Cada cop és més habitual trobar actors famosos per les seves intervencions televisives en el repartiment d’una obra teatral, una opció que generalment és garantia de teatres plens. Així no és d’estranyar que en l’estrena, el passat 7 de novembre, d’Els 39 esglaons fos realment complicat trobar seients buits a la platea del Club Capitol per veure aquesta proposta imaginativa que barreja l’argument clàssic de les novel·les d’espies amb l’humor anglès i que protagonitzen quatre conegudíssims intèrprets.
El Club Capitol ens planteja un interessant viatge: anem al Londres de l’any 1935, on trobarem Richard Hannay, un dandi aventurer que, avorrit a la ciutat, decideix anar al teatre sense imaginar que aquesta decisió li canviarà la vida. Allí coneixerà Annabella, una autèntica femme fatale que li proposarà acabar la nit al pis d’ell; a l’apartament, però, la dona és assassinada, víctima d’una conspiració d’espies. Així Hannay es veurà obligat a fugir cap a Edimburg, on buscarà l’únic home que, segons Annabella, el podrà ajudar a resoldre la situació. Però no li resultarà gens fàcil sobreviure…
L’obra Els 39 esglaons que ara estrena el Club Capitol està basada en l’adaptació humorística que va signar Patrick Barlow, l’any 2006, de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock The 39 steps (versió cinematogràfica d’un llibre de John Buchan, publicat l’any 1914). Per tant, és inevitable referir-se a la novel·la original i als anys en què va ser escrita, època convulsa anterior a la guerra, per trobar sentit a l’argument d’Els 39 esglaons: l’eterna lluita entre bons i dolents, aliats i alemanys, en constant conflicte per esbrinar els secrets de l’enemic utilitzant espies per aconseguir-ho.
El resultat, doncs, és una obra que barreja les històries d’espies que tant ens han fet somiar amb l’humor anglès (en aquest cas la balança s’inclina a favor dels riures en detriment de la intriga), i és en aquest punt quan entren en escena els quatre actors protagonistes: no descobrirem ara el talent de Jordi Ríos, Mireia Portas i David Olivares, tots ells amb anys d’experiència interpretant personatges humorístics, un excel·lent trio que es va multiplicant en diversos personatges (en l’hora i mitja que dura l’espectacle fan tots els papers del film, gairebé 100 personatges) a qui s’ha sumat un fantàstic Abel Folk com l’aventurer que ha d’escapar de la policia i, en la seva fugida, no pot evitar que el seu encant natural captivi totes les dones que es va trobant.
Els moments més destacats d’Els 39 esglaons són, indubtablement, aquells que protagonitzen Ríos i Olivares, instants en què només amb un simple intercanvi de barrets passen a interpretar un paper diferent, unes actuacions esquizofrèniques que els permeten exercir de policia i, tot seguit, de venedor de diaris o de viatger del tren, escenes que potencien la capacitat gestual dels actors, pura comicitat que farà les delícies de tots els espectadors.
En Els 39 esglaons és important, també, la imaginació del públic ja que no existeix una escenografia fixa, i els elements disposats poden tenir funcions diferents a les habituals (una maleta pot servir per guardar-hi roba, però també com a seient de tren); a fi d’estimular aquesta imaginació s’inclouen les ombres xineses creades per Sergi Buka, imatges que ajudaran els espectadors a seguir la història (fins i tot amb una fugaç aparició del mateix Hitchcock).
En canvi les llacunes de l’obra s’observen en la impossibilitat de mantenir, constantment, el trepidant ritme que precisa l’acció; d’aquesta manera els gags més divertits contrasten en excés amb escenes menys afortunades. A més, pretendre conservar els mateixos escenaris de la pel•lícula és un error, ja que obliga els actors a fer un esforç extra, entrant i sortint a gran velocitat amb els elements necessaris per cada instant, i això els fa perdre credibilitat. Tampoc convencen els gags propis de teatre dins del teatre, com quan un dels actors atura una escena clau per interpel·lar els seus companys, un recurs que trenca innecessàriament la màgia de l’obra i desconcerta l’espectador.
Els 39 esglaons és, en definitiva, una obra benintencionada, amb alguns moments brillants, però segurament llastrada per voler encabir-hi tots els elements de la pel•lícula, un resultat que deixa insatisfet el públic, que en sortirà amb la sensació d’haver passat una estona agradable però no tan extraordinària com a priori esperava.
Els 39 esglaons es podrà veure al Club Capitol fins al 26 de febrer de 2012.
Autor: John Buchan i Alfred Hitchcock
Versió catalana i direcció: Abel Folk
Basada en l’adaptació teatral de Patrick Barlow
Intèrprets: Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk
Adaptació escenogràfica i vestuari: Montse Amenós
Il•luminació: Jaume Ventura
Ombres: Sergi Buka
Banda sonora: Jordi Bonet
Caracterització: Toni Santos
Idioma: català
Durada: 1 hora i 30 minuts
Horaris: de dimecres a divendres a les 21:00 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 21:00 hores; diumenge a les 18:00 hores
Preu: 22 € i 28 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé
«Pep Plaza viurà cada nit una funció diferent, marcada pel diàleg en viu i en directe i la seva manera tan inconfusible d’interactuar amb el seu públic en el qual presenta més de 60 personatges i mostra una vintena de cantants d’ahir i d’avui.
Culturalia 