Archivo de la etiqueta: Jorge Velasco

Crítica teatral: Guapos & Pobres. El musical, en el Teatre Goya

Concebir un musical sobre un tema tan machacante y devastador como la falta de empleo, de oportunidades y de sueldos dignos, puede ser un suicidio o algo muy deprimente porque es la realidad que están viviendo muchas personas, pero el musical Guapos & Pobres nos contagia vigor, fuerza, alegría y una cierta esperanza a pesar de la miseria propia de los tiempos en los que vivimos.

La vida no es lo que nos habían prometido: estudiar y tener un buen trabajo. Solo luchando por nuestros sueños, no se van a realizar… La obra, que estrenó el Teatre Goya el pasado 14 de mayo, se basa en el libro del mismo nombre escrito por Alfredo Ruiz en 2005. En él el autor entrevistaba a ciudadanos que sobreviven en Barcelona, preparados, con estudios y experiencia pero pobres. Xavier Torras y Toni Martín lo han adaptado como musical.

Ocho personajes muy diferentes se mueven por todo el escenario. Ocho personas tocadas por la crisis, que no llegan a fin de mes y que aparte tienen que lidiar con problemas personales o afectivos. La chica guapa algo frívola que se aprovecha de la compañía de hombres para obtener dinero; un separado en paro; una pareja con resolución que decide dejar valientemente sus miserables trabajos; una universitaria inglesa recién llegada con ganas de comerse la ciudad o un estudiante que está esperando que le concedan una beca, son algunos de los estereotipos muy bien logrados que nos presenta la obra. Imposible no identificarse con alguno de ellos.

Guapos & Pobres_2Guapos & Pobres se abre con un jubiloso inicio musical donde todos los actores y actrices intervienen, como es de esperar en este tipo de espectáculos. Luego nos vamos adentrando en las historias personales de los protagonistas aderezadas, claro está, con variadas canciones que suenan a muy buen ritmo. La letra de estas canciones no deja de plantear situaciones tristes y de incertidumbre, pero de alguna manera también dan fuerza y optimismo. Invitan a arriesgarse, a hacer las cosas con pasión y con el corazón. Destacan en el espectáculo un duelo cantado entre la chica más conservadora y la más liberal del grupo y la pieza en la que tres de los actores cantan y bailan al unísono al estilo de los grandes musicales clásicos del cine. Eso sí, en diversos momentos el sonido no es el mejor, problemas técnicos que se irán corrigiendo.

El decorado es muy aséptico y minimalista, unos pocos muebles, todo muy estilo Ikea, simulan un bar, una sala de estar, un despacho… todo un símbolo, de hecho, de la decoración que podemos permitirnos la inmensa mayoría de los que nos encontramos en esta situación. A medida que avanza la obra divertidos videos nos muestran a personas contando sus miserias laborales. Hay también cinco músicos en escena.

Los ocho actores se mueven y cantan muy bien por todo el escenario. Todos tienen su momento para contarnos su historia. Aunque los temas más potentes afloran en las canciones interpretadas de forma grupal. La pareja formada por Ivan Labanda y Gracia Fernández se convierten en el nexo de unión entre este grupo de amigos, por lo que la obra se acaba centrando más en los sentimientos y problemas personales de ellos que en los efectos de la machacante crisis, porque los amigos y el progreso personal nos permiten, de algún modo, vencer el desanimo que provoca la existencia. Y de alguna forma alcanzar el éxito en la vida.

Guapos & Pobres. El musical“, se representa en el Teatre Goya hasta el 7 de junio de 2015.

Música y Dirección musical: Xavier Torras
Libreto y letras / Dirección escena: Toni Martín
Obra inspirada en el libro: Guapos y pobresde Alfredo Ruiz
Reparto: Ivan Labanda, Elena Gadel, Mariona Castillo, Muntsa Rius, Frank Capdet, Xavi Duch, Jorge Velasco y Gracia Fernández
Músicos: Xavier Torras, Marc Camero, Adriana Alsina, Jaume Yelo y Marc Ledesma
Coreografía: Bealia Guerra
Escenografía: Equipo IKEA Badalona
Vestuario: Laia Cambrils
Iluminación: Joan Cisa
Diseño de sonido: Nuño Vázquez (Klinik Audio Pro)
Producción: Hold On Company

Horarios: martes a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 21:00 horas y domingos a las 18:00 horas
Precio: de 24 a 28 €
Idioma: catalán
Duración: 1 hora y 40 minutos (sin entreacto
——

Taradete

“Flor de nit” a l’Almeria Teatre: Varietés comtals

Aquesta crisi que ens mossega no vol deixar-nos anar. Som presa saborosa. Perquè li donem la raó gairebé en tot ficant-nos a la seva gola per voluntat pròpia. Això l’enforteix i mai no en té prou.

Entre queixalada i queixalada, el nostre esperit pot jugar a revifar-se una mica. La forma menys arriscada és mirar enrere. Particularment, aquells moments d’esplendor que no tots vam viure però que ens evadeixen integrant-nos en un passat glorificat.

Entre els anys vuitanta i començaments dels noranta, Dagoll Dagom era el més semblant a Broadway que ens atrevíem a somiar aquí. I amb FLOR DE NIT gairebé van aconseguir fer un musical amb personalitat pròpia. Perquè il·lustrava amb escreix la Barcelona del primer terç de segle XXI, subratllant la seva esquizofrènia cosmopolita: de dia, lluitadora compromesa amb la revolució anarquista; de dia, desflorida per la frivolitat del seu procaç Paral·lel.

 

Ara, l’Almeria Teatre recupera aquest melodrama històric i mira d’encapsular-lo en un format minimalista potenciant el seu vessant de recital. La maniobra resulta exitosa i el públic s’hi concentra. Heus ací la fórmula: un repartiment dinàmic que es mou a través d’un espectacle farcit de varietats per a tots els gustos i la nostàlgia d’allò nostre que tan bé ens va per intentar enfocar aquest present incert on no volem ancorar-nos.

Víctor Álvaro demostra tenir bon gust per a l’entreteniment escènic: Amb el seu producte, aconsegueix moments molt celebrats. Els més reeixits són aquells que aposten deliberadament pel cabaret i la revista: amb un mestre de cerimònies entregat I ple d’energia (oportú Frank Capdet), gaudim amb la sensibilitat d’un transformista encisador (versàtil Joan Vázquez) i la irresistible picardia d’una vedette de bec d’or i bacallà voraç (eixerida Gracia Fernández). El suport coreogràfic dels números musicals dóna volada al costumisme ranci de les estampetes: La presentació dels personatges com si es tractessin d’autòmates que van articulant-se o l’immovilisme escènic de la colla de burgesos brètols exemplifiquen cert estil.

La proposta falla, en canvi (com ja succeïa en la versió originària de Joan Lluís Bozzo), a l’hora d’explicar el triangle amorós tràgic: ni els actors aporten profunditat dramàtica (una Beth Rodergas massa estrident, un Jorge Velasco amb poca autoritat, un Lluís Canet molt sobreactuat) ni els seus personatges estan ben cosits (en Reynals es mostra més com a atleta que com a dandi il·lustre; en Quimet es comporta com un clown quan canta i balla perdent la seva fúria sindicalista). Tampoc no ajuda el fet que Álvaro hagi mantingut pràcticament la totalitat de la dramatúrgia original: D’aquesta manera, el xou acaba sent inacabable i alguns dels seus moments estel·lars passen desapercebuts. Però la delicadesa de Bealia Guerra ajusta en part el desequilibri mentre seguim embadalits la seva elegància escènica quan passa del tango a la copla, del líric a l’extravagància.

Per Juan Marea

FLOR DE NIT es representa a l’Almeria Teatre fins al’1 de febrer.
http://www.almeriateatre.com/temporada06/flordenit.htm

Crítica teatral: Cop de Rock

“Canto en l’idioma en què somnio”. Poques vegades una simple frase com aquesta esdevé l’estendard que millor descriu una representació teatral, i precisament això és el que succeeix amb aquesta afirmació a Cop de Rock, el nou musical estrenat al Teatre Victòria de la mà de Dagoll Dagom que significa la recuperació d’unes cançons que van fer fortuna fa gairebé 20 anys amb l’esclat de l’anomenat rock català, un fenomen que, des del passat 11 de setembre, té el seu homenatge en aquest magnífic musical.

Joan Lluís Bozzo planteja un muntatge de grans dimensions, amb una plataforma giratòria a l’escenari que facilita les transicions entre escenes i tres rocs immensos que serveixen tant per mostrar l’escarpat poble de la Costa Brava on som com per fer de suport a les imatges projectades. Pel que fa a la història, la representació queda dividida en dues parts: a la primera trobem les actuacions amb què el grup Cop de Rock intenta obrir-se camí en l’escena musical del moment, aquell llunyà i màgic 1992, quan el poble català vivia amb l’excitació prèvia dels Jocs Olímpics organitzats a Barcelona, al mateix temps que assistia a la coronació del Dream Team de Cruyff com a rei d’Europa; en canvi, la segona part fa un salt en el temps per arribar a l’any 2004, quan el desencís i la crua realitat han vençut els joves. El cert és que aquest no és un argument gaire original –la il•lusió dels començaments, el distanciament entre els membres del grup, les drogues i l’alcohol marquen la tragèdia que porta els supervivents a la redempció final–, però serveix per a lluir les principals cançons d’aquell moviment de principis dels anys 90, autèntiques protagonistes de l’obra.

I en aquest punt reconec que vaig dubtar: ¿un musical amb les cançons que memoritzava dia rere dia en els meus temps d’adolescent? Un espectacle amb els himnes que em van marcar un primerenc criteri musical? La meva desconfiança va quedar confirmada durant la primera part de l’espectacle: un fil argumental amb prou feina esbossat, tòpic i difícilment justificable –amb quina rapidesa tan irreal la protagonista oblida que s’ha de casar la propera setmana, mentre que el protagonista passa amb enorme facilitat del menyspreu a l’amor febril vers la noia quan ella marxa–, servia d’excusa per encadenar nombrosos fragments de cançons, un popurri excessiu de temes que no permetien al públic gaudir completament d’aquelles enyorades músiques, fent que aquesta primera part no aconsegueixi connectar amb l’espectador, predisposat d’entrada a col•laborar apassionadament, fins a les primeres notes de La presó del rei de França (Elèctrica Dharma); a partir d’aquest instant, però, l’encert a l’hora d’emocionar, en especial amb la primera gran interpretació de Llorenç Santamaria (Trepitja fort), fa que el públic vegi justificades les seves expectatives, produint-se una progressiva comunió escena-platea que acaba en l’entusiàstic apoteosi final.

Cop de Rock té moments brillants, instants emotius (evidentment, el Boig per tu n’és un bon exemple), escenes que converteixen el teatre en una espectacular festa, diàlegs enginyosos i divertits, picades d’ull a l’actualitat (el cànon digital de l’SGAE, la problemàtica amb l’idioma que, potser, algun dia ens farà cantar el Bon dia d’Els Pets en castellà), l’encert de donar protagonisme a personatges d’accent mallorquí i català de les terres de l’Ebre (metàfora d’aquest fenomen musical, nascut a comarques), intèrprets notables, alguns vorejant l’excel•lent; en aquest sentit, no puc evitar esmentar tant a Jofre Borràs (seves són les intervencions més divertides) com el luxe de gaudir, dalt d’un escenari de teatre, de Llorenç Santamaria en la pell d’un vell rocker que no ha oblidat la seva passió.

Amb tot, potser podríem recriminar, perquè no tot és perfecte, un parell d’aspectes als responsables d’aquest musical: durant les més de dues hores de funció arriben a sonar fins a cinquanta-sis cançons (entre temes sencers i fragments), un número excessiu en què comparteixen protagonisme autèntics himnes amb cançons poc conegudes (alguna inexistent en la memòria dels espectadors); en canvi, una absència resulta sorprenent: l’exclusió d’un grup que va arribar a publicar nou discos (Sangtraït) i que va ser coprotagonista del memorable concert del 14 de juny de 1991 és difícil d’entendre (un problema de drets, potser?).

Sigui com sigui, Cop de Rock resulta un notable entreteniment que confirma que és possible fer un musical en català i de qualitat, al mateix temps que és un merescut homenatge a aquells precursors del bon moment musical actual en la nostra llengua (i aquells, a la vegada, hereus de l’escena musical dels anys 70) que agradarà tant als nostàlgics d’aquells dies com als joves que, per qüestió d’edat, no van conèixer aquell fenomen de primera mà, i que, per què no, potser tindran curiositat per descobrir els grups originals.

Cop de Rock s’establirà al Teatre Victòria des de l’11 de setembre per fer temporada.

Direcció i producció musical: Toni i Xasqui Ten (Ten Productions)
Direcció i guió: Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom)
Direcció coreogràfica: Cristina Allande (Ritme Dansa)
Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Ona Pla, Paula Vives, Jofre Borràs, Albert Martínez, Miquel Malirach, Mónica Vives, Eva Felicidad, Ingrid Domenech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibáñez i Llorenç Santamaria
Músics: Toni Ten, Xasqui Ten, Jordi Campoy, Toni Mateos, Pablo Santiz, Marc Quintillà, Guillem Galofré, Vicen Martínez, Nuno Monteiro, Jordi Vericat i Jorge Carrasco
Escenografia: Alfons Flores
Il•luminació: Albert Faura
Vestuari: Myriam Ibañez

Idioma: català.
Durada: 2 hores i 30 minuts (amb pausa de 15 minuts)
Horaris: dimecres a les 10:45 hores (sessió escolar) i a les 20:30 hores; dijous a les 20:30; divendres a les 21:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 22:00 hores; diumenge a les 18:00 hores
Preus: dimecres i dijous, de 25 a 33 €; de divendres a diumenge, de 29 a 40 €; sessions escolars, 15 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé