Archivo de la etiqueta: periodista

FLECA-PASTISSERIA VICTORIA: L’EXCEL·LÈNCIA DE L’OBRADOR A LA TAULA

Avui entrevistem en Carlos Martínez, el mestre forner que regenta la prestigiosa fleca-pastisseria Victoria situada al centre de Tarragona.

OCTAVI FRANCH: Com indiqueu al vostre web, sou un forn-pastisseria referent a la ciutat de Tarragona des de 1960. Qui la va crear i per què?

CARLOS MARTÍNEZ: El meu pare de petit va aprendre l’ofici de pastisser i va ser fa 50 anys que, juntament amb la meva mare, es van establir per ells mateixos.

OF: Sou a més una empresa familiar, actualment la porteu el teu germà Jordi i tu mateix. N’està prevista la tercera generació? Algun familiar més que estigui o hagi estat implicat en els vostres establiments?

CM: Una tercera generació és molt aviat per saber-ho, encara que és un ofici que no recomano als meus fills. És un treball molt esclau i considero que no tens tanta qualitat de vida com en altres treballs. Durant els últims 25 anys va treballar amb nosaltres el germà de la meva mare, del qual vam aprendre moltes coses.

IMG-20160122-WA0008

OF: Fa pocs anys, tot coincidint amb la jubilació del teu pare, us vau reinventar com també comenteu al vostre web, sobretot incorporant al vostre establiment principal de l’avinguda Ramón i Cajal el servei de cafeteria en un entorn molt tranquil i modern a la vegada. Com està sent l’experiència de passar de l’alimentació a l’hostaleria? Ha ajudat el fet que el teu germà Antonio té un bar molt a prop vostre, de tota la vida?

CM: Des de la jubilació del meu pare hem volgut ser un forn diferent. Tenim l’obrador amb vista al client, per ensenyar que tot el que venem és artesà. Tenim servei de degustació amb cafès i altres begudes, però la nostra ensenya és la de ser una fleca artesana. És clar que al bar del meu germà vaig aprendre tot el relacionat amb el servei en barra. De tota manera, tots tenim estudis d’hostaleria.

OF: Sou l’antítesi de les cadenes low cost 3×1 que han inundat la ciutat en els últims anys. Què és el que us diferencia, realment, d’ells?

CM: Aquestes cadenes de 3×1’50 € que estan per tot arreu tenen un producte molt diferent al meu. Jo amasso, formo i coc cadascun dels nostres productes i busco sempre la màxima qualitat, i gràcies a això seguim treballant. Crec que cada vegada més la gent valora el producte artesà i de qualitat i amb el temps, igual que han crescut tan ràpid, aniran desapareixent.

OF: Quins són els vostres productes estrella?

CM: Tenim unes barres rústiques espectaculars que estan fetes a mà i es venen molt bé.

OF: La teva formació és la que vas rebre del teu pare i del teu oncle o bé tens algun mestre modern que t’hagi inspirat especialment?

CM: Els meus familiars sí que em van transmetre la passió per aquest ofici, però jo he anat formant-me per la meva part: començant a l’escola d’hostaleria, amb cursos del gremi de Barcelona i amb altres formacions que realitzem en la pròpia empresa.

Octavi Franch

Anuncios

MOTIVE: VÍCTIMA I ASSASÍ; NOMÉS ENS CAL EL PERQUÈ

Des del Canadà ens arriba una nova i apassionant sèrie policíaca, en què el seu element diferenciador i destacador de la resta de contemporànies del gènere és el fet de conèixer en el plantejament qui és la víctima i qui l’assassí, normalment en aquest ordre.

De nou, la protagonista d’aquest thriller de policies i assassins (de vegades només homicides) és una dona solitària poc femenina i amb greus problemes per relacionar-se amb el seu entorn més proper, sobretot amb la família (The Killing, The Bridge, Brigada Antivicio, Los que matan). En aquest cas, l’actriu que interpreta aquesta detectiu de maneres rudes i ment lúcida és Kristin Lehman (The Listener, The Killing), acompanyada per un policia més clàssic i sobretot amb més tacte, encara que no tan espavilat davant el crim, encarnat per Louis Ferreira (Touch, Breaking Bad).

La resta de l’elenc és correctíssim, però cal destacar-ne el retrobament amb un dels actors més entranyables (i més estables) de la mítica sèrie de principis de segle 24: Roger R. Cross.

La clau de l’èxit d’aquesta sèrie, a part del que ja s’ha comentat sobre saber d’entrada el qui i fins i tot el com, és que tant les víctimes com els assassins/homicides són persones normals que es veuen abocades a patir/cometre aquesta desgràcia gairebé per accident, fins i tot perquè no hi han tingut més remei.

És d’aquestes sèries que si no les veus no passa res, però que si decideixes fer-ho no t’avorriràs. Després hi ha la meravellosa edició, ja que passem d’una escena a una altra justament a través de l’escenari, com mural mutant i versàtil que ens permet viatjar d’un lloc a un altre immediatament, tal com va fer el seu dia el guionista de l’episodi en qüestió amb un cop d’enter.

Octavi Franch

AMERICAN ODISSEY: HOMELAND 2.0

 

Un cop finalitzada ja la primera temporada reglamentària de 13 episodis de la sèrie American Odissey, podem analitzar-la d’una manera més extensa i detallada. Per començar, deixar molt clar que som davant de Homeland 2.0; però no tot són males notícies.

En aquest cas, vam canviar un marine donat per mort que torna a casa com espia islàmic per una dona soldat que hauria d’haver mort, però que sobreviu gràcies a les seves habilitats en el camp de batalla. Anna Friel, l’actriu protagonista, és tota una troballa ja que no la teníem vista per a res. Evidentment, el seu físic menut i rude, molt en la línia de la versió americana de The Killing, és idoni per poder interpretar un paper, a priori, tan masculí, perquè l’últim record que em ve ara mateix a la mempòria d’una dona soldat de semblants característiques és Meg Ryan en el paperot de la seva vida: En Honor a la Veritat; la pel·lícula que va llançar a la fama Matt Damon, per cert. Però tornem a American Odissey.

Tot i que tant la trama principal com totes les secundàries són totalment previsibles i no aporten res de nou al panorama audiovisual dels últims temps, aquesta sèrie és una obra mestra pel que fa al càsting i, per tant, la direcció d’actors. Perquè tots, absolutament tots, els personatges són creïbles i no en grinyola cap. I no és que siguin per a res senzills, al contrari. Aquí radica la gràcia d’un bon director d’actors: aconseguir que un actor normal (per no dir mediocre) realitzi el paper de la seva vida.

A part de l’enorme descobriment d’Anna Friel (a la qual segur que no li faltarà feina en cinema a partir d’ara en endavant), cal destacar les brillantíssimes interpretacions dels desconeguts per al gran públic Nate Mooney (sembla el nebot de Steve Buscemi; us hi heu fixat?), Peter Facinelli (en la seva línia, sempre superb) i els brutals Omar Ghazaoui i Sadie Sink. Ja sabem tots els espectadors i professionals audiovisuals que el més difícil és dirigir un nen i/o adolescent. Però quan un nen i/o adolescent és bo es veu de seguida i, normalment, a curt termini es converteix en una estrella de Hollywood. La veritat és que tinc bon ull per això, i els meus travesses sobre això mai no han fallat: Matt Damon, Leonardo di Caprio, Natalie Portman, Dakota Fanning, per citar només alguns fenòmens que han millorat com a adults el que ja van dur a terme com joves o molt joves. Doncs ja us avanço que aquests dos actors, Sadie Sink i Omar Ghazaoui, arribaran molt però que molt lluny, sobretot perquè són dos perfils molt rars en l’univers del cel·luloide i es cansaran de treballar fins que diguin prou, si és que algun actor ho ha dit alguna vegada. A manera de curiositat, comentar que el marit de la protagonista és l’amic de Campbell Scott a la mítica pel·lícula de culte de Cameron Crowe Singles.

En l’última escena de l’últim episodi d’American Odissey, la nostra protagonista ja ha tornat als Estats Units, però s’ha d’amagar perquè tothom la cerca: uns per a bé i altres per a tot el contrari. Veurem el que ens ofereix la segona temporada d’aquesta sèrie, senzilla però efectiva; tot un planter d’imminents estrelles cinematogràfiques.

ELS REGIDORS: LA SECTA MÉS PERILLOSA

Tinc por. Moltíssima por. Aquest és un article molt complicat d’escriure per a mi. Però ho he de fer. Perquè la gent té dret a saber la veritat, a saber qui hi ha darrere de cada ajuntament, qui són les persones que administren els nostres impostos locals. No podré donar-ne noms ni dades que m’hi puguin vincular. Perquè tinc por. Només caldrà esperar 4 anys perquè torni la pau a aquesta vila costanera de la província de Tarragona.

Per motius professionals, tinc contacte amb aquest poble des de 2009. Dels gairebé 1000 clients que té la meva empresa, una dotzena tenen el seu negoci en aquest indret. La veritat és que l’experiència laboral en aquest lloc no ha estat mai prou reeixida, i de fet diversos d’aquests empresaris i empreses han estat denunciats i denunciades per estafa pel nostre departament jurídic. Però encara hi ha algú que s’hi salva, malgrat tot. Arran del meu càrrec societari, col·laboro amb un munt d’intermediaris, tant públics com privats. I aquí és on es desencadena aquest drama.

Està clar que no té re a veure ser una bona persona amb ser un bon empresari, com tampoc no ho és ser un bon polític amb ser una bona persona. ¿Però què succeeix quan un és una mala persona i un nefast empresari? ¿Algú es creu que aquesta mateixa persona pot esdevenir un excel·lent polític? Jo, no.

D’aquest govern municipal, doncs, en conec personalment 4 membres. De 2 d’ells, no en tinc re negatiu a dir. Són excel·lents persones i professionals. Un, com a polític, ja el coneixia d’oïda, però l’altre no. I, per tant, insisteixo que de moment no n’hi ha notícies, per tant tot va bé, com havia d’anar de fet i és que per això els van votar. No és el meu cas, emperò, perquè primer que mai no votaria aquest partit i després perquè no estic empadronat en aquest llogaret.

Però 2 d’aquests regidors sí que els conec a un altre nivell, malauradament, i tota la informació que en tinc és del tot negativa. Pel que fa al primer cas, estem parlant d’un empresari del sector comerç al menor. Com a empresari em sembla desigual, perquè als temps que corren no em pareix bé que tingui un marge de benefici del 5000%, quan els fabricants del producte que comercialitza són nens esclaus de l’altra punta del planeta. A banda com a persona és esquerpa, arrogant i ignorant. Per acabar-ho d’arreglar, des de fa relativament poc també es dedica a un altre sector, suposadament de manera altruista, el que l’ha dut a esdevenir polític també en aquesta altra matèria. Quina casualitat…

I el pitjor dels dos és l’altre. En aquest cas estem parlant de la persona que, directament, administra les finances d’aquest poble, i que per tant és el responsable de cobrar i pagar. Doncs bé, aquest polític és un morós de l’Estat i ha estat denunciat, en diverses ocasions, al gremi al qual pertany com a empresari. Diversos proveïdors l’esperen al jutjat per cobrar el que els deu de fa anys. Però és que per acabar de reblar-ho, aquest polític també és el responsable de la seguretat cibernètica de l’ens local que representa. Perdoni? ¿Una persona que no sap com funciona el correu electrònic ni té domini web propi i els seus treballadors utilitzen adreces de correu personal ha de ser el cappare de la informàtica de tota la vila? No entenc re, però re de re… I, al capdamunt, aquest polític és tinent d’alcalde. Ara sí que tinc por de debò.

Doncs sí, tinc molta por per la meva persona i per la meva família. Perquè un tinent d’alcalde pot ser (i ho és de fet) el batlle en funcions en qualsevol moment. I aleshores què? Eh? Tot acomplint les funcions del càrrec, pot enviar-te la policia a casa i detenir-te, amb qualsevol pretext. I llavors què, eh? I ho pot fer per venjança personal, és a dir empresarial.

Però jo no sóc polític, ara mateix, però no descarto ser-ho d’aquí 4 anys. Perquè ja ha quedat demostrat que qualsevol pot ser regidor a certes poblacions de la província de Tarragona. I jo no sóc qualsevol. Jo sóc molt bona persona i un excel·lent empresari. Només faltaria comprovar si seria eficient com a polític. Temps al temps.

Octavi Franch

EDICIONS DEL PIRATA: ELS COLORS CORSARIS

Vaig conèixer na Maria Grau, la propietària de l’editorial barcelonina Edicions del Pirata, el 2005 a través d’una altra editora. De seguida de tots els originals que li vaig enviar, en va seleccionar un, de fet l’únic que l’hi va interessar, ja que com ella em va confessar no li interessa pas la fantasia ni la ciència-ficció ni res semblant.

El llibre en qüestió és la novel·la infantil Un àngel a l’infern, la qual vaig escriure el seu dia per poder participar en un premi que no va guanyar, perquè el jurat em va informar que la veien per a un públic més adolescent. La història en qüestió tracta de l’adopció d’un nen víctima de la guerra dels Balcans, i també aprofundeix en el panorama de les ONG.

Dit això la novel·la es va publicar, es va presentar i fins i tot es va rellançar la proppassada tardor després de la meva tornada al mercat literari després de 7 anys en silenci, per motius purament laborals.

Per la meva professió d’escriptor he tractat amb centenars d’editors de tot el país, principalment de Catalunya, ja que habitualment escric en català encara que també ho faig en espanyol per encàrrec i tradueixo d’una llengua a una altra sense problemes; avantatges de ser llicenciat en Filologia Hispànica especialitzat en Català.

Edicions del Pirata, i per extensió la seva editora i líder Maria Grau, és una editorial atípica en el bon sentit de l’expressió. És una excel·lent persona en el tracte humà i una grandíssima coneixedora de la literatura infantil i juvenil. Els seus començaments al sector van ser editant revistes d’aquest gènere, però finalment es va llançar a l’aventura de crear el seu propi segell editorial. I gràcies als déus que el va portar a terme, per a benefici dels petits lectors i dels grans autors.

Les col·leccions d’aquesta editorial es classifiquen per colors, això és: Taronja per als lectors a partir de 7 anys, Groc a partir de 8, Verd a partir de 10 i Blau a partir 12. A part, disposa d’altres col·leccions per a altres edats (Petits Lectors i Petit Pirata a partir de 6 anys) i altres temàtiques (Talpirons, Els Brons, Comissari Llampec i el Servei de bruixeria de la Tina i la Mina).

Cal destacar que aquest segell editorial, referent a Catalunya, ha publicat llibres d’autors tan consagrats de la literatura infantil i juvenil com Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Teresa Duran, Joaquim Carbó, Enric Larreula i Josep Gòrriz, entre molts d’altres.

En definitiva, una excel·lent editorial en mans d’una excepcional editora que ara, per raons de la vida mateixa, se’ns jubila encara que, per a goig de tots, un fill seu continuarà amb la missió literària que la seva mare va començar fa uns anys.

Octavi Franch

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

RELAT D’UN VELL AGENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.

L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.

Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.

Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

CRISTOPHER NOLAN: EL DRAMA EXCELS

Vaig descobrir aquest talentós i creatiu director a la seva segona pel·lícula, la clàssica i ja film de culte Memento. En aquest cas, Nolan ens sorprèn amb un flashback continu i constant i combinant el blanc i negre amb el color gairebé sèpia, i afegint-hi la veu en off del mateix protagonista, interpretat pel sempre eficient Guy Pearce (el qual ja venia de coprotagonitzar al costat amb Russell Crowe l’exitosa LA Confidential). El bucle neurològic en què es converteix la vida del pobre exinspector d’assegurances és una de les millors històries del thriller contemporani i, per tant, una de les millors pel·lícules de principis de segle.

Però aquest director tan perfecte, i amb tanta vista a l’hora d’escollir tant els seus projectes com els actors que els encarnaran, va començar a partir d’aquest moment a millorar-se i millorar el cinema a nivell argumentari i en el conjunt de la filmació i posterior exhibició d’un llargmetratge. Després de la ja esmentada Memento, al cap de 2 anys ens arriba un nou thriller, en aquest cas Insomni, protagonitzada per Al Pacino en el seu paper clàssic de detectiu i pel finit Robin Williams en la seva nova vessant d’assassí en sèrie, el qual també podem comprovar aquell mateix any a Retrats d’una Obsessió. Ambientada a Alaska i amb el hàndicap ambiental que a l’època en què transcorre la història gairebé tot el dia és diürn, el cara a cara entre els dos mites del cel·luloide sembla llegendari, sobretot al reduït espai en què es concentra, com si fos una escena de teatre. Com sempre he pregonat: si un actor és, realment, bo cal apreciar-ho a sobre d’un escenari.

Però el millor estava per arribar, deixant momentàniament de banda la seva trilogia de Batman, amb una adaptació (Prestigi: El truc final) i amb un altre rutilant guió original (Inception). Pel que fa a la primera i tot i que la història original sigui una novel·la aliena, és de llarg la millor pel·lícula de mags de tots els temps, perquè és la que retrata d’una manera més diàfana els trucs que han provocat que aquests il·lusionistes siguin famosos al món sencer. A més, el que la història transcorri al Londres victorià, en una època en què els monstres urbans eren la moda (Dràcula, Frankenstein, Jack l’Esbudellador) i que els grans invents de la humanitat estaven per estrenar-se, beneficia aquest halo de misteri, perill i estigmatisme amb la qual el director arrebossa totes les seves obres visuals. Pel que fa a l’assumpte de la ciència, l’elecció del desaparegut recentment David Bowie com a Tesla és d’una perfecció suprema, ja que només un geni pot interpretar, creïblement, a un altre. El mà a mà entre dos dels actors més reconeguts i amb més feina de tot el segle XXI, Hugh Jackman i l’actor fetitxe de Nolan, Christian Bale, és espectacular i, encara que s’haguessin pogut intercanviar els papers i per tant els rols, el personatge tan entranyable del mag bessó amb la nena de pel mig resulta molt més emotiu encarnat pel millor Batman i John Connor de la història fílmica.

Pel que fa a Inception, un cop més Christopher Nolan té l’habilitat de triar un dels millors actors de final del segle XX i principis del XXI, camaleònic, nen prodigi i únic de la seva espècie, amb permís dels altres mites rossos Brad Pitt i Matt Damon. Som davant d’una història que requereix tota la nostra atenció, ja que res no és el que sembla, una i altra vegada. Però tot està completament encaixat com una nina russa, amb una fotografia i edició excel·lents. Sens dubte, una de les pel·lícules més impactants i sorprenents del que portem de mil·lenni.

Pel que fa a la trilogia primerenca de Batman, reitero l’anteriorment citat: només hi ha 2 directors igual de preparats i amb potencial per equiparar els seus treballs cinematogràfics al capdavant d’una superproducció de superherois: JJ Abrams i Bryan Singer. Si Tim Burton als 90 va ser capaç de plasmar l’atmosfera gòtica del nou Batman negre i fosc, després Nolan va aconseguir adequar aquest univers ombrívol a un món més diàfan, versemblant i transparent, com pel·lícula d’acció o fins i tot de guerrers medievals. Perquè per adonar-se’n només cal recordar el primer acte de Batman Begins, que no té absolutament res de film de superherois. I, a més, insisteixo que per fi hem gaudit de l’actor idoni per encarnar tant l’Home Rat-Penat com la seva carcassa civil Bruce Wayne.

Així doncs, a Christopher Nolan ja només li falta recollir algun òscar, ja sigui en la modalitat de director o guionista. Però si no ho ha aconseguit ja després de dirigir i escriure tantes obres mestres, només pot significar una cosa: que el millor encara està per arribar.

Octavi Franch