“Cleopatra” al Teatre Lliure: I en Marc Antoni que no truca.

El Nil podria travessar perfectament el Raval de la Ciutat Comtal. Però resulta que no tindria cabal per a tants cocodrils. No tindria altre remei que marxar a terres més generoses. Malauradament, els impàvids rèptils prefereixen quedar-se. I, a poc a poc, claven queixalada a l’últim paradís barceloní amb les seves excavadores, la diàspora veïnal i la baixa autoestima dels que hi resisteixen.

Amb “CLEOPATRA”, Iván Morales unta poesia a unes llesques de pa nutritiu que cap dels seus tres comensals sap assaborir. L’estigma social de sentir-se marginats els ha inhibit el gust i apofiten que se’ls seu a taula per declamar el seu lament. Morales presenta tots tres amb un regust de malenconia que els acosta a l’espectador de seguida. També mira d’atorgar-los la medalla del valor d’expressar-se sense embuts. Tots tres pateixen la matusseria de no saber estimar i ho compaginen amb un instint de supervivència que els arrossega per un seguit de moments entranyables.

Aquí guanya la tendresa malgrat una tendència a la glorificació de les víctimes. La capacitat de l’Iván de crear uns personatges amb ànima pròpia gairebé encobreix l’artifici de militar a favor d’un discurs redemptor que s’orienta al maniqueisme. L’Iván, malgrat això, ofereix una bellesa escènica encisadora quan permet a la Reina de la Funció esbravar el seu patetisme: La puta bona que ja no vol creure’s més com a despulla humana. La pell d’Anna Azcona brilla amb l’entossudiment d’emancipar-se socialment però enlluerna quan s’oblida de figurar i mostra la quotidianitat a l’hoste. Aquí rau la grandesa de la Cleopatra del Lliure: Que tenim un nou retrat commovedor de perdedora en trànsit de guanyar. L’anècdota argumental la relaciona amb una filla farcida de ràbia (“tota la vida corrent des que vaig sortir del cony de ma mare”) per l’abandó i amb un camell que es deleix per enganxar-se al rotllu familiar (temperamental Clàudia Benito, serè Manel Sans). Ambdós personatges, però, no aconsegueixen estar a l’altura de la seva monarca perquè es perden amb la pretenciositat. Els actors, en canvi, arriben a compensar parcialment aquestes limitacions amb unes interpretacions personals i amb vocació de sinceritat.

I, després, hi ha un extraordinari joc de llums que omple de màgia la foscor de la trama representada, sublim en el monòleg final de l’Anna, on el prodigi de sintetitzar una preciosa història d’amor des del primer petó passant pel catàleg d’inseguretats dels dos amants fins a la desitjada rutina de la vida de parella certifica la Gran Aventura de la Vida, on no hi ha saures que puguin nedar…

Per Juan Marea

CLEOPATRA es representa al Teatre Lliure de Barcelona fins al 24 de maig.
http://www.teatrelliure.com/es/programacion/temporada-2014-2015/cleopatra

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s