EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Anuncios

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Novedad editorial: Cult Movies: Películas para la penumbra, de Vicente Muñoz Álvarez

PortadaCultMoviesPeliculasparalapenumbraOs presentamos hoy una novedad del último mes del 2015, Cult Movies: Películas para la penumbra de Vicente Muñoz Álvarez, publicado por Excodra Editorial, un libro a tener en cuenta para todos aquellos a los que les interesa el cine y sobre todo las películas de culto.

Desde el año 1932 al 2014 Vicente Muñoz Álvarez sobrevuela con ojo de halcón y poeta 132 películas para esta secuela de su Cult Movies. En Películas para la penumbra Muñoz Álvarez se nos despliega por completo y, centrando su pluma creativamente afilada para la ocasión, nos regala una enciclopedia poética sobre cine de culto -ese que respira y late al otro lado de los márgenes de lo convencional- que no empieza ni acaba con su lectura, sino que, estando ya en nuestro imaginario antes siquiera de abrir el libro desde el lanzamiento de cada film, nos arrastrará inexorablemente a la búsqueda de cada creación cinematográfica reseñada.

Con este regalo literario sobre cine, tenemos abierta de par en par la puerta a explorar, estremecernos, temblar y gozar en la penumbra de nuestras casas, a luces tenues o apagadas, una a una, las películas descritas con maestría sintética por Vicente Muñoz Álvarez, quien no desvela tramas ni anticipa ningún fin inesperado, toda vez que, de cada una de ellas, como un visionario, nos muestra su brillo, nos destaca el resplandor que en ellas encontraremos, nos ofrece el secreto de la pincelada genial, brutal, mágica, que da a cada película su fuerza y que nos arrebatará.

Un bello y misterioso cofre cerrado. Quien se atreva a abrirlo verá dentro, cuando se halle inmerso en la oscuridad, la noche más oscura iluminada por esta constelación de irrepetibles películas para la penumbra…

Título: Cult Movies: Películas para la penumbra
Autor: Vicente Muñoz Álvarez
Editorial: Excodra Editorial
Colección: El cine
Formato: Tapa blanda
Páginas: 181
Fecha de publicación: 23 de diciembre de 2015
Precio:
•Tapa blanda: 15,90 €
•Ebook: 6.99 €