Archivo de la etiqueta: article

Literatura

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

«La lluita per la justícia és el primer».

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

Literatura

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

Literatura

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.