MOTIVE: VÍCTIMA I ASSASÍ; NOMÉS ENS CAL EL PERQUÈ

Des del Canadà ens arriba una nova i apassionant sèrie policíaca, en què el seu element diferenciador i destacador de la resta de contemporànies del gènere és el fet de conèixer en el plantejament qui és la víctima i qui l’assassí, normalment en aquest ordre.

De nou, la protagonista d’aquest thriller de policies i assassins (de vegades només homicides) és una dona solitària poc femenina i amb greus problemes per relacionar-se amb el seu entorn més proper, sobretot amb la família (The Killing, The Bridge, Brigada Antivicio, Los que matan). En aquest cas, l’actriu que interpreta aquesta detectiu de maneres rudes i ment lúcida és Kristin Lehman (The Listener, The Killing), acompanyada per un policia més clàssic i sobretot amb més tacte, encara que no tan espavilat davant el crim, encarnat per Louis Ferreira (Touch, Breaking Bad).

La resta de l’elenc és correctíssim, però cal destacar-ne el retrobament amb un dels actors més entranyables (i més estables) de la mítica sèrie de principis de segle 24: Roger R. Cross.

La clau de l’èxit d’aquesta sèrie, a part del que ja s’ha comentat sobre saber d’entrada el qui i fins i tot el com, és que tant les víctimes com els assassins/homicides són persones normals que es veuen abocades a patir/cometre aquesta desgràcia gairebé per accident, fins i tot perquè no hi han tingut més remei.

És d’aquestes sèries que si no les veus no passa res, però que si decideixes fer-ho no t’avorriràs. Després hi ha la meravellosa edició, ja que passem d’una escena a una altra justament a través de l’escenari, com mural mutant i versàtil que ens permet viatjar d’un lloc a un altre immediatament, tal com va fer el seu dia el guionista de l’episodi en qüestió amb un cop d’enter.

Octavi Franch

Anuncios

AMERICAN ODISSEY: HOMELAND 2.0

 

Un cop finalitzada ja la primera temporada reglamentària de 13 episodis de la sèrie American Odissey, podem analitzar-la d’una manera més extensa i detallada. Per començar, deixar molt clar que som davant de Homeland 2.0; però no tot són males notícies.

En aquest cas, vam canviar un marine donat per mort que torna a casa com espia islàmic per una dona soldat que hauria d’haver mort, però que sobreviu gràcies a les seves habilitats en el camp de batalla. Anna Friel, l’actriu protagonista, és tota una troballa ja que no la teníem vista per a res. Evidentment, el seu físic menut i rude, molt en la línia de la versió americana de The Killing, és idoni per poder interpretar un paper, a priori, tan masculí, perquè l’últim record que em ve ara mateix a la mempòria d’una dona soldat de semblants característiques és Meg Ryan en el paperot de la seva vida: En Honor a la Veritat; la pel·lícula que va llançar a la fama Matt Damon, per cert. Però tornem a American Odissey.

Tot i que tant la trama principal com totes les secundàries són totalment previsibles i no aporten res de nou al panorama audiovisual dels últims temps, aquesta sèrie és una obra mestra pel que fa al càsting i, per tant, la direcció d’actors. Perquè tots, absolutament tots, els personatges són creïbles i no en grinyola cap. I no és que siguin per a res senzills, al contrari. Aquí radica la gràcia d’un bon director d’actors: aconseguir que un actor normal (per no dir mediocre) realitzi el paper de la seva vida.

A part de l’enorme descobriment d’Anna Friel (a la qual segur que no li faltarà feina en cinema a partir d’ara en endavant), cal destacar les brillantíssimes interpretacions dels desconeguts per al gran públic Nate Mooney (sembla el nebot de Steve Buscemi; us hi heu fixat?), Peter Facinelli (en la seva línia, sempre superb) i els brutals Omar Ghazaoui i Sadie Sink. Ja sabem tots els espectadors i professionals audiovisuals que el més difícil és dirigir un nen i/o adolescent. Però quan un nen i/o adolescent és bo es veu de seguida i, normalment, a curt termini es converteix en una estrella de Hollywood. La veritat és que tinc bon ull per això, i els meus travesses sobre això mai no han fallat: Matt Damon, Leonardo di Caprio, Natalie Portman, Dakota Fanning, per citar només alguns fenòmens que han millorat com a adults el que ja van dur a terme com joves o molt joves. Doncs ja us avanço que aquests dos actors, Sadie Sink i Omar Ghazaoui, arribaran molt però que molt lluny, sobretot perquè són dos perfils molt rars en l’univers del cel·luloide i es cansaran de treballar fins que diguin prou, si és que algun actor ho ha dit alguna vegada. A manera de curiositat, comentar que el marit de la protagonista és l’amic de Campbell Scott a la mítica pel·lícula de culte de Cameron Crowe Singles.

En l’última escena de l’últim episodi d’American Odissey, la nostra protagonista ja ha tornat als Estats Units, però s’ha d’amagar perquè tothom la cerca: uns per a bé i altres per a tot el contrari. Veurem el que ens ofereix la segona temporada d’aquesta sèrie, senzilla però efectiva; tot un planter d’imminents estrelles cinematogràfiques.

TURNO DE NOCHE: UNA DE METGES DIFERENT

De sèries de televisió sobre metges, infermeres i pacients se n’han gravat, estrenat i passat per la pantalla petita (cada vegada menys) unes quantes des que la “caixa beneïta” (cada vegada més) existeix a cada llar del nostre país. La gran majoria són anodines, recurrents i no aporten res a l’espectador mitjà-alt. Però, de vegades (molt poques), tenim la sort de gaudir d’una sèrie sobre la medicina interina diferent. Com Turno de noche.

El primer que sorprèn i agraeix l’espectador és el fantàstic elenc, fruit un cop més de l’excel·lent treball dels directors de càsting a Estats Units i Canadà. També, visualment, sempre és més gratificant que els actors i actrius siguin macos i maques, encara que bastant allunyats de la quotidianitat en qualsevol lloc de treball i ofici.

En aquest cas, la sèrie gira al voltant del torn de nit d’un hospital públic, en el qual treballen diversos metges provinents de l’exèrcit. El vincle afectiu entre gairebé tots els personatges, sobretot els que ja havien coincidit en batalla, és molt potent, conjuminat al fet que com a mínim hi ha dues parelles sentimentals oficials a la història dels protagonistes.

Els pacients no pateixen malalties estranyes (això no és House) però sí que són rares les circumstàncies en les quals aquestes persones han emmalaltit. I aquí és on radica l’èxit especialíssim d’aquests doctors, acostumats a dur a terme miracles en qualsevol lloc del món amb els mitjans més precaris.

Però analitzant els seus personatges principals, tenim a:

  • TC, encarnat pel model Eloin Macken: l’aventurer
  • Jordan, encarnada per Jill Flint: la cap humana
  • Freddy Rodríguez, encarnat per Michael Ragosa: el director amargat
  • Topher, encarnat per Ken Leung: l’amic del prota
  • Drew, encarnat per Brendan Fehr: el machote gai

La majoria d’aquests actors són molt joves però alguns d’ells ja disposen de moltíssima experiència, tant en cinema però sobretot a la televisió. Ens agradaria destacar als següents i per aquests motius:

  • Brendan Fehr: tota la vida rodant CSI Miami en un laboratori
  • Ken Leung: un dels actors fetitxes de JJ Abrams (Lost, Person of Interest)
  • Freddy Rodríguez: actor revelació al costat de Michael C. Hall (Dexter) a A dos metros bajo tierra i paperot secundari i imprescindible a la meravellosa La jove de l’aigua del mestre M. Night Shyamalan

Tot i que les trames mèdiques principals dels episodis no són per a res rellevants i les secundàries entre personatges són previsibles, és una sèrie que es deixa veure. I és que avui dia ja costa trobar alguna cosa fresca, diferent i agradable quan t’asseus al sofà i desitges desconnectar de la realitat i passar a mode “ficció”.

Crítica teatral: El Rei Lear en el Teatre Lliure

El pasado 17 de diciembre regresaba El Rei Lear al Teatre Lliure, una de las producciones de mayor éxito programadas el año pasado, dirigida por Lluís Pascual e interpretada, entre otros, por Núria Espert, Jordi Bosch, Míriam Iscla, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique y David Selvas.

Una propuesta que aunque radia una brillante energía, contenida en el texto de Shakespeare y en el talento sin discusión del elenco, muestra algún que otro desencuentro. La obra se centra, como es sabido, en otra historia trágica que tiene como fondo las relaciones de familia, el orgullo y el odio, y algunos de los personajes más icónicos de la “marca Shakespeare”.

La producción del Lliure optó el año pasado por dar un giro de género a la propuesta al elegir a la gran Espert para interpretar al gran Lear, hecho este que debía resaltar, si cabe, una historia ya brillantemente trágica. Espert aporta a su personaje una riqueza y una experiencia no alcanzable por otros actores y/o actrices, si bien, y esta es una opinión obviamente personal, la interpretación de la Espert no acaba de ajustarse a lo insigne y aborrecible del personaje. Como si la producción fuera consciente de ello, Espert se rodea por un equipo de actores y actrices de primera, que envuelven el desempeño de la veterana actriz con su propio trabajo actoral, potenciando de esta forma el esplendor de la obra. El elenco de “champions” está liderado por Jordi Bosch y Ramon Madaula, a los que arropan a su vez actores más jóvenes como Míriam Iscla, Julio Manrique y David Selvas.

El rei Lear_1Debemos, sin embargo, realizar un punto y aparte para destacar entre todas la actuación de Teresa Lozano, que se distingue con un brillo especial en su interpretación del buzón de Lear, y que sorprende en varias ocasiones por su frescura, su veteranía e incluso su desempeño musical.

A la interiorización de la obra tampoco ayuda, y esta es otra, claro está, opinión personal, la escenografía minimalista de la representación. En este caso se ha optado por un escenario central acotado a lado y lado por 2 plateas. Si bien, no existe un mínimo elemento de situación escenográfico, a excepción de diversas plataformas que se elevan o descienden a voluntad, consiguiendo que la acción de la obra transcurra en un espacio modelable, sí, pero que no enriquece el desarrollo de la acción y obliga a los actores y actrices a entrar y salir constantemente por las puertas de acceso del público, haciéndole difícil al espectador concretar el avance de la trama.

Aún así, la programación de El Rei Lear permite al público adulto más versado en la obra de Shakespeare, interesarse por la plasmación y la innovación relacionadas con una de las tragedias más famosas del autor, mientras que al más joven le puede atraer la reflexión sobre la familia y la gestión de la vejez, una cuestión muy viva en la sociedad en la que vivimos. A lo que se suma la confirmación, sorprendente para algunos, de la presencia de exabruptos violentos en la dramaturgia shakesperiana.

El teatro mueve, en el interior de los espectadores, toda una serie de fibras y vísceras difíciles de cuantificar. El Rei Lear nos permite poner muchas de ellas en movimiento, ya sea por el recuerdo de alguna que otra representación de la obra, por ver de nuevo sobre los escenarios a Nuria Espert, o por contemplar el trabajo actoral de un elenco que, seguro, muy pocas producciones se pueden permitir.

El rei Lear” se representa en el Teatre Lliure Montjuïc hasta el 31 de enero de 2016.

Autor: William Shakespeare
Dirección: Lluís Pasqual
Reparto: Aleix Albareda, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Rafa Delgado, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros y David Selvas
Traducción: del inglés: Joan Sellent
Versión: Lluís Pasqual
Escenografía: Lluís Pasqual y Alejandro Andújar
Vestuario: Alejandro Andújar
Caracterización: Eva Fernández
Iluminación: Pascal Mérat
Dirección musical: Dani Espasa
Sonido: Roc Mateu
Producción: Teatre Lliure

Horarios: de martes a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 19:00 horas y domingos a las 18:00 horas
Precio: 29 € / 22 € día del espectador / disponibilidad de descuentos
Idioma: catalán
Duración: 1 hora y 40 minutos (primera parte) / 20 minutos (pausa) / 1 hora (segunda parte)

NOTA CULTURALIA: 7
——

Jorge Pisa

Crítica teatral: Absurds i singulars, en el teatro Borràs

Las criticas generacionales y sociales se convierten en una manifestación de las transformaciones que se han dado en un contexto social cualquiera, y sirven para ser conscientes de que las cosas siempre han cambiado y que no dejaran de hacerlo. Y que cuando las cosas se alteran unos ganan y otros pierden… todo depende de la actitud que uno tome en relación a esos cambios.

Absurds i singulars de Alan Ayckbourn nos habla, en clave de comedia, justamente de eso, de los cambios que se estaban produciendo en Inglaterra a principios de los años 70 del siglo pasado. En la obra se suceden tres escenas que nos muestran las realidades de tres matrimonios durante tres Navidades consecutivas. La primera de ellas es la formada por un comerciante ambicioso llamado Sidney Hopcroft y su sumisa esposa Jane. La segunda es la formada por Geoffrey Jackson, un arquitecto mujeriego y adúltero, y su esposa Eva, una mujer depresiva. Finalmente, la compuesta por Ronald Brewster-Wright, un banquero, y su esposa Marion, quien tiene demasiada afición por la bebida.

absurds i singulars_1
La obra que podemos ver en el Borràs dispone de todos los elementos para triunfar, entre los que destaca un elenco de valía compuesto por caras conocidas del teatro como Eduard Farelo, Lluïsa Mallol, Maria Lanau, Marta Millà, Pere Ponce y Toni Sevilla. Aunque parece que el tono de la comedia no es el más acertado. La representación se estructura en tres actos destinados a concentrar el aplomo humorístico de la obra. Si bien, el único que destaca especialmente por su hilaridad es el segundo, en el que Eva (Marta Millà), la mujer del infiel arquitecto Geoffrey Jackson (Pere Ponce) intenta suicidarse a través de los medios más expeditivos rodeada por la indiferencia de sus supuestos amigos. La primera escena, ubicada en la cocina de los Hopcroft, no coge el vuelo cómico que necesita y la última, la que se desarrolla en el salón de los Brewster-Wright, acaba asumiendo un tono demasiado trágico y melancólico, dando el cierre a la representación y mostrándonos como los personajes que dominaban en las escenas iniciales, acaban “bailando” al son de los auténticos triunfadores de la noche, aquellos que se han impuesto con los cambios que se han producido en la sociedad del momento.

La comedia como comedia no acaba de funcionar, y bien bien uno no acaba de entender porqué. El texto en el que se basa, de Alan Ayckbourn tiene la fuerza necesaria; la escenografía tiene la compostura visual requerida para una comedia de este tipo, y los actores y actrices poseen el talento para encauzar una producción mucho más que diga. Aún así, el día del estreno, se notaba en el ambiente que algo faltaba, y esto no era más que las risas y las carcajadas del público,

A la obra, pues, le falta algo de ritmo y que se acabe imponiendo la vis cómica de los actores al hacer suyos a los personajes, en una dirección, la de Joan Peris, que parece que no le sabe sacar al texto y a sus intérpretes lo mejor de ellos mismos. Una comedia de humor cruel y mordaz que no lo es tanto y que es de esperar que la suma de representaciones haya podido mejorar.

Absurds i singulars” se representa en el Teatre Borràs hasta el 31 de enero de 2016.

Autor: Alan Ayckbourn
Adaptación y traducción: Lluïsa Mallol
Dirección: Joan Peris
Reparto: Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce y Toni Sevilla
Escenografía: Hermínia Carulla
Iluminación: Albert Faura (a.a.i.)
Vestuario: Antonio Belart
Espacio sonoro: Francisco Grande
Caracterización: Toni Santos
Coreografía: Montse Colomé
Producción: Bitò Produccions y Focus

NOTA CULTURALIA: 6
——

Jorge Pisa

ELS REGIDORS: LA SECTA MÉS PERILLOSA

Tinc por. Moltíssima por. Aquest és un article molt complicat d’escriure per a mi. Però ho he de fer. Perquè la gent té dret a saber la veritat, a saber qui hi ha darrere de cada ajuntament, qui són les persones que administren els nostres impostos locals. No podré donar-ne noms ni dades que m’hi puguin vincular. Perquè tinc por. Només caldrà esperar 4 anys perquè torni la pau a aquesta vila costanera de la província de Tarragona.

Per motius professionals, tinc contacte amb aquest poble des de 2009. Dels gairebé 1000 clients que té la meva empresa, una dotzena tenen el seu negoci en aquest indret. La veritat és que l’experiència laboral en aquest lloc no ha estat mai prou reeixida, i de fet diversos d’aquests empresaris i empreses han estat denunciats i denunciades per estafa pel nostre departament jurídic. Però encara hi ha algú que s’hi salva, malgrat tot. Arran del meu càrrec societari, col·laboro amb un munt d’intermediaris, tant públics com privats. I aquí és on es desencadena aquest drama.

Està clar que no té re a veure ser una bona persona amb ser un bon empresari, com tampoc no ho és ser un bon polític amb ser una bona persona. ¿Però què succeeix quan un és una mala persona i un nefast empresari? ¿Algú es creu que aquesta mateixa persona pot esdevenir un excel·lent polític? Jo, no.

D’aquest govern municipal, doncs, en conec personalment 4 membres. De 2 d’ells, no en tinc re negatiu a dir. Són excel·lents persones i professionals. Un, com a polític, ja el coneixia d’oïda, però l’altre no. I, per tant, insisteixo que de moment no n’hi ha notícies, per tant tot va bé, com havia d’anar de fet i és que per això els van votar. No és el meu cas, emperò, perquè primer que mai no votaria aquest partit i després perquè no estic empadronat en aquest llogaret.

Però 2 d’aquests regidors sí que els conec a un altre nivell, malauradament, i tota la informació que en tinc és del tot negativa. Pel que fa al primer cas, estem parlant d’un empresari del sector comerç al menor. Com a empresari em sembla desigual, perquè als temps que corren no em pareix bé que tingui un marge de benefici del 5000%, quan els fabricants del producte que comercialitza són nens esclaus de l’altra punta del planeta. A banda com a persona és esquerpa, arrogant i ignorant. Per acabar-ho d’arreglar, des de fa relativament poc també es dedica a un altre sector, suposadament de manera altruista, el que l’ha dut a esdevenir polític també en aquesta altra matèria. Quina casualitat…

I el pitjor dels dos és l’altre. En aquest cas estem parlant de la persona que, directament, administra les finances d’aquest poble, i que per tant és el responsable de cobrar i pagar. Doncs bé, aquest polític és un morós de l’Estat i ha estat denunciat, en diverses ocasions, al gremi al qual pertany com a empresari. Diversos proveïdors l’esperen al jutjat per cobrar el que els deu de fa anys. Però és que per acabar de reblar-ho, aquest polític també és el responsable de la seguretat cibernètica de l’ens local que representa. Perdoni? ¿Una persona que no sap com funciona el correu electrònic ni té domini web propi i els seus treballadors utilitzen adreces de correu personal ha de ser el cappare de la informàtica de tota la vila? No entenc re, però re de re… I, al capdamunt, aquest polític és tinent d’alcalde. Ara sí que tinc por de debò.

Doncs sí, tinc molta por per la meva persona i per la meva família. Perquè un tinent d’alcalde pot ser (i ho és de fet) el batlle en funcions en qualsevol moment. I aleshores què? Eh? Tot acomplint les funcions del càrrec, pot enviar-te la policia a casa i detenir-te, amb qualsevol pretext. I llavors què, eh? I ho pot fer per venjança personal, és a dir empresarial.

Però jo no sóc polític, ara mateix, però no descarto ser-ho d’aquí 4 anys. Perquè ja ha quedat demostrat que qualsevol pot ser regidor a certes poblacions de la província de Tarragona. I jo no sóc qualsevol. Jo sóc molt bona persona i un excel·lent empresari. Només faltaria comprovar si seria eficient com a polític. Temps al temps.

Octavi Franch

EDICIONS DEL PIRATA: ELS COLORS CORSARIS

Vaig conèixer na Maria Grau, la propietària de l’editorial barcelonina Edicions del Pirata, el 2005 a través d’una altra editora. De seguida de tots els originals que li vaig enviar, en va seleccionar un, de fet l’únic que l’hi va interessar, ja que com ella em va confessar no li interessa pas la fantasia ni la ciència-ficció ni res semblant.

El llibre en qüestió és la novel·la infantil Un àngel a l’infern, la qual vaig escriure el seu dia per poder participar en un premi que no va guanyar, perquè el jurat em va informar que la veien per a un públic més adolescent. La història en qüestió tracta de l’adopció d’un nen víctima de la guerra dels Balcans, i també aprofundeix en el panorama de les ONG.

Dit això la novel·la es va publicar, es va presentar i fins i tot es va rellançar la proppassada tardor després de la meva tornada al mercat literari després de 7 anys en silenci, per motius purament laborals.

