Com més ens allunyem dels altres, més espai tenim per a nosaltres. Mes qui pot viure en terra on només hi ha plantada la nostra llavor? Els que aixequeu la mà, podeu quedar-vos: Aquest article també és per a vosaltres. Vol fer-vos canviar de parer. Els que, en canvi, no gosaríeu contestar, no cal que us demani que no us mogueu. A veure si uns i altres en traiem l’entrellat.

Amb ANIMALS DE COMPANYIA, l’Estel Solé dóna presència a una colla de cretins que, a més de joves, aviat deixaran de ser-ho. I, la cosa que resulta més alarmant de totes, la majoria d’ells té ben poques ganes de madurar. Res de nou amb la seva història. Tampoc no la trobarem sobre l’escenari. Perquè els personatges de Solé no tenen més entitat que la que els atorga el resultat de sumar comèdia, embolic i mala bava. Sense que res d’això els ajudi a respirar més que l’oxigen de l’estereotip i la banalitat argumental.

Els Amics de la Mercè no són els meus amics.

Aquí s’apleguen els falsos amics d’una noia extremadament sensible que li han preparat una festa de benvinguda. No cal dir que això provoca en tots ells la constatació que només unint esforços podrien ajudar a revifar l’heroïna de la funció. Però optaran per ser conseqüents amb el seu egoisme individual i, d’aquesta manera, la trama se centra en les inacabables discussions entre tots, els malentesos suposadament dolorosos i, sobretot, les frustracions intercanviables.

L’únic apunt interessant que planteja aquesta gossera humana és el joc inicial proposat: Cal que la colla mantingui un engany pietós que podria salvar la protagonista de la depressió en què va caure. Malauradament, Solé no sap desenvolupar aquesta idea i es perd ràpidament en el desplegament de situacions comunes que dispersen l’atenció del moll de l’os. L’autora tampoc no aprofita el diamant en brut que li ofereix un sisè convidat immobilitzat i poc higiènic. I els lladrucs de la companyia (alguns, eixordadors, de tan histèrics) distorsionen la dramatúrgia de dalt a baix. Sort que per allà s’hi passegen Eduard Buch, aconseguint fer creïble el seu amargat Marc a còpia d’omplir-lo de frescor interpretativa i saber estar. Sort també de la contenció de Mercè Martínez, amb una mirada neta i en algun moment fins i tot commovedora. I sort que la cosa es despatxa ràpid; sort de les rialles del públic, terapèutiques per als menys exigents; i sort que, en acabat, encara tenim esperances de poder treure’ns algun dia el morrió…

Per Juan Marea

ANIMALS DE COMPANYIA es representa al Club Capitol de Barcelona fins al 15 de març.
https://www.grupbalana.com/teatro.asp?ID=574
http://www.elsanimalsdecompanyia.com/