IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s