Porque la ingenuidad colinda con la picardía. Porque la sencillez a veces se enturbia con la extravagancia. Y, además, porque hay espectáculo cuando antes se causa expectación. Y, en todo esto, Jorge Dutor y Guillem Mont de Palol tenían algo que decirnos.
La 4ª edición deNUEVAS ESCENAS, NUEVAS MIRADAS de La Pedrera incluyó en su estancia la sala de ensayo de ambos artistas, a la sazón escenario. Aunque diré con mayor precisión que el auditorio de la insigne mansión ideada por Gaudí cedió parte de su brillo a las buenas artes comunicativas de este dúo de intérpretes.
Con un ojo puesto intermitentemente en la complicidad del respetable, Jorge se atribuye el rol de payaso serio. Ello no es óbice para que Guillem se deslice convencido a lánguidos pasos. Y, juntos, tientan al espectador con un plan de trabajo tan ambiguo como de adscripción creciente: Sin balbucear, advierten que van a experimentar. Y, mostrando sus ejercicios, intentan viajar hacia la esencia del proceso creativo.
Pero, ¡atención! antes de que empecemos a carraspear ante el temor de un nuevo ejemplo de pretenciosidad narcisista, exhiben una refrescante actitud irónica: ¿Podemos contar algo prescindiendo de contarlo? Claro que sí si rechazamos la intención de sentar cátedra. Por ello, Dutor se detiene con firmeza mientras Mont de Palol se empeña en separarse cada vez más del suelo. A la vez que Jorge llega, Guillem va. Y las consignas que enarbolan los noveleros de principios del milenio adquieren en las chispeantes figuras de estos dos prosaicos bailarines un significado inusual al asociarse a la mínima expresión corporal, al humor jocoso y a una simpatía escénica que se nutre de las ganas de su platea.
John Cage es el “macguffin”, como diría otro provocador constante para desconcierto de James Stewart y donaire de Cary Grant. De lo que aquí se trata es de comprobar una vez más que con la observación (Jorge y Guillem recibiendo sin ambages a su público) se toman apuntes; del desafío al espacio inerte (el acoso y derribo de los cuerpos de los artistas a las paredes de la sala) surgen fronteras apasionantes; y de la mezcla de lo banal (la letanía de vocablos con rima consonante en “ete”) y lo fundamental (el bucle que les arrastra cuando no consiguen encontrar nada concreto con que “empezar” el espectáculo) surgen jugosas vivencias.
Seguramente la época helenística es un escenario ideal en el que ubicar la trama de una novela histórica, ya que es un periodo plagado de rivalidades políticas, contendientes de nivel y acontecimientos históricos destacables para alcanzar la tensión dramática adecuada para una novela de este tipo. De ahí que Christian Cameron haya escogido este época para situar su saga histórica Tirano.
Una serie de novelas esta que, además, se desarrolla desde un punto de vista secundario y actual. Secundario porque el protagonismo de la novela no se le cede a ninguna de las grandes figuras políticas del momento, esto es, el personaje principal no es ni Antígono el Tuerto, Demetrio Poliorcetes, Seleuco ni Ptolomeo, beneficiarios finales de las conquistas de Alejandro Magno, sino Sátiro del Bósforo, el soberano de un territorio de dominio griego en la periferia del mundo heleno. Y actual porque precisamente el Bósforo, territorio que comprendería una parte de la actual península de Crimea, se ha materializado en la conciencia popular mediática tras su reciente escisión de Ucrania y su problemática reincorporación a Rusia.
«Hacia 305 a.C., dos hombres se enfrentaron por la hegemonía del Mediterráneo: Tolomeo, señor de Egipto, y Antígono el Tuerto, señor de Asia. Y, entre ambos, la estratégica isla de Rodas que ninguno podía permitirse ceder al enemigo. Para Demetrio, el inteligente aunque jactancioso hijo de Antígono, Rodas era una presa que debía tomarse a toda costa. Rodeada por su poderosa flota, con su ejército acampado ante las murallas y las más ingeniosas máquinas de sitio jamás construidas apuntando hacia ella, la ciudad parecía condenada a sucumbir. Pero atrapado tras sus murallas había un hombre resuelto a salvarla de la destrucción. Un hombre con la valentía y la visión para volver las tornas contra Demetrio y su abrumador poderío militar. Un hombre que, apoyado por sus amigos más íntimos y la mujer a quien ama, sencillamente no puede permitirse fracasar. Un hombre llamado Sátiro«.
