Avui ens toca ressonanciar la sèrie DIG, de la qual ja n’hem pogut veure la primera temporada als canals de pagament habituals. De la mateixa manera com ja va passar amb la seva germana Tyrant, l’home de la ment d’or blanc de Jerusalem, Gideon Raff, va crear la sèrie des de zero perquè fos estrenada, directament, als Estats Units sense passar per la versió original a Israel-Palestina, com va succeir amb la meravellosa Prisoners of War (Homeland) i també amb Hostages (encara que en aquest cas el pilot mai es va arribar a rodar ni en hebreu ni en àrab).
DIG té una trama principal oculta que es va desgranant a mesura que anem avançant episodis. En canvi, la trama suposadament prioritària és una farsa narrativa engendrada pels «dolents» per despistar els «bons» i de pas l’espectador. Tot i que el dia a dia de la sèrie no és res de l’altre món, sí que ho és la visió ultraortodoxa del veritable conflicte de la història, la qual versa sobre la profecia del naixement d’una vedella vermella que significaria la volta del messies, és a dir de Jesús de Natzaret reencarnat per començar un nou i millor cicle de la vida a la Terra.
Abans d’entrar de ple en la intrahistòria de DIG, cal fer un apunt part sobre l’actor Ori Pfeffer, el qual interpreta el policia israelià que col·labora amb el protagonista de l’FBI. És un personatge molt complex i contradictori que el converteix en un paperàs si l’interpreta un actor de qualitat; i aquest és, sens dubte, el propi Ori Pfeffer.
Pel que fa a la història paral·lela i real, la de la profecia, les escenes al megazulo del desert on estan preparant el nou messies (en un clar gest de complicitat amb la celebèrrima Els nens del Brasil d’Ira Levin —curiós nexe entre jueus i nazis alemanys, per cert) interpretat pel miniactoràs Zen McGrath, el qual a més ha de representar dues cares totalment oposades del seu aberrant personatge (un altre nen prodigi que donarà moltíssim de parlar a la propera desena) estan liderades pel mestre de cerimònies de rigor, que no és altre que l’encasellat però molt efectiu David Costabile, qui porta tota la vida fent el mateix paper de dolent culte i una mica desdenyat mentalment (Damage, Breaking Bad, Suits). Menció especial per a una altra actriu desconeguda i èxit de l’excel·lent càsting de la sèrie: Lauren Ambrose com a Debbie Morgan.
El final obert a una segona temporada, la qual pot traslladar-se a qualsevol lloc del món per molt remot que sigui mentre hi visquin ciutadans nord-americans, ens fa presagiar que hi ha filó amb aquesta sèrie. Encara que els seus actors principals (sobretot el protagonista) siguin de segona, si el triomf excels del repartiment i les trames historicoreligiosopolíticas són les apropiades, la sèrie pot continuar fins a l’infinit.
Culturalia 