Archivo de la etiqueta: escriptor

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: “Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla”.

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch