Després de liderar amb mà ferma els Very Pomelo i de signar un primer disc en solitari (Lladregots,2013), Xarim Aresté (Flix, 1983) va posar el seu talent al servei d’altres músics i bandes del país, com Pascal Comelade, Paul Fuster, Maika Makovski, Sanjosex o Sopa de Cabra. Ara, però, Aresté reprèn el seu propi camí amb la publicació de La rosada (Bankrobber), un disc lluminós i optimista que conté una desena de cançons i que ve acompanyat d’un CD de regal, Cine Ebro, amb disset composicions instrumentals enfocades com a banda sonora imaginària de la seva vida i en què ha invertit deu anys de la seva vida.
A La rosadaXarim Aresté ha volgut fer un pas endavant en la seva carrera i reinventar-se com a guitarrista, i per aquest motiu aparca els seus formidables solos per tal de potenciar les lletres i les melodies dels seus nous temes. Així, i amb la complicitat d’amics músics com Ermengol Mayol i Ricard Sohn, Aresté ha afegit piano de cua, trompetes, cors i bateria per a fer evolucionar les primigènies maquetes del disc, i el resultat són deu cançons d’estils ben diversos que inclouen el folk (Lleons marins), els sons balcànics (Ple de gom a gom), la introversió jazz (Jo t’estimo), la psicodèlia pop (Pensant en cercles) o l’alt-country (Bon vent), un material que va estrenar el passat 15 de maig a La [2] de la Sala Apolo de Barcelona.
El músic Xarim Aresté, en una imatge promocional
A més, i per a enhorabona dels seus seguidors incondicionals, Aresté demostra que es troba en una excel·lent forma creativa: coincidint amb el llançament d’aquest disc, el músic publica el seu primer poemari, Catacumba umbilical (66 RPM edicions), un llibre més complex i atrevit en què inclou textos curts i poemes llargs de vers lliure, un recull que es presenta complementat amb il·lustracions de Joan Garau.
Títol: La rosada
Autor: Xarim Aresté
Discogràfica: Bankrobber
Data de publicació: Abril 2015
Preu: 14,99 €
Més informació: https://www.facebook.com/xarimareste
L’escena musical catalana segueix incorporant noms nous a les seves files, i un dels darrers grups en sumar-s’hi són els lleidatans Renaldo & Clara, que acaben de publicar Fruits del teu bosc, el seu primer disc, tot i que no podríem parlar d’uns debutants inexperts: el seu nom ja fa temps que sona gràcies als seus anteriors EPs i als concerts que han ofert en diversos festivals d’anomenada, com ara el BAM o el Faraday. Ara, però, confien que la seva proposta tingui una bona rebuda per part del públic al mateix temps que es preparen per a defensar el seu primer LP en directe, que presentaran el proper dimarts 11 de març a la Sala Beckett de Barcelona dins el cicle “Els dimarts em sentiràs”.
El segell evident de Renaldo & Clara –nom que van prendre de la pel·lícula dirigida i protagonitzada per Bob Dylan l’any 1978– és la veu dolça de Clara Vinyals, autora també de les lletres de les cançons del grup, que en els seus inicis actuava en format trio –amb Víctor Ayuso i Hugo Alarcón– i que les incorporacions de Jordi Reixach “Mante” i Eric Herrera han convertit en quintet. I és amb aquesta formació definitiva quan els ha arribat l’estabilitat i han consolidat el seu estil, un so melancòlic inspirat en el folk britànic dels anys 70 i el Donosti Sound, amb qui Vinyals admet compartir la manera d’entendre el pop.
Els components del grup Renaldo & Clara
El grup va viatjar fins a Sant Sebastià per a enregistrar Fruits del teu bosc, on van trobar un estudi que els permetés tocar els cinc junts i, així, oferir una sonoritat més propera al directe; allà, amb Víctor Ayuso exercint de productor, van donar forma a les cançons que inclou l’àlbum, nou temes de melodies senzilles amb què Renaldo & Clara aconsegueix crear una atmosfera carregada de melancolia, l’embolcall ideal per a vestir unes lletres que parlen d’aquelles contradiccions emocionals que formen part de cadascun de nosaltres. Els dies s’allarguen, Veueta, Migradors o Gira-sols, escollit com a primer senzill, confirmen que les expectatives creades per la crítica sobre ells no eren de cap manera exagerades, i de ben segur que ho demostraran en la gira de presentació del disc: el 16 de març al Cafè Metropol (Tarragona); el 29 de març al Cafè del Teatre (Lleida); i el 4 d’abril a La Impremta (Girona).
