Archivo de la etiqueta: pop

Música,Teatro

Crítica teatral: Moonwalker The Show, en el teatro Coliseum.

11 comentarios

429Como os comentábamos en un post anterior Moonwalker The Show aterrizó ayer en el teatro Coliseum de Barcelona, cumpliendo su promesa, a aquellos que habían adquirido las entradas para el día del estreno, de ofrecer un monto de entretenimiento basado en los hits llevados a lo más alto de las listas de los más vendidos por Michael Jackson. Algo que se suma al esfuerzo de otras compañías y espectáculos por recordar el legado musical de Jackson y rendir un merecido homenaje a una de las figuras, seguro, más resplandecientes de la música de todos los tiempos que nos dejaba, de forma trágica, el pasado 25 de junio de 2009.

Si por Barcelona ya pasaron Forever King of Pop; Man in the mirror, Michael Jackson’s Greatest Hit; o Michael Jackson The Immortal World Tour de Cirque du Soleil, ahora es el turno de Moonwalker The Show, un espectáculo que repasa la figura y la obra musical del que fue apodado “el rey del pop“ y que viene directamente de Las Vegas, aunque adaptado a las voces y a los escenarios españoles.

De nuevo la música y los temas estrella de Jackson se confabularon para hacer pasar un buen rato a todos sus fans. En este caso el espectáculo está estructurado como un concierto en el que se van interpretando uno a uno los diversos temas, a lo que se suma la actuación de Fréderick Henry, uno de los tres imitadores oficiales de Michael Jackson, que con su actuación, con sus movimientos y con el fiel reflejo que él mismo constituye de la estrella, provee al espectáculo de ese toque de magia que solo Michael Jackson sabía crear.

MOONWALKER THE SHOW - FREDERICK HENRY AS MICHAEL JACKSON 1Acompañándolo encima del escenario tenemos al elenco que ya visitó Barcelona el pasado mes de mayo con el espectáculo The World of Abba, esto es, los arreglos y la dirección musical de Jordi Pinyol, al que le acompaña una banda de música en directo y un cuerpo de ballet coreografiado por Orietta de la Peña. En las voces encontramos a Lorena Jamco, Antonio Tomás y Agustín Guerreo, que comparten derroche musical junto a Henry. Los dos últimos interpretando las canciones con más ritmo de la discografía de Jackson y Jamco luciendo voz en los temas más románticos y emotivos del cantante.

Como de costumbre es obligatorio destacar algunos de los momentos del espectáculo, como la interpretación del inevitable Thriller, seguramente el número más logrado del show, y el medley compuesto por los temas más activistas de Jackson, entre ellos Earth song o Heal the world, uno de los momentos sin duda más emotivos del espectáculo.

Si bien la representación sufrió de algunos fallos de sonido, achacables a la función de estreno, y mostró algunas lagunas en el ritmo del espectáculo, sobre todo en el enlace entre la interpretación de los diferentes temas, el show consiguió poner en pie varias veces al público asistente, algunas de ellas de una forma algo artificial, que hizo suyo el espectáculo en su fase última gracias a la simpatía de las coreografías, al punch de Henry, y como no a la fuerza de unas canciones que nos han acompañado a muchos de nosotros a lo largo de nuestra vida.

AVISO: Si son fans de Jackson o simplemente les gusta la música de las décadas de los 70, 80 y 90, aquellas exprimidas hasta la saciedad por radiofórmulas de emisoras como M80 radio, no se pueden perder una oportunidad como esta. Y recuerden que el espectáculo solo estará en cartelera hasta el próximo domingo…

“Moonwalker the Show” se representa en el teatro Coliseum del 6 al 9 de junio de 2013.

Reparto: Frederick Henry, Lorena, Jamco, Antonio Tomás, Agustín Guerrero, Jordi Pinyol, Ainhoa Mouriz…
Horarios: jueves 6 y viernes 7 a las 21:00 horas; sábado 8 a las 18:30 y a las 21:30 horas y domingo a las 19:00 horas.
Precio: 25 – 30 €

Música,Teatro

Crítica teatral: The World of Abba, en el teatro Tívoli.

3 comentarios

418Si a los que están leyendo esta reseña se les preguntara cuál es el grupo más importante de la música pop/disco de las décadas de los años 70/80, seguro que muchos responderían, entre risas y algo de excitación, Abba, por supuesto. Un grupo que aunque solo estuvo activo musicalmente una década posee un legado artístico que no ha hecho más que revalorizarse en los últimos tiempos, prueba de lo cual son los millonarios números de venta de su disco recopilación Abba Gold; la creación del musical Mamma Mia!, basado en las canciones de Abba, también un éxito mundial y que propicio un film del mismo título interpretado por Meryl Streep, Amanda Seyfried y Pierce Brosnan, y por último la reciente inauguración, tan solo hace unos días, de un museo en Estocolmo dedicado al grupo.

No es extraño que aprovechando el tirón del momento se estrenara en Barcelona el espectáculo musical The World of ABBA, producido por Eventfama y cuyo reparto encabezan Rebeca, Lorena Jamco, Antonio Tomás y Agustín Guerreo.

Como se pueden imaginar el espectáculo recorre los temas de la carrera musical de Abba a través de 16 de sus grandes éxitos, en inglés y en castellano, con la voluntad de conectar con el Abba-fan que seguro que todos llevamos dentro y que solo dejamos salir al exterior muy de tanto en tanto.

El espectáculo está organizado en formato concierto e integra música en directo, coreografías interpretadas por un cuerpo de baile y audiovisuales mostrados en una gran pantalla de fondo. A nivel de voces, las femeninas están encarnadas por el toque más glamoroso de Lorena Jamco y el estilo más impetuoso de Rebeca, el gran reclamo del espectáculo junto a las canciones del cuarteto sueco. Por su parte las voces masculinas las aportan Antonio Tomás y Agustín Guerreo y quedan más en un segundo plano, algo que ya pasaba en el grupo original.

8649376386_6b2affa1ba_z(1)Sin embargo no todo luce tal como debería. Y me explico. La propuesta, al menos la vista en Barcelona, cuenta con varios déficits que afectan el nivel del espectáculo, entre ellos una producción técnica y artística que deja mucho que desear. Ejemplos de lo que digo fueron los constantes problemas de sonido, que provocaban que no se pudieran escuchar/entender todo lo bien que debieran las voces de los cantantes (esperemos que este sea un yerro solucionable), unas coreografías de baile no del todo conseguidas y que hacen pequeño el escenario y unos audiovisuales que no ayudaban demasiado a ensalzar la imagen del espectáculo, a lo que podemos sumar una estructuración demasiado rígida del ritmo del espectáculo, con pocos elementos de enlace entre tema y tema.

Toda una suma de inconvenientes a nivel de producción que no permitieron al espectáculo desparramarse artística y musicalmente más allá del escenario e invadir la sala de butacas, donde el público se mostró bastante frío a lo largo del show. Solo con el medley final y la repetición de algunos de los hits más movidos de Abba, el espectáculo consiguió hacer bailar a los espectadores. Una franca desilusión escénica que, sin duda, se hace evidente en la mayoría de los comentarios que los espectadores más exigentes han hecho del espectáculo en internet. Y es una lástima ya que la propuesta poseía de partida un legado musical, el de Abba, potente, fascinante y seductor, aunque al desarrollo del show aún le queda algo de trayecto para obtener y mostrar lo mejor de sí mismo.

Aún así, el interés del público por el estreno y su representación en el Tívoli de Barcelona nos recuerda que no siempre lo innovador supera a lo que ya existía antes y que el aroma, en este caso musical, de una época, en este caso la de la década de los 70 y principios de los 80, tiene su lugar también en un siglo, el nuestro, que parece que repudia todo lo que huele a antiguo en favor de cualquier chisme, formato o contenido que le ofrezca innovación, progreso o modernidad (o todo ello junto a la vez). Una oferta que a veces no puede equipararse, ni mucho menos, a la buena música que se hizo en el pasado, ¿no creen?

«The world of Abba» se representa en el teatro Tívoli del del 30 de abril al 12 de mayo de 2013.

Director musical y arreglos: Jordi Pinyol
Cantantes: Rebeca, Lorena Jamco, Antonio Tomás y Agustín Guerreo
Ballet: Susana Lara, Alicia Santos, Sara Miquel, Ainhoa Mouriz, Sergio Perez, Antonio Fago, Jose Maria Zamora, Alberto Escobar y Javier Luque
Músicos: Jordi Pinyol, José Bueno, Marco Niemietz y Miguel Sánchez
Coreografía: Ainhoa Mouriz y Orietta de la Peña
Espacio escénico y luces: Nayden Stepanov
Sonido: Miguel Turia
Diseño vestuario: Susi Cerro

Horarios: de martes a jueves a las 21:00 horas; viernes a las 21:30 horas; sábado a las 18:00 y a las 21:30 horas y domingo a las 18:00 horas.
Precio: de 20 a 35 €.
Duración del espectáculo: 90 minutos

Música,Teatro

Crítica teatral: Michael Jackson The Immortal World Tour, en el Palau Sant Jordi de Barcelona.

