Archivo de la etiqueta: teatre

Estreno teatral: Pasturets I + D, en el Teatre Poliorama.

pastorets-3 Aquest 23 de novembre arriba a les cartelleres una nova versió I+D de Els Pastorets, una idea de Tricicle i Eòlia, Escola d’Art Dramàtic nova, moderna, sorprenent, gamberra, per nens, joves i grans. Una versió sorprenent i revolucionària sobre el clàssic de Folch i Torres.

La Noa i el Max, uns nens d’avui en dia, somien que són pastorets en l’època del naixement de Jesús, i somien en dimonis, i que els dimonis volen conquerir la terra, i que hi ha un superheroi que en realitat és un àngel que els salva de tots els embolics on es fiquen, i que hi ha una noia molt guapa que és a punt de morir per culpa dels dimonis, i que la volen salvar, i que Sant Josep, que resulta que és un inventor, els ajuda a fer-ho i que al final tot acaba bé perquè, amb aquests somnis, fan els millors Pastorets que algú ha fet mai al seu col·legi.

La nova versió de Els Pastorets compta amb l’esperit del Tricicle remenant un argument més que conegut fins regirar-lo de dalt a baix per convertir-lo en una obra creada (o recreada) amb una única missió: abduir l’espectador des del primer segon. Serà una VIDA DE BRIAN, un SPAMALOT, un donar-li la volta a tot el que coneixíem dels PASTORETS, una explosió d’energia emanant de 12 actors que s’han de deixar la pell a l’escenari per poder revolucionar la imaginació de l’espectador…

Pastorets 02Pastortes I+D és un projecte pedagògic impulsat per l’Escola de teatre EOLIA on els estudiants crearan un espectacle partint de zero. L’obra és una re-escriptura dels PASTORETS per donar-li un ritme i un llenguatge actual; modificar personatges, afegir de nous, potser canviar l’època o fer salts en el temps. És un text nou en el que l’alumnat participa en la proposta de la posada en escena. És una aventura que aglutina gairebé a uns 40 estudiants que posen en pràctica, en un marc professional, els coneixements adquirits a les seves escoles.  És una idea impulsada pel Tricicle que supervisa el projecte donant-li estàndards de qualitat als que ens ha acostumat aquesta companyia. És un espectacle de 70 minuts molt intensos que va dirigit a un públic més ampli que el dels PASTORETS tradicionals. En definitiva, per públics de 5 a 105 anys.

Els Pastorets – L’hivernació de l’Hivern” es representa al Teatre Poliorama del 23 de novembre de 2013 al 6 de gener de 2014.

Idea: El Tricicle i Eòlia Escola d’Art Dràmatic
Creació i direcció: Paco Mir i el Taller de Dramaturgia de Eolia
Actors: 20
Estudiants implicats en el projecte: 40
5 actuacions per a escoles i 20 per al públic

Horaris: web Poliorama
Preu: 18 i 20 €. Menors de 10 anys 12 €.

Programació FESTIU, Festival de Creació a Gràcia.

festiu_logoInicia la seva singladura FESTIU – Festival de Creació a Gràcia, un nou festival organitzat per l’associació Nodes de Gràcia que reuneix música, poesia, circ, teatre, dansa, performance, arts plàstiques, tallers de creació multidisciplinari i fins i tot gastronomia, que tindrà la seva inauguració el 16 de juny amb l’espectacle Àgape al Mercat de l’Abaceria Central i continuarà durant tot el mes de juliol de 2013.

Nodes de Gràcia aplega un conjunt d’entitats i d’espais que es caracteritzen per la seva estreta vinculació amb el camp de la creació contemporània des dels àmbits de la creació escènica (tragantDansa, La Caldera, Almeria Teatre, nunArt, Teatre Obligatori), l’educació i la creació a través de les arts visuals contemporànies (Experimentem amb l’ART) i la creació sonora i poètica (Gràcia Territori Sonor). Aquestes entitats han estat desplegant el seu programa d’activitats en el decurs d’una dilatada implantació a la vida social i cultural del territori.

Secció BARCINO, del 8 al 28 de julio de 2013.

Captura3El Barcino, que va néixer l’any 2007 com a off off Grec, és un festival que vol ser una plataforma per a propostes escèniques i audiovisuals que difícilment tindrien cabuda en una programació estable ja sigui per la seva excepcionalitat com per la poca projecció que pugui semblar que tenen a priori. Enguany, passa a ser una secció del FESTIU – Festival de Creació a Gràcia.

PROGRAMACIÓ BARCINO’13.

8 juliol. Música. Cinema a dues mans de Xavier Torras
Horari: Dll 21h

11-14 juliol. Teatre. La Sed de Cia. Carro de Baco. Espectacle en castellà
Horaris: Dj a ds 21h. dg 18h

15 juliol. Teatre. Sessió doble: Dansen de Cia. La Raboseta Teatre i Réquiem para Edward de cia. Réquiem para Edward.
Horari: 21h

18-21 juliol. Teatre. El viaje de mi padre de Cia. Hika Teatroa
Horaris: Dj a ds 21h. dg 18h

22 juliol. Música. Popsters de cia. Popsters
Horari: 21h

25-28 juliol. Teatre. Espectacle commemoració dels 15 anys de Gataro
Horaris: Dj a ds 21h. dg 18h

Preus: 15€

Secció NUNoff 2013, del 10 al 20 de julio.

logo_nunOff_revisited_transparent_blancEl nunOff arriba a la seva 5a edició. I ho fa donant visibilitat a la seva icona: el semàfor. Perquè la naturalesa del festival és donar llum verda a la creació contemporània a Barcelona, posar en ambre qualsevol format i prejudici establert i, tot i els semàfors vermells, posar en pràctica que sí que es pot: sí que es pot crear a Barcelona, sí que es pot elaborar una programació multidisciplinar i de qualitat i sí que hi ha creadors compromesos.

Aquest any, serà del 10 al 20 de juliol amb 11 nits de programació doble. Amb un total de 22  grups programats de música, teatre i dansa.

DANSA.

La intrusa, delta victor – 11/07

Nicolas Ricchini, Sorrow of young ladies – 12/7

Helena Pellisé, Fragments de cos – 13/07

Iron skulls, Sinestesia – 16/07

Anna Hierro, Ballroom – 19/07

Miquel Barcelona i Laura Vilar, Projecte NUNoFF – 19/07

Pere Faura, Radio patio – 19/07

Minako Seki, Human form solo – 20/07

TEATRE.

Cia. brif, braf, bruf, La filla del senyor bianchi – 14/07 19h

Teatro entre escombros, El topo y la lombriz, un cuento subterráneo – 15/07

Cia. moveo, Ara! – 17/07

Judit Saula, 5 minuts – 18/07

MÚSICA.

Ayala, Matar al presidente – 11/07

Llúmia, Trossos d úna vida sencera – 12/07

Wholegroup-pla, Soundpainting – 13/07

Ual·la!14/07

Stn canta amb mariona castillo, Capsigranys – 15/07

Puerta10, Belvedere – 16/07

Irisette – 17/07

Maarten Swaan, Album release – 18/07

Exceso, Exceso on stage – 20/07

AUDIOVISUAL.

Associació feyts, A fora – 10/07

ON?
Claustre de l´Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia. Carrer del Sol nº8 (08012), Barcelona.
Entrada pel Carrer Ros de Olano (sense número) amb Carrer del Sol.

QUAN?
Del 10 al 20 de juliol de 2013.
Horari: primer espectacle a les 22h (excepte diumenge 14, primer espectacle a les 19h).

Entrades: a partir de les 21h (diumenge 14 a les 18h)
Una única entrada de públic a partir de les 21.30h (diumenge 14 a les 18.30h) per veure els dos espectacles de la nit.

QUANT?

L´aportació és la voluntat entre 10 i 20€ / Abonament 3 nits: 21€
Amb l´entrada es té dret a veure els dos espectacles d´aquella nit.
Descompte per socis de l´APdC: 6€.  Descompte Club La Vanguardia: 6€

A més FESTIU, Festival de Creació a Gràcia. incorpora espectacles de música, poesia i gastronomia; música, teatre, dansa i arts plàstiques a l’interior de les botigues, als mercats i als restaurants; un laboratori d’improvisació musical i formació i creació artística.

Consula tota programació de Festiu a:

http://www.festiu.cat/index.html

Entrevista a Toni Cabré, dramaturg i guionista. Teatre i televisió.

Hola a tots,

Aprofitant el meu treball a l’assignatura Professions de la Cultura del Màster de Gestió Cultural que realitzo a la UOC, publico al bloc l’entrevista que vaig realitzar a Toni Cabré, dramaturg i guionista, en relació a la seva activitat artística i teatral (i televisiva). Sobretot ens vam centrar en les motivacions que el van portar a desenvolupar la seva professió, la creació de les seves obres, la seva forma de treballar, la seva relació amb el món teatral, les problemàtiques del sector i, també, i com no, dels millors moments que li aporta la seva feina.

Espero que us agradi!!

Entrevista. El creador cultural i la creació. Toni Cabré.

Toni Cabré

Toni Cabré va néixer a Mataró l’any 1957. És dramaturg, enginyer i guionista. La seva producció teatral és variada, però manté dues constants: la realista (la relació de l’home amb el món tecnològic, la complicitat amb el poder, el dubte…) i la paradoxal (teatre dins del teatre, confusió de realitat i il·lusió, veritat i mentida…).

La seva primera obra teatral és Computer Love (1980). Després publica Els camaleons també paguen i Oh, bit!. El 1989 estrena Estrips. El 1994 estrena i publica el monòleg La metamorfosi, basat en la narració de Kafka. Ha publicat també Treva, Overbooking, el monòleg Oi?, l’obra Històries d’amor, estrenada l’any 2000 a Barcelona al Teatre Nacional de Catalunya i a Madrid per les companyies Yacer Teatro (2002) i Máscara Laroye (2003), i Viatge a Califòrnia, Navegants, L’efecte 2000, Teoria de catàstrofes, Iglú, Demà coneixeràs en Klein i les peces breus Fantasies, Obra inacabada, Rosebud Hotel, Ningú i Vladimir. Com a guionista, ha format part de l’equip de les sèries de Tv3 Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Riera i Olor de Colònia. Ha obtingut diversos premis teatrals.

ENTREVISTA.

Quines són les motivacions que et van portar a dedicar-te al teatre (a la cultura)?

A la meva família, sobretot per part del meu pare, hi havia afició pel teatre. Potser per això vaig participar en grups amateurs de l’època i, després, en grups independents. Em va influir molt el teatre que es feia i es veia a Catalunya als anys setanta. També vaig anar a alguns cursos de teoria i història del teatre, a la universitat. A principis dels 80 vaig començar a escriure teatre.

Les expectatives que tenies quan vas començar s’han complert o es van complint?

Jo no em considero un escriptor sinó un autor de ficció dramàtica; és a dir algú que escriu per ser representat, no per ser llegit. Sempre que una obra meva puja a un escenari sento les meves expectatives acomplertes. De vegades són estrenes professionals, de vegades amateurs o emergents… Tinc la sort que els grups munten les meves obres amb il·lusió, atrets pel text.

Quina és la teva gratificació, allò que et fa sentir més a gust a la professió?

Veure que els mons de ficció que he ideat -les històries i personatges que interpreten els actors a l’escenari- arriba, emociona, diverteix el públic. M’encanta veure les meves obres camuflat entre el públic, de manera anònima, i notar les seves reaccions. Sempre és una lliçó. I de vegades un plaer.

Una escena de l'obra Teoria de catàstrofes (2011)

Quins són, en definitiva, els millor moments del teu treball?

Quan comproves que s’estableix la comunicació entre l’escenari i el públic.

Em podries fer cinc cèntims de com treballes, com penses els projectes i com els vas materialitzant al llarg del temps?

Sempre escric perquè m’interessa el que vull explicar. Puc partir d’una idea, d’un personatge o d’una història però m’ha d’atraure molt. Per mi aquest interès és un impuls imprescindible. Trigo mesos o anys a enllestir una obra. Sense un interès fort, profund, estriparia el material al cap d’unes setmanes. En el procés vaig buscant les peces que em falten i començo a organitzar el material. Al cap d’uns mesos acostumo a tenir un esborrany amb escenes i diàlegs que començo a ajustar i reescriure una i altra vegada. En aquest punt sóc molt autocrític: penso que, si no em convenç a mi, no convencerà ningú.

Aquest procés està relacionat amb la demanda i els encàrrecs?

A la televisió sempre he treballat amb guions d’encàrrec, però al teatre només he escrit una obra teatral d’encàrrec: una versió lliure de La Metamorfosi, un monòleg per l’actor Boris Ruiz que es va estrenar al Teatre Borràs de Barcelona i es va publicar a la col·lecció de teatre d’Edicions 62. Em va encantar la feina i n’estic satisfet però la resta de la meva producció teatral l’he escrit exclusivament perquè m’ha vingut de gust. Per tant, fins avui, el conjunt del meu teatre no està condicionat per l’encàrrec.

En el meu cas i pel que fa al teatre, no. Si em surt una escena còmica és perquè l’obra m’ho demana. Si hi ha pocs personatges és perquè crec que el teatre necessita sintetitzar els conflictes i fer-los el màxim d’intensos. Els tràgics grecs tampoc posaven les guerres damunt l’escenari.

Et planteges alguna vegada què aporta el teu treball a la comunitat?

Les meves obres sempre tracten temes actuals, molt lligats a la realitat social, a les persones, a les condicions de vida. No sé moure personatges sense preguntar-me de què treballa, amb qui viu, com està anímicament, qui o què li complica la vida, quina responsabilitat té en allò que li està passant…

Cartell Viatge a California (2007)

En general, una visió una mica cínica de les relacions humanes. I també una relativització irònica de segons quins dogmatismes, del concepte del bé i el mal, per exemple… M’agrada plantejar les situacions, els conflictes, en clau de paradoxa, que tinguin varies lectures, una certa ambigüitat. Els meus personatges acostumen a dubtar i intento aconseguir que l’espectador dubti amb ells. Penso que la nostra societat avançaria si col·lectivament aprenguéssim a dubtar.

Quines son les principals problemàtiques que trobes a la teva feina com artista en general i també en particular dins de la teva especialitat?

La principal problemàtica de la persona que escriu teatre és que l’obra no existeix fins que puja a l’escenari. El text en el paper és literatura dramàtica, no espectacle. Cal doncs trobar director,  actors, productor, teatre… i muntar l’obra. Aquest procés, apassionant en molts sentits, pot resultar frustrant si el producte no aconsegueix encaixar bé tots els elements. El teatre, l’espectacle teatral, és una figureta de vidre que es pot trencar amb qualsevol desequilibri. Fins i tot el mateix espectacle resulta diferent a cada representació segons l’estat d’ànim d’espectadors i actors. Per això, quan funciona, resulta encara més gratificant.

Quin és el moment creatiu més important del teu treball: el moment de crear l’obra, el seu desplegament en el procés de creació, l’estrena de la peça, la repetició de l’obra al llarg del temps, les activitats de formació…?

L’estrena és un moment molt especial, amb força ressò, però poc rellevant pel que fa a l’obra i al procés creatiu. Per mi hi ha dos moments creatius essencials: la descoberta del material de partida (quan se’m desperta l’interès per escriure la peça sobre una idea, un personatge, una història) i la revisió de l’obra (les reescriptures que faig quan ja la tinc pràcticament enllestida, redescobrint el que m’interessa i expressant-ho amb la màxima precisió i intensitat). Són dos moments on em surt realment el que sóc, les meves inquietuds, els meus dubtes, les meves pors… No crec que es pugui escriure una bona peça de teatre sense treure la sensibilitat d’un mateix. Com tampoc no crec que es pugui escriure quan s’està massa sotmès a la necessitat de tenir èxit, d’agradar al públic, d’acomplir determinats objectius de producció. El teatre, les obres dels autors que a mi m’interessen, sempre han nascut de la llibertat creativa, del talent i de l’ambició. I segurament també de treballar dur i de tenir una mica de sort.

——————————————–

Escrit per: Jordi Pisa Sànchez

Estrena teatral: Yo, sola, a la sala PORTA4

 

 

La sala PORTA4 estrena Yo, sola, un original monòleg interpretat per Verónica Pallini en què l’actriu ironitza sobre uns temes tan seriosos com són la solitud i les relacions de parella a partir d’algunes històries biogràfiques i d’altres inventades, uns textos que ens ofereixen casos estereotipats per tal de realitzar un divertit exercici terapèutic.

Verónica Pallini, en un moment de la funció

A Yo, sola l’actriu Verónica Pallini, qui des del primer instant assumeix amb naturalitat el seu estat civil, es planteja sotmetre’s a una experiència terapèutica, l’anomenada Teràpia Disney, en què s’utilitzen els clàssics contes infantils que han deixat més empremta en tots nosaltres per ironitzar sobre uns personatges femenins –com poden ser Wendy Pan, Blancaneus o la seva terrible Madrastra– que esdevenen un model de dona que, en ple segle XXI, sembla ja superat: una dona fràgil que viu amb l’esperança de trobar algun dia un príncep blau amb qui compartir la vida.

Resultat d’un treball de recerca realitzat per l’equip de PORTA4, Yo, sola és una biografia escènica que exposa un drama tan actual com és la dificultat de trobar algú amb qui deixar d’estar sols, un divertit monòleg terapèutic que interpreta Verónica Pallini, una actriu amb un currículum gens habitual (és Doctora en Antropologia Social i Cultural, especialitzada en Antropologia del Fet Teatral per la Universitat de Barcelona) que també dirigeix PORTA4, un nou centre artístic-cultural de Barcelona nascut amb la intenció de crear propostes de petit format i de qualitat, ja siguin espectacles propis o de noves companyies que no troben un lloc on mostrar les seves produccions. A més PORTA4 serveix també com a espai de formació, creació i investigació teatral a Barcelona, un lloc especialitzat en la preparació d’actors i la realització de produccions teatrals.

Yo, sola es representarà a la sala PORTA4 cada dissabte, del 14 de gener al 25 de febrer de 2012.

Performer/actriu: Verónica Pallini
Col·laboracions: Mon Costa, Montse Valentí, Tuni Montserrat i Gautam Rao
Idea original: Verónica Pallini
Textos i dramatúrgia: Fernanda Metilli, Patricia Suárez i Verónica Pallini
Realització audiovisual: Josep Maria Grifeu, Laia San Juan, Ignacio Rodó i Gerard Masalias
Disseny Gràfic: Andrea Cardinali
Producció: Porta 4
Assistència tècnica: Marc Muntañés
Direcció i posada en escena: Juan Urraco

Horaris: 14, 21 i 28 de gener (dissabte) a les 20:00 hores; i 4, 11, 18 i 25 de febrer (dissabte) a les 20:00 hores
Preu: 12 € (10 € amb reserva prèvia)
Idioma: castellà
Durada: Una hora i quinze minuts

Estrena documental: Pepe & Rubianes, de Manuel Huerga

L’1 de març del 2009 el teatre català perdia un dels seus referents humorístics, una notícia terrible de la qual encara avui no s’ha recuperat. Aquell dia moria Pepe Rubianes, un mite entre els seguidors d’un gènere, el dels monòlegs, que el genial actor galaico-català va popularitzar gràcies a les seves actuacions al Club Capitol, lloc d’obligat pelegrinatge durant anys pels espectadors que gaudien amb la seva incontinència verbal trufada de renecs i les seves anècdotes biogràfiques, reals o inventades fins a l’exageració. Des d’aquell fatídic dia el Club Capitol va perdre el seu inquilí més celebrat, el públic es va quedar sense la seva paraula brillant, però els més afectats van ser els membres del seu cercle més proper, aquells amics que es fan anomenar les Viudes de Pepe Rubianes, un grup heterogeni que, de tant en tant, es reuneix per sopar i recordar el seu amic, les seves històries més divertides, els viatges compartits,…

Fotograma del documental

Gairebé tres anys després de la desaparició de l’humorista Manuel Huerga estrena Pepe & Rubianes, un documental atípic, lluny de les hagiografies més tòpiques, que barreja les imatges, en blanc i negre, rodades en un dels sopars de les Viudes de Pepe Rubianes amb escenes, en color, dels seus espectacles teatrals, una forma original de donar a conèixer la persona –l’amic, la parella, el confident, en definitiva, el Pepe– i l’artista –l’humorista irreverent, el còmic de somriure fàcil, l’actor incansable, en resum, el Rubianes– al gran públic, espectadors que encara avui enyoren el seu humor tant com els seus amics.

Huerga, que ja havia estat convidat anteriorment en un d’aquests sopars, va decidir que la figura de Rubianes, un “esperit lliure” que deia tot allò que pensava sense embuts, mereixia un reconeixement especial, i per això va filmar una d’aquestes cites entre amics. Prèviament, i amb la col·laboració del guionista Lluís Arcarazo, va preparar un menú per guiar la conversa i introduir els temes, però els assistents van anar fent i desfent a la seva manera, aconseguint que Pepe & Rubianes tingui una posada en escena distesa, lliure i informal.

El documental comença amb les declaracions de Rubianes l’any 2006 sobre la unitat d’Espanya, una polèmica que el va deixar molt tocat, gairebé enfonsat, però que el director no volia deixar de banda: la seva intenció era recordar ben aviat com va acabar, els sagnants atacs que va rebre per part d’un sector de la societat que no el va entendre, les amenaces que va patir, per passar pàgina a aquell tràngol amarg i continuar amb bon humor la resta del film.

L'humorista Pepe Rubianes

D’aquesta manera Pepe & Rubianes fa un repàs a la vida de l’actor a través dels ulls dels seus amics, encarregats d’explicar les anècdotes que van compartir amb ell, els seus viatges, com el van conèixer, la seva passió per Lorca, els seus inicis com a actor, l’amor per Cuba i Àfrica, la solidaritat i el compromís vers els altres, …, a més de mostrar fotografies, gravacions privades o fragments de les entrevistes més aplaudides que va concedir per a televisió, fins i tot s’hi inclou un sketch animat (fet pel dibuixant Òscar Nebreda) il·lustrant un recital poètic del mateix Rubianes sobre la passió de Crist.

L’humor, com no podia ser d’una altra manera, està present en tot instant, les Viudes el recorden amb l’alegria que es mereix un home entregat a una causa concreta: fer riure la gent. Així Pepe & Rubianes és el documental que esperaven els seus seguidors, aquells que l’1 de març del 2009 van perdre un dels humoristes més mordaços i extraordinaris del nostre país que, si avui fos viu, dedicaria algunes de les seves punyents intervencions als dirigents que ens han abandonat enmig d’aquesta crisi mundial.

Pepe & Rubianes s’estrenarà als nostres cinemes el 23 de desembre de 2011.

Títol: Pepe & Rubianes
Gènere: Documental
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Manuel Huerga
Guió: Lluís Arcarazo
Les Viudes de Pepe Rubianes són: Lucila Aguilera, Joan Lluís Bozzo, Toni Coll, Carles Flavià, Joan Gràcia, Pep Molina, Manel Pousa, Maria Rosales, Joan Manuel Serrat

Crítica teatral: Els 39 esglaons al Club Capitol


Cada cop és més habitual trobar actors famosos per les seves intervencions televisives en el repartiment d’una obra teatral, una opció que generalment és garantia de teatres plens. Així no és d’estranyar que en l’estrena, el passat 7 de novembre, d’Els 39 esglaons fos realment complicat trobar seients buits a la platea del Club Capitol per veure aquesta proposta imaginativa que barreja l’argument clàssic de les novel·les d’espies amb l’humor anglès i que protagonitzen quatre conegudíssims intèrprets.

El Club Capitol ens planteja un interessant viatge: anem al Londres de l’any 1935, on trobarem Richard Hannay, un dandi aventurer que, avorrit a la ciutat, decideix anar al teatre sense imaginar que aquesta decisió li canviarà la vida. Allí coneixerà Annabella, una autèntica femme fatale que li proposarà acabar la nit al pis d’ell; a l’apartament, però, la dona és assassinada, víctima d’una conspiració d’espies. Així Hannay es veurà obligat a fugir cap a Edimburg, on buscarà l’únic home que, segons Annabella, el podrà ajudar a resoldre la situació. Però no li resultarà gens fàcil sobreviure…

L’obra Els 39 esglaons que ara estrena el Club Capitol està basada en l’adaptació humorística que va signar Patrick Barlow, l’any 2006, de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock The 39 steps (versió cinematogràfica d’un llibre de John Buchan, publicat l’any 1914). Per tant, és inevitable referir-se a la novel·la original i als anys en què va ser escrita, època convulsa anterior a la guerra, per trobar sentit a l’argument d’Els 39 esglaons: l’eterna lluita entre bons i dolents, aliats i alemanys, en constant conflicte per esbrinar els secrets de l’enemic utilitzant espies per aconseguir-ho.

El resultat, doncs, és una obra que barreja les històries d’espies que tant ens han fet somiar amb l’humor anglès (en aquest cas la balança s’inclina a favor dels riures en detriment de la intriga), i és en aquest punt quan entren en escena els quatre actors protagonistes: no descobrirem ara el talent de Jordi Ríos, Mireia Portas i David Olivares, tots ells amb anys d’experiència interpretant personatges humorístics, un excel·lent trio que es va multiplicant en diversos personatges (en l’hora i mitja que dura l’espectacle fan tots els papers del film, gairebé 100 personatges) a qui s’ha sumat un fantàstic Abel Folk com l’aventurer que ha d’escapar de la policia i, en la seva fugida, no pot evitar que el seu encant natural captivi totes les dones que es va trobant.

Els moments més destacats d’Els 39 esglaons són, indubtablement, aquells que protagonitzen Ríos i Olivares, instants en què només amb un simple intercanvi de barrets passen a interpretar un paper diferent, unes actuacions esquizofrèniques que els permeten exercir de policia i, tot seguit, de venedor de diaris o de viatger del tren, escenes que potencien la capacitat gestual dels actors, pura comicitat que farà les delícies de tots els espectadors.

En Els 39 esglaons és important, també, la imaginació del públic ja que no existeix una escenografia fixa, i els elements disposats poden tenir funcions diferents a les habituals (una maleta pot servir per guardar-hi roba, però també com a seient de tren); a fi d’estimular aquesta imaginació s’inclouen les ombres xineses creades per Sergi Buka, imatges que ajudaran els espectadors a seguir la història (fins i tot amb una fugaç aparició del mateix Hitchcock).

En canvi les llacunes de l’obra s’observen en la impossibilitat de mantenir, constantment, el trepidant ritme que precisa l’acció; d’aquesta manera els gags més divertits contrasten en excés amb escenes menys afortunades. A més, pretendre conservar els mateixos escenaris de la pel•lícula és un error, ja que obliga els actors a fer un esforç extra, entrant i sortint a gran velocitat amb els elements necessaris per cada instant, i això els fa perdre credibilitat. Tampoc convencen els gags propis de teatre dins del teatre, com quan un dels actors atura una escena clau per interpel·lar els seus companys, un recurs que trenca innecessàriament la màgia de l’obra i desconcerta l’espectador.

Els 39 esglaons és, en definitiva, una obra benintencionada, amb alguns moments brillants, però segurament llastrada per voler encabir-hi tots els elements de la pel•lícula, un resultat que deixa insatisfet el públic, que en sortirà amb la sensació d’haver passat una estona agradable però no tan extraordinària com a priori esperava.

Els 39 esglaons es podrà veure al Club Capitol fins al 26 de febrer de 2012.

Autor: John Buchan i Alfred Hitchcock
Versió catalana i direcció: Abel Folk
Basada en l’adaptació teatral de Patrick Barlow
Intèrprets: Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk
Adaptació escenogràfica i vestuari: Montse Amenós
Il•luminació: Jaume Ventura
Ombres: Sergi Buka
Banda sonora: Jordi Bonet
Caracterització: Toni Santos

Idioma: català
Durada: 1 hora i 30 minuts
Horaris: de dimecres a divendres a les 21:00 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 21:00 hores; diumenge a les 18:00 hores
Preu: 22 € i 28 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Torna la campanya de descomptes especials per anar al teatre durant les festes de la Mercè 2011.


Com cada any Adetca i els Teatres públics de Barcelona activen una campanya de promoció que possibilita que per les festes de la Mercè els espectadors puguin gaudir de descomptes especials als teatres de la capital catalana. Les entrades amb descomptes es podran adquirir al TIQUET RAMBLES, a les taquilles del Palau de la Virreina (La Rambla, 99), que estaran obertes del dissabte 17 al dissabte 24 de setembre, de les 10 a les 20 h, ininterrompudament.  Els descomptes són per a les funcions del 19 al 25 de setembre.

Qui compri les entrades mitjançant el Servicaixa o el Telentrada també es podrà beneficiar dels descomptes.

www.adetca.cat
www.servicaixa.com
www.telentrada.com

Els teatres que participen de la iniciativa són l’ALEXANDRA TEATRE, ALMERIA teatre, l’ANTIC TEATRE, TEATRE APOLO, AQUAREL·LA, ARTERIA PARAL•LEL, BARCELONA TEATRE MUSICAL, BECKETT, BORRÀS, LA SECA-ESPAI BROSSA, Club CAPITOL, CÍRCOL MALDÀ, COLISEUM, CONDAL, Teatre GAUDÍ DE BARCELONA, GOYA, GUASCH teatre, Cafè-Teatre LLANTIOL, El MOLINO, Sala MUNTANER, POLIORAMA, Teatre del RAVAL, Jove teatre REGINA, ROMEA, SAT!, TANTARANTANA, TEATRENEU, TÍVOLI, VERSUS, VICTÒRIA i La VILLARROEL.

La Vall de les fades


Avui us presentem a CULTURALIA La Vall de les fades, una activitat jove que pretén fer-nos connectar amb la felicitat i el nostre jo intern per fer-nos gaudir una mica més de la vida.

LA VALL DE LES FADES.

La Vall de Les Fades neix amb la intenció d’extreure de l’interior de cadascú la felicitat que porta amagada.

A La Vall de Les fades volem donar els instruments i els recursos necessaris per descobrir un camí on ens sentirem alegres i identificats amb nosaltres mateixos mitjançant tècniques lúdiques, pedagògiques i terapèutiques a l’abast de tothom. Som una iniciativa de creació recent amb l’objectiu de proporcionar una dimensió diferent a la nostrA consciencia i per això, oferim un ventall de tallers per aconseguir-ho.

Dintre de La Vall de Les fades hi ha altres branques que oferim com és la producció d’espectacles, teatre, titelles, música, etc… I per altre banda també toquem una branca dins de l’àmbit de l’art com son quadres pintats amb acrílics i murals infantils, i un altre com es l’artesania.


Components de La Vall de Les fades.

Angelique Soto: Faig de professora de teatre, pinto il·lustracions, quadres i murals, escric un llibre sobre la meva filosofia de vida i l’art teràpia és una de les meves passions, ajudar als demés a connectar amb el seu interior a través del riure, la música, els jocs, etc… és fantàstic!

Tinc 36 anys i per molt que estudio l’esser humà, em dono compte que no sé res… només sé que no sabem qui som, fins que som valents per descobrir-ho. Viure es l’aventura més excitant que hi ha: siguis valent!

Elisabet Funes: Faig tallers d’artesania treballant la majoria de vegades amb materials reciclats; sessions de relaxació, meditació i de treball en grup, per ajudar a connectar amb el nen i la nena interior que tots portem dins. Sempre connectant amb les necessitats des del cor que són les de donar i compartir tot l’amor que porto a dins.

Per qualsevol consulta o informació addicional podeu contactar amb nosaltres a:

Mail: lavalldelesfades@gmail.com
Facebook: facebook.com/vallfades
Telèfons:
Elisabet Funes 633388036
Angelique Soto 673130458

Crítica teatral: Copacabana, a la Biblioteca de Catalunya.

“No juguis amb el menjar”, ens deia la mare a casa quan érem petits. Doncs precisament això, jugar amb el menjar, i també amb els espectadors, és el que fan els tres intèrprets de Copacabana, uns estrambòtics cuiners que s’esforcen per elaborar un menú ben especial als seus clients, amb l’humor com a ingredient principal de la recepta, en un eclèctic show estrenat a la Biblioteca de Catalunya el passat 4 de novembre.

Per a aquesta ocasió, la Biblioteca de Catalunya s’ha transformat en un restaurant, però no un de qualsevol: allà s’hi ha establert tres peculiars cuiners, descendents del prestigiós xef de l’antic circ Bimil, però sense gaire fortuna, ja que no hi entra mai ningú a menjar. Aquest fet fa que el desànim s’apoderi d’ells, les seves il·lusions i projectes s’esvaeixen, així que deixen de preocupar-se de la neteja i el manteniment del restaurant fins a permetre que es torni un lloc rònec i decrèpit. Una nit, però, s’hi presenta un nombrós grup de clients, tota una sorpresa pels joves cuiners que, malgrat no tenir res per a oferir als visitants, faran mans i mànigues per aconseguir que tots marxin mitjanament sopats i amb la satisfacció d’haver assistit a una experiència única.

Copacabana és un espectacle inclassificable, en ell convergeixen gairebé totes les arts que podríem trobar al desaparegut circ Bimil però des d’un punt de vista més d’estar per casa, hi ha des de números de cabaret i revista en petit format fins a mim, passant per divertits gags on les ombres xineses ens mostren una dama força peluda, bell canto o una simpàtica referència a La dama y el vagabundo, fins i tot ens trobarem un circ minimalista on una ceba realitza les funcions de mestre de cerimònia, i tot això mentre els tres xefs, uns sapastres amb pentinats impossibles que desafien la llei de la gravetat, improvisen un particular menú amb tot allò que troben per la vella cuina: crispetes, verdures, espagueti i copa de xocolata salada, un tiberi comestible malgrat el seu aspecte, que només deixarà satisfet als comensals que siguin menys exigents.

Aquest és un espectacle benintencionat que compensa amb originalitat i imaginació els pocs mitjans dels quals disposen, i és de justícia reconèixer el gran mèrit que té aquest fet, però el cert és que els diferents gags que ens proposen són una mica irregulars, fent que la funció resulti a estones divertida, però no tant com a priori un podia imaginar: aquesta és una obra basada en essència en el teatre gestual, sense diàlegs, fet que al principi descol·loca una mica a l’espectador més convencional, que de seguida es veu obligat a canviar el xip; a més, el secret de la seva comicitat radica, gairebé en exclusiva, en la interacció dels actors amb el públic, i fer d’això l’eix principal d’un show és tot un risc, ja que no tothom accepta col·laborar fàcilment en aquests tipus d’espectacles, ni per descomptat cap de nosaltres té prou talent per seguir el joc dels cambrers. Sigui com sigui, els tres actors, una mica histriònics i amb una innocència gairebé infantil, ofereixen un ampli ventall de registres (uns playbacks ben aconseguits, juguen a donar vida als productes del sopar, utilitzen el seu cos com a principal eina de comunicació) que no permeten que el públic s’avorreixi, aconseguint que tots els espectadors acabin col·laborant en cada funció.

En definitiva, si vostè vol gaudir d’un menú humorístic ben especial, si gaudeix interactuant en el teatre i vol veure un espectacle que s’allunya dels clixés habituals del que és una típica funció de teatre, Copacabana és l’obra que estava esperant.

Copacabana” es representa a la Biblioteca de Catalunya fins el 5 de desembre de 2010.

Direcció: Sergi Ots
Intèrprets: Natàlia Méndez, Emilie De Lemos i Sergi Ots
Guió: Emilie De Lemos i Sergi Ots
Coreografia: Sheila Ferrer
Escenografia: Jordi Dorado
Vestuari: Espe Pascual
So: Erin Ruiz
Il·luminació: Quim Aragó y Francis Baena
Efectes especials: Marcos Díaz

Horari: dimecres i dijous, a les 21 h; divendres i dissabte, a les 20 h i a les 23 h; diumenge, a les 19 h
Precio: 18 €
Durada de l’obra: 90 minuts

———————————————-

Escrit per: Robert Martínez Colome