Archivo de la categoría: Teatro

Crítica teatral: Entremeses de Cervantes, en el Teatre Romea

Hablar de Cervantes es como hablar de la lengua española y no solo de una de las novelas más famosas en el ámbito hispano, El Quijote, sino también de la poesía y del teatro. Y es este último el que está de noticia con el estreno, el pasado jueves 21 de mayo, de Entremeses de Miguel de Cervantes en el Romea.

«Con ocasión de su XX aniversario, La Abadía se reencuentra con los Entremeses –La cueva de Salamanca, El viejo celoso y El retablo de las maravillas-, interpretados por un grupo de actores que incluye a varios miembros del reparto original. Con la escenografía del recién fallecido pintor José Hernández, las luces de Juan Gómez Cornejo, la música de Luis Delgado y la dirección de José Luis Gómez, el encanto popular y la fuerza de la palabra de Cervantes vuelven a cobrar vida en estas tres célebres historias cómicas, situadas en un ámbito rural».

Así, pues, los miembros del Teatro de la Abadía rememoran sus inicios, tras veinte años de actividad teatral, con la revisitación de tres de los entremeses cervantinos, que nos trasladan al ámbito rural y castellano de la época del Siglo de Oro español a través de la fantasía y el costumbrismo popular, que son los ingredientes básicos de estas pequeñas piezas, que originalmente servían como descanso de una obra más larga. Cervantes sabe infundir a sus entremeses de todos aquellos elementos que los espectadores de la época esperaban hallar en estos entreactos, esto es, infidelidades, ardides, bellaquería y como no la manifestación de la estupidez humana, abundantísima en nuestro país a lo largo de los siglos.

La obra, dirigida por José Luis Gómez, nos muestra los inicios de su larga trayectoria en El teatro de la abadía, que incluye obras como Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán o Castillos en el aire, de Fermín Cabal, ambas del año 1995. La propuesta actual recupera parte del reparto original, lo que hace que el sello Abadía esté asegurado.

Entremeses de Cervante_Roema_1Aunque, no todo brilla de la misma forma. Si bien las interpretaciones de los actores están a un buen nivel, pues a su conocimiento de la obra se suma el rodaje profesional alcanzado con el paso de los años, la proyección escénica no es todo lo funcional que debiera. De esta forma a una escenografía minimalista, por no decir inexistente, se le suma la presencia de una gran encina en la parte central del escenario, que aunque mantenida con la voluntad de ser fiel al trabajo escenográfico realizado por el fallecido pintor José Hernández, dificulta no tan solo el propio fluir de la acción sino también el entendimiento de esta por parte del público, ya que las numerosas puertas y paredes necesarias en la representación de la obra las habrá de imaginar el espectador, a veces con indicaciones algo alborotadas. Un esfuerzo, este, costoso para el público. A lo que se suma la sucesión de tres historias diferentes una detrás de otra, algo que puede llegar a fatigar tras 1 hora y 50 minutos de representación.

A pesar de este desacierto, los actores de la compañía calan perfectamente sus personajes y la forma de interpretarlos, por lo que hallaremos a jóvenes casadas ansiando cuerpos jóvenes y mañosos en su lecho; viejos celosos de la actividad, las compañías y «las vecinas» de sus jóvenes esposas; buscones teatrales y toda una suerte de personajes campestres que revolotean excitados a su alrededor. Todo ello, que nos será narrado con un gran sentido cómico y burlesco, nos muestra las hazañas de unos personajes que empequeñecen por su villanía y nos presenta un retrato del ambiente popular de las ciudades y los campos de la Castilla de los siglos XVI y XVII.

Los Entremeses de Cervantes se conforman, además, como una especie de arqueología teatral por dos razones: nos permites recuperar varias piezas teatrales del Siglo de Oro español y al mismo tiempo nos ayuda a recordar el trabajo teatral de una compañía a punto de cumplir 20 años sobre los escenarios.

«Entremeses de Cervantes» se representa en el Teatre Romea hasta el próximo 7 de junio.

Autor: Miguel de Cervantes
Dirección: José Luis Gómez
Reparto: Julio Cortázar, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, Javier Lara, Luis Moreno, Inma Nieto, José Luis Torrijo, Elisabet Gelabert, Eduardo Aguirre de Cárcer y Diana Bernedo
Escenografía a partir del diseño original de: José Hernández
Vestuario: María Luisa Engel
Iluminación: Juan Gómez Cornejo
Música: Luis Delgado

Horarios: de miércoles a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 21:00 horas y domingos a las 18:00 horas
Precio: de 18 a 28 €
Idioma: castellano
Duración: 1 hora y 50 minutos

NOTA CULTURALIA: 6,5
——

Jorge Pisa

Nace Dantzerti, la Escuela Superior de Arte Dramático y Danza de Euskadi

DantzertiLa creación de una Escuela Superior de Artes Escénicas ha sido una vieja aspiración del sector en Euskadi, que finalmente la Administración Educativa hará realidad a partir del próximo curso 2015-2016. Dantzerti es un proyecto único por su carácter de centro integrado y abrirá sus puertas en el Conservatorio «Juan Crisóstomo de Arriaga» de Bilbao.

Dantzerti se presenta, de esta manera, como un reto educativo y creativo y como una verdadera “fábrica artística”, en la que la implantación en un mismo entorno formativo de las Enseñanzas de Arte Dramático y Danza junto con las Enseñanzas Profesionales de la Música, van a propiciar sinergias que redundarán en destacados aportes cualitativos en la formación de sus futuros alumnos.

Dantzerti_01El mismo nombre del centro es ya toda una declaración de intenciones: Dantzerti no es más que una simbiosis entre las palabras Dantza y Antzerkia, una unión semántica que nos muestra la perfecta vinculación entre la danza y el teatro que se fomenta en sus instalaciones. Además, la elección de este nombre pretende hacer un guiño al primer movimiento teatral nacido en Euskadi y a Antzerti, la escuela de arte dramático fundada en los años 80 con el mismo nombre. Unos precedentes que dejan claros la vocación formativa y teatral del centro.

Así, Dantzerti se convierte en la solución perfecta a la creciente demanda de profesionales del ámbito artístico en Euskadi, y su reciente creación permitirá que sus futuros alumnos tengan acceso a una formación artística de calidad con la que obtener dos titulaciones, ambas equivalentes a un Grado: el Título Superior de Arte Dramático, en la especialidad de Interpretación, con 15 plazas ofertadas, y el Título Superior de Danza especialidad de Coreografía e Interpretación, con 25 plazas. Los planes de estudio de cada titulación estarán estructurados en cuatro cursos académicos con un total de 240 créditos, correspondientes a 60 créditos por año.

Imagen del Conservatorio "Juan Crisóstomo de Arriaga", donde estará ubicada Dantzerti
Imagen del Conservatorio «Juan Crisóstomo de Arriaga», donde estará ubicada Dantzerti

Para acceder a estas enseñanzas es necesario estar en posesión del título de Bachiller, haber superado la prueba de acceso a la Universidad para mayores de 25 años o aprobar una prueba de madurez sustitutiva del nivel de Bachillerato, convocada anualmente por la Administración Educativa. Además, el alumno interesado deberá superar las pruebas de acceso al centro (toda la información la puedes consultar en la web) y, una vez adjudicada la plaza, matricularse durante la primera quincena de julio en el Conservatorio «Juan Crisóstomo de Arriaga» de Bilbao.

A partir del próximo curso, Dantzerti será, sin duda, una de las mejores opciones para quienes aspiren a obtener una titulación oficial que les abra definitivamente las puertas al mundo artístico profesional, que además les ofrecerá la posibilidad de impartir docencia en los Centros de Enseñanzas Artísticas.

Dantzerti: Plaza de Ibarrekolanda, nº 1 48015 Bilbao (Vizcaya)

Más información: http://www.dantzerti.eus/

“Cleopatra” al Teatre Lliure: I en Marc Antoni que no truca.

El Nil podria travessar perfectament el Raval de la Ciutat Comtal. Però resulta que no tindria cabal per a tants cocodrils. No tindria altre remei que marxar a terres més generoses. Malauradament, els impàvids rèptils prefereixen quedar-se. I, a poc a poc, claven queixalada a l’últim paradís barceloní amb les seves excavadores, la diàspora veïnal i la baixa autoestima dels que hi resisteixen.

Amb “CLEOPATRA”, Iván Morales unta poesia a unes llesques de pa nutritiu que cap dels seus tres comensals sap assaborir. L’estigma social de sentir-se marginats els ha inhibit el gust i apofiten que se’ls seu a taula per declamar el seu lament. Morales presenta tots tres amb un regust de malenconia que els acosta a l’espectador de seguida. També mira d’atorgar-los la medalla del valor d’expressar-se sense embuts. Tots tres pateixen la matusseria de no saber estimar i ho compaginen amb un instint de supervivència que els arrossega per un seguit de moments entranyables.

Aquí guanya la tendresa malgrat una tendència a la glorificació de les víctimes. La capacitat de l’Iván de crear uns personatges amb ànima pròpia gairebé encobreix l’artifici de militar a favor d’un discurs redemptor que s’orienta al maniqueisme. L’Iván, malgrat això, ofereix una bellesa escènica encisadora quan permet a la Reina de la Funció esbravar el seu patetisme: La puta bona que ja no vol creure’s més com a despulla humana. La pell d’Anna Azcona brilla amb l’entossudiment d’emancipar-se socialment però enlluerna quan s’oblida de figurar i mostra la quotidianitat a l’hoste. Aquí rau la grandesa de la Cleopatra del Lliure: Que tenim un nou retrat commovedor de perdedora en trànsit de guanyar. L’anècdota argumental la relaciona amb una filla farcida de ràbia (“tota la vida corrent des que vaig sortir del cony de ma mare”) per l’abandó i amb un camell que es deleix per enganxar-se al rotllu familiar (temperamental Clàudia Benito, serè Manel Sans). Ambdós personatges, però, no aconsegueixen estar a l’altura de la seva monarca perquè es perden amb la pretenciositat. Els actors, en canvi, arriben a compensar parcialment aquestes limitacions amb unes interpretacions personals i amb vocació de sinceritat.

I, després, hi ha un extraordinari joc de llums que omple de màgia la foscor de la trama representada, sublim en el monòleg final de l’Anna, on el prodigi de sintetitzar una preciosa història d’amor des del primer petó passant pel catàleg d’inseguretats dels dos amants fins a la desitjada rutina de la vida de parella certifica la Gran Aventura de la Vida, on no hi ha saures que puguin nedar…

Per Juan Marea

CLEOPATRA es representa al Teatre Lliure de Barcelona fins al 24 de maig.
http://www.teatrelliure.com/es/programacion/temporada-2014-2015/cleopatra

“Tortugues: la desacceleració de les partícules” a la Sala Flyhard: La cursa de l’amor

L’ambició del ser humà no vol topar-se amb límits: Experimenta sense fre per minimitzar la seva frustració de sentir-se sovint incapaç de ser feliç amb la seva gent. I utilitza com a pretext el progrés de la Civilització, que l’únic que demana és que la deixin viure tranquil·la.

Aquesta és una comèdia delirant on dues parelles oposen a l’escenari el seu tarannà contraposat: Una que s’estima amb bogeria i que ho alterna amb una tendresa ximple encisadora (elegant Clara Cols i expressiu Dani Arrebola) i l’altra, embogida per una cobdícia despietada (histriònics Àlex Brull i Alícia Puertas). La trama és un disbarat entretingut: La metamorfosi d’un neuròtic insignificant en congènere de la seva humanitzada mascota.

Tot plegat, divertit però irrellevant. Perquè la seva artífex principal, Clàudia Cedó, mou el producte a mig gas. D’una banda, la dramatúrgia signada per ella mateixa acusa un desequilibri en el tractament dels personatges: Si les víctimes incautes disposen d’una entitat remarcable motivada per un retrat costumista convincent i fins i tot eficaç per l’encert de crear un nou antiheroi amb superpoders (el Joan esdevé una tortuga ninja que copula amb excel·lència i adquireix una seguretat formidable), els dos malvats estan tan caricaturitzats que semblen escapats d’una aventura de ciència-ficció de tercera (l’estridència lingüística de l’Òscar, les maneres de “femme fatale” de l’Àgata). Cedó tampoc no troba el punt adequat en la direcció d’actors, poc naturals i sense matisos (amb l’excepció de Cols, sensible i continguda). Malgrat aquestes mancances, l’espectacle defensa amb èxit el seu honor de passatemps arrencant les rialles del públic gràcies a un estil grotesc que porta a l’extrem l’acudit instantani (els encontres sexuals aburgesats), el recurs a l’humor visual (l’acceleració del temps per als científics depravats i la càmera lenta dels dos amants ralentits), una escena d’impacte notable (el coit a quatre potes) i algunes transicions refrescants en la posada en escena (la coincidència espacial al llit de tots quatre). Fins i tot, enmig de la delícia banal, llisca suaument una pregunta d’una parella a l’altra: “Tu creus que ens estem perdent coses?”, mostra de la inseguretat d’unes criatures sovint alienes al fet que la felicitat pot raure aquí i ara amb el ser estimat.

