Archivo de la etiqueta: guionista

IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: “Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla”.

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Entrevista a Toni Cabré, dramaturg i guionista. Teatre i televisió.

Hola a tots,

Aprofitant el meu treball a l’assignatura Professions de la Cultura del Màster de Gestió Cultural que realitzo a la UOC, publico al bloc l’entrevista que vaig realitzar a Toni Cabré, dramaturg i guionista, en relació a la seva activitat artística i teatral (i televisiva). Sobretot ens vam centrar en les motivacions que el van portar a desenvolupar la seva professió, la creació de les seves obres, la seva forma de treballar, la seva relació amb el món teatral, les problemàtiques del sector i, també, i com no, dels millors moments que li aporta la seva feina.

Espero que us agradi!!

Entrevista. El creador cultural i la creació. Toni Cabré.

Toni Cabré

Toni Cabré va néixer a Mataró l’any 1957. És dramaturg, enginyer i guionista. La seva producció teatral és variada, però manté dues constants: la realista (la relació de l’home amb el món tecnològic, la complicitat amb el poder, el dubte…) i la paradoxal (teatre dins del teatre, confusió de realitat i il·lusió, veritat i mentida…).

La seva primera obra teatral és Computer Love (1980). Després publica Els camaleons també paguen i Oh, bit!. El 1989 estrena Estrips. El 1994 estrena i publica el monòleg La metamorfosi, basat en la narració de Kafka. Ha publicat també Treva, Overbooking, el monòleg Oi?, l’obra Històries d’amor, estrenada l’any 2000 a Barcelona al Teatre Nacional de Catalunya i a Madrid per les companyies Yacer Teatro (2002) i Máscara Laroye (2003), i Viatge a Califòrnia, Navegants, L’efecte 2000, Teoria de catàstrofes, Iglú, Demà coneixeràs en Klein i les peces breus Fantasies, Obra inacabada, Rosebud Hotel, Ningú i Vladimir. Com a guionista, ha format part de l’equip de les sèries de Tv3 Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Riera i Olor de Colònia. Ha obtingut diversos premis teatrals.

ENTREVISTA.

Quines són les motivacions que et van portar a dedicar-te al teatre (a la cultura)?

A la meva família, sobretot per part del meu pare, hi havia afició pel teatre. Potser per això vaig participar en grups amateurs de l’època i, després, en grups independents. Em va influir molt el teatre que es feia i es veia a Catalunya als anys setanta. També vaig anar a alguns cursos de teoria i història del teatre, a la universitat. A principis dels 80 vaig començar a escriure teatre.

Les expectatives que tenies quan vas començar s’han complert o es van complint?

Jo no em considero un escriptor sinó un autor de ficció dramàtica; és a dir algú que escriu per ser representat, no per ser llegit. Sempre que una obra meva puja a un escenari sento les meves expectatives acomplertes. De vegades són estrenes professionals, de vegades amateurs o emergents… Tinc la sort que els grups munten les meves obres amb il·lusió, atrets pel text.

Quina és la teva gratificació, allò que et fa sentir més a gust a la professió?

Veure que els mons de ficció que he ideat -les històries i personatges que interpreten els actors a l’escenari- arriba, emociona, diverteix el públic. M’encanta veure les meves obres camuflat entre el públic, de manera anònima, i notar les seves reaccions. Sempre és una lliçó. I de vegades un plaer.

Una escena de l'obra Teoria de catàstrofes (2011)

Quins són, en definitiva, els millor moments del teu treball?

Quan comproves que s’estableix la comunicació entre l’escenari i el públic.

Em podries fer cinc cèntims de com treballes, com penses els projectes i com els vas materialitzant al llarg del temps?

Sempre escric perquè m’interessa el que vull explicar. Puc partir d’una idea, d’un personatge o d’una història però m’ha d’atraure molt. Per mi aquest interès és un impuls imprescindible. Trigo mesos o anys a enllestir una obra. Sense un interès fort, profund, estriparia el material al cap d’unes setmanes. En el procés vaig buscant les peces que em falten i començo a organitzar el material. Al cap d’uns mesos acostumo a tenir un esborrany amb escenes i diàlegs que començo a ajustar i reescriure una i altra vegada. En aquest punt sóc molt autocrític: penso que, si no em convenç a mi, no convencerà ningú.

Aquest procés està relacionat amb la demanda i els encàrrecs?

A la televisió sempre he treballat amb guions d’encàrrec, però al teatre només he escrit una obra teatral d’encàrrec: una versió lliure de La Metamorfosi, un monòleg per l’actor Boris Ruiz que es va estrenar al Teatre Borràs de Barcelona i es va publicar a la col·lecció de teatre d’Edicions 62. Em va encantar la feina i n’estic satisfet però la resta de la meva producció teatral l’he escrit exclusivament perquè m’ha vingut de gust. Per tant, fins avui, el conjunt del meu teatre no està condicionat per l’encàrrec.

En el meu cas i pel que fa al teatre, no. Si em surt una escena còmica és perquè l’obra m’ho demana. Si hi ha pocs personatges és perquè crec que el teatre necessita sintetitzar els conflictes i fer-los el màxim d’intensos. Els tràgics grecs tampoc posaven les guerres damunt l’escenari.

Et planteges alguna vegada què aporta el teu treball a la comunitat?

Les meves obres sempre tracten temes actuals, molt lligats a la realitat social, a les persones, a les condicions de vida. No sé moure personatges sense preguntar-me de què treballa, amb qui viu, com està anímicament, qui o què li complica la vida, quina responsabilitat té en allò que li està passant…

Cartell Viatge a California (2007)

En general, una visió una mica cínica de les relacions humanes. I també una relativització irònica de segons quins dogmatismes, del concepte del bé i el mal, per exemple… M’agrada plantejar les situacions, els conflictes, en clau de paradoxa, que tinguin varies lectures, una certa ambigüitat. Els meus personatges acostumen a dubtar i intento aconseguir que l’espectador dubti amb ells. Penso que la nostra societat avançaria si col·lectivament aprenguéssim a dubtar.

Quines son les principals problemàtiques que trobes a la teva feina com artista en general i també en particular dins de la teva especialitat?

La principal problemàtica de la persona que escriu teatre és que l’obra no existeix fins que puja a l’escenari. El text en el paper és literatura dramàtica, no espectacle. Cal doncs trobar director,  actors, productor, teatre… i muntar l’obra. Aquest procés, apassionant en molts sentits, pot resultar frustrant si el producte no aconsegueix encaixar bé tots els elements. El teatre, l’espectacle teatral, és una figureta de vidre que es pot trencar amb qualsevol desequilibri. Fins i tot el mateix espectacle resulta diferent a cada representació segons l’estat d’ànim d’espectadors i actors. Per això, quan funciona, resulta encara més gratificant.

Quin és el moment creatiu més important del teu treball: el moment de crear l’obra, el seu desplegament en el procés de creació, l’estrena de la peça, la repetició de l’obra al llarg del temps, les activitats de formació…?

L’estrena és un moment molt especial, amb força ressò, però poc rellevant pel que fa a l’obra i al procés creatiu. Per mi hi ha dos moments creatius essencials: la descoberta del material de partida (quan se’m desperta l’interès per escriure la peça sobre una idea, un personatge, una història) i la revisió de l’obra (les reescriptures que faig quan ja la tinc pràcticament enllestida, redescobrint el que m’interessa i expressant-ho amb la màxima precisió i intensitat). Són dos moments on em surt realment el que sóc, les meves inquietuds, els meus dubtes, les meves pors… No crec que es pugui escriure una bona peça de teatre sense treure la sensibilitat d’un mateix. Com tampoc no crec que es pugui escriure quan s’està massa sotmès a la necessitat de tenir èxit, d’agradar al públic, d’acomplir determinats objectius de producció. El teatre, les obres dels autors que a mi m’interessen, sempre han nascut de la llibertat creativa, del talent i de l’ambició. I segurament també de treballar dur i de tenir una mica de sort.

——————————————–

Escrit per: Jordi Pisa Sànchez