Archivo de la etiqueta: relat

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

“La lluita per la justícia és el primer”.

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

Anuncios

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DILEMA DE MAJER, DE SLAWOMIR MROZEK

El dilema de Majer és el desè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El dilema de Majer. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Un dels recursos literaris més habituals de Slawomir Mrozek és l’encontre entre tres personatges: Nowosadecki, Pusczc i el propi Majer, el qual dóna part del títol d’aquest conte. Aquests tres pseudofilòsofs són els encarregats d’esventrar qualsevol mite, llegenda o dilema humà que hi hagi o pugui haver-hi a la vida quotidiana de les persones des del Big Bang fins al futur més llunyà.

En aquest cas en concret, El dilema de Majer, la conversa gira en torn de la forma exacta de la Terra i, sobretot, de per què és d’aquesta manera i no d’una altra. Figures cabdals de la intel·ligència planetària com Copèrnic són argüits al propi col·loqui. La violència verbal i, fins i tot, física és present en tot moment al relat i s’intueix que, tard o d’hora, aquella escena acabarà malament. També sabem que els tres personatges estan fent cua en algun lloc, que pel que sembla és molt important, almenys per a les seves vides.

El conte té un doble conflicte: si finalment hi haurà clatellades o quin és el lloc, exactament, on s’adrecen. El primer no és dóna a terme perquè, justament, obren l’indret que estaven esperant que aixequés la persiana. És molt important recordar que estaven fent cua per entrar-hi, és a dir que hi havia una necessitat real i, a més, que hi havia més gent tant davant com darrere d’ells.

I aquest màgic espai que obre les seves portes, tant als nostres 3 protagonistes com a la resta de figurants, no és altra que la botiga de begudes alcohòliques. Compte que el narrador, és a dir l’autor, està dient que és una botiga, no un bar o establiment similar. Vull dir que qui compra alcohol en una botiga és per consumir-lo a casa seva o en la intimitat d’un banc del parc o sota un pont; és a dir: que els 3 són alcohòlics.

Aquesta és la clatellada que et clava, de nou, Slawomir Mrozek al clímax i conseqüent desenllaç. Tanta filosofia, tanta discussió, tanta intel·ligència per a re. La raça humana és dèbil. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I, habitualment, tots els genis tenen algun vici, més o menys amagat. És el preu que hem de pagar els humans per habitar un planeta que mai no ens ha pertangut.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.