Archivo de la etiqueta: Segona Guerra Mundial

Crítica literària: L’objectiu del crim, de X. R. Trigo

L’escriptor X. R. Trigo (Betanzos, 1959) sempre ha desitjat unir, d’una manera o una altra, les seves grans passions: la literatura i la fotografia –“No entenc que hi hagi poquíssimes novel·les basades en la fotografia”, ha declarat recentment–. Va ser, però, el destí, o la casualitat, tant és, qui li va oferir aquesta oportunitat el dia que, de passeig per Girona, va conèixer una velleta amb qui compartia l’afició fotogràfica; ella era Erika Ernemann (nom fictici per a una dona real), que compartí amb ell els detalls més foscos de la seva vida, un material excel·lent que Trigo no podia desaprofitar: hi va veure la protagonista d’una sèrie policíaca que s’inicia amb L’objectiu del crim (Edicions B, també en castellà), una novel·la potent que es troba a mig camí entre el relat policíac convencional –la investigació que portarà la jove a Barcelona– i l’històric –gràcies al dietari de la noia, probablement la part més delicada i interessant del llibre pel seu valor documental–, i que funciona, a més, com a homenatge a la fotografia dels anys seixanta.

En aquella trobada, Ernemann li va explicar com, després de la Segona Guerra Mundial, amb només dotze anys i sent aprenent a la fàbrica de càmeres fotogràfiques Contax a Alemanya, va ser segrestada per l’exèrcit rus –juntament amb dues-centes persones més, entre elles la mare i la germana– per fer una rèplica d’aquelles càmeres a la Unió Soviètica, les anomenades Kiev. És així com comença la novel·la, amb la por i el desconcert lògics d’una criatura que ignorava el seu destí final. Anys després tornaria a Alemanya i es convertiria en policia al Berlín anterior a la construcció del mur, sempre amb una càmera a la mà, fins que uns assassinats ocorreguts a Barcelona la faran viatjar al nostre país per ajudar els investigadors catalans.

L’escriptor X. R. Trigo, en una imatge promocional

Trigo supera amb bona nota el repte de novel·lar una història real, i l’encerta en fer avançar les dues trames principals en paral·lel: és així com descobrim l’infern que va patir Ernemann com a presonera del comandant Gólubev –només la fotografia va impedir que embogís–, al mateix temps que comprovem com els traumes derivats del seu captiveri la converteixen en una meritòria investigadora que no s’arronsa sota cap circumstància, ni tan sols quan ha d’actuar en un país desconegut i ancorat en el passat –el xoc cultural entre ella i la policia barcelonina de la dècada dels seixanta és evident, encara més si tenim en compte la seva condició de dona–. A més, l’autor, confés lector de novel·la negra, demostra haver après perfectament els mecanismes propis del gènere per mantenir la tensió i regalar-nos, com no podia ser d’una altra manera, un desenllaç sensacional.

Per tot això, doncs, ens hem de felicitar amb l’aparició d’aquesta nova heroïna, una policia menuda i astuta que properament viurà noves aventures a Nova York, París i Buenos Aires, sempre amb Barcelona i Berlín com a epicentres de la història principal, i amb el component fotogràfic com a element característic d’aquesta prometedora sèrie policíaca.

Títol: L’objectiu del crim
Autor: X. R. Trigo
Editorial: Ediciones B
Data de publicació: Febrer 2017
ISBN: 9788466658188
Pàgines: 355 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Anuncios

Crítica teatral: Prendre partit, al Teatre Goya

prendre partit goya_2Josep Mª Pou des de fa uns anys es dedica a dirigir aquelles obres que li agradaria veure a ell, sense amoïnar-se de si estarà de moda i, sobretot, sense preocupar-se si el públic en general respondrà al seu missatge. Així que Pou ens està acostumant a un teatre que retorna a l’essencial de l’escenari, el text, la paraula i el silenci. Un teatre clàssic i de vegades fins i tot acadèmic que tracta de ferir el cap i les ments dels espectadors per remoure els seus valors o la manca d’ells.

Prendre partit ens explica la relació del director musical Wilhem Furtwängler amb el nazisme. I com, tot i fer un seguit d’investigacions sobre la seva vida pública i privada, no es va poder demostrar la seva afecció amb el règim. «¿Què havia de fer… Quedar-me o marxar?» diu Furtwängler, qui es sent impotent i exageradament passiu davant les preguntes intimidatòries del comandant Arnold. Aquesta pregunta, serà la llosa que arrossegarà el director després d’haver renunciat a fugir d’ Alemanya per dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín durant el període nazi.

La posada en escena d’aquesta versió de ‘Prendre partit’ —l’original es va estrenar a Londres i Broadway el 1995 i el 1996, i es va adaptar al cinema (‘Taking Sides‘, 2001), sota la direcció d’István Szabó— aprofundeix en la lluita entre cultura i política, i l’ús que en fa el poder de la cultura a favor dels seus interessos, trepitjant la llibertat dels artistes. Aquesta contradicció enfronta els dos protagonistes del duel: el mateix director d’orquestra Wilhem Furtwängler (Josep Maria Pou) i el major nord-americà Steve Arnold (Andrés Herrera), un personatge obsessionat en trobar el punt feble, real o imaginari, dels acusats en els seus interrogatoris una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial.

L’obra pretén activar la reflexió de l’espectador i no cau en el maniqueisme, sinó al contrari, el públic surt fent-se la pregunta, “jo m’hagués quedat? Hagués marxat?” Una qüestió que es va repetint a mesura que avança l’interrogatori.

L’escenografia ajuda a l’espectador a entrar dins el contextt. Se’ns presenta un marc de postguerra i desolació, escenificat amb una edifici mig derruït. El saló gris amb els grans finestrals trencats, és el marc perfecte per simbolitzar no només l’Europa de la postguerra (l’edifici), sinó també la fragilitat de l’animà humana (els finestrals) dins una situació extrema, i com s’adapta a ella cadascun dels personatges.

prendre partit goyaEl que ha aconseguit Pou en la seva direcció és que cap dels personatges es mengi els altres, i per això tots tenen el seu propi espai de reflexió on despullen les seves misèries i personalitats. Per sobre de tots i com a conductor dels altres tenim al major Steve Arnold que en certs moments ens ha semblat massa intens. Pou com a contrapunt de l’exagerada adrenalina del seu inquisidor, es mostra seré i intel·ligent. Però per sobre de tots destaca el rol de l’actor Pepo Blasco en el paper de segon violí de la Filharmònica Helmuth Rode. Mesurat, humà, contingut, i ple de matisos. Blasco ens presenta així el seu personatge i aconsegueix enganyar l’espectador sobre la realitat que l’envolta fent tot un viatge interior des de l’ pretesa innocència fins a la caiguda als inferns.

L’obra en certs moments perd el seu ritme i resulta lenta, ja que ens trobem amb escenes amb llargs silencis que pretenen donar un espai de reflexió a l’espectador, perquè sigui ell qui construeixi la seva pròpia veritat. La situació d’aquest silencis està perfectament estudiada dins els interrogatoris i marquen una bretxa entre la cultura representada pel director musical i la política representada pel seu interrogador.

L’atmosfera està embolcallada per una banda sonora que neda entre els enregistraments de la Orquestra Filharmònica i el soroll dels bombardejos que retronen dins el cap del major Arnold, en un intent d’afrontar el que ha vist als camps de concentració. I aquesta visió és la que no deixa a Arnold soltar la presa, intentant per tots els mitjans dictar un judici interpretant les proves per condemnar a Furtwängler.

A l’espectacle, tot i tenir moments brillants, encara li falta recorregut. En alguns moments pot resultar dens, però l’estètica general, recolzada per una il·luminació i un vestuari molt encertat, ajuden a alleugerir-la. A més la feina dels actors acaba de perfilar una obra que ja s’espera dura per la mateixa temàtica que tracta.

Prendre partit” es representa al Teatre Goya fins a l’1 de març de 2015.

Autor: Ronald Harwood
Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Repartiment: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco i Sergi Torrecilla
Escenografia: Joan Sabaté
Il·luminació: David Pujol
Vestuari: María Araujo
Espai Sonor: Àlex Polls
Caracterització: Toni Santos
Producció: Focus

Horaris: de dimarts a divendres a les 20:30 hores; dissabtes a les 18:00 i a les 21:00 hores i diumenges a les 18:00 hores
Preu: de 24 a 28 €
Idioma: català
Duració: 1 hora i 50 minuts (sense entreacte)
——

Tere Gilisbars