Archivo de la categoría: Entrevistas

Entrevista a HisCat: “Volem fer conèixer el patrimoni, la història i la cultura catalana”

Sitio-barcelona-11-septiembre-1714Os presentamos hoy en Culturalia la entrevista que Raquel Aturia nos hizo en el programa de la Cadena Ser Què vols SER en relación a las rutas guiadas de HisCat, Associació Cultural Història de Catalunya, que programamos los sábados de cada mes por las calles de Barcelona.

Os dejamos en enlace a la web con el archivo sonoro de la entrevista:

enlacehttp://cadenaser.com/emisora/2015/03/13/radio_barcelona/1426241360_886110.html

Para más información:

Hiscat, Associació Cultural Història de Catalunya

Ruta Barcelona 1714
Ruta Barcelona Màgica i Misteriosa
Ruta Barcelona Criminal

 

logo HisCat

 

 

Entrevista: Eugènia Broggi, editora al front de L’Altra Editorial.

logo-altra-editorial

A mitjans de 2013, Eugènia Broggi decidia tancar la seva etapa com a editora dins el Grup 62 amb la ferma convicció d’emprendre un nou projecte editorial, un nou segell que publicaria ficció basant-se en els seus gustos com a lectora. Broggi va necessitar només uns mesos per donar forma a la seva idea, i el mes de febrer de 2014 naixia L’Altra Editorial, una editorial que, amb només un any de vida, s’ha fet un lloc en el sector. Culturalia ha volgut parlar amb Eugènia Broggi per conèixer la seva valoració d’aquests primers mesos, però també per saber com ha afectat la crisi econòmica al món editorial, escoltar els seus consells sobre emprenedoria, els seus plans de futur i, sobretot, per xerrar de la seva gran passió: la literatura.

L’Altra Editorial neix a principis del 2014. ¿Com valoreu el vostre primer any d’activitat?

Realment estic molt contenta perquè amb només un any hem aconseguit que la visibilitat dels nostres llibres sigui enorme, tot un èxit d’acollida des del primer dia per part de llibreters, periodistes i lectors. D’altra banda, diuen que els primers dos anys són més fàcils perquè acabes d’arribar i estàs més de moda, i el difícil és aguantar a partir dels tres anys, però ara per ara estic súpercontenta, amb ganes de publicar més autors catalans (de moment n’he fet només tres) per anar equilibrant els autors de fora amb els d’aquí. A més, un dels èxits que més em satisfà és que hem venut els drets de publicació als Estats Units de la nostra primera novel·la (Els nois, de Toni Sala).

¿Quants llibres teniu en cartera i quants teniu planejats en un futur proper?

Malgrat que la meva idea és fer-ne uns deu o dotze a l’any, aquest primer només han estat vuit; la previsió d’enguany és editar-ne sis al primer semestre i quatre o cinc més de cara a la tardor. Tot just ara acabem de publicar Joc i distracció, de James Salter, en quinze dies tindrem a les llibreries el Premi Documenta (el recull de contes Puja a casa, de Jordi Nopca, que en castellà publicarà Libros del Asteroide) i a finals de mes arribarà un llibre que em fa molta il·lusió i que serà bo per a l’editorial: el primer dels sis volums que el noruec Karl Ove Knausgård ha escrit sobre la seva pròpia vida, un autor –conegut com el “Proust noruec”– amb una visió bastant fosca del món que ha sublimat el que s’anomena “la ficció del jo”. En aquest sentit, poc a poc ens anem expandint cap a fora, i això sempre és saludable.

L'editora Eugènia Broggi
L’editora Eugènia Broggi

Aquest és un bon moment per endegar una nova editorial?

El nostre és un sector tan fràgil que ha estat en crisi permanentment; ara la crisi és col·lectiva i, òbviament, ens afecta més perquè tothom la pateix, i aquest fet ens ha anat restant lectors. Per tant, en aquest sentit no crec que sigui un bon moment, no, però, al mateix temps, penso que si per a tu és un bon moment, acaba sent l’ideal: per a mi, a nivell vital, era el moment perfecte, i això es nota en l’energia que puc dedicar al projecte, li dóna l’empenta necessària. Potser fa vuit anys hagués estat millor, però aleshores jo tot just començava i hauria estat impossible. En definitiva, per a mi trobo que sí, aquest és un bon moment.

Per què vau decidir batejar aquest projecte amb aquest nom?

La veritat és que sempre intentem reflexionar sobre els noms, però sovint tenen més a veure amb detalls irrellevants; en el meu cas tenia molt clar que volia un nom català que la gent pogués dir fàcilment, però que no fos una broma privada o massa sofisticada, i a la fira de Londres vaig tenir una trobada amb una editorial anomenada Other Press, em va fer gràcia i així es va quedar.

En l’actualitat es parla molt de la globalització. ¿Hi ha espai per a les editorials petites o noves dins d’aquest mercat global?

Sí, perquè el fenomen de la globalització està més vinculat amb els primers anys del 2000, i ara, justament per lluitar contra aquesta globalització, estem tornant a les botigues petites de discos, al consum de proximitat, el quilòmetre zero… Tot això també és extensible als llibres, és evident que gràcies a aquesta globalització tenim accés a la cultura de tot el món, però alhora crec que la gent comença a centrar-se més en les coses petites. Òbviament tens productes prefabricats a tot arreu, però ara la demanda de coses fetes d’una manera més acurada torna a ser important.

Com aconseguiu donar visibilitat als vostres llibres?

Els llibreters i els periodistes em coneixen de fa molts anys, ja teníem una relació de complicitat i estaven més disposats a donar-me una petita empenta. Les xarxes socials també ens han ajudat, a mi no m’agraden gens ni m’hi sentia còmoda, però crec que finalment hem trobat el nostre lloc en elles, fins i tot hi hem organitzat un concurs per celebrar el primer any que ha tingut una enorme participació. D’altra banda, crec que les nostres cobertes ens han ajudat a distingir-nos de la resta, són molt visibles i destaquen amb facilitat, i també ens ha jugat a favor el fet de publicar el Premi Ciutat de Barcelona atorgat a Toni Sala. A veure si aguantem!

A quin públic potencial us dirigiu?