TORTUGUES es representa a la Sala Flyhard.
http://www.salaflyhard.com/#!tortugues/c1m4z

 

 

Crítica teatral: Utilitat programada, en el Teatre Tantarantana

Utilitat programada_2Que los superhéroes están en pleno apogeo es un hecho constatable. La última película de Los Vengadores ha batido todos los records de público en su primer fin de semana en cartelera en España. El teatro de pequeño formato también se ha acercado a este mundo vitalista y colorista como pudimos ver No ens fa falta tenir por en el Versus Teatre, aunque fuese de pasada, y ahora nos sumergimos más en la temática heroica con la obra Utilitat Programa de la compañía La Hydra.

Seis jóvenes viven encerrados desde que nacieron en una especie de búnker y no pueden salir al exterior. Constantemente vigilados por cámaras se culturizan a través de tutoriales en una intranet cerrada y una vez por semana una inquietante y misteriosa tutora les trae alimentos y les cuida. No saben de dónde proceden, aunque son activos, inquietos, impulsivos y van a descubrir que tienen poderes. Además ansían el saber y la libertad. Un cóctel que puede llegar a ser explosivo…

Utilitat Programada juega y saca partido a los diferentes caracteres del grupo de adolescentes sin necesidad de profundizar demasiado en cada uno ellos. Todos tienen su punto divertido y de locura. Los diálogos son rápidos como sus movimientos, lo que hace que la obra tenga ritmo. ¡Incluso cantan! Las apariciones de la tutora, muy bien interpretada por Miriam Alamany, hacen de contrapunto y varían el ritmo de la obra. Los cinco actores, aunque se les nota aún su juventud teatral, defienden bien sus papeles. El día de la función no pudimos disfrutar de la interpretación de la cada vez más conocida Julia Molins, aunque estuvo presente entre el publico.

Utlilitat programada_1El decorado esta compuesto por viejos electrodomésticos y cableado que cuelga por todas partes, hecho que genera esa sensación de lugar cerrado y sin luz natural que la obra necesita. Los trajes superheroicos no es que lo sean demasiado, algo que seguro es un guiño cómico al género.

El texto de la obra es de Marc Rosich, del cual no sabemos si es aficionado a los cómics, pero Utilidad Programada bebe y juega con las ideas más innovadoras del género superheroico en el cómic, como por ejemplo en The Boys de Garth Ennis y Darick Robertson en lo referente a mezclar la propia industria del cómic con superhéroes que existen realmente, la ocultación de sus descuidos sexuales… aunque sin llegar, claro, a los extremos de la perversión del genero que destila este cómic. La obra también tiene un poco de  Gen 13 de Jim Lee y Brandon Choi, por lo de los jóvenes algo alocados y porque al tutor de los chicos, el Coronel John Lynch, también le faltaba un ojo y tenía un aire espectral. Como no podía ser de otra forma aparece el leitmotiv que hace de Spiderman lo que es, junto a otros, en un buen momento de la representación.

La obra trata temas como el temor a revelarse, el miedo a los cambios, o a lo mucho que dependemos de móviles y otros dispositivos electrónicos. Su mayor baza humorística es la utilización de expresiones castellanas en su representación en catalán, aunque abusa de ello en algunos tramos. Al final la obra gira hacia el relato de ciencia ficción, volviéndose más oscura y precipitándose a un final que puede no convencer demasiado, debido a la trayectoria que ella misma había ido surcando.

«Utilitat programada» se representa en el Teatre Tantarantana hasta el 17 de mayo de 2015.

Dramaturgia: Marc Rosich
Director: Míriam Escurriola
Reparto: Miriam Alamany, Lídia Casanova, Júlia Molins/Cristina López, Iñaki Mur, Maria Salarich y Mario Silva
Música original y diseño de sonido: Mario G. Cortizo
Escenografía: Sarah Bernardy
Diseño de iluminación: Marc Creus
Vestuario: Alba Prats
Producción: LA HYDRA

Horarios: miércoles a sábado a las 21:00 horas y domingos  a las 18:00 horas.
Precio taquilla: miércoles a viernes 15€ | sábados y domingos 18€
Precio web: Desde 10€
Idioma: catalán
——

Taradete

Crítica teatral: Idiota, a la Sala Muntaner

idiota_00

En els darrers temps la popularitat de Jordi Casanovas s’ha consolidat gràcies a la seva trilogia sobre la identitat catalana, un merescudíssim reconeixement al seu talent, cert, però molts espectadors enyoràvem la vessant més fosca dels seus inicis, la de comèdies negres com Un home amb ulleres de pasta i la celebrada Sopar amb batalla. Potser l’autor de Vilafranca del Penedès també trobava a faltar la diversió dels primers anys i per això ara ha recuperat l’esperit d’aquelles peces a Idiota, un joc pervers sobre la nostra societat actual on les riallades estan assegurades malgrat la tensió a què són sotmesos els protagonistes, un muntatge estrenat a la Sala Muntaner que ja s’ha convertit en tot un èxit de públic i crítica.

La funció enfronta dos personatges de personalitats oposades (esplèndids Anna Sahun i Ramón Madaula, ella impassible i decidida a assolir els seus objectius, ell amb una excel·lent vis còmica fins ara desconeguda) mitjançant un plantejament aparentment simple: ella és una psicòloga alemanya al capdavant d’un experiment en què s’estudiaran els patrons de pensament d’un pobre home sense gaires llums, l’amo d’un karaoke en crisi asfixiat pels deutes bancaris. Enlluernat per la promesa de rebre uns diners que li solucionarien aquesta delicada situació, l’home accepta participar en el projecte amb molta alegria i un punt d’inconsciència perquè tan sols haurà de resoldre uns problemes de lògica, però el procés no serà tan fàcil i quan se n’adoni potser ja serà massa tard…

Estructurada a partir d’una premissa discutible –l’home aguditza l’enginy quan és sotmès a una pressió extrema–, l’obra és un nou exemple de l’habilitat narrativa de Casanovas per oferir un caramel que, quan és desembolicat, perd qualsevol indici de dolçor i es torna enverinat: aquí presenta un text maliciós que s’inicia com una comèdia inofensiva, amb enginyoses rèpliques i contrarèpliques dels protagonistes que arrencaran les rialles del públic, però aquest clima distès mutarà en desesperació i angoixa en un moment determinat; a partir d’aquest gir dramàtic l’espectador serà testimoni d’un compte enrere terrorífic en què sorgirà la part més fosca de l’ésser humà, i on els dos personatges miraran d’imposar la seva voluntat a l’altre sense miraments.

Idiota és una reflexió magnífica sobre el nostre paper d’espectadors passius incapaços de prendre decisions, a més d’una seriosa advertència vers la nostra societat: ens tracten com idiotes, ens manipulen diàriament, però la possibilitat de rebel·lar-nos encara és a les nostres mans; així, a la Sala Muntaner podreu veure una història senzilla que es complica minut a minut i que us glaçarà el somriure quan menys us ho espereu, una recomanació obligada amb una conclusió evident: ¡d’ara endavant llegiu bé els contractes que signeu!

Idiota es representarà a la Sala Muntaner fins al 14 de juny de 2015.

Autor i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Ramón Madaula, Anna Sahun
Escenografia: Enric Planas
Disseny de llums: David Bofarull
Disseny de so: Damien Bazin
Disseny de vídeo: Joan Rodón
Vestuari: Irantzu Ortiz
Ajudant de direcció: Marc Angelet
Direcció de producció: Carles Manrique
Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”
Distribució: Elena Blanco
Fotografia: Marc Bordons
Disseny gràfic: Ladyssenyadora
Fotografia espectacle: Josep Aznar

Horaris: dimecres, dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores; i diumenge a les 18:30 hores
Preu: de 18 € a 20 €
Idioma: català
Durada: una hora i vint minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

“Nues” al Teatre Borràs: Polvus, càmera… acció!

