Archivo de la categoría: Entrevistas

Entrevista: Xavier Vidal, luthier al capdavant de «Xavier Vidal i Roca Luthier»

Xavier Vidal i Roca Luthier_1

Avui a «Culturoscopia» volem conèixer la feina dels luthiers del segle XXI, i ho farem entrevistant a Xavier Vidal i Roca, un professional amb gairebé quatre dècades d’experiència en l’elaboració i restauració d’instruments musicals de corda (violí, viola i violoncel). Hem parlat amb ell i amb Marc Arcas, responsable de la secció web, per a veure com una professió que mira al passat pot sumar-se, també, als nous temps i obrir la porta a les noves tecnologies.

Trenta-sis anys d’experiència com a luthier i vint-i-vuit amb el teu propi taller i botiga. Parla’ns una mica de la teva trajectòria professional.

Amb disset anys vaig decidir fer una activitat manual però amb un punt artístic, i em vaig interessar pels instruments de música. En aquella època es va començar a introduir la música a les escoles (primers anys de la democràcia), a tenir cura de la cultura i de l’aprenentatge musical a les escoles, i la guitarra tenia molta força gràcies a la Nova Cançó i la cançó protesta; per això, al taller on vaig començar compaginàvem la construcció d’instruments d’arc amb la feina de guitarra. De seguida, però, vam optar per l’especialització i ens vam centrar en el violí, la viola i el violoncel. Personalment, m’he dedicat sobretot a la restauració, però la botiga m’ha exigit dedicar energies a proveïdors, als accessoris,… A més, des del principi hem tingut una mentalitat molt innovadora, treballant amb criteris de qualitat, tenim un taller de contemporània, representem a luthiers contemporanis de tot Europa, hem anat seguint les tendències i els moments, ens hem anat adaptant, i durant una època també compràvem instruments antics a França i els restauràvem per a oferir-los als estudiants de grau mig. Actualment tenim un taller de restauració de qualitat i nivell, i el traslladarem al costat per tal de separar-lo de la botiga per, així, oferir un ambient més exclusiu per als professionals.

Un luthier és un fabricant, un artesà, un artista?

L’altre dia vaig llegir un article que deia que qui fa les coses amb les mans és un manipulador, si les fa amb les mans i amb coneixement és un artesà, i qui fa les coses amb les mans, amb coneixement i a més hi posa el cor és un artista, i hi estic d’acord. El luthier és un artesà que ha de conèixer molt l’ofici, les tècniques, tenir experiència i recursos, cada instrument és un món i necessites adaptar-te a ell. Quan restaures has d’entendre l’estil d’aquell instrument, l’època, ser respectuós amb el producte, no pots distanciar-te’n, has de fer un anàlisis estètic, d’estils i conceptual d’aquell instrument que estàs explorant per seguir-ne les pautes, i això t’obliga a fer un esforç artístic, però és en la construcció quan hi pots posar la teva part més artística. D’altra banda, nosaltres fem instruments basats en els del segle XVIII, el músic demana un producte que s’assembli tant com sigui possible al de l’època, i acabem fent còpies, limitats en l’aspecte creatiu per les proporcions de l’instrument. Per això, malgrat que a vegades es parla d’aquesta feina com la d’un artista, el luthier té unes limitacions, tant a nivell artesanal com a nivell d’ofici. És cert que hi posem molt de la nostra part, però no com ho fa un pintor, que pot fer el que ell vulgui realment.

¿Quins tipus de materials utilitzeu en la construcció dels instruments musicals?

Per gairebé tots els instruments la part de la tapa harmònica de l’instrument és avet, la part que produeix el so del piano, de la guitarra, de l’arpa,… es produeix amb avet, normalment; la resta de l’instrument es realitza, generalment, amb arç. Pel que fa a les cordes s’utilitza el wolframi, el tungstè, la plata, els aluminis,… Actualment s’ha investigat molt en aquest camp perquè són cares, s’han de canviar periòdicament i generen una indústria molt potent, amb EE.UU. i Europa al capdavant de les investigacions malgrat que els xinesos intenten disputar aquesta hegemonia, fins ara sense èxit perquè els músics no s’arrisquen a comprar un instrument tan car en un mercat nou.

Xavier Vidal i Roca Luthier_6Quant temps es pot trigar en elaborar un dels vostres instruments?

El violí està enllestit en un mes i mig, i al violoncel hi dediquem uns tres o quatre mesos. Tot el procés és manual, primer seleccionem la fusta, segons el criteri de cada client es tria una zona o una altra, ja que no és el mateix un arbre que creix a Croàcia que un d’Àustria. D’aquesta manera, l’espècie de l’arbre escollida ja fa que l’instrument tingui unes característiques, i a partir d’aquí decideixes el model que vols i en comences la construcció.

Existeix algun encàrrec o reparació de què guardis un bon record?

Al principi vaig acceptar alguna reparació per imatge i donar-me a conèixer. Recordo que l’Orquestra Ciutat de Barcelona va tenir un accident amb la seva viola, va caure i va quedar destrossada, i vaig pensar que seria una bona ocasió per demostrar la meva capacitat per a la restauració, així que la vaig refer del tot, i encara funciona sense cap problema! Aquesta és de les més destacades, però n’he fet tantes i tantes…

Com us ha afectat l’arribada de les noves tecnologies? ¿S’ha modificat la forma d’elaboració dels instruments musicals o manteniu les tècniques tradicionals?

No crec que ens hagi afectat perquè sempre hem tingut una visió innovadora: a l’inici seguíem la tendència del moment, amb el taller en un pis, però volíem obrir el taller al públic i tenir una botiga especialitzada en instruments, sempre, això sí, sent molt respectuosos amb l’ofici de luthier. Actualment, vèiem que la cultura es ressentia de la situació econòmica, continuàvem tenint feina, però a llarg termini ens podia afectar, així que vam plantejar alternatives de futur: vam apostar fort pel lloguer d’instruments perquè et genera una dinàmica d’ingressos constant, vam obrir la botiga on-line perquè el mercat d’aquí s’estava reduint, vam canviar el plantejament d’origen i vam encarregar la gestió informàtica a una altra empresa. D’aquesta manera intentem que la nostra pàgina, tot i ser molt operativa i funcional a nivell de vendes, tingui un bon nivell de qualitat, volem crear un entorn i una imatge amb què la gent hi estigui a gust, amb un punt artístic. I la propera adaptació pensada és obrir el local del costat on hi ubicarem un taller, i així ho tindrem tot separat: la botiga en un local, la tenda on-line en un altre i el taller professional en un tercer. Tots estaran absolutament relacionats perquè depenen l’un de l’altre, però seria absurd ajuntar-los perquè les necessitats d’espai i de concepte són diferents.

Xavier Vidal i Roca Luthier_3Quina música escolta un luthier?

A mi m’agrada la música com a expressió artística, la música és comunicativa, et pot portar a un estat d’eufòria, de tristesa, de malenconia, de reflexió,… La música clàssica m’encanta, visc amb ella, visc d’ella i visc per ella, és una referència per a mi, però crec que a nivell personal necessito enriquir-me amb altres tipus de música. Estic obert al jazz, al pop, al flamenc,… També és veritat que quan estàs tan ficat en un entorn de clàssica necessites trencar una mica, no? Nosaltres som uns afortunats ja que la música clàssica la sentim amb una gran proximitat, però en aquest aspecte som més oberts.

A més de la teva dedicació com a luthier has fet conferències, t’has dedicat a la formació i la docència, has organitzat exposicions. ¿Són obligacions de la professió o una oportunitat de gaudir més enllà?

Fins i tot he sigut president d’associacions espanyoles de luthiers, com l’AEML (Asociación Española de Maestros Luthiers) i GLAE (Gremio de Luthiers y Arqueros de España), he redactat estatuts,… És una responsabilitat que assumeixes quan un ofici t’agrada molt, quan coneixes molt aquesta professió i forma part de la teva vida. Aleshores, i sense adonar-te, fas coses que et costen, però és difícil negar-te si hi ha gent que s’interessa i vol conèixer la feina que fas. Crec que és una qüestió de responsabilitat, és un fet que es converteix en una experiència pels altres i en una experiència gratificant, també, per a mi.

La professió de luthier és un bon negoci al segle XXI? ¿Us afecta d’alguna forma la crisi en el sector de la música? ¿O potser els clients i activitats a les quals vosaltres proveïu (concertistes, músics, estudiants de música, música en directe,…) s’han pogut adaptar millor a les noves formes de fer i sentir la música?

Penso que si fas les coses ben fetes, si te les estimes, si ets competitiu, si tens cap i anima, te’n surts. És ben difícil fer bé qualsevol cosa, li has de dedicar energies, temps, il·lusions,… Actualment hi ha molt intrusisme i frau al nostre sector i a més es produeix en un entorn on hi ha molta competència que et fa les coses més complicades, però aquesta situació també et fa ser molt exigent, molt competitiu, et fa treballar molt i t’obliga a dedicar-hi molts esforços. Jo crec que si continues fent les coses bé te’n surts, potser fa falta una mica de regulació al sector. Nosaltres ens hem defensat millor perquè som creatius, perquè assumim molts riscos, ens esforcem molt, ens exigim molt, però segurament és desproporcionat l’esforç que estem fent pel retorn que n’obtenim, per l’exigència que tots ens posem a sobre.

Xavier Vidal i Roca Luthier_2Quina mena de clients teniu? ¿Us moveu més en el mercat nacional o en l’internacional? Institucions o particular?