Per la meva professió d’escriptor he tractat amb centenars d’editors de tot el país, principalment de Catalunya, ja que habitualment escric en català encara que també ho faig en espanyol per encàrrec i tradueixo d’una llengua a una altra sense problemes; avantatges de ser llicenciat en Filologia Hispànica especialitzat en Català.

Edicions del Pirata, i per extensió la seva editora i líder Maria Grau, és una editorial atípica en el bon sentit de l’expressió. És una excel·lent persona en el tracte humà i una grandíssima coneixedora de la literatura infantil i juvenil. Els seus començaments al sector van ser editant revistes d’aquest gènere, però finalment es va llançar a l’aventura de crear el seu propi segell editorial. I gràcies als déus que el va portar a terme, per a benefici dels petits lectors i dels grans autors.

Les col·leccions d’aquesta editorial es classifiquen per colors, això és: Taronja per als lectors a partir de 7 anys, Groc a partir de 8, Verd a partir de 10 i Blau a partir 12. A part, disposa d’altres col·leccions per a altres edats (Petits Lectors i Petit Pirata a partir de 6 anys) i altres temàtiques (Talpirons, Els Brons, Comissari Llampec i el Servei de bruixeria de la Tina i la Mina).

Cal destacar que aquest segell editorial, referent a Catalunya, ha publicat llibres d’autors tan consagrats de la literatura infantil i juvenil com Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Teresa Duran, Joaquim Carbó, Enric Larreula i Josep Gòrriz, entre molts d’altres.

En definitiva, una excel·lent editorial en mans d’una excepcional editora que ara, per raons de la vida mateixa, se’ns jubila encara que, per a goig de tots, un fill seu continuarà amb la missió literària que la seva mare va començar fa uns anys.

Octavi Franch

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

Novedad editorial: Papeles, de Ramón Cacabelos

Os presentamos hoy una novedad vinculada a la investigación científica, un libro recopilatorio con todas las piezas literarias publicadas sobre el dr. Ramón Cacabelos.

La firma editora del grupo de investigación Euroespes, Euroespes Publishing, acaba de lanzar al mercado el libro ‘Papeles’, un extenso recopilatorio con las mejores piezas literarias publicadas durante los últimos años sobre el Dr. Ramón Cacabelos, presidente del grupo Euroespes y presidente de la Asociación Mundial de Medicina Genómica. A lo largo de más de 550 páginas, el libro recoge tanto artículos periodísticos como editoriales, entrevistas, discursos, ensayos y reportajes de divulgación científica, la mayoría escritos por el propio doctor Cacabelos. Con esta recopilación, el autor trata de transmitir al lector una composición de lugar sobre el papel que juega la ciencia en nuestra sociedad y la importancia de la educación para fomentar su progreso.

A lo largo de su extensa carrera, el Dr. Ramón Cacabelos ha publicado más de 1.500 contribuciones científicas internacionales, ha escrito más de 20 libros y es el editor-jefe de la primera guía mundial de Farmacogenómica (World Guide for Drug Use and FarmacoGenomics), cargo este último que también ostenta en la revista Get-T (The Euroespes Journal). Además, el Dr. Cacabelos acaba de ser nombrado editor-jefe de de la recién creada revista estadounidense Journal of Genomics and Bioinformatics, creada por investigadores y científicos de renombre de todo el mundo con el propósito de ofrecer a los lectores un contenido científico gratuito y de calidad lejos de los circuitos tradicionales de divulgación.

i2ZhvARbblslMcCh1h1wq5
Este libro se suma a los tres títulos que el autor tiene ya publicados, Japón. Lecciones de una cultura en salud pública y bienestar Social
(1996); ‘Pensamientos de outsider’ (2005) y El legado de Garkok (2006)

Ramón Cacabelos preside la Asociación Mundial de Medicina Genómica y es uno de los investigadores más reputados en este ámbito a nivel internacional.

Presidente del Grupo EuroEspes, iniciativa única en Europa en la que participan entidades públicas y privadas interesadas en la investigación biomédica de los problemas del sistema nervioso, el envejecimiento y la demencia, así como el desarrollo de una medicina integral ambulatoria basada en el trabajo multidisciplinar.

Como centro de referencia internacional, en el área médica su interés principal es ofrecer nuevos procedimientos diagnósticos y nuevas estrategias terapéuticas que permitan mejorar la eficacia en el diagnóstico.