Ho vaig estar pensant quan feia el pla d’empresa, però és difícil definir-ho perquè hi ha qui considera que els meus llibres són difícils, depriments o angoixants, i això fa que ja el públic es redueixi bastant. A mi em semblen llibres súperaccessibles. Tenia clar que no volia fer res sofisticat, ni elitista ni pretensiós: volia fer novel·les per a gaudir, intentar ser exigent i alhora fer bona literatura que arribés a molta gent (tots els editors del món et diran el mateix), però potser el meu és un gust molt concret amb certa tirada cap a coses una mica més fosques. Aquesta és la línia que tinc al cap, i m’agradaria tenir un públic molt ampli, estic segura que ho és, però pels inputs que rebo sembla que és més masculí que femení; pel que fa a la franja d’edat, no queda clar, és més variada i hi podem trobar des d’una persona de vint anys molt precoç o molt lletraferida a gent al voltant dels seixanta.

L'altra_editorial_llibresCom és la vostra relació amb internet, les xarxes socials i el web 2.0?

Al principi volia adaptar al mercat del llibre iniciatives pròpies de les discogràfiques, com ara intentar oferir, amb el llibre físic, una descàrrega del llibre digital, i d’aquesta manera promoure’l (així ho està fent l’editorial Malpaso) perquè estaria molt bé tenir e-books, però logísticament era massa complicat i no he tingut temps d’organitzar-ho. Pel que fa a les xarxes socials, com us deia abans, ens han funcionat molt bé, ens han permès tenir un diàleg més proper amb lectors i llibreters, de tant en tant apareixen debats al Facebook que d’una altra manera no tindríem. Per tant, de moment la valoració és bona, i la intenció és ser molt present a les xarxes i en un futur proper fer e-books.

Hi ha algun autor o llibre que us hagi fet especial il·lusió publicar?

Ara per ara, tots els llibres que he publicat m’han agradat de la mateixa manera, i seria molt difícil citar-ne només un; potser en aquest moment et diria Karl Ove Knausgård perquè és el que estic acabant de tancar, però seria fals perquè fa quinze dies t’hauria dit el llibre de Jordi Nopca. Sentimentalment potser destacaria els dos primers (L’última nit, de James Salter, i Els nois, de Toni Sala) perquè van ser els primers que van confiar en L’Altra Editorial quan només era una idea, però també m’encanta el Premi Documenta perquè ofereix una plataforma per a noves veus. Per tant, a tots els hi trobaríem una característica positiva o especial, per això me’ls estimo a tots igual, i recalco que és un fet important perquè com a editor potser no ho podré dir d’aquí uns anys, però ara sí que estic molt orgullosa dels deu llibres publicats, m’han apassionat, i això em fa sentir especialment contenta.

Com a emprenedora, ¿podries donar algun consell a aquells que vulguin posar en marxa una nova editorial?

Dos anys abans de començar ja tenia clar quina mena d’editorial volia fer. Fa molt temps que treballo en aquest món (des del 2004), per això recomanaria que sàpigues de què parles, que tinguis clar on et fiques, que coneguis bé l’ofici i que tinguis una xarxa de contactes. També hi fa molt la passió i l’entusiasme que hi poses, sona a llibre d’autoajuda, però és essencial. He tingut molt poc temps per equivocar-me, però, a banda de coses pràctiques tipus comprar una impressora –“No la compreu!”, diu entre rialles–, no em penedeixo de res; a més, dels errors també se n’aprèn, s’ha de tenir sempre una actitud positiva. En definitiva, passió i optimisme! La part més dura de l’emprenedoria és que estàs molt sola, el dia a dia és més complicat, has d’estar molt segur del que fas i necessites una empenta interior forta. A mi m’agradaria tenir un equip aquí, físicament, però de moment és impossible i està repartit: la Laia m’ajuda amb el tema de la difusió i xarxes socials, tinc uns consellers/amics del món editorial que m’ajuden a resoldre dubtes, el maquetador i finalment els dissenyadors de coberta.

____________________
Escrit per: Robert Martínez i Jorge Pisa

Dugald Bruce-Lockhart, director de “Com us plagui”: “La condició humana és fràgil.”

En Shakespeare va crear fa uns quatre-cents anys el bosc d’Arden. En ell, proposava el paradís: Regit per l’amor i el respecte, va acollir els fugitius del despotisme del duc Frederic.

Aquests dies, en Dugald Bruce-Lockhart il·lumina la frondositat d’Arden COM US PLAGUI al Teatre Akadèmia i ens complau tastar amb ell aquest pessic de llibertat.

Dugald Bruce-Lockhart

A COM US PLAGUI, s’enfronten les criatures de la Natura contra la Civilització.

Els humans som criatures de la Natura i la Civilització és el resultat del nostre desenvolupament. Però, de vegades, oblidem d’on venim i ens pensem que ens vam crear nosaltres mateixos. De fet, formem part d’una xarxa, que inclou totes les criatures i on també tenim el nostre lloc.

S’avenen les sabatetes de taló de la ciutat amb les botes del camp?

Com a mínim, les sabatetes de taló s’estimen anar a veure les botes. Així poden “reiniciar-se”, com diríem avui en el llenguatge informàtic! Sí: les unes i les altres s’haurien d’entendre. Perquè les primeres provenen de les altres. I és que la civilització és un procés orgànic i evolutiu. El secret rau a recordar el nostre objectiu com a sers civilitzats.

On ens porta oblidar aquest objectiu?

Avui dia, amb la tecnologia hem deixat de relacionar-nos cara a cara i això ens posa en perill. Tenim milers de maneres de comunicar-nos però res a dir-nos. Cal que anem amb compte: El cor humà és qui mana!

Shakespeare diu en aquesta comèdia que el poder de la Natura ens fa més joves i feliços. Per què llavors ens entossudim de viure-hi lluny?

Doncs jo també m’ho pregunto! Ens sotmetem a un concepte de vida que ens reprimeix, tant en l’àmbit laboral com en el social. Però fixa’t que, a l’hora de fer vacances, solem anar al camp o bé al mar! Al camp, podem airejar el nostre esperit. I així ha estat al llarg dels segles…

Podem distingir l’ego bo, que viu al bosc d’Arden…

L’ego bo és el que ens permet ser pacients, perdonar i gaudir de la Natura que ens envolta. Ens fa bons essencialment: No hi ha ningú que neixi sent malvat. Fins i tot els assassins van ser nens innocents! És també el que ens diu que la condició humana és fràgil i que reclama tenir-ne cura. Aquest ego s’adona que les fulles dels arbres canvien de color al vespre i percep com canten els ocells.

… de l’ego dolent, que sempre està a l’aguait fora d’Arden.

L’ego dolent és el que ens governa a l’hora de sobreviure en societat i determina com ens veuran els altres. Ens fa creure que som més importants que les papallones que voletegen pel camp. Al capdavall, tots som bons de vegades i dolents, d’altres. Del que es tracta és d’esforçar-nos per ser més humils sense perdre les ganes de somriure.

Per què en Shakespeare solia fer que els seus personatges es disfressessin?

Potser perquè pensava que quan la gent es disfressa se sent més lliure per ser ella mateixa. Cal ser molt valent per a què hom es mostri al món tal com és!

Què és el teatre per a tu com a professional i com a espectador?

Vaig al teatre per a què m’entretinguin. No sé per què hi van els altres, però la qüestió és que hi van i dedueixo que ho fan perquè volen veure-hi històries. Així doncs, els n’explico una i espero que els agradi! Intento fer un espectacle amb allò que m’agradaria trobar-hi quan hi vaig com a públic.

A l’hora de dirigir els actors de COM US PLAGUI, els vas dir que el més important és ser valent i anar endavant. Això és una lliçó de vida!

Només vivim un cop i això és un temps molt breu si el comparem amb el que viu l’univers. Als actors, els vaig dir: “No patiu si us equivoqueu.” Si estiguessin en un partit de tennis i fessin una doble falta, ningú no els ho tindria en compte si després vingués un punt directe. A l’hora d’actuar, com més t’hi arrisques, més hi guanyes.

Avui dia és possible alliberar-se dels prejudicis i les inseguretats?

Així hauria de ser. Malauradament, no escoltem de debò el que els altres ens han de dir perquè estem massa ocupats amb el nostre propi discurs. Naixem bons i després ens allunyem perquè ens sentim ferits. Hem d’escoltar els altres quan ens diuen què els fa mal i potser llavors podrem deixar de tenir prejudicis.

I, mentre seguim perduts en l’espessor de la nostra sordesa, el Teatre Akadèmia ofereix una clariana al seu escenari.

Per Juan Marea

COM US PLAGUI es representa al Teatre Akadèmia de Barcelona fins al 18 de gener.
http://www.teatreakademia.cat/espectacles/en-cartell/al-vostre-gust/

Gianluca De Serio, codirector de “Sette opere di misericordia”: “Cuando todo se aclara, no vemos nada.”

Con su hermano Massimiliano, Gianluca intenta iluminar la pantalla. Y mi grabadora, sumida en sus entrañas, sigue el resplandor.

 10257185_1047589601925205_1075536453711935101_o

 Gianluca se muestra.
(Fotografía: Francesco Tavolaro)

¿De qué huye Luminita, la protagonista de SETTE OPERE DI MISERICORDIA?

De la situación de semiesclavitud en la que vive. También, de una identidad.

Y aprende a convivir con Antonio.

Más que a convivir, aprende a conmorir con él porque le acompaña en el camino hacia la muerte. Se abre para ella otro modo de ver las relaciones humanas que consiste en ayudar a alguien y en dejarse ayudar por ese alguien. Más que aprender, Luminita hace un recorrido.

La vida se complementa con la muerte.

Así es también en la realidad. ¡Todos estamos muertos! ¡O vivos!

Son muy vitales las escenas en que los dos protagonistas comen juntos, se tocan, incluso se desnudan.

Es algo que todos experimentamos en nuestra cotidianidad. En el cine, en cambio, no estamos acostumbrados a ver, por ejemplo, el cuerpo de un anciano completamente desnudo que necesita lavarse. Mi hermano y yo lo vivimos con nuestro abuelo, en quien está inspirado el personaje de Antonio. Y, en nuestra película, lo hemos representado repitiendo esos gestos, muy sencillos pero muy humanos a la vez.

SETTE OPERE DI MISERICORDIA destaca por su estilo depurado: Apenas hay diálogos; es muy estilizada y conceptual.

No hay diálogos verbales pero sí millones de diálogos potenciales. La escena en que ella da de comer a él la rodamos primero con un diálogo sencillo. Pero luego nos dimos cuenta de que cualquier espectador podía poner su propio diálogo, posiblemente más interesante que el nuestro. El lenguaje italiano es muy radiofónico: Se habla pero no se dice. Queríamos decir algo y vimos que, cuanto menos habláramos, más diríamos. ¡De repente, entendimos que necesitábamos purificarnos también nosotros!

Los personajes dicen mucho con la mirada.

El nombre de “Luminita” significa “lucecita”. La mirada es algo que puede reconocerse inmediatamente. Los personajes miran pero, al mismo tiempo, los espectadores les miramos. Y, paradójicamente, no estamos acostumbrados a esta identificación visual, sino que lo estamos a otras vías más superficiales: la música, el diálogo… A lo mejor, hay que dar una vuelta más larga.

Dan una paliza a Luminita y lo sabemos a través de la mirada de otra chica, que envejece a lo largo de la escena.

Se trata de una madre joven ante el martirio y el sacrificio de la protagonista por el bien de su hijo en el momento en que, después de haberlo secuestrado, muestra su gesto de misericordia: “Te devuelvo lo que es tuyo”. Y comprende el recorrido que la heroína ha realizado. Es algo parecido a la pasión de Cristo cuando el pueblo le tiene sufriendo en la cruz y se da cuenta del vía crucis que hizo por ellos.

La película se abre con la cita: “La luz, prisionera, reina libre”. ¿Tiene algo que ver con la secuencia final, cuando se invisibilizan ella y el chico, los dos fugitivos, mediante una luz casi cegadora?

Hemos dado un tratamiento paradójico a la luz: Al final del filme, cuando todo se aclara, no vemos nada. Cuando no creemos ser capaces de ver la realidad, la realidad no se ve. En nuestra obra, no nos preguntamos sobre la realidad, sino sobre nuestra mirada, sobre qué es lo que deseamos ver. Si hubiéramos hecho una película sobre emigrantes y viejos enfermos, volveríamos a casa con la conciencia tranquila. Pero el hecho de que desaparezcan de nuestra visión las víctimas y que todo se ilumine nos obliga a sentirnos responsables.

Los dos desaparecen ayudándose.

Son los únicos que se salvan en ese momento preciso. Quizás no en un futuro. Tampoco lo consiguieron en el pasado. Aunque, si pudiéramos fijar el último momento de la película hasta el infinito, ¡ambos estarían a salvo!

Rodasteis también una videoinstalación llamada LOOKING FOR LUMINITA.

Hicimos un casting muy largo en Rumania para buscar a la actriz protagonista y se presentaron unas cuatrocientas aspirantes. Como todavía no habíamos acabado de escribir el guión, fue como si aún estuviéramos buscando a Luminita. En lugar de pedirles que interpretaran escenas de la película, les interrogamos durante más de una hora sobre su vida íntima y les pedimos que contestasen como si fuesen Luminita. Al final, teníamos centenares de horas de grabación con el testimonio de una generación de mujeres jóvenes rumanas que, en lugar de emigrar, habían decidido quedarse y hacer lo que ellas querían: Ser actrices. Con ese material, montamos la instalación, que cuenta de centenares de maneras distintas cómo es Luminita.

¿Qué es la misericordia para los hermanos De Serio?

Tiene que ver con el ser humano desde que nace porque ¡nunca nace solo! Es cuidar del otro en todos los sentidos: espiritual y físico. También es la base de nuestro trabajo. El cine mismo es un acto de misericordia. Nos dimos cuenta de que, actualmente en Italia, hay toda una generación de cineastas que no crece: Muchísimos jóvenes con ideas que quieren hacer cine sin disponer de medios para ello y que, por tanto, necesitan ayuda. Así que creamos un espacio en Turín llamado “Piccolo cinema” que funciona de una forma similar a las primeras asociaciones obreras.

Recomiéndame alguna película que no sea italiana.

El sol del membrillo” de Víctor Erice, una de las más grandes. ¡Bellísima! Y me encanta el cine portugués. Sobre todo, “Recuerdos de la casa amarilla” de Joao César Monteiro.

¿Nos hemos olvidado de algo?

¡Seguramente!

Y, con toda probabilidad, mi grabadora deseará borrar su oscuridad.

Por Juan Marea

SETTE OPERE DI MISERICORDIA se proyectó en la 3ª Mostra de cinema italià de Barcelona.

Adrià Aubert, director de “Nit de Reis” al Círcol Maldà: “A través del teatre, entenc què faig al món.”

Els embolics amorosos de Shakespeare airegen el tarannà reflexiu de l’Adrià. I la meva gravadora queda desaparellada.

463836_10151161184247058_1180997561_o

L’Adrià a l’abordatge
(Fotografia: Antonio Poveda)

Què passa la “Nit de Reis”?

Doncs que, amb la mateixa il·lusió que tenen tots els nens la vigília del sis de gener, els personatges s’enfronten als seus dilemes prenent una decisió. I tot plegat, envoltat de misteri…

Dius que és una obra que “ens serà rabiosament propera”.

No m’agrada fer servir la paraula “actual”: És absurd quan parlem d’un autor que va escriure fa quatre-cents cinquanta anys. També ho és que volguem apropiar-nos de la seva actualitat. Però Shakespeare parlava sobre nosaltres mateixos, i sobre el que vivim diàriament. Per això, dic “propera”. I “rabiosament” perquè aquí no tracta ningú amb pietat: Ho fa amb una crueltat que fa pensar!

La veu principal de “Nit de Reis” és la del bufó. És cruel també?

Totalment! És l’únic que s’atreveix a dir la veritat a tothom. I no només això: Aconsegueix que els altres la reconeguin i l’acceptin. I és necessària aquesta crueltat: Ens cal que posin la veritat davant dels nostres ulls per poder descobrir el que ens passa.

El duc Orsino representa la idealització de l’amor.

El mateix bufó canta al duc una cançó que és una burla sarcàstica sobre l’amor i sobre aquells que el viuen d’una manera passional i turmentosa alhora. I diu: “Deixa de viure autoflagel·lant-te i mira de saber què és el que sents realment en comptes de donar contínuament consells als altres.”

Els criats, en canvi, practiquen un amor terrenal.

Són els que actuen amb menys seny, però els que probablement millor assoleixen els seus objectius al final. Per bé o per mal. I és que no hi ha res fàcil per a ningú! A l’època en què Shakespeare escriu aquesta obra, deixa enrere la comèdia més ingènua i passa a adoptar un tractament més fosc amb uns personatges més complexos.

La vostra proposta destaca per la jovialitat i dinamisme dels actors.

Això és el resultat de treballar molt per a què tinguessin claríssim el que estan fent. D’aquesta manera, pot crear-se entre ells un ambient de complicitat i gaudeixen de la seva feina.

Quines són les teves virtuts principals com a director?

M’interessa allò que és teatral i, a la vegada, amb una part molt humana, molt viva. Justament, en això últim Shakespeare era un expert: Sabia perfectament com som! M’apassiona la lectura interpretativa del text i enriquir-la amb la visió dels actors després.

I els teus defectes?

Tendeixo al perfeccionisme. I m’agradaria aprendre a mirar-me les coses des de fora i aconseguir que l’expressió i el gest dels actors fossin prou visibles a l’espectador.

Amb els teus actors, sou Els Pirates i ja porteu uns anys solcant mars escènics.

Fa quinze anys que estem junts i ens entenem malgrat que tinguem visions diferents del teatre. Sabem què vol dir treballar junts i, sobretot, què vol dir treballar. També és important saber què fem.

I què us uneix?

Sobretot, una amistat immensa. Vam començar a fer teatre quan érem adolescents i mai no ens hem separat. Mentre es forjava la nostra amistat, anàvem aprenent a fer teatre. Els Pirates són un lloc on tenim espai per aprendre!

En què us diferencieu de les altres companyies que estrenen amb regularitat a Barcelona avui?

En l’antiguitat; en què la música és indestriable als nostres espectacles (ens vam conèixer estudiant música a diferents escoles de Barcelona). I en les nostres arrels escèniques, que són clàssiques.

Què és el teatre per als Pirates?

Som com nens petits: No ens hem preguntat mai perquè ens agrada el que fem. I juguem junts sense plantejar-nos quina és la nostra estètica o el nostre estil.

I per a tu?

