Todas las entradas por octavifranch

Escritor profesional de todos los géneros en todos los formatos desde hace más de 20 años.

CENIZAS Y HUELLAS, DE LEOPOLDO IRRIGUIBLE I ALTRES

Em va arribar a les mans fa uns dies aquest llibre de part del meu editor i amic Òscar Esquerda, fundador i director de l’editorial afincada a l’Hospitalet del Llobregat Ònix Editor. Es tracta d’un volum de fotografies preses pel seu autor, l’artista plàstic multifàsic Leopoldo Irriguible, combinat amb textos al·legòrics sobre les mateixes imatges escrits per amics i coneguts del propi fotògraf.

El leitmotiv de l’obra són les cendres, concretament les burilles de tabac acumulades dins d’atuells diversos com ara cendrers, gots o plats, tot combinant-los amb altres estris ja siguin germans d’armes de les cigarretes (els mistos) com d’altres metàl·lics que conviden a tot tipus de elucubracions i sentiments (claus d’obrir, claus de clavar, fulles d’afaitar, anells o plumilles).

Resultado de imagen de cenicero

A banda, en Leopoldo Irriguible també juga amb els colors, atès que contínuament uneix el blanc i negre de les cendres i la transparència del recipient amb el vermell (sang, vida, mort) i amb el daurat (energia, misticisme, amor).

Per si soles, cada fotografia intenta mostrar-te la captació d’un hàlit temporal molt concret, el qual es va repetint al llarg del temps, a voltes per pur vici, a voltes per autèntica desídia i conformisme amb un mateix i les seves circumstàncies.

Pel que fa als textos que acomboien les mencionades imatges, n’hi ha de tot: poemes breus, peces minimalistes de narrativa poètica, homenatges, minidiaris; de tot una mica, de part d’una escudella de personatges que provenen tant del sector artístic com d’altres professions amb lligams amb l’autor, i fins i tot familiars molt afins, els quals evidentment són els que millor coneixen l’obra d’aquest mestre aragonès.

En definitiva un llibre sobre art diferent, molt ben editat, que arriba a un públic molt ampli: tant als amants de la fotografia com la resta d’arts plàstiques com els de la literatura, com a tots aquells que només volen veure com viu la vida una persona tan excepcional com en Leopoldo Irriguible.

Títol:  Cenizas y huellas
Autor: Leopoldo Irriguible i altres
Editorial: Ònix Editor
Data publicació: 2016
Pàgines: 120
Idioma: Espanyol
Format: 18×15⁄ Tapa dura sense coberta (cartró)

Octavi Franch

NATASHA: HISTÒRIA D’UNA ADOPCIÓ, DE MERCÈ ARMENGOL

A través de la meva editora Imma Domènech de La Vocal de Lis de Barcelona, em va arribar la setmana passada aquest peculiar llibre, tant pel seu format com pel seu estil narratiu. Es tracta de la història basada en fets reals en clau d’assaig per a tots els públics, però emmascarat com a conte infantil il·lustrat.

Amb format d’àlbum il·lustrat, és a dir com els còmics clàssics en tapa dura (Astèrix, Tintín, Mortadel·lo, etcètera) la seva autora, la il·lustradora i narradora Mercè Armengol, la mare de les dues criatures (el llibre i la pròpia Natasha), Natasha: Història d’una adopció és una obra postmoderna des d’un punt de vista tant literari com editorial. Molt probablement, ni la seva autora ni la seva editora es van adonar d’aquest fet fins que el llibre va sortir de les entranyes de la impremta per convertir-se en un èxit mediàtic, atès el boom de les adopcions internacionals al nostre país els darrers anys, però sobretot per la manera com la Mercè Armengol ha estat capaç de transmetre tan extremadament bé aquesta peculiar història, així com els sentiments de tots i cadascun dels seus personatges.

El llibre està escrit en primera persona. Aquest narrador i personatge és la Clàudia, la filla gran de la Mercè i germana de la Natasha. Tot coincidint amb el quart aniversari de l’autèntica protagonista del conte, la Mercè i la Clàudia estan parlant de com de bé ha quedat aquest llibre, és a dir el regal especial que tota la família fa a la nena d’origen rus. Així doncs, apareix en escena la pròpia Natasha, la qual pregunta que és aquell llibre tan gran i maco. Aleshores, és quan l’homenatjada comença a fullejar el seu principal regal en companyia de la resta de la seva família, els quals hi van intervenint a mesura que hi van apareixent. És a dir que la història és doble i circula en paral·lel: per una banda, el propi conte que ens explica en passat com va viure la família tot el procés de l’adopció i, per una altra, la de la Natasha que la va descobrint en directe.

A banda, l’autora també va assenyalant durant tota la història les paraules més difícils d’entendre per als seus lectors més menuts, però en comptes de buscar-ne el sinònim més senzill (el que hauria fet qualsevol altre escriptor, és a dir tirar pel camí fàcil) la Mercè posa un epíleg al final del llibre a mode de diccionari, el que provoca que aquesta obra magnífica obra literària també esdevingui un llibre de text.

I, al penúltim full del llibre, també ens adonem que està prevista una continuïtat narrativa amb aquests personatges, cosa que els seus lectors festegem i anhelem llegir el més aviat possible.

En definitiva, una preciosa i precisa peça literària per a totes les edats, curulla de tendresa, de realisme i de màgia, tot a l’hora, ben cuinat per la seva autora, la Mercè Armengol, la qual de ben segur que ens tornarà a sacsejar el sentiment a través de la seva immillorable signatura dual, com a escriptora i com a il·lustradora.

Títol:  Natasha, història d’una adopció
Autor: Mercè Armengol
Editorial: Autor-Editor
Data publicació: 2015
Pàgines: 70
Idioma: Català (també disponible en espanyol)
Format: 28,5×24,5⁄ Tapa dura sense coberta (cartró)

Octavi Franch

MOTIVE: VÍCTIMA I ASSASÍ; NOMÉS ENS CAL EL PERQUÈ

Des del Canadà ens arriba una nova i apassionant sèrie policíaca, en què el seu element diferenciador i destacador de la resta de contemporànies del gènere és el fet de conèixer en el plantejament qui és la víctima i qui l’assassí, normalment en aquest ordre.

De nou, la protagonista d’aquest thriller de policies i assassins (de vegades només homicides) és una dona solitària poc femenina i amb greus problemes per relacionar-se amb el seu entorn més proper, sobretot amb la família (The Killing, The Bridge, Brigada Antivicio, Los que matan). En aquest cas, l’actriu que interpreta aquesta detectiu de maneres rudes i ment lúcida és Kristin Lehman (The Listener, The Killing), acompanyada per un policia més clàssic i sobretot amb més tacte, encara que no tan espavilat davant el crim, encarnat per Louis Ferreira (Touch, Breaking Bad).

La resta de l’elenc és correctíssim, però cal destacar-ne el retrobament amb un dels actors més entranyables (i més estables) de la mítica sèrie de principis de segle 24: Roger R. Cross.

La clau de l’èxit d’aquesta sèrie, a part del que ja s’ha comentat sobre saber d’entrada el qui i fins i tot el com, és que tant les víctimes com els assassins/homicides són persones normals que es veuen abocades a patir/cometre aquesta desgràcia gairebé per accident, fins i tot perquè no hi han tingut més remei.

És d’aquestes sèries que si no les veus no passa res, però que si decideixes fer-ho no t’avorriràs. Després hi ha la meravellosa edició, ja que passem d’una escena a una altra justament a través de l’escenari, com mural mutant i versàtil que ens permet viatjar d’un lloc a un altre immediatament, tal com va fer el seu dia el guionista de l’episodi en qüestió amb un cop d’enter.

Octavi Franch

AMERICAN ODISSEY: HOMELAND 2.0

 

Un cop finalitzada ja la primera temporada reglamentària de 13 episodis de la sèrie American Odissey, podem analitzar-la d’una manera més extensa i detallada. Per començar, deixar molt clar que som davant de Homeland 2.0; però no tot són males notícies.

En aquest cas, vam canviar un marine donat per mort que torna a casa com espia islàmic per una dona soldat que hauria d’haver mort, però que sobreviu gràcies a les seves habilitats en el camp de batalla. Anna Friel, l’actriu protagonista, és tota una troballa ja que no la teníem vista per a res. Evidentment, el seu físic menut i rude, molt en la línia de la versió americana de The Killing, és idoni per poder interpretar un paper, a priori, tan masculí, perquè l’últim record que em ve ara mateix a la mempòria d’una dona soldat de semblants característiques és Meg Ryan en el paperot de la seva vida: En Honor a la Veritat; la pel·lícula que va llançar a la fama Matt Damon, per cert. Però tornem a American Odissey.

Tot i que tant la trama principal com totes les secundàries són totalment previsibles i no aporten res de nou al panorama audiovisual dels últims temps, aquesta sèrie és una obra mestra pel que fa al càsting i, per tant, la direcció d’actors. Perquè tots, absolutament tots, els personatges són creïbles i no en grinyola cap. I no és que siguin per a res senzills, al contrari. Aquí radica la gràcia d’un bon director d’actors: aconseguir que un actor normal (per no dir mediocre) realitzi el paper de la seva vida.

A part de l’enorme descobriment d’Anna Friel (a la qual segur que no li faltarà feina en cinema a partir d’ara en endavant), cal destacar les brillantíssimes interpretacions dels desconeguts per al gran públic Nate Mooney (sembla el nebot de Steve Buscemi; us hi heu fixat?), Peter Facinelli (en la seva línia, sempre superb) i els brutals Omar Ghazaoui i Sadie Sink. Ja sabem tots els espectadors i professionals audiovisuals que el més difícil és dirigir un nen i/o adolescent. Però quan un nen i/o adolescent és bo es veu de seguida i, normalment, a curt termini es converteix en una estrella de Hollywood. La veritat és que tinc bon ull per això, i els meus travesses sobre això mai no han fallat: Matt Damon, Leonardo di Caprio, Natalie Portman, Dakota Fanning, per citar només alguns fenòmens que han millorat com a adults el que ja van dur a terme com joves o molt joves. Doncs ja us avanço que aquests dos actors, Sadie Sink i Omar Ghazaoui, arribaran molt però que molt lluny, sobretot perquè són dos perfils molt rars en l’univers del cel·luloide i es cansaran de treballar fins que diguin prou, si és que algun actor ho ha dit alguna vegada. A manera de curiositat, comentar que el marit de la protagonista és l’amic de Campbell Scott a la mítica pel·lícula de culte de Cameron Crowe Singles.

En l’última escena de l’últim episodi d’American Odissey, la nostra protagonista ja ha tornat als Estats Units, però s’ha d’amagar perquè tothom la cerca: uns per a bé i altres per a tot el contrari. Veurem el que ens ofereix la segona temporada d’aquesta sèrie, senzilla però efectiva; tot un planter d’imminents estrelles cinematogràfiques.

TURNO DE NOCHE: UNA DE METGES DIFERENT

De sèries de televisió sobre metges, infermeres i pacients se n’han gravat, estrenat i passat per la pantalla petita (cada vegada menys) unes quantes des que la “caixa beneïta» (cada vegada més) existeix a cada llar del nostre país. La gran majoria són anodines, recurrents i no aporten res a l’espectador mitjà-alt. Però, de vegades (molt poques), tenim la sort de gaudir d’una sèrie sobre la medicina interina diferent. Com Turno de noche.

El primer que sorprèn i agraeix l’espectador és el fantàstic elenc, fruit un cop més de l’excel·lent treball dels directors de càsting a Estats Units i Canadà. També, visualment, sempre és més gratificant que els actors i actrius siguin macos i maques, encara que bastant allunyats de la quotidianitat en qualsevol lloc de treball i ofici.

En aquest cas, la sèrie gira al voltant del torn de nit d’un hospital públic, en el qual treballen diversos metges provinents de l’exèrcit. El vincle afectiu entre gairebé tots els personatges, sobretot els que ja havien coincidit en batalla, és molt potent, conjuminat al fet que com a mínim hi ha dues parelles sentimentals oficials a la història dels protagonistes.

Els pacients no pateixen malalties estranyes (això no és House) però sí que són rares les circumstàncies en les quals aquestes persones han emmalaltit. I aquí és on radica l’èxit especialíssim d’aquests doctors, acostumats a dur a terme miracles en qualsevol lloc del món amb els mitjans més precaris.

Però analitzant els seus personatges principals, tenim a:

  • TC, encarnat pel model Eloin Macken: l’aventurer
  • Jordan, encarnada per Jill Flint: la cap humana
  • Freddy Rodríguez, encarnat per Michael Ragosa: el director amargat
  • Topher, encarnat per Ken Leung: l’amic del prota
  • Drew, encarnat per Brendan Fehr: el machote gai

La majoria d’aquests actors són molt joves però alguns d’ells ja disposen de moltíssima experiència, tant en cinema però sobretot a la televisió. Ens agradaria destacar als següents i per aquests motius:

  • Brendan Fehr: tota la vida rodant CSI Miami en un laboratori
  • Ken Leung: un dels actors fetitxes de JJ Abrams (Lost, Person of Interest)
  • Freddy Rodríguez: actor revelació al costat de Michael C. Hall (Dexter) a A dos metros bajo tierra i paperot secundari i imprescindible a la meravellosa La jove de l’aigua del mestre M. Night Shyamalan

Tot i que les trames mèdiques principals dels episodis no són per a res rellevants i les secundàries entre personatges són previsibles, és una sèrie que es deixa veure. I és que avui dia ja costa trobar alguna cosa fresca, diferent i agradable quan t’asseus al sofà i desitges desconnectar de la realitat i passar a mode “ficció”.

EDICIONS DEL PIRATA: ELS COLORS CORSARIS

Vaig conèixer na Maria Grau, la propietària de l’editorial barcelonina Edicions del Pirata, el 2005 a través d’una altra editora. De seguida de tots els originals que li vaig enviar, en va seleccionar un, de fet l’únic que l’hi va interessar, ja que com ella em va confessar no li interessa pas la fantasia ni la ciència-ficció ni res semblant.

El llibre en qüestió és la novel·la infantil Un àngel a l’infern, la qual vaig escriure el seu dia per poder participar en un premi que no va guanyar, perquè el jurat em va informar que la veien per a un públic més adolescent. La història en qüestió tracta de l’adopció d’un nen víctima de la guerra dels Balcans, i també aprofundeix en el panorama de les ONG.

Dit això la novel·la es va publicar, es va presentar i fins i tot es va rellançar la proppassada tardor després de la meva tornada al mercat literari després de 7 anys en silenci, per motius purament laborals.

Per la meva professió d’escriptor he tractat amb centenars d’editors de tot el país, principalment de Catalunya, ja que habitualment escric en català encara que també ho faig en espanyol per encàrrec i tradueixo d’una llengua a una altra sense problemes; avantatges de ser llicenciat en Filologia Hispànica especialitzat en Català.

Edicions del Pirata, i per extensió la seva editora i líder Maria Grau, és una editorial atípica en el bon sentit de l’expressió. És una excel·lent persona en el tracte humà i una grandíssima coneixedora de la literatura infantil i juvenil. Els seus començaments al sector van ser editant revistes d’aquest gènere, però finalment es va llançar a l’aventura de crear el seu propi segell editorial. I gràcies als déus que el va portar a terme, per a benefici dels petits lectors i dels grans autors.

Les col·leccions d’aquesta editorial es classifiquen per colors, això és: Taronja per als lectors a partir de 7 anys, Groc a partir de 8, Verd a partir de 10 i Blau a partir 12. A part, disposa d’altres col·leccions per a altres edats (Petits Lectors i Petit Pirata a partir de 6 anys) i altres temàtiques (Talpirons, Els Brons, Comissari Llampec i el Servei de bruixeria de la Tina i la Mina).

Cal destacar que aquest segell editorial, referent a Catalunya, ha publicat llibres d’autors tan consagrats de la literatura infantil i juvenil com Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Teresa Duran, Joaquim Carbó, Enric Larreula i Josep Gòrriz, entre molts d’altres.

En definitiva, una excel·lent editorial en mans d’una excepcional editora que ara, per raons de la vida mateixa, se’ns jubila encara que, per a goig de tots, un fill seu continuarà amb la missió literària que la seva mare va començar fa uns anys.

Octavi Franch

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

ESTRATS, DE SLAWOMIR MROZEK

Estrats  és el darrer conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Estrats. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Estrats és, sens dubte, un dels millors contes d’aquest llibre, si no el millor.

En aquest singular i original relat, també en primera persona, un grup d’arqueòlegs del segle XXXXVI (sí, sí: és un conte de ciència-ficció) han descobert el cos d’un turista japonès sepultat sota la lava del Vesuvi del segle XXXI (!). Sota d’aquest, emperò, n’han trobat un altre també adornat amb una càmera de fotos, però en aquest cas l’home és caucàsic. Però més avall, hi encontren un autocar de dos pisos sencer amb uns 60 turistes, tots amb càmeres fotogràfiques a les mans; el més sorprenent és que corresponen a l’era tardana Demokratos, una que evidentment encara no existeix o bé no ha estat catalogada perquè nosaltres encara estem vius i no ens hem extingit. I per últim, ara sí del segle XX, un nordamericà amb càmera penjant i l’ensurt del deute internacional ben solcat a la seva pell.

Però tot just quan les explicacions prehistòriques de l’arqueòleg han calat en tots els assistents de la troballa, el protagonista de la nostra història pretén fer una foto de tot plegat, la primera en quinze segles, que són els que porta el Vesuvi sense entrar en erupció. I com a desenllaç, les primeres guspires del volcà després de tant i tant de temps…

Octavi Franch

EL CORRESPONSAL ESPECIAL, DE SLAWOMIR MROZEK

El corresponsal especial és el quaranta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El corresponsal especial. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El corresponsal especial està escrit, també, en primera persona.

L’argument és el següent: la redacció d’un diari esta reunida per tal de decidir si envien o no un corresponsal de guerra a un país que travessa per una situació molt inestable. Finalment, com que no hi ha pressupost, decideixen crear un corresponsal “virtual” el qual narrarà els fets que allà ocorrin sense, realment, poder-los viure en primera persona.

Només tenen dues opcions: revolució o repressió. Van alternant les dues modalitats i el periòdic és un èxit de vendes, fins que al final els lectors se’n cansen i els ingressos econòmics del mitjà tornen a baixar.

Finalment, tanquen la secció d’internacional i decideixen una de nova sobre sexe local, que és el que el públic estava demanant.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch