Archivo de la etiqueta: Pere Calders

Entrevista: Llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona.

Calders

De la mà d’Isabel Sucunza i Abel Cutillas, l’abril de 2014 naixia la Llibreria Calders, un nou punt de trobada per a lectors, escriptors, editors i altres lletraferits desitjosos de sacsejar culturalment el barri de Sant Antoni de Barcelona. Culturalia ha volgut parlar amb un dels socis de l’establiment, l’Abel, per a conèixer la seva valoració d’aquest primer any, descobrir les dificultats dels inicis de tot projecte, saber la seva opinió sobre l’ofici del libreter en l’actualitat i, per descomptat, xerrar sobre llibres.

La Llibreria Calders té poc més d’un any de vida. Quin balanç feu d’aquest primer aniversari?

El balanç és positiu en molts aspectes, hem tingut una molt bona rebuda, el barri ens ha respost molt bé, molta gent vol col·laborar amb nosaltres… Estem molt satisfets, el que passa és que una llibreria és un negoci difícil de per si, amb uns percentatges complicats, i patim les dificultats econòmiques pròpies de tot començament, però, en línies generals, sí, estem molt contents.

Iniciar qualsevol aventura cultural en temps de crisi és més aviat un acte de fe i gairebé heroic. ¿Aquest és un bon moment per emprendre un projecte com aquest?

Això és tan relatiu… La veritat és que no depèn tant del temps o del moment, sinó de l’estructura com muntes les coses, no? És a dir, de ser conscient del punt en què està el mercat, de l’economia real d’una llibreria… Crec que els pròxims anys les coses estaran més o menys iguals, i per tant no tenia sentit esperar. Per dir-ho d’alguna manera, més que el moment és l’oportunitat.

La vostra experiència com a llibreters es reduïa exclusivament al teu pas per La Central.

Sí, vaig treballar a La Central del carrer Mallorca. Aquest era el nostre únic bagatge en una llibreria, cert, però els dos ens dediquem al món del llibre des de fa deu anys: tots dos hem publicat, hem col·laborat amb editorials, la meva sòcia treballa en una editorial i també ho ha fet en la producció de programes sobre literatura de TV3… Fa molts anys que treballem en l’àmbit del llibre, però la veritat és que només jo havia treballat dos anys a La Central, que no és poca cosa: és una bona formació en una bona llibreria.

És evident que el nom de la llibreria té molt a veure amb la seva ubicació -Passatge Pere Calders, número 9-, però ¿hi ha alguna cosa més rere aquest nom?

Fa uns anys van dedicar aquest passatge a Pere Calders, que era del barri i vivia aquí al costat. Quan vam trobar aquest local ni tan sols ens vam plantejar escollir un altre nom perquè aquest era evidentíssim: en primer lloc, perquè un nom d’escriptor en una llibreria és un fet que em sembla molt normal, i després perquè Pere Calders és un dels escriptors de referència, tant d’aquest país com nostre, és un autor a qui és molt fàcil apropar-s’hi.

Us definiu com “una llibreria especialitzada en llibres”.

Això tan sols és una broma privada: simplement la gent ens preguntava en què ens especialitzaríem, i aquesta era la nostra resposta perquè la idea era fer una llibreria clàssica, generalista, amb les seccions habituals.

Què té la Llibreria Calders que no tinguin les altres llibreries? Quin és el vostre fet diferencial?

Doncs no ho sé, crec que som una llibreria molt normal. Potser el que ens defineix és que intentem fer moltes activitats, presentacions, xerrades… Per les nostres pròpies dinàmiques li donem molta importància a aquestes activitats, però no volem inventar-nos res, com a llibreria intentem ser una llibreria generalista, bàsica, amb una bona selecció de literatura, amb algunes seccions d’assaig, i ja està.

IMG_20150826_171733Quin creus que ha de ser el paper del llibreter al segle XXI? Ha canviat en referència al passat?

Sí, suposo que sí, però al final el llibreter només és un intermediari, algú que ha de portar al públic un producte que li interessa. Simplement és un botiguer que coneix una part del mercat perquè es dedica a això i la ofereix a la gent que vol comprar els llibres. Aquesta és la base, i estructuralment segueix sent la mateixa des de sempre, amb lleugeres modificacions perquè els temps han canviat i els gustos de la gent també, però l’ofici bàsic és el mateix.

Actualment el llibre en format paper competeix amb el digital i les noves tecnologies. ¿Com és la vostra relació amb el llibre electrònic?

No, això és mentida, aquesta pregunta és de fa deu anys… El llibre electrònic no existeix, de fet no ha existit mai; jo crec que no, vaja, jo no n’he vist mai cap i no crec que existeixi. Això és una broma del passat que ja s’ha acabat.

La Llibreria Calders és present a Facebook i a Twitter. ¿Com és la vostra relació amb les noves tecnologies i les xarxes socials? ¿Us beneficien en el vostre negoci?

Són molt importants perquè, al final, la comunitat de gent a qui li interessen els llibres en aquesta ciutat és una comunitat més o menys limitada. La gent del món del llibre -escriptors, editors, públic…- és una comunitat molt activa, molt fèrtil i molt interessant, i les xarxes socials serveixen per estar en contacte i socialitzar-te millor i amb més facilitat, i això està bé, a nosaltres ens funcionen i hi prestem molta atenció.

Què busquen els lectors a la vostra llibreria? ¿Quins són els tipus de llibres que més veneu?

Crec que la gent cada vegada està més interessada en el llibre de fons, és a dir, el llibre que es ven és el que saps que és infal·lible, que sempre ha estat aquí, llibres que tots hem llegit i ho continuarem fent, sobretot els clàssics de la literatura, assaig, també novetats interessants, autors que van cobrant rellevància… Bàsicament la gent el que ve a buscar aquí és, per dir-ho d’alguna manera, literatura respectable, però no és exclusiu de la nostra llibreria.

A la llibreria teniu un petit escenari, ideal per a presentar diferents activitats culturals. De quin tipus?

Des del començament teníem la idea de ser una llibreria activa, fer presentacions i activitats similars, i abans de veure el local ja teníem pensat reservar-hi un espai específic i que no interrompís la llibreria mateixa. I vam reservar aquest espai, que ens va molt bé i és un lloc que ens ha donat molt bones tardes.

Quines activitats teniu previstes per a les properes setmanes?

A partir de setembre farem gairebé un acte diari. A la segona quinzena de setembre dedicarem una setmana a la literatura txeca; coincideix amb el centenari de La metamorfosi, de Franz Kafka, i juntament amb editors i amb un centre txec dedicarem quatre o cinc dies a la literatura d’aquell país. Després donarem continuïtat a la setmana de la literatura argentina (la primera sessió va ser al març). A part d’això, continuarem fent presentacions de llibres, recitals…

Per acabar, recomana’ns algun llibre que hagis llegit darrerament i t’hagi interessat especialment.

Només un? [Pregunta mentre es dirigeix a les taules on exposa els llibres]. És molt important que s’hagi traduït al català l’Alfred Jarry (Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic). També són molt bons els dos premis Llibreters (Gegants de gel, de Joan Benesiu, i Reparar els vius, de Maylis de Kerangal). Finalment, recomanaria La vida lenta, els diaris inèdits de Josep Pla.

Llibreria Calders: Passatge Pere Calders, número 9

Horari: de dilluns a divendres, de 10:00 a 21:00. Dissabte i diumenge, d’11:00 a 21:00 h

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Crítica teatral: No parlis amb estranys, de Helena Tornero: Diálogos accidentados.

foto_no_parlis_3_m.gubianas_o.cerca_s_m.casellasa_david_ruano_tnc

 Extrañas en el Paraíso Grande Y Libre

Dicen que hablando se entiende la gente. Por si acaso no fuese cierto, a menudo preferimos sepultar el diálogo bajo el peso opresor de la opinión generalizada y la práctica mimética de lo políticamente correcto.

En lugar de eso, cuando llama el extraño, deberíamos abrir la puerta de par en par y dejar que entre en nosotros la sugestión de lo desconocido para liberar nuestra necesidad de comunicarnos.

Helena Tornero, autora y directora, ha confeccionado un “abrigo” con el que viste a sus actores de nuestra historia negra oficial reciente más dolorosa para ir despojándoles progresivamente de él al empujarles a sentir la desnudez de las contradicciones morales, sociales, políticas y culturales del franquismo. Y el probador es, para la ocasión, una casi improvisada Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya dadas las circunstancias.

Tornero siente que una forma de construir el puzzle de la memoria histórica es desparramando por el escenario piezas relativas a la intransigencia y abuso de poder de los denominados “vencedores”, así como el sufrimiento y ninguneo de los tildados de “vencidos”.

Y como si fuéramos la segunda señora de Charles Foster Kane a nosotros, espectadores entregados, se nos da la oportunidad de minimizar nuestra asepsia contemporánea encajando las diversas historias que el espectáculo desvela.

Para ello, disponemos de material de lo más variado para que no nos durmamos en los laureles: de la ironía costumbrista colindante con el surrealismo cotidiano, con ecos agradecidos a excepcionales cronistas como Pere Calders y Quim Monzó (la historia del armario), a episodios peligrosamente panfletarios (el tratado sobre la eugenesia), incluyendo facilones números musicales de un “vintage” ya demasiado transitado sobre la sociedad de consumo y el negocio del espectáculo característicos del antiguo régimen (la crónica de la cantante aspirante a persona).

El espectáculo, pues, a todos distrae; a muchos conmueve e incluso a algunos hará reflexionar y empujará a investigar.

