Todas las entradas por robertculturalia

Entrevista: Sabina Canals, editora al capdavant d’Stoker Books

logo blog stoker_0

A principis de 2013 us presentàvem Tots els noms de Barcelona (llegiu la crítica aquí), un llibre que arribava al mercat gràcies a l’empenta d’una editora principiant, Sabina Canals, qui inaugurava l’editorial Stoker Books amb aquesta ficció sobre Barcelona. A “Culturoscopia” volem donar a conèixer gent apassionada per la cultura com ella i, per aquest motiu, Culturalia ha volgut parlar amb aquesta dona de caràcter inquiet sobre el seu projecte editorial, sobre el difícil món de l’emprenedoria, sobre la manera heroica amb què competeix amb els gegants editorials i sobre els seus projectes de futur. Stoker Books ha arribat per a quedar-se, i Sabina Canals està ben decidida a fer realitat el seu somni.

Per què vas batejar el teu projecte com Stoker Books? ¿Què hi ha darrera d’aquest nom?

És una història bonica i relacionada amb la literatura: un grup d’amics –entre ells Sebastià Alzamora– em van recomanar un llibre d’humor de P. G. Wodehouse, un autor amb un sentit de l’humor molt anglès, molt simpàtic, i dins d’aquest llibre hi havia el conte Gràcies, JeevesThank you, Jeeves en l’original–, on trobem una noia que es diu Pauline Stoker, molt atrevida, simpàtica, una mica la passió que a mi em domina, i em van posar aquest sobrenom, així que, quan rumiava com s’hauria d’anomenar aquest projecte editorial, vaig pensar que Stoker seria un bon nom.

Te’l confondran sovint amb Bram Stoker…

Però és una afortunada confusió perquè pot donar peu a que algú arribi a nosaltres de forma accidental, potser fent una recerca pel cognom d’aquest conegut escriptor, així que benvinguda sigui la confusió.

Tens un perfil emprenedor, para’ns d’ell una mica.

És accidental, m’agrada fer moltes coses i gaudeixo creant, tinc la necessitat de fer el que vull i la curiositat per aprendre a fer coses. Pel que fa als llibres, sempre m’ha agradat la cultura, tot i que jo no considero que faci cultura i sí entreteniment de masses; si vingués un editor de debò, més experimentat, diria que “això és pornografia”, i potser sí, perquè hi ha persones que en saben molt i l’editor ha de ser qui t’il·lumini el camí dels llibres que et poden agradar, però en el meu cas sóc una principiant que s’ha llençat a la piscina amb un llibre en català que considerava que podria ser un èxit tant aquí com arreu del món, i encara ho considero, així que aquesta és una mica la història. Vaig decidir muntar una editorial, buscava manuscrits i a la porta de casa meva, el 31 de desembre de 2011, va arribar el DavidDavid Izquierdo, l’autor de Tots els noms de Barcelona– buscant algú per entrevistar per Cap d’Any, vam començar a parlar, em va passar el manuscrit i em vaig enganxar tant a la seva lectura que vaig decidir publicar-lo.

escanear0002¿Va haver molts canvis del primer manuscrit al volum que va arribar a les llibreries?

No m’agrada canviar massa l’obra d’un escriptor, pot agradar més o menys, uns fragments seran més divertits que d’altres, però penso que l’autor ha considerat que aquella era la mida ideal per a la història, i com ningú té la veritat absoluta, doncs potser n’hi ha per a tots els gustos. I veig que més o menys agrada a tothom, la qüestió important és que mantingui l’atenció, que aprenguis alguna cosa de profit i que, en acabar, vegis la realitat una mica diferent, i el cert és que després de llegir-lo ja no veus la ciutat de Barcelona de la mateixa manera que abans.

Una editorial, un llibre (Tots els noms de Barcelona). Explica’ns-ho.

La voluntat de tota editorial és començar i seguir fent més llibres, però de moment tenim recursos molt limitats, així que vaig pensar en començar amb aquest llibre, treure-li el màxim rendiment possible i quan ja hagi fet caixa pel segon, doncs ja el trauré. Aquesta manera de fer possiblement és molt conservadora, però és el que haurien de fer totes les editorials, ara mateix no ho fan i per això tenim un excés de títols publicats; altres editorials treuen deu llibres i amb només un que funcioni ja cobreixen tots els costos, però és molt difícil encertar-la. En el meu cas considero que l’hem encertat, però hem d’esperar una mica més a treure els altres; d’altra banda, no he trobat cap manuscrit que m’hagi entusiasmat.

Quin és el model de negoci d’Stoker Books?

La idea és vendre el llibre aquí i després comercialitzar els drets als altres idiomes, ja sigui castellà, anglès, francès, xinès,… El nostre llibre és entreteniment, i crec que el públic l’ha de comprar en principi per la portada, la coberta és molt important per arribar als clients i llibreters que no coneixen l’editorial. A més, havíem de fer aquest producte amb contingut, amb tapa dura a un preu suficient per a mantenir-lo al mercat el màxim temps possible: ara les llibreries també són punts de distribució de les grans i petites editorials, n’hi ha que lloguen espais per mantenir els seus productes. ¿Com podia competir amb ells jo, que acabava d’arribar al mercat i no em coneixia ningú? Vam tenir en compte que el nostre primer client no era només l’usuari, sinó també el llibreter, i que havíem de donar-li guanys, el nostre llibre val 25,85 € i la fórmula ha funcionat perquè encara es troba als aparadors entre els llibres recomanats. A Catalonia vam tenir molt bona entrada, i ens va ajudar moltíssim perquè era un local on hi passava molta gent, un públic que no és especialista en res.

El llibre està publicat en català. ¿És una prioritat per a tu fer-ho sempre en aquest idioma?

A mi m’agrada el català i m’agrada que hi hagi novel·les “normals” dins el mercat català, em refereixo a històries d’entreteniment bàsic i per a tothom, i considerava que en català existia ben poca cosa, ens falta contingut en ficció. Per això ho vaig voler fer, per oferir altres productes interessants en aquest idioma.

Hi ha –o hi haurà– una versió electrònica de la novel·la?

Potser sí, però serà quan acabem l’estoc de llibres, que no ens queda gaire, i ara estic negociant amb un diari editat a Catalunya per distribuir conjuntament els exemplars que encara conservo.

Parla’ns de les perspectives de futur de la teva editorial. ¿Tens pensades noves publicacions?

Tinc un llibre que vaig escriure jo mateixa, però encara no he escrit el final. Parla de l’esperit emprenedor i de la idea de que cadascú de nosaltres ha de fer el que li vingui de gust a la vida, en certa manera és un llibre d’autoajuda; la veritat és que viatges pel món i trobes molta gent infeliç, i això no pot ser, hi ha qui pensa que la vida només és treballar i al final acabes morint-te treballant. Jo personalment he viscut aquesta situació, i al final decideixes fer un canvi de vida perquè hem de lluitar per aconseguir els nostres objectius encara que sigui difícil, per què no?

¿Com porta Stoker Books, una micro-editorial, la competència amb els grans grups editorials i quina és la seva relació amb els punts de venda?

És molt difícil perquè les grans editorials lloguen espais i les llibreries s’estan convertint poc a poc en un supermercat. Per la nostra part tenim més flexibilitat i podem intentar ser més hàbils en petites coses, intentem ser més creatius, fer més presentacions,… Però quan arriba Sant Jordi et sents impotent, és difícil trobar lloc per a l’autor perquè els grans tenen més facilitats. De totes maneres, quan entres en un mercat com aquest ja t’esperes això, tu ets un producte petit i és difícil donar-te a conèixer, però alhora també és bonic. En el nostre cas tenim la sort de que som nosaltres qui decidim, no tenim ningú per sobre que qüestioni les decisions, i com que no tenim pressupost per fer campanyes de màrqueting, fem accions barates i d’impacte directe sense caps que vulguin imposar el seu criteri.

Sabina Canals i David Izquierdo, a la presentació de "Tots els noms de Barcelona"
Sabina Canals i David Izquierdo, a la presentació de «Tots els noms de Barcelona»

Això és millor.

És millor relativament: si estàs per emprendre un negoci i fer les coses com tu creus, està bé; si ets un assalariat que està allà, doncs te n’aniràs a dormir pensant que no t’han deixat fer-ho a la teva manera però, tant se val, ja faràs una altra història. En canvi, quan tens la satisfacció de fer allò que tu has pensat i a sobre és teu t’hi impliques més. I el millor que tenim és que, al ser petitets, la relació amb l’autor, tot i que de vegades ha estat tensa, és molt estreta.

¿Com utilitza Stoker Books internet, les noves tecnologies i les xarxes socials?

El nostre web ens serveix com a imatge del llibre, per parlar de l’editorial, de l’autor, però no l’actualitzem gaire, estem més a Facebook perquè, ens agradi o no, acabarà sent la xarxa social per excel·lència i si no hi ets sembla que no existeixis; ara hi tenim uns 1.500 seguidors, una xifra que està molt bé, tots ells amb moltes ganes d’interactuar amb nosaltres, fent preguntes a l’autor, ens comenten on s’ha esgotat el llibre, on el poden trobar, és un contacte molt directe i això està bé. Pel que fa a la venda per internet, estem a Amazon online, i d’aquesta manera podem arribar a tothom, els llibres que hi venem van a pobles on potser no tenen una llibreria a prop, és una via amb què no hi comptàvem tant, però que va fent.

Com t’ho fas per a fer visible el teu producte en el mercat editorial?

Pensant en quins nous canals puc anar i a qui li pot interessar el meu producte. De vegades vaig a escoles per si volen un llibre per recomanar una lectura, centres cívics, fem les rutes,… Cada dia penso què puc fer i a on puc arribar perquè el llibre encara està viu, encara hi ha resposta per part del públic, el distribuïdor te’n demana exemplars,… Vam néixer en una època difícil per als llibres, però encara tenim camí per recórrer, i aguantar dos anys és per a nosaltres una victòria que no haguéssim imaginat mai.

Una vegada publicat Tots els noms de Barcelona es va crear una ruta guiada sobre els misteris i els llocs per on transita la novel·la. ¿Com va funcionar? Encara es fa?

La ruta va funcionar bé, vam fer l’aturada de l’hivern però ara hi tornarem, tot i que encara no sabem quin dia serà. La va seguir força gent, és un complement al llibre, però també es pot fer sense haver-lo llegit abans; sigui com sigui, és una manera diferent de conèixer la ciutat.

Més informació: http://www.missstokerbooks.com/

http://www.totselsnomsdebarcelona.com/

https://es-es.facebook.com/totselsnomsdebarcelona
——

Robert Martínez

Crítica teatral: Magnetismes, al Teatre Gaudí de Barcelona

magnetismes_02

“Abandonat per tothom, fins i tot per la sort”, confessa, desolat i al caire de l’abisme més absolut, un dels sis protagonistes de Magnetismes, el nou encert del Teatre Gaudí de Barcelona amb què pretén sacsejar els sentiments dels espectadors, una d’aquelles propostes que s’estrenen sense fer gaire soroll però que de ben segur es guanyaran el favor del públic gràcies a un text excel·lent i de molta actualitat –precarietat laboral, aturats ofegats per la hipoteca, el pànic a la solitud en fer-se gran, parelles atrapades en relacions que no els satisfan,…– basat en tres històries entrellaçades que, per un motiu o un altre i de forma inevitable, connectaran amb les nostres pròpies experiències.

Una de les obsessions de la companyia RAS Teatre –responsables d’aquesta producció– és la de tractar temes propers i contemporanis; el seu debut va ser amb The Lonesome West, de l’autor escocès Martin McDonagh, però per al seu segon espectacle s’estimaven més un text signat per un “autor de casa nostra”, i van demostrar tenir un olfacte privilegiat a l’hora d’escollir quan van optar per aquesta peça que Elisenda Guiu va escriure inspirant-se en esdeveniments que vivia de prop, relats protagonitzats per uns personatges desorientats, desesperats i sense gaire fortuna per afrontar els reptes amb què els posa a prova el destí. Així, Pepa Fluvià torna a dirigir amb subtilesa els actors de la companyia –Sergio Alfonso i Isidre Montserrat–, als quals s’hi han afegit Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ignasi Guasch i Ruth Llopis per a completar el repartiment d’aquesta obra coral, mentre que Josecho de Linares ha estat l’encarregat de realitzar els audiovisuals que serveixen com a presentació melancòlica dels personatges.

I qui són aquests éssers atrapats en una realitat infeliç? Guiu utilitza tres històries on confronta individus de caràcter totalment oposat que, per motius casuals o no, s’acaben trobant i aprenent de l’altre: la Sara encadena fracassos amorosos mentre observa, impotent, com passen els anys sense tenir l’estabilitat desitjada, però coincideix amb el Jofre, un jove marcat per un accident de trànsit que, malgrat tot, no perd l’humor ni les ganes de viure; el Marc viu atrapat en una relació que no el satisfà, però la trucada de la Martina, una llicenciada en comunicació audiovisual que treballa com a teleoperadora, impulsiva i de forta personalitat, el farà dubtar sobre quin camí prendre en el futur més immediat; i el Lluís, que va aparcar els seus somnis per treballar en un banc i que una nit es retroba amb el Joan, un vell amic sense feina des de fa dos anys i que, desesperat, està decidit a fer qualsevol cosa per aconseguir diners.

El muntatge reflecteix amb senzillesa i extraordinària habilitat les frustracions, les pors i els dubtes a què estem exposats cadascun de nosaltres, emprant el to adequat per a una trama com aquesta, seriós però sense caure en el drama més absolut, evitant enredar-se en un excés d’explicacions que penalitzarien el ritme de l’obra i afegint-hi el punt just d’humor que requereix cada moment. D’aquesta manera, Magnetismes esdevé un exemple magnífic de bon teatre actual culminat amb un brillant discurs final amb què l’autora dóna sentit al títol de l’obra.

Magnetismes es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona des del 24 d’abril fins al 8 de juny de 2013.

Autora: Elisenda Guiu
Direcció: Pepa Fluvià
Direcció audiovisuals: Josecho de Linares
Intèrprets: Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ignasi Guasch, Ruth Llopis, Sergio Alfonso, Isidre Montserrat
Ajudant de direcció: Xavier Lastra
Producció: RAS Teatre
Producció executiva: Sergio Alfonso, Isidre Montserrat
Disseny d’escenografia i il·luminació: Elisenda Rodríguez
Tècnic d’il·luminació: Albert Giner
Vestuari: Maria Tuset
Música original i piano: Sergio Alfonso
Fotografia: Ester Villaescusa
Disseny gràfic: Dosbcn

Horaris: dijous, divendres, dissabte i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 20 €
Idioma: català
Durada: Una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Novetat discogràfica: Viatge de l’home que esturnuda, de Bruno Oro

Viatge de l’home que esturnuda

Molts van considerar el seu debut discogràfic, Napoli (2008), com el caprici d’un actor televisiu amb ganes d’aprofitar el moment i la fama, però Bruno Oro ja tenia clar aleshores que combinar la seva faceta interpretativa amb la de músic no era una excentricitat oportunista, sinó que responia a una necessitat personal per satisfer el seu tarannà polifacètic. A aquell primer treball (cantat íntegrament en italià i que va esdevenir una agradable sorpresa) el va seguir Tempus Fugit (2011), i ara arriba Viatge de l’home que esturnuda, un disc que bascula encertadament entre el latin-jazz i el funk que serveix per confirmar el talent d’aquest músic plurilingüe (en els seus temes utilitza el català, el castellà, l’italià i l’anglès).

