Archivo de la etiqueta: Sandra Monclús

Crítica teatral: Marits i mullers, en La Villarroel

Si el público relaciona con algún medio a Woody Allen, este no es otro, qué duda cabe, que el del cine. Allen es uno de los directores más significativos e influyentes, con una carrera que se inicia como guionista en la década de los 50 y que se mantiene activa en la actualidad. Por eso puede sorprender al público que Allen aterrice en Barcelona sobre los escenarios, con una adaptación teatral de Maridos y mujeres (1992) dirigida por Àlex Rigola e interpretada por Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Lluís Villanueva y Mar Ulldemolins.

«Andreu, escritor y profesor de literatura, y su mujer Mónica, que trabaja en una revista de arte, no pueden creerse que sus mejores amigos, Sandra y Joan, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de esta noticia, ellos mismos empezarán a plantearse si su matrimonio se basa o no en una relación realmente sólida».

Como su título indica, la obra trata sobre el mundo de la pareja y las contracciones que se acumulan en ella con el paso del tiempo. No descubro nada nuevo si afirmo que no hay misterio mayor, en el plano emocional, que el funcionamiento de una pareja, ya supere esta los diferentes obstáculos que se le presentan en la vida o se vea afectada por crisis de subsistencia más o menos serias. No existe, pues, un planteamiento escénico más complicado que el que intenta analizar la naturaleza de la pareja, sea esta del tipo que sea.

De ahí que el resultado, escrito por Allen y adaptado por Rigola, sea eso, una propuesta enmarañada, esto es, un relato con escenas trazadas, giros, vericuetos y más de una sorpresa. Marits y mullers nos muestra el día a día de dos parejas, una que se mantiene y otra que se desintegra, a través de toda una serie de secuencias que se precipitan una detrás de otra, como la vida misma. Por esta razón, los actores siempre están sobre el escenario, ya sea interpretando a sus personajes o a la espera de incorporarse a la representación en cualquier momento.

La puesta en escena de la obra intenta potenciar la cercanía del espectador al recorrido emotivo de los personajes, por lo que sobre un escenario central veremos poco más que una mesa baja rodeada por varios sofás, ocupados indistintamente por los actores y los espectadores, hecho que favorece la intimidad de las situaciones que nos son mostradas. Una proximidad fomentada, además, por el hecho de que los personajes conservan en la representación los nombres de pila de los actores.

image(8)
En relación al reparto, el trabajo de casting ha sido mucho más que provechoso. A Andreu Benito, el alter ego de Woody Allen, Joan Carreras y Lluís Villanueva, todos en muy buena forma, se ha de sumar la interpretación de Mònica Glaenzel, Sandra Monclús y Mar Ulldemolins, que se dejan imbuir por los reflejos emocionales de los personajes femeninos a los que interpretan.

Aún así, y reconociendo el acierto del casting, la calidad de las interpretaciones y de la dirección, el contexto de la obra se nos hace algo lejano. Quiero decir con esto que se hace difícil para el espectador entender unos comportamientos y unas formas de ser tan lejanas y tan carismáticamente neoyorquinas como las que se nos muestran. De esta manera, y aún el esfuerzo que el director y los actores han invertido en la obra, algunos comportamientos no acaban de cuadrar con los actores que los interpretan, lo que provoca que el resultado final pierda algo de credibilidad.

Marits i Mullers representa, además, un trabajo laborioso de adaptación de un texto muy peculiar, que Rigola ya conoce, ya que él fue el responsable de una primera adaptación del guión de Allen para el Teatro de la Abadía de Madrid en el año 2013. De lo que se deriva que Rigola ha hecho el texto suyo, lo que le permite llevar a cabo una dirección precisa y envolvente de la obra, ayudado, claro está, por la interpretación destacada de unos actores y actrices que se sienten muy cómodos sobre el escenario.

Una obra recomendada, pues, para aquellos a los que les gusta analizar el mundo de la pareja, y para los que disfrutan con las historias escritas y dirigidas por Allen, una mirada muy personal que estará en cartelera en La Villarroel hasta el 10 de enero de 2016..

«Marits i Mullers» se representa en La Villarroel del 18 de septiembre al 29 de noviembre de 2015.

Basado en el guión de: Woody Allen
Dirección y adaptación: Àlex Rigola
Reparto: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Lluís Villanueva y Mar Ulldemolins
Escenografía: Max Glaenzel
Vestuario: Silvia Delagneau
Iluminación: Maria Domènech
Realización de la escenografía: Teatro de La Abadía
Producción: Heartbreak Hotel, Teatro de La Abadía, Trànsit Projectes y La Villarroel

Horarios: de martes a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 20:30 horas y domingos a las 18:00 horas
Precio: de 24 a 28 €
Duración: 1 hora y 30 minutos
Idioma: catalán

NOTA CULTURALIA: 8,5
——

Jorge Pisa

Crítica teatral: Prendre partit, al Teatre Goya

prendre partit goya_2Josep Mª Pou des de fa uns anys es dedica a dirigir aquelles obres que li agradaria veure a ell, sense amoïnar-se de si estarà de moda i, sobretot, sense preocupar-se si el públic en general respondrà al seu missatge. Així que Pou ens està acostumant a un teatre que retorna a l’essencial de l’escenari, el text, la paraula i el silenci. Un teatre clàssic i de vegades fins i tot acadèmic que tracta de ferir el cap i les ments dels espectadors per remoure els seus valors o la manca d’ells.

Prendre partit ens explica la relació del director musical Wilhem Furtwängler amb el nazisme. I com, tot i fer un seguit d’investigacions sobre la seva vida pública i privada, no es va poder demostrar la seva afecció amb el règim. «¿Què havia de fer… Quedar-me o marxar?» diu Furtwängler, qui es sent impotent i exageradament passiu davant les preguntes intimidatòries del comandant Arnold. Aquesta pregunta, serà la llosa que arrossegarà el director després d’haver renunciat a fugir d’ Alemanya per dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín durant el període nazi.

La posada en escena d’aquesta versió de ‘Prendre partit’ —l’original es va estrenar a Londres i Broadway el 1995 i el 1996, i es va adaptar al cinema (‘Taking Sides‘, 2001), sota la direcció d’István Szabó— aprofundeix en la lluita entre cultura i política, i l’ús que en fa el poder de la cultura a favor dels seus interessos, trepitjant la llibertat dels artistes. Aquesta contradicció enfronta els dos protagonistes del duel: el mateix director d’orquestra Wilhem Furtwängler (Josep Maria Pou) i el major nord-americà Steve Arnold (Andrés Herrera), un personatge obsessionat en trobar el punt feble, real o imaginari, dels acusats en els seus interrogatoris una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial.

L’obra pretén activar la reflexió de l’espectador i no cau en el maniqueisme, sinó al contrari, el públic surt fent-se la pregunta, “jo m’hagués quedat? Hagués marxat?» Una qüestió que es va repetint a mesura que avança l’interrogatori.

L’escenografia ajuda a l’espectador a entrar dins el contextt. Se’ns presenta un marc de postguerra i desolació, escenificat amb una edifici mig derruït. El saló gris amb els grans finestrals trencats, és el marc perfecte per simbolitzar no només l’Europa de la postguerra (l’edifici), sinó també la fragilitat de l’animà humana (els finestrals) dins una situació extrema, i com s’adapta a ella cadascun dels personatges.

prendre partit goyaEl que ha aconseguit Pou en la seva direcció és que cap dels personatges es mengi els altres, i per això tots tenen el seu propi espai de reflexió on despullen les seves misèries i personalitats. Per sobre de tots i com a conductor dels altres tenim al major Steve Arnold que en certs moments ens ha semblat massa intens. Pou com a contrapunt de l’exagerada adrenalina del seu inquisidor, es mostra seré i intel·ligent. Però per sobre de tots destaca el rol de l’actor Pepo Blasco en el paper de segon violí de la Filharmònica Helmuth Rode. Mesurat, humà, contingut, i ple de matisos. Blasco ens presenta així el seu personatge i aconsegueix enganyar l’espectador sobre la realitat que l’envolta fent tot un viatge interior des de l’ pretesa innocència fins a la caiguda als inferns.

L’obra en certs moments perd el seu ritme i resulta lenta, ja que ens trobem amb escenes amb llargs silencis que pretenen donar un espai de reflexió a l’espectador, perquè sigui ell qui construeixi la seva pròpia veritat. La situació d’aquest silencis està perfectament estudiada dins els interrogatoris i marquen una bretxa entre la cultura representada pel director musical i la política representada pel seu interrogador.

L’atmosfera està embolcallada per una banda sonora que neda entre els enregistraments de la Orquestra Filharmònica i el soroll dels bombardejos que retronen dins el cap del major Arnold, en un intent d’afrontar el que ha vist als camps de concentració. I aquesta visió és la que no deixa a Arnold soltar la presa, intentant per tots els mitjans dictar un judici interpretant les proves per condemnar a Furtwängler.

A l’espectacle, tot i tenir moments brillants, encara li falta recorregut. En alguns moments pot resultar dens, però l’estètica general, recolzada per una il·luminació i un vestuari molt encertat, ajuden a alleugerir-la. A més la feina dels actors acaba de perfilar una obra que ja s’espera dura per la mateixa temàtica que tracta.

«Prendre partit» es representa al Teatre Goya fins a l’1 de març de 2015.

Autor: Ronald Harwood
Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Repartiment: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco i Sergi Torrecilla
Escenografia: Joan Sabaté
Il·luminació: David Pujol
Vestuari: María Araujo
Espai Sonor: Àlex Polls
Caracterització: Toni Santos
Producció: Focus

Horaris: de dimarts a divendres a les 20:30 hores; dissabtes a les 18:00 i a les 21:00 hores i diumenges a les 18:00 hores
Preu: de 24 a 28 €
Idioma: català
Duració: 1 hora i 50 minuts (sense entreacte)
——

Tere Gilisbars

“Mares! Maternitat a crits” al Teatre Condal: El dia de les ídems

El Dia de la Mare no vaig fer cap regal a la meva. Ella m’ho va agrair preparant-me el meu plat favorit. Sí, ho sé: No sóc un bon fill. I com que no vaig tenir prou amb aquesta evidència, vaig anar al Teatre Condal a veure com quatre actrius i un actor desfilaven al llarg de gairebé hora i mitja exhibint a l’escenari amb generositat i encert un catàleg complet de mares prototípiques. Fins i tot, alguna d’excepcional. Al final de la funció, em vaig sentir encara més culpable: Jo hi sortia retratat. Però novament la intel·ligència genètica femenina em va revelar el camí: Ara tampoc no es tractava d’acaparar cap protagonisme de part d’elles. No. En aquest cas, l’objectiu era demostrar-me que aquests dies puc gaudir a Barcelona d’un producte comercial concebut amb enginy, prenyat amb elegància i parit amb molta gràcia.

 

A “Mares! Maternitat a crits””, sentim una munió d’ídems voltant pel món amb determinació (excel·lent Vanessa Segura com a musulmana agressora-impostora dels seus occidentalitzats fills), trencant el binomi “vellesa-mauleria” (irresistible Lloll Bertran com a besàvia molt trempada), impartint sessions magistrals sobre la doma de les temibles filles polítiques (deliciosa Mireia Gubianas), aprenent a estimar amb coneixement de causa els seus fills diferents (superba Sandra Monclús en un monòleg antològic per la seva conjunció modèlica de comicitat, pedagogia i emotivitat amb llicó moral inclosa molt escaient) i avançant amb il·lusió cap al replantejament actual de la figura ja no necessàriament femenina (refrescant Óscar Jarque com a “papi-mami”).

Tot plegat en mans d’un sensible Oriol Tarrasón, que enfila un seguit d’esquetxos amb una posada en escena refinada (música exquisida, escenografia funcionalment moderna, llum distingida), unes eficaces transicions i l’afany de divertir sense més pretensions que la de caricaturitzar aquest cosmos tan ridícul en què s’ha convertit avui dia la Família palesant (tot i que qui podria haver-ho oblidat?) l’obligació de demanar disculpes als altres per tenir-la.

És cert que el to general de les històries és convencional, però també que la subtilesa s’escapa per algunes escletxes i, a més, el número final resulta tan encisador i festiu que, a la sortida de la funció, vaig frisar per trucar a ma mare i li vaig preguntar si havia quedat per sopar…

Per Juan Marea

“Mares! Maternitat a crits” es representa al Teatre Condal de Barcelona fins a l’1 de juny.
http://www.teatrecondal.cat/ca/ex/966/mares-maternitat-a-crits

disfresses

Heu sortit terriblement afavorits!

(Fotografia de David Ruano)

Crítica teatral: George Kaplan, en la Sala Beckett.

George_Kaplan_en_la_Sala_Beckett_de_Baracelona_Festival_GrecSi les he de ser sincero una de las propuestas del Grec que más me ha interesado este año ha sido George Kaplan, representada en la Sala Beckett, una obra de Frédéric Sonntag que con un toque juvenil y espontaneo nos habla de la comunicación, de los intentos de comunicar y de las tentativas de apropiarse de la información y retorcerla con el objetivo de favorecer intereses privados. En resumen, una obra inserta inteligentemente en el gran debate que ha generado el desarrollo de la comunicación propiciado por los avances tecnológicos, y la potenciación de los sesgos y filtros que sufre la información «objetiva» que consumimos a diario a través de los medios de comunicación convencionales, internet y de un cada vez mayor número de dispositivos.

George Kaplan nos habla de todo ello y la hace de una forma eficaz e inteligente, algo que se ha de agradecer a su autor Frédéric Sonntag y a la producción de la Sala Beckett. La obra está dividida en tres escenas relacionadas entre sí por un nexo que no es otro que el nombre propio que da título a la obra, George Kaplan, que hace referencia al film Con la muerte en los talones, uno de los grandes clásicos dirigidos en el año 1959 por Alfred Hitchcock y que narraba las intrigas que experimentaba Roger O. Thornhill (Cary Grant) al ser confundido con George Kaplan, una identidad falsa utilizada por la CIA en una investigación de contraespionaje.

Esta excusa permite a Sonntag presentarnos las citadas tres escenas: la primera la de un grupo vinculado al movimiento 15M llamado George Kaplan que pretende, aunque sin demasiado éxito, crear un movimiento de contestación social, económica y política a nivel mundial; la segunda nos traslada a la sede de trabajo de una organización en la que diversos guionistas y un novelista están trabajando en la creación de una trama construida a partir de un nombre clave, George Kaplan; finalmente en la última escena un grupo de poder al estilo Bilderberg intenta apoderarse o más bien de adaptar una amenaza comunicativa inminente llamada George Kaplan, para utilizarla como arma o cortina de humo con la que impulsar sus propios intereses.

kaplan 12La obra adopta el estilo de una tragicomedia, una obra de carácter realista que reflexiona sobre la comunicación y el uso de la información que hacemos cada uno de nosotros y, claro está, también las grandes organizaciones y grupos de presión. En ella la primera escena, la más cómica, nos muestra el esfuerzo infructuoso de un grupo activo de base indignada para llegar a un mínimo de consenso para desarrollar su proyecto revolucionario. Impagables algunas de las situaciones que nos recuerdan, sin duda, las imágenes del 15M y sus inacabables asambleas que llevaba o han llevado a más bien poco. Algo descriptivo de un movimiento en fase de configuración pero que parece preñado de futuro.

Por el contrario la segunda y sobre todo la tercera escena nos advierten del peligro que corre el mundo debido a las ansias y a los ingentes medios a disposición de los grupos de poder que les permiten apropiarse y hacer fluir la información para controlar, de hecho, nuestra percepción de la realidad. Una amenaza que tiñe cada vez más de oscuridad la información que nos llega a través de los medios de comunicación.

El objetivo se consigue con un texto contundente y actual en el que están presentes los miedos y la desconfianza del propio autor, que consigue hacer llegar al público. A ello ayuda un montaje ágil en el que una gran mesa de reunión y algunos pocos complementos más modelan una realidad escénica en constante mutación y unos actores que de forma camaleónica van adoptando diversas personalidades y roles a lo largo de la representación. Cada uno de ellos tiene su momento para mostrar ya sea su veteranía, este es el caso de Jordi Figueras o Sandra Monclús, o su frescura y sus capacidades, como en el caso de Sara Espígul, Borja Espinosa o Francesc Ferrer, lo que conforma una actuación coral de primera.

George Kaplan nos plantea una cuestión árida y problemática relacionada con la comunicación y con los flujos de información, una cuestión que sin duda da forma a la era digital en la que vivimos, y que si bien posibilita grandes logros en todos los ámbitos también permite la usurpación y el dominio por parte de aquellos con menos escrúpulos pero mayores posibilidades. Un acierto sin duda de la Sala Beckett y del Festival Grec y un éxito basado en lo actual e idóneo de la temática que aborda y que si lo pensamos bien nos afecta a todos, de una forma u otra.

«George Kaplan» se representa en la Sala Beckett del 4 al 28 de julio de 2013.

Autor: Frédéric Sonntag
Traducción: Carles Batlle
Dirección: Toni Casares
reparto: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras y Sandra Monclús
Escenografía: Luis Martí y Paula Bosch
Vestuario y caracteritzación: Gimena González
Iluminación: Luis Martí
Espacio sonoro y visual: Ramon Ciércoles y Mar Orfila
Producción: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2013 Festival de Barcelona y Theater Konstanz (Alemania)

Horarios: de martes a sábado a las 21:30 horas; domingos a las 18:30 horas.
Precio: 20 €
Duración: 1 hora y 35 minutos
——

Escrito por Jorge Pisa Sánchez

Crítica teatral: El nom, al Teatre Goya Codorníu

El naixement d’una criatura sempre és motiu de joia i felicitat, no només per als futurs pares, sinó també per a la resta de la família i els amics més propers. Aquesta imminent arribada trastocarà les seves vides des del mateix instant en què es faci públic l’embaràs: serà el moment de triar un nom que sigui adequat perquè marcarà la vida del fill, ja que, si l’elecció no és prou meditada, el nen podria patir les bromes i, fins i tot, el menyspreu de la societat. Però, ¿quins paràmetres marquen si un nom és o no vàlid? Aquest és, precisament, el punt de partida d’El nom, la nova comèdia estrenada al Teatre Goya Codorníu, un muntatge dirigit per Joel Joan que adapta al català el text escrit a quatre mans per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, i que arriba a Barcelona amb la intenció de repetir l’èxit amb què l’han premiat els espectadors francesos des de la seva primera representació.

El Pere i la Isabel formen un matrimoni estable i feliç: ell és professor de literatura a la universitat, ella dóna classes en un institut, tenen dos fills i viuen en un acollidor pis del Born barceloní. Avui han organitzat un sopar ètnic amb el Claudi –un músic d’orquestra amic de la parella d’ençà que eren infants–, el Vicenç –germà d’ella, tot un triomfador que treballa en el sector immobiliari, sempre acostumat a ser el centre d’atenció allà on va– i la seva parella, l’Anna, embarassada del seu primer fill. El bon humor i les converses banals del principi presagien una vetllada magnífica, tot esperant l’Anna que, un cop més, arriba tard. Els minuts passen i el Vicenç, impacient, no pot esperar més per compartir amb el grup el nom triat per al seu nadó, sense poder imaginar que l’elecció no serà ben rebuda pels altres, sobretot pel Pere, que el considera de mal gust, políticament incorrecte, fins i tot el veu com una provocació que no està disposat a tolerar i, així, inicia una forta discussió amb el seu cunyat que tan sols serà l’espurna que encendrà un incendi devastador per a tots els presents.

A partir d’aquest instant, la disputa pel nom de la criatura quedarà en un segon pla per a deixar pas als retrets que cada personatge ha anat acumulant durant anys: ha arribat el moment de dir les veritats, treure els draps bruts dels altres fins a fer-los enrojolar, verbalitzar allò que sempre havien pensat per a si mateixos; tots ells mostraran la seva part més desagradable i bel·ligerant sense mirar qui és el destinatari de les acusacions, i el que havia de ser un sopar entranyable es convertirà en l’escenari en què sorgiran les misèries, les inseguretats i les frustracions que, fins aquella nit, havien ocultat als altres.

Ara fa tres anys Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière van escriure El nom per diversió, una història en què les discussions es tornen còmiques malgrat la vehemència amb què els personatges defensen les seves idees; l’obra es va convertir en un èxit rotund i inesperat –vist per un total de 3 milions d’espectadors–, i això els va decidir a fer-ne la versió cinematogràfica, encara en cartellera. Joel Joan va escollir aquest muntatge –en la traducció que n’ha fet Jordi Galceran, qui adapta els gags originals a la idiosincràsia catalana– per a debutar com a director teatral, i la veritat és que supera l’examen amb bona nota, mantenint la tensió i el ritme frenètic –a vegades histèric– que l’obra necessita.

El nom és una comèdia coral amb pinzellades vodevilesques, tan exigent com agraïda per als actors, ja que cadascun d’ells té el seu moment de glòria per a reivindicar el seu personatge. L’origen del conflicte fa que Joel Joan (Vicenç) i Xavi Mira (Pere) monopolitzin bona part de la discussió, però ben aviat Lluís Villanueva (Claudi) deixa el seu paper de contrapunt còmic dels cunyats per a convertir-se en l’ase dels cops, i l’arribada de Mireia Piferrer (Anna) al pis resulta ser una alenada d’aire fresc, d’espontaneïtat i d’incontrolable sinceritat que sembla trencar qualsevol mena de convencionalisme; tanmateix, és Sandra Monclús (Isabel) la triomfadora de la nit, possiblement per ser el seu monòleg –ovacionat pel públic– el darrer de tots, una rèplica plena de ràbia en què es rebel·la contra el paper que la vida li ha atorgat sense que ella ho pogués evitar, desitjos i il·lusions que ha deixat aparcats pel benestar familiar, una dona cansada de que les seves opinions siguin ignorades constantment i que, per fi, ha reunit el valor suficient per a exterioritzar-les i, així, deixar muts els altres.

Aquesta és, doncs, molt més que una agredolça comèdia generacional: és un text intel·ligent sobre la família i l’amistat que farà reflexionar l’espectador, qui s’identificarà en un moment o altre amb els protagonistes, però que difícilment prendrà partit per un únic personatge perquè, en certa manera, tots són víctimes de les seves opinions intransigents. En resum, aquest imprescindible muntatge farà que ens ho pensem dues vegades la propera ocasió que demanem als altres que siguin totalment sincers amb nosaltres, i que ens porta a pensar que el temps guareix totes les ferides… fins al proper sopar.

El nom es representarà al Teatre Goya Codorníu del 19 d’octubre al 23 de desembre de 2012.

Autors: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière
Direcció: Joel Joan
Adaptació: Jordi Galceran
Intèrprets: Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús, Mireia Piferrer
Escenografia: Joan Sabaté
Vestuari: Míriam Compte
Il·luminació: Txema Orriols
So: Damien Bazin
Caracterització: Toni Santos

Horaris: dimarts, dimecres, dijous i divendres a les 21:00 hores, dissabte a les 18:30 hores i a les 21:30 hores, i diumenge a les 18:30 hores
Preu: de 28,50 € a 30,50 €
Idioma: català
Durada: Una hora i trenta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé