot això Mediocres és un muntatge difícil d’etiquetar però que, amb l’originalitat del seu plantejament i els diversos homenatges que hi reconeixerem, entusiasmarà el públic que tingui l’encert d’assistir a una de les seves brillants representacions.

Comença la funció amb una versió punk de What a Wonderful World (ironia, potser?), un tema cantat pels actors amb una contundència inusual que presagia un espectacle descarat i divertit. Són cinc personatges en un, cinc veus amb un mateix discurs que ens expliquen, d’una manera diferent, un dia de la seva vida, una existència mediocre a la ciutat que podria ser la de qualsevol de nosaltres. Així, el protagonista ens parla d’aquell dia concret en què li van robar la cartera al metro, un dia en què no va deixar d’anar al gimnàs ni a comprar com de costum al súper, un dia en el qual tot va ser tan mediocre com l’anterior. O potser no ho va ser tant?

Aquest és el primer espectacle de la companyia Buits i Nous, uns joves valents que amb aquest muntatge s’han arriscat molt: lluny de debutar amb una història convencional, amb un argument explicat de forma usual, ells han decidit crear un relat amb cinc personatges que en formen un de sol, una particularitat que obliga als actors –tots ells notables– a un esforç extra per tal de sincronitzar-se a la perfecció, uns intèrprets polivalents que fins i tot s’atreveixen a fer de làmpada o de divan, segons el moment.

Mediocres és una història urbana original, divertida i emotiva que, amb bon humor, critica alguns dels mals que afecten la societat del segle XXI; així veurem com, sovint, caiem en una tendència ridícula a la correcció política (“els/les companys/es”) mentre descuidem altres aspectes més importants, com la solidaritat vers els desfavorits, a qui mirem amb desconfiança, una societat mancada d’afecte que necessita anar al psicòleg per superar els dubtes i les pors que la fan ser fràgil, mediocre.

El gran encert, però, de la companyia Buits i Nous és la imaginació amb què ha plantejat aquesta obra: els actors escenifiquen divertits flashbacks i flashforwards per passar d’un dia a un altre, a més d’incloure-hi diversos homenatges, des de recordar els enyorats Monty Phyton –amb la interrupció de la funció a la mitja part– a fer un número que evoca la dansa contemporània, des de la poètica fusió dels cinc per a convertir-se en un de sol a un número musical extraordinari que transforma la banda sonora de Bola de Drac en una fantàstica cançó melòdica, o bé el recurs del running gag d’aquell personatge “brut, ronyós i famolenc” amb qui el protagonista es topa a cada instant. I tot això en un escenari buit on només hi ha un mur amb unes peces gegants de Tetris que els mateixos intèrprets transformen, segons l’ocasió, en una pissarra on desenvolupar complicats exercicis matemàtics, una passarel·la, la consulta d’un psicòleg o un supermercat pakistanès, entre d’altres.

“Què és Mediocres?” preguntava en el primer paràgraf. Doncs Mediocres és una de les propostes més divertides i atípiques que actualment podem trobar a la cartellera teatral de Barcelona, una d’aquelles joies inclassificables que no només ens farà riure, sinó que també ens farà reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn més proper, un espectacle fascinant que, senzillament, s’ha de veure.

Mediocres es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 17 de gener fins al 22 de febrer de 2012.

Direcció: Joan Manuel Albinyana
Dramatúrgia: Núria Vizcarro Boix
Intèrprets: Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich
Companyia: Buits i Nous
Escenografia: Natalia Aguirre
So: Dani Seoane
Disseny d’il·luminació: Dani Sánchez
Tècnic d’il·luminació: Dani Rodríguez / Dani Tort

Horaris: dimarts i dimecres, a les 20:45 hores
Preu: 16 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Estrena teatral: Oxigen, al Teatre Gaudí de Barcelona

 

El proper 27 de gener el Teatre Gaudí de Barcelona estrenarà Oxigen, la seva nova proposta pels primers mesos del 2012 que pren com a argument els canvis experimentats per qualsevol parella quan decideix tenir un fill, un tema molt seriós presentat aquí en forma de tragicomèdia.

Imatge de l'obra

Quan neix una criatura la parella es converteix en una família, i això significa que des d’aquest mateix instant viuran moments de grans canvis: la parella es trobarà un ser indefens que dependrà absolutament d’ells, hauran de canviar-li els bolquers, banyar-lo, posar-lo a dormir,…, en definitiva, una sèrie de rutines que els pares hauran de tenir present dia rere dia. A més seran moments de contrastos, ja que la felicitat i l’alegria de ser pares compensaran el cansament i les nits sense poder dormir, novetats a les quals s’hauran d’adaptar ràpidament si no volen entrar en crisi com a parella.

Mar Monegal dirigeix Oxigen, una obra que planteja els dubtes de qualsevol parella en el moment de tenir una criatura –Serem uns bons pares? El nen ens unirà com a parella o ens separarà? Podrem mantenir la calma en els moments de tensió?– per a la qual ha comptat amb Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Betsy Túrnez.

Oxigen es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 27 de gener al 25 de març de 2012.

Dramatúrgia i direcció: Mar Monegal
Intèrprets: Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Betsy Túrnez
Companyia: Teatre Gaudí
Espai sonor: Javi Gamazo
Disseny de llums: Dani Gener
Espai escènic: Mar Monegal
Fotografies: Josep Aznar

Horaris: de dijous a dissabte a les 20:45 hores i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i vint minuts 

Crítica teatral: Dos punkis i un Vespino, al Teatre Gaudí de Barcelona

S’apropa la Nit de Nadal, un esdeveniment en què és gairebé obligat sopar en família, en un ambient de concòrdia i sense tenir en compte les discrepàncies entre cunyats, germans, etc. que durant l’any els han separat sense remei. Però no tothom viurà aquesta nit en pau i harmonia: alguns fugiran dels multitudinaris banquets per celebrar l’ocasió d’una manera diferent, tal i com ens proposa Dos punkis i un Vespino al Teatre Gaudí de Barcelona, una història nadalenca en què quatre personatges sense gairebé res en comú es veuran obligats a entendre’s durant aquesta freda nit de desembre.

En una benzinera, perduda enmig del no-res, l’empleat del torn nocturn dorm damunt del mostrador sense sospitar que aquella no serà la nit plàcida que anuncien les nadales. La seva tranquil·litat es veu interrompuda quan dos punkis entren a l’establiment amb la intenció de passar-hi la nit, ja que la Vespino en què viatjaven no ha suportat la duresa del trajecte –ni el pas dels anys– i els ha abandonat abans d’arribar a la ciutat. L’enfrontament entre els dos joves i el gasoliner, que no vol problemes amb els seus superiors, anirà en augment fins l’aparició d’una noia que, plorosa, també buscarà refugi a la benzinera.

Original i divertida, a estones vodevilesca, Dos punkis i un Vespino presenta un conte de Nadal allunyat dels clixés habituals, amb un text intel·ligent que qüestiona la felicitat, sovint irreal, que sembla imprescindible en aquestes dates; l’obra demostra que a la Nit de Nadal també podem trobar personatges solitaris, sense fortuna ni cap mena d’esperit nadalenc. Pels quatre joves aquesta és una nit com qualsevol altra, fins i tot l’empleat de la benzinera, el més assenyat de tots, es resisteix a ajudar els dos punkis, vençut per la por i superat pels esdeveniments, oblidant la solidaritat característica d’aquests dies. A més l’obra serveix per criticar la hipocresia d’una part de la societat, en aquest cas la família de Carol, quan arriba la Nit de Nadal, moment en què l’important és la unitat familiar, i per això no entenen la irada reacció de la noia envers el seu promès.

Marilia Samper i Llàtzer Garcia, els autors del text, també posen de manifest les diverses formes d’encarar la vida d’aquests personatges: per un costat estan els dos punkis que viuen al marge del capitalisme, lluny dels convencionalismes, són uns nòmades del segle XXI, nihilistes de vida lliure sense obligacions ni lligams i que només accepten el lema de l’originari moviment punk: “no hi ha futur”; d’altra banda, i amb una vida diametralment oposada a la dels dos germans, trobem el gasoliner, un personatge sotmès al sistema, pusil·lànime, amb una existència marcada per la por fins que coneix els dos joves i la seva manera de viure sense complexes. Així Samper i Garcia utilitzen el conflicte entre aquests dos estils de vida per muntar algunes de les escenes més còmiques de la funció.

Javier Beltrán (Ray) i Oriol Casals (Jota) són els punkis del títol, dos esperits lliures que només es tenen l’un a l’altre –bé, i la seva vella Vespino– i que s’esforcen en demostrar, al món i a ells mateixos, que es pot viure d’una altra manera: Beltrán exerceix de líder, és el germà gran i les coses es fan com ell decideix, mentre que Casals –amb un magnífic talent per la màgia– el segueix amb fidelitat i admiració, i fins aquella nit no qüestiona cap de les decisions d’en Ray. Muguet Franc és Carol, la noia fràgil i desorientada que, ofegada per la pressió familiar, fuig de casa sense tenir clar quina direcció prendre. Però és Xavi Francès el veritable triomfador de l’obra, ell és el gasoliner gris, anònim i una mica babau, que protagonitza les escenes més agraïdes i hilarants, com la seva defensa aferrissada del bitterkas –senzillament magistral– o la declamació del poema de Nadal que recita amb la il·lusió pròpia d’un nen.

Avalada pel premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010, Dos punkis i un Vespino és una excel·lent proposta per escalfar motors de cara a les festes nadalenques, una esbojarrada representació que provocarà els riures del públic més seriós i que està especialment recomanada per als espectadors que vulguin assistir a una Nit de Nadal gens habitual.

Dos punkis i un Vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.

Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il·luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez

Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

 

Estrena teatral: Dos punkis i un vespino al Teatre Gaudí de Barcelona

El Teatre Gaudí de Barcelona estrena Dos punkis i un vespino, una original proposta de la companyia La Brava que mostra les desventures de quatre personatges que es veuen forçats a conviure, durant unes hores, en una benzinera durant una gèlida nit de Nadal.

En una nit tant especial com és la de Nadal, quan les llars s’omplen de famílies cantant nadales i deixant de banda velles disputes, dos joves punks pateixen una averia a la seva moto enmig del no res; tots dos són nòmades per convicció, les seves pertinences caben en una motxilla i viatgen contínuament en una vella vespino que, justament aquella nit, no resisteix més el pas del temps i els abandona a meitat de camí.

La freda climatologia obliga els nois a buscar refugi en una benzinera, on coneixeran al treballador del torn de nit del local i a una misteriosa noia. D’aquesta manera els quatre acabaran per descobrir-se a ells mateixos i entre ells mentre esperen que es faci de dia entre rialles, cops de puny, trucs de màgia i molts bitterkas.

La Brava és la responsable de Dos punkis i un vespino, una obra gamberra i punk que va guanyar el premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010 i que, mitjançant l’humor, ens farà reflexionar sobre la valentia de saber escollir quin és l’autèntic camí que hem de seguir, cadascun de nosaltres, a la vida, una representació dirigida per Marilia Samper i interpretada per Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès.

Dos punkis i un vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.

Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il•luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez

Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: 1 hora i quinze minuts