Considerat a si mateix com un veritable “cul inquiet”, Oro es va desplaçar fins a Cuba per aprendre a tocar el tumbao de la mà del pianista Alexis Bosch; Viatge de l’home que esturnuda és hereu directe d’aquells dies, quan es va familiaritzar amb els ritmes cubans que ara ha incorporat a les seves composicions i que fan, d’aquest disc, un producte alegre i vitalista. Aquesta aventura musical, però, no l’ha fet tot sol, l’han acompanyat els músics amb què col·labora en els directes des de fa dos anys –Manuel Krapovickas (al contrabaix i que exerceix també les funcions de productor), Didac Fernández (bateria), Marcel·lí Bayer (saxos)–, convertits ja en un grup consolidat que, lluny de ser tan sols uns espectadors de luxe, s’han mostrat molt participatius a l’hora de confeccionar l’àlbum.

Bruno Oro al piano, amb la resta dels músics que l'acompanyen al disc
Bruno Oro al piano, amb la resta dels músics que l’acompanyen al disc

Enregistrat als estudis Musiclan amb els quatre components de la banda tocant conjuntament, Viatge de l’home que esturnuda és, segons Bruno Oro, el seu treball més madur, un disc amb una voluntat optimista que es fa evident des del mateix single de presentació, Si la vida te da la espalda tócale el culo, un cant alegre que pretén foragitar la negativitat a ritme dels sons cubans. No hi falten píndoles de jazz frenètic i vibrant –Jazz, Harpo– i exemples d’acid-jazz combinat amb electrònica –Viva el amore, Music wil survive–. D’altra banda, Oro no defuig mostrar el seu costat més personal, amb lletres íntimes com la de Wise Man, dedicada a qui considera un home savi de vint-i-dos anys que va estar a punt de morir per una estranya infecció, el seu germà. I així fins a un total de catorze cançons amb les quals intentarà distanciar-se de la imatge còmica amb què, inevitablement, l’associa la gent i el considerin, per fi, un cantant seriós.

Títol: Viatge de l’home que esturnuda
Autor: Bruno Oro
Edició: Discmedi
Data de publicació: Març 2014
Preu: 11,00 €
Més informació: http://brunooro.com/

Novedad editorial: Pequeños desastres y otras alegrías, de Dolo Beltrán

desastres

El nombre de Dolo Beltrán suele ir asociado a los escenarios, ya sea actuando como vocalista del grupo Pastora o como actriz de teatro (la vimos por última vez a las órdenes de Carol López en Res no tornarà a ser com abans). Sin embargo, su faceta como dibujante era totalmente desconocida hasta ahora, cuando ha decidido dar un paso adelante y publicar Pequeños desastres y otras alegrías, una serie de viñetas que reflejan con mucho sentido del humor las dudas existenciales de las mujeres modernas y que sirve, además, para presentar la nueva colección de novela gráfica de la editorial Principal de los Libros, Principal Gráfica, un sello en el que pretenden publicar un máximo de ocho títulos anuales de autores nacionales e internacionales.

Con todo, dibujar no es una afición reciente para Beltrán: durante la grabación de la serie de TV3 Dinamita descubrió que las largas horas de espera se hacían menos pesadas manejando lápiz y papel, una actividad para la que demostró tener buena habilidad muy pronto; poco a poco, lo que empezó siendo un mero pasatiempo para vencer el aburrimiento se convirtió en una sólida afición, un método eficaz con el que poder canalizar sus fobias a partir de las historietas humorísticas que se le ocurrían a diario. De esta manera fue acumulando páginas y páginas que únicamente mostraba a sus amistades más cercanas, y fue gracias a sus buenas reacciones que decidió vencer la timidez y considerar seriamente la opción de compilarlas en un mismo volumen.

La cantante Dolo Beltrán, en una imagen promocional
La cantante Dolo Beltrán, en una imagen promocional

En la línea de los trabajos de Maitena o Moderna de Pueblo, Pequeños desastres y otras alegrías muestra las vicisitudes de la protagonista y sus amistades para sobrevivir a la vida moderna, viñetas coloristas y con situaciones cargadas de humor que fueron inspiradas por experiencias propias de la autora o de sus amigas. Así, Dolo Beltrán ofrece su visión sobre las mujeres de hoy en día, un libro que interesará por igual tanto al público femenino como al masculino ya que, por un lado, las mujeres se identificarán con los problemas que sacuden la existencia de la protagonista, mientras que los hombres podrán comprender un poco más el universo femenino y, por qué no, quizás encontrar respuesta a una duda habitual: ¿en qué piensan las mujeres?

Título: Pequeños desastres y otras alegrías
Autora: Dolo Beltrán
Editorial: Principal Gráfica
Páginas: 112 páginas
Fecha de publicación: Abril 2014
ISBN: 9788494223419
Precio: 16,90 €

Entrevista: Luci Gutiérrez, ilustradora que publica «English Is Not Easy».

English is not easy00

La editorial Blackie Books se ha propuesto echarnos una mano a quienes consideramos el inglés como nuestra eterna asignatura pendiente, y por este motivo publica English Is Not Easy, un libro ilustrado que nos ofrece algunos secretos de la lengua de Shakespeare a partir de los dibujos que su autora, Luci Gutiérrez, realizó para interiorizarlos. Culturalia ha hablado con ella sobre su relación con un idioma que, como reconoce, no es nada fácil, de su experiencia en Nueva York, de su día a día como ilustradora y, por supuesto, de las lecciones más complicadas a las que se enfrentó durante su aprendizaje.

English Is Not Easy es un compendio de las ilustraciones que realizaste en Estados Unidos en 2007. ¿Cuándo comprobaste que ese material podría ser la base para un libro como este? ¿Fue idea tuya o de la editorial?

Cuando regresé de Nueva York, por un lado tenía dibujos de calle y por otro lado apuntes de inglés; con este material, junto con la necesidad de digerir lo que había aprendido del idioma, el camino natural era convertirlo todo en una guía sobre el inglés. No fue algo buscado, sino que la idea la tenía delante de las narices y, además, me apetecía mucho hacerla. A partir de ahí estuve trabajando unos tres años en el libro compaginándolo con encargos de ilustración y, una vez lo di por terminado, busqué la manera de publicarlo.

Afirmas que no es un método de aprendizaje por sí mismo. ¿Qué encontrará el lector?

Decir que es un método de aprendizaje me parece atrevido porque no soy una experta en la materia, en realidad soy una usuaria del libro; yo simplemente he hecho la guía que necesitaba tener y que me va muy bien para consultar. El libro es un compendio de los temas básicos de la lengua sobre gramática y vocabulario, lo que se enseña desde el nivel elemental a intermedio, aderezado con ilustraciones y ejemplos, y el resultado es un híbrido de libro de texto y un libro de ficción ilustrado, porque el término novela gráfica tampoco encaja puesto que no es un cómic. De hecho, es difícil de explicar porque es una rareza.

¿A quién va dirigido?

Puede interesar por el tema o por los dibujos en sí, y creo que la combinación lo hace especialmente adecuado para quienes les cuesta aprender inglés o les da pereza estudiarlo. Aunque también puede funcionar como guía de consulta, para refrescar el idioma o para pasar el rato.

English Is Not Easy ya va por su tercera edición. ¿Esperabas este buen recibimiento? ¿Cuál crees que es el secreto de su éxito? ¿Quizás por el humor y el hecho de salir del habitual “The pen is on the table” para mostrar algunas situaciones más descaradas?

De hecho va por la cuarta. Pensaba que podía funcionar, pero no esperaba que tanto. Creo que la razón es el propio tema, el inglés, justo en este momento cuando tenemos la carencia tan presente; y el formato y el tono del libro, que es una opción para aprender seriamente pero de forma entretenida escapando del manual habitual. También creo que uno de los motivos del éxito es que lo haya publicado Blackie Books, por el trabajo que han hecho de promoción y porque ha llegado a más gente de la que suele interesarse por los libros ilustrados.

Las ilustraciones son las que solías dibujar en tu cuaderno de trabajo cuando paseabas por la ciudad. ¿Podemos deducir que los personajes del libro están basados en personas reales? ¿Y las situaciones?

La mayoría de personajes se basan en personas reales, aparecen amigos, gente que conocí y mucha gente con la que solo me crucé. Sobre las situaciones, las hay reales e imaginarias; aun así, la mayoría de las imaginarias parten de imágenes reales. Para mí el libro es también un diario de mi paso por Nueva York.

En el libro limitas a dos colores (negro y rojo) tus dibujos, pero en tu trabajo sueles introducir mucho más colorido. ¿Existen otras diferencias entre las ilustraciones del libro y las que sueles hacer para tu trabajo habitual?

Gráficamente creo que es muy distinto, los dibujos de English Is Not Easy tienen una referencia real y son más espontáneos; en cambio, los de mi trabajo habitual no tienen esa referencia y el dibujo es más controlado. En cuanto a contenido, los dibujos del libro están hechos al libre albedrío y en los trabajos de encargo tengo que ajustarme a unos parámetros que a veces me impiden salirme de la raya o quitan sentido que lo haga.

Divides el libro en 17 lecciones. ¿Cuál fue la parte más complicada de ese aprendizaje? ¿Recuerdas alguna lección convertida en una verdadera pesadilla?

Creo que los condicionales, como indica el dibujo de entrada al tema, que es una niña aterrorizada como de póster de película de terror de serie B. También los Phrasal Verbs, que diría que son la pesadilla de todos los que intentamos aprender inglés.

EnglishIsNotEasy_03Cuentas que llegaste a Nueva York sin dominar el idioma. ¿No sentías vértigo por dar un paso como este? ¿Recomiendas lanzarse a la piscina de esta forma?

No solo sentía vértigo sino que estaba aterrada, pero me parecía emocionante. Tuve muchas limitaciones por el idioma, pero tampoco quería que esto fuera un impedimento para no hacer un viaje. Para mí fue toda una experiencia, con momentos buenos y malos, como debe ser. Hacer un cambio de paisaje siempre es recomendable.

Después de tu experiencia en Nueva York y la publicación de este libro, ¿cómo es tu relación hoy en día con el inglés? ¿Has superado el miedo escénico a expresarte en ese idioma?

Ya no odio el inglés y hasta me divierte estudiarlo (soy tozuda y sigo en ello). Ahora lo utilizo continuamente por trabajo y, en mi caso, solo el hecho de poder comunicarme en inglés me parece milagroso. El miedo escénico lo tengo incluso al expresarme en mi propio idioma.

Tu estancia allí te sirvió para empezar a publicar en la prensa del país –ha publicado en New York Times, Washington Post, Wall Street Journal, The New Yorker–. ¿Esa era la intención principal del viaje?

La intención del viaje era pasar una mili y hacerme una mujer. Para justificar el esfuerzo económico que me suponía, lanzarme a aprender inglés de una vez por todas era un motivo de peso. Y ya puestos, pensé que debía aprovechar y buscar una agente de ilustradores que me representara allí para poder trabajar luego desde aquí. Y al final, resulta que exprimí bien el viaje.

¿Cómo lograste tu primer encargo?

El primer encargo lo tuve antes de tener agente y mientras estaba en Nueva York. Gracias a que me pasaron el contacto de un director de arte del New York Times me reuní con él. Pensé que la reunión había sido desastrosa, de nuevo por el inglés; de hecho, lo fue incluso antes de la reunión, porque yo esperaba al tipo en la recepción del edificio del New York Times mientras él me esperaba en su oficina porque no le había entendido bien. Pero resulta que les trae sin cuidado que no domines el idioma porque cuando regresé a casa y revisé el mail me encontré con un encargo del periódico.

Según tu experiencia, ¿crees que es más fácil trabajar en EE. UU. como ilustradora que hacerlo en nuestro país? ¿Qué diferencias hay entre hacerlo allí o aquí?

En EE. UU. hay más opciones porque el mercado es grande y hay muchas publicaciones en las que, además, utilizan mucho la ilustración; aquí las publicaciones son limitadas y el uso de ilustración en ellas también. Otra gran diferencia son las tarifas, aquí se van reduciendo año tras año, y entre que hay menos opciones y se paga cada vez peor se hace difícil vivir como ilustrador. Por otro lado, una de las cosas que agradezco del funcionamiento de los americanos es que son muy claros de entrada: junto con toda la información del encargo añaden el presupuesto, aquí parece que sea un tema tabú. Pero no todo el monte es orégano ya que, salvo excepciones, como en la mayoría de los casos las ilustraciones van dirigidas a un público amplio, suelen preferir ideas más sencillas, amables y muy pegadas a lo políticamente correcto.

Tras superar el aprendizaje del inglés, ¿has pensado en utilizar el mismo sistema para aprender otro idioma? ¿En qué estás trabajando ahora?

Ahora estoy con mi trabajo habitual de ilustración y los ratos libres los dedico a buscar lápiz en mano, hasta que se me aparezca una idea bien clara delante de las narices. Me encantaría aprender otros idiomas pero solo tengo una vida y solo me da para uno.

Título: English Is Not Easy
Autora: Luci Gutiérrez
Editorial: Blackie Books
Páginas: 342 páginas
Fecha de publicación: Septiembre 2013
ISBN: 9788494140945
Precio: 19,90 €

Novetat discogràfica: Tothom ho sap, de Gerard Quintana i Xarim Aresté

Tothom ho sap

“El Xarim sembla més gran musicalment del que indica la seva edat. Ha mamat molt el blues de Chicago i això el fa proper al so més stonià (…). És una bona persona que viu per la música”, deia Gerard Quintana sobre Xarim Aresté en una entrevista concedida a Culturalia, ara fa dos anys, sense imaginar que en ell havia trobat el soci ideal per a gestar el seu nou treball, Tothom ho sap, un disc amb què el músic gironí deixa enrere la seva etapa més intimista i poètica per a tornar al rock’n’roll i el blues dels seus orígens.

La complicitat entre Quintana i Aresté s’ha consolidat en el darrer any i mig, el temps que fa que els dos músics comparteixen pis; aquest fet els va permetre passar les vint-i-quatre hores del dia centrats en la confecció de l’àlbum, i tant era l’hora en què arribava la inspiració, a mig matí o de matinada: sempre hi havia un dels dos pensant en noves estrofes, noves melodies, nous ritmes. Així es va crear aquest Tothom ho sap, un títol –extret de la cançó La campana– que el gironí explica des de dos punts de vista diferenciats: per una banda, al·ludeix al fet que es tracta de rock’n’roll, tothom sap què és, en aquest sentit no inventen res de nou; d’altra banda, Quintana no ha volgut desentendre’s de la situació sociopolítica actual, i aquest “tothom ho sap” també es refereix al moment actual, el final d’una era, d’un sistema.

Els músics Gerard Quintana i Xarim Aresté, en una imatge promociona
Els músics Gerard Quintana i Xarim Aresté, en una imatge promociona

Del seu treball conjunt han sorgit unes seixanta cançons, de les quals han escollit només tretze per a incloure-les al disc, temes que pretenen ser una injecció d’energia en aquests temps difícils. Per aconseguir-ho, Quintana i Aresté han utilitzat un so rock arrelat als anys setanta –“El rock és un bon vehicle per a dir les coses amb més força”– combinat amb blues, a més d’incloure algun element folk. Així, a més de La campana, que serveix per a posar nom a l’àlbum, hi trobarem altres cançons que mereixen ser destacades, com ara 1000 preguntes, Els inventors (que va ser la primera cançó que van fer de forma conjunta), Ara o mai, Arribarem al cel (el darrer tema que van composar) o Figues de Moro (de versos eròtics).

Tant Gerard Quintana com Xarim Aresté es mostren tranquils i confiats a l’hora d’afrontar els primers concerts amb què presentaran Tothom ho sap, amb la promesa que ho donaran tot damunt l’escenari; en aquest sentit, el 21 de març actuaran a Barcelona dins de la programació del Festival de Guitarra, i una setmana després portaran el seu directe a l’Auditori de Girona dins el Festival Strenes.

Títol: Tothom ho sap
Autor: Gerard Quintana i Xarim Aresté
Edició: Promo Arts Music Records
Data de publicació: Març 2014
Preu: 15,00 €
Més informació: http://www.gerardquintana.cat/

Crítica teatral: La ratonera, en el Teatre Apolo

LaRatonera

Tras sesenta y dos años representándose en los escenarios londinenses de forma ininterrumpida, La ratonera se ha convertido en un caso excepcional: ninguna otra obra ha conseguido mantenerse en cartelera tanto tiempo y con tanto éxito de público, y ya es un aliciente más para visitar la capital inglesa. Con estos excelentes antecedentes era de esperar que llegara a nuestra ciudad una adaptación de este clásico policíaco ideado por Agatha Christie en 1952, y ha sido el Teatre Apolo quien ha apostado por la versión realizada por Víctor Conde, un montaje respetuoso con el original que ya se vio en Madrid y que, tras renovar su reparto, llega a Barcelona con la intención de convencer a los aficionados al género que la reina del misterio siempre es una apuesta segura.

La ratonera comparte el esquema argumental que utilizaba habitualmente la célebre escritora inglesa: un grupo de personas quedan atrapadas en un lugar (en este caso la mansión Monkswell, en otras ocasiones fueron el Orient Express, la Isla del Negro o un barco de crucero por el Nilo), la sospecha de que entre ellos se halla un asesino y la certeza de que alguien morirá; además, todos los personajes tienen motivos para ser el homicida, pero en sus confesiones ninguno será sincero y tratarán de inculpar al resto al mismo tiempo que proponen un estéril juego deductivo al espectador, quien siempre estará a merced de la genial voluntad de Christie.

De este modo, el matrimonio Ralston (Mariona Ribas y Aleix Rengel) inaugura una mansión de aire victoriano –espléndida escenografía de Ana Garay– transformada en hostal al que, poco a poco, irán llegando una serie de personajes pintorescos (atención a la irrupción de Paravicini, a quien da vida un magnífico Xavier Bertran) en busca de refugio al mal tiempo invernal. Muy pronto una llamada de la policía les alertará sobre un asesino que podría estar merodeando los alrededores, un serio aviso que provocará el nerviosismo en cada uno de los habitantes de la mansión, inquietud que dará lugar al terror cuando comprueben que la nieve les ha dejado irremediablemente incomunicados, como si aquellas paredes fueran una siniestra ratonera. Nadie confía en nadie, todos parecen ocultar algún secreto perverso, todos responden con evasivas a las preguntas del sargento Trotter (excelente Ferran Carvajal), cualquiera podría ser la próxima víctima o el criminal que la policía está buscando. Así, y con la melodía de la canción “Tres ratones ciegos” siempre presente, los personajes se prestarán a una minuciosa reconstrucción de los hechos.

Y el resultado es un montaje imprescindible para todo aquel que pasó horas y horas releyendo las novelas de Agatha Christie, mérito por supuesto de su director, Víctor Conde, que supera con buena nota el difícil reto de adaptar una de sus obras conservando la atmósfera de misterio que hábilmente transmitía en sus historias. A su buen hacer con los actores –meros ratoncillos acorralados que realizan paseos coreografiados por el salón como autómatas de mirada perdida y exentos de voluntad– hay que sumar su acierto al mantener el ritmo pausado planteado originalmente por Christie a pesar de que, hoy día, el público está acostumbrado a tramas más aceleradas. Además, Conde juega con la música para acentuar el dramatismo de la historia a su conveniencia, y utiliza de forma elegante la iluminación, un recurso siempre al servicio de la acción y con resultados verdaderamente hermosos, todos ellos elementos que nos harán disfrutar, una vez más, del siempre infalible ingenio de la dama del misterio.

«La ratonera» se representará en el Teatre Apolo del 5 de marzo al 30 de marzo de 2014.

«La ratonera» de Agatha Christie PRORROGA sus funciones en el Teatre Apolo hasta el 1 de junio de 2014.

Autora: Agatha Christie
Dirección: Víctor Conde
Intérpretes: Mariona Ribas, Ferran Carvajal, Aleix Rengel, Xavier Bertran, Anna Gras-Carreño, Santi Ibáñez, Joan Amargós, Isabel Rocatti
Escenografía y vestuario: Ana Garay
Iluminación: Carlos Alzueta
Música: Marc Álvarez
Peluquería y maquillaje: Toni Santos
Fotografía: Javier Naval

Horarios: miércoles, jueves y viernes a las 20:30 horas, sábado a las 18:30 y a las 21:30 horas, y domingo a las 18:00 horas
Precio: de 24 € a 28 €
Idioma: castellano
Duración: dos horas, con un descanso de 10 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Novetat discogràfica: Fruits del teu bosc, de Renaldo & Clara

fruitsdelteubosc

L’escena musical catalana segueix incorporant noms nous a les seves files, i un dels darrers grups en sumar-s’hi són els lleidatans Renaldo & Clara, que acaben de publicar Fruits del teu bosc, el seu primer disc, tot i que no podríem parlar d’uns debutants inexperts: el seu nom ja fa temps que sona gràcies als seus anteriors EPs i als concerts que han ofert en diversos festivals d’anomenada, com ara el BAM o el Faraday. Ara, però, confien que la seva proposta tingui una bona rebuda per part del públic al mateix temps que es preparen per a defensar el seu primer LP en directe, que presentaran el proper dimarts 11 de març a la Sala Beckett de Barcelona dins el cicle “Els dimarts em sentiràs”.

El segell evident de Renaldo & Clara –nom que van prendre de la pel·lícula dirigida i protagonitzada per Bob Dylan l’any 1978– és la veu dolça de Clara Vinyals, autora també de les lletres de les cançons del grup, que en els seus inicis actuava en format trio –amb Víctor Ayuso i Hugo Alarcón– i que les incorporacions de Jordi Reixach “Mante” i Eric Herrera han convertit en quintet. I és amb aquesta formació definitiva quan els ha arribat l’estabilitat i han consolidat el seu estil, un so melancòlic inspirat en el folk britànic dels anys 70 i el Donosti Sound, amb qui Vinyals admet compartir la manera d’entendre el pop.

Els components del grup Renaldo & Clara
Els components del grup Renaldo & Clara

El grup va viatjar fins a Sant Sebastià per a enregistrar Fruits del teu bosc, on van trobar un estudi que els permetés tocar els cinc junts i, així, oferir una sonoritat més propera al directe; allà, amb Víctor Ayuso exercint de productor, van donar forma a les cançons que inclou l’àlbum, nou temes de melodies senzilles amb què Renaldo & Clara aconsegueix crear una atmosfera carregada de melancolia, l’embolcall ideal per a vestir unes lletres que parlen d’aquelles contradiccions emocionals que formen part de cadascun de nosaltres. Els dies s’allarguen, Veueta, Migradors o Gira-sols, escollit com a primer senzill, confirmen que les expectatives creades per la crítica sobre ells no eren de cap manera exagerades, i de ben segur que ho demostraran en la gira de presentació del disc: el 16 de març al Cafè Metropol (Tarragona); el 29 de març al Cafè del Teatre (Lleida); i el 4 d’abril a La Impremta (Girona).

Títol: Fruits del teu bosc
Autor: Renaldo & Clara
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Març 2014
Preu: 15,00 €
Més informació: https://facebook.com/Renaldo-Clara

Nuevo proyecto cultural: Microcultura Barcelona

Microcultura

Siempre es una buena noticia que surjan nuevos proyectos culturales que sacudan la escena convencional, y esta semana la oferta cultural de Barcelona está de enhorabuena con la puesta de largo de Microcultura Barcelona, la primera sala de microteatro en la ciudad que, bajo el lema “La cultura más cerca que nunca”, pretende dejar a un lado la idea de que la cultura es un lujo y ofrecer pequeñas piezas de 15 minutos para 15 personas a un precio apto para todos los bolsillos, funciones que incluirán disciplinas tan dispares entre sí como son el teatro, la danza, los títeres, el arte de acción o el circo para adultos.

Tras perfilar la idea, los responsables de Microcultura BarcelonaPatricia Sagués, Xavi Larull, Ariadna Dot, Bruno Valls y Sergi Ferrer– buscaron un local idóneo para sus representaciones, y en el Zarko Restaurante (C/Comte Urgell, 280, Barcelona) encontraron el aliado perfecto: se trata de un restaurante de apenas dos años de vida que oferta una carta de tapas elaboradas con sencillez. Así, las diferentes salas del local se transformarán en el escenario de cada propuesta: la Sala 1 será el comedor, la Sala 2 se ubicará en el salón y la Sala 3 estará situada en la cocina; además, a partir del mes de abril se incorporará una cuarta sala –el baño– que servirá para programar un nuevo espectáculo.

En cuanto a los precios de las entradas, Microcultura Barcelona ofrecerá diversas fórmulas a los espectadores para que cada uno opte por la que más se adecúe a sus propósitos: la entrada simple (3,75 €), el Mini Abono Microcultura (6,50 €, permite asistir a una micro obra con una caña y degustar una tapa de Zarko Restaurante), el Abono Microcultura (13,00 €, permite asistir a las tres micro obras programadas con una caña y degustar una tapa de Zarko Restaurante), el Abono Microcutura Duo (24,00 €, permite asistir a 6 micro obras, 2 cañas, degustar una tapa de Zarko Restaurante) y el Abono Microcultura Premium (40,00 €, permite asistir a 12 micro obras, ya sea una misma sesión o en diferentes días, con una caña y degustar una tapa de Zarko Restaurante).

El próximo 6 de marzo, Microcultura Barcelona inicia su andadura programando tres proyectos bien distintos: el teatro de marionetas para adultos, la danza contemporánea y el teatro más usual, una programación que prometen renovar cada tres, cuatro o cinco semanas, según convenga.

El_Secreto_de_Hipnos_Micrculturabcn11El secreto de Hipnos, de la Compañía Amok

La Muerte no violenta (e incluso suave) era conocida como Tánatos en la mitología griega e Hipnos o el Sueño se asociaba a él como su hermano gemelo; parece ser que Sueño, con el fin de imitar a su hermano Muerte, anulaba por las noches a los seres humanos. Los mitos cuentan que los gemelos eran hijos de Nix (la Noche) y que ambos discutían cada noche sobre quién se llevaría a los mortales, es decir, si un día más les tocaba dormir o, con menor suerte, morir. De esta forma daban explicación los griegos a dos de los muchos fenómenos naturales de la vida: el sueño y la muerte.

Idea original, dramaturgia y dirección: Jonathan Amok
Creación de marionetas y escenografía: Jonathan Amok
Música: Osho, The Perfect Master, Vol.2 (Cía. Amok)

Horario: del 6 de marzo al 30 de marzo, jueves: 19:50 – 20:30 – 21:10 – 21:50 – 22:30 – 23:10; viernes y sábado: 19:20 – 19:50 – 20:20 – 20:50 – 21:20 – 21:50; domingo: 18:20 – 19:00 – 19:40 – 20:20 – 21:00 – 21:40
Duración: 11 minutos
Disciplina: teatro gestual y de marionetas

cheers_microculturabcn2Cheers, de Olga Lladó y Ariadna Peya

Creada y pensada para Microcultura Barcelona. En Cheers los personajes se encuentran en un bar y hacen un viaje entre copas donde todo se distorsiona.

Idea original, dramaturgia y dirección: Olga Lladó y Ariadna Peya
Música Original: Clara Peya
Bailarinas: Olga Lladó y Ariadna Peya

Horario: del 6 de marzo al 23 de marzo, jueves: 19:30 – 20:10 – 20:50 – 21:30 – 22:10 – 22:50; viernes y sábado: 19:00 – 19:35 – 20:05 – 20:35 – 21:05 – 21:35; domingo: 18:00 – 18:40 – 19:20 – 20:00 – 20:40 – 21:20
Duración: 12 minutos
Disciplina: danza contemporánea

Amargo-Souffle1Amargo Soufflé, de la Compañía La Ida

Carmen está cansada de las continuas evasivas de su padre, Manuel Barroso, un reconocido Chef. Se lo va hacer pagar y va a fingir un intento de suicidio. Pero Carmen ha olvidado que esa tarde tenía una entrevista con Ana, pastelera en paro en busca de reinserción laboral. Para Ana esta es una gran oportunidad. Es la primera entrevista que tiene desde que dio a luz sus gemelos y fuera abandonada por su marido. Conoce la reputación de Carmen y quiere ir a por todas. Pero una manifestación en el centro de la ciudad hace que casi no llegue a su entrevista.

Idea original, dramaturgia: Sonia Sobrino
Dirección: Cristina Gámiz Caurín
Intérpretes: Carmen Flores y Sonia Sobrino

Horario: del 6 de marzo al 30 de marzo, jueves: 19:50 – 20:30 – 21:10 – 21:50 – 22:30 – 23:10; viernes y sábado: 19:20 – 19:50 – 20:20 – 20:50 – 21:20 – 21:50; domingo: 18:20 – 19:00 – 19:40 – 20:20 – 21:00 – 21:40
Duración: 15 minutos
Disciplina: teatro

Más información: http://www.microcultura.es

Entrevista: Llibreria Etcètera, al barri del Poblenou de Barcelona.

Etcetera_00Des de Culturalia volem donar visibilitat als establiments i als professionals que es dediquen a la cultura, i per això inaugurem una nova secció: “Culturoscopia”, on intentarem mostrar com s’ho fan alguns per sobreviure dins del complex i moltes vegades difícil món de la cultura. En aquesta secció volem fer difusió de les llibreries, les editorials, els teatres, el món del cinema i l’audiovisual, la música, el turisme cultural, els museus…

I per inaugurar la secció hem entrevistat els responsables de la llibreria Etcètera, que des de fa més de trenta anys ofereix la seva saviesa literària a tot aquell qui es vulgui deixar caure pel barri del Poblenou de Barcelona. Amb ells hem parlat de la seva història, del comerç de barri, de l’IVA cultural i, sobretot, parlem de literatura, la seva gran passió.

Etcètera va néixer fa més de trenta anys. Explica’ns quina és la història de la llibreria. ¿Quin balanç feu d’aquestes tres dècades?

Nosaltres vam adquirir el negoci a finals del 1983. La llibreria ja existia d’abans. Al principi vam continuar amb la idea d’una papereria diferent amb la venda de joguines didàctiques i llibres. Amb el temps va anar guanyant espai el llibre i al cap d’uns quinze anys vam decidir convertir-nos en una llibreria i vam deixar l’altre material. El balanç que fem es positiu perquè treballem en el que ens agrada, que és el llibre.

Us definiu com una llibreria “especialitzada: la nostra especialització és la cultura. És el llibre, el paper, les persones”. En un temps en què la cultura no passa pel seu millor moment, sobreviure és una veritable heroïcitat?

Actualment ja és una heroïcitat conservar la feina. Bé, nosaltres diem que la nostra especialització és la cultura en general i el tracte amb la gent en relació a la idea de llibreria superespecialitzada, una tendència cada cop amb més força a Europa i també a Barcelona. Així doncs, nosaltres ens especialitzem en la cultura en general, per tant igual podem parlar d’un llibre de cuina, com d’un llibre infantil, com d’una novel·la negra, un llibre de filosofia… Intentem abastar-ho tot, perquè estem en un barri on més que una missió tenim una funció i intentem tenir-ho tot.

Com us ha afectat la pujada del 21 % de l’IVA cultural?

No, això és un error! Els mitjans i la gent no fa més que repetir-ho i als llibres no se li ha pujat l’IVA. Encara estan al 4%, en el super reduït. Nosaltres, fins i tot, vam penjar a l’entrada de la llibreria un cartell en què informàvem que l’IVA del llibre no s’havia pujat. Però la gent s’ho pensa, i d’aquesta forma també ens afecta la pujada de l’IVA cultural encara que sigui d’una forma indirecta

La vostra ubicació –els trobareu al carrer LLull, número 203, al barri del Poble Nou– està allunyada del centre de la ciutat. ¿Penses que això us fa tenir un tipus de client diferent o característic? ¿Quins són els vostres públics?

Sí, crec que tenim un públic propi. Creiem que a l’estar en un barri fidelitzem més al client. Si algú que viu a prop vol un llibre i no el tenim, l’encarrega i nosaltres li portem. Per tant, la relació amb el client és molt diferent. Si tu vas a una llibreria del centre i no tenen el llibre que busques no el demanes. El buscaràs en un altre lloc. Si ets del barri potser vindràs a la nostra llibreria. Així, doncs, tenim un ventall de públic immens, des de molt públic infantil, força públic adolescent, molt públic gran, tenim molt públic femení… En definitiva, tenim un gran ventall de clients.

Quin creus que ha de ser el paper del llibreter al segle XXI? ¿Ha canviat en referència al passat?

Jo penso que, d’entrada, no t’has de posar en contra de res. Per exemple, nosaltres portem un any negociant per poder vendre llibre electrònic. Hem arribat a un acord i segurament al març o a l’abril d’aquest any començarem a vendre llibre electrònic, tant e-readers com e-books. Estarem amb altres llibreries en una plataforma que es diu liberdrac, que s’ha creat des del gremi i on podràs triar a quina llibreria vols comprar el llibre.

A més, també hem d’aprofitar les coses positives de la tecnologia i jo crec que el món del llibre no l’està acabant d’aprofitar. Nosaltres, per exemple, fa temps vam decidir que com no érem una gran llibreria no ho podíem tenir tot. Així, doncs, vam optar per donar servei. Ens vam posar en contacte amb un distribuïdor i un parell de subdistribuïdors que et donen serveis de 24-48 hores. I en això ens hem abocat.

Quins són els tipus de llibres que més es venen a Etcètera?

Nosaltres treballem molt amb la novel·la negra perquè ens agrada, dediquem una especial atenció a la història i també tractem molt les monografies locals. Tenim al barri un arxiu històric molt actiu que a més a més coedita amb l’Ajuntament i un barri que té molta vida cultural i molta inquietud i tenim molts autors que s’autoediten. A més hem comprovat que tot el que és història de Barcelona també interessa. En general som una llibreria de novel·la, tenim molt poca cosa d’assaig i prestem especial atenció a la literatura infantil perquè es ven molt.

Etcetera_01Quina és la temàtica que més t’agrada a tu com a lector?

Jo (Xon) sóc molt lectora de novel·la negra; l’Àlex és molt lector de novel·la històrica i d’història (assaig); al Pedro també li agrada molt la novel·la negra i la fantasia. Així cobrim gèneres diferents.

Els darrers anys la literatura romàntica-eròtica ha tingut un gran actiu de vendes gràcies a Cinquanta ombres d’en Grey, mentre que al seu moment la literatura policíaca es va tornar a posar de moda gràcies a Stieg Larsson. Quina opinió us mereixen els anomenats “fenòmens literaris”? ¿Creieu que és una manera de captar nous lectors o només serveix per a vendre puntualment un tipus de llibres concrets?

No, els fenòmens literaris serveixen per a captar lectors. La novel·la eròtica, de la qual Cinquanta ombres d’en Grey va ser el detonant, ha servit perquè molta gent llegeixi. Aquest llibre l’ha llegit gent que no llegia i que quan ha acabat els tres volums et pregunta què més hi ha i descobreixen altres autors i a potser tens sort i un tant per cent d’aquests lectors els desvies cap a una altra banda i descobreixen altres coses. Aquesta és la part bona. Apart, com a venedora vull que hi hagin fenòmens literaris ja sigui que me’l crea l’editor, els mitjans de comunicació, o el que sigui… perquè ho necessito, perquè m’agrada recomanar llibres però també m’agrada vendre’ls.

Veiem que teniu uns llibres destacats en relació a la resta. ¿Com decidiu a quin llibre doneu més visibilitat? ¿És una aposta personal vostra o ve marcada per altres factors externs?

El 90% de les vegades és una aposta nostra perquè ens ha agradat un llibre o perquè és un fenomen literari. Les Ombres de Grey van anar a l’aparador, m’entens… Però normalment és una aposta nostra. S’han de trobar els dos elements, l’oportunitat i el desig de tenir-ho. Bé, arribarà Sant Jordi, i es clar, a l’aparador hi haurà només novetats. A nosaltres ens agrada Sant Jordi, el Nadal i tot el que sigui vendre. Però també ens agrada els períodes de entremig, perquè llavors és quan posem un llibre de fa un any a l’aparador perquè ha passat desapercebut i a mi m’han agradat i mira, li puc dedicar a aquest llibre un espai que en altres moments no puc.

Ja fa uns anys que el llibre en format paper ha de competir amb el llibre digital i les noves tecnologies. ¿Com és la vostra relació amb el llibre electrònic? Creieu que el llibre en paper està en perill?

Jo crec que els dos formats podran conviure perfectament. Nosaltres vendrem llibre electrònic malgrat que la demanda és molt petita, la majoria de la gent utilitza la tablet per mirar les notícies destacades, els titulars, però pocs lectors em comenten que hi llegeixen un llibre. A més, segons les dades que he pogut consultar, el consum de llibre electrònic és un percentatge molt baix, així que anirem convivint i nosaltres estarem expectants, però estic segura que el llibre en paper no desapareixerà. O potser sigui una qüestió generacional, i els que han nascut en l’era digital s’acostumaran a llegir en aquest format més fàcilment, però serà una evolució lenta ja que llegir requereix un esforç, i és el mateix esforç mirant una pantalla que fent-ho en paper.

Etcètera aposta per les noves tecnologies? ¿Les utilitzeu en el vostre model de vendes?

Sí, sí, molt. Encara no venem llibres a través del nostre web, però estem estudiant vendre el llibre en paper a la plataforma en què ja venem llibres digitals. I si no ens hi hem posat abans és perquè requereix un gran esforç, i nosaltres només som tres, no donem a l’abast i no ens atrevim a fer-ho. D’altra banda, preferim els avantatges del comerç de proximitat, que vinguin els clients a demanar-nos llibres que en altres llibreries els han dit que trigaran una o dues setmanes, i nosaltres els entreguem en quaranta-vuit hores.

A més de vendre llibres, oferiu als vostres clients diferents activitats culturals. De quin tipus? Com decidiu què programeu en cada moment? Quines activitats teniu previstes per a les properes setmanes?

Improvisem molt, la veritat. Vam començar organitzant durant un parell d’anys i amb força èxit els “Sopars d’autor”: convidàvem un escriptor a un restaurant del barri, i durant el sopar els lectors podien preguntar tot el que volguessin. Però ens vam cansar perquè se’ns allargava massa la jornada, i nosaltres fem les coses només per motivació. A més, no ens agradava que vingués gent sense haver-se llegit el llibre. Ara fem presentacions d’autors o llibres sobre el barri, i ho fem a la Biblioteca, a l’Arxiu Històric o al Centre Moral. També som una mica mercenaris: si una editorial ens proposa anar a vendre uns llibres a algun lloc concret, doncs allà hi anem. El proper dia 3 de març presentarem El tant per cent, de Rafael Vallbona, novel·la negra ambientada al barri –i ens cita a nosaltres a la pàgina 161–; el 10 de març estarem a la presentació de l’Autobiografia de Barcelona, escrita per un autor del barri, Daniel Venteo; el 21 de març presentarem el llibre dels Encants. I també col·laborarem en una conferència de Jordi Pujol al Centre Moral.

Etcetera_02Al web veiem que oferiu viatges literaris.

Més aviat nosaltres col·laborem amb Global Book, una empresa que treballa tot el sector del llibre per aconseguir dades, fer estadístiques, ajudar amb informacions a les llibreries i els editors, etc., i han creat aquest projecte: oferir un viatge literari al lector, i la nostra funció és fer d’intermediari perquè qui vulgui fer un viatge d’aquest tipus el pugui fer; per exemple, si vols anar a Anglaterra i vols fer la ruta Jane Austen, realitzen un itinerari per la zona on va néixer, els llocs on va ambientar les seves novel·les,… També tenim clients que ho fan pel seu compte, hi ha qui admira a Henning Mankell i se’n va a Suècia perquè s’ha creat la ruta Mankell. A la nostra ciutat existeix la ruta Carlos Ruiz Zafón, i segurament també la del Manolo Vázquez Montalbán.

Recomana’ns algun llibre que hagis llegit darrerament i t’hagi interessat especialment.

Xon: ara he descobert Jo Nesbø, vaig llegir la preedició d’El ninot de neu i em va agradar tant que vaig devorar la resta de les seves novel·les. També tinc predilecció per la literatura anglesa i la novel·la victoriana, em va agradar molt que es reedités l’obra de G. K. Chesterton, i ara estic llegint un llibre d’aire victorià però d’època actual: El libro de la señorita Buncle, de D.E. Stevenson, la història d’un poblet anglès que m’està agradant molt. Ah, i vull destacar La lladre de llibres, que és un llibre genial i gràcies a la pel·lícula ara se’n torna a parlar.

Àlex: La rubia de ojos negros, de Benjamin Black, que es publicarà el 26 de febrer. Black (alter ego de John Banville) pren Philip Marlowe, el personatge de Raymond Chandler que protagonitzà Adiós, muñeca i El llarg adéu, juga amb el personatge i li fa viure una nova història, a més de recrear encertadament l’estil i la forma de les novel·les dels anys 40 i 50. Val molt la pena, de veritat.

Pedro: m’agrada molt la fantasia, i he descobert Patrick Rothfuss, un autor nord-americà que sembla que hagi agafat el relleu a George R. R. Martin. Els lectors de Rothfuss ja estan impacients perquè surti el tercer volum que tancarà la trilogia, però abans publicarà un nou llibre al marge de la sèrie. A més, el vam conèixer en l’acte de presentació de la novel·la a Random House Mondadori (l’editorial que el publica aquí), i va demostrar ser súperdivertit tot i estar tres hores signant llibres, va estar molt proper amb els seus lectors, més que no pas altres autors ja consagrats; va signar fins que no va quedar ningú a qui signar. D’altra banda, com autor de novel·la policíaca m’agrada Petros Márkaris, un autor grec que mostra la Grècia del moment a les seves novel·les, i ara està fent una trilogia sobre la crisi en què descriu les penúries que està passant la població del seu país.

Xon: nosaltres som molt seguidors de la novel·la negra i creiem que es pot aprendre molt llegint aquest gènere, pots apreciar la realitat grega o, pel que fa als autors nòrdics com Mankell, podem desmitificar la societat nòrdica, que no és tan idíl·lica com ens imaginàvem.

Una darrera curiositat: veig que teniu un munt de fotografies d’autors signades, hi ha alguna que us hagi fet especial il·lusió?

Xon: n’estem orgullosos de totes. Tot va començar quan vam veure l’aparador d’una joieria a Suïssa en què hi havia tot un seguit de fotografies de gent famosa (Sofia Loren, Paul Newman…) que hi havia anat a comprar, i vam pensar que nosaltres teníem molt accés als escriptors i podíem apropar l’autor al lector penjant aquestes fotografies. Per a mi una de les més entranyables és la del Miquel Martí i Pol, a qui li va costar molt fer la signartura.

Àlex: el problema és que se’ns han esborrat alguns autògrafs, com ara el d’Eduardo Mendicutti, o el de Roberto Saviano, que va signar el llibre amb bolígraf vermell i se’ns ha esborrat. Aquestes que hem perdut ens dolen moltíssim.

Xon: i encara tenim fotografies per emmarcar, en total en tenim més de 70. En línies generals estem contents de totes les signatures, potser triaria la de Josep Maria Huertas per la proximitat. Però aquells que s’hi esforcen més ens fan molta il·lusió, com Jesús Montcada, un autor entranyable mort el 2005 i que ens va dedicar uns dibuixets. També la de Paul Auster, que ens la va aconseguir un amic que se’l va trobar per la Rambla. D’altra banda, ens va saber greu no aconseguir la signatura de José Saramago perquè la editorial no el va deixar signar, o la d’Andrea Camilleri, per evitar-li esforços per l’edat.

Llibreria etcetera_5

Llibreria Etcètera
C/LLull, número 203 08005 Barcelona
Horari: 10:00–14:00, 17:00–20:00
Telèfon: 933 09 34 36