Archivo de la etiqueta: Llàtzer Garcia

Novetat editorial: ‘Infàmia’ i ‘Desclassificats’, de Pere Riera

En la seva decidida voluntat de recuperar els textos teatrals contemporanis, la col·lecció Dramaticles (fruit de la feina conjunta entre l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre) acaba de publicar en un sol volum dues de les obres més prestigioses de Pere Riera (Canet de Mar, 1974): Infàmia i Desclassificats, representades amb èxit a la sala barcelonina La Villarroel els anys 2016 i 2011, respectivament. Aprofitant La Setmana del Llibre en Català, l’editorial va voler fer-ne la presentació oficial amb una xerrada amb l’autor conduïda per Carles Batlle, i en què van participar altres noms de la col·lecció, com David Plana (Els encantats), Llàtzer Garcia (La pols) i Josep Maria Miró (La travessia).

A Infàmia (Premi de la Critica 2016), Riera reflexiona sobre la vocació i l’ambició a partir de la trobada de quatre actors de dues generacions diferents: una actriu veterana retirada de l’escena treballa com a coach de dos joves intèrprets que viuen la professió de maneres molt diferents; paral·lelament, l’actriu haurà de decidir què fer amb la proposta del quart protagonista, un actor d’èxit que pretén que torni a l’escenari. Pel que fa a Desclassificats, un text centrat en l’ètica periodística, els abusos del poder i la integritat dels propis ideals, l’autor proposa un cara a cara entre una prestigiosa periodista i el president del govern, implicat en un delicte monstruós; en aquest enfrontament, a més, hi jugarà un paper important el secretari de premsa del president, capaç de provocar els dubtes i la confusió en l’entrevistadora.

L’escriptor Pere Riera (segon per l’esquerra), durant la presentació a La Setmana del Llibre en Català

Considerat deixeble de Josep Maria Benet i Jornet i comparat amb reconeguts noms del teatre del país, com ara Jordi Galceran, Pere Riera és un dels dramaturgs que ha irromput amb més força en l’escena catalana dels darrers anys, motiu suficient per a recuperar aquestes peces, decisives en la seva trajectòria teatral i que van ser escrites amb deu anys de diferència: Desclassificats fou un exercici de classe necessari per a llicenciar-se a l’Institut del Teatre, mentre que Infàmia va aparèixer quan ja estava professionalitzat i a partir d’un encàrrec de la directora de La Villarroel, Tania Brenlle; segons Riera, aquestes dos textos publicats conjuntament funcionen com “un viatge que va des de la inconsciència a la consciència”.

A la presentació del volum, Carles Batlle es va mostrar feliç de tenir una col·lecció de teatre com Dramaticles, pensada principalment per “donar veu als autors vius de casa nostra”, però sense que això signifiqui oblidar els clàssics. Per la seva part, Riera va admetre que escriu els seus textos amb la idea de representar-los en un escenari i no per ser llegits, i ho comparava amb la partitura que escriu un músic per a què després els instrumentistes la facin seva: “Em fa il·lusió i, alhora, em fa pudor pensar que algú, a part de mi mateix i dels que han format part de l’obra, llegirà aquesta partitura que jo havia escrit per a mi sense pensar que podria sortir de l’àmbit de casa meva”. Sigui com sigui, el volum ja és a les llibreries, motiu suficient per a felicitar-nos tots plegats perquè, en paraules de Josep Maria Miró, “Quan es presenta un llibre és una festa; quan es presenta un llibre de teatre, un miracle”.

 

Títol: Infàmia i Desclassificats
Autor: Pere Riera
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Setembre 2017
ISBN: 9788416605927
Pàgines: 192 pàgines
Preu: 14,00 €

 

Crítica teatral: I LOVE TV, en el teatro Capitol.

ILOVETVCasi todos los jóvenes-adultos de hoy en día hemos querido a la televisión. Muchos de nuestros gratos recuerdos de infancia y juventud van ligados a míticos programas o a series televisivas. Tal vez la generación adolescente actual será la que esté menos atada a este aparato porque de pantallas para distraerse tienen de sobras. Probad a poner a una persona que pase de los treinta alguna sintonía de algún éxito televisivo de sus años mozos, la sonrisa bobalicona aflorará en su rostro. Con esta premisa el trío de actores compuesto por Francesc Ferrer, Alba Florejachs y Sergio Matamala no lo tienen difícil para hacernos sonreír con la obra teatral I love TV.

El espectáculo se compone de pequeños sketches donde en clave de humor recordaremos series añejas de dibujos animados, escucharemos extraños análisis de series americanas, seremos testigos de las barbaridades que suceden en un casting de Gran Hermano, y como no, nos sumergiremos en la ronda de preguntas del Un Dos Tres. Porque la obra explora tanto los programas de televisión como lo que hay detrás de ellos: cómo nuestras relaciones personales pueden verse condicionadas por la TV; las diferentes maneras de ver la tele o cómo esta abandona a sus estrellas cuando ya están en decadencia.

Hasta ocho guionistas han intervenido en la elaboración de las diferentes piezas de que está formada la obra, por lo que habrá para todos los gustos, algunas mejores que otras pero absolutamente todas nos arrancarán alguna sonrisa ya que presentan discursos e ideas originales. La mayoría, eso sí, se centran en recuerdos ochenteros.

La televisión actual es rapidez e inmediatez y esta obra también lo es. No te has recuperado de un sketch que ya se da paso al siguiente, en el que gracias al buen hacer de los actores nos situamos de lleno en breves instantes. Con tanta variación de registros no hay tiempos muertos para aburrirse, es como si hiciéramos zapping y sin apenas cambiar el decorado: un salón comedor un poco como los de antes en el que reina, en el centro, un antiguo aparato de televisión. Sin duda el espacio perfecto para una obra como esta.

Qué decir del prólogo de la obra, en el que de forma cercana pero que muy cercana al público los actores conversan, como si estuvieran en un foro de internet, sobre la serie El coche fantástico. Igual de logrado que el número que cierra el espectáculo con una Alba Florejachs en su salsa.

¡Si amas o amaste la Televisión no te puedes perder I love TV!

«I love TV» se representa en el Club Capitol del 17 de octubre al 15 de diciembre de 2013.

Dramaturgia: Blanca Bardagil, Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Jordi Galceran, Llàtzer Garcia, Marc Crehuet y Alberto Ramos. A partir de una idea de Jordi Casanovas
Dirección: Cristina Clemente y Carles Mallol
Producción: FlyHard Produccions
Escenografía: Albert Pascual y Marta Soto
Fotografía: Roser Blanch Gallego
Idea original: Jordi Casanovas
Iluminación: Fernando Portillo
Sonido: Lluís Rovirola
Vestuario: Marta Soto
Vídeo: Pablo Lammers

Horarios: de jueves a sábado a las 22:30 horas y domingos a las 19:30 horas.
Precio: 20 €
Idioma: català
Duración: 80 minutos
——

Escrito por Taradete

Crítica teatral: La terra oblidada, en la Sala Atrium.

La.terra.oblidada_1Es cierto que la vida nos depara siempre caminos que nos alejan de algún sitio, ya sea del pasado, de la casa familiar o de las personas y de los lugares que han sido importantes para nosotros. De todo ello es de lo que habla La terra oblidada, una producción reestrenada el pasado 27 de febrero en la Sala Atrium y producida por la compañía de teatro Arcadia en su momento para otro espacio teatral destacado de Barcelona, la sala FlyHard.

Lo que nos narra La terra oblidada es una historia intensa y actual, en la que no están presentes los grandes y a veces deslumbrantes sentimientos de los clásicos pero que habla al público de tú a tú, tan cerca de los espectadores que más que una obra de teatro parece, en muchos momentos, un episodio cotidiano captado por cualquiera de nosotros en un momento cualquiera. Una denominación de origen, claro está, típicamente Flyhardiana.

Todo comienza con la decisión de un padre de dejar de hablar a sus hijos. Un padre impedido desde hace tiempo por la enfermedad, destrozado por la amargura acumulada a lo largo de toda una vida. Un hombre de campo que ha luchado siempre por mantener e incluso ampliar las tierras de labranza que heredó y que en su intento ha descuidado a la familia, a su padre, a su mujer y a sus hijos. Estos últimos han optado, los más afortunados, por abandonar la casa familiar e iniciar nuevas vidas en la ciudad. La menos afortunada, la hija mediana, por quedarse en el pueblo y hacerse cargo de su padre una vez que su madre murió. El mutismo del padre, que aunque necesitado de la asistencia de sus hijos opta por no comunicarse con ellos, hará que la familia se reúna de nuevo en casa, y que las disputas, los recelos y las recriminaciones vuelvan a estallar entre ellos.

La.terra.oblidada_2La terra oblidada ya obtuvo un gran éxito el año pasado en la Sala FlyHard. Algo que se entiende al asistir a la representación de la obra, de unos 70 minutos de duración. Un espectáculo que reflexiona sobre la familia y la enfermedad y cómo tanto una como la otra persisten a lo largo del tiempo. En su estudio de los lazos familiares Llàtzer Garcia, al frente de la compañía Arcadia, opta por una presentación sencilla y natural, en la que desaparece casi por completo, como arte de magia, la sensación de cuarta pared y el público se ve sumido en una realidad familiar cruda, que se irá convirtiendo en durísima a medida que avanza la obra.

Una obra que no deja indiferente, ya que todos los espectadores, bien de forma directa o a través de conocidos o familiares, ha vivido situaciones parecidas a las mostradas en el escenario de la Sala Atrium, transformado en el salón de la casa familiar, en las que los lazos familiares más que generar un entorno de amor y de amparo, producen una atmósfera envenenada que marca de por vida a todos aquellos que se ven atrapados en ella. En este caso un universo de simplicidad campesina y de menosprecio humano que ha hecho explotar en mil pedazos a una familia después de la muerte de la madre, el único lazo real que los unía a todos.

LaTerraOblidada_cartell(1)La obra se construye con muy poco (que a veces es mucho!). Con un texto bien escrito, con unas interpretaciones intensas y realistas y con una situación dura, dramática y a veces asfixiante, que es la clave de la obra. La autoría y dirección corren a cargo, como les decía, de Llàtzer Garcia, que sabe darle a todo un asunto un toque hiperrealista y afilado, en el que casi todas las frases hieren en algún momento. Las interpretaciones, de fondo, corren a cargo de Marta Aran, Muguet Franc, Guillem Motos, Laura Pujolàs i Gal Soler, y consiguen trasformar el escenario de la Sala Atrium en un verdadero infierno familiar, en el que todas las rivalidades, las carencias y los anhelos, explotan a fuego lento. Es difícil destacar la interpretación de alguno de los actores y actrices en este obra, en la que todos conocen a la perfección como han de desarrollar sus papeles. Si bien, y aunque sea por razón de edad, déjenme subrayar la interpretación de Gal Soler, basada no en la palabra, sino en los gestos y en la expresión facial y corporal (casi hasta el final de la obra), para dar vida a una persona amargada y que ha tensado hasta el límite el núcleo existencial de la familia.

Les puedo asegurar que La terra oblidada llega muy adentro y, lo que es mejor, de una forma no adulterada. La obra no necesita de ningún ingrediente exquisito y ostentoso, sino que comunica de forma directa y a un ritmo franco. Podríamos decir que trasmite de corazón a corazón, con los riesgos emotivos para el público que ello comporta.

Vale la pena, de esta forma, destacar la labor de un espacio pequeño como la Sala Atrium, que centra su actividad en la programación de calidad y que no realiza excéntricos viajes escénicos, sino que se interesa por la realidad cotidiana, a veces positiva y a veces no tanto, que en muchos casos, vivimos día a día.

«La terra oblidada» se representa en la Sala Atrium del 27 de febrero al 10 de marzo de 2013.

Texto: Llàtzer Garcia
Dirección: Llàtzer Garcia
Intérpretes: Marta Aran, Muguet Franc, Guillem Motos, Laura Pujolàs y Gal Soler
Ayudante de dirección: Javier J. Moyano
Espacio escénico y vestuario: Albert Pascual
Producción: FlyHard Produccions S.L.
Producción ejecutiva: Roser Blanch

Horarios: de miércoles a sábado a las 21:00 horas y domingo a las 19:00 horas.
Precio: 19 €
Idioma: catalán

Escrito por Jorge Pisa Sánchez

Estrena teatral: La terra oblidada, a la Sala FlyHard

El proper 23 de febrer s’estrenarà a la Sala FlyHard La terra oblidada, la nova proposta de la companyia Arcàdia centrada en les relacions familiars difícils i els conflictes que allunyen germans i pares, una història dura que no té res a veure amb les comèdies que la companyia ha representat fins ara.

Marta, Maria i Isaac són tres germans que no tenen una bona relació amb el seu pare, un home malalt que ja fa temps que es troba en una cadira de rodes i que ara ha emmudit. Els germans decideixen visitar-lo amb les seves millors intencions per aconseguir que torni a parlar o, si més no, entendre el motiu del seu silenci. Les hores passen i l’home continua sense dir res, una situació que farà desesperar els nois al mateix temps que tornarà a obrir velles ferides entre ells, conflictes que semblaven oblidats però que en aquests instants estan lluny de solucionar-se.

La terra oblidada és el darrer espectacle d’Arcàdia, una companyia teatral nascuda l’estiu del 2009 amb l’objectiu de crear nous textos teatrals que ells mateixos representen. Malgrat que la companyia s’ha caracteritzat, des dels seus inicis, per portar a escena espectacles eminentment humorístics, a la Sala FlyHard estrenaran un drama familiar signat per Llàtzer Garcia més seriós del que en ells és habitual, una obra protagonitzada per Marta Aran, Muguet Franc, Josep Mota, Guillem Motos i Mima Riera.

La terra oblidada es representarà a la Sala FlyHard del 23 de febrer al 12 de març de 2012.

Text: Llàtzer Garcia
Direcció: Llàtzer Garcia
Intèrprets: Marta Aran, Muguet Franc, Josep Mota, Guillem Motos, Mima Riera
Ajudant de direcció: Javier J. Moyano
Espai escènic i vestuari: Albert Pascual
Producció: FlyHard Produccions S.L.
Producció executiva: Roser Blanch

Horaris: dilluns, dijous i divendres a les 21:00 hores, dissabte a les 22:30 hores
Preu: 5 – 10 €, a decidir a taquilla
Idioma: català

Crítica teatral: Dos punkis i un Vespino, al Teatre Gaudí de Barcelona

S’apropa la Nit de Nadal, un esdeveniment en què és gairebé obligat sopar en família, en un ambient de concòrdia i sense tenir en compte les discrepàncies entre cunyats, germans, etc. que durant l’any els han separat sense remei. Però no tothom viurà aquesta nit en pau i harmonia: alguns fugiran dels multitudinaris banquets per celebrar l’ocasió d’una manera diferent, tal i com ens proposa Dos punkis i un Vespino al Teatre Gaudí de Barcelona, una història nadalenca en què quatre personatges sense gairebé res en comú es veuran obligats a entendre’s durant aquesta freda nit de desembre.

En una benzinera, perduda enmig del no-res, l’empleat del torn nocturn dorm damunt del mostrador sense sospitar que aquella no serà la nit plàcida que anuncien les nadales. La seva tranquil·litat es veu interrompuda quan dos punkis entren a l’establiment amb la intenció de passar-hi la nit, ja que la Vespino en què viatjaven no ha suportat la duresa del trajecte –ni el pas dels anys– i els ha abandonat abans d’arribar a la ciutat. L’enfrontament entre els dos joves i el gasoliner, que no vol problemes amb els seus superiors, anirà en augment fins l’aparició d’una noia que, plorosa, també buscarà refugi a la benzinera.

Original i divertida, a estones vodevilesca, Dos punkis i un Vespino presenta un conte de Nadal allunyat dels clixés habituals, amb un text intel·ligent que qüestiona la felicitat, sovint irreal, que sembla imprescindible en aquestes dates; l’obra demostra que a la Nit de Nadal també podem trobar personatges solitaris, sense fortuna ni cap mena d’esperit nadalenc. Pels quatre joves aquesta és una nit com qualsevol altra, fins i tot l’empleat de la benzinera, el més assenyat de tots, es resisteix a ajudar els dos punkis, vençut per la por i superat pels esdeveniments, oblidant la solidaritat característica d’aquests dies. A més l’obra serveix per criticar la hipocresia d’una part de la societat, en aquest cas la família de Carol, quan arriba la Nit de Nadal, moment en què l’important és la unitat familiar, i per això no entenen la irada reacció de la noia envers el seu promès.

Marilia Samper i Llàtzer Garcia, els autors del text, també posen de manifest les diverses formes d’encarar la vida d’aquests personatges: per un costat estan els dos punkis que viuen al marge del capitalisme, lluny dels convencionalismes, són uns nòmades del segle XXI, nihilistes de vida lliure sense obligacions ni lligams i que només accepten el lema de l’originari moviment punk: “no hi ha futur”; d’altra banda, i amb una vida diametralment oposada a la dels dos germans, trobem el gasoliner, un personatge sotmès al sistema, pusil·lànime, amb una existència marcada per la por fins que coneix els dos joves i la seva manera de viure sense complexes. Així Samper i Garcia utilitzen el conflicte entre aquests dos estils de vida per muntar algunes de les escenes més còmiques de la funció.

Javier Beltrán (Ray) i Oriol Casals (Jota) són els punkis del títol, dos esperits lliures que només es tenen l’un a l’altre –bé, i la seva vella Vespino– i que s’esforcen en demostrar, al món i a ells mateixos, que es pot viure d’una altra manera: Beltrán exerceix de líder, és el germà gran i les coses es fan com ell decideix, mentre que Casals –amb un magnífic talent per la màgia– el segueix amb fidelitat i admiració, i fins aquella nit no qüestiona cap de les decisions d’en Ray. Muguet Franc és Carol, la noia fràgil i desorientada que, ofegada per la pressió familiar, fuig de casa sense tenir clar quina direcció prendre. Però és Xavi Francès el veritable triomfador de l’obra, ell és el gasoliner gris, anònim i una mica babau, que protagonitza les escenes més agraïdes i hilarants, com la seva defensa aferrissada del bitterkas –senzillament magistral– o la declamació del poema de Nadal que recita amb la il·lusió pròpia d’un nen.

Avalada pel premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010, Dos punkis i un Vespino és una excel·lent proposta per escalfar motors de cara a les festes nadalenques, una esbojarrada representació que provocarà els riures del públic més seriós i que està especialment recomanada per als espectadors que vulguin assistir a una Nit de Nadal gens habitual.

Dos punkis i un Vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.

Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il·luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez

Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

 

Estrena teatral: Dos punkis i un vespino al Teatre Gaudí de Barcelona

El Teatre Gaudí de Barcelona estrena Dos punkis i un vespino, una original proposta de la companyia La Brava que mostra les desventures de quatre personatges que es veuen forçats a conviure, durant unes hores, en una benzinera durant una gèlida nit de Nadal.

En una nit tant especial com és la de Nadal, quan les llars s’omplen de famílies cantant nadales i deixant de banda velles disputes, dos joves punks pateixen una averia a la seva moto enmig del no res; tots dos són nòmades per convicció, les seves pertinences caben en una motxilla i viatgen contínuament en una vella vespino que, justament aquella nit, no resisteix més el pas del temps i els abandona a meitat de camí.

La freda climatologia obliga els nois a buscar refugi en una benzinera, on coneixeran al treballador del torn de nit del local i a una misteriosa noia. D’aquesta manera els quatre acabaran per descobrir-se a ells mateixos i entre ells mentre esperen que es faci de dia entre rialles, cops de puny, trucs de màgia i molts bitterkas.

La Brava és la responsable de Dos punkis i un vespino, una obra gamberra i punk que va guanyar el premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010 i que, mitjançant l’humor, ens farà reflexionar sobre la valentia de saber escollir quin és l’autèntic camí que hem de seguir, cadascun de nosaltres, a la vida, una representació dirigida per Marilia Samper i interpretada per Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès.

Dos punkis i un vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.

Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il•luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez

Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: 1 hora i quinze minuts