Després d’aquells “Treballs d’amor perduts” que ens van convertir l’any passat en criatures lliures del seu bosc de vers i passió sense fre, la Companyia Parking Shakespeare (reconvertida ara en “Parking d’Hivern”) i de l’onze al vint-i-tres de febrer, va tancar-nos dins la contundència de l’Espai de Fabra i Coats, Fàbrica de Creació de Barcelona empresonant-nos en una història que situa l’apocalipsi entre píndoles al·lucinatòries de tots colors, “snuff movies” propiciatòries d’encontres excitants entre rics amb ganes de satisfer els seus instints exterminadors i miserables que els proporcionen joguines humanes; i una desigualtat social terriblement actual.
Cap d’aquests detalls argumentals que ofereix l’obra escrita per Philip Ridley és novedós. Tampoc no ho va ser la manera del director Antonio Calvo d’encaixar-los com a peces d’un puzle, aquest muntatge anomenat “Pell de mercuri”, que no pot completar-se fàcilment perquè no troba el tauler adequat fins que no ha transcorregut la meitat de l’espectacle.
Fins a llavors, i malgrat que l’autor fa servir amb certa gràcia la intriga configurant unes peces, els personatges centrals, que tenen una vida pròpia (els dos germans antitètics però inseparables, la noia sense llar fascinada per unir-se a la colla) i situar-los al mig d’una història inquietant i morbosa, res del que se’ns mostra resulta creïble: les interpretacions són forçades, molt poc matisades i la utilització de l’esplèndid espai, enorme i desolador, queda limitada com a mera passarel·la de corredisses poc justificades ja que en cap moment esdevé llar acollidora per a què els personatges puguin desenvolupar-se.
El miracle, però, es produeix amb la irrupció de tres personatges interpretats finalment per tres actors carismàtics: una duquessa minusvàlida de refinada sensibilitat que pateix desmais quan la seva emoció s’enlaira (majestàtica Ester Cort); un desequilibrat emulador de Rambo que frisa per dur a la pràctica els “bons hàbits stalloninians” (expressiu Òscar Bosch); i, com a amo i senyor de tot aquest circ que comença a ser fascinant quan surt decidit a la pista, l’organitzador del macabre esdeveniment, magnífica creació de José Pedro García Balada que ens entrega sense embuts un retrat de carn, ossos i inspiració sobre un ambigu negociador implacable a l’hora d’executar ordres al seu equip, patètic quan se sent acorralat i al capdavall tendre quan el seu esperit altruista i redemptor (no, no he pres cap de les pastilles) pica l’ullet a la platea aburgesada preguntant-li: Hi havia una altra forma de salvar la pell quan et toca estar a l’equip dels perdedors socials?
Per últim, i seguint les tendències postmodernes artístiques, faig una menció especial al tractament de les idíl·liques cançons de Hammerstein i Rogers que entre nosaltres van arribar a popularitzar-se doblades al castellà pertanyents a la pel·lícula “Sonrisas y Lágrimas” (“The Sound of Music”), tan ensucrades elles, i que aquí es converteixen en arma infal·lible de combat contra l’amargor de les vides d’aquesta col·lecció de “freaks”. Resulta divertit sentir com ajuden els malaurats protagonistes a consolar-se cada cop que gosen cantar-les.
Arriba el final de la funció i acabem esgotats: Hi ha hagut trets, tortures i humiliacions escèniques. També ganes de crear una aventura de ciència ficció. Però si la fi del món ja és aquí, per què seguim sense proclamar-ho amb convenciment?
“Pell de mercuri” es representa a Fabra i Coats, Fàbrica de Creació de Barcelona, de l’11 al 23 de febrer de 2013.
Autor: Philip Ridley
Direcció: Antonio Calvo
Traducció i adaptació: Marc Rosich
Repartiment: Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Ariadna Matas i Santi Monreal
entrada gratuïta (possibilitat de pagar la voluntat)
http://www.parkingshakespeare.com/
—
Escrit per Juan Marea
Culturalia 