Quan s’inicia un projecte d’aquest estil s’ha de buscar un equilibri de retorn immediat i treballar uns targets específics. Inicialment vam obrir la pàgina web com a canal de venta d’accessoris i consumibles; al principi el més important és cercar aquells clients que tenen necessitat de material especialitzat i no el troben, i nosaltres els vam oferir un gran catàleg i un servei molt ràpid: una persona pot comprar una corda a les 15 hores i l’endemà a les 9 del matí ja ho té a casa. Després vam ampliar el catàleg i es van afegir articles més professionals, d’un major grau de perfecció i complexitat, i aquest tipus de material ens van ampliar les nostres fronteres comercials, bàsicament per aquesta especialització i per oferir material que als països d’origen no troben. Diguem-ne que, a nivell de consumibles, ens movem en un entorn més nacional, i amb el material més especialitzat arribem arreu del món.

Quin és l’article o instrument que més veneu?

Vendre instruments de música a través d’internet no és fàcil, per això el que més venem són aquells productes de què la gent té necessitat d’abastir-se, és a dir, cordes, petits accessoris, costelles, articles de regal,…, accessoris del dia a dia que necessiten i que sovint no troben la varietat que volen o no en tenen accés, ja sigui perquè estan tancant moltes botigues de música o per la localitat on viuen. Comprar a la nostra pàgina web és molt més còmode, més econòmic, més ràpid i a més sempre hi ha algú que t’orienta i t’ajuda.

Com s’ha adaptat Xavier Vidal i Roca Luthier a les noves tecnologies? ¿Com us funciona la pàgina web? Esteu a les xarxes socials?

A Facebook ens segueixen mig miler de persones, mentre que a Twitter no arriba al centenar, i són seguidors força participatius i agraïts, però encara ens falta establir estratègies molt més definides. Tenim també un canal a Youtube on pengem vídeos, i més endavant hi inclourem vídeos més didàctics, posarem una càmera al taller i mostrarem com es canvien les cordes, com es realitza el manteniment de l’instrument i d’altres curiositats. Pel que fa al web, ha donat un salt important en aquest últim any, amb una facturació molt interessant, i a l’inici del curs escolar és probable que ampliem el personal en aquest àmbit per donar una embranzida a la nostra presència a la xarxa. Però costa molt, és a dir, el nostre és un sector que a nivell de tecnologies i xarxes socials no està gaire desenvolupat, no existeix un grau alt de participació on-line, no hi ha comunitats establertes on puguis interactuar, la participació en el nostre sector és més esporàdica, però encara tenim camí per recórrer en aquest sentit.

Xavier Vidal i Roca Luthier_4¿Com veieu la competència dels grans grups de comerç on-line com Amazon? Creieu que ajuden a fer créixer el vostre mercat?

Sí, evidentment, però és complicat parlar de determinades pàgines web amb determinats avantatges fiscals; sigui com sigui, tampoc ens preocupa perquè nosaltres anem cap el tracte personalitzat, l’especialització i la qualitat, factors que el sector al qual ens dirigim valora. Hi ha un altre competidor que és el més significatiu per a nosaltres, sobretot a nivell d’accessoris i cordes, que es Thomann, una gran empresa alemanya amb qui hem volgut competir a nivell de preus, per poder dir a la gent: «No fa falta que ho compreu allà que us triguen 15 dies, sinó que ho podeu comprar aquí i ho rebeu demà. I a més al mateix preu i amb atenció al client, amb resposta ràpida, servei de postvenda, rapidesa,…». I al final la gent compra aquí i ho agraeix. És aquí on hem d’intentar lluitar i és on tenim marge de millora.

Xavier Vidal i Roca Luthier
C/ Girona, 124
08009, Barcelona

Pàgina web: http://www.luthiervidal.com
Facebook: https://www.facebook.com/luthiervidal
Twitter: https://twitter.com/luthiervidal
Youtube: https://www.youtube.com/user/luthiervidal
——

Robert Martínez Colomé i Jordi Pisa Sànchez

Companyia Pentateatre: “El teatro puede provocar que el público desee quedarse encerrado.”

Mi grabadora oye ruidos. Los actores Ferran Terraza y Frank Capdet intentan forzar la cerradura. Marc González de la Varga, autor y director, busca la llave. Todo es inútil: Mi grabadora se adueña de la situación.

foto porta

¿Qué hay tras la puerta?
Marc: Dos hombres encerrados en una sala de hotel sin saber por qué.
Frank: El tercer día ambos abren los ojos y descubren que allí donde habían permanecido solos aparecen, de repente, cincuenta personas: ¡el público!
Ferran: ¡Y pasamos a ser cincuenta y dos encerrados!

¿Qué es TRAS LA PUERTA?
Frank: Tiene todos los colores: comedia, drama y terror. Y es muy cercana al cine: Con sus primeros planos, porque los actores estamos a un metro del público. Incluso a veces nos tocan… ¡Nos dejamos! Y, además, no es una obra trivial porque tiene mensaje.

¿Qué la hace especial?
Frank: Jugamos con el público y el público juega con nosotros. Pero que no se asuste nadie: No transgredimos el espacio del espectador.
Marc: Su magia proviene del hecho de que podría pasar en cualquier sitio en que uno pudiera quedarse encerrado.

¿Por qué en un hotel?
Marc: Porque es un espacio real y no convencional. Así nació su germen, que fue una pieza corta incluida en nuestro PENTATEATRE VOLUMEN 1 y que ambientamos en el almacén de bebidas del Bar Vinsiteca. De allí, pasó al lavabo del antiguo Cine Alexandra. El Hotel Acevi Villarroel de Barcelona andaba interesado en acoger espectáculos y adaptamos entonces la historia a este nuevo lugar.

¿Con qué referentes habéis trabajado?
Ferran: Nos ha inspirado la serie televisiva LOST (PERDIDOS) en cuanto al aspecto situacional de los personajes.
Marc: A mí me apasiona la ciencia ficción: Me gusta el punto de misterio que le caracteriza junto con las historias que cuenta, que suelen ser muy humanas. La serie THE TWILIGHT ZONE (LA DIMENSIÓN DESCONOCIDA/EN LOS LÍMITES DE LA REALIDAD) es un buen ejemplo. En nuestra obra hay algo de ello.

Definís el teatro como una experiencia “exquisitamente efímera”.
Marc: ¡Eso responde a la pregunta de por qué la piratería no ha podido con él! Pasa en el momento en que se representa, es fugaz y no se repite nunca.…
Ferran: Pero puede ser de recuerdo perenne: ¡Cuando provoca que el público desee quedarse encerrado y no poder abrir la puerta!

¿Cómo se llevan en el escenario un actor como Ferran acostumbrado a moverse en ambientes inquietantes (las películas REC y LOS SIN NOMBRE) y otro como Frank (MERDA D’ARTISTA, actualmente en el Teatre Poliorama de Barcelona), habitual en comedias musicales?
Ferran: Nuestros personajes son como el yin y el yang: con su cara buena y su cara mala. Y van alternándolas a lo largo de la historia.
Frank: Cuando preparas un trabajo tan próximo al espectador, es primordial que el director sepa “esculpir” a sus actores. ¡Y Marc tiene un “cincel” de tres pares de narices!

Recomendadme alguna obra de teatro.
Ferran: EL LOCO Y LA CAMISA de la Compañía Banfield Teatro Ensamble que consigue cumplir una de las grandes funciones del teatro: Remover, conmover y transformar al espectador.
Marc: Me encanta el teatro argentino porque tiene mucha energía. También me gustó la última que estrenaron Nao Albet y Marcel Borràs, ATRACO, PALIZA Y MUERTE EN AGBANÄSPACH (Teatre Nacional de Catalunya), en la que se dejaban la piel.
Frank: Y EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES, un texto extraordinario de Josep Maria Miró, con esa verdad del teatro de proximidad.

Si se cierra una puerta, siempre hay algo que no se puede ver ni conocer…
Frank: La puerta nos aísla del exterior. Y lo que no nos deja ver es nuestro interior. En realidad, nos aísla de nosotros mismos.
Ferran: ¡Y aquél que pueda abrir todas las puertas es un pobre desgraciado! Porque eso no le permitirá ir más allá…

Por Juan Marea

“Tras la puerta” se representa en el Hotel Acevi Villarroel de Barcelona (c/ Villarroel, 106) los martes a las 20.30 h hasta el 12 de agosto.

TLP ensayoFrank, Ferran y la mirilla 

Laia Aubia, productora ejecutiva de DOCS Barcelona: “Las películas te provocan una transformación.”

Mi grabadora va a saber de verdades fílmicas y transacciones que las elevan. Pero deja resquicios en su memoria para la magia que unirá a Festival y espectador.

¿Qué es DOCS Barcelona?

Empezó siendo un mercado de financiación de proyectos documentales y hace siete años se convirtió también en festival. Sus programadores visitan festivales de todo el mundo con el objetivo de que el público entienda que el documental no es un género para intelectuales ni para cinéfilos. Como dice Joan Gonzàlez, su director, “intentamos sacar los libros de los monasterios para llevarlos a la gente.”

Proponéis entonces una programación para todos los públicos.

No nos guiamos solo por el criterio de la comercialidad. Buscamos historias que emocionen, que indignen o que entristezcan como pasa con cualquier película de ficción. E intentamos que los puntos de vista sean distintos de los habituales de los medios de comunicación.

¿Censuráis los contenidos?

No, nunca. Nuestro director de programación,Tue Steen Müller (que es uno de los inspiradores del mundo documental en el ámbito europeo), tiene una gran apertura de miras: Anda siempre a la búsqueda de todo tipo de proyectos, a los que hace un seguimiento desde su fase inicial.

Resúmeme la programación de esta edición.

Aunque no solemos buscar un eje temático, este año nos encontramos con muchas piezas sobre el activismo, desde lo individual (como en “The Good Son” de Shirly Berkovitz), a lo colectivo (“Return to Homs” de Talal Derki, que narra desde muy adentro cómo un movimiento de protesta iniciado pacíficamente por la ciudadanía siria acabó siendo una revolución armada). También hemos incluido obras a medio camino de la realidad y la ficción: “Los Náufragos de la Casa Quebrada” de Llorenç Soler y “El domador de peces” de Roger Gómez y Dani Resines.

The Good Son” fue la película con la que inaugurasteis.

 Es espectacular. En ella, una persona pone al límite la confianza familiar para poder llevar a cabo algo que implica una transformación brutal de su vida. Te engancha desde el primer segundo y no te suelta hasta que acaba. Me cortó la respiración por el modo en que dosifica la historia, que me parece muy honesta. Y es curioso porque no causa el mismo efecto en mujeres que en hombres. En estos, ¡es mucho más intenso!

 ¿Hay alguna de las películas de la programación que no verías?

No me he atrevido aún con “Joanna” de Aneta Kopacz, sobre una madre que sabe que va a morir y decide despedirse de su hijo. Con algunos documentales, te sientes que no estás preparado para ser espectador.

 ¿En qué se parece el documental a la obra de ficción?

El documental, al igual que la obra de ficción, cuenta una historia. El debate entre realidad y ficción se basa muchas veces en el tipo de lenguaje utilizado. Pero hay documentales que narran historias reales bebiendo de mecanismos típicos de la ficción como también hay ficciones con la estética del documental.

El DOCS es también una plataforma de presentación de proyectos audiovisuales.

Hasta ahora, la parte de formación que ofrecíamos se focalizaba en el “Pitching Forum” o punto de encuentro con el Mercado seleccionando varios proyectos y ayudando a sus responsables a venderlos. Este año, Joan ha impartido un taller que daba opción a que una serie de proyectos incipientes pudieran ser ya analizados.

¿Qué debe tener un proyecto de estos para conseguir financiación?

Una historia muy fuerte y unos personajes muy definidos. Pero lo más importante es que el director tenga muy claro lo que quiere contar.

También se presentan en el DOCS proyectos interactivos.

Los documentales planteaban una historia proyectada en la pantalla de un principio a un final. Ahora se abre una nueva puerta a la no linealidad: El espectador se ve forzado a elegir la historia y los límites de la autoría desaparecen. Este es el segundo año que apostamos por ello. Y hemos ampliado mucho esta sección, incluyendo un encuentro entre productoras, universidades y financiadores con un éxito apabullante.

A través de la plataforma virtual www.filmin.es se pudieron ver algunas de las películas hasta el día 8 de junio.

Siempre hemos apostado por la ventana de internet como una opción de distribución simultánea a la exhibición en salas. Al final, se trata de hacer llegar las obras al máximo de gente. Y el público de internet es distinto del que acude a los cines.

Colaboráis con “El Documental del Mes” y así configuráis una red de distribución que va más allá del Festival.

Paral·lel 40, la empresa para la que trabajo, lleva nueve años organizando “El Documental del Mes”, que estrena cada mes un documental en 53 salas de España, Chile, Colombia y Argentina. Nació para poner en cartelera obras imposibles de ver fuera de festivales que ahora se programan en grandes capitales, poblaciones medianas y pequeñas de manera regular. El DOCS ofrece desde este año parte de su programación a esta red de salas.

¿Cómo llegas a DOCS Barcelona?

Llevo siete años trabajando en Paral·lel 40, la empresa que lo gestiona. Estamos especializados en documentales y nuestras líneas de actuación cubren todas las fases: producción, distribución, organización de festivales e impartición de talleres.

¿Cuál es tu cometido en el DOCS?

Como productora ejecutiva, me encargo del diseño general del proyecto, el control de presupuesto, la contratación de personal y la coordinación final de todas las actividades. En resumidas cuentas: ¡Se trata de construir un equipo que crea en el proyecto!

¿Qué te aporta trabajar para el DOCS?

Como organizadora, tengo el privilegio de vivir ese momento tan delicado para los realizadores de “dar a luz” sus obras cuando las presentan al público.

¿Y como espectadora?

Las películas en sí te provocan una transformación y sales del cine preguntándote muchas cosas. En el caso del documental, además, la implicación personal de sus directores suele ser muy fuerte. Hasta el punto de que, cuando empiezan a rodar su historia, nunca saben cómo va a continuar. Y es su decisión acabarla o no.

Mi grabadora ha cambiado. Porque se ha llenado de la precisión entusiasta de Laia.

por Juan Marea

Image

 Laia cabizbaja de satisfacción en la Clausura 

 

Alejo Levis y Carla Torres, codirector y actriz de “El tiempo inmóvil”: “¡Representar esta obra es como hacer el amor!”

Mi grabadora debería repostar combustible. Algo le impulsa a pasar de largo. Tal vez no desee constatar que no sabe hacia dónde circula.

 ImageLa mirada semioculta de Carla, el desafío ocular de Alejo y los ojos incautos de Silvia Delagneau, la tercera en concordia

¿Qué es “El tiempo inmóvil”?

Alejo: Un monólogo interior de un personaje atrapado en la tarima de un teatro que constituye, al mismo tiempo, un diálogo constante con el espectador. Y tiene un componente casi “performático” muy cercano.
Carla: Mezcla lo audiovisual y el trabajo actoral y eso es poco frecuente en un escenario. Nuestra propuesta estética es muy contundente.

La protagonista resulta muy humana.

C: Enseña sus miserias y eso provoca ternura en el espectador. Y podemos reconocernos en su parte torturada. Por ese dolor que siente.

¿Qué le pasa?

C: Tiene una realidad que no le gusta nada y trata de huir de ella de muchas maneras sin lograrlo. Porque algo le inmoviliza dándole en la cabeza continuamente. Entonces, para salvarse, juega a imaginar.

A: Está encerrada en una cabina de peaje de autopista, artefacto que representa el interior de su cabeza. Al final, se rebela matando a una parte de ella misma.

Sentenciada por Beckett y liberada finalmente por David Lynch

A: Nuestra propuesta comparte con Beckett que transcurre en un no-espacio y no-tiempo. Oímos y visualizamos su mundo interior, el inconsciente y sus fantasías. Donde tiene un lado muy perverso en el que la sexualidad aflora sin filtros, se manifiesta incluso la violencia, y coinciden lo absurdo, lo caótico y los miedos. Ahí es donde asoma Lynch.

La trama es una ilusión.

A: El teatro suele contar una historia en presente para el público. En cambio, “El tiempo inmóvil” no tiene una estructura lineal. Hay un subtexto que afecta a la protagonista, a quien pasan cosas constantemente pero siempre en lo oculto.

¿Qué significa eso?

A: El público se encuentra de repente con un juego de repeticiones y bucles temporales extraños. ¡Nunca sabe si va hacia delante o si permanece en el mismo sitio! Es como si, al despertar de un sueño, tuvieras que reconstruirlo encajando las piezas en su lugar.

¿Qué está suponiendo para ambos deteneros en este peaje?

C: Los dos hacemos la pieza cada noche: Alejo me va dando inputs y yo, a cambio, interpreto. ¡Representar esta obra es como hacer el amor!

¿Qué estáis aprendiendo con “El tiempo inmóvil”?

A: Hemos sido ambiciosos en lo plástico y hemos comprobado que podíamos hacerlo sin tener recursos.

¿Cómo debe movilizarse el espectador para acudir a vuestro encuentro?

C: Le hacemos una propuesta arriesgada. Así que tendrá que venir sin prejuicios y con ganas de ser sorprendido. Dejando que le lleve la historia.

Recomendadme una obra de teatro que hayáis visto recientemente.

A: “Frontex” de Falk Richter, que se representa en el Teatre Nacional de Catalunya.

C: “El loco y la camisa”, de la compañía Banfield Teatro Ensamble,que podemos ver en el Teatre Romea.

Mi grabadora se detuvo. Y el estremecimiento que sintió le gustó.

 

Por Juan Marea

“El tiempo inmóvil” se representa en La Seca-Espai Brossa hasta el 8 de junio.
http://www.laseca.cat/es/obra/68/el-tiempo-inmovil–silvia-delagneau-y-alejo-levis/

Entrevista: Sabina Canals, editora al capdavant d’Stoker Books

logo blog stoker_0

A principis de 2013 us presentàvem Tots els noms de Barcelona (llegiu la crítica aquí), un llibre que arribava al mercat gràcies a l’empenta d’una editora principiant, Sabina Canals, qui inaugurava l’editorial Stoker Books amb aquesta ficció sobre Barcelona. A “Culturoscopia” volem donar a conèixer gent apassionada per la cultura com ella i, per aquest motiu, Culturalia ha volgut parlar amb aquesta dona de caràcter inquiet sobre el seu projecte editorial, sobre el difícil món de l’emprenedoria, sobre la manera heroica amb què competeix amb els gegants editorials i sobre els seus projectes de futur. Stoker Books ha arribat per a quedar-se, i Sabina Canals està ben decidida a fer realitat el seu somni.

Per què vas batejar el teu projecte com Stoker Books? ¿Què hi ha darrera d’aquest nom?

És una història bonica i relacionada amb la literatura: un grup d’amics –entre ells Sebastià Alzamora– em van recomanar un llibre d’humor de P. G. Wodehouse, un autor amb un sentit de l’humor molt anglès, molt simpàtic, i dins d’aquest llibre hi havia el conte Gràcies, JeevesThank you, Jeeves en l’original–, on trobem una noia que es diu Pauline Stoker, molt atrevida, simpàtica, una mica la passió que a mi em domina, i em van posar aquest sobrenom, així que, quan rumiava com s’hauria d’anomenar aquest projecte editorial, vaig pensar que Stoker seria un bon nom.

Te’l confondran sovint amb Bram Stoker…

Però és una afortunada confusió perquè pot donar peu a que algú arribi a nosaltres de forma accidental, potser fent una recerca pel cognom d’aquest conegut escriptor, així que benvinguda sigui la confusió.

Tens un perfil emprenedor, para’ns d’ell una mica.

És accidental, m’agrada fer moltes coses i gaudeixo creant, tinc la necessitat de fer el que vull i la curiositat per aprendre a fer coses. Pel que fa als llibres, sempre m’ha agradat la cultura, tot i que jo no considero que faci cultura i sí entreteniment de masses; si vingués un editor de debò, més experimentat, diria que “això és pornografia”, i potser sí, perquè hi ha persones que en saben molt i l’editor ha de ser qui t’il·lumini el camí dels llibres que et poden agradar, però en el meu cas sóc una principiant que s’ha llençat a la piscina amb un llibre en català que considerava que podria ser un èxit tant aquí com arreu del món, i encara ho considero, així que aquesta és una mica la història. Vaig decidir muntar una editorial, buscava manuscrits i a la porta de casa meva, el 31 de desembre de 2011, va arribar el DavidDavid Izquierdo, l’autor de Tots els noms de Barcelona– buscant algú per entrevistar per Cap d’Any, vam començar a parlar, em va passar el manuscrit i em vaig enganxar tant a la seva lectura que vaig decidir publicar-lo.

escanear0002¿Va haver molts canvis del primer manuscrit al volum que va arribar a les llibreries?

No m’agrada canviar massa l’obra d’un escriptor, pot agradar més o menys, uns fragments seran més divertits que d’altres, però penso que l’autor ha considerat que aquella era la mida ideal per a la història, i com ningú té la veritat absoluta, doncs potser n’hi ha per a tots els gustos. I veig que més o menys agrada a tothom, la qüestió important és que mantingui l’atenció, que aprenguis alguna cosa de profit i que, en acabar, vegis la realitat una mica diferent, i el cert és que després de llegir-lo ja no veus la ciutat de Barcelona de la mateixa manera que abans.

Una editorial, un llibre (Tots els noms de Barcelona). Explica’ns-ho.

La voluntat de tota editorial és començar i seguir fent més llibres, però de moment tenim recursos molt limitats, així que vaig pensar en començar amb aquest llibre, treure-li el màxim rendiment possible i quan ja hagi fet caixa pel segon, doncs ja el trauré. Aquesta manera de fer possiblement és molt conservadora, però és el que haurien de fer totes les editorials, ara mateix no ho fan i per això tenim un excés de títols publicats; altres editorials treuen deu llibres i amb només un que funcioni ja cobreixen tots els costos, però és molt difícil encertar-la. En el meu cas considero que l’hem encertat, però hem d’esperar una mica més a treure els altres; d’altra banda, no he trobat cap manuscrit que m’hagi entusiasmat.

Quin és el model de negoci d’Stoker Books?

La idea és vendre el llibre aquí i després comercialitzar els drets als altres idiomes, ja sigui castellà, anglès, francès, xinès,… El nostre llibre és entreteniment, i crec que el públic l’ha de comprar en principi per la portada, la coberta és molt important per arribar als clients i llibreters que no coneixen l’editorial. A més, havíem de fer aquest producte amb contingut, amb tapa dura a un preu suficient per a mantenir-lo al mercat el màxim temps possible: ara les llibreries també són punts de distribució de les grans i petites editorials, n’hi ha que lloguen espais per mantenir els seus productes. ¿Com podia competir amb ells jo, que acabava d’arribar al mercat i no em coneixia ningú? Vam tenir en compte que el nostre primer client no era només l’usuari, sinó també el llibreter, i que havíem de donar-li guanys, el nostre llibre val 25,85 € i la fórmula ha funcionat perquè encara es troba als aparadors entre els llibres recomanats. A Catalonia vam tenir molt bona entrada, i ens va ajudar moltíssim perquè era un local on hi passava molta gent, un públic que no és especialista en res.

El llibre està publicat en català. ¿És una prioritat per a tu fer-ho sempre en aquest idioma?

A mi m’agrada el català i m’agrada que hi hagi novel·les “normals” dins el mercat català, em refereixo a històries d’entreteniment bàsic i per a tothom, i considerava que en català existia ben poca cosa, ens falta contingut en ficció. Per això ho vaig voler fer, per oferir altres productes interessants en aquest idioma.

Hi ha –o hi haurà– una versió electrònica de la novel·la?

Potser sí, però serà quan acabem l’estoc de llibres, que no ens queda gaire, i ara estic negociant amb un diari editat a Catalunya per distribuir conjuntament els exemplars que encara conservo.

Parla’ns de les perspectives de futur de la teva editorial. ¿Tens pensades noves publicacions?

Tinc un llibre que vaig escriure jo mateixa, però encara no he escrit el final. Parla de l’esperit emprenedor i de la idea de que cadascú de nosaltres ha de fer el que li vingui de gust a la vida, en certa manera és un llibre d’autoajuda; la veritat és que viatges pel món i trobes molta gent infeliç, i això no pot ser, hi ha qui pensa que la vida només és treballar i al final acabes morint-te treballant. Jo personalment he viscut aquesta situació, i al final decideixes fer un canvi de vida perquè hem de lluitar per aconseguir els nostres objectius encara que sigui difícil, per què no?

¿Com porta Stoker Books, una micro-editorial, la competència amb els grans grups editorials i quina és la seva relació amb els punts de venda?

És molt difícil perquè les grans editorials lloguen espais i les llibreries s’estan convertint poc a poc en un supermercat. Per la nostra part tenim més flexibilitat i podem intentar ser més hàbils en petites coses, intentem ser més creatius, fer més presentacions,… Però quan arriba Sant Jordi et sents impotent, és difícil trobar lloc per a l’autor perquè els grans tenen més facilitats. De totes maneres, quan entres en un mercat com aquest ja t’esperes això, tu ets un producte petit i és difícil donar-te a conèixer, però alhora també és bonic. En el nostre cas tenim la sort de que som nosaltres qui decidim, no tenim ningú per sobre que qüestioni les decisions, i com que no tenim pressupost per fer campanyes de màrqueting, fem accions barates i d’impacte directe sense caps que vulguin imposar el seu criteri.

Sabina Canals i David Izquierdo, a la presentació de "Tots els noms de Barcelona"
Sabina Canals i David Izquierdo, a la presentació de «Tots els noms de Barcelona»

Això és millor.

És millor relativament: si estàs per emprendre un negoci i fer les coses com tu creus, està bé; si ets un assalariat que està allà, doncs te n’aniràs a dormir pensant que no t’han deixat fer-ho a la teva manera però, tant se val, ja faràs una altra història. En canvi, quan tens la satisfacció de fer allò que tu has pensat i a sobre és teu t’hi impliques més. I el millor que tenim és que, al ser petitets, la relació amb l’autor, tot i que de vegades ha estat tensa, és molt estreta.

¿Com utilitza Stoker Books internet, les noves tecnologies i les xarxes socials?

El nostre web ens serveix com a imatge del llibre, per parlar de l’editorial, de l’autor, però no l’actualitzem gaire, estem més a Facebook perquè, ens agradi o no, acabarà sent la xarxa social per excel·lència i si no hi ets sembla que no existeixis; ara hi tenim uns 1.500 seguidors, una xifra que està molt bé, tots ells amb moltes ganes d’interactuar amb nosaltres, fent preguntes a l’autor, ens comenten on s’ha esgotat el llibre, on el poden trobar, és un contacte molt directe i això està bé. Pel que fa a la venda per internet, estem a Amazon online, i d’aquesta manera podem arribar a tothom, els llibres que hi venem van a pobles on potser no tenen una llibreria a prop, és una via amb què no hi comptàvem tant, però que va fent.

Com t’ho fas per a fer visible el teu producte en el mercat editorial?

Pensant en quins nous canals puc anar i a qui li pot interessar el meu producte. De vegades vaig a escoles per si volen un llibre per recomanar una lectura, centres cívics, fem les rutes,… Cada dia penso què puc fer i a on puc arribar perquè el llibre encara està viu, encara hi ha resposta per part del públic, el distribuïdor te’n demana exemplars,… Vam néixer en una època difícil per als llibres, però encara tenim camí per recórrer, i aguantar dos anys és per a nosaltres una victòria que no haguéssim imaginat mai.

Una vegada publicat Tots els noms de Barcelona es va crear una ruta guiada sobre els misteris i els llocs per on transita la novel·la. ¿Com va funcionar? Encara es fa?

La ruta va funcionar bé, vam fer l’aturada de l’hivern però ara hi tornarem, tot i que encara no sabem quin dia serà. La va seguir força gent, és un complement al llibre, però també es pot fer sense haver-lo llegit abans; sigui com sigui, és una manera diferent de conèixer la ciutat.

Més informació: http://www.missstokerbooks.com/

http://www.totselsnomsdebarcelona.com/

https://es-es.facebook.com/totselsnomsdebarcelona
——

Robert Martínez

Fèlix Pons, director escénico: “En el arte no existe la moral.”

Mi grabadora muerde pólvora, engulle pasión y vomita el deseo de no ser. 

ImageFèlix francotirador

Presentaste en el Teatre Tantarantana de Barcelona “Confesiones de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce” a finales del pasado mes de marzo.

Es la adaptación de una novela de título homónimo escrita por Roberto Bolaño y A. G. Porta en 1984. La historia de un escritor frustrado que se deja arrastrar por amor a una escalada de violencia.

¿Qué tiene de especial?

En ella, sus autores dialogan continuamente con las técnicas del guión cinematográfico. Y los personajes, que responden a los arquetipos de la novela negra – la “femme fatale” y el artista frustrado maldito – están imbuidos de la cultura del rock.

¿Qué has hecho tú para adaptarla al teatro?

¡Pues seguramente equivocarme! Vi claro que el eje de la historia eran Ángel y Ana, su relación de pareja y lo que sucedía entre ambos. Ello fue en detrimento de la sucesión de lugares en que se desarrolla la acción de la novela. Por ello, situé a los protagonistas en un único espacio, un piso cercano a la Plaza de Lesseps de Barcelona en los años ochenta. La escenografía es mínima: dos micrófonos, dos actores, una cama y audiovisuales. A los actores, les pedí intensidad física y verbal.

El título parte del poema “Consejos de un discípulo de Marx a un fanático de Heidegger” con el que Mario Santiago Papasquiaro decía cosas como que “la Realidad y el Deseo se revuelcan/se destazan/se desparraman una sobre otra”.

En esta obra, tenemos a dos personajes revolcándose en una cama y sobre una juventud que van dejando atrás. Y se revuelven sobre las cenizas de un amor que se termina. Ángel, además, se revuelca sobre las sábanas de la duda acerca de si tiene talento para ser escritor.

¿Y lo averigua al final?

Asistimos aquí a un fin de semana de una pareja con drogas, alcohol y desamor. Una orgía creativa. Ambos narran los hechos delictivos que van cometiendo de modo que el público nunca sabe si lo han vivido o bien si es algo ficticio. El espectador debe decidirlo. Realidad y ficción se revuelcan en nuestra propuesta.

Para ti hay dos temas-clave: el viaje y la utopía.

Si rascamos el fondo de “Consejos”, más bien encontramos una “distopía”: Se trata de un ejercicio revolucionario y criminal con personajes que no persiguen ni un mundo más justo ni mejor. Uno de ellos está descarrilado por su locura y el otro, por amor.

Tu vinculación al mundo artístico es un viaje a través de las artes escénicas y las visuales.

Siempre me planteo los espectáculos como una propuesta plástica: con la utilización de los colores, el espacio, los volúmenes. Porque los actores no dejan de ser volúmenes en un espacio. Yo estudié escultura y sé que en teatro “esculpes” objetos vivos y llenos de emociones. En nuestras “Confesiones”, conviven teatro, audiovisual y “performance”.

Para Bolaño, la novela habla de la violencia. ¿Cómo se representa esta en un escenario?

El  teatro requiere un lenguaje muy delicado: Las cosas siempre deben sugerirse. Porque si muestras todo al espectador, le quitas algo al mismo tiempo. En “Consejos”, hemos intentado tratar la violencia a través de la palabra, la imagen y, sobre todo, la rabia interpretativa de Clàudia Benito y Nao Albet, los actores que encarnan a la pareja protagonista, que se parece mucho a Bonnie y Clyde, a Sailor y Lula de “Corazón salvaje” o a los dos de “Asesinos natos”.

¿Qué papel juega la violencia en esta historia?

La novela pone el foco en el desencanto de la juventud barcelonesa durante la época de la Transición democrática española. La violencia de Bolaño y Porta es una gran lente de aumento con la que investigar qué hay en cada uno de nosotros, nuestras pulsiones como seres humanos. Utilizan la violencia como vehículo, como juego y en este sentido sus autores se avanzan a Tarantino.

Los autores definen su novela como una “película de aventuras”. E hicieron lo que les dio la gana. ¿Es eso aceptable en el arte?

Por supuesto. El arte es un terreno en el que no existen ni la moral ni el juicio. En él, el artista debe dar rienda suelta a sus neurosis, obsesiones y fantasmas para poder trabajar con libertad, desde la irresponsabilidad que supone ser un ser social. Con los derechos y obligaciones que ello conlleva. Es un terreno donde todo puede ser.

 ¿Qué tienen en común la alta cultura y la cultura pop?

La“alta cultura” la hacen personas que han abordado su arte con voluntad de romper y ahí conecta con la cultura pop, que busca quitar trascendencia a las cosas. Cuando James Joyce escribe “Ulises”, quiere romper con la tradición literaria de la novela inglesa del siglo XIX. Jim Morrison actúa de manera parecida: Utiliza el rock para vehicular su vocación poética, que traslada las fuentes clásicas a la California de los setenta mediante la tradición de la poesía maldita.

¿Qué aconsejaría Morrison a Joyce?

¡Los dos eran irlandeses! Se irían a tomar una botella de whisky y se emborracharían. Como Joyce también interpretaba ópera como barítono, quizás cantarían después unas coplillas de su tierra o bien se meterían un pico de heroína.

Ahora estás enfrascadísimo en nuevos proyectos.

Nuestra compañía Arsènic Art Studio está como residente en el Teatre Tantarantana de Barcelona. Y estrenaremos allí tres piezas cortas, una reflexión sobre tres pintores contemporáneos: Miquel Barceló, Nicolas de Staël y CyTwombly. Las estamos preparando como “work in progress” de menos de un mes. Estrenamos la primera este último fin de semana de abril y podréis ver las otras a finales de mayo y junio.

¿Qué supone para el artista y para su público una obra inacabada?

Yo siempre me planteo mis propuestas como bocetos. Para mí, toda aproximación a la obra de arte no es más que un intento. Además, cada vez hay un mayor público interesado por los procesos, que tiene ganas de husmear en el taller del artista.

Recomiéndame algo que hayas visto últimamente.

Soy muy exigente como espectador. Lo último que me gustó fue “Rosas Drumming live” de Anne Teresa De Keersmaeker en el Mercat de les Flors: ¡una maravilla!

¿Cómo ves el panorama escénico actual?

Barcelona vive un momento muy interesante: compañías jóvenes muy necesarias con nuevos enfoques dramatúrgicos, actorales o de producción. Como una especie de “argentinización” de la escena catalana contra el aburguesamiento… La programación de la Sala Àtic 22 del Tantarantana está dejando oír voces muy interesantes a un ritmo vertiginoso.

Mi grabadora se repondrá. Pero antes prefiere seguir excediéndose.

por Juan Marea

http://arsenic.cat/

Image

Clàudia y Nao Bien Aconsejados

Periféricos Peregrinos y Plataforma L’Específica: «Nos lanzamos al vacío cada vez que gira la ruleta.»

La picardía de Nicolás Rivero, el fervor de Joaquin Daniel y la delicadeza de Òscar Bosch. Son parte de los atrevidos guerreros escénicos que pintan de azar y ejercicio escénico el Círcol Maldà este mes de abril. Y mi grabadora, desarmada, implora clemencia.

nic1 Nicolás, crupier escénico

¿Qué hace falta para ser espectador de «Rojo o negro»?

Nicolás: Pues traer algún objeto, foto o prenda de ropa roja o negra. Y querer jugar con nosotros. ¡Cualquiera puede hacerlo!

¿Cómo se prepara un actor para participar en un ejercicio como «Rojo o negro»?

N: Trabajando mucho el imaginario. Y con la valentía de lanzarse al vacío cada vez que gira la ruleta. Porque deberá poner con honestidad todo lo que le suceda en el momento (incluso el miedo) al servicio de la historia que se está contando y que nunca más se contará.

Òscar: ¡Hay que tener cierto grado de masoquismo!

Proponéis doce piezas cortas distintas.

N: El juego está por encima de todo: A los autores, les pedimos que escribieran sobre dos personajes, que utilizaran las palabras «rojo» o «negro» y que ambientaran sus textos en un espacio no condicionado por las circunstancias argumentales. Son obras fabulosas porque nos hacen ir a lugares sorprendentes, desde la comedia al drama oscuro.

Ò: Les explicamos nuestra propuesta y decidieron jugar con nosotros.

¿Cómo fue el proceso de creación?

N: En los ensayos, desarrollamos muchas relaciones entre los personajes. ¡Y jamás se repitió ninguna! Las historias que se crean con un mismo texto nunca son iguales y nos sorprenden hasta a nosotros.

Joaquin: Más que ensayar, hemos estado entrenando nuestra imaginación. Nos preguntábamos cuántas cosas podían ocurrir con un texto, un lugar y un objetivo.

Ò: Cuando haces teatro, sueles saber tu personaje y el recorrido que hace. Aquí en cambio no sabes nada, ni siquiera si vas a trabajar esa noche, ni con quién te tocará ni qué objetivo te tocará perseguir.

c3b2scarÒscar, as fuera de la manga

Experimentáis continuamente a lo largo de la función. ¿Qué supone para vosotros presentar «Rojo o negro» en un escenario y ante un público?

Ò: En el momento de la función, hacemos malabares y resulta maravilloso comprobar que cuando se ancla bien una relación, el texto cobra de repente un sentido imprevisto. Además, el público ha podido oír antes cómo se estaba creando esa relación y eso le permite entrar en complicidad.

N: Con este espectáculo, nos proponemos recuperar el significado que el teatro tiene en otras culturas como la anglófila, la rusa o la francesa, que identifican «actuar» con «jugar». Lo nuestro es, pues, un producto lúdico.

¿Cómo juega el público?

N: A dos bandas: El que integra el Equipo Rojo sabe el objetivo que debe alcanzar uno de los actores; y el Negro, el del otro.

J: El espectador ve cómo se le cuenta una historia y, además, a unos «atletas artísticos» aceptando el juego. A veces ve a Messi y a veces, a Mascherano que la saca fuera y le da como puede.

Algunas de las piezas de que se compone el espectáculo llegan a representarse varias veces. ¿No corren el riesgo de banalizarse?

N, Eso es, precisamente, lo que queremos evitar.

J: En el escenario, tienes que prestar tanta atención a tu compañero y a la historia que no puedes quedarte en la superficie. Como actor, estás obligado a conectar con el personaje y con su lucha por lograr lo que sueña y desea. ¡Y eso no puede ser banal!

La improvisación es un elemento clave de vuestra propuesta.

J: Trabajamos al servicio de la historia. El texto está escrito pero lo demás, no.

Y cuando te ríes es porque se está riendo tu personaje. Al improvisar, también hay unas reglas y un entrenamiento y aquí buscar el chiste está prohibido. Lo maravilloso de la «impro» es cuando el humor se produce como resultado de la confusión general de la historia provocada por todos sus participantes.

¿Y qué lugar ocupa el talento en todo esto?

J: Einstein dijo que el genio se hace con un 1% de talento y un 99% de trabajo.

N: Según Anthony Hopkins, el trabajo del actor consiste en conocerse uno mismo. Nosotros estamos conociéndonos al preguntarnos hasta dónde podemos ir con la imaginación, qué nos despiertan el personaje y la historia.

Ò: Sin juzgar ni juzgarnos.

N: Porque, de repente y sin darse cuenta, el actor se mete en un lugar al que normalmente no quiere ir. Pero la historia se lo requiere y entonces hay que aceptarlo: Coger la pelota y correr con ella.

Llegáis en un momento en que el teatro de pequeñísimo formato está en auge. ¿En qué os diferenciáis de otras propuestas?

Ò: En nuestro espectáculo, ninguna noche es igual.

N: Los textos que representamos son de dramaturgos de aquí. Algunos, consagrados (con obras programadas en el Teatre Nacional de Catalunya o en el Teatre Lliure) y otros, noveles.

Recomendadme alguna obra de teatro que hayáis visto recientemente.

Ò: «Lo tuyo y lo mío» dirigida por Joan Maria Segura i Bernadas con Karen Gutiérrez, Manuel Ramos y Dídac Flores que se representa actualmente en el Club Capitol de Barcelona.

N: Pues a mí me gustaron «T’odio perquè t’estimo» de Carles Algué que vi en la Sala Miniteatres y «Amargo Soufflé» de Sonia Sobrino en Microcultura.

Mi grabadora se recuperará. Hasta entonces, planea la manera de apostar, hacer diana y ganar desde la platea.

por Juan Marea

«Rojo o negro» se representa en el Círcol Maldà hasta el 28 de abril.
http://circolmalda.cat/rojo-o-negro/

joaquin1

 Joaquin en el tablero

“Love Room” en la Rambla de l’Art-Cambrils: ¡Adiós al dolor de cabeza!

Si despierto en una cama al lado de una persona desconocida, no tendría por qué tratarse de ciencia ficción.
Si me unen a ella la pasión, la lujuria y el desenfreno, empezaré a sospechar algo…
Y si ni siquiera Bud Spencer consigue poner orden en mi confusión, es que estaré viendo “Love Room”.
Porque quien dijo que el amor está en el aire, a parte de ser un hortera, solo pretendía llamar la atención…

Tirso Calero, autor y director de la comedia “Love Room”, nos deja mirar por la cerradura y prohíbe el servicio de habitaciones durante la función.

Image

 Tirso agita las sábanas del equívoco.

¿Qué es “Love Room”?

Un triángulo amoroso con una pareja enamorada luchando contra viento y marea por sacar adelante una historia de amor imposible

¿Qué encontramos en esta “Habitación del amor”?

Felicidad, ilusión, amor… pero también mentiras, decepciones y desengaños: ¡La vida misma!

¿Y qué pinta en ella Bud Spencer?

La presencia de Bud Spencer y lo que él significa tiene mucha importancia para uno de los dos protagonistas de la obra…

Preséntanos a los personajes.

Miguel (que interpreta Jorge Monje), con casi 40 años, lucha contra si mismo: contra lo que le gustaría ser y, lamentablemente, no es. Y quiere rebelarse pero ¡no le resulta fácil! Marta (Paula Prendes) tiene todo para ser feliz: un buen empleo, dinero, belleza e independencia… pero nunca se ha enamorado. Ambos, alejados pero cercanos, están condenados a enamorarse.

Debutas en el teatro. ¿Qué supone para ti?

El contacto directo con el público. ¡Una obra de teatro siempre está viva!

Recomiéndame una obra que hayas visto recientemente.

«Los cuatro de Düsseldorf«, de Jose Padilla, una comedia muy negra que vi en la Sala El Sol de York de Madrid.

 Y yo me pregunto ahora: ¿Quién es el valiente que sale a estirar las piernas?

“Love Room” se representa el jueves 17 de abril en la Rambla de l’Art-Cambrils. Y el amor enloquecido de Jorge, Paula y Tirso se propagará por Coruña, Alicante, Zaragoza, Toledo, Soria y Madrid…

http://www.cinemacambrils.com/blog/

por Juan Marea

Image

 Paula y Jorge acorralando a su alcahuete.

Entrevista: Luci Gutiérrez, ilustradora que publica «English Is Not Easy».

English is not easy00

La editorial Blackie Books se ha propuesto echarnos una mano a quienes consideramos el inglés como nuestra eterna asignatura pendiente, y por este motivo publica English Is Not Easy, un libro ilustrado que nos ofrece algunos secretos de la lengua de Shakespeare a partir de los dibujos que su autora, Luci Gutiérrez, realizó para interiorizarlos. Culturalia ha hablado con ella sobre su relación con un idioma que, como reconoce, no es nada fácil, de su experiencia en Nueva York, de su día a día como ilustradora y, por supuesto, de las lecciones más complicadas a las que se enfrentó durante su aprendizaje.

English Is Not Easy es un compendio de las ilustraciones que realizaste en Estados Unidos en 2007. ¿Cuándo comprobaste que ese material podría ser la base para un libro como este? ¿Fue idea tuya o de la editorial?

Cuando regresé de Nueva York, por un lado tenía dibujos de calle y por otro lado apuntes de inglés; con este material, junto con la necesidad de digerir lo que había aprendido del idioma, el camino natural era convertirlo todo en una guía sobre el inglés. No fue algo buscado, sino que la idea la tenía delante de las narices y, además, me apetecía mucho hacerla. A partir de ahí estuve trabajando unos tres años en el libro compaginándolo con encargos de ilustración y, una vez lo di por terminado, busqué la manera de publicarlo.

Afirmas que no es un método de aprendizaje por sí mismo. ¿Qué encontrará el lector?

Decir que es un método de aprendizaje me parece atrevido porque no soy una experta en la materia, en realidad soy una usuaria del libro; yo simplemente he hecho la guía que necesitaba tener y que me va muy bien para consultar. El libro es un compendio de los temas básicos de la lengua sobre gramática y vocabulario, lo que se enseña desde el nivel elemental a intermedio, aderezado con ilustraciones y ejemplos, y el resultado es un híbrido de libro de texto y un libro de ficción ilustrado, porque el término novela gráfica tampoco encaja puesto que no es un cómic. De hecho, es difícil de explicar porque es una rareza.

¿A quién va dirigido?

Puede interesar por el tema o por los dibujos en sí, y creo que la combinación lo hace especialmente adecuado para quienes les cuesta aprender inglés o les da pereza estudiarlo. Aunque también puede funcionar como guía de consulta, para refrescar el idioma o para pasar el rato.

English Is Not Easy ya va por su tercera edición. ¿Esperabas este buen recibimiento? ¿Cuál crees que es el secreto de su éxito? ¿Quizás por el humor y el hecho de salir del habitual “The pen is on the table” para mostrar algunas situaciones más descaradas?

De hecho va por la cuarta. Pensaba que podía funcionar, pero no esperaba que tanto. Creo que la razón es el propio tema, el inglés, justo en este momento cuando tenemos la carencia tan presente; y el formato y el tono del libro, que es una opción para aprender seriamente pero de forma entretenida escapando del manual habitual. También creo que uno de los motivos del éxito es que lo haya publicado Blackie Books, por el trabajo que han hecho de promoción y porque ha llegado a más gente de la que suele interesarse por los libros ilustrados.

Las ilustraciones son las que solías dibujar en tu cuaderno de trabajo cuando paseabas por la ciudad. ¿Podemos deducir que los personajes del libro están basados en personas reales? ¿Y las situaciones?

La mayoría de personajes se basan en personas reales, aparecen amigos, gente que conocí y mucha gente con la que solo me crucé. Sobre las situaciones, las hay reales e imaginarias; aun así, la mayoría de las imaginarias parten de imágenes reales. Para mí el libro es también un diario de mi paso por Nueva York.

En el libro limitas a dos colores (negro y rojo) tus dibujos, pero en tu trabajo sueles introducir mucho más colorido. ¿Existen otras diferencias entre las ilustraciones del libro y las que sueles hacer para tu trabajo habitual?

Gráficamente creo que es muy distinto, los dibujos de English Is Not Easy tienen una referencia real y son más espontáneos; en cambio, los de mi trabajo habitual no tienen esa referencia y el dibujo es más controlado. En cuanto a contenido, los dibujos del libro están hechos al libre albedrío y en los trabajos de encargo tengo que ajustarme a unos parámetros que a veces me impiden salirme de la raya o quitan sentido que lo haga.

Divides el libro en 17 lecciones. ¿Cuál fue la parte más complicada de ese aprendizaje? ¿Recuerdas alguna lección convertida en una verdadera pesadilla?

Creo que los condicionales, como indica el dibujo de entrada al tema, que es una niña aterrorizada como de póster de película de terror de serie B. También los Phrasal Verbs, que diría que son la pesadilla de todos los que intentamos aprender inglés.

EnglishIsNotEasy_03Cuentas que llegaste a Nueva York sin dominar el idioma. ¿No sentías vértigo por dar un paso como este? ¿Recomiendas lanzarse a la piscina de esta forma?

No solo sentía vértigo sino que estaba aterrada, pero me parecía emocionante. Tuve muchas limitaciones por el idioma, pero tampoco quería que esto fuera un impedimento para no hacer un viaje. Para mí fue toda una experiencia, con momentos buenos y malos, como debe ser. Hacer un cambio de paisaje siempre es recomendable.

Después de tu experiencia en Nueva York y la publicación de este libro, ¿cómo es tu relación hoy en día con el inglés? ¿Has superado el miedo escénico a expresarte en ese idioma?

Ya no odio el inglés y hasta me divierte estudiarlo (soy tozuda y sigo en ello). Ahora lo utilizo continuamente por trabajo y, en mi caso, solo el hecho de poder comunicarme en inglés me parece milagroso. El miedo escénico lo tengo incluso al expresarme en mi propio idioma.

Tu estancia allí te sirvió para empezar a publicar en la prensa del país –ha publicado en New York Times, Washington Post, Wall Street Journal, The New Yorker–. ¿Esa era la intención principal del viaje?

La intención del viaje era pasar una mili y hacerme una mujer. Para justificar el esfuerzo económico que me suponía, lanzarme a aprender inglés de una vez por todas era un motivo de peso. Y ya puestos, pensé que debía aprovechar y buscar una agente de ilustradores que me representara allí para poder trabajar luego desde aquí. Y al final, resulta que exprimí bien el viaje.

¿Cómo lograste tu primer encargo?

El primer encargo lo tuve antes de tener agente y mientras estaba en Nueva York. Gracias a que me pasaron el contacto de un director de arte del New York Times me reuní con él. Pensé que la reunión había sido desastrosa, de nuevo por el inglés; de hecho, lo fue incluso antes de la reunión, porque yo esperaba al tipo en la recepción del edificio del New York Times mientras él me esperaba en su oficina porque no le había entendido bien. Pero resulta que les trae sin cuidado que no domines el idioma porque cuando regresé a casa y revisé el mail me encontré con un encargo del periódico.

Según tu experiencia, ¿crees que es más fácil trabajar en EE. UU. como ilustradora que hacerlo en nuestro país? ¿Qué diferencias hay entre hacerlo allí o aquí?

En EE. UU. hay más opciones porque el mercado es grande y hay muchas publicaciones en las que, además, utilizan mucho la ilustración; aquí las publicaciones son limitadas y el uso de ilustración en ellas también. Otra gran diferencia son las tarifas, aquí se van reduciendo año tras año, y entre que hay menos opciones y se paga cada vez peor se hace difícil vivir como ilustrador. Por otro lado, una de las cosas que agradezco del funcionamiento de los americanos es que son muy claros de entrada: junto con toda la información del encargo añaden el presupuesto, aquí parece que sea un tema tabú. Pero no todo el monte es orégano ya que, salvo excepciones, como en la mayoría de los casos las ilustraciones van dirigidas a un público amplio, suelen preferir ideas más sencillas, amables y muy pegadas a lo políticamente correcto.

Tras superar el aprendizaje del inglés, ¿has pensado en utilizar el mismo sistema para aprender otro idioma? ¿En qué estás trabajando ahora?

Ahora estoy con mi trabajo habitual de ilustración y los ratos libres los dedico a buscar lápiz en mano, hasta que se me aparezca una idea bien clara delante de las narices. Me encantaría aprender otros idiomas pero solo tengo una vida y solo me da para uno.

Título: English Is Not Easy
Autora: Luci Gutiérrez
Editorial: Blackie Books
Páginas: 342 páginas
Fecha de publicación: Septiembre 2013
ISBN: 9788494140945
Precio: 19,90 €

Entrevista: Llibreria Etcètera, al barri del Poblenou de Barcelona.

Etcetera_00Des de Culturalia volem donar visibilitat als establiments i als professionals que es dediquen a la cultura, i per això inaugurem una nova secció: “Culturoscopia”, on intentarem mostrar com s’ho fan alguns per sobreviure dins del complex i moltes vegades difícil món de la cultura. En aquesta secció volem fer difusió de les llibreries, les editorials, els teatres, el món del cinema i l’audiovisual, la música, el turisme cultural, els museus…

I per inaugurar la secció hem entrevistat els responsables de la llibreria Etcètera, que des de fa més de trenta anys ofereix la seva saviesa literària a tot aquell qui es vulgui deixar caure pel barri del Poblenou de Barcelona. Amb ells hem parlat de la seva història, del comerç de barri, de l’IVA cultural i, sobretot, parlem de literatura, la seva gran passió.

Etcètera va néixer fa més de trenta anys. Explica’ns quina és la història de la llibreria. ¿Quin balanç feu d’aquestes tres dècades?

Nosaltres vam adquirir el negoci a finals del 1983. La llibreria ja existia d’abans. Al principi vam continuar amb la idea d’una papereria diferent amb la venda de joguines didàctiques i llibres. Amb el temps va anar guanyant espai el llibre i al cap d’uns quinze anys vam decidir convertir-nos en una llibreria i vam deixar l’altre material. El balanç que fem es positiu perquè treballem en el que ens agrada, que és el llibre.

Us definiu com una llibreria “especialitzada: la nostra especialització és la cultura. És el llibre, el paper, les persones”. En un temps en què la cultura no passa pel seu millor moment, sobreviure és una veritable heroïcitat?

Actualment ja és una heroïcitat conservar la feina. Bé, nosaltres diem que la nostra especialització és la cultura en general i el tracte amb la gent en relació a la idea de llibreria superespecialitzada, una tendència cada cop amb més força a Europa i també a Barcelona. Així doncs, nosaltres ens especialitzem en la cultura en general, per tant igual podem parlar d’un llibre de cuina, com d’un llibre infantil, com d’una novel·la negra, un llibre de filosofia… Intentem abastar-ho tot, perquè estem en un barri on més que una missió tenim una funció i intentem tenir-ho tot.

Com us ha afectat la pujada del 21 % de l’IVA cultural?

No, això és un error! Els mitjans i la gent no fa més que repetir-ho i als llibres no se li ha pujat l’IVA. Encara estan al 4%, en el super reduït. Nosaltres, fins i tot, vam penjar a l’entrada de la llibreria un cartell en què informàvem que l’IVA del llibre no s’havia pujat. Però la gent s’ho pensa, i d’aquesta forma també ens afecta la pujada de l’IVA cultural encara que sigui d’una forma indirecta

La vostra ubicació –els trobareu al carrer LLull, número 203, al barri del Poble Nou– està allunyada del centre de la ciutat. ¿Penses que això us fa tenir un tipus de client diferent o característic? ¿Quins són els vostres públics?

Sí, crec que tenim un públic propi. Creiem que a l’estar en un barri fidelitzem més al client. Si algú que viu a prop vol un llibre i no el tenim, l’encarrega i nosaltres li portem. Per tant, la relació amb el client és molt diferent. Si tu vas a una llibreria del centre i no tenen el llibre que busques no el demanes. El buscaràs en un altre lloc. Si ets del barri potser vindràs a la nostra llibreria. Així, doncs, tenim un ventall de públic immens, des de molt públic infantil, força públic adolescent, molt públic gran, tenim molt públic femení… En definitiva, tenim un gran ventall de clients.

Quin creus que ha de ser el paper del llibreter al segle XXI? ¿Ha canviat en referència al passat?

Jo penso que, d’entrada, no t’has de posar en contra de res. Per exemple, nosaltres portem un any negociant per poder vendre llibre electrònic. Hem arribat a un acord i segurament al març o a l’abril d’aquest any començarem a vendre llibre electrònic, tant e-readers com e-books. Estarem amb altres llibreries en una plataforma que es diu liberdrac, que s’ha creat des del gremi i on podràs triar a quina llibreria vols comprar el llibre.

A més, també hem d’aprofitar les coses positives de la tecnologia i jo crec que el món del llibre no l’està acabant d’aprofitar. Nosaltres, per exemple, fa temps vam decidir que com no érem una gran llibreria no ho podíem tenir tot. Així, doncs, vam optar per donar servei. Ens vam posar en contacte amb un distribuïdor i un parell de subdistribuïdors que et donen serveis de 24-48 hores. I en això ens hem abocat.

Quins són els tipus de llibres que més es venen a Etcètera?

Nosaltres treballem molt amb la novel·la negra perquè ens agrada, dediquem una especial atenció a la història i també tractem molt les monografies locals. Tenim al barri un arxiu històric molt actiu que a més a més coedita amb l’Ajuntament i un barri que té molta vida cultural i molta inquietud i tenim molts autors que s’autoediten. A més hem comprovat que tot el que és història de Barcelona també interessa. En general som una llibreria de novel·la, tenim molt poca cosa d’assaig i prestem especial atenció a la literatura infantil perquè es ven molt.

Etcetera_01Quina és la temàtica que més t’agrada a tu com a lector?

Jo (Xon) sóc molt lectora de novel·la negra; l’Àlex és molt lector de novel·la històrica i d’història (assaig); al Pedro també li agrada molt la novel·la negra i la fantasia. Així cobrim gèneres diferents.

Els darrers anys la literatura romàntica-eròtica ha tingut un gran actiu de vendes gràcies a Cinquanta ombres d’en Grey, mentre que al seu moment la literatura policíaca es va tornar a posar de moda gràcies a Stieg Larsson. Quina opinió us mereixen els anomenats “fenòmens literaris”? ¿Creieu que és una manera de captar nous lectors o només serveix per a vendre puntualment un tipus de llibres concrets?

No, els fenòmens literaris serveixen per a captar lectors. La novel·la eròtica, de la qual Cinquanta ombres d’en Grey va ser el detonant, ha servit perquè molta gent llegeixi. Aquest llibre l’ha llegit gent que no llegia i que quan ha acabat els tres volums et pregunta què més hi ha i descobreixen altres autors i a potser tens sort i un tant per cent d’aquests lectors els desvies cap a una altra banda i descobreixen altres coses. Aquesta és la part bona. Apart, com a venedora vull que hi hagin fenòmens literaris ja sigui que me’l crea l’editor, els mitjans de comunicació, o el que sigui… perquè ho necessito, perquè m’agrada recomanar llibres però també m’agrada vendre’ls.

Veiem que teniu uns llibres destacats en relació a la resta. ¿Com decidiu a quin llibre doneu més visibilitat? ¿És una aposta personal vostra o ve marcada per altres factors externs?

El 90% de les vegades és una aposta nostra perquè ens ha agradat un llibre o perquè és un fenomen literari. Les Ombres de Grey van anar a l’aparador, m’entens… Però normalment és una aposta nostra. S’han de trobar els dos elements, l’oportunitat i el desig de tenir-ho. Bé, arribarà Sant Jordi, i es clar, a l’aparador hi haurà només novetats. A nosaltres ens agrada Sant Jordi, el Nadal i tot el que sigui vendre. Però també ens agrada els períodes de entremig, perquè llavors és quan posem un llibre de fa un any a l’aparador perquè ha passat desapercebut i a mi m’han agradat i mira, li puc dedicar a aquest llibre un espai que en altres moments no puc.

Ja fa uns anys que el llibre en format paper ha de competir amb el llibre digital i les noves tecnologies. ¿Com és la vostra relació amb el llibre electrònic? Creieu que el llibre en paper està en perill?

Jo crec que els dos formats podran conviure perfectament. Nosaltres vendrem llibre electrònic malgrat que la demanda és molt petita, la majoria de la gent utilitza la tablet per mirar les notícies destacades, els titulars, però pocs lectors em comenten que hi llegeixen un llibre. A més, segons les dades que he pogut consultar, el consum de llibre electrònic és un percentatge molt baix, així que anirem convivint i nosaltres estarem expectants, però estic segura que el llibre en paper no desapareixerà. O potser sigui una qüestió generacional, i els que han nascut en l’era digital s’acostumaran a llegir en aquest format més fàcilment, però serà una evolució lenta ja que llegir requereix un esforç, i és el mateix esforç mirant una pantalla que fent-ho en paper.

Etcètera aposta per les noves tecnologies? ¿Les utilitzeu en el vostre model de vendes?

Sí, sí, molt. Encara no venem llibres a través del nostre web, però estem estudiant vendre el llibre en paper a la plataforma en què ja venem llibres digitals. I si no ens hi hem posat abans és perquè requereix un gran esforç, i nosaltres només som tres, no donem a l’abast i no ens atrevim a fer-ho. D’altra banda, preferim els avantatges del comerç de proximitat, que vinguin els clients a demanar-nos llibres que en altres llibreries els han dit que trigaran una o dues setmanes, i nosaltres els entreguem en quaranta-vuit hores.

A més de vendre llibres, oferiu als vostres clients diferents activitats culturals. De quin tipus? Com decidiu què programeu en cada moment? Quines activitats teniu previstes per a les properes setmanes?

Improvisem molt, la veritat. Vam començar organitzant durant un parell d’anys i amb força èxit els “Sopars d’autor”: convidàvem un escriptor a un restaurant del barri, i durant el sopar els lectors podien preguntar tot el que volguessin. Però ens vam cansar perquè se’ns allargava massa la jornada, i nosaltres fem les coses només per motivació. A més, no ens agradava que vingués gent sense haver-se llegit el llibre. Ara fem presentacions d’autors o llibres sobre el barri, i ho fem a la Biblioteca, a l’Arxiu Històric o al Centre Moral. També som una mica mercenaris: si una editorial ens proposa anar a vendre uns llibres a algun lloc concret, doncs allà hi anem. El proper dia 3 de març presentarem El tant per cent, de Rafael Vallbona, novel·la negra ambientada al barri –i ens cita a nosaltres a la pàgina 161–; el 10 de març estarem a la presentació de l’Autobiografia de Barcelona, escrita per un autor del barri, Daniel Venteo; el 21 de març presentarem el llibre dels Encants. I també col·laborarem en una conferència de Jordi Pujol al Centre Moral.

Etcetera_02Al web veiem que oferiu viatges literaris.

Més aviat nosaltres col·laborem amb Global Book, una empresa que treballa tot el sector del llibre per aconseguir dades, fer estadístiques, ajudar amb informacions a les llibreries i els editors, etc., i han creat aquest projecte: oferir un viatge literari al lector, i la nostra funció és fer d’intermediari perquè qui vulgui fer un viatge d’aquest tipus el pugui fer; per exemple, si vols anar a Anglaterra i vols fer la ruta Jane Austen, realitzen un itinerari per la zona on va néixer, els llocs on va ambientar les seves novel·les,… També tenim clients que ho fan pel seu compte, hi ha qui admira a Henning Mankell i se’n va a Suècia perquè s’ha creat la ruta Mankell. A la nostra ciutat existeix la ruta Carlos Ruiz Zafón, i segurament també la del Manolo Vázquez Montalbán.

Recomana’ns algun llibre que hagis llegit darrerament i t’hagi interessat especialment.

Xon: ara he descobert Jo Nesbø, vaig llegir la preedició d’El ninot de neu i em va agradar tant que vaig devorar la resta de les seves novel·les. També tinc predilecció per la literatura anglesa i la novel·la victoriana, em va agradar molt que es reedités l’obra de G. K. Chesterton, i ara estic llegint un llibre d’aire victorià però d’època actual: El libro de la señorita Buncle, de D.E. Stevenson, la història d’un poblet anglès que m’està agradant molt. Ah, i vull destacar La lladre de llibres, que és un llibre genial i gràcies a la pel·lícula ara se’n torna a parlar.

Àlex: La rubia de ojos negros, de Benjamin Black, que es publicarà el 26 de febrer. Black (alter ego de John Banville) pren Philip Marlowe, el personatge de Raymond Chandler que protagonitzà Adiós, muñeca i El llarg adéu, juga amb el personatge i li fa viure una nova història, a més de recrear encertadament l’estil i la forma de les novel·les dels anys 40 i 50. Val molt la pena, de veritat.

Pedro: m’agrada molt la fantasia, i he descobert Patrick Rothfuss, un autor nord-americà que sembla que hagi agafat el relleu a George R. R. Martin. Els lectors de Rothfuss ja estan impacients perquè surti el tercer volum que tancarà la trilogia, però abans publicarà un nou llibre al marge de la sèrie. A més, el vam conèixer en l’acte de presentació de la novel·la a Random House Mondadori (l’editorial que el publica aquí), i va demostrar ser súperdivertit tot i estar tres hores signant llibres, va estar molt proper amb els seus lectors, més que no pas altres autors ja consagrats; va signar fins que no va quedar ningú a qui signar. D’altra banda, com autor de novel·la policíaca m’agrada Petros Márkaris, un autor grec que mostra la Grècia del moment a les seves novel·les, i ara està fent una trilogia sobre la crisi en què descriu les penúries que està passant la població del seu país.

Xon: nosaltres som molt seguidors de la novel·la negra i creiem que es pot aprendre molt llegint aquest gènere, pots apreciar la realitat grega o, pel que fa als autors nòrdics com Mankell, podem desmitificar la societat nòrdica, que no és tan idíl·lica com ens imaginàvem.

Una darrera curiositat: veig que teniu un munt de fotografies d’autors signades, hi ha alguna que us hagi fet especial il·lusió?

Xon: n’estem orgullosos de totes. Tot va començar quan vam veure l’aparador d’una joieria a Suïssa en què hi havia tot un seguit de fotografies de gent famosa (Sofia Loren, Paul Newman…) que hi havia anat a comprar, i vam pensar que nosaltres teníem molt accés als escriptors i podíem apropar l’autor al lector penjant aquestes fotografies. Per a mi una de les més entranyables és la del Miquel Martí i Pol, a qui li va costar molt fer la signartura.

Àlex: el problema és que se’ns han esborrat alguns autògrafs, com ara el d’Eduardo Mendicutti, o el de Roberto Saviano, que va signar el llibre amb bolígraf vermell i se’ns ha esborrat. Aquestes que hem perdut ens dolen moltíssim.

Xon: i encara tenim fotografies per emmarcar, en total en tenim més de 70. En línies generals estem contents de totes les signatures, potser triaria la de Josep Maria Huertas per la proximitat. Però aquells que s’hi esforcen més ens fan molta il·lusió, com Jesús Montcada, un autor entranyable mort el 2005 i que ens va dedicar uns dibuixets. També la de Paul Auster, que ens la va aconseguir un amic que se’l va trobar per la Rambla. D’altra banda, ens va saber greu no aconseguir la signatura de José Saramago perquè la editorial no el va deixar signar, o la d’Andrea Camilleri, per evitar-li esforços per l’edat.

Llibreria etcetera_5

Llibreria Etcètera
C/LLull, número 203 08005 Barcelona
Horari: 10:00–14:00, 17:00–20:00
Telèfon: 933 09 34 36