Esta última entrega se divide en dos grandes apartados: el primero se asemeja más a una historia de piratas (de la antigüedad) en la que Sátiro y su flota se enfrentarán a las amenazas que oculta el mar y al desafío de la armada antigónida y en la que los ataques navales y los riesgos marinos serán los protagonistas. En la segunda parte de la novela el escenario cambiará drásticamente y las fuerzas de Sátiro participarán en la defensa de la ciudad comercial de Rodas, frente al apabullante ejercito de Demetrio Poliorcetes y su batería de ingenios militares, en la cual seremos testigos no solo de lo trágico de la batalla (en la antigüedad), sino que nos angustiaremos y excitaremos al seguir el relato de las diferentes tácticas y estrategias utilizadas en la defensa de la ciudad, la cuál estará a cargo del propio Sátiro. A todo ello le podemos sumar un breve episodio que nos narrará, de forma sucinta, la campaña de Melita, soberana de los escitas, en la tierra de los parni en Hircania, una historia tan solo vinculada a la trama general por el hecho de que la protagonista es la hermana de Sátiro.
Como no podía ser de otra forma, esta quinta entrega de la saga Tirano sigue la estela de las cuatro anteriores, en la que los ingredientes principales de la trama los constituyen las disputas entre los Diádocos por los restos del imperio de Alejandro Magno y el destino político del reino del Bósforo, por lo que la narración de los enfrentamientos militares será la que predomine. Cameron dispone para urdir la trama de un gran número de personajes históricos, ya que el periodo los posee en abundancia, y de otro gran número de personajes ficticios, como corresponde a una saga que ya cuenta con cinco entregas.
Sin embargo la ficción se impone en el desarrollo de la novela ya que, y como reconoce el propio autor en el epílogo final del libro, el protagonista principal de la trama, Sátiro, no estuvo presente en el asedio de Rodas, hecho este que entibiará el ánimo de aquellos lectores que valoran, sobre todo, la veracidad de las historias que les son narradas.
Por lo que respecta al tipo de narración, está también se divide en dos partes: si a lo largo del relato de las operaciones navales de la flota de Sátiro su intensidad pocas veces llega a un grado adecuado, lo que le hace perder parte de su atractivo, en la segunda parte de la novela, la que nos relata el asedio de Rodas por parte de Demetrio Poliorcetes, el estilo de la narración se decanta por detallarnos día a día, casi hora a hora, los hechos acaecidos en la defensa de la ciudad, por lo que el trama gana en intensidad dramática y llega a subyugar al lector.
Por otra parte, y ya acabando con esta reseña, podríamos decir que la novela escrita por Cameron se puede leer como un relato casi independiente del marco histórico en el que se sitúa, ya que aunque las aventuras de Sátiro se ubican en una época muy precisa y los rivales a los que se enfrenta, esto es, Antígono el Tuerto y Demetrio Poliorcetes, son reales, la narración se vincula más al relato de aventuras marítimas y de guerra de asedio que a un marco histórico y político concreto, sirviendo este último tan solo para situar mínimamente al lector en forma de referencia distante en la época helenística.
Tirano Destructor de ciudades es la prosecución de una saga que se arriesga a la hora de escoger un personaje (Sátiro) y unos referentes (el Helenismo y el Reino del Bósforo) no tan conocidos por el lector habitual de novela histórica, si bien convence solo a medias a aquellos a los que nos gusta «meternos» de pleno en las circunstancias y los hechos históricos de un periodo apasionante de la historia. Tendremos que esperar, pues, la continuación de la saga, ya disponible en inglés con el título Tyrant: Force of Kings
A mitjans de 2013, Eugènia Broggi decidia tancar la seva etapa com a editora dins el Grup 62 amb la ferma convicció d’emprendre un nou projecte editorial, un nou segell que publicaria ficció basant-se en els seus gustos com a lectora. Broggi va necessitar només uns mesos per donar forma a la seva idea, i el mes de febrer de 2014 naixia L’Altra Editorial, una editorial que, amb només un any de vida, s’ha fet un lloc en el sector. Culturalia ha volgut parlar amb Eugènia Broggi per conèixer la seva valoració d’aquests primers mesos, però també per saber com ha afectat la crisi econòmica al món editorial, escoltar els seus consells sobre emprenedoria, els seus plans de futur i, sobretot, per xerrar de la seva gran passió: la literatura.
L’Altra Editorial neix a principis del 2014. ¿Com valoreu el vostre primer any d’activitat?
Realment estic molt contenta perquè amb només un any hem aconseguit que la visibilitat dels nostres llibres sigui enorme, tot un èxit d’acollida des del primer dia per part de llibreters, periodistes i lectors. D’altra banda, diuen que els primers dos anys són més fàcils perquè acabes d’arribar i estàs més de moda, i el difícil és aguantar a partir dels tres anys, però ara per ara estic súpercontenta, amb ganes de publicar més autors catalans (de moment n’he fet només tres) per anar equilibrant els autors de fora amb els d’aquí. A més, un dels èxits que més em satisfà és que hem venut els drets de publicació als Estats Units de la nostra primera novel·la (Els nois, de Toni Sala).
¿Quants llibres teniu en cartera i quants teniu planejats en un futur proper?
Malgrat que la meva idea és fer-ne uns deu o dotze a l’any, aquest primer només han estat vuit; la previsió d’enguany és editar-ne sis al primer semestre i quatre o cinc més de cara a la tardor. Tot just ara acabem de publicar Joc i distracció, de James Salter, en quinze dies tindrem a les llibreries el Premi Documenta (el recull de contes Puja a casa, de Jordi Nopca, que en castellà publicarà Libros del Asteroide) i a finals de mes arribarà un llibre que em fa molta il·lusió i que serà bo per a l’editorial: el primer dels sis volums que el noruec Karl Ove Knausgård ha escrit sobre la seva pròpia vida, un autor –conegut com el “Proust noruec”– amb una visió bastant fosca del món que ha sublimat el que s’anomena “la ficció del jo”. En aquest sentit, poc a poc ens anem expandint cap a fora, i això sempre és saludable.
L’editora Eugènia Broggi
Aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?
El nostre és un sector tan fràgil que ha estat en crisi permanentment; ara la crisi és col·lectiva i, òbviament, ens afecta més perquè tothom la pateix, i aquest fet ens ha anat restant lectors. Per tant, en aquest sentit no crec que sigui un bon moment, no, però, al mateix temps, penso que si per a tu és un bon moment, acaba sent l’ideal: per a mi, a nivell vital, era el moment perfecte, i això es nota en l’energia que puc dedicar al projecte, li dóna l’empenta necessària. Potser fa vuit anys hagués estat millor, però aleshores jo tot just començava i hauria estat impossible. En definitiva, per a mi trobo que sí, aquest és un bon moment.
Per què vau decidir batejar aquest projecte amb aquest nom?
La veritat és que sempre intentem reflexionar sobre els noms, però sovint tenen més a veure amb detalls irrellevants; en el meu cas tenia molt clar que volia un nom català que la gent pogués dir fàcilment, però que no fos una broma privada o massa sofisticada, i a la fira de Londres vaig tenir una trobada amb una editorial anomenada Other Press, em va fer gràcia i així es va quedar.
En l’actualitat es parla molt de la globalització. ¿Hi ha espai per a les editorials petites o noves dins d’aquest mercat global?
Sí, perquè el fenomen de la globalització està més vinculat amb els primers anys del 2000, i ara, justament per lluitar contra aquesta globalització, estem tornant a les botigues petites de discos, al consum de proximitat, el quilòmetre zero… Tot això també és extensible als llibres, és evident que gràcies a aquesta globalització tenim accés a la cultura de tot el món, però alhora crec que la gent comença a centrar-se més en les coses petites. Òbviament tens productes prefabricats a tot arreu, però ara la demanda de coses fetes d’una manera més acurada torna a ser important.
Com aconseguiu donar visibilitat als vostres llibres?
Els llibreters i els periodistes em coneixen de fa molts anys, ja teníem una relació de complicitat i estaven més disposats a donar-me una petita empenta. Les xarxes socials també ens han ajudat, a mi no m’agraden gens ni m’hi sentia còmoda, però crec que finalment hem trobat el nostre lloc en elles, fins i tot hi hem organitzat un concurs per celebrar el primer any que ha tingut una enorme participació. D’altra banda, crec que les nostres cobertes ens han ajudat a distingir-nos de la resta, són molt visibles i destaquen amb facilitat, i també ens ha jugat a favor el fet de publicar el Premi Ciutat de Barcelona atorgat a Toni Sala. A veure si aguantem!
A quin públic potencial us dirigiu?
Ho vaig estar pensant quan feia el pla d’empresa, però és difícil definir-ho perquè hi ha qui considera que els meus llibres són difícils, depriments o angoixants, i això fa que ja el públic es redueixi bastant. A mi em semblen llibres súperaccessibles. Tenia clar que no volia fer res sofisticat, ni elitista ni pretensiós: volia fer novel·les per a gaudir, intentar ser exigent i alhora fer bona literatura que arribés a molta gent (tots els editors del món et diran el mateix), però potser el meu és un gust molt concret amb certa tirada cap a coses una mica més fosques. Aquesta és la línia que tinc al cap, i m’agradaria tenir un públic molt ampli, estic segura que ho és, però pels inputs que rebo sembla que és més masculí que femení; pel que fa a la franja d’edat, no queda clar, és més variada i hi podem trobar des d’una persona de vint anys molt precoç o molt lletraferida a gent al voltant dels seixanta.
Com és la vostra relació amb internet, les xarxes socials i el web 2.0?
Al principi volia adaptar al mercat del llibre iniciatives pròpies de les discogràfiques, com ara intentar oferir, amb el llibre físic, una descàrrega del llibre digital, i d’aquesta manera promoure’l (així ho està fent l’editorial Malpaso) perquè estaria molt bé tenir e-books, però logísticament era massa complicat i no he tingut temps d’organitzar-ho. Pel que fa a les xarxes socials, com us deia abans, ens han funcionat molt bé, ens han permès tenir un diàleg més proper amb lectors i llibreters, de tant en tant apareixen debats al Facebook que d’una altra manera no tindríem. Per tant, de moment la valoració és bona, i la intenció és ser molt present a les xarxes i en un futur proper fer e-books.
Hi ha algun autor o llibre que us hagi fet especial il·lusió publicar?
Ara per ara, tots els llibres que he publicat m’han agradat de la mateixa manera, i seria molt difícil citar-ne només un; potser en aquest moment et diria Karl Ove Knausgård perquè és el que estic acabant de tancar, però seria fals perquè fa quinze dies t’hauria dit el llibre de Jordi Nopca. Sentimentalment potser destacaria els dos primers (L’última nit, de James Salter, i Els nois, de Toni Sala) perquè van ser els primers que van confiar en L’Altra Editorial quan només era una idea, però també m’encanta el Premi Documenta perquè ofereix una plataforma per a noves veus. Per tant, a tots els hi trobaríem una característica positiva o especial, per això me’ls estimo a tots igual, i recalco que és un fet important perquè com a editor potser no ho podré dir d’aquí uns anys, però ara sí que estic molt orgullosa dels deu llibres publicats, m’han apassionat, i això em fa sentir especialment contenta.
Com a emprenedora, ¿podries donar algun consell a aquells que vulguin posar en marxa una nova editorial?
Dos anys abans de començar ja tenia clar quina mena d’editorial volia fer. Fa molt temps que treballo en aquest món (des del 2004), per això recomanaria que sàpigues de què parles, que tinguis clar on et fiques, que coneguis bé l’ofici i que tinguis una xarxa de contactes. També hi fa molt la passió i l’entusiasme que hi poses, sona a llibre d’autoajuda, però és essencial. He tingut molt poc temps per equivocar-me, però, a banda de coses pràctiques tipus comprar una impressora –“No la compreu!”, diu entre rialles–, no em penedeixo de res; a més, dels errors també se n’aprèn, s’ha de tenir sempre una actitud positiva. En definitiva, passió i optimisme! La part més dura de l’emprenedoria és que estàs molt sola, el dia a dia és més complicat, has d’estar molt segur del que fas i necessites una empenta interior forta. A mi m’agradaria tenir un equip aquí, físicament, però de moment és impossible i està repartit: la Laia m’ajuda amb el tema de la difusió i xarxes socials, tinc uns consellers/amics del món editorial que m’ajuden a resoldre dubtes, el maquetador i finalment els dissenyadors de coberta.
____________________
Escrit per: Robert Martínez iJorge Pisa
De tanto en tanto se estrenan en Barcelona obras de teatro o espectáculos recreativos, que lo único que pretenden es divertir y hacer pasar un buen rato al público. Este es el caso de Pels pèls, comedia-thriller escrita por Paul Pörtner en 1963, dirigida por Abel Folk e interpretada por Jofre Borràs, Àlex Casanovas, Mercè Comes, Pep Planas, Beth Rodergas y Pep Sais, ¡un espectáculo interactivo donde el público tiene mucho que decir!
«Pels pèls es la historia de un asesinato cometido en una peluquería, que implica a todos los protagonistas: el peluquero, su ayudante y los cuatro clientes. Y para resolver el caso, el público juega un papel activo, ayudando a los Mossos d’Esquadra encargados de solucionar el crimen, a encontrar al culpable».
Pels pèls es una obra de éxito mundial. No solo es el espectáculo de teatro no musical con más continuidad en los escenarios internacionales después de La ratonera de Agatha Christie, sino que ha sido traducida a once idiomas recibiendo varios premios, y en Cataluña ha sido representada en dos ocasiones, la primera en el Teatre Victòria, en 1987 dirigida por Pere Planella, y la segunda en 2006 en el Teatre Borràs, dirigida en esa ocasión por el mismo Abel Folk.
Pels Pèls nos propone una comedia-thriller que se convierte en un divertimento interactivo. Como seguro que muchos de los que lean esta reseña ya saben, el público presencia un crimen sobre el escenario. Una vez cometido el asesinato los asistentes se verán obligados a ayudar a los mossos d’esquadra en la reconstrucción de los hechos y más tarde dispondrán de un turno de preguntas para intentar descubrir quién de los cuatro sospechosos, estos es Jofre Borràs, Mercè Comes, Beth Rodergas o Pep Sais es el asesino.
La comedia, así, rompe rápidamente las barreras que la separan del público generando una corriente de participación que convertirá a los espectadores en coparticipantes en el espectáculo. Por lo que los actores y sus interpretaciones han de contar con un alto grado de improvisación, dando pie al público a colaborar, si bien, dirigiendo la obra por las vías del relato establecido.
Nos encontramos, así pues, más ante un espectáculo que una obra de teatro, en el que las aptitudes y las actitudes de los actores y actrices son básicas. De esta forma el reparto realiza un trabajo coral, interpretando a los sospechosos y a los dos mossos que dirigirán la investigación. Encarnando a estos últimos encontramos a Pep Planas, muy acertado en su interpretación de un agente profundamente catalanista y a Àlex Casanovas, el oficial que dirige la investigación y la participación del público en la representación, al que se le nota que aún no ha cogido el tono requerido (al menos la noche del estreno). Por lo que respecta a los sospechosos, Jofre Borràs, Mercè Comes, Beth Rodergas y Pep Sais, todos se muestran muy metidos en sus papeles. Aún así destacan tanto Mercè Comes como Jofre Borràs, que proveen a sus interpretaciones de un gran sentido cómico.
El texto de Pels pèls ha sido actualizado para convertir su trama en algo más cercana a los espectadores del 2015, viéndose la mano del director en el trazado de los personajes y en lo correcto que avanza la trama, teniendo en cuenta que las preguntas y la colaboración de los espectadores pueden ser todo lo singular y sorprendentes que uno se pueda imaginar.
Así que ya lo sabe, si quiere no solo pasárselo bien con una comedia clásica, sino que desea participar en su desarrollo, no lo dude un segundo más. Prepárese a asistir a la representación de Pels Pèls, esté todo lo atento que pueda a lo que sucede sobre el escenario y tenga en cuenta que será el propio público el que realmente decidirá el final de la obra.
Autor: Paul Pörtner
Dirección: Abel Folk Versión: Marilyn Abrams y Bruce Jordan
Adaptación: Guillem – Jordi Graells
Reparto: Beth Rodergas, Pep Planas, Jofre Borràs, Pep Sais, Àlex Casanovas y Mercè Comes
Escenografía: Montse Amenós
Vestuario: Emma Escolano
Iluminación: Jaume Ventura
Espacio sonoro: Jordi Bonet
Caracterización: Toni Santos
Horarios: martes a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 17:30 y a las 21:00 horas y domingos a las 18:00 horas. Precio: 24 -28 € Idioma: catalán Duración: 1 hora y 50 minutos aproximadamente (incluido entreacto)
——
L’Apocalipsi no ens queda tan lluny. I no em refereixo a l’extinció de l’espècie humana, no. D’això no cal que ens preocupem: Hi arribarem sense gaire esforç. Aquí vull parlar-vos de l’ocàs de l’individu. De tu i de mi i dels que ens envolten. Perquè cada cop que tirem la tovallola, morim una mica. I, quan perdem de vista l’horitzó, que és allò que ens podria fer avançar, la nau on naveguem esdevé l’infern. De nosaltres depèn.
La Companyia La Calòrica s’ha estat embarcant a La Seca-Espai Brossa recreant funció a funció el viatge marítim d’uns elegits fills de les darreries de l’Edat Mitjana. La seva embarcació, sense que ells puguin saber-ho, els porta a la Llum d’una època Moderna. Però ells tenen els ulls embenats amb la seva incapacitat de conviure. I el timó no pot conduir-se sol. La manca d’esperança els aboca a un naufragi segur.
Mes en Joan Yago, autor semivisionari de l’aventura, ha decidit redimir-los. I els ancora als seus estigmes socials per a, després, concedir-los la llibertat: Un bisbe que canviarà els aires de grandesa social per la misèria de sentir-se rabiosament humà (imponent Aitor Galisteo-Rocher); la tavernera que substituirà sensualitat hedonista per l’actitud profètica finalment salvadora (expressiva Júlia Truyol); el poeta a punt de defallir de tant teoritzar sobre l’esperit de lluita (un pèl rígid Toni Guillemat) i un bufó incomprensiblement encarregat de ser el capità i amb crisi vocacional intermitent (àgil Xavi Francés). Fins aquí, la part terrenal, que modelada per les mans del director Israel Solà, creix amb la seva fructífera posada en escena: El ritme escènic alterna el dramatisme distingit amb el brogit popular dels moments festius; el suspens conjuntural amb la bellesa de la reflexió metafòrica. Tanmateix, aquesta nau que desafia la foscor d’una pesta més espiritual que física desplega les veles quan encara el seu cantó més tràgic: La convivència amb la Senyora que només té cites amb qui no les vol (majestuosa Esther López), dotada d’una ambigüitat molt intel·ligent: D’una banda, és aliada melindrosa (quan ajuda el suïcida Klaus a donar-se una segona oportunitat); de l’altra, perillosa rival (quan el termini que corre per a tots està a punt de finalitzar). I la forma en què Yago descriu aquesta lluita acarnissada és d’una elegància inusual. Perquè no cau en esquematismes empobridors. Perquè acosta la tendresa i el manifest. I perquè, a més, unta amb la poesia inherent a la dualitat dels seus personatges el màstil esplèndid d’aquest vaixell amb un lema fascinant: “La millor manera d’arribar a un lloc és no dur cap direcció.”
Per Juan Marea
LA NAU DELS BOJOS es va representar a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 22 de febrer.
Ningú va dir que el camí per a un dramaturg incipient seria fàcil, ni molt menys. Estel Solé podria escriure tot un tractat sobre les traves amb què el circuit de teatres convencional va rebre la seva primera proposta teatral; ella, però, lluny de caure en el desànim més absolut, va cercar una solució per a estrenar aquell text que havia modelat conjuntament amb els seus amics/actors, i va trobar en Bárbara Aurell la millor còmplice: ella li va oferir el menjador de casa seva com a escenari improvisat per a la primera representació d’Animals de companyia, un primer èxit al qual van seguir les actuacions en més de setanta pisos arreu de Catalunya i una gira per Centreamèrica, el rodatge perfecte abans del gran premi, l’estrena al Club Capitol, un merescudíssim reconeixement per a aquesta falsa comèdia sobre l’amistat i la solitud que el públic barceloní ha rebut amb entusiasme, exhaurint les entrades en diverses ocasions i convertint-la en una recomanació obligada.
La fórmula de Solé sembla senzilla: un grup d’amics organitzen un sopar amb què celebrar el retorn a casa de la Bet, una jove que ha passat els dos darrers mesos en un centre psiquiàtric. Les bones intencions amb què ultimen els preparatius de la vetllada quedaran sacsejades per la necessitat d’arribar a un acord per a mantenir la mentida –aparentment innocent– amb la qual un dels nois fa setmanes que oculta la realitat a la noia. Sostenir l’engany no serà una empresa fàcil, els quatre amics tindran problemes per a posar-se d’acord en la versió que explicaran, així que serà qüestió de temps que el sopar prengui una deriva terrible i difícil de solucionar, just a mesura que la nit avanci i l’alcohol, inevitablement, comenci a fer estralls en cadascun d’ells.
El plantejament inicial de l’obra pot recordar, en certa manera, el film Petites mentides sense importància, però el cert és que aviat Animals de companyia pren el seu propi camí: comença com una comèdia d’embolics, a estones un vodevil histèric més o menys clàssic, però és en la segona meitat de la funció, amb els primers retrets, quan l’obra es transforma en un notable drama carregat de veritat en què s’evidencia la dificultat per conservar l’amistat quan la sinceritat esdevé un instrument terriblement feridor i que destapa l’egoisme amb el qual sovint tractem els nostres amics, al mateix temps que comprovem que, en el fons, tan sols som animals desemparats que necessitem afecte urgentment. D’altra banda, la trama també posa de manifest que no és fàcil acceptar que mai serem aquell que un dia vam somiar i que els dubtes, inherents en molts de nosaltres, són mals companys de viatge: sovint donem massa voltes per arribar a un lloc i en el trajecte perdem un temps preciós que, per desgràcia, mai recuperarem.
A més, un dels grans encerts d’Animals de companyia el trobem en el seu procés de creació, en què van participar els actors conjuntament amb l’autora de la peça. Aquesta característica potencia la naturalitat amb què cada intèrpret defensa les seves rèpliques, amb un valuós repartiment on trobem Miriam Tortosa, Martina Tresserra i Jacob Torres, però és de justícia destacar la feina d’Eduard Buch i Mercè Martínez, dos grans actors que capten bona part de les mirades dels espectadors: ell en la seva faceta més còmica, amb un memorable monòleg, un discurs marcat per l’alcohol tan divertit com vigorós i en què intuirem com seria la seva vida si tingués tot el valor de què va mancat; per la seva part, ella protagonitza la vessant més dramàtica de l’obra, esplèndida en la seva fragilitat, quan és incapaç de reprimir el plor en adonar-se del poc interès que els seus suposats amics mostren vers ella i els seus sentiments.
Animals de companyia es representarà al Club Capitol fins al 15 de març de 2015.
Autora: Estel Solé
Direcció: Estel Solé
Intèrprets: Eduard Buch, Miriam Tortosa, Martina Tresserra, Jacob Torres, Mercè Martínez
Escenografia: Ramon B. Ivars
Ajudant d’escenografia: Macià Garcias
Il·luminació i so: Bernat Treserra
Vestuari: Maria Armengol
Il·lustració i tipografia: Paula Bonet
Fotografia: Lita Bosch
Assistent fotografia: Berta Vicente
Producció: Carles Roca, Olalla Calvo
Assistent de producció: Violeta Borrell
Construcció d’escenografia: Ricardo Alcaide
Regidoria: Clàudia Flores
Tècnic teatre: Alfons Mas
Disseny gràfic: Eduard Buch
Administració: Teresa Gómez
Premsa: Marta Solé
Distribució: Vania Produccions
Horaris: dimecres, dijous i divendres a les 20:00 hores; dissabte a les 17:30 hores i a les 20:00 hores; i diumenge a les 17:30 hores Preu: de 17 € a 21 € Idioma: català Durada: 1 hora i quinze minuts
A estas alturas quien más quien menos todos hemos hecho una mudanza en la que, justo cuando estábamos a punto de cerrar definitivamente la puerta, hemos exclamado con nostalgia: “¡Ay, si estas paredes hablasen…!”. Rubén Señor ha intentado dar voz a un piso a punto de ser derribado, y de su imaginación surge Segundo (Biografía de un piso), la historia de un humilde apartamento situado en el centro de Madrid entre 1947 y 2015, un divertido e irónico relato por el que desfilarán un buen número de personajes entrañables.
Dicen que cuando una persona está a punto de morir, ante él se reproduce su vida en imágenes. Tras casi siete décadas de existencia, el segundo derecha de la plaza de la Cebada número X se enfrenta al que será su fin, ya que pronto será derribado para, en la misma parcela, edificar viviendas sin gracia ni estilo, impersonales y carentes de alma. Poco antes de enfrentarse a su inevitable destino, Segundo recuerda a todas las personas que han pasado por él en todos estos años. Así, el protagonista habla de todo aquello que ha sucedido entre sus paredes, de familias tradicionales y no tan tradicionales, estudiantes, líos de faldas, okupas, ladrones de pacotilla, parejas…
El escritor Rubén Señor
En su segunda incursión como novelista (debutó con Entre garbanzos, publicada en Ediciones Rilke), Rubén Señor firma un libro costumbrista, coral, lleno de juegos de palabras y humor con el que pretende consolidar su mayor ilusión: dedicarse a contar historias e inspirar a otros para que cumplan sus sueños. Este realizador, fotógrafo, mochilero low cost y bloguero de viajes dejó su trabajo como creativo publicitario para emprender la vuelta al mundo durante un año, y fue en pleno viaje donde dio forma a esta novela localista que, además, servirá para financiar el proyecto algoquerecordar.com junto a Lucía Sánchez para seguir viajando de un lado a otro.
Título:Segundo (Biografía de un piso) Autor: Rubén Señor Editorial: Autoedición (Lucía Sánchez) Fecha de publicación: Febrero 2015 ISBN: 9788461720248 Precio: 15,60 €
Com més ens allunyem dels altres, més espai tenim per a nosaltres. Mes qui pot viure en terra on només hi ha plantada la nostra llavor? Els que aixequeu la mà, podeu quedar-vos: Aquest article també és per a vosaltres. Vol fer-vos canviar de parer. Els que, en canvi, no gosaríeu contestar, no cal que us demani que no us mogueu. A veure si uns i altres en traiem l’entrellat.
Amb ANIMALS DE COMPANYIA, l’Estel Solé dóna presència a una colla de cretins que, a més de joves, aviat deixaran de ser-ho. I, la cosa que resulta més alarmant de totes, la majoria d’ells té ben poques ganes de madurar. Res de nou amb la seva història. Tampoc no la trobarem sobre l’escenari. Perquè els personatges de Solé no tenen més entitat que la que els atorga el resultat de sumar comèdia, embolic i mala bava. Sense que res d’això els ajudi a respirar més que l’oxigen de l’estereotip i la banalitat argumental.
Els Amics de la Mercè no són els meus amics.
Aquí s’apleguen els falsos amics d’una noia extremadament sensible que li han preparat una festa de benvinguda. No cal dir que això provoca en tots ells la constatació que només unint esforços podrien ajudar a revifar l’heroïna de la funció. Però optaran per ser conseqüents amb el seu egoisme individual i, d’aquesta manera, la trama se centra en les inacabables discussions entre tots, els malentesos suposadament dolorosos i, sobretot, les frustracions intercanviables.
L’únic apunt interessant que planteja aquesta gossera humana és el joc inicial proposat: Cal que la colla mantingui un engany pietós que podria salvar la protagonista de la depressió en què va caure. Malauradament, Solé no sap desenvolupar aquesta idea i es perd ràpidament en el desplegament de situacions comunes que dispersen l’atenció del moll de l’os. L’autora tampoc no aprofita el diamant en brut que li ofereix un sisè convidat immobilitzat i poc higiènic. I els lladrucs de la companyia (alguns, eixordadors, de tan histèrics) distorsionen la dramatúrgia de dalt a baix. Sort que per allà s’hi passegen Eduard Buch, aconseguint fer creïble el seu amargat Marc a còpia d’omplir-lo de frescor interpretativa i saber estar. Sort també de la contenció de Mercè Martínez, amb una mirada neta i en algun moment fins i tot commovedora. I sort que la cosa es despatxa ràpid; sort de les rialles del públic, terapèutiques per als menys exigents; i sort que, en acabat, encara tenim esperances de poder treure’ns algun dia el morrió…
Si hay algo impuesto de forma ultrajante y abrumadora en la sociedad occidental en la que vivimos es la omnipresente idea del éxito, el que debe alcanzar cualquier persona en la vida arriesgándose, sino, a ser considero por los demás un desdichado o, algo incluso peor, un fracasado. El Lliure nos ofrece, con el estreno de Somni americà, una reflexión sobre el sueño americano, una ilusión originada en la década de los años 20 en los Estados Unidos y que ha cristalizado con el paso de los años en nuestro mundo occidental.
«Les Antonietes y La Kompanyia Lliure se han unido para emprender la travesía de los grandes autores dramáticos norteamericanos del siglo XX. En América todo el mundo puede triunfar, si no le despiertan del sueño. ¿Pero qué ocurre con todos los que rechazan este sueño de éxito individual y persiguen un sueño más pequeño y colectivo, a medida, un sueño en el que creer sin la necesidad de estar eternamente dormidos? ¿Existe un lugar para ellos en nuestro mundo?»
Somni americà representa un mix de la obra de varios autores americanos, entre ellos Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O’neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck y, sobre todo, Tennessee Williams, por lo que el resultado escenográfico no puede ser otro que diverso y multifocal. Tarrasón, el director, especializado últimamente en la creación de proyectos escénicos a partir de la versión de las obras de autores clásicos como Withman, Ibsen o Chejov, apuesta en un nuevo esfuerzo creativo que permite al público observar las similitudes entre la época en la que vivimos, marcada en los últimos años por la crisis, los recortes y el regreso del capitalismo «puro y duro» y la realidad socioeconómica de la primera mitad del siglo XX en Estados Unidos. Pero en su intento, válido en la coyuntura actual, Tarrasón y, bajo sus órdenes, los actores y actrices de La Kompanyia Lliure y Les Antonietes, no acaban de lograr, por desgracia, el éxito completo.
Somni americà es una obra coral basada, más que en una historia o una trama, en una situación como suspendida en el tiempo, en la que las convicciones y los personajes creados por los autores antes citados regresan al escenario reanimados por los tiempos en los que vivimos. De ahí que todo parezca inmóvil y que el espectador no tenga nunca la sensación de que la obra avance. No solo eso, sino que la creación ampliamente coral del espectáculo comporta que el público no llegue a conocer realmente los motivos y la auténtica naturaleza de los personajes, lo que provoca un efecto de superficialidad en el relato. Sabremos, pues, lo que une a todos los personajes, esto es, la idea de fracaso y de incapacidad ante un mundo exterior al que temen y que amenaza con acabar con ellos tal como son, aunque no podremos indagar mucho más al respecto.
A favor de la obra, sin embargo, vale la pena remarcar el esfuerzo interpretativo de los componentes de La Kompanyia Lliure i Les Antonietes, que proveen al proyecto de su elemento más destacado, y en el cual es difícil señalar a unos sobre otros. Por otra parte, aunque la escenografía encaja con la historia que se nos cuenta, su disposición extendida no permite al público observar grácilmente el natural desarrollo de la acción y los personajes. A la obra, además, le falta algo de ritmo, sobre todo al conectar un microrelato con el siguiente, lo que provoca que haya momentos en los que el espectador bien bien no sepa dónde mirar.
Aunque alguno de los ingredientes de la obra puede no estar todo lo bien que debiera, Somni americà provoca en el espectador una reflexión emotiva acerca del fracaso, tanto del propiamente americano que se nos muestra sobre el escenario, como del que podemos llegar a experimentar nosotros mismos. La obra nos habla, también, de los sueños, aquellos que poseemos y aquellos que tuvimos alguna vez, y que nos acaban convirtiendo en las personas que realmente somos. Unos sueños que deberíamos mantener siempre vivos fueran cuales fueran las circunstancias que nos rodean en el mundo exterior.
¿Dónde se refugian, pues, aquellas almas que, por una razón o por otra, quedan truncadas debido a las exigencias emocionales, económicas y sociales que nos impone la vida? Seguramente en espacios suspendidos como el creado por Tarrasón en el escenario del Lliure de Gracia.
Obra creada a partir de la obra de: Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O’Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck y Tennessee Williams
Autoría y dirección: Oriol Tarrasón, La Kompanyia Lliure y Les Antonietes
Reparto: Pep Ambròs, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera y David Verdaguer
Imagen y escenografía: Assad Kassab
Vestuario: Maria Armengol
Caracterización: Ignasi Ruiz y Montse Sanfeliu
Iluminación: Iñaki Garzón
Sonido: Roger Julià
Asesora de movimiento: Fátima Campos
Horarios: de miércoles a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 17:30 y a las 21:00 horas y domingos a las 18:00 horas. Precio: 23 € / Descuentos disponibles Idioma: catalán Duración: 1 hora y 35 minutos
——
Os presentamos hoy en Culturalia la entrevista que Raquel Aturia nos hizo en el programa de la Cadena Ser Què vols SER en relación a las rutas guiadas de HisCat, Associació Cultural Història de Catalunya, que programamos los sábados de cada mes por las calles de Barcelona.
http://cadenaser.com/emisora/2015/03/13/radio_barcelona/1426241360_886110.html
(Zeta Bolsillo, 2010) la primera entrega de la saga y que ha proseguido con 
(Zeta Bolsillo, 2010); 
(Ediciones B, 2011); 
(Ediciones B, 2012) y 
(Ediciones B, 2014).
Culturalia 