Deja un comentario

MJ(1) Michael Jackson ha sido, sin duda, el creador de toda una serie de hits que han dado formato musical a nuestra infancia y juventud (si el que lee esta reseña está entre los 30 y los 40 años), un ingenio de crear superéxitos musicales cuyo legado no ha caído en el olvido tras su trágica muerte en 25 de junio de 2009, sino todo lo contrario. No solo sus temas nos siguen acompañando a través de multitud de radio fórmulas, entre ellas M80 Radio, y sus videos se pueden rememorar en diversos canales televisivos temáticos y en internet, sino que se han generado toda una serie de shows escénicos musicales basados en su carrera musical y que giran alrededor del planeta con éxito mundial. Por Barcelona ya pasaron Forever King of Pop y Man in the mirror, Michael Jackson’s Greatest Hits y ahora es el turno de Michael Jackson The Immortal World Tour, el espectáculo artístico y musical diseñado por Cirque du Soleil que repasa la figura y la obra musical del que fue apodado «el rey del pop«.

Cirque du Soleil presentó el pasado 17 de abril en el Palau Sant Jordi de Barcelona un show hecho «a la americana» que suma a la espectacular y demoledora lista de éxitos de Michael Jackson, las creaciones coreográficas y artísticas de claro cuño Cirque du Soleil. Un espectáculo de grandes dimensiones que durante cuatro días iluminará la pista del equipamiento deportivo ubicado en Montjuïc.

2509_1396_PRSi bien algunos pueden pensar que Cirque du Soleil y Michael Jackson poseen dos conceptos y estilos poco afines, algo que la propuesta presentada en Barcelona deja bien claro, la verdad es que la suma de elementos y formatos da como resultado un espectáculo al gusto de todos, esto es, con una primera parte donde predominan las coreografías y las composiciones artísticas de Cirque du Soleil, y una segunda parte, seguramente la más potente, en la que toman protagonismo los temas más conocidos del cantante, acompañados, también, por algunas de la coreografías más espectaculares que uno ha visto: bailarines que flotan en el aire; un universo de luz y de color habitado por aerial dancers; un duelo instrumental entre una guitarra y un chelo eléctricos o la militarizada danza de un ejército de robots que da paso a un medley de los temas más pop y ochenteros de Michael Jackson. Todo ello aderezado, claro está, por la sensibilidad artística propia de Cirque du Soleil.

CDS_IMMORTAL_9468_PR(1)La compañía circense ha creado, pues, a partir de la unión de dos estilos muy distintos, las fuentes de inspiración y la potencia de las canciones de Michael Jackson, que se convertían en grandes eventos de comunicación en cuanto se estrenaban en la televisión, en aquella añorada, a veces, cultura analógica, y la magia creativa del mundo de fantasía y circo que caracteriza a la compañía Cirque du Soleil. La suma, pues, es una explosión de música, de juegos de luces, de coreografías y de artilugios y parafernalia artística que conduce al público, a través de un impetuoso in crescendo, a un arrebato que dispara la adrenalina y se apodera, involuntariamente, de los brazos y las piernas de los espectadores y les obliga a seguir con su movimiento el ritmo de los temas que se representan sobre el escenario, entre ellos, Smooth Criminal, Dangerous, Thriller, Beat It, Earth Song, They Don’t Care About Us, Man in the Mirror, Can You Feel It…

238V8974_PRLes puedo asegurar que pocas veces he asistido a un espectáculo con tanta fuerza y en la que la música, la coreografía, la fantasía, el componente audiovisual y los artilugios escénicos se unieran de tal forma, sobre todo en la segunda parte del espectáculo, como para generar el asombroso estado de ánimo musical que se observaba en el patio de butacas desde la zona de prensa del Sant Jordi. Si bien cabe indicar que el show a veces adolecía de multitud de focos de atención, una circunstancia que generaba algo de confusión a la hora de seguir el desarrollo del espectáculo.

Aún así, un merecido tributo a uno de los artistas más reconocidos de la historia de la música que dejó un inmenso vacío difícil de copar tras su muerte, un espacio de recuerdo y de disfrute que intenta llenar Michael Jackson The Immortal World Tour, un espectáculo sin duda, a la altura de Cirque du Soleil y sobre todo, a la talla de la grandeza musical de Michael Jackson.

“Michael Jackson THE IMMORTAL World Tour” se representará en el Palau Sant Jordi del 17 al 21 de abril de 2013.

Más información:

http://www.cirquedusoleil.com/en/shows/michael-jackson-tour/default.aspx
https://www.facebook.com/mjimmortaltour

Música

Novetat discogràfica: La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril

Deja un comentario

La figura del buit

Joan Pons debutava l’any 2009 amb I les sargantanes al sol, el seu primer disc sota el nom d’El Petit de Cal Eril que esdevenia una proposta a mig camí entre el folk i la cançó popular, una sorpresa agradable en el panorama musical català que es refermava més tard amb Vol i dol (2010), un treball intimista i transcendent que mantenia el difícil equilibri entre la nostàlgia i l’optimisme. Ara, El Petit de Cal Eril estrena el seu tercer àlbum, La figura del buit, 17 cançons convertides en tot un festival vitalista que la crítica especialitzada ja ha rebut amb gran entusiasme.

Tots els detalls d’aquest disc han passat el filtre meticulós de Pons, qui no només s’ha encarregat de la música i les lletres de tots els temes (tan sols La fi no és del tot original, ja que està inspirat en el conte homònim de Pere Calders), sinó que també ha triat la portada de l’LP (decidida abans de confeccionar el disc, i pensada per a una edició doble en vinil), on veiem les terrasses de l’Hotel Can Pamplona de Vic com si fossin nou vinyetes ocupades per persones en actituds estranyes i en què descobrirem fins i tot un fantasma. Així, el músic català es va tancar al seu teatre de Guissona entre el mes de novembre de 2012 i gener del 2013 per a enregistrar aquest àlbum inclassificable i polièdric en què podrem gaudir de la seva proposta arrelada en el folk rural amb pinzellades britpop, country, jazz, vents inspirats en el soul de la Motown,…, i tot sota l’influx del seu humor subtil en cançons protagonitzades per personatges ben curiosos (a Lleida frega Fraga hi trobem un farmacèutic enganxat a l’Orfidal), entre les quals destaquen La figura del 8 (que obre el treball), Com un plom (on es mostra “capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys”), Gribi bestial o Amb tot (en què assegura que “Ningú ens traurà mai les ganes de riure”).

 

Joan Pons, en una imatge promocional
Joan Pons, en una imatge promocional

El més jove de ca l’Eril confessa sentir-se més influït pels seus amics músics que no pas per l’obra d’artistes menys propers, i La figura del buit n’és un bon exemple, un disc en què no hi podien faltar els seus habituals còmplices: Mau Boada (també en funcions de productor) i Joan Colomo, a més dels Mates Mates (a qui produeix el seu debut discogràfic) i l’Orchestra Fireluche, entre d’altres.

Pons insisteix en que els seus anhels professionals són ben senzills: “Només aspiro a fer cançons, gravar-les i tocar-les en directe”, i és per això que es mostra frisós per a presentar el seu nou treball en directe; tant és així que, només uns dies després de publicar La figura del buit, el músic de Guissona ja té previstos una sèrie de concerts amb què mostrar els temes nous als seus seguidors: Saragossa, Madrid, Múrcia, Alcoi, València i Castelló seran els escenaris on s’estrenaran les cançons del disc, rodatge suficient abans d’encarar quatre nits consecutives a la Sala Beckett de Barcelona (del 4 al 7 d’abril), una mini-gira en la qual El Petit de Cal Eril estrenarà nova banda, amb Artur Tort (hammond i rhodes), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (baix i guitarra tenor) acompanyant Joan Pons.

Títol: La figura del buit
Autor: El Petit de Cal Eril
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Febrer 2013
Preu: 13,95 €
Més informació: https://www.facebook.com/elpetitdecaleril

Música

Novetat discogràfica: Mestres i amics, d’Ivette Nadal

Deja un comentario

La vida d’un músic és plena de dificultats. La primera? Publicar un primer treball, sempre complicat davant les poques oportunitats que acostuma a oferir la indústria, recelosa a l’hora d’apostar per algú totalment desconegut, i més encara si no considera comercial la seva proposta. L’artista, però, sempre pot buscar una solució més o menys imaginativa, com ara autoeditar-se el treball, una opció que la catalana Ivette Nadal va escollir per publicar els seus primers discos amb què es va guanyar el respecte de crítics, companys de professió i d’un bon nombre de seguidors. Ara, Nadal ha aconseguit publicar el seu tercer disc, Mestres i amics, gràcies al sistema de mecenatge Verkami –plataforma per a finançar els projectes creatius amb la suma de petites aportacions individuals–, un format que li ha permès mantenir intacta, un cop més, la seva llibertat creativa.

El cas d’Ivette Nadal és el d’una cantant que ha anat fent camí amb pas ferm i una convicció impertorbable en la seva música. Abans de complir vint anys ja s’enfilava als escenaris amb l’única companyia de la seva guitarra per a interpretar cançons basades en poemes propis o d’aquells poetes a qui admirava. L’any 2007 publicava Guerres dolcíssimes, el disc amb què debutava, deu cançons (sis d’elles en català) que reflexionaven sobre les guerres que es lliuren per amor, un treball autobiogràfic en què els protagonistes eren la tendresa, la simplicitat i la poesia. Tres anys després apareixia A l’esquena d’un elefant, amb deu temes cantats en català, on la intèrpret de Granollers mostrava el seu costat més personal i que va ser va ser escollit per Radio 4 com un dels deu millors treballs del 2010. Poc a poc s’anava fent un nom entre els professionals del país, que la convidaven a participar en els seus discos, com Manolo García, amb qui va cantar Creyente bajo torres de alta tensión, en el seu darrer LP, Los días intactos.

Ivette Nadal, en una imatge promocional de «Mestres i amics»

Mestres i amics és un nou exemple del talent d’Ivette Nadal per a transformar poemes en cançons de gran bellesa musical, un disc produït pel guitarrista Jordi Busquets que transita de forma eficaç entre el rock, el pop, la cançó d’autor, el reggae i el grunge. En aquesta ocasió Nadal ha volgut apropar la poesia d’autors actuals a tots els públics, i ha escollit aquells que ella considera “mestres de poesia i de vida” i “amics de poesia i en la vida”: Víctor Sunyol, Joan Vinuesa, Santi Montagud, Francesc Garriga, Anna Aguilar–Amat i Enric Casasses. Així, Mestres i amics ofereix deu cançons amb un ampli ventall de temàtiques, des de poemes de bressol i de dol fins a rèquiems, versos amb vocabulari lliure i fins i tot s’atreveix a musicar poemes d’ideologia anarquista.

Gràcies a les aportacions fetes pels petits mecenes de Verkami, Mestres i amics es presenta en un format més acurat i ambiciós que els seus anteriors discos: el CD ve acompanyat d’un DVD amb l’entrevista en HD als sis poetes musicats i el videoclip en 2D i 3D del tema Calaix de dalt, l’escollit per a donar a conèixer el treball, un videoclip, rodat al Plató de Granollers amb tecnologia estereoscòpica de tres dimensions, que és un dels primers realitzats amb aquesta tècnica en català, produït per Produccions Planetàries, amb escenografia i decorats d’Ismoble i amb el paisatge virtual i digital de Barcelona realitzat per NeoRender.

Mestres i amics ha estat pensat per a representar-se en auditoris i teatres, on Nadal encapçalarà una banda en què trobarem a Roger Pasqual (guitarra elèctrica, acústica i veus), Lluís Riera (baix) i Eloi Lòpez (bateria i percussió), els mateixos músics que l’han acompanyat durant la gravació del disc. El concert de presentació del LP es va fer el passat 29 de setembre a la Sala Nau B1 de Granollers, i l’espectacle ja s’ha pogut veure a Lleida i Barcelona; Mestres i amics recalarà el proper 16 de novembre al Casino de Vic.

Títol: Mestres i amics
Autor: Ivette Nadal
Edició: Autoeditat (VERKAMI)
Data de publicació: Setembre 2012
Més informació: www.ivettenadal.com

Música

Novetat discogràfica: Vostè és aquí, d’Antònia Font

Deja un comentario

En una indústria cada cop més estereotipada com la musical, sempre és una bona notícia que una banda consolidada arrisqui i presenti un nou disc amb pretensions experimentals. Aquest és el cas dels mallorquins Antònia Font, que trenquen amb aquelles formacions que esperen tres anys per a presentar nou treball amb cançons de tres minuts i mig per a ser difoses fàcilment per la ràdio; així, només divuit mesos després de Lamparetes publiquen el seu vuitè àlbum, Vostè és aquí, un disc amb quaranta microcançons que es resolen en seixanta-set minuts, un material que els seus seguidors han rebut amb entusiasme i l’han fet entrar directament al número 3 de la «Lista Oficial de Ventas» en només una setmana.

Vostè és aquí es va gestar durant la gira de Lamparetes: en aquells dies, Joan Miquel Oliver (autor de tots els temes, amb l’excepció de Llegenda negra, del grup mallorquí Tots Sants) traginava tothora una guitarreta acústica amb què composava petites cançons en els temps morts, i que anava mostrant als seus companys per a conèixer el seu parer. D’aquesta manera, Oliver va crear un total de quaranta cançons curtes –la durada de cadascuna d’elles oscil·la entre el minut i els dos minuts i mig–, reduïdes a la mínima expressió però prou desenvolupades per a explicar una història, sempre amb el seu particular segell, poètic i emotiu. A més, la quantitat i varietat de temes que ofereix el disc fan que el grup sorprengui amb algunes provatures vocals i sonores, esdevenint una proposta sincera que necessita ser escoltada amb més atenció de l’habitual.

Els cinc membres del grup Antònia Font

Així, Antònia Font proposa un viatge en tres etapes, tres sorprenents itineraris encreuats que, a mode de mapa suburbà, combinen diversos gèneres, tradicions i, fins i tot, llengües diferents. La primera parada de la Línia 1 és Sol de taronges, seguida pel single de presentació, Per jo i tots es ciclistes, i que acaba amb l’intimista N’Angelina; la Línia 2 s’obre amb Canta a sa dutxa mi niña, hi trobem l’única versió del treball (Llegenda negra) i acaba amb el blues titulat Goril·les vestits; el tercer trajecte és el més folklòric i amb més sabor balear, s’inicia amb Un hiver à Majorque i a la darrera parada ens transporta fins a la Via Làctia (Polaris).

Ja amb el CD a les botigues, Antònia Font iniciarà la gira de presentació de Vostè és aquí el proper 26 d’Octubre a l’Auditori de Girona, dins el festival Temporada Alta. Després d’aquesta primera actuació, el quintet mallorquí mostrarà el seu nou material a València (20 de novembre), Tarragona (1 de desembre), Madrid (7 de desembre), Barcelona (8 de desembre al Mercat de les Flors), Granollers (19 de gener) i Múrcia (2 de febrer).

Títol: Vostè és aquí
Autor: Antònia Font
Edició: Robot Innocent Companyia Discogràfica
Distribució: Discmedi
Data de publicació: Octubre 2012
Preu: 14,95 €
Més informació: www.antoniafontoficial.com

Música

Concierto de Amistades Peligrosas presentación de su nuevo disco «El arte de amar», en el Casino de l’Aliança del Poblenou (Barcelona).

Deja un comentario

Amistades Peligrosas regresa de la mano de Cristina de Valle y Manu Garzón con un concierto en el Casino de l’Aliança del Poblenou (Barcelona) el próximo 30 de noviembre de 2012, donde interpretarán sus éxitos y presentarán temas de su nuevo disco El arte de amar.

Amistades Peligrosas, uno de los grupos españoles de más éixto de los años 90, actuarán el próximo 30 de noviembre en concierto en el Casino de l’Aliança del Poblenou donde recordarán sus mejores temas y grandes éxitos, con más de 10 millones de discos vendidos, y en primicia mundial interpretarán varios temas de su nuevo disco que saldrá a la venta a finales de este año o principios de 2013.

Amistades Peligrosas se presenta como un dúo renovado, actualizado, lleno de frescura, con la riqueza de nuevos sonidos y ampliación de estilos donde se mezclan el pop, etno-pop, rock, ritmos árabes y africanos con temas y ritmos latinos.

Concierto Amistades Peligrosas:

Lugar: Casino de l’Aliança del Poblenou
Día: viernes 30 de noviembre de 2012
Por motivos técnicos el concierto de «Amistades peligrosas» se aplaza del 27 de octubre al 30 de noviembre de 2012.
Hora: 21:30
Precio: 19 €

Compra de entradas:

nvivo.es: comprar entrada
atrápalo.com: comprar entrada

—

—

Música,Teatro

Novetat discogràfica: Que se desnude otra, de The Mamzelles

Deja un comentario

Pujar dalt d’un escenari mai és senzill, i per això sovint trobem artistes que, per tal de fer-ho més fàcil i suportable, s’inventen un personatge amb què escudar-se davant el seu públic. Així ho van creure tres joves estudiants de teatre musical quan es van unir per a muntar un grup: d’aquesta manera va néixer The Mamzelles, una formació catalana a mig camí entre la música i el teatre que juga a interpretar un paper –es fan anomenar Mamzelle Mali, Mamzelle Raibo i Mamzelle Mess, afirmen que són originàries de Nebraska i interactuen amb el públic parlant amb fingit accent anglès– que els serveix per a mostrar-se menys vulnerables i sense cap mena de pudor, tres amigues unides per un objectiu tan simple com és passar-s’ho bé amb la música com a excusa.

Les tres components de The Mamzelles

Paula Malia, Paula Ribó i Bárbara Mestanza es van conèixer l’any 2008, quan eren estudiants d’interpretació a l’escola Eòlia de Barcelona. No seria fins dos anys més tard, però, quan crearien el projecte The Mamzelles: les tres van coincidir en una festa, van comprovar que compartien gustos musicals i un mateix sentit de l’humor, i van decidir crear un projecte artístic basat en una original proposta –tres noies descarades, seductores, sinceres i amb un punt de mala llet que tenien en comú pigues i perruques– que les va portar, l’any 2011, a presentar-se al concurs Sona 9, on van guanyar el Premi Joventut que els obria la porta de la indústria discogràfica.

El passat mes de juny, The Mamzelles publicava el seu disc de debut, Que se desnude otra (Discmedi), un treball d’inspiració cabaretera i pel qual les barcelonines han comptat amb Miqui Puig com a productor, una figura clau en la consolidació de la seva proposta musical; així, Que se desnude otra es caracteritza per un so discret i elegant en què destaquen les tres veus combinades amb vents d’inspiració soul i pinzellades jazzístiques, i on s’inclouen tretze cançons d’estils molt diferents i cantades en català, castellà, anglès i francès. Temes com Dead Little Fly, Super Superficial, Fucking Vagina o Save Me traspuen feminisme, ironia i sarcasme, elements que utilitzen per a parlar de temes quotidians amb un tipus d’humor força provocador; a més, les seves composicions pròpies comparteixen protagonisme amb l’adaptació de poemes de Dolors Miquel (La dona que mirava la tele) i Allen Ginsberg (Howl), i fins i tot s’atreveixen a batejar la seva generació –dispersa i en què cadascú va a la seva– com la Generació Tofu.

La seva proposta musical es complementa amb els seus directes, on The Mamzelles mostra la seva cara més excèntrica i divertida, una sorprenent barreja de música i teatre que no deixa indiferent ningú. Els propers dies presentaran el seu espectacle durant les festes de la Mercè de Barcelona –elles han estat, a més, les escollides per a realitzar la cançó oficial de la festa major de la ciutat–, on actuaran els dies 21, 22 i 23 de setembre al Parc de la Ciutadella amb un show nocturn que començarà a les 00:30 hores

Títol: Que se desnude otra
Autor: The Mamzelles
Discogràfica: Discmedi
Data de publicació: Juny 2012
Preu: 11,95 €
Més informació: www.facebook.com/The-Mamzelles

Música

Concierto de Russian Red en el Teatre Coliseum de Barcelona

Deja un comentario

Un magnífico debut (I love your glasses, en el año 2008) convirtió a Russian Red, pseudónimo de Lourdes Hernández, en la nueva musa de la escena indie española. De esta manera la joven madrileña dejaba el listón muy alto para sus siguientes trabajos, al mismo tiempo que las expectativas de la crítica y el público crecían a la espera de su nuevo disco, que llegaría tres años después, cuando el pasado mes de mayo publicaba Fuerteventura.

En Fuerteventura Russian Red ofrece once nuevas canciones, todas cantadas en inglés, unas composiciones que suponen una evolución de la propuesta que ofreció en su primer disco. Aquí la cantautora mantiene la esencia naif y las melodías alegres y luminosas de aquél, aunque también se muestran unos textos más maduros, canciones que escribió mientras estaba de gira y que muestran los diferentes estados de ánimo que experimentó aquellos días. Además Fuerteventura se caracteriza por un sonido mucho más cuidado que el de su debut, debido en buena parte a la producción de Tony Doogan y a la colaboración de cuatro músicos de Belle & Sebastian.

Lourdes Hernández

Russian Red ha forjado un estilo propio en el que la sutileza y su cautivadora voz, de suaves matices, son sus principales características. El single de presentación de Fuerteventura fue I hate you but I love you, un título de marcado carácter contradictorio con raíces en los años 50. Entre las canciones más destacadas del disco están la alegre The Sun The Trees, el ritmo pop de January 14th, Everyday Everynight y la melancólica A Hat.

La gira de presentación de Fuerteventura se inició el pasado mes de mayo en Barcelona, y será en esta misma ciudad donde regresará el próximo 25 de noviembre, en un concierto que tendrá lugar en el Teatre Coliseum, y en el que el grueso del repertorio serán los temas de Fuerteventura, aunque no faltarán las canciones más conocidas del primer álbum, como Loving Strangers o Cigarettes. Por lo que respecta a las entradas, se pueden adquirir a través del SERVICAIXA de La Caixa.

Más información: www.russianred.es

 

Música

Crítica musical: Bigoti Vermell, d’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien

Deja un comentario

Ser un grup jove i debutar amb un disc original i ben rebut per la crítica sempre fa una mica més difícil la forma amb què encarar la creació del segon disc. I si el primer treball conté cançons que són, més que cançons, petites joies, la dificultat és encara més gran. Segurament els cinc components d’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien devien pensar en tot això abans d’enfrontar-se a la gravació de noves cançons pel seu nou disc, uns dubtes que, ara que el nou treball ja és al mercat, s’han esvaït definitivament: Bigoti Vermell es mostra digne hereu del seu debut homònim, un conjunt de bones cançons que res han d’envejar a extraordinàries composicions de l’anterior disc, com Je t’aime o Corro sota la pluja.

Malgrat sonar més eclèctics que en l’anterior treball (gràcies a la producció de Magí Batalla, guitarrista del grup), Bigoti Vermell manté una forta influència de la cançó francesa, convertida ja en una marca de la casa d’aquests joves del Penedès que els allunya de la resta de grups de la seva generació. El seu discurs continua en aquesta línia, amb ritmes que parteixen de la chanson per coquetejar amb el pop, el jazz i el swing, a més de mantenir un encisador bilingüisme en les onze cançons que podem trobar en aquest disc (vuit són en català i tres en francès).

Els seus són textos tractats amb molt sentit de l’humor, tot i que l’Anna Roig, autora de les cançons, mostra en ells una certa actitud rebel lluny de ser conformista, tal i com podem comprovar en el single de presentació, Bigoti Vermell, una història de desamor on la protagonista, amb cert despit, no es resigna a recordar amb dolor un viatge a París que va ser qualsevol cosa menys idíl•lic.

Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien

En les seves composicions, Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien mostren una bona varietat de sentiments i temàtiques, des de la ràbia a la tendresa, passant pels comiats difícils o la despreocupació infantil, i tot amb la complicitat d’uns ritmes que desprenen optimisme, simpatia, teatralitat i alegria. Així, el sofriment d’una dona amb dificultat per relacionar-se es converteix en La senyora tímida que només troba refugi en els seus somnis; una història que desprèn l’alegria vital dels infants, com Corre, salta, brinca, vola; hi ha relacions impossibles que troben el seu lloc en àrees de descans (la melangiosa Petons entre camions); una història d’amor amb evident regust parisenc (Chanson d’amour); el bilingüisme del grup queda patent en La vedette del teu cap, on comparteixen versos en català i francès; referències als contes de la infància amb la particular visió d’aquesta formació (Caputxeta Roig); la dolorosa història d’un comiat definitiu (L’últim petó), amb l’intèrpret, més que cantant, xiuxiuejant.

Bons textos, una musicalitat amb una forta personalitat que ens transporta, sense remei, a altres llocs i altres temps, i una veu deliciosa són les característiques que fan d’aquest Bigoti Vermell un dels millors treballs dels darrers mesos dins les nostres fronteres, i que fan de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien una de les propostes més interessants i amb més futur de l’actual panorama musical català.

Títol: Bigoti Vermell
Autor: Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien
Discogràfica: Satélite K
Més informació: www.annaroigilombredetonchien.com

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé