Archivo de la etiqueta: Quim Monzó

Crítica teatral: I ara què?, en el Club Capitol.

393“Pep Plaza viurà cada nit una funció diferent, marcada pel diàleg en viu i en directe i la seva manera tan inconfusible d’interactuar amb el seu públic en el qual presenta més de 60 personatges i mostra una vintena de cantants d’ahir i d’avui.

I ara què? neix de la pregunta del públic sobre què passa a la seva vida com a imitador després de la marxa de Pep Guardiola, una de les seves imitacions més conegudes a Crackòvia “.

En Pep Plaza té un do. I es que en Pep Plaza, és únic en l’art de fer riure i en la capacitat d’extreure el millor i el pitjor d’un ampli repertori de la fauna catalana que imita al seu espectacle I ara què? durant una hora i mitja amb ritme, elegància i afecte.

I ara què? és una exhibició del savoir faire de l’humor català en el que en Pep aconsegueix mutar extraordinàriament en els personatges més estimats i esperats de la seva àmplia col·lecció: Pep Guardiola, Eugenio, Santi Millan, Jordi Pujol, Tomeu Penya, Quim Monzó, etc. I també ens descobreix personatges nous i divertits que connecten amb el públic a l’instant.

Un producte de marca catalana, i especialment dirigit al col·lectiu  Polònia/Crackòvia alternat amb alguna pinzellada dels més apreciats i immortals personatges espanyols com en Machín, Matias Prats o el rei, entre d’altres.

Un espectacle totalment recomanable on el riure està assegurat!

I ara què” es representa al Club Capitol des del 15 de març de 2013.

Director: Pep Plaza
Repartiment: Pep Plaza
Direcció musical: Miquel Tejada

Horaris: divendres i dissabte a les 23:00 hores i diumenges a les 20:00 hores.
Preu: 23 €

Idioma: català
Duració de l’espectacle: 90 minuts

Escrit per Marilà Lucas Serra

Crítica teatral: No parlis amb estranys, de Helena Tornero: Diálogos accidentados.

foto_no_parlis_3_m.gubianas_o.cerca_s_m.casellasa_david_ruano_tnc

 Extrañas en el Paraíso Grande Y Libre

Dicen que hablando se entiende la gente. Por si acaso no fuese cierto, a menudo preferimos sepultar el diálogo bajo el peso opresor de la opinión generalizada y la práctica mimética de lo políticamente correcto.

En lugar de eso, cuando llama el extraño, deberíamos abrir la puerta de par en par y dejar que entre en nosotros la sugestión de lo desconocido para liberar nuestra necesidad de comunicarnos.

Helena Tornero, autora y directora, ha confeccionado un “abrigo” con el que viste a sus actores de nuestra historia negra oficial reciente más dolorosa para ir despojándoles progresivamente de él al empujarles a sentir la desnudez de las contradicciones morales, sociales, políticas y culturales del franquismo. Y el probador es, para la ocasión, una casi improvisada Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya dadas las circunstancias.

Tornero siente que una forma de construir el puzzle de la memoria histórica es desparramando por el escenario piezas relativas a la intransigencia y abuso de poder de los denominados “vencedores”, así como el sufrimiento y ninguneo de los tildados de “vencidos”.

Y como si fuéramos la segunda señora de Charles Foster Kane a nosotros, espectadores entregados, se nos da la oportunidad de minimizar nuestra asepsia contemporánea encajando las diversas historias que el espectáculo desvela.

Para ello, disponemos de material de lo más variado para que no nos durmamos en los laureles: de la ironía costumbrista colindante con el surrealismo cotidiano, con ecos agradecidos a excepcionales cronistas como Pere Calders y Quim Monzó (la historia del armario), a episodios peligrosamente panfletarios (el tratado sobre la eugenesia), incluyendo facilones números musicales de un “vintage” ya demasiado transitado sobre la sociedad de consumo y el negocio del espectáculo característicos del antiguo régimen (la crónica de la cantante aspirante a persona).

El espectáculo, pues, a todos distrae; a muchos conmueve e incluso a algunos hará reflexionar y empujará a investigar.

Pero el afán de su autora de querer ofrecer un catálogo exhaustivo de la época, de caracterizar de manera precisa a todos sus moradores y de medio sentar cátedra, constriñe los aciertos de la propuesta, que son aquellos que nos harían abrir la puerta de casa empujados por la esperanza o el deseo de consolar (la historia del armario, exquisita por su sabrosa ambigüedad e irresistible por su intriga alejada de todo artificio; la ocurrente narración de la anécdota real de la placa en la fachada de un rancio centro comercial) o bien cerrarla bruscamente ante la llamada de “lobos feroces” con voces muy finas (la interesante reflexión sobre el difícil límite entre la solidaridad vecinal y la crueldad clasista de la “Historia de una mujer” lastrada por una puesta en escena exhibicionista y demasiado enfática de los malos tratos infligidos a la mujer del título; el tratamiento metafórico del exterminio de hormigas por una Mujer Arreglada pero patética; la frescura de algunos de los monólogos “generacionales”).

Nos desea Tornero con su propuesta un “viaje lleno de accidentes”. Y su vehículo avanza con eficacia en los recodos del camino más cotidianos, se estrella a la hora de abordar las situaciones desde un prisma más trascendental para reponerse en el camino y señalar carreteras secundarias por las que seguir circulando nosotros mismos con nuestros motores no del todo adormilados.

imatge_no_parlis_amb_estranysa_david_ruano_tnc(1)

Las raíces nos ayudan a desplazarnos.

Del 3 al 14 de abril

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (Sala Petita)

Dirección y dramaturgia: Helena Tornero
Actores: Maria Casellas, Òscar Castellví, Olga Cercós, Oriol Genís, Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Àngels Poch y David Vert
Espacio escénico: Enric Planas
Vestuario: Gimena G. Busch
Iluminación: Elisenda Rodríguez

Horarios:
Miércoles, jueves y viernes a las 20 h
Sábados a las 21.30 h
Domingos a las 18 h

Precios: de 8,26 a 15 € (entradas no numeradas)
Duración:1 h 50 minutos (sin entreacto)

Escrito por Juan Marea

Estrena cinematogràfica de la setmana: Mil cretins, de Ventura Pons.


El pròxim divendres 28 de gener se s’estrena Mil cretins la nova pel·lícula de Ventura Pons basada en els relats de Quim Monzó. Quinze històries, contemporànies i algunes històriques, on, en clau d’humor, sarcasme i valentia, es passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.

“Per què tornar a en Monzó després de l’èxit d’El perquè de tot plegat? Crec que és molt fàcil explicar-ho. Segueixo adorant els seus contes, crec que cada cop fereixen més i el contingut temàtic de la seva darrera obra pateix d’una evolució semblant a la que he experimentat personalment o com, suposo, la majoria de la meva generació. En Quim, amb els anys, ha derivat des de la seva indagació al voltant de les relacions humanes cap a “passar comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor” però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana. Sense renunciar mai al sempre omnipresent humor, però la vida, amb els anys, es veu d’una altra manera.

Però sobretot m’he posat en aquest projecte perquè donant-li moltes voltes he trobat una estructura narrativa absolutament diferent. Mil cretins no té res a veure amb el fris minimalista d’El perquè de tot plegat? Conceptualment se m’ha ocorregut establir una narració dividida en tres parts – una petita burla dels tres actes convencionals – que presenta un hipotètic narrador, escriptor de guions de cine. A la primera ens trobem amb vuit histories sobre la permanent estupidesa d’aquests pobres insectes, els humans, de tall contemporani. A la segona, revisem sis contes històrics amb situacions i personatges mítics, reals o no, tant li fa, de tots coneguts i per això serà explicada com si es tractés de cinema mut – una opció que em sembla molt divertida, a la vegada que de pas rendim homenatge a la gran tradició escenogràfica catalana del tombant segle XX. A la tercera, on només hi ha una història, l’escriptor assisteix desesperat a la never ending agonia dels seus ancians pares que l’obliga a revisitar la seva infància, la seva vida familiar. Ell no pot més i quasi entra en una depressió però finalment serà salvat per l’aparició de tota la colla dels personatges dels catorze episodis que hem vist a les dues primeres parts, el fruit de la seva imaginació, que li demanen que no els abandoni i que segueixi amb ells més i més. És a dir, la pròpia capacitat de creació, d’inventiva, la teva dedicació a una feina que dona sentit a la teva existència et pot salvar del trist pas per la vida”. Ventura Pons.

Títol: Mil cretins
Guió, Direcció i Producció: Ventura Pons
Intèrprets: Joan Crosas, Aleix Albareda, Roger Príncep, Òscar Rabadan, Francesc Orella, Dafnis Balduz, Mingo Ràfols, Marta Millà, Carol Badillo, Clara Segura, Ramon Pujol, Mercè Comas, Montse Perez, Mar Ulldemolins, Roger Berruezo, Julieta Serrano, Roger Batalla, Elena Tarrats, Edu Soto, Peter Vives, Aida Flix, Toni Albà, Pau Poch, Nil Cardoner, Pere Brasó, Marc Clotet, Ariadna Cabrol, Joel Joan, Alícia Roy, Santi Millan, Jordi Bosch, Joan borràs i Carme Molina.
Basat en relats de: Quim Monzó
Música: Carles Cases
Director d’art: Bel·lo Torras
Director de fotografia: Joan Minguell
Muntatge: Pere Abadal
Directora de producció: Maite Fontanet
Gènere: Comèdia
Nacionalitat: Espanya
Duració: 120 minuts
Data d’estrena: 28 / 01 / 2011.
Productora: Els Films de la Rambla.

“Mil cretins” està basada en els següents contes de Quim Monzó: El senyor Beneset, Un tall, La lloança, Quan la Berta obre la porta, La forquilla, La carta, Quan en Sergi traballa de nit, Dissabte, La sang del mes que ve, La Bella dorment, Les llibertats helvètiques, El gripau, Una nit, Fam i set de justícia y L’arribada de la primavera.