Títol: Fruits del teu bosc
Autor: Renaldo & Clara
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Març 2014
Preu: 15,00 €
Més informació: https://facebook.com/Renaldo-Clara
La recerca de nous desafiaments amb què sortir de la zona de confort ja coneguda ha portat Jaume Pla, Mazoni, a deixar de banda les seves habituals guitarres per jugar amb les bases electròniques i els sintetitzadors, i el resultat és Sacrifiqueu la princesa, el vuitè disc d’aquest músic de La Bisbal de l’Empordà que consolida el gir musical iniciat tímidament ara fa tres anys amb el seu anterior treball (Fins que la mort ens separi). Amb aquesta nova proposta, Pla renuncia al rock perquè el considera un terreny que ha explorat anteriorment tantes vegades que ha deixat de ser fèrtil per a ell, intueix que no farà millors cançons rockeres que les ja publicades, així que ha trobat la inspiració en aquest so nou i electrònic amb què confia no decebre els seus incondicionals, al mateix temps que capta nous seguidors.
La llegenda de Sant Jordi serveix a Mazoni per a posar nom al seu nou àlbum, un LP on el principal protagonista és l’amor, cançons optimistes i de melodies pop en què les lletres no suposen cap trencament amb el seu material anterior –“És la mateixa classe d’univers. La meva vida dels dos últims anys: vaig deixar una relació i en vaig començar una altra. Per això hi ha la fase d’amor-odi, la pèrdua, la d’enamorar-se…”–, només ha variat la sonoritat de les seves composicions, ara més pròximes al pop psicodèlic que mai abans, i amb un to esperançador que contrasta amb la introspecció i la foscor que trobàvem al seu anterior disc. Així, Mazoni signa un total de dotze temes nous entre els quals cal destacar La promesa, el primer senzill del disc i que ve acompanyat d’un videoclip realitzat per Miquel Matas, Un petó per cada cicatriu, El crit, amb què Pla mostra el seu costat més reivindicatiu, 23 d’abril i Elvis (últim dia), una peça en què la lletra l’hi va inspirar un curiós resum de les darreres hores del músic nord-americà que va trobar a internet.
Jaume Pla, Mazoni, en una imatge promocional
Un mes després de la publicació de Sacrifiqueu la princesa, Jaume Pla presentarà en directe el seu nou treball a Barcelona, on oferirà tres actuacions a la Sala d’Assaig del Palau de la Música dins el cicle Bandautors (21 i 22 de febrer). El gir evident en el so de les noves cançons farà que l’empordanès hagi de modificar l’estructura habitual de la banda, a més d’adaptar els seus anteriors temes al nou estil, en què destacarà l’absència de bateria acústica. Després de les actuacions a Barcelona, Mazoni continuarà la gira a Girona (23 de febrer a la Sala de Cambra de l’Auditori), Lleida (8 de març al cafè del Teatre) i Torelló (15 de març al Teatre Cirviànu), entre d’altres cites ja confirmades.
Títol: Sacrifiqueu la princesa
Autor: Mazoni
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Gener 2014
Preu: 14,99 €
Més informació:https://facebook.com/Mazoni/
El passat 10 de juliol una notícia funesta sacsejava el panorama musical català: aquell dia moria Uri Caballero, el guitarrista de la banda de rock’n’roll barcelonina Els Surfing Sirles. Des del primer moment, els seus companys de formació van entendre que, sense el seu talent, el grup com a tal deixava de tenir sentit, i van anunciar la seva dissolució imminent; abans, però, publicarien el seu darrer àlbum, aquell en què estaven treballant aquest estiu, i ara, gairebé quatre mesos després, apareix Música de consum, el tercer i últim treball d’un grup que va recuperar la contundència del so garatge per als escenaris catalans.
El mateix Uri Caballero va ser el responsable de l’elecció del títol; així, Música de consum es refereix a la problemàtica relació entre l’anomenada música “underground” i la “mainstream”, a més de qüestionar la dificultat evident per a discernir quina pertany a un grup i quina a l’altre. D’altra banda, aquest és un disc que impacta ja des de la mateixa imatge de portada: es tracta d’una fotografia del multitudinari enterrament del líder anarquista Buenaventura Durruti a Barcelona, una escena que, en opinió del cantant Martí Sales, encaixava molt bé amb la temàtica de l’àlbum, on la mort és una idea constant en les seves lletres, però tractant-la sempre “d’una forma molt sirlera”, amb la desimboltura que ha caracteritzat el quartet en la seva trajectòria.
Els Surfing Sirles, en una imatge promocional
A la primavera de 2013, Martí Sales, Uri Caballero, Guillem Caballero i Xavi Garcia estaven llestos per a entrar a enregistrar els seus nous temes, i es van traslladar a l’estudi Calacari del músic Mau Boada (Esperit!) per a gravar a l’aire lliure Minifalda rural i El fons de la qüestió; en aquell moment, però, van creure que seria bona idea enregistrar la resta de les cançons en directe per aconseguir un so més proper al dels anys seixanta, i aquí entrava en acció el segon col·laborador del disc: Joan Pons els oferia aquesta possibilitat al seu estudi, el teatre de Ca l’Eril (on també s’hi va deixar caure Joan Colomo per a aportar-hi el seu granet de sorra a Oda), i cap allà se’n van anar; malgrat les primeres intencions, però, només la instrumental Merda alemanya es va gravar en directe. Instal·lats a Osona, Els Surfing Sirles van polir la resta de cançons fins a completar un total de 12 nous temes, amb Festa amb morts –la primera i única lletra de l’Uri– obrint l’LP, Tinc una secreta devoció i Centre del món exemplificant el so més punk de l’àlbum, Àngel explicant la tràgica història d’un excompany d’escola que va atracar una fleca i en va matar la dependenta, i Epitafi com a cloenda del disc, un tema que Sales destaca amb admiració pel meravellós solo de guitarra que Uri Caballero va gravar al primer intent.
Ara, Els Surfing Sirles entenen que, sense la presència de l’Uri a la guitarra, presentar en directe Música de consum no té sentit, i és per aquest motiu que la banda ha decidit no realitzar cap actuació en directe ni concedir entrevistes promocionals per a parlar d’aquest nou LP, un treball de comiat excel·lent que els seus seguidors podran adquirir en format CD, en doble vinil o en suport digital.
Títol: Música de consum
Autor: Els Surfing Sirles
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Octubre 2013
Preu: 15,00 €
Més informació: https://www.facebook.com/Els-Surfing-Sirles
Joan Pons debutava l’any 2009 amb I les sargantanes al sol, el seu primer disc sota el nom d’El Petit de Cal Eril que esdevenia una proposta a mig camí entre el folk i la cançó popular, una sorpresa agradable en el panorama musical català que es refermava més tard amb Vol i dol (2010), un treball intimista i transcendent que mantenia el difícil equilibri entre la nostàlgia i l’optimisme. Ara, El Petit de Cal Eril estrena el seu tercer àlbum, La figura del buit, 17 cançons convertides en tot un festival vitalista que la crítica especialitzada ja ha rebut amb gran entusiasme.
Tots els detalls d’aquest disc han passat el filtre meticulós de Pons, qui no només s’ha encarregat de la música i les lletres de tots els temes (tan sols La fi no és del tot original, ja que està inspirat en el conte homònim de Pere Calders), sinó que també ha triat la portada de l’LP (decidida abans de confeccionar el disc, i pensada per a una edició doble en vinil), on veiem les terrasses de l’Hotel Can Pamplona de Vic com si fossin nou vinyetes ocupades per persones en actituds estranyes i en què descobrirem fins i tot un fantasma. Així, el músic català es va tancar al seu teatre de Guissona entre el mes de novembre de 2012 i gener del 2013 per a enregistrar aquest àlbum inclassificable i polièdric en què podrem gaudir de la seva proposta arrelada en el folk rural amb pinzellades britpop, country, jazz, vents inspirats en el soul de la Motown,…, i tot sota l’influx del seu humor subtil en cançons protagonitzades per personatges ben curiosos (a Lleida frega Fraga hi trobem un farmacèutic enganxat a l’Orfidal), entre les quals destaquen La figura del 8 (que obre el treball), Com un plom (on es mostra “capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys”), Gribi bestial o Amb tot (en què assegura que “Ningú ens traurà mai les ganes de riure”).
Joan Pons, en una imatge promocional
El més jove de ca l’Eril confessa sentir-se més influït pels seus amics músics que no pas per l’obra d’artistes menys propers, i La figura del buit n’és un bon exemple, un disc en què no hi podien faltar els seus habituals còmplices: Mau Boada (també en funcions de productor) i Joan Colomo, a més dels Mates Mates (a qui produeix el seu debut discogràfic) i l’Orchestra Fireluche, entre d’altres.
Pons insisteix en que els seus anhels professionals són ben senzills: “Només aspiro a fer cançons, gravar-les i tocar-les en directe”, i és per això que es mostra frisós per a presentar el seu nou treball en directe; tant és així que, només uns dies després de publicar La figura del buit, el músic de Guissona ja té previstos una sèrie de concerts amb què mostrar els temes nous als seus seguidors: Saragossa, Madrid, Múrcia, Alcoi, València i Castelló seran els escenaris on s’estrenaran les cançons del disc, rodatge suficient abans d’encarar quatre nits consecutives a la Sala Beckett de Barcelona (del 4 al 7 d’abril), una mini-gira en la qual El Petit de Cal Eril estrenarà nova banda, amb Artur Tort (hammond i rhodes), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (baix i guitarra tenor) acompanyant Joan Pons.
Títol: La figura del buit Autor: El Petit de Cal Eril Edició: Bankrobber Data de publicació: Febrer 2013 Preu: 13,95 € Més informació: https://www.facebook.com/elpetitdecaleril
L’any 1971, moment d’efervescència hippie a l’illa de Formentera, tres amics van enregistrar un disc amb uns mètodes que, en ple segle XXI, ens poden semblar totalment prehistòrics i rudimentaris: amb un Nagra (un magnetòfon de so directe per a cinema accionat per bateries) i a l’aire lliure, els músics Pau Riba, Toti Soler i el seu germà Martí es van reunir a Can Pep Carlos (la Mola) per gravar un disc –Jo, la donya i el gripau– dedicat a les especials circumstàncies en què es va produir el naixement del Gripau (el Pauet, un dels fills de Pau Riba).
Aquesta tardor, doncs, es compleixen quaranta anys d’aquell treball experimental (el Pauet estrena, per tant, els quaranta) i per celebrar-ho es reedita el disc en dos formats: en vinil (publicat per Bankrobber amb l’edició original completada amb alguns continguts extres de la reedició) i en llibre-disc (dins una capsa il•lustrada per Miquel Barceló que conté un llibre, un CD, un DVD i dos desplegables, coeditada per matriu/matràs, G33Grecords i LaCasaCalba.Ed).
La banda dels Gripaus
L’acurada reedició presentada en llibre-disc conté, a més d’una còpia facsímil de l’LP original, nombrosos materials que fan d’aquesta una oportunitat única. Per un costat, trobem un llibre amb la portada original (un dibuix fet a llapis pel mateix Pau Riba), una entrevista de Pedro Martin Matilla en què el patriarca dels Riba rememora aquells dies, les idees, les emocions i les felices circumstàncies que van acompanyar al naixement del Gripau, símbol de l’arribada d’una nova era (nous temps que els esdeveniments còsmico-terrenals i l’estat de descomposició de la civilització mundial semblen estar corroborant en l’actualitat) i fotos de Mario Pacheco, Manel Joseph, Ferran Freixa i Mercè Pastor (mare del Pauet).
Pel que fa al DVD hi trobarem un reportatge elaborat per Isaki Lacuesta a partir d’imatges rodades per Mario Pacheco (productor del disc) i Joaquim Jordà, videoclips de les cançons Donya Mixeires (Pastora) i de Cançó 7a en colors (Albert Pla), un divertit muntatge del Maus i el Juansu (De Mortimers) titulat Concert per a llamàntols en MI BEnMOLL i un making off de 40 Gripaus 2011, l’espectacle de presentació de la reedició, dut a terme per Zoë Valls i Marc Folch de CopdeCap Productions.
Finalment, el llibre-disc es completa amb dos desplegables: el primer amb una il•lustració que Miquel Barceló ha fet per a l’ocasió, dues peces gràfiques de Pascal Comelade, una foto de l’escultura Els 2 Paus (Maragall/Malvido i Riba) realitzada per Ester Ramon i les lletres de les cançons; al segon desplegable hi ha una carta on la donya (Mercè Pastor) expressa els seus sentiments i les seves conviccions sobre la vida, la maternitat i la filiació amb el cosmos.
Imatge promocional del concert
L’incansable Pau Riba ha volgut dedicar aquesta nova edició de Jo, la donya i el gripau a aquells qui, d’una manera o d’una altra, van intervenir en la gravació del disc aquell llunyà 1971: Mario Pacheco (productor de l’LP l’any 1971 i que va morir l’any 2010), Joaquim Jordà (que va ajudar a resoldre els problemes tècnics del disc, desaparegut l’any 2006), Pau Maragall/Malvido (padrí del Gripau, mort el 1994), Damià Escuder (guru circumstancial del Pau mort aquest any), Marisa Drago (llevadora en cap) i, per descomptat, Mercè Pastor (mare del Gripau morta l’any 1995).
Per celebrar aquesta nova edició s’ha preparat un concert pel dijous 24 de novembre al C.A.T. (Centre Artesà Tradicionàrius), a les 21:30 hores, una actuació que servirà de festa d’aniversari on el joc, l’alegria i la instrumentació insospitada en seran els protagonistes. Al concert hi actuarà La banda dels Gripaus (l’Ivan, el Llull, el Mau, el Maus, el Juanso i, al capdavant de tots ells, el Pau), a qui acompanyaran músics convidats com Enric Cassasses, Pascal Comelade, Albert Pla, Pastora, Moon Ribas, Neil Harvisson i El Petit de Ca l’Eril.
Culturalia 