Archivo de la etiqueta: crítica literària

TESTAMENT D’UN OPTIMISTA, DE SLAWOMIR MROZEK

El testament d’un optimista és el trenta-setè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Testament d’un optimista. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Testament d’un optimista està de nou escrit en primera persona, encara que té un component importantíssim a nivell epistolar.

En aquest, cas el nostre protagonista-narrador es troba per casualitat un full manuscrit per una persona optimista, el qual explica les seves darreres i banals vivències. Fins aquí és una anada d’olla total de l’autor de l’escrit, és a dir de l’optimista. Però compte ara amb el títol del relat.

Bé, la qüestió és que quan ens apropem al clímax descobrim que el protagonista-narrador està escrivint (o ho ha escrit, que encara és més esgarrifós i preocupant) aquest “testament” dins d’un taüt. Per tant, som davant d’un conte esotèric?

Moltes preguntes per a aquest conte sorprenent i altament lacònic, en què la figura del suposat protagonista-narrador és del tot anodina i indistinta, atès que el personatge cabdal de la història és l’autor de la missiva.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

“La lluita per la justícia és el primer”.

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

RELAT D’UN VELL AGENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.

L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.

Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.

Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

POLÍTICA INTERIOR, DE SLAWOMIR MROZEK

Política interior és el trentè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Política interior. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Política interior és la crònica de la corrupció superlativa i acumulativa en un país imaginari, de perfil socialista exsoviètic, en què un nen li roba una joguina a un altre. Però tot degenera tremendament quan els familiars que protegeixen ambdues criatures comencen a tirar de la veta de les influències de què disposen, tant a nivell polític com fins i tot militar, per tal que s’hi faci justícia, és a dir la seva justícia, totalment distorsionada i subjectiva.

Perquè sempre hi ha algú que té més poder que tu, ja sigui directament o indirecta, i per tant que et pot fer mail si li ve de gust.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DILEMA DE MAJER, DE SLAWOMIR MROZEK

El dilema de Majer és el desè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El dilema de Majer. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Un dels recursos literaris més habituals de Slawomir Mrozek és l’encontre entre tres personatges: Nowosadecki, Pusczc i el propi Majer, el qual dóna part del títol d’aquest conte. Aquests tres pseudofilòsofs són els encarregats d’esventrar qualsevol mite, llegenda o dilema humà que hi hagi o pugui haver-hi a la vida quotidiana de les persones des del Big Bang fins al futur més llunyà.

En aquest cas en concret, El dilema de Majer, la conversa gira en torn de la forma exacta de la Terra i, sobretot, de per què és d’aquesta manera i no d’una altra. Figures cabdals de la intel·ligència planetària com Copèrnic són argüits al propi col·loqui. La violència verbal i, fins i tot, física és present en tot moment al relat i s’intueix que, tard o d’hora, aquella escena acabarà malament. També sabem que els tres personatges estan fent cua en algun lloc, que pel que sembla és molt important, almenys per a les seves vides.

El conte té un doble conflicte: si finalment hi haurà clatellades o quin és el lloc, exactament, on s’adrecen. El primer no és dóna a terme perquè, justament, obren l’indret que estaven esperant que aixequés la persiana. És molt important recordar que estaven fent cua per entrar-hi, és a dir que hi havia una necessitat real i, a més, que hi havia més gent tant davant com darrere d’ells.

I aquest màgic espai que obre les seves portes, tant als nostres 3 protagonistes com a la resta de figurants, no és altra que la botiga de begudes alcohòliques. Compte que el narrador, és a dir l’autor, està dient que és una botiga, no un bar o establiment similar. Vull dir que qui compra alcohol en una botiga és per consumir-lo a casa seva o en la intimitat d’un banc del parc o sota un pont; és a dir: que els 3 són alcohòlics.

Aquesta és la clatellada que et clava, de nou, Slawomir Mrozek al clímax i conseqüent desenllaç. Tanta filosofia, tanta discussió, tanta intel·ligència per a re. La raça humana és dèbil. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I, habitualment, tots els genis tenen algun vici, més o menys amagat. És el preu que hem de pagar els humans per habitar un planeta que mai no ens ha pertangut.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

FUERA DE FUEGO, D’ENKI BILAL I PATRICK CAUVIN

Fuera de juego és un còmic totalment atípic del creador de vinyetes serbi Enki Bilal. Vaig descobrir la seva obra gràcies a la seva famosa saga Sangre Azul, del millor que he llegit mai en format còmic per a adults, només comparable als episodis de ciència-ficció d’Horacio Altuna.

Aquest llibre és atípic per diversos motius: un perquè Bilal només en signa els dibuixos, dos perquè parla d’un esport (futbol) i tres pel seu format, ja que és un àlbum horitzontal que convida a l’estudi pedagògic, és a dir com a eina de consulta.

Amb la duresa extrema dels rostres i els detalls al·legòrics als quals ens té acostumat el mestre Bilal a tota la seva obra, aquest còmic és el testament del millor periodista futbolístic de tots els temps, el qual reflexiona sobre l’esport rei, que va desaparèixer tràgicament al passat futur. A part d’inventariar els millors jugadors/jugadores de tots els temps, el narrador i protagonista de la història ens explica les lleis més convulses que van tenir molt a veure amb l’eradicació d’aquest esport.

Per als fanàtics del còmic en general i de Bilal en particular, però també per als futbolers a nivell internacional com un servidor, estem davant d’una obra imprescindible a qualsevol prestatgeria pel seu doble perfil: ficció i assaig futurista.

Pel que fa als jugadors presentats en aquesta obra, en destaquem els següents: els 3 germans africans que van haver de ser blanquejats per poder jugar i la millor portera (porter) de la història. De fet, sempre s’ha dit que un dels pocs esports on podrien jugar homes i dones barrejats és el futbol, ​​i en concret la posició de porter/portera, ja que pel que fa a elasticitat una dona sempre serà millor que la majoria dels homes.

Pel que fa a les lleis que van condicionar (condicionaran) el procés involutiu del futbol, ​​concretem aquesta: que els àrbitres haguessin (hauran) de viure aïllats sota terra (tipus reality actual) totalment incomunicats amb la finalitat de ser parcials. Fins i tot, no tenen contacte físic amb els jugadors, ja que arbitren des d’una urna intraterrestre a mode d’apuntadors de teatre.

L’epíleg és totalment innecessari i gratuït, així com el pròleg que recorda massa la sospita que aquesta obra va ser un encàrrec. Per sort per als Bilal addictes i malalts del futbol, ​​aquest llibre segueix i seguirà vigent molts anys encara.

Títol: Fuera de juego
Autor: Enki Bilal i Patrick Cauvin
Editorial: Norma
Data publicació: gener 1997
Pàgines: 26
Idioma: Espanyol
Format: 21×34⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch