6 de juny de 1808. Aquesta és la data en què l’exèrcit francès, amb el general Duhesme al capdavant, va patir una de les derrotes més doloroses a Catalunya, en una batalla prop del Bruc, quan un repic de campanes cridant a sometent i un exèrcit regular van confondre als invasors, que van fugir espaordits creient que es tractava d’un exèrcit més poderós del que realment era. D’aquest fet va sorgir la llegenda que, en realitat, la confusió va ser creada per un vailet amb l’eco del seu timbal retronant per les agrestes muntanyes de Montserrat, conegut amb el temps com El timbaler del Bruc. I ara, aquesta llegenda s’ha convertit en una de les estrenes més esperades del cinema català: Bruc, el desafiament, un enorme desplegament de mitjans per aconseguir pur cinema d’acció amb les muntanyes de Montserrat de fons, i sota la direcció de Daniel Benmayor (Paintball).

La pel·lícula pren com a punt de partida els instants següents a la batalla al Bruc (de fet, només mostra imatges del jove provocant l’allau de roques amb el so del timbal en flahbacks que turmenten el protagonista), quan el general Duhesme comprova la magnitud de la derrota en les seves files. Després de rebre ordres directes de l’emperador Napoleó, el general iniciarà la caça i captura del jove timbaler, qui es veurà obligat a abandonar la família i buscar refugi a les muntanyes agrestes de Montserrat, on provarà de plantar cara als soldats que l’assetgen sense donar-li treva.

Persecucions, lluites, pirotècnia militar, un jove heroi en perill, un amor adolescent, uns malvats amb ànsies de revenja, entre d’altres aspectes, fan de Bruc, el desafiament una típica pel·lícula d’acció i aventures amb elements del cinema d’època clàssic, una trepidant persecució pels racons abruptes de Montserrat amb pretensions de blockbuster nostrat. En efecte, es tracta d’un magnífic entreteniment, però, en certa manera, és una pel·lícula ja vista, ja que diverses escenes són deutores d’altres films: la baralla entre mercenaris d’un mateix bàndol com una manera de passar el temps, amb la resta de companys encoratjant els lluitadors fent rotllana al seu voltant, sembla sortida d’El club de la lluita; l’estètica del vestuari que exhibeixen els francesos, amb llargs abrics de cuir, juntament amb l’aparició d’un personatge amb poders sensorials que li permeten sentir per on s’ha escapat l’enemic, podrien ser d’El pacte dels llops; fins i tot hi ha trets que descriuen una estranya paràbola abans d’impactar en l’objectiu, un fet que recorda a Wanted; però, sobretot, si d’una pel·lícula és deutora Bruc, el desafiament, aquesta no és altra que Acorralat, la primera part de les pel·lícules protagonitzades per Sylvester Stallone en la pell de John Rambo, de qui copia amb premeditació els silencis, els gestos i la dura mirada del protagonista, l’esquema de fugida i el posterior refugi a la muntanya i, per descomptat, l’escena en què Bruc camufla la seva pell (en aquella es feia servir fang, en aquesta s’utilitzen cendres i carbó) per passar desapercebut. Malgrat tot, Benmayor utilitza aquestes mirades cap al cinema més comercial per construir una pel·lícula amb personalitat pròpia, i se’n surt de forma notable a l’hora d’adaptar una llegenda tant arrelada en l’imaginari català, un exemple de la lluita contra els veïns francesos que a més té com a marc per a l’acció uns paratges excepcionals, màgics, com són les muntanyes de Montserrat, que acaben esdevenint les autèntiques protagonistes del film.

Entre l’elenc d’actors que participen a Bruc, el desafiament, un nom destaca per sobre dels altres: Juan José Ballesta demostra la seva valentia pel fet d’afrontar el seu primer rodatge en català (no és una novetat en ell assumir aquests tipus de reptes, ja que va aprendre basc per a la pel·lícula El viaje de Carol), tot i que se’l nota una mica limitat per l’idioma; de totes maneres, això no resulta un problema, ja que el punt fort de la pel·lícula no són els excessos verbals dels seus personatges, sinó les persecucions, les escenes de lluita i acció, i és en aquest punt on Ballesta destaca, demostrant una bona forma física amb què suportar tot el metratge corrent amunt i avall per les muntanyes, en una angoixant cursa per salvar la pell. El bàndol francès l’encapçala l’actor Vincent Pérez amb una actuació versemblant, i com s’escau en tota pel·lícula d’herois, aquí també hi ha la noia enamorada del protagonista que caurà en mans dels enemics, i que el mateix protagonista haurà de salvar, un paper que recau en la jove Astrid Berges-Frisbey, fins ara un nom desconegut però que aviat ens serà familiar ja que formarà part de la nova entrega de Pirates del Carib. Però, si un actor sorprèn entre tots aquests pel seu paper de mercenari català al servei dels francesos, un paper totalment allunyat dels personatges que acostuma a incorporar, aquest és Santi Millan, físicament irreconeixible, amb un pegat que el presenta borni i amb una particular barba, i que aconsegueix una de les seves millors actuacions fora del seu hàbitat natural, la comèdia.

Així, doncs, Bruc, el desafiament és una notable pel·lícula d’acció, un entreteniment basat en una llegenda amb rerefons històric, i que respon afirmativament a aquells que es preguntaven si seria possible fer des d’aquí un tipus de pel·lícula com el que sovint ens arriba de fora.

Títol: Bruc, el desafiament
Director: Daniel Benmayor
Intèrprets: Juan José Ballesta, Vincent Pérez, Santi Millan, Astrid Berges-Frisbey, Nicolas Giraud
País: España
Durada: 97 minuts
Nacionalitat: Espanya (Catalunya)
Duració: 100 minuts
Data d’estrena: 22 de desembre de 2010.
Productora: Televisió de Catalunya, Ikiru Films i Mes Films.
Guionista: Jordi Gasull, Patxi Amezcua.
Fotografia. Juanmi Azpiroz.
Distribuidora: Universal Pictures International Spain.

Escrit per:  Robert Martínez Colomé