Dones com les d’ara podrien entendre’s amb el mascle que les sedueix. Si treballessin en equip. Llavors, tots guanyarien: Elles deixarien de competir. Ell tindria l’agenda sexual organitzada i supervisada. I que visqui l’amor modern!

A “NUES”, Roberto Santiago sacseja les regles del vodevil i el resultat és una nova modalitat: Aquí, les femelles prenen la iniciativa i, sorprenentment, ho fan sense cap ànim venjatiu. Es reparteixen per torns el casanova de la funció (un Pep Munné amb ofici però sense enginy). A més, Santiago situa l’equip en un context cinematogràfic, que sempre ajuda perquè aporta glamur i embolic. Però no ens enganyem: La trama i el marc no són més que pretextos per a què puguem engrescar-nos amb tres dames diferents i perfectament complementàries: una guionista ni tan badoca ni tan decidida (pintoresca Mònica Pérez), una aspirant a “starlette” molt eixerida (encisadora Alba Sáez) i la productora que, a més, és la cònjuge banyuda (convencional Mone Teruel).

Nues

Preparats per jugar a les portes de l’Infern?

No us diré que això es tracta d’una comèdia enginyosa. Tampoc no admetré que estiguem davant d’un experiment innovador. De cap de les maneres. Però sí confesso obertament que el text deixa entreveure alguns esbossos de personatges remarcables: Les tres protagonistes representen el que molts (i aquí canvio el gènere perquè m’hi incloc) aspirem a ser de grans: estimats, amants i solidaris (en aquest ordre).

La posada en escena d’Eduardo Duran i Jaume Morató és rutinària i amb un ritme vacil·lant. Els directors fan poca cosa més que disparar el tret de sortida per a què els actors es moguin amb esportivitat. És per això que els millors moments els viu la platea quan els actors alliberen sense complexos la seva capacitat improvisadora, terreny on corre amb molt d’estil la Mònica, divertida, expressiva i descarada. I escenes com la de la discussió sobre el nom del nadó que una d’elles ha de tenir o els orígens “alburquerquerenys” (amb tres erres) d’una altra s’imposen amb un surrealisme quotidià sensacional.

Quatre no són multitud avui dia, que la fidelitat ha esdevingut el millor atribut de l’hedonisme i a “Nues” el plaer de tots ells és que s’han conegut…

Per Juan Marea

 

NUES es representa al Teatre Borràs de Barcelona fins al 17 de maig.
https://tickets.grupbalana.com/balanatickets_borras/es_ES/entradas/evento/2979

 

“Només Ricard” de Marácula: El genet que travessa amb vermell

Un actor sol a l’escenari sap que el seu patiment depèn de com es relacioni amb l’espai. Un ser depravat pateix sempre perquè no pot ser feliç mai. I el psicòleg teatral William Shakespeare anunciava a la seva obra que l’ambició de poder patològica fa que les seves víctimes es banyin en sang sense poder llevar-se’n la brutícia.

La Vilella Teatre ofereix aquests caps de setmana “NOMÉS RICARD”, una versió minimalista de “Ricard III” que tenyeix la seva sala d’efectisme acrobàtic, cromatisme sublim i estilització escènica.

El títol de l’adaptació resulta significatiu però enganyós: D’una banda, és el propi protagonista qui delimita el seu ring quan comença la funció, celebrat element simbòlic per l’impacte visual que crea i, ensems, per la contundència del seu missatge temàtic: No hi ha més món que aquell que l’aspirant a monarca destrueix amb la seva enveja i maquinacions. De l’altra, però, la sobreactuació de l’intèrpret amaga la vertadera misèria moral del personatge.

La lectura contemporània de l’obra que fa Pedro Galiza es reflecteix amb encert en els recursos estètics: verd quan la ment retorçada de l’intrigant Ricard avança; taronja davant l’amenaça de ser descobert; vermell per coronar la consumació dels seus crims. I l’escenificació frega la bellesa amb la seva combinació d’el·lipsi interpretativa i expressivitat de l’estrella, en Xavier Torra (la decapitació de Hastings, la coronació final de Ricard III). La màgia traspua veient l’esforçat Xavier executant els seus moviments com si es tractés d’una coreografia: Aquí demostra una agilitat i nervi extraordinaris. Però la reiteració en l’expressió corporal i l’ampul·lositat vocal resten convicció a la seva interpretació i desequilibren el ritme de l’espectacle. Al capdavall, Galiza se sotmet a l’encís de Torra i acaba convertint la proposta en un festival de lluentons amb vedette seductora que aireja episòdicament l’intimisme. Com passa, per exemple, al moment en què l’abatut conspirador somica al camp de batalla per un cavall. Aquí, els mormols rimen meravellosament amb l’escapada del quadrilàter per part d’aquell que poc després esdevindrà cadàver. Llavors, s’obre una altra porta que l’emoció obre joiosa.

Per Juan Marea

NOMÉS RICARD es representa a LA VILELLA TEATRE fins al 3 de maig.
http://www.lavilella.com/

 

 

Crítica teatral: Coses nostres, en la Sala Atrium.

vertic_880_0La sala Atrium es un seguro, hoy por hoy, de un teatro contemporáneo que se apropia de la realidad que nos rodea para analizarla sobre el escenario y hacernos reflexionar sobre nosotros mismos. Un nuevo ejemplo de ello es Coses nostres, la primera obra escrita y dirigida por Ramon Madaula y que nos habla del teatro, de la crítica y de la interactuación entre ambas disciplinas.

«El director de un teatro público y un reputado crítico se encuentran para hablar de «sus cosas». En el transcurso de la conversación aparecen varias cuestiones: ¿Cómo y quién determina la calidad artística? ¿La crítica tiene prejuicios? ¿El éxito o el fracaso de un espectáculo puede depender del tratamiento que le da la prensa? ¿Las ayudas públicas pueden dormir el genio? ¿Qué es más importante para un artista, el coraje o talento? Todas las preguntas tienen un “depende” como respuesta, pero todas son necesarias para ellos. Los dos hombres se necesitan. ¿Llegarán a algún tipo de pacto?»

Madaula nos propone, en su estreno como dramaturgo, un debate sobre el teatro que nos abastece de temas interesantes sobre los que reflexionar y una mirada recelosa hacia la crítica. Todo tiene lugar en el espacio de creación de un teatro público donde se han citado su director y un reconocido crítico. De ahí que se traten temas de debate que parecen ya clásicos: ¿Qué es el arte? ¿Cómo se establece la calidad artística? o si las subvenciones han amortiguado el talento artístico. Madaula trata estos temas poniéndose en parte «a favor» del creador, como no podría ser de otra forma, y aguijoneando al crítico, del que poco a poco iremos conociendo cuáles son sus desvelos y carencias, lo que nos hará dudar sobre si la crítica es objetiva o no.

1429256120De todo ello posiblemente la reflexión más interesante sea la de que, en verdad, el arte tan solo necesita que haya alguien que tenga algo que decir, un razonamiento interesante y eficaz. Si bien, la representación adopta un toque algo maniqueo, sobre todo en su segunda parte, cuando la integridad del crítico se irá resquebrajando ante nuestros propios ojos con aquel razonamiento, seguramente cruel y clásico, de que detrás de todo crítico hay un escritor frustrado. Es aquí donde el debate, hasta ese momento casi entre iguales, se convierte en la oportunidad de Madaula para desquitarse con la crítica, los juicios de la cual han afectado y afectan la carrera de cualquier artista. Algo que queda patente en el acto final de la obra, innecesario y que le roba parte de su madurez creativa.

Algo en lo que el texto tampoco acaba de atinar es en la visión que Madaula da al poder de la crítica en la actualidad. En la obra se entrevé un ecosistema de la crítica, con el gran crítico todopoderoso, que creo, y esta es una valoración personal, que o ya no existe o cada vez existe menos, ya que cada vez más la clásica crítica unidireccional y vertical se está transformado, gracias a las nuevas tecnologías, en una crítica compartida y horizontal, hecho este que le roba parte de veracidad al texto a las alturas del siglo XXI en el que estamos.

Para encarnar a los personajes de su primera obra, Madaula ha escogido a Raimon Molins que interpreta al joven director de teatro asaeteado por la última crítica recibida y a Albert Pérez, siempre correcto, en el papel del crítico, un personaje principal en el que es difícil de ver. Ambos interactúan sobre el escenario dándole a la representación el realismo que requiere. La mano de Madaula, por su parte, se deja en un texto muy personal y en la capacidad de los dos actores para apoderarse de la situación escénica.

Coses nostres es un ejercicio de análisis sobre el teatro y la crítica que aunque pone acertadamente el dedo en la llaga, no acaba de ser lo merecidamente neutral que debería, convirtiéndose, a medida que avanza la representación en algo parecido a una «pataleta» de Madaula en contra de una crítica que no siempre está a la altura de su cometido. Aún así vale la pena asistir a su representación y observar cuáles son las preocupaciones de un actor (y ahora director) con una larga carrera teatral a sus espaldas, y por tanto con algo qué decir al respecto. Diga lo que diga la crítica.

«Coses nostres» se representa en la Sala Atrium hasta el 10 de mayo de 2015.

Autor: Ramon Madaula
Director: Ramon Madaula
Reparto: Raimon Molins y Albert Pérez
Puesta en escena: Ramon Madaula
Técnico luz y sonido: Xavier Alabart
Producción: Intent Produccions

Obra ganadora del premio Recull 2014

Horarios: de miércoles a sábado a las 21:00 horas y los domingos a las 19:00 horas.
Precio: 19 € / Existencia de descuentos
Idioma: catalán

NOTA CULTURALIA: 6,5
——

Jorge Pisa

“Frank V (opereta d’una banca privada)” al Teatre Lliure: La Banca ni juga ni guanya.

No és el mateix netejar que treure la pols. Aquells que sigueu mestres de casa sabeu quina n’és la diferència. No passa el mateix amb els que us limiteu a complir com a mestressos (també de casa): Només us mou l’ànim de sortir corrent després d’haver passant fugaçment el drap pels desconsolats mobles.

El teatre, l’art d’emmirallar la brutícia humana dins la intimitat de la cambra en què es converteix la platea, reclama que l’escenari exposi sense prejudicis l’atractiu d’allò que és reprovable per a la moral i que converteixi l’espectador en convidat incòmode perquè, com a mínim, hi haurà de passar el dit.

Per això, els intents de maquillar la lletjor esdevenen inútils i fútils. I no ens podem prendre seriosament el “FRANK V” de Friedrich Dürrenmatt si no el sentim com a furiosa comèdia que escupi mala bava des dels seus primers compassos.

L’aparent contradicció rau en el fet que si en Dürrenmatt es va decidir a les darreries dels anys cinquanta a atacar el sistema capitalista des d’una perspectiva àcida i perversa, més de mig segle després de la seva estrena no ve al cas fer-ne un entremès per passar el vespre. Si l’objectiu d’en Friedrich era abraçar l’esperpent, en Sergi Belbel ara no ha de conformar-se signant una versió descafeïnada i rància. Això és el que trobem aquests dies al Teatre Lliure barceloní.

La crònica de la caiguda i enfonsament d’un magnat menyspreable i del seu seguici d’acòlits repulsius s’encalla també en mans de Josep Maria Mestres, incapaç de donar personalitat escènica al producte final: D’una banda, perquè la trama és pueril actualment malgrat alguns detalls faceciosos (l’empleat corrupte que desitja ser engarjolat per poder viure feliç i tranquil; el líder oficial de la colla obligat a mantenir l’anonimat poc després de presentar-se al públic). De l’altra, perquè la posada en escena n’accentua la manca de frescor: El ritme de l’obra és morós; els actors estan incòmodes interpretant-la i la música sona amb pobresa.

Les idees que apunta el text de Dürrenmatt, si s’haguessin potenciat amb un retrat més ferotge dels personatges (la MacbethMónica López de la funció sembla la Bruixa Avorrida; el passerell David Verdaguer aparenta més ingenuïtat encara quan s’integra a la colla) anant més enllà de la comicitat simplista, haurien pogut desembocar en una Casa dels Horrors grotesca i inquietant. I també estem convençuts que el joc de seducció impossible entre el bavejant Ferran Rañé i la maula Laura Aubert ens hauria sacsejat d’entusiasme si el director hagués deixat entrar en la foscor alguna espurna billywilderenca…

 Per Juan Marea

 

FRANK V (OPERETA D’UNA BANCA PRIVADA) es representa al Teatre Lliure de Barcelona fins al 17 de maig.
http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2014-2015/frank-v-opereta-duna-banca-privada