Mitjons llargs, de Maria Enrich

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch

Anuncios

Crónica concierto: La Màgia de Broadway per Nadal, en el Auditori de Barcelona

Bien, todos sabemos que las Navidades están repletas de magia. Y seguro que no hay nada mejor que dar inicio a las Fiestas Navideñas propiciando su encanto mágico con el concierto La Màgia de Broadway per Nadal, una doble oportunidad que pudimos gozar los días 19 i 20 de diciembre en el Auditori de Barcelona.

El concierto se desarrolló con una grandeza solo propia de estas fechas. A la Orquesta Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya se sumaron el Cor de la Cambra de Granollers, el Cor Jove Amics de la Unió y el Cor Infantil Amics de la Unió. A todo ello se unió la maestría y la simpatía del director Alfonso Casado y las acicaladas voces de Nina, Julia Möller, Ignasi Vidal y Gerónimo Rauch. Un certificado de excelencia para comenzar con buen pie las Navidades.

El resultado fue una concatenación festiva de temas de algunos de los mejores autores de música de Broadway y diversos de los mejores compositores de bandas sonoras (adaptadas para el teatro), que incluía grandes nombres como Rodgers, Hammerstein, Strouse, Sondheim y Schönberg por un lado y Silvestri, Menken, Legrand, Anderson-López y Schwartz, por el otro.

Y los temas musicales discurrieron entre algunos de los musicales más famosos como Annie, Into the Woods, Los Miserables, State Fair, Sonrisas y lágrimas, La Cenicienta o Carousel y algunas de las bandas sonoras más recordadas como West Side Story, Polar Express, La Bella y la Bestia, Yentl, Frozen o El príncipe de Egipto.

La Màgia de Broadway per Nadal_2
Por lo que respecta a la interpretación de los temas, el concierto cumplió con lo anunciado y transmitió en muchos de sus momentos la magia que pertenece en exclusiva a estas fechas, lo que hizo que en numerosas ocasiones los aplausos fueran de larga duración. A la potencia de la orquesta se sumaron el brío de los diversos coros que la acompañaban y la robustez de la interpretación de los solistas, lo que recreó el ensueño navideño a lo largo de todo el concierto, dando un bello inicio musical a estas Navidades.

Personalmente no puedo dejar de destacar la interpretación de diversos de los temas de Sonrisas y lágrimas, por su bello clasicismo musical; la inolvidable interpretación del tema de Maria de West side story, aunque quedara algo solitario en el concierto; los temas de Silvestri; la mágica La Bella y la Bestia del extraordinario Menken y la interpretación de When you Believe de El príncipe de Egipto, un tema que, sin duda, removió las fibras emocionales de los asistentes.

Y como bises finales el concierto acabó con la interpretación de algunos clásicos navideños más, entre los que brilló White Christmas, tema que encarna como ningún otro la celebración de la Navidad con un estilo típicamente americano, que permitió, seguro, a los espectadores abandonar el Auditori, una vez finalizado el concierto, invadidos del espíritu de la Navidad necesario para disfrutar, un año más, de las Fiestas.

Intérpretes y artistas invitados:
Alfonso Casado, director
Mariano Detry, director artístico

Intérpretes:
Nina
Julia Möller
Ignasi Vidal
Gerónimo Rauch
Cor de Cambra de Granollers
Cor Jove Amics de la Unió
Cor Infantil Amics de la Unió

La magia de Broadway en Navidad” se representa en L’Auditori de Barcelona los días 19 y 20 de diciembre de 2015.

Horarios:
Sábado 19 de diciembre a las 19:00 horas
Domingo 20 de diciembre a las 11:00 horas

Precio: 35€ / 42€
Lugar: L’Auditori, Sala 1 Pau Casals

NOTA CULTURALIA: 9,5
——

Jorge Pisa

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Curs: Història de Catalunya, al Centre Cívic Sagrada Família

Avui us informem d’un altre curs d’història realitzat per un dels components de Culturalia que es realitzarà al Centre Cívic Sagrada Família a partir de l’11 de gener de 2016.

Dades del curs: Història de Catalunya
Horari: dilluns de 19.30 a 21 hores
Duració curs: del 11 de gener al 29 de febrer de 2016
Professor/a: Pisa, Jorge
Preu: 59.68 € (IVA inclòs)

Curs en el que analitzarem els episodis més rellevants de la història de Catalunya. Amb aquest curs no només coneixerem aquests episodis i les èpoques en les que s’emmarquen sinó que comprendrem millor les conseqüències que aquests fets tenen a l’actualitat. Un curs que ens permetrà conèixer millor la història i entendre millor el món que ens envolta.

TEMARI:

· Orígens de Catalunya. Ibers i romans
· La Marca Hispànica. Guifré el Pilós / Borrell II
· Els comte-reis de la Corona d’Aragó
· Els reis catòlics. La unificació de les “Espanyes”
· La Guerra dels Segadors
· 1714. El final de Catalunya?
· Catalunya durant la II República
· L’endemà de Catalunya

Inscripció al curs: web Centre Cívic Sagrada Família

curs: Grans mentides de la història, Casa Orlandai

El proper mes de gener de 2016 comença un nou curs a l’Associació Cultural Casa Orlandai que tractarà sobre Les Grans Mentides de la història. En ell es tractaran temes com La Maledicció de Tutankamon; L’incendi de Roma durant el govern de Neró; La Caiguda de l’Imperi Romà; Les malifetes dels templaris o de la descoberta d’Amèrica per part de Colom. El curs també inclourà una visita guiada per Barcelona on descobrirem misteris i anècdotes amagats als seus carrers i edificis.

Dades del taller: Grans mentides de la història
Horari: dimarts 19-20:30h
Duració: 10 sessions / 15 hores
Tallerista: Jordi Pisa
Preu: 74.60€

Com no podria ser d’una altra forma, la història està ben plena de mentides que s’han acabat imposant en la cultura popular sobretot arran de l’èxit de la literatura i el cinema i pel desconeixement dels mateixos mitjans de comunicació. En aquest curs estudiarem algunes de les mentides més famoses i consolidades per veure si superen un escrutini històric i científic.

Per a més informació: Associació Cultural Casa Orlandai

tallers nous_pensament critic

Paraules mirall de Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné

descargaParaules mirall és un llibre de la col·lecció Mots Vius de Barcanova, grup Anaya, que mostra la meravellosa màgia dels palíndroms, en un principi adreçats als infants però amb una lectura nostrada i transversal per part dels adults, com un servidor. Pel fet que jo sigui lingüista i expert en la creació de neologismes, per exemple, aquest tema m’apassiona encara que la lectura d’aquest volum estigui dirigida a la quitxalla.

La Maria Enrich és una consagrada narradora infantil-juvenil que combina la seva saviesa literària amb la seva paciència i adoctrinament pedagògic com a mestra de col·legi i d’institut. En aquest llibre, emperò, juga a mitges amb en Jesús Lladó, un músic de professió i palindromista de vocació, que l’ha dut a fundar i presidir el Club Palindromista Internacional. A banda, en aquest magnífic exemplar també podem gaudir-hi de les brillants i tridimensionals il·lustracions de la Txell Darné, una artista plàstica molt cobejada arreu del nostre país literari.

Dit això, passem a desgranar el text de Paraules mirall. La idea, d’entrada, com a concepte editorial em sembla totalment transgressor, innovador i, sobretot, molt i molt educatiu. Si a la majoria dels adults els costa/costaria entendre el que és un palíndrom, posem-nos en el cas d’un nen o d’una nena de primària. Però la manera com es planteja al petit (i al gran també) lector a través de la pàgina diàfana d’àlbum il·lustrat amb el text com a poema i, al damunt, amb el reguitzell de palíndroms (sí, perquè normalment n’hi ha més d’un a cada vinyeta) provoca que la seva lectura sigui un gaudi constant i una rialla encomanadissa.

De tots i cadascun del fotimer de palíndroms que apareixen al mencionat llibre, en volem destacar els següents per la seva originalitat, divertiment i treball de recerca lingüística:

  • Meló verd, net i tendre volem.
  • Llop i rap a Ripoll.
  • Nu rema cap a Camerun.
  • Ací t’amarga la gramàtica.
  • Ara la bruixa té taxi urbà, Lara.
  • A poc a poc, Messi, hissem copa més copa.

Títol: Paraules Mirall
Autor: Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné
Editorial: Barcanova
Data publicació: octubre 2013
Pàgines: 43
Idioma: Català
Format: 11,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Mots Vius

Octavi Franch

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch

Crítica: Buenas noches, Darth Vader, de Jeffrey Brown

En aquesta tercera crítica sobre la col·lecció de còmics escrits i dibuixats per Jeffrey Brown sobre el món alternatiu dels bessons Skywalker criats pel seu pare en versió Darth Vader, cal parlar de coses molt diferents als altres dos citats fins ara.

I és que, en primer lloc, hom pensa quan compra i llegeix el còmic que seran les vicissituds dels dos nens amb son pare abans d’anar a dormir o durant la jornada onírica. Doncs re més lluny de la realitat, atès que només cinc de les vinyetes del llibre parlen d’aquest tema, a banda de la portada que com de costum és la repetició d’una de les escenes que trobem a l’interior del volum.

De la resta d’escenes, on hi apareixen un munt de personatges, sobretot secundaris, de la saga Star Wars molt poca cosa a destacar, la veritat. Potser la dels wookies (en què ens n’hi apareix un de petit, cosa molt tendra) i la dels monstres (en què finalment, després de passar-se el dia atacant-se, dormen tots ben arraulits).

Tampoc no he acabat d’entendre per què Jeffrey Brown y/o l’editorial han pres l’ennuagable decisió d’escriure totes les vinyetes de la part central del llibre, és a dir on no hi apareixen ni els bessons ni son pare, en vers. Ja sabem que la rima és un recurs literari molt utilitzat a la literatura infantil, però des quan aquests còmics són per a nens i nenes? Evidentment, tenen una lectura neutra per a qualsevol persona de qualsevol edat, però la saga en general, i en particular aquests llibres, estan adreçats a un públic adult, com a mínim jove o postadolescent. Ara si la idea era editar un còmic amb doble intenció, és a dir una part dirigida als lectors dels dos anteriors volums i una altra a un públic nou, en aquest cas els nens i nenes, aleshores sí que és pot arribar a entendre. Però em sembla un engany que no ho hagin advertit a la portada, atès que el títol no és equívoc, però sí incorrecte.

Pel que fa, doncs, a les cinc úniques vinyetes (també hi ha el pròleg de Yoda amb la resta de mestres jedis però no aporta re de re al que ve després, a banda d’introducció a la son i els somnis) originals del tercer lliurament de les aventures de Luke, Leia i Darth Vader, molt poc a destacar per no dir re. Són escenes totalment previsibles que podrien atribuir-se a qualsevol altre pare amb qualssevol altres criatures.

Un dels factors clau a la història d’Star Wars com l’absència de la mare dels nens i, per tant, de la muller de Darth Vader no ha estat emprat per Jeffrey Brown, quan des d’un punt de vista sentimental no tristoi, sinó d’homenatge i d’amor incondicional i atemporal, hauria pogut ser molt ben aprofitat per tal de palesar la relació habitual i complicadíssima d’un pare vidu i els seus dos fills, que a sobre són bessons i de diferent sexe.

Títol: Star Wars. Buenas noches, Darth Vader
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: marzo 2015
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader y su princesita, de Jeffrey Brown

L’altre dia us vaig parlar del primer lliurament d’aquesta col·lecció de còmics en petit format sobre l’univers paral·lel que viu el llegendari i carismàtic Darh Vader amb el seu fill, Luke, en què l’antic Anakin Skywalker pot fer de pare del nen.

Avui ens toca enraonar de la segona part de la tetralogia (de moment) que el dibuixant especialitat en Star Wars Jeffrey Brown ha tingut la brillant idea de crear i compartir amb tots els amants de la saga en particular i el còmic en general.

En aquest cas, el mini àlbum també té 58 vinyetes com l’anterior. La gran diferència temàtica amb el primer és que si a Darth Vader e Hijo només se’ns mostrava Luke nen, no adolescent, i per tant les problemàtiques entre pare i fill eren, tant sols, les habituals de l’edat, en aquesta ocasió la història dels sentiments és cap endavant i comparteix dos temps i dues etapes vitals molt diferents i diferenciades: Leia nena i Leia adolescent, on exactament hi trobem els conflictes més agressius i interessants, la qual cosa ens fa comprendre força bé perquè la Princesa serà com serà el dia de demà, sobretot amb els que més estima (Luke, Han Solo, etcètera).

De la mestria amb el llapis i la capacitat imaginativa com a guionista de l’autor ja en vam parlar abastament a la darrera crítica. Per tant, passem a radiografiar les millors vinyetes del mencionat llibre:

  • La primera, en què la petitíssima princesa Leia li deixa molt clar a son pare que, ara, mana ella. I ell reacciona com qualsevol pare, és a dir capcot i indefens.

  • La desena, en què Darth Vader està portant al col·legi la seva filla amb el seu “cotxe”, és a dir un AT-AT, i la nena li diu a son pare que pot deixar-la a la cantonada, que no cal que l’acompanyi fins a l’entrada, on la resta de nens s’ho estan mirant al·lucinats.
  • L’onzena, en què Darth Vader mira fixament i amb molt d’amor una fotografia de la seva filla i se l’imagina quan ja sigui tota una doneta disparant a tort i a dret (exactament el que acabarà succeint) la qual cosa provoca un autèntic sospir d’orgull de l’antic mestre Jedi.
  • La setzena, en què Leia interromp una sessió interrogatòria de son pare perquè ha d’escriure una redacció i necessita saber, exactament, a què es dedica.
  • La trentena, en què Darth Vader adverteix a sa filla que no pensa acceptar que surti al carrer amb aquell look, el look més sexi que ens mostrarà Leia més tard.

  • La quaranta-dosena, en què Leia li crida a son pare que l’odia, cosa que fa molt feliç a Darth Vader.

Encara que l’humor del lliurament dedicat a Luke és molt més innocent i divertit, aquest volum és molt millor des d’un punt de vista narratiu, tant per la complexitat de les escenes com per la varietat de conflictes, molts d’ells transversals, que s’hi recreen.

És evident que Leia, de sempre, ha estat un personatge molt més desenvolupat que Luke, el qual només passa a ser rellevant quan ha d’enfrontar-se i matar el seu pare sense saber, lògicament, qui és en realitat. Perquè és molt difícil pretendre ser l’heroi de la història i conviure al costat de l’antiheroi per excel·lència de la història de l’espai sideral, Han Solo.

Títol: Star Wars. Vader y su princesita
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2014
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader e hijo, de Jeffrey Brown

Star Wars Darth Vader E Hijo_1Acabo de descobrir que ja està a la venda el nou lliurament de les aventures en còmic de Darth Vader i els seus bessons, Leia i Luke: Star Wars. Buenas Noches, Darth Vader, en què el pobre monstre de les galàxies embotit en làtex i un escafandre estrafolari intenta que els seus dos fills se’n vagin, d’una vegada, a dormir. A banda, també ja es poden adquirir en format pack els dos primers números d’aquesta col·lecció, tant en format estàndard com en un estoig especial, ideal per regalar en aquestes dates tan assenyalades, tant a petits com a grans, perquè La Guerra de les Galàxies no coneix cap barrera: ni edats, ni races, ni religions, ni universos: agrada a tothom i a un servidor des de l’any 1977 en què vaig anar a veure, d’estrena, la primera part (és a dir la quarta) d’aquesta saga literària, audiovisual i de marxandatge.

Encara que jo només sóc col·leccionista de Han Solo i d’alguna cosa general sobre la saga, vaig comprar de seguida que vaig poder tant Star Wars Darth Vader e hijo, primer, com Star Wars. Vader y su princesita, després. Va ser per casualitat que em vaig adonar que Jeffrey Brown havia creat aquesta criatura en format llibre: estava tafanejant juntament amb la meva dona l’Fnac de Lisboa fa dos estius (hi venien, per exemple, una televisió que valia 30000€, ideal per veure-hi sense anar més lluny les 7 parts de la saga) quan vaig clissar-hi la pila d’exemplars del primer lliurament d’aquesta, de moment, trilogia: Darth Vader e Hijo, encara que en aquest cas era Darth Vader and Son perquè, en aquells moments, només havia arribat a Europa la seva versió original en anglès-nordamericà. No el vaig comprar perquè vaig pensar que, aviat, arribaria com a mínim la seva traducció a l’espanyol a les llibreries de tot l’Estat. Quan vaig tornar a Barcelona, ja el vaig trobar traduït i el vaig poder gaudir immediatament.

Pel que fa a aquesta primera part, Darth Vader e hijo, cal comentar d’entrada que com a peça del postmodernisme més actual és perfecta tant en el seu concepte com desenvolupament. Ja sabem que a La Guerra de les Galàxies tot és possible (Lucas i Spielberg van començar per la quarta part, imagina’t) però el fet de suposar una realitat paral·lela i impossible segons el relat original de la història (Darth Vader fent de pare dels bessons quan encara no es coneixien) és d’una originalitat esfereïdora. A més, Jeffrey Brown és un excel·lent dibuixant i grandíssim guionista. De les 58 vinyetes del llibre (em sembla una quantitat molt generosa, atès que és tot a color i algunes escenes són dobles) en destaquem les següents:

Star Wars Darth Vader E Hijo_2

  • La cinquena, en què Luke està jugant solet al desert mentre el seu pare està llegint. Luke li diu a son pare que hi ha dos androides enterrats a la sorra (C-3PO i R2-D2) a la qual cosa Darth Vader li contesta un absent Ahà… El més sorprenent és que, al costat dels dos robots, hi ha l’esquelet d’una serp gegantina que passa totalment desapercebuda, la qual cosa ens indica que tant un com un altre ja estan acostumats a veure aquestes coses que, avui en dia, ens semblarien totalment extraordinàries, com a mínim des d’un punt de vista zoològic.
  • La sisena, en què Luke (en el que és un avançament de la segona part d’aquesta col·lecció) li diu al seu pare, molt emprenyat, que no vol una germana (Leia), la qual apareix a la vinyeta jugant a nines amb els ninots de son germà; postmodernisme al quadrat.
  • La desena, en què ambdós són al zoològic i podem veure-hi, a banda dels animals que ja coneixem de l’heptalogia cinematogràfica però engabiats, altres personatges de la història quan també eren nens, com ara els bandits tusken, el cuidador de Rancor o Lando Calrissian.
  • La divuitena, en què Luke i son pare són en una botiga de joguines i el petit vol un peluix de Jar Jar Binks, i Vader li diu que no és la joguina que ell està buscant, però el nen insisteix en que sí, en un clar advertiment del que acabarà passant: que Luke se n’anirà al costat Clar.
  • La vint-i-cinquena, en què Darth Vader està dibuixant per al seu fill un retrat de Darth Maul, a la qual cosa Luke reacciona dient que aquell personatge té pinta de dolent, el que provoca que son pare el corregeixi dient que no, que és dels bons.
  • La vint-i-sisena (i per a mi la millor), en què el capitost del cantó Fosc li diu a son fill que, de cap de les maneres, pot jugar amb Han Solo.

En definitiva, una obra imprescindible tant per als seguidors de La Guerra de les Galàxies com dels amants del còmic.

Títol: Star Wars Darth Vader e hijo
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2013
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars
——

Octavi Franch