Pero el afán de su autora de querer ofrecer un catálogo exhaustivo de la época, de caracterizar de manera precisa a todos sus moradores y de medio sentar cátedra, constriñe los aciertos de la propuesta, que son aquellos que nos harían abrir la puerta de casa empujados por la esperanza o el deseo de consolar (la historia del armario, exquisita por su sabrosa ambigüedad e irresistible por su intriga alejada de todo artificio; la ocurrente narración de la anécdota real de la placa en la fachada de un rancio centro comercial) o bien cerrarla bruscamente ante la llamada de “lobos feroces” con voces muy finas (la interesante reflexión sobre el difícil límite entre la solidaridad vecinal y la crueldad clasista de la “Historia de una mujer” lastrada por una puesta en escena exhibicionista y demasiado enfática de los malos tratos infligidos a la mujer del título; el tratamiento metafórico del exterminio de hormigas por una Mujer Arreglada pero patética; la frescura de algunos de los monólogos “generacionales”).

Nos desea Tornero con su propuesta un “viaje lleno de accidentes”. Y su vehículo avanza con eficacia en los recodos del camino más cotidianos, se estrella a la hora de abordar las situaciones desde un prisma más trascendental para reponerse en el camino y señalar carreteras secundarias por las que seguir circulando nosotros mismos con nuestros motores no del todo adormilados.

imatge_no_parlis_amb_estranysa_david_ruano_tnc(1)

Las raíces nos ayudan a desplazarnos.

Del 3 al 14 de abril

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (Sala Petita)

Dirección y dramaturgia: Helena Tornero
Actores: Maria Casellas, Òscar Castellví, Olga Cercós, Oriol Genís, Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Àngels Poch y David Vert
Espacio escénico: Enric Planas
Vestuario: Gimena G. Busch
Iluminación: Elisenda Rodríguez

Horarios:
Miércoles, jueves y viernes a las 20 h
Sábados a las 21.30 h
Domingos a las 18 h

Precios: de 8,26 a 15 € (entradas no numeradas)
Duración:1 h 50 minutos (sin entreacto)

Escrito por Juan Marea

Novetat discogràfica: La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril

La figura del buit

Joan Pons debutava l’any 2009 amb I les sargantanes al sol, el seu primer disc sota el nom d’El Petit de Cal Eril que esdevenia una proposta a mig camí entre el folk i la cançó popular, una sorpresa agradable en el panorama musical català que es refermava més tard amb Vol i dol (2010), un treball intimista i transcendent que mantenia el difícil equilibri entre la nostàlgia i l’optimisme. Ara, El Petit de Cal Eril estrena el seu tercer àlbum, La figura del buit, 17 cançons convertides en tot un festival vitalista que la crítica especialitzada ja ha rebut amb gran entusiasme.

Tots els detalls d’aquest disc han passat el filtre meticulós de Pons, qui no només s’ha encarregat de la música i les lletres de tots els temes (tan sols La fi no és del tot original, ja que està inspirat en el conte homònim de Pere Calders), sinó que també ha triat la portada de l’LP (decidida abans de confeccionar el disc, i pensada per a una edició doble en vinil), on veiem les terrasses de l’Hotel Can Pamplona de Vic com si fossin nou vinyetes ocupades per persones en actituds estranyes i en què descobrirem fins i tot un fantasma. Així, el músic català es va tancar al seu teatre de Guissona entre el mes de novembre de 2012 i gener del 2013 per a enregistrar aquest àlbum inclassificable i polièdric en què podrem gaudir de la seva proposta arrelada en el folk rural amb pinzellades britpop, country, jazz, vents inspirats en el soul de la Motown,…, i tot sota l’influx del seu humor subtil en cançons protagonitzades per personatges ben curiosos (a Lleida frega Fraga hi trobem un farmacèutic enganxat a l’Orfidal), entre les quals destaquen La figura del 8 (que obre el treball), Com un plom (on es mostra “capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys”), Gribi bestial o Amb tot (en què assegura que “Ningú ens traurà mai les ganes de riure”).

 

Joan Pons, en una imatge promocional
Joan Pons, en una imatge promocional

El més jove de ca l’Eril confessa sentir-se més influït pels seus amics músics que no pas per l’obra d’artistes menys propers, i La figura del buit n’és un bon exemple, un disc en què no hi podien faltar els seus habituals còmplices: Mau Boada (també en funcions de productor) i Joan Colomo, a més dels Mates Mates (a qui produeix el seu debut discogràfic) i l’Orchestra Fireluche, entre d’altres.

Pons insisteix en que els seus anhels professionals són ben senzills: “Només aspiro a fer cançons, gravar-les i tocar-les en directe”, i és per això que es mostra frisós per a presentar el seu nou treball en directe; tant és així que, només uns dies després de publicar La figura del buit, el músic de Guissona ja té previstos una sèrie de concerts amb què mostrar els temes nous als seus seguidors: Saragossa, Madrid, Múrcia, Alcoi, València i Castelló seran els escenaris on s’estrenaran les cançons del disc, rodatge suficient abans d’encarar quatre nits consecutives a la Sala Beckett de Barcelona (del 4 al 7 d’abril), una mini-gira en la qual El Petit de Cal Eril estrenarà nova banda, amb Artur Tort (hammond i rhodes), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (baix i guitarra tenor) acompanyant Joan Pons.

Títol: La figura del buit
Autor: El Petit de Cal Eril
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Febrer 2013
Preu: 13,95 €
Més informació: https://www.facebook.com/elpetitdecaleril