Archivo de la etiqueta: crític cultural

DeGénero

BATMAN NÚMERO 28 DC

Deja un comentario

Com a col·leccionista de tot allò relacionat amb Batman (ninots de tota mena, còmics, merxandatge, etc) sempre que busco trobo alguna cosa relacionada amb el meu segon antiheroi favorit (com ja sabeu, el meu número 1 és El Castigador). Doncs bé, en aquesta ocasió a la botiga de llibres i còmics de segona mà La Retrobada de Barcelona, ​​l’altre dia vaig comprar el número 28 publicat per DC (a Espanya per Zinco) d’una col·lecció especial que va sortir al mercat entre els anys 1987- 1993, titulat Bajada de Fiebre.

A part de gaudir del Batman original, és a dir el blau i gris, el nostre protagonista només fa treball de carrer, cosa rara avui en dia en què es passa més temps preparant-se tècnicament a les seves instal·lacions que repartint justícia per tota la ciutat. En aquest còmic, quan apareix Batman en escena tot es capgira al seu voltant i la seva aurèola hi explota de manera que no pot deixar indiferent al lector, i això que estem parlant de les limitacions d’un exemplar de 26×17 sense coberta i grapat.

Un altre dels assumptes que més m’han agradat d’aquest còmic (i entenc que a la resta de la col·lecció deu ser igual) és el dolent, el qual no coneixia. Estem parlant del Ventríloc i el seu alter ego encara més maligne i desagradable Scarface.

Tot i que no sóc un fanàtic dels còmics en format tebeo, he de reconèixer que, davant la impossibilitat econòmica i logística de poder aconseguir tots els volums sobre Batman en edició de tapa dura i mida DINA3, la troballa contínua a molt bon preu d’aquestes historietes de «pobre» arreglen encara que sigui una miqueta l’ànima del col·leccionista.

Octavi Franch

Televisión

DIG: UN ALTRE ÈXIT DES D’ISRAEL

Deja un comentario

Avui ens toca ressonanciar la sèrie DIG, de la qual ja n’hem pogut veure la primera temporada als canals de pagament habituals. De la mateixa manera com ja va passar amb la seva germana Tyrant, l’home de la ment d’or blanc de Jerusalem, Gideon Raff, va crear la sèrie des de zero perquè fos estrenada, directament, als Estats Units sense passar per la versió original a Israel-Palestina, com va succeir amb la meravellosa Prisoners of War (Homeland) i també amb Hostages (encara que en aquest cas el pilot mai es va arribar a rodar ni en hebreu ni en àrab).

DIG té una trama principal oculta que es va desgranant a mesura que anem avançant episodis. En canvi, la trama suposadament prioritària és una farsa narrativa engendrada pels «dolents» per despistar els «bons» i de pas l’espectador. Tot i que el dia a dia de la sèrie no és res de l’altre món, sí que ho és la visió ultraortodoxa del veritable conflicte de la història, la qual versa sobre la profecia del naixement d’una vedella vermella que significaria la volta del messies, és a dir de Jesús de Natzaret reencarnat per començar un nou i millor cicle de la vida a la Terra.

Abans d’entrar de ple en la intrahistòria de DIG, cal fer un apunt part sobre l’actor Ori Pfeffer, el qual interpreta el policia israelià que col·labora amb el protagonista de l’FBI. És un personatge molt complex i contradictori que el converteix en un paperàs si l’interpreta un actor de qualitat; i aquest és, sens dubte, el propi Ori Pfeffer.

Pel que fa a la història paral·lela i real, la de la profecia, les escenes al megazulo del desert on estan preparant el nou messies (en un clar gest de complicitat amb la celebèrrima Els nens del Brasil d’Ira Levin —curiós nexe entre jueus i nazis alemanys, per cert) interpretat pel miniactoràs Zen McGrath, el qual a més ha de representar dues cares totalment oposades del seu aberrant personatge (un altre nen prodigi que donarà moltíssim de parlar a la propera desena) estan liderades pel mestre de cerimònies de rigor, que no és altre que l’encasellat però molt efectiu David Costabile, qui porta tota la vida fent el mateix paper de dolent culte i una mica desdenyat mentalment (Damage, Breaking Bad, Suits). Menció especial per a una altra actriu desconeguda i èxit de l’excel·lent càsting de la sèrie: Lauren Ambrose com a Debbie Morgan.

El final obert a una segona temporada, la qual pot traslladar-se a qualsevol lloc del món per molt remot que sigui mentre hi visquin ciutadans nord-americans, ens fa presagiar que hi ha filó amb aquesta sèrie. Encara que els seus actors principals (sobretot el protagonista) siguin de segona, si el triomf excels del repartiment i les trames historicoreligiosopolíticas són les apropiades, la sèrie pot continuar fins a l’infinit.

DeGénero

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

Deja un comentario

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: «Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla».

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

DeGénero

TÚ… Y TU FINAL DE SIGLO XX VOLUM 1, DE FORGES

Deja un comentario

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_1L’any 1985 va sortir al mercat una col·lecció de 17 còmics de l’inigualable humorista gràfic i social Forges. A través de dos dels seus irreverents i habituals personatges, Crisp i Son, ens va oferir un seguit de monogràfic sobre grans i recurrents temps de l’època. Justament ahir, en una fira d’articles de segona mà a Barcelona, vaig aconseguir-ne el primer exemplar: Tú… y tu final de siglo XX.

En aquest número, en Forges ens presenta un recull dels suposats millors invents del segle XX, com ara:

  • Les hamburgueses: en una vinyeta dos treballadors de l’hamburgueseria se’n foten d’un client perquè ha demanat l’hamburguesa extra royal quality, com si algú es cregués que té alguna diferent que la més senzilla i barata).
  • Els sopars de parelles.
  • Els restaurants xinesos: en una vinyeta el cambrer asiàtic presenta un plat amb un grapat de noms complicats i un dels clients diu que són, simplement, “cloquetas”).
  • La cuina macrobiòtica: d’on hi destaquem dues vinyetes: una en què els cambrers creuen que el millor es servir un bon parell de trossos de carn per tal que els clients deixin de plorar, i una altra en què una dona li diu al seu marit, molt preocupada després de copsar la radicalitat de la seva dieta, si almenys s’ha trobat a ell mateix.
  • Les millores ambientals.
  • Les lents de contacte: en què es critica el fet que si en perds una després acabaràs a l’hospital pel mal d’esquena.
  • Els miniauriculars autònoms.
  • Les inapreciables safates de gel: aquí també en destaquem dues: la primera en què els convidats exigeixen a l’amfitrió que sigui ell el que vagi a buscar més gel, i la segona en què l’home de la casa amenaça escopeta en mà els glaçons per tal que surtin un a un.
  • El refugi nuclear desitjat.
  • Les necessàries ortodòncies: en què un home intenta seduir el dentista després d’escoltar l’import de la factura del que li ha fet a la seva dona a la boca.
  • Els tests d’intel·ligència.
  • El maletí d’executiu.
  • Els enormes magatzems: de les quals ens destaquem la tercera en què un dependent li diu a una clienta que la seva targeta de crèdit ha defallit perquè la clienta l’ha utilitzada 326 cops aquell mateix dia, i la darrera en què una dona es disposa a recollir el seu home a la guarderia de marits.
  • Les targetes de crèdit.
  • Les màquines expenedores.
  • Els viatges de parelles.
  • Els dispositius increïbles: en què hi ha una divertidíssima conversa a través del porter automàtic, i en què un home li diu a son fill que baixi el volum de la tele i reculli la seva (la del pare) orella de terra.
  • Els insòlits invents insòlits.
  • Altres insòlits invents.

Tant de bo pugui trobar-ne els 16 restants i tenir la col·lecció completa, perquè en Forges, entre d’altres virtuts, té la de l’atemporalitat tant en el seu traç com en els seus textos.

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_2

 Títol: Tú… y tu final de siglo XX
Autor: Forges
Editorial: Lib-Pub-Period
Data publicació: 1985
Pàgines: 46
Idioma: Espanyol
Format: 31×25⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Los manuales de Crisp y Son volum 1

Octavi Franch

DeGénero

Coneix Garfield 1, de Jim Davis

Deja un comentario

Un dia, en una de les meves expedicions laborals al barri del Poblenou de Barcelona, vaig descobrir una botiga de llibres i còmics de segona mà anomenada La Retrobada. Els seus preus no són cars però tampoc barats, encara que a vegades tinc la sort de trobar-hi algun còmic en bon estat i per un preu assequible i just. Així va ser com va arribar a les meves mans aquest exemplar: Coneix Garfield 1, publicat per Ediciones Junior de Grupo Grijalbo-Mondadori el 1980.

Com ja us he contat en alguna que altra ocasió, sóc col·leccionista de joguines i de personatges d’animació, tant les seves figures al·legòriques (ja siguin de resina, peluix, etc.) com qualsevol altre objecte de marxandatge que estigui vinculat amb el mencionat protagonista. En el cas de Garfield (i això que tinc pànic als gats; jo sóc de gossos) col·lecciono totes les seves representacions en goma dura (n’hi ha un munt, per cert), els seus peluixos de mida mitjana (una bogeria tot el que trobes al mercat) i altres peces tipus papereria. Però encara no havia comprat cap còmic sobre el gat taronja més famós de l’univers).

Sempre m’ha atret la seva personalitat més aviat gossenca, atès que encara que evidentment és un gat persa (de fet, en vaig conèixer un de veritat anomenat Foc, el qual podeu veure al meu conte infantil Aprèn a miolar!) no actua sempre com s’esperaria d’un felí corrent. És un personatge molt complex, ja que ell és el rei de la casa i té sotmesos tant el seu amo com el seu gos veí, l’innocent Odie.

En quant al còmic de marres, em vaig fer un fart de riure en quant el vaig llegir al tren tot tornant de Barcelona. Des de la primera vinyeta, Jim Davis, el seu creador, ens ofereix un repertori d’anècdotes protagonitzades per Garfield, en què el seu punt de vista és totalment distant al de la resta de personatges de la història. I aquí hi radica la gràcia de l’assumpte: ell sempre va una passa més avançat al que fan i pensen els altres. Evidentment, té les mateixes pors que qualsevol gat, i fins i tot qualsevol animal de companyia, però el seu tarannà i manera de prendre’s les coses, de cara a la galeria, provoca que el seu humor sigui contagiós i totalment plausible i versemblant.

Així doncs del primer llibret de vinyetes de Garfield, en destaquem les següents escenes:

  • La 6-19, en què Jon Arbuckle, l’alter ego de Jim Davis, ens presenta el “seu” gat. Tanmateix, Garfield ens presenta el “seu” dibuixant.
  • La 8-3, en què el seu amo s’està afaitant i Garfield aprofita per jugar amb la seva escuma, per la qual cosa acaba enterrat sota una muntanya blanca.
  • La 9-12, en què Jon està intentant arreglar el televisor i el gat, d’un cop d’urpa, el sintonitza immediatament.
  • La 10-20, en què li està explicant al seu company de pis que ha portat Garfield al veterinari perquè l’hi tallin les ungles i que li trauran aviat els punts; al veterinari.
  • La 10-30, en què Garfield es disposa a atacar de nou el carter, però aquest vesteix una armadura.
  • I la 1-22, en què Jon adverteix el seu gat que dorm, menja i veu massa la tele; a la qual cosa Garfield li respon que què vol que hi faci, si ell és humà.

Aquesta (re) trobada en format còmic de petit format m’ha animat a buscar-ne més sobre el gat més mediàtic del paper i del cartró, atès que les seves lliçons sobre la vida social són del més encertades i totalment actives avui en dia.