Molts van considerar el seu debut discogràfic, Napoli (2008), com el caprici d’un actor televisiu amb ganes d’aprofitar el moment i la fama, però Bruno Oro ja tenia clar aleshores que combinar la seva faceta interpretativa amb la de músic no era una excentricitat oportunista, sinó que responia a una necessitat personal per satisfer el seu tarannà polifacètic. A aquell primer treball (cantat íntegrament en italià i que va esdevenir una agradable sorpresa) el va seguir Tempus Fugit (2011), i ara arriba Viatge de l’home que esturnuda, un disc que bascula encertadament entre el latin-jazz i el funk que serveix per confirmar el talent d’aquest músic plurilingüe (en els seus temes utilitza el català, el castellà, l’italià i l’anglès).

Considerat a si mateix com un veritable “cul inquiet”, Oro es va desplaçar fins a Cuba per aprendre a tocar el tumbao de la mà del pianista Alexis Bosch; Viatge de l’home que esturnuda és hereu directe d’aquells dies, quan es va familiaritzar amb els ritmes cubans que ara ha incorporat a les seves composicions i que fan, d’aquest disc, un producte alegre i vitalista. Aquesta aventura musical, però, no l’ha fet tot sol, l’han acompanyat els músics amb què col·labora en els directes des de fa dos anys –Manuel Krapovickas (al contrabaix i que exerceix també les funcions de productor), Didac Fernández (bateria), Marcel·lí Bayer (saxos)–, convertits ja en un grup consolidat que, lluny de ser tan sols uns espectadors de luxe, s’han mostrat molt participatius a l’hora de confeccionar l’àlbum.

Enregistrat als estudis Musiclan amb els quatre components de la banda tocant conjuntament, Viatge de l’home que esturnuda és, segons Bruno Oro, el seu treball més madur, un disc amb una voluntat optimista que es fa evident des del mateix single de presentació, Si la vida te da la espalda tócale el culo, un cant alegre que pretén foragitar la negativitat a ritme dels sons cubans. No hi falten píndoles de jazz frenètic i vibrant –Jazz, Harpo– i exemples d’acid-jazz combinat amb electrònica –Viva el amore, Music wil survive–. D’altra banda, Oro no defuig mostrar el seu costat més personal, amb lletres íntimes com la de Wise Man, dedicada a qui considera un home savi de vint-i-dos anys que va estar a punt de morir per una estranya infecció, el seu germà. I així fins a un total de catorze cançons amb les quals intentarà distanciar-se de la imatge còmica amb què, inevitablement, l’associa la gent i el considerin, per fi, un cantant seriós.

Títol: Viatge de l’home que esturnuda
Autor: Bruno Oro
Edició: Discmedi
Data de publicació: Març 2014
Preu: 11,00 €
Més informació: http://brunooro.com/