Archivo de la etiqueta: tv

AMERICAN ODISSEY: HOMELAND 2.0

 

Un cop finalitzada ja la primera temporada reglamentària de 13 episodis de la sèrie American Odissey, podem analitzar-la d’una manera més extensa i detallada. Per començar, deixar molt clar que som davant de Homeland 2.0; però no tot són males notícies.

En aquest cas, vam canviar un marine donat per mort que torna a casa com espia islàmic per una dona soldat que hauria d’haver mort, però que sobreviu gràcies a les seves habilitats en el camp de batalla. Anna Friel, l’actriu protagonista, és tota una troballa ja que no la teníem vista per a res. Evidentment, el seu físic menut i rude, molt en la línia de la versió americana de The Killing, és idoni per poder interpretar un paper, a priori, tan masculí, perquè l’últim record que em ve ara mateix a la mempòria d’una dona soldat de semblants característiques és Meg Ryan en el paperot de la seva vida: En Honor a la Veritat; la pel·lícula que va llançar a la fama Matt Damon, per cert. Però tornem a American Odissey.

Tot i que tant la trama principal com totes les secundàries són totalment previsibles i no aporten res de nou al panorama audiovisual dels últims temps, aquesta sèrie és una obra mestra pel que fa al càsting i, per tant, la direcció d’actors. Perquè tots, absolutament tots, els personatges són creïbles i no en grinyola cap. I no és que siguin per a res senzills, al contrari. Aquí radica la gràcia d’un bon director d’actors: aconseguir que un actor normal (per no dir mediocre) realitzi el paper de la seva vida.

A part de l’enorme descobriment d’Anna Friel (a la qual segur que no li faltarà feina en cinema a partir d’ara en endavant), cal destacar les brillantíssimes interpretacions dels desconeguts per al gran públic Nate Mooney (sembla el nebot de Steve Buscemi; us hi heu fixat?), Peter Facinelli (en la seva línia, sempre superb) i els brutals Omar Ghazaoui i Sadie Sink. Ja sabem tots els espectadors i professionals audiovisuals que el més difícil és dirigir un nen i/o adolescent. Però quan un nen i/o adolescent és bo es veu de seguida i, normalment, a curt termini es converteix en una estrella de Hollywood. La veritat és que tinc bon ull per això, i els meus travesses sobre això mai no han fallat: Matt Damon, Leonardo di Caprio, Natalie Portman, Dakota Fanning, per citar només alguns fenòmens que han millorat com a adults el que ja van dur a terme com joves o molt joves. Doncs ja us avanço que aquests dos actors, Sadie Sink i Omar Ghazaoui, arribaran molt però que molt lluny, sobretot perquè són dos perfils molt rars en l’univers del cel·luloide i es cansaran de treballar fins que diguin prou, si és que algun actor ho ha dit alguna vegada. A manera de curiositat, comentar que el marit de la protagonista és l’amic de Campbell Scott a la mítica pel·lícula de culte de Cameron Crowe Singles.

En l’última escena de l’últim episodi d’American Odissey, la nostra protagonista ja ha tornat als Estats Units, però s’ha d’amagar perquè tothom la cerca: uns per a bé i altres per a tot el contrari. Veurem el que ens ofereix la segona temporada d’aquesta sèrie, senzilla però efectiva; tot un planter d’imminents estrelles cinematogràfiques.

TURNO DE NOCHE: UNA DE METGES DIFERENT

De sèries de televisió sobre metges, infermeres i pacients se n’han gravat, estrenat i passat per la pantalla petita (cada vegada menys) unes quantes des que la “caixa beneïta” (cada vegada més) existeix a cada llar del nostre país. La gran majoria són anodines, recurrents i no aporten res a l’espectador mitjà-alt. Però, de vegades (molt poques), tenim la sort de gaudir d’una sèrie sobre la medicina interina diferent. Com Turno de noche.

El primer que sorprèn i agraeix l’espectador és el fantàstic elenc, fruit un cop més de l’excel·lent treball dels directors de càsting a Estats Units i Canadà. També, visualment, sempre és més gratificant que els actors i actrius siguin macos i maques, encara que bastant allunyats de la quotidianitat en qualsevol lloc de treball i ofici.

En aquest cas, la sèrie gira al voltant del torn de nit d’un hospital públic, en el qual treballen diversos metges provinents de l’exèrcit. El vincle afectiu entre gairebé tots els personatges, sobretot els que ja havien coincidit en batalla, és molt potent, conjuminat al fet que com a mínim hi ha dues parelles sentimentals oficials a la història dels protagonistes.

Els pacients no pateixen malalties estranyes (això no és House) però sí que són rares les circumstàncies en les quals aquestes persones han emmalaltit. I aquí és on radica l’èxit especialíssim d’aquests doctors, acostumats a dur a terme miracles en qualsevol lloc del món amb els mitjans més precaris.

Però analitzant els seus personatges principals, tenim a:

  • TC, encarnat pel model Eloin Macken: l’aventurer
  • Jordan, encarnada per Jill Flint: la cap humana
  • Freddy Rodríguez, encarnat per Michael Ragosa: el director amargat
  • Topher, encarnat per Ken Leung: l’amic del prota
  • Drew, encarnat per Brendan Fehr: el machote gai

La majoria d’aquests actors són molt joves però alguns d’ells ja disposen de moltíssima experiència, tant en cinema però sobretot a la televisió. Ens agradaria destacar als següents i per aquests motius:

  • Brendan Fehr: tota la vida rodant CSI Miami en un laboratori
  • Ken Leung: un dels actors fetitxes de JJ Abrams (Lost, Person of Interest)
  • Freddy Rodríguez: actor revelació al costat de Michael C. Hall (Dexter) a A dos metros bajo tierra i paperot secundari i imprescindible a la meravellosa La jove de l’aigua del mestre M. Night Shyamalan

Tot i que les trames mèdiques principals dels episodis no són per a res rellevants i les secundàries entre personatges són previsibles, és una sèrie que es deixa veure. I és que avui dia ja costa trobar alguna cosa fresca, diferent i agradable quan t’asseus al sofà i desitges desconnectar de la realitat i passar a mode “ficció”.

DIG: UN ALTRE ÈXIT DES D’ISRAEL

Avui ens toca ressonanciar la sèrie DIG, de la qual ja n’hem pogut veure la primera temporada als canals de pagament habituals. De la mateixa manera com ja va passar amb la seva germana Tyrant, l’home de la ment d’or blanc de Jerusalem, Gideon Raff, va crear la sèrie des de zero perquè fos estrenada, directament, als Estats Units sense passar per la versió original a Israel-Palestina, com va succeir amb la meravellosa Prisoners of War (Homeland) i també amb Hostages (encara que en aquest cas el pilot mai es va arribar a rodar ni en hebreu ni en àrab).

DIG té una trama principal oculta que es va desgranant a mesura que anem avançant episodis. En canvi, la trama suposadament prioritària és una farsa narrativa engendrada pels “dolents” per despistar els “bons” i de pas l’espectador. Tot i que el dia a dia de la sèrie no és res de l’altre món, sí que ho és la visió ultraortodoxa del veritable conflicte de la història, la qual versa sobre la profecia del naixement d’una vedella vermella que significaria la volta del messies, és a dir de Jesús de Natzaret reencarnat per començar un nou i millor cicle de la vida a la Terra.

Abans d’entrar de ple en la intrahistòria de DIG, cal fer un apunt part sobre l’actor Ori Pfeffer, el qual interpreta el policia israelià que col·labora amb el protagonista de l’FBI. És un personatge molt complex i contradictori que el converteix en un paperàs si l’interpreta un actor de qualitat; i aquest és, sens dubte, el propi Ori Pfeffer.

Pel que fa a la història paral·lela i real, la de la profecia, les escenes al megazulo del desert on estan preparant el nou messies (en un clar gest de complicitat amb la celebèrrima Els nens del Brasil d’Ira Levin —curiós nexe entre jueus i nazis alemanys, per cert) interpretat pel miniactoràs Zen McGrath, el qual a més ha de representar dues cares totalment oposades del seu aberrant personatge (un altre nen prodigi que donarà moltíssim de parlar a la propera desena) estan liderades pel mestre de cerimònies de rigor, que no és altre que l’encasellat però molt efectiu David Costabile, qui porta tota la vida fent el mateix paper de dolent culte i una mica desdenyat mentalment (Damage, Breaking Bad, Suits). Menció especial per a una altra actriu desconeguda i èxit de l’excel·lent càsting de la sèrie: Lauren Ambrose com a Debbie Morgan.

El final obert a una segona temporada, la qual pot traslladar-se a qualsevol lloc del món per molt remot que sigui mentre hi visquin ciutadans nord-americans, ens fa presagiar que hi ha filó amb aquesta sèrie. Encara que els seus actors principals (sobretot el protagonista) siguin de segona, si el triomf excels del repartiment i les trames historicoreligiosopolíticas són les apropiades, la sèrie pot continuar fins a l’infinit.

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: “Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla”.

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Crítica teatral: I LOVE TV, en el teatro Capitol.

ILOVETVCasi todos los jóvenes-adultos de hoy en día hemos querido a la televisión. Muchos de nuestros gratos recuerdos de infancia y juventud van ligados a míticos programas o a series televisivas. Tal vez la generación adolescente actual será la que esté menos atada a este aparato porque de pantallas para distraerse tienen de sobras. Probad a poner a una persona que pase de los treinta alguna sintonía de algún éxito televisivo de sus años mozos, la sonrisa bobalicona aflorará en su rostro. Con esta premisa el trío de actores compuesto por Francesc Ferrer, Alba Florejachs y Sergio Matamala no lo tienen difícil para hacernos sonreír con la obra teatral I love TV.

El espectáculo se compone de pequeños sketches donde en clave de humor recordaremos series añejas de dibujos animados, escucharemos extraños análisis de series americanas, seremos testigos de las barbaridades que suceden en un casting de Gran Hermano, y como no, nos sumergiremos en la ronda de preguntas del Un Dos Tres. Porque la obra explora tanto los programas de televisión como lo que hay detrás de ellos: cómo nuestras relaciones personales pueden verse condicionadas por la TV; las diferentes maneras de ver la tele o cómo esta abandona a sus estrellas cuando ya están en decadencia.

Hasta ocho guionistas han intervenido en la elaboración de las diferentes piezas de que está formada la obra, por lo que habrá para todos los gustos, algunas mejores que otras pero absolutamente todas nos arrancarán alguna sonrisa ya que presentan discursos e ideas originales. La mayoría, eso sí, se centran en recuerdos ochenteros.

La televisión actual es rapidez e inmediatez y esta obra también lo es. No te has recuperado de un sketch que ya se da paso al siguiente, en el que gracias al buen hacer de los actores nos situamos de lleno en breves instantes. Con tanta variación de registros no hay tiempos muertos para aburrirse, es como si hiciéramos zapping y sin apenas cambiar el decorado: un salón comedor un poco como los de antes en el que reina, en el centro, un antiguo aparato de televisión. Sin duda el espacio perfecto para una obra como esta.

Qué decir del prólogo de la obra, en el que de forma cercana pero que muy cercana al público los actores conversan, como si estuvieran en un foro de internet, sobre la serie El coche fantástico. Igual de logrado que el número que cierra el espectáculo con una Alba Florejachs en su salsa.

¡Si amas o amaste la Televisión no te puedes perder I love TV!

I love TV” se representa en el Club Capitol del 17 de octubre al 15 de diciembre de 2013.

Dramaturgia: Blanca Bardagil, Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Jordi Galceran, Llàtzer Garcia, Marc Crehuet y Alberto Ramos. A partir de una idea de Jordi Casanovas
Dirección: Cristina Clemente y Carles Mallol
Producción: FlyHard Produccions
Escenografía: Albert Pascual y Marta Soto
Fotografía: Roser Blanch Gallego
Idea original: Jordi Casanovas
Iluminación: Fernando Portillo
Sonido: Lluís Rovirola
Vestuario: Marta Soto
Vídeo: Pablo Lammers

Horarios: de jueves a sábado a las 22:30 horas y domingos a las 19:30 horas.
Precio: 20 €
Idioma: català
Duración: 80 minutos
——

Escrito por Taradete

Zoom, Festival Europeo de Cine para Televisión, Igualada del 2 al 6 de noviembre.


Del 2 al 6 de noviembre tendrá lugar en Igualada la novena edición de Zoom, Festival Europeo de Cine para Televisión, que incluirá este año miniseries y series españolas en la sección oficial a concurso.

Zoom, Festival Europeo de Cine para Televisión, es el único festival del Estado español dedicado a reconocer el cine para televisión. Nació en el año 2003 con el objetivo de potenciar y dar a conocer la producción audiovisual que se hace en Europa, poniendo especial atención en los largometrajes de ficción televisiva.

El festival, pionero en su categoría, otorga un total de 5.000 € en premios a las tvmovies a concurso. Los premios que se entregan son: Premio Zoom a la Mejor Película para TV, con una dotación económica de 3.500€, y el Premio a la Mejor Miniserie con una dotación económica de 1.500€, los dos premios los otorga el Jurado oficial.

Zoom otorga también cuatro premios sin dotación económica que son el Premio al Mejor Director, el Premio al Mejor Guión, el Premio Zoom a la Mejor Película para TV que concede el Jurado Joven (compuesto por estudiantes de diferentes institutos de Igualada y presidido por un profesional del mundo audiovisual) y el Premio de la Crítica, compuesto por profesionales del mundo de la comunicación, que decide cuál es la mejor serie de televisión española producida en la temporada 2010-2011.

La Sección Oficial este año incorpora como novedad el Premio a la Mejor Miniserie española. Además, el festival entrega también los Premios a la Trayectoria Profesional a dos personalidades del panorama audiovisual y a una productora; el Premio “Tú eres la tele”, a un personaje o programa que haya marcado la vida de los espectadores y el Premio Auguri Sita Murt, a una joven promesa de la interpretación femenina.

Entre las 46 producciones que han llegado de Francia, Holanda, Alemania y España, la organización seleccionará las ocho que competirán en la Sección Oficial de la novena edición del festival, que se celebra en Igualada entre el 2 y el 6 de noviembre.

A parte de las proyecciones, la programación del festival la completan charlas, fórums y encuentros entre profesionales, actividades para escuelas y toda una serie de actividades paralelas que se irán anunciando a medida que se acerquen las fechas del certamen.

El festival apuesta por esta disciplina tan singular y única porque tiene poca presencia en la gran pantalla. El cine para televisión tiene poca difusión debido a que una vez los films se emiten por antena, tienen poco recorrido y raramente se trasladan al cine. Zoom Festival tiene por tanto, como uno de sus principales objetivos, el de dar vida y trayectoria a estas producciones audiovisuales, dándolas a conocer y exhibiéndolas en la gran pantalla.

El certamen quiere favorecer también el intercambio entre profesionales del mundo audiovisual europeo. Por ello se programan paralelamente una serie de actividades que fomentan las relaciones profesionales. Otro de los objetivos del festival es dinamizar la oferta cultural de la comarca de Anoia y convertir su capital, Igualada, en el punto de referencia del audiovisual catalán y europeo.

El Festival Zoom es una iniciativa y producción de Deverité Produccions, organizado desde el Ateneu Igualadí y cuenta con el patrocinio oficinal de Unnim, y la ayuda de del ICIC de la Generalitat de Catalunya, el Ajuntament d’Igualada y el Consell Comarcal de l’Anoia y la colaboración de empresas privadas de la ciudad de Igualada.

MÁS INFORMACIÓN FESTIVAL
Entradas:
Sección Oficial: 3 euros
Acto de Inauguración: 3 euros
Gala de Clausura: 3 euros

Resto de Sesiones y actividades: entrada libre

Las entradas se pueden adquirir en las taquillas del Ateneu Igualadí, a partir de una hora antes del inicio de cada sesión

Más información: www.zoomigualada.org