Una manera d’explicar el món i la societat que anem construint… Allò que ens fa viure. Qualsevol espectador que trepitja un teatre, es pregunta coses. Molt sovint, els creadors pequem de voler concretar quines preguntes han de ser. La nostra feina hauria de limitar-se a fer viure el text i servir-lo al públic de manera que li fos possible fer-ne una lectura. A través del teatre, arribo a entendre què faig jo aquí i perquè m’agrada relacionar-me amb la gent.

La gravadora entén ara que la soledat és un estat joiós per capturar respostes.

Per Juan Marea

“Nit de Reis” es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins a l’11 de gener.
http://circolmalda.cat/nit-de-reis/

Ferdinando Vicentini Orgnani, director de cine: “¡La democracia con miedo a la crítica está enferma!”

Mi grabadora despierta con la llamada de Ferdinando. Y, rápidamente, desecha bostezos burgueses para enderezarse decidida al compás de la intensidad del realizador.

Sucre-54[1]

¿Qué es UN MINUTO DE SILENCIO?

Un documental sobre el cambio político en Bolivia durante los últimos quince años, un país que pasó de ser neoliberal (y con un pasado caracterizado por la violencia y la inestabilidad) a vivir una presunta revolución socialista con Evo Morales al frente.

 ¿Por qué hablar de ello?

Porque mucha gente ignora la situación de allí. Cuando empecé a rodarlo en 2008, yo estaba entusiasmado con ese cambio. Y con la increíble participación popular. ¡Después de quinientos años de exclusión total, los bolivianos podían tocar con sus manos el poder! Yo venía de Europa, donde la política, especialmente en Italia, se ve como algo muy negativo…

¿Qué pasó con el triunfo electoral de Morales?

Morales suponía una nueva oportunidad. Y contaba con el apoyo de la mayoría de la población: No solo indígena, sino también los intelectuales. Fue un espectáculo extraordinario: Todos tenían la esperanza de que habría un cambio. Ahora, Evo tiene un poder casi absoluto. El poder absoluto es algo muy peligroso para un presidente y hasta tuve la tentación de volver a Italia sin acabar la película.

El físico Francesco Zaratti cita a Nietzsche en tu película: “Miramos un árbol y nos fijamos en el fruto cuando deberíamos mirar las semillas.”

¡Se refiere al error que está cometiendo el Gobierno de Evo! Es una pena que la experiencia de una revolución democrática de inclusión social se esté transformando en una dictadura encubierta. No hay oposición: Todos los demás líderes con algo de carisma están encarcelados o retirados de la vida política. ¡La democracia que tiene miedo de la crítica está enferma!

También aparece el expresidente Gonzalo Sánchez de Lozada.

No fue precisamente un santo, pero en los años noventa su primera gestión incluyó una serie de reformas muy interesantes. Sin embargo, acabó muy mal. En mi película, también muestro lo desatroso que fue su segundo gobierno, que provocó su huida a Estados Unidos con toda la familia.

¿Cómo fue el encuentro con él?

Cuando llegué a Bolivia por primera vez, la gente le tildaba de genocida. Al entrevistarle, me explicó lo que su padre le enseñó: Que, para ser un hombre, hay que plantar un árbol, escribir un libro, tener un hijo y exiliarse…

Hablas de la importancia de la coca para los bolivianos: La toman para empezar el día y trabajar pero, a la vez, parece como si pudiese acabar con el país.

En Bolivia, se toma tradicionalmente. Lamentablemente, en los últimos años ha crecido mucho la producción destinada a fabricar la cocaína. Y, ahora, los narcotraficantes mexicanos y colombianos van al Alto (La Paz), a comprar la pasta base de la coca… Se ha convertido en algo muy importante para la economía del país.

Tu obra es muy explícita: En ella, escuchamos críticas abiertas a los diferentes gobernantes. Y vemos las cosas directamente.

En UN MINUTO DE SILENCIO, detallo el ataque de los militares a la Marcha indígena del TIPNIS. Eran de las tierras bajas. Votaron a Morales y, luego, se sintieron traicionados. Me costó mucho dar con ellos: Estaban convencidos de que me seguía la policía secreta. ¡Tenían mucho miedo!

¿Un director de cine no es como un policía secreto?

En los primeros viajes, conté con un pequeño equipo de producción boliviano. Pero después, cuando la situación cambió, acabé siendo como un turista filmando con su pequeña cámara…

¿Qué frutos está dando UN MINUTO DE SILENCIO?

El periodista Carlos Valverde, que también aparece en el filme, me ayudó a distribuirla en Bolivia. Solo se vio en Santa Cruz, La Paz y Cochabamba. Fue de manera muy precaria porque no podíamos hacer publicidad. Pero la prensa independiente le dio mucha cobertura. También la hemos llevado a Sâo Paulo, Oaxaca (México) y al Festival de cine latinoamericano de Trieste.

No es tu primera película controvertida.

En el 2002, rodé ILARIA ALPI-EL MÁS CRUEL DE LOS DÍAS, sobre una periodista asesinada en Somalia y me vi implicado en siete procesos penales. Ahora se exhibe en las escuelas de toda Italia. En esta ocasión, opino que uno puede meterse con la izquierda y sus mitos intocables. ¡Se puede juzgar un Gobierno revolucionario! El sentido de un documental político es subrayar las contradicciones y ofrecer una visión lo más amplia posible la realidad…

Recomiéndame una película de ficción.

LA DOLCE VITA, que me sorprende cada vez que la veo. Me gusta muchísimo Fellini, por su gran capacidad de comprender la esencia de mi país con una visión muy profética.

Mi grabadora se endulza finalmente con la sonrisa de Ferdinando. Y la vida triunfa aquí y allí.

Por Juan Marea

http://www.unminutodesilencio.org/

Entrevista: Babèlia Books & Coffee, una llibreria-cafeteria a l’Eixample de Barcelona.

Babelia_00

Ara fa dos anys, dues amigues –la Berta i la Louise– van decidir emprendre una nova aventura professional inaugurant Babèlia Books & Coffee, una acollidora llibreria de segona mà on els clients també poden degustar cafès i rebosteria local i internacional. Avui, a “Culturoscopia” us volem presentar aquest petit local del carrer Villarroel, i per això hem parlat amb elles sobre els seus inicis al capdavant de Babèlia, però també sobre llibres de segona mà, sobre el seu model de negoci i les activitats que ofereixen periòdicament als seus clients.

¿Com arriben dues amigues del món audiovisual a dirigir un projecte de caire cultural com Babèlia? L’audiovisual sembla un camp més adient per a la innovació i l’emprenedoria que no pas la cultura, no creieu?

Ens vam conèixer treballant a una productora de cine i TV. Les dues fèiem feines d’oficina, gestió de projectes, subvencions, ajudes, etc. Ens agradava molt veure créixer un projecte, des de l’inici, veure’l néixer, créixer, i sortir a la llum, a les pantalles. Les dues somiàvem en que aquests projectes fossin nostres, idees pròpies; està bé ajudar a altres projectes, però ens encantava la idea de fer quelcom propi.

Definiu què és Babèlia. És més una llibreria o una cafeteria? ¿Quin és el vostre model de negoci?

La idea inicial era que cafeteria i llibreria fossin 50 %, però amb el temps ha anat essent la cafeteria qui porta gran part dels beneficis i del negoci. Aquest any ens hem proposat que la llibreria tingui més pes, estem pensant en buscar una línia més clara d’oferta, per exemple oferir més literatura en anglès, principalment, i en altres llengües estrangeres. També ens agradaria buscar traduccions de la literatura catalana en altres idiomes, estem buscant. Després hi ha la part cultural: les exposicions, els clubs de lectura, les xerrades, els tallers… tot això també volem fomentar-ho, la llàstima és que la cafeteria ens treu molt de temps.

¿Quin sector és la vostra competència directa: les cafeteries o les llibreries?

Ara mateix les cafeteries, el client encara ens veu més com a cafeteria que com a llibreria, però a poc a poc.

Babelia_01¿Penseu que teniu una clientela diferent a la que pot tenir una llibreria o cafeteria convencional?

Sí, segurament. La veritat és que estem encantades amb la nostra clientela, mai hem tingut cap problema, tothom és molt amable, obert, i tranquil. Suposem que la tranquil·litat que oferim crida a gent tranquil·la, que busca un lloc on hi hagi calma i se senti a gust, sense problemes.

Per què opteu per oferir llibres de segona mà i en diferents llengües?

Un dels somnis de la Louise era tenir una llibreria de segona mà en anglès, a Barcelona se’n troben poques. La idea va créixer una mica més, i vàrem decidir que l’oferta fos principalment en català, castellà i anglès a parts iguals, i, en menys quantitat, altres llengües com el francès, l’italià i l’alemany.

Com aconseguiu els exemplars?

Els hem aconseguit de diferents maneres. En un principi vàrem comprar lots aquí i a Irlanda; ara comprem a particulars que s’acosten a nosaltres. Oferim el 50% del PVP en crèdit de cafeteria o llibreria, o un 25% en efectiu.

Com us heu adaptat a les noves tecnologies? ¿Esteu actives a les xarxes socials? Us beneficien en el vostre negoci?

Nosaltres intentem ser actives a les xarxes, tenim compte de Facebook, Twitter, Tumblr, Instagram… però qui ens ajuda realment, i dels qui estem molt agraïdes, són els bloggers i la gent interessada a escriure sobre nosaltres, a fer fotos i penjar-les, recomanacions al TripAdvisor, Yelp o Foursquare.

???????????????????????????????Què us va portar a combinar gastronomia catalana i anglesa? Hem vist que oferiu sandvitxos amb noms d’escriptors. ¿Quin criteri heu seguit per associar-los? Quins són els vostres preferits?

Cap de les dues som cuineres professionals, estem a anys llum de ser-ho, però sí que som grans llamineres. Sabem cuinar i preparar el que hem menjat sempre, el que fem a casa. De fet, ara mateix estem treballant en una nova carta, amb més oferta anglosaxona, sobretot irlandesa, amb productes com l’Irish soda bread o les baked beans. Pel que fa als sandvitxos, era una manera que vam creure original de presentar-los, segons els ingredients buscàvem una nacionalitat i després un escriptor. També n’estem buscant de nous, després de dos anys ja els tenim molt vistos i tastats.

Què busquen els lectors a la vostra llibreria? ¿Hi ha algun tipus de llibre que tingui més sortida que d’altres?

A Babèlia ve molt d’angloparlant buscant oferta de segona mà. El que sempre surt són els clàssics, tant moderns com antics; els més recents i els últims best sellers.

Quines activitats paral·leles organitzeu al vostre local? ¿En teniu alguna prevista pels propers dies?

Tenim dos clubs de lectura permanents des de fa quasi dos anys: l’English Book Club i el Club de Lectura de Novel·la Gràfica i Còmic. Per exemple, aquest dilluns 17 de novembre, a l’English Book Club, que porta la Louise, parlarem de “The French Lieutenant’s Woman”: la gent ve amb el llibre llegit i la conversa és en anglès. Després tenim altres tallers que no són propis, que organitzem amb altres entitats, com el “Read and Play in English” amb Barcelona English Garden, dirigit a nens de 3 a 10 anys, o un taller sobre Perspectives Feministes que ens van proposar i ens va semblar interessant. Totes aquestes propostes les trobareu al web i al Facebook.

Babèlia Books & Coffee
C/ Villarroel 27, 08011 Barcelona
De dilluns a divendres, de 9:00 hores a 21:00
Dissabte, de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 21:00
Diumenges tancat.
Web: http://babeliabcn.com/

Roger Coma, comissari del CINELOW: “Vivim en un món d’excessos que ens insensibilitza com a receptors.”

La meva gravadora planta cara enmig d’un panorama desconcertant fet a còpia d’esforçats fotogrames casolans.

 Roger Coma

Què és el CINELOW?

És un festival on intentem donar a conèixer les produccions de cinema “low cost”. No són pel·lícules gens confortables: Hi ha documentals, altres de lentitud molt inquietant, thrillers, i propostes més cafres!

Quines són les pel·lícules low cost”?

Aquelles que s’han fet amb un pressupost de fins a uns 30.000 euros i amb una filosofia de petita estructura de producció. Però utilitzen la mateixa narrativa de sempre.

Quin atractiu tenen?

Podríem pensar que són obres rodades accidentalment així però a moltes, el fet de no disposar d’un pressupost, els aporta llibertat i frescor. Com que els seus autors es troben amb la necessitat d’adaptar-se a escenaris propers i a interpretar-ne els personatges, ofereixen un element casual, fins i tot impúdic… Tenir pocs diners és una desgràcia estimulant!

Molt diferent al cinema comercial.

Sí: Les altres pel·lícules solen tenir una superestructura de gran empresa i normalment acaben sent productes més freds… Les que exhibim aquests dies a Sabadell són més lumpen i molt properes. Vivim en un món d’excessos que ens provoca una insensibilització com a receptors i tenir poc (el low cost) és alliberador: Permet descarregar la responsabilitat de grans maniobres fílmiques.

I què tenen en comú ambdues maneres de rodar?

El cinema funciona des de la mirada de l’artista. Transmet una manera d’entendre el món. David Lynch, per exemple, posa el focus allà on la realitat es trenca. A mi m’interessa allò que és personal. Com més faci els forats sobre una sola cosa, més m’agrada!

D’on va sorgir aquest Festival?

És una aposta molt forta de la Fundació Gas Natural Fenosa, amb una vocació pedagògica. El director de cine Xavier Miralles li ha donat forma i jo en sóc comissari assumint-hi la difusió.

Quins criteris heu seguit per a seleccionar la programació?

A aquesta edició, s’han presentat 130 pel·lícules: I la selecció buscava l’heterogeneïtat a través de la intuïció i l’enamorament. Algunes de les pel·lícules són material en brut però funcionen; d’altres tenen molt bon acabat; i també havien de poder crear debat al final.

Els col·loquis posteriors a les projeccions amb els directors són un dels punts forts del CINELOW.

Com que totes les històries parteixen de la intimitat pròpia dels seus autors, hi ha un munt de petites “tragèdies” darrere cadascuna. Una segona pel·lícula amagada. Creen empatia i l’espectador té molta curiositat per saber…

Què passa amb aquestes pel·lícules després del Festival?

Doncs mira: Les dues que van guanyar l’any passat, “Terrados” de Demian Sabini (Millor pel·lícula) i “Marhaba” de Sergi Cervera (Premi del Públic), van exhibir-se comercialment. I el nivell de les d’aquest any és bastant alt! Fer una pel·lícula, independentment de si tens pressupost o no, és com jugar a la loteria. La difusió que tingui és un misteri que només coneix l’Altíssim…

Resumeix-me el panorama audiovisual actual.

El cinema, com el món editorial, està vivint un moment tan estrany que canvia de patró: Les pantalles ja no són les mateixes i el nou model encara està lluny de consolidar-se. Això obre una escletxa: Hi ha molta producció “low cost”, perquè és molt assequible.

Quina pel·lícula teva entraria en la línia del Festival?

Suspiros del corazón”, d’Enrique Gabriel, una mena de conte amb cert realisme màgic que vam rodar a L’Argentina. És molt rara i menor però m’agrada molt.

La gravadora, avergonyida, ja està preparada per a assistir a la sala de projeccions.

per Juan Marea

El Festival CINELOW se celebra del 15 d’octubre al 16 de novembre al Museu del Gas de Sabadell (Plaça del Gas, 8)

http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org/ca-ES/Global/Noticias/FichaNoticia/Pagines/default.aspx?item=422&origen=/ca-ES/Pagines/default.aspx

Albert Galera, director artístic del Terror Molins: “La cultura és una explosió d’idees i sentiments.”

La meva gravadora té pànic. Sent que està en mans de la passió de l’Albert. I s’estremeix…

IMG-20120821-WA000

L’Albert, un cinèfil de bé

Què és el Terror Molins?

Un festival caracteritzat per la passió que hi posem, molt contagiosa per al públic. Aquest any el nostre tema central és l’erotisme dins el terror, una combinació fantàstica i exclusiva…

Per què connecten tan bé l’erotisme i el terror?

Perquè tots dos són gèneres que, d’una banda, provoquen el públic i, de l’altra, el fascinen. Hi ha sensualitat al “giallo” italià. També a la visió asiàtica contemporània, així com al famós concepte de “nova carn” de David Cronenberg o a les primeres pel·lícules de Paul Verhoeven i a l’”slasher” pur americà. A la nostra Retrospectiva, en veurem tres bons exemples: “El cuarto hombre” (De vierde man”) de Verhoeven, “Rabia” (“Rabid”) de Cronenberg més la pel·lícula sorpresa de la Marató…

Voleu mostrar a través del cinema de terror el vostre compromís amb la cultura. Però què és la cultura?

Una explosió d’idees i sentiments. El cinema, a més, et desperta l’interès per la literatura. Fins i tot, promou l’interès teòric per la política! Al Terror Molins, ens esforcem especialment en les sessions que organitzem per a instituts, on intentem inculcar els valors que té el cinema, que també es pot entendre com a representació generacional.

I el cinema de terror?

Un gènere il·limitat: Abasta terror social, sang i fetge, psicològic… Fan por el més enllà, la societat, la família!

Per què hi ha tanta gent a qui no agrada el cinema de terror?

Molts vinculen el terror amb la immoralitat. Però nosaltres el ressaltem des de múltiples vessants. Si vinguessin a les nostres sessions entre semana, potser descobririen que no tot és sang i fetge…

Quin ha estat el vostre recorregut fins ara?

Doncs és una història curiosa: Vam començar als inicis dels anys 70 com a festa de gent jove que gaudia del cinema de terror disposada a compartir-ho amb aquells que volguessin passar un cap de semana sense dormir: Era una marató ininterrompuda de 16 hores! Als anys 90, va resultar inviable perquè el públic ja no hi tenia el mateix interès… I el 2001, un nou equip el va reprendre fent-lo evolucionar: S’hi va incorporar un concurs de curtmetratges. Després ens vam decidir a ampliar-ho als llargmetratges adoptant el format que té actualment.

Com ha estat aquest darrer salt?

De primer, contactàvem amb les distribuïdores del país per a què ens cedissin pel·lícules no estrenades comercialment o recent estrenades. Ara ja ho fem amb productores d’arreu del món, que fins i tot s’adrecen a nosaltres directament. Aquest any hem rebut més de 450 llargmetratges, dels quals hem seleccionat 14 per a la secció competitiva!

Aquest any, formeu part de l’European Fantastic Film Festivals Federation.

És una comissió de 22 festivals de gènere fantàstic i de terror que vol ser un gran ventall europeu per a demostrar el valor i la capacitat d’aquest tipus de cinema. El gran ambaixador a Catalunya és el Festival de Sitges. També hi són la Semana de Cine Fantástico y de Terror de Donostia i el Fancine de Màlaga. L’objectiu és unificar les propostes i ajudar-nos entre nosaltres a engrandir l’empremta del gènere. Per a nosaltres, significa una projecció internacional molt interessant.

La vostra rebuda als espectadors és impactant.

Sí, perquè la seu del Festival és el Teatre La Peni, històric a Molins de Rei, que atrapa molt: Té un aire gòtic. La seva façana i atmosfera al·lucinen a molts dels nostres convidats també. Desprèn un gran carisma…

Com és la programació d’enguany?

Compaginarem pel·lícules d’autor (com “Incidente” de Mariano Cattaneo a la secció “Blood Window”, que obre una finestra al cinema llatinoamericà, amb qui volem crear un vincle) amb el “gore” o més salvatges. La que clou la Marató sol ser-ne un bon exemple: Aquest any tindrem “I survived a zombie holocaust” de Guy Pigden sobre el rodatge d’una pel·lícula de zombis, on es barregen uns de reals creant una confusió molt divertida.

L’activitat central segueix sent la Marató, que ve amenitzada amb performances.

El públic espera els nostres espectacles teatrals, que tracten el “leitmotiv” de cada any. Fins i tot els espectadors hi participen…

Què més oferiu?

Una taula rodona sobre l’erotisme en el cinema de terror que moderarà Fausto Fernández, crític de la revista “Fotogramas”, gran especialista en els dos gèneres, i amb la crítica Desirée de Fez, i el blogaire Juan Pedro Rodríguez. Projectarem curts fets per estudiants. Presentarem el llibre “Rob Zombie: Las siniestras armonías de la sordidez”, de Daniel Rodríguez Sánchez i que parla d’un dels autors moderns més impactants i interessants. I celebrarem el VII concurs de microrelats de terror i gore.

I, a més, doneu suport a la producció de joves creadors.

Sí: Fem un “networking”, és a dir, una trobada entre joves directors que presenten els seus projectes a productors. D’aquesta manera, ajudem a facilitar la relació entre uns i altres. I ens agradaria que d’aquí pogués sorgir finançament per a noves pel·lícules…

Què t’atemoreix com a director artístic del Terror Molins?

El pressupost! Fem autèntiques virgueries amb uns mitjans mínims: El nostre comptable és un geni.

Què espanta l’Albert Galera?  

Veure com està la societat. La seva situació general, que és alarmant. I el futur immediat fa molta por. Michael Haneke ens alerta molt bé d’aquest perill a “Funny games”, metàfora sobre com la societat pot entrar a casa i devorar-te…

La gravadora panteixa. I això la fa sentir-se terriblement viva.

Per Juan Marea

El XXXIII Festival de Cine de Terror de Molins de Rei se celebra del 4 al 9 de novembre.
http://www.terrormolins.com/

Joan Frank Charansonnet, director d’ÀNIMA: “Els extrems es poden tocar.”

La meva gravadora dilueix reflexions disperses amb l’eufòria d’en Joan Frank, que ha dirigit, escrit i fotografiat un drama per on la Mort batega i la Vida s’escola.

jfc 2

(Fotografia de Moises Torne)

Què és “Ànima”?

És una pel·lícula d’extrems: violenta i polipoètica. Però sobretot és un homenatge al meu germà, que va morir de leucèmia fa dos anys. Com que em veia incapaç de parlar-ne directament, vaig partir d’una notícia succeïda el 2005 que em proporcionava un personatge terminal i un comiat. I hi vaig poder ajuntar la part espiritual amb una de policíaca…

Quin és el Cos que ha fet possible “Ànima”?

L’hem tirat endavant gràcies a l’esforç cooperativista del Laboratori d’actors de cinema i de tots aquells que hi han invertit econòmicament mitjançant una campanya de micromecenatge: És una pel·lícula molt artesanal. I hem aconseguit una història que ha passat pel 26è Festival Internacional de Cinema de Girona, s’està projectant a dues sales comercials i, fins i tot, s’estrenarà a Argentina!

La protagonista, l’Emília, pateix la vida amb un sentit dramatisme. En què s’assembla la seva a la dels espectadors?

Tots plegats estem vivint en una època de triple crisi: econòmica, de valors, i existencial. Qualsevol persona de classe mitjana o alta pot trobar-se en una situació de risc social segons els moviments o accidents que tingui la seva vida. Ningú no està exempt del que passa a l’Emília!

Pot la violència ser poètica?

Quan portes un dolor extrem com el que té l’Emília a una altra dimensió, es converteix en polipoesia. La nostra pel·lícula ho reflecteix. I també beu del “Postpànic”, que hereta les idees d’autors com Fernando Arrabal.

Què és el Postpànic?

Una forma d’expressió artística: Els extrems es poden tocar. I podem fusionar-los sempre que sapiguem on està la corda fluixa. Les garotes són una menja exquisida, però protegeixen la seva carn amb punxes: L’Emília també té les seves punxes. I, a dins, guarda la innocència i la il·lusió.

Quan l’Emília és a punt de morir, se li apareix en somnis el seu pare i li diu: “Ara et sentiràs més connectada a les petites coses.” 

Són les arrels de la nostra pròpia existència. Sovint passem pel món efímerament sense adonar-nos que el contacte amb la natura i amb el ser humà són el més important. Després del trànsit de la vida, amb tots els seus colors, l’Emília entra en una nova dimensió i podrà adonar-se que vivia!

A la pel·lícula, també parles de com ens influeixen les persones que se’ns creuen al camí, “ànimes” que cal seleccionar.

Més important que el que fem o deixem de fer és qui ens rodeja o qui deixem que ens rodegi. N’hi ha que són “ànimes” destructives; d’altres ens ajuden a acostar-nos a les petites coses tot i que, quan les coneixem, no hi veiem els punts de connexió amb nosaltres. Hem de tenir un radar. Es tracta de comunicar-nos amb les persones, de trobar-hi la complicitat i fer-hi equip. També volem dir amb “Ànima” que és el moment de l’intercanvi!

La gravadora empetiteix amb el somrís final d’en Joan Frank. I descansa dolçament.

Per Juan Marea

 

“Ànima” es projecta als Cinemes Girona de Barcelona el 30 d’octubre i el 6 de novembre.
http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/anima
https://www.facebook.com/animaemilia