Archivo de la etiqueta: crític literari

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

ESTRATS, DE SLAWOMIR MROZEK

Estrats  és el darrer conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Estrats. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Estrats és, sens dubte, un dels millors contes d’aquest llibre, si no el millor.

En aquest singular i original relat, també en primera persona, un grup d’arqueòlegs del segle XXXXVI (sí, sí: és un conte de ciència-ficció) han descobert el cos d’un turista japonès sepultat sota la lava del Vesuvi del segle XXXI (!). Sota d’aquest, emperò, n’han trobat un altre també adornat amb una càmera de fotos, però en aquest cas l’home és caucàsic. Però més avall, hi encontren un autocar de dos pisos sencer amb uns 60 turistes, tots amb càmeres fotogràfiques a les mans; el més sorprenent és que corresponen a l’era tardana Demokratos, una que evidentment encara no existeix o bé no ha estat catalogada perquè nosaltres encara estem vius i no ens hem extingit. I per últim, ara sí del segle XX, un nordamericà amb càmera penjant i l’ensurt del deute internacional ben solcat a la seva pell.

Però tot just quan les explicacions prehistòriques de l’arqueòleg han calat en tots els assistents de la troballa, el protagonista de la nostra història pretén fer una foto de tot plegat, la primera en quinze segles, que són els que porta el Vesuvi sense entrar en erupció. I com a desenllaç, les primeres guspires del volcà després de tant i tant de temps…

Octavi Franch

EL CORRESPONSAL ESPECIAL, DE SLAWOMIR MROZEK

El corresponsal especial és el quaranta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El corresponsal especial. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El corresponsal especial està escrit, també, en primera persona.

L’argument és el següent: la redacció d’un diari esta reunida per tal de decidir si envien o no un corresponsal de guerra a un país que travessa per una situació molt inestable. Finalment, com que no hi ha pressupost, decideixen crear un corresponsal “virtual” el qual narrarà els fets que allà ocorrin sense, realment, poder-los viure en primera persona.

Només tenen dues opcions: revolució o repressió. Van alternant les dues modalitats i el periòdic és un èxit de vendes, fins que al final els lectors se’n cansen i els ingressos econòmics del mitjà tornen a baixar.

Finalment, tanquen la secció d’internacional i decideixen una de nova sobre sexe local, que és el que el públic estava demanant.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

TE I CAFÈ, DE SLAWOMIR MROZEK

Te i cafè és el quaranta-dosè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Te i cafè. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Te i cafè està escrit en primera persona. En aquest, el nostre protagonista ha d’enfrontar-se, a la primera frase, al desllorigador de “Te o Cafè”, encara que el títol del conte ja deixa molt clar per on aniran els trets.

Amb aquesta disjuntiva de bones a primeres, el nostre personatge principal s’amaga, literalment, al bany d’on lloc on està reunit amb un professor, tot esperant displicentment la seva amfitriona.

Mentre el protagonista d’aquest relat acaba de rumiar quina és la millor opció, si te o cafè, surt del lavabo convençut que allò és un atac als drets primigenis humans i que ho pensa denunciar on calgui. Dit això, finalment respon a la pregunta inicial: Meitat i meitat; més covard, impossible.

Però és que a més, tot tornant a l’alcoholisme denunciat a tota l’obra de Mrozek, el nostre personatge principal hi afegeixi una destructiva: I una cervesa!

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

BATMAN NÚMERO 28 DC

Com a col·leccionista de tot allò relacionat amb Batman (ninots de tota mena, còmics, merxandatge, etc) sempre que busco trobo alguna cosa relacionada amb el meu segon antiheroi favorit (com ja sabeu, el meu número 1 és El Castigador). Doncs bé, en aquesta ocasió a la botiga de llibres i còmics de segona mà La Retrobada de Barcelona, ​​l’altre dia vaig comprar el número 28 publicat per DC (a Espanya per Zinco) d’una col·lecció especial que va sortir al mercat entre els anys 1987- 1993, titulat Bajada de Fiebre.

A part de gaudir del Batman original, és a dir el blau i gris, el nostre protagonista només fa treball de carrer, cosa rara avui en dia en què es passa més temps preparant-se tècnicament a les seves instal·lacions que repartint justícia per tota la ciutat. En aquest còmic, quan apareix Batman en escena tot es capgira al seu voltant i la seva aurèola hi explota de manera que no pot deixar indiferent al lector, i això que estem parlant de les limitacions d’un exemplar de 26×17 sense coberta i grapat.

Un altre dels assumptes que més m’han agradat d’aquest còmic (i entenc que a la resta de la col·lecció deu ser igual) és el dolent, el qual no coneixia. Estem parlant del Ventríloc i el seu alter ego encara més maligne i desagradable Scarface.

Tot i que no sóc un fanàtic dels còmics en format tebeo, he de reconèixer que, davant la impossibilitat econòmica i logística de poder aconseguir tots els volums sobre Batman en edició de tapa dura i mida DINA3, la troballa contínua a molt bon preu d’aquestes historietes de «pobre» arreglen encara que sigui una miqueta l’ànima del col·leccionista.

Octavi Franch

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.