Archivo de la etiqueta: Santi Millan

Crítica cinematogràfica: Menú degustació, de Roger Gual

poster_menu_degustacio

El 30 de juliol de 2011 tancava les seves portes El Bulli, un paradís per a gastrònoms d’arreu del món capitanejat pel mediàtic Ferran Adrià; que un negoci tanqui una etapa no hauria d’ésser noticiable, però en aquell cas ho fou perquè ho deixava en el seu moment més exitós, quan estava considerat el millor restaurant del món. El director Roger Gual va veure, en aquest esdeveniment, l’escenari ideal per a ambientar-hi una comèdia coral amb la cuina creativa com a teló de fons, i el resultat és Menú degustació, una història entre fogons sense barreres idiomàtiques (català, anglès i japonès comparteixen espai sense problemes), cuinada de forma senzilla i amb uns ingredients infal·libles –amor i humor– en què tot gira al voltant de la parella protagonista (uns correctes Claudia Bassols i Jan Cornet) i la seva presència en el darrer sopar servit al Chakula, el millor restaurant del món situat en una localització esplèndida: la Costa Brava.

El cert és que aconseguir taula en un d’aquests centres tecno-emocionals no resulta gens senzill, és precís fer-ho amb un any d’antelació; i si la vida et pot canviar en un segon, què no pot passar durant el transcurs d’un any? Doncs això: la reserva anticipada no feia preveure que aquell dia tan esperat pel Marc i la Raquel (ell, un pediatra d’aspecte despistat i addicte a la feina; ella, una escriptora d’èxit inquieta i cosmopolita) arribaria quan ja no són parella, quan fa temps que ho van deixar estar i la relació entre ells és inexistent. Però una oportunitat com aquesta no es pot perdre, així que es retrobaran per a anar a sopar i, qui sap, potser reprendre la relació durant una nit única i en un lloc on compartiran experiències sensorials amb la resta de comensals, als quals l’espera també els ha canviat els plans inicials.

Claudia Bassols i Jan Cornet, en un fotograma de la pel·lícula
Claudia Bassols i Jan Cornet, en un fotograma de la pel·lícula

Gual utilitza el món dels restaurants més sofisticats per a establir un encertat paral·lelisme entre vida i gastronomia, amb una conclusió ben clara: és totalment inútil pretendre tenir-ho tot controlat, tant en el dia a dia com en la cuina necessitem emprar grans dosis d’improvisació amb què podrem triomfar en tot allò que ens proposem. Així, i sense presentar un argument de gran originalitat –una exparella que comprova l’error que va ser deixar-ho estar, al mateix temps que el nou promès d’ella intenta allunyar-la del seu ex–, la pel·lícula manté l’interès en tot moment, amb Bassols i Cornet encapçalant un elenc extens i internacional en què trobarem noms tan coneguts com els de Vicenta N´Dongo, Andrew Tarbet, Santi Millán, Andrés Herrera, Fionnula Flanagan, Stephen Rea i Marc Rodríguez, entre d’altres, però amb dos actors entestats en acaparar els millors plans i eclipsar els protagonistes principals: Marta Torné (el contrapunt lluminós a la seriositat nipona dels seus acompanyants, feliçment desinhibida i sense pèls a la llengua) i Iván Morales (un cambrer que en té prou amb dues seqüències per a embolicar la troca de forma definitiva).

Cuinat a foc lent, aquest Menú degustació deixarà un bon regust en l’espectador, que hi trobarà una comèdia simpàtica en què l’alta cuina exerceix de perfecte personatge secundari –les imatges que mostren la delicada confecció dels plats són d’una bellesa impactant gràcies a l’extraordinari assessorament dels germans Joan i Josep Roca (El Celler de Can Roca), exercint també de personatges abans de convertir-se en els millors cuiners del món–, un menú que funciona millor quan deixa de banda els clixés de la comèdia romàntica i es centra en les peripècies de la resta dels comensals, i amb el colofó d’unes postres genials: l’hilarant aparició de les sempre pintoresques Nancys Rubias (amb el loquaç Mario Vaquerizo al capdavant) al so de Mi gran noche, de Raphael, uns moments delirants que ens fan imaginar-los com els protagonistes alternatius del típic anunci de cervesa estiuenc.

Títol: Menú degustació
Director: Roger Gual
Intèrprets: Jan Cornet, Claudia Bassols, Vicenta N’Dongo, Andrew Tarbet, Fionnula Flanagan, Stephen Rea, Marta Torné, Togo Igawa, Akihiko Serikawa, Timothy Gibbs, Andrés Herrera, Iván Morales, Andrea Ros, Santi Millán, Marc Rodríguez, Joan Roca, Josep Roca, Nancys Rubias
Guió: Roger Gual, Javier Calvo
Any: 2013
Durada: 87 minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Crítica teatral: I ara què?, en el Club Capitol.

393“Pep Plaza viurà cada nit una funció diferent, marcada pel diàleg en viu i en directe i la seva manera tan inconfusible d’interactuar amb el seu públic en el qual presenta més de 60 personatges i mostra una vintena de cantants d’ahir i d’avui.

I ara què? neix de la pregunta del públic sobre què passa a la seva vida com a imitador després de la marxa de Pep Guardiola, una de les seves imitacions més conegudes a Crackòvia “.

En Pep Plaza té un do. I es que en Pep Plaza, és únic en l’art de fer riure i en la capacitat d’extreure el millor i el pitjor d’un ampli repertori de la fauna catalana que imita al seu espectacle I ara què? durant una hora i mitja amb ritme, elegància i afecte.

I ara què? és una exhibició del savoir faire de l’humor català en el que en Pep aconsegueix mutar extraordinàriament en els personatges més estimats i esperats de la seva àmplia col·lecció: Pep Guardiola, Eugenio, Santi Millan, Jordi Pujol, Tomeu Penya, Quim Monzó, etc. I també ens descobreix personatges nous i divertits que connecten amb el públic a l’instant.

Un producte de marca catalana, i especialment dirigit al col·lectiu  Polònia/Crackòvia alternat amb alguna pinzellada dels més apreciats i immortals personatges espanyols com en Machín, Matias Prats o el rei, entre d’altres.

Un espectacle totalment recomanable on el riure està assegurat!

I ara què” es representa al Club Capitol des del 15 de març de 2013.

Director: Pep Plaza
Repartiment: Pep Plaza
Direcció musical: Miquel Tejada

Horaris: divendres i dissabte a les 23:00 hores i diumenges a les 20:00 hores.
Preu: 23 €

Idioma: català
Duració de l’espectacle: 90 minuts

Escrit per Marilà Lucas Serra

Estrena cinematogràfica: Any de Gràcia, de Ventura Pons

El proper 2 de març s’estrena la pel·lícula Any de Gràcia, la història d’un jove que deixa el seu poble natal per emprendre una nova vida a Barcelona, un film que significa l’esperat retorn a la comèdia de Ventura Pons per al qual ha comptat amb Rosa Maria Sardà i Oriol Pla en els papers principals.

Fotograma de la pel·lícula

El David és un jove de vint anys que arriba a Barcelona carregat d’il·lusions i bones intencions. El noi trobarà allotjament a la casa de la Gràcia, una dona que ja ha superat els seixanta anys i que li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La convivència, però, no serà gens fàcil: ell busca la manera de fer realitat tots els seus somnis, mentre que ella, desencantada de la vida, ja ha abandonat qualsevol esperança de convertir-los en realitat.

Ventura Pons (Mil cretins) dirigeix Any de Gràcia, una pel·lícula rodada als carrers del barri de Gràcia que mostra la difícil relació entre un jove acabat d’arribar a la ciutat i la dona que l’acull a casa seva, conflictes generacionals que tots dos intentaran solucionar amb bones dosis d’humor i tendresa. En aquesta ocasió, el director català ha tornat a confiar en Rosa Maria Sardà (Anita no perd el tren) per al paper de la dona rondinaire, mentre que Oriol Pla debuta en cinema interpretant el noi que busca una oportunitat a la gran ciutat. Santi Millan (Bruc, el desafiament), Amparo Moreno (Morir (o no)) i Diana Gómez (Eloïse) completen un repartiment de luxe en què fins i tot hi ha lloc per a la cantant Núria Feliu.

Any de Gràcia s’estrenarà als nostres cinemes el 2 de març de 2012.

Títol: Any de Gràcia
Gènere: Comèdia
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Ventura Pons
Guió: Jaume Cuspinera, Carme Morell, Ventura Pons
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez, Alex Maruny, Ricard Farré, Lluis X. Villanueva, Núria Feliu

Estreno cinematográfico: Paul, de Greg Mottola

El próximo 22 de julio llega a las pantallas de nuestro país la película Paul, una comedia con alienígenas descarados dirigida por Greg Mottola, que cuenta en su reparto con Nick Frost y Simon Pegg como protagonistas, aunque el personaje principal sea el extraterrestre que da título al film, al que en la versión original pone voz Seth Rogen, y en la versión doblada lo hace Santi Millán.

Paul es un alienígena que vive instalado en una base militar de alta seguridad. Tras 60 años allí, decide escaparse y subir al primer vehículo que encuentra, que resulta ser la caravana en la que viajan Graeme Willy y Clive Collings, dos aficionados a la ciencia-ficción que se dirigen a la zona donde se han avistado más ovnis en los últimos tiempos. Perseguidos por agentes federales, Willy y Collings inician una cursa con la intención de llevar a Paul sano y salvo a una nave que le permita regresar a su mundo.

Dirigida por Greg Mottola (Adventureland), Paul es la nueva historia de Nick Frost y Simon Pegg, guionistas de este curioso homenaje a la ciencia-ficción y a los films protagonizados por aliens que ya habían mostrado su talento con la parodia en películas como Zombies Party y Arma fatal, y que aquí interpretan a los humanos protagonistas, en una película en la que también encontramos en pequeños papeles a Jason Bateman, Bill Hader o Sigourney Weaver, entre otros.

Paul se estrenará en nuestros cines el 22 de julio de 2011.

Título: Paul
Nacionalidad: Reino Unido
Año: 2010
Director: Greg Mottola
Guión: Nick Frost, Simon Pegg
Intérpretes: Nick Frost, Simon Pegg, Seth Rogen, Jason Bateman, Kristen Wiig, Bill Hader, Jane Lynch, Sigourney Weaver, Joe Lo Truglio, David Koechner, Blythe Danner, John Carroll Lynch
Duración: 104 minutos

Crítica cinematográfica: Bruc, el desafiament, de Daniel Benmayor.

6 de juny de 1808. Aquesta és la data en què l’exèrcit francès, amb el general Duhesme al capdavant, va patir una de les derrotes més doloroses a Catalunya, en una batalla prop del Bruc, quan un repic de campanes cridant a sometent i un exèrcit regular van confondre als invasors, que van fugir espaordits creient que es tractava d’un exèrcit més poderós del que realment era. D’aquest fet va sorgir la llegenda que, en realitat, la confusió va ser creada per un vailet amb l’eco del seu timbal retronant per les agrestes muntanyes de Montserrat, conegut amb el temps com El timbaler del Bruc. I ara, aquesta llegenda s’ha convertit en una de les estrenes més esperades del cinema català: Bruc, el desafiament, un enorme desplegament de mitjans per aconseguir pur cinema d’acció amb les muntanyes de Montserrat de fons, i sota la direcció de Daniel Benmayor (Paintball).

La pel·lícula pren com a punt de partida els instants següents a la batalla al Bruc (de fet, només mostra imatges del jove provocant l’allau de roques amb el so del timbal en flahbacks que turmenten el protagonista), quan el general Duhesme comprova la magnitud de la derrota en les seves files. Després de rebre ordres directes de l’emperador Napoleó, el general iniciarà la caça i captura del jove timbaler, qui es veurà obligat a abandonar la família i buscar refugi a les muntanyes agrestes de Montserrat, on provarà de plantar cara als soldats que l’assetgen sense donar-li treva.

Persecucions, lluites, pirotècnia militar, un jove heroi en perill, un amor adolescent, uns malvats amb ànsies de revenja, entre d’altres aspectes, fan de Bruc, el desafiament una típica pel·lícula d’acció i aventures amb elements del cinema d’època clàssic, una trepidant persecució pels racons abruptes de Montserrat amb pretensions de blockbuster nostrat. En efecte, es tracta d’un magnífic entreteniment, però, en certa manera, és una pel·lícula ja vista, ja que diverses escenes són deutores d’altres films: la baralla entre mercenaris d’un mateix bàndol com una manera de passar el temps, amb la resta de companys encoratjant els lluitadors fent rotllana al seu voltant, sembla sortida d’El club de la lluita; l’estètica del vestuari que exhibeixen els francesos, amb llargs abrics de cuir, juntament amb l’aparició d’un personatge amb poders sensorials que li permeten sentir per on s’ha escapat l’enemic, podrien ser d’El pacte dels llops; fins i tot hi ha trets que descriuen una estranya paràbola abans d’impactar en l’objectiu, un fet que recorda a Wanted; però, sobretot, si d’una pel·lícula és deutora Bruc, el desafiament, aquesta no és altra que Acorralat, la primera part de les pel·lícules protagonitzades per Sylvester Stallone en la pell de John Rambo, de qui copia amb premeditació els silencis, els gestos i la dura mirada del protagonista, l’esquema de fugida i el posterior refugi a la muntanya i, per descomptat, l’escena en què Bruc camufla la seva pell (en aquella es feia servir fang, en aquesta s’utilitzen cendres i carbó) per passar desapercebut. Malgrat tot, Benmayor utilitza aquestes mirades cap al cinema més comercial per construir una pel·lícula amb personalitat pròpia, i se’n surt de forma notable a l’hora d’adaptar una llegenda tant arrelada en l’imaginari català, un exemple de la lluita contra els veïns francesos que a més té com a marc per a l’acció uns paratges excepcionals, màgics, com són les muntanyes de Montserrat, que acaben esdevenint les autèntiques protagonistes del film.

Escena del film

Entre l’elenc d’actors que participen a Bruc, el desafiament, un nom destaca per sobre dels altres: Juan José Ballesta demostra la seva valentia pel fet d’afrontar el seu primer rodatge en català (no és una novetat en ell assumir aquests tipus de reptes, ja que va aprendre basc per a la pel·lícula El viaje de Carol), tot i que se’l nota una mica limitat per l’idioma; de totes maneres, això no resulta un problema, ja que el punt fort de la pel·lícula no són els excessos verbals dels seus personatges, sinó les persecucions, les escenes de lluita i acció, i és en aquest punt on Ballesta destaca, demostrant una bona forma física amb què suportar tot el metratge corrent amunt i avall per les muntanyes, en una angoixant cursa per salvar la pell. El bàndol francès l’encapçala l’actor Vincent Pérez amb una actuació versemblant, i com s’escau en tota pel·lícula d’herois, aquí també hi ha la noia enamorada del protagonista que caurà en mans dels enemics, i que el mateix protagonista haurà de salvar, un paper que recau en la jove Astrid Berges-Frisbey, fins ara un nom desconegut però que aviat ens serà familiar ja que formarà part de la nova entrega de Pirates del Carib. Però, si un actor sorprèn entre tots aquests pel seu paper de mercenari català al servei dels francesos, un paper totalment allunyat dels personatges que acostuma a incorporar, aquest és Santi Millan, físicament irreconeixible, amb un pegat que el presenta borni i amb una particular barba, i que aconsegueix una de les seves millors actuacions fora del seu hàbitat natural, la comèdia.

Així, doncs, Bruc, el desafiament és una notable pel·lícula d’acció, un entreteniment basat en una llegenda amb rerefons històric, i que respon afirmativament a aquells que es preguntaven si seria possible fer des d’aquí un tipus de pel·lícula com el que sovint ens arriba de fora.

Títol: Bruc, el desafiament
Director: Daniel Benmayor
Intèrprets: Juan José Ballesta, Vincent Pérez, Santi Millan, Astrid Berges-Frisbey, Nicolas Giraud
País: España
Durada: 97 minuts
Nacionalitat: Espanya (Catalunya)
Duració: 100 minuts
Data d’estrena: 22 de desembre de 2010.
Productora: Televisió de Catalunya, Ikiru Films i Mes Films.
Guionista: Jordi Gasull, Patxi Amezcua.
Fotografia. Juanmi Azpiroz.
Distribuidora: Universal Pictures International Spain.

Escrit per:  Robert Martínez Colomé