Crítica literaria: El leopardo, de Jo Nesbø

El leopardo

El regreso de un personaje tan carismático como el inspector Harry Hole es motivo más que suficiente para recomendar una novela. Sin embargo, si el autor logra tejer a su alrededor un argumento sólido y enfrentar a ese protagonista a dos soberbios antagonistas de excelente nivel –Hole deberá dar caza a un asesino en serie al mismo tiempo que defiende su posición y la de los suyos en Delitos Violentos ante Mikael Bellman, de Kripos, que pretende apartarles del caso–, la recomendación es obligada: una vez más Jo Nesbø (Oslo, 1959) firma un libro sensacional, esta vez bajo el título de El leopardo (Roja & Negra), al que la editorial ha definido con el acertadísimo adjetivo de “adictivo”. Porque El leopardo es precisamente eso: pura adicción para el lector, a quien Nesbø no ofrece ni un instante de tregua a lo largo de sus casi setecientas páginas.

El leopardo nos sitúa seis meses después del anterior caso de Hole, por lo que es aconsejable abordar este libro tras haber leído El Muñeco de nieve: algunos personajes de aquel aparecen nuevamente, y sin conocer su historia no se apreciarán algunos detalles esenciales; además, Hole está tratando de recomponerse lejos de la gélida Oslo –en esta ocasión Nesbø plantea una trama no localista en la que sus personajes pasarán por los bajos fondos de Hong Kong, el Congo o incluso Alemania–, y las razones que le arrastraron hasta esa situación son consecuencia del esfuerzo por atrapar a aquel asesino. Así, en Oslo aparecen dos mujeres muertas, posibles víctimas de un asesino en serie que actúa con la astucia de un leopardo y que utiliza una extraña herramienta conocida como la manzana de Leopoldo: un instrumento de tortura surgido de la mente perversa del autor, que rescató un recuerdo aparentemente inofensivo de su infancia para darle la vuelta y convertirlo en una herramienta espeluznante a la que es imposible sobrevivir. Herido en lo más profundo de su interior, Hole deberá regresar a su país y tratar de ser el cazador de asesinos que todos reconocen en él, un objetivo nada sencillo para un hombre a quien se le acumulan los problemas, ya sean familiares, de alcohol, de drogas o de traiciones.

El escritor noruego Jo Nesbø, en una imagen promocional
El escritor noruego Jo Nesbø, en una imagen promocional

Lo cierto es que, tras seis libros publicados en nuestro país con el mismo protagonista, y lejos de encasillarse repitiendo la fórmula una y otra vez, Jo Nesbø mantiene el pulso como lo que es, un narrador magnífico y especialmente dotado para sorprender al lector en todo momento. En El leopardo utiliza la venganza y la humillación como motores principales de un argumento que, en cierto modo, homenajea a los Diez negritos de Agatha Christie, una trama vigorosa en la que nada es lo que parece, con constantes giros de guión que celebrarán entusiasmados los aficionados al género policíaco, quienes quedarán subyugados por las escenas tan impactantes como terroríficas –mención especial merece la descripción de una avalancha que resulta realmente claustrofóbica– que el escritor noruego elabora con su precisión habitual.

Por todo ello, felicitémonos: Harry Hole ha regresado a la acción.

Título: El leopardo
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Roja & Negra
Páginas: 696 páginas
Fecha de publicación: Octubre 2014
ISBN: 9788439728948
Precio: 19,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

“Nit de Reis” dels Pirates: carbó per als amargats

Els Pirates a l’abordatge a la Biblioteca de Catalunya! Al màstil sobre la coberta de l’XI Festival Shakespeare, bramaven amb ferotgia “que els folls facin servir el seu talent i que Déu doni seny als qui ja en tenen”.

Deixem-nos abordar: No pensen saquejar-nos als temorencs espectadors que els esperem des de les aigües calmades de la platea. Ans al contrari: Són pirates solidaris. Volen compartir un tresor lluent i molt solvent: la “Nit de Reis” de Shakespeare, que ja és una festa sobre el paper i ara torna a escenificar-se amb alegria contagiosa.

Nit ReisAubert, Puig i la cursa per l’amor escènic
(Fotografia de Marina Raurell)

L’obra enfronta amants vergonyosos (expressiva Mònica Barrio, serena Queralt Casasayas, radiant Ricard Farré) amb amants desvergonyits (sensacional Arnau Puig, esvalotador Bernat Cot, eixerida Núria Cuyàs) sota la mirada entremaliada d’una encisadora Laura Aubert. En William els confon i barreja perquè, al capdavall, què els mou amb més convicció que la il·lusió d’estimar-se plegats?

Aquesta peça és un divertiment que ara Adrià Aubert esprem amb deliciosos apunts musicals i retaules plens d’esvalot escènic. I entre gags còmics i reflexions saboroses, Els Pirates gaudeixen de l’assalt.

El vers ennuega els que més seriosament se’l prenen (molt rígids Xavi Frau i Cot com a nàufrag retornat) però la “joie de vivre” de la Companyia encén la metxa de la pirotècnia escènica, que enlluerna un espai sobri interromput graciosament per les corredisses dels incendiaris actors. Potser per això quan arriba el moment d’airejar els capítols més fulletonescos (el retrobament dels dos germans, el turment del duc incapaç de fer volar el seu amor idealitzat) ensopeguen exhausts. No hem de patir: Amb prou feines es fan alguna rascada al genoll i, al final, oneja amenaçadora la calavera, que no és senyal de mort segura, sinó el símbol del triomf de les entranyes!

Per Juan Marea

“Nit de Reis” es va presentar al XI Festival Shakespeare i es representarà al Círcol Maldà de Barcelona a partir del 10 de desembre.
http://circolmalda.cat/nit-de-reis/
http://fesshakespeare.wix.com/shake2014

Entrevista: Babèlia Books & Coffee, una llibreria-cafeteria a l’Eixample de Barcelona.

Babelia_00

Ara fa dos anys, dues amigues –la Berta i la Louise– van decidir emprendre una nova aventura professional inaugurant Babèlia Books & Coffee, una acollidora llibreria de segona mà on els clients també poden degustar cafès i rebosteria local i internacional. Avui, a “Culturoscopia” us volem presentar aquest petit local del carrer Villarroel, i per això hem parlat amb elles sobre els seus inicis al capdavant de Babèlia, però també sobre llibres de segona mà, sobre el seu model de negoci i les activitats que ofereixen periòdicament als seus clients.

¿Com arriben dues amigues del món audiovisual a dirigir un projecte de caire cultural com Babèlia? L’audiovisual sembla un camp més adient per a la innovació i l’emprenedoria que no pas la cultura, no creieu?

Ens vam conèixer treballant a una productora de cine i TV. Les dues fèiem feines d’oficina, gestió de projectes, subvencions, ajudes, etc. Ens agradava molt veure créixer un projecte, des de l’inici, veure’l néixer, créixer, i sortir a la llum, a les pantalles. Les dues somiàvem en que aquests projectes fossin nostres, idees pròpies; està bé ajudar a altres projectes, però ens encantava la idea de fer quelcom propi.

Definiu què és Babèlia. És més una llibreria o una cafeteria? ¿Quin és el vostre model de negoci?

La idea inicial era que cafeteria i llibreria fossin 50 %, però amb el temps ha anat essent la cafeteria qui porta gran part dels beneficis i del negoci. Aquest any ens hem proposat que la llibreria tingui més pes, estem pensant en buscar una línia més clara d’oferta, per exemple oferir més literatura en anglès, principalment, i en altres llengües estrangeres. També ens agradaria buscar traduccions de la literatura catalana en altres idiomes, estem buscant. Després hi ha la part cultural: les exposicions, els clubs de lectura, les xerrades, els tallers… tot això també volem fomentar-ho, la llàstima és que la cafeteria ens treu molt de temps.

¿Quin sector és la vostra competència directa: les cafeteries o les llibreries?

Ara mateix les cafeteries, el client encara ens veu més com a cafeteria que com a llibreria, però a poc a poc.

Babelia_01¿Penseu que teniu una clientela diferent a la que pot tenir una llibreria o cafeteria convencional?

Sí, segurament. La veritat és que estem encantades amb la nostra clientela, mai hem tingut cap problema, tothom és molt amable, obert, i tranquil. Suposem que la tranquil·litat que oferim crida a gent tranquil·la, que busca un lloc on hi hagi calma i se senti a gust, sense problemes.

Per què opteu per oferir llibres de segona mà i en diferents llengües?

Un dels somnis de la Louise era tenir una llibreria de segona mà en anglès, a Barcelona se’n troben poques. La idea va créixer una mica més, i vàrem decidir que l’oferta fos principalment en català, castellà i anglès a parts iguals, i, en menys quantitat, altres llengües com el francès, l’italià i l’alemany.

Com aconseguiu els exemplars?

Els hem aconseguit de diferents maneres. En un principi vàrem comprar lots aquí i a Irlanda; ara comprem a particulars que s’acosten a nosaltres. Oferim el 50% del PVP en crèdit de cafeteria o llibreria, o un 25% en efectiu.

Com us heu adaptat a les noves tecnologies? ¿Esteu actives a les xarxes socials? Us beneficien en el vostre negoci?

Nosaltres intentem ser actives a les xarxes, tenim compte de Facebook, Twitter, Tumblr, Instagram… però qui ens ajuda realment, i dels qui estem molt agraïdes, són els bloggers i la gent interessada a escriure sobre nosaltres, a fer fotos i penjar-les, recomanacions al TripAdvisor, Yelp o Foursquare.

???????????????????????????????Què us va portar a combinar gastronomia catalana i anglesa? Hem vist que oferiu sandvitxos amb noms d’escriptors. ¿Quin criteri heu seguit per associar-los? Quins són els vostres preferits?

Cap de les dues som cuineres professionals, estem a anys llum de ser-ho, però sí que som grans llamineres. Sabem cuinar i preparar el que hem menjat sempre, el que fem a casa. De fet, ara mateix estem treballant en una nova carta, amb més oferta anglosaxona, sobretot irlandesa, amb productes com l’Irish soda bread o les baked beans. Pel que fa als sandvitxos, era una manera que vam creure original de presentar-los, segons els ingredients buscàvem una nacionalitat i després un escriptor. També n’estem buscant de nous, després de dos anys ja els tenim molt vistos i tastats.

Què busquen els lectors a la vostra llibreria? ¿Hi ha algun tipus de llibre que tingui més sortida que d’altres?

A Babèlia ve molt d’angloparlant buscant oferta de segona mà. El que sempre surt són els clàssics, tant moderns com antics; els més recents i els últims best sellers.

Quines activitats paral·leles organitzeu al vostre local? ¿En teniu alguna prevista pels propers dies?

Tenim dos clubs de lectura permanents des de fa quasi dos anys: l’English Book Club i el Club de Lectura de Novel·la Gràfica i Còmic. Per exemple, aquest dilluns 17 de novembre, a l’English Book Club, que porta la Louise, parlarem de “The French Lieutenant’s Woman”: la gent ve amb el llibre llegit i la conversa és en anglès. Després tenim altres tallers que no són propis, que organitzem amb altres entitats, com el “Read and Play in English” amb Barcelona English Garden, dirigit a nens de 3 a 10 anys, o un taller sobre Perspectives Feministes que ens van proposar i ens va semblar interessant. Totes aquestes propostes les trobareu al web i al Facebook.

Babèlia Books & Coffee
C/ Villarroel 27, 08011 Barcelona
De dilluns a divendres, de 9:00 hores a 21:00
Dissabte, de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 21:00
Diumenges tancat.
Web: http://babeliabcn.com/

Concurso: 2 Entradas dobles gratuitas para asistir a la obra El drac d’Or en el Teatre Akadèmia.

El drac d_or_1El pasado 23 de enero se estrenaba con gran éxito de público y crítica en el Teatre Akademia la producción catalana del reconocido dramaturgo alemán Roland Schimmelpfenning El Drac d’Or. El espectáculo dirigido por Moisès Maicas e interpretado por Mingo Ràfols, Òscar Molina , Oriol Casals, Clara del Ruste y Bàrbara Roig vuelve a partir del día 8 de noviembre al Teatre Akademia y está nominado a los Premios Butaca de Teatro 2014 en la categoría de «Mejor espectáculo de pequeño formato» . El montaje ya fue nominado como Mejor Espectáculo de los Premios BBVA de Teatro 2014 y finalmente consiguió el Premio de Mejor Actor para Oriol Casals. La pieza cuenta con el Premio del Festival de Mülheimer Theatertage 2010 y de la Revista Theater Heute.

El Drac d’Or es un texto que se mueve entre la fantasía y la realidad, mezcla las disciplinas escénicas y los géneros artísticos y permite un gran juego teatral. La obra de Roland Schimmelpfennig, el dramaturgo más representado en Alemania, es una comedia ácida que revela un drama social con un ritmo enloquecido, en el que a menudo los personajes femeninos son representados por hombres, los masculinos por mujeres, los personajes jóvenes por adultos y los personajes adultos por jóvenes. El texto muestra con ironía la parte oscura del mundo globalizado.

teatre academia

CONCURSO: 2 entradas dobles para asistir a la representación de la obra El Drac d’Or en el Teatre Akadèmia.

Culturalia en colaboración con Comedia Comunicació dispone de 2 entradas dobles para asistir a la representación de El Drac d’Or el próximo domingo 16 de noviembre a las 20:30 horas.

Para participar en el sorteo debes:

  • Hacer un “Me gusta” en la página de Facebook de Culturalia o seguirnos en Twitter.
  • Enviar un mail a concurso_culturalia@hotmail.es antes del viernes 14 de noviembre a las 20:30 horas. En el asunto del mensaje has de indicar Concurso El Drac d’Or y en el correo has de indicarnos tu nombre completo y tu número de móvil.

Los 2 primeros que envíen el mail obtendrán una entrada doble para ir a ver El Drac d’Or el próximo jueves 16 de noviembre a las 20:30 horas en la Teatre Akadèmia.

El nombre de los ganadores aparecerá publicado en nuestro blog.

Roger Coma, comissari del CINELOW: “Vivim en un món d’excessos que ens insensibilitza com a receptors.”

La meva gravadora planta cara enmig d’un panorama desconcertant fet a còpia d’esforçats fotogrames casolans.

 Roger Coma

Què és el CINELOW?

És un festival on intentem donar a conèixer les produccions de cinema “low cost”. No són pel·lícules gens confortables: Hi ha documentals, altres de lentitud molt inquietant, thrillers, i propostes més cafres!

Quines són les pel·lícules “low cost”?

Aquelles que s’han fet amb un pressupost de fins a uns 30.000 euros i amb una filosofia de petita estructura de producció. Però utilitzen la mateixa narrativa de sempre.

Quin atractiu tenen?

Podríem pensar que són obres rodades accidentalment així però a moltes, el fet de no disposar d’un pressupost, els aporta llibertat i frescor. Com que els seus autors es troben amb la necessitat d’adaptar-se a escenaris propers i a interpretar-ne els personatges, ofereixen un element casual, fins i tot impúdic… Tenir pocs diners és una desgràcia estimulant!

Molt diferent al cinema comercial.

Sí: Les altres pel·lícules solen tenir una superestructura de gran empresa i normalment acaben sent productes més freds… Les que exhibim aquests dies a Sabadell són més lumpen i molt properes. Vivim en un món d’excessos que ens provoca una insensibilització com a receptors i tenir poc (el low cost) és alliberador: Permet descarregar la responsabilitat de grans maniobres fílmiques.

I què tenen en comú ambdues maneres de rodar?

El cinema funciona des de la mirada de l’artista. Transmet una manera d’entendre el món. David Lynch, per exemple, posa el focus allà on la realitat es trenca. A mi m’interessa allò que és personal. Com més faci els forats sobre una sola cosa, més m’agrada!

D’on va sorgir aquest Festival?

És una aposta molt forta de la Fundació Gas Natural Fenosa, amb una vocació pedagògica. El director de cine Xavier Miralles li ha donat forma i jo en sóc comissari assumint-hi la difusió.

Quins criteris heu seguit per a seleccionar la programació?

A aquesta edició, s’han presentat 130 pel·lícules: I la selecció buscava l’heterogeneïtat a través de la intuïció i l’enamorament. Algunes de les pel·lícules són material en brut però funcionen; d’altres tenen molt bon acabat; i també havien de poder crear debat al final.

Els col·loquis posteriors a les projeccions amb els directors són un dels punts forts del CINELOW.

Com que totes les històries parteixen de la intimitat pròpia dels seus autors, hi ha un munt de petites “tragèdies” darrere cadascuna. Una segona pel·lícula amagada. Creen empatia i l’espectador té molta curiositat per saber…

Què passa amb aquestes pel·lícules després del Festival?

Doncs mira: Les dues que van guanyar l’any passat, “Terrados” de Demian Sabini (Millor pel·lícula) i “Marhaba” de Sergi Cervera (Premi del Públic), van exhibir-se comercialment. I el nivell de les d’aquest any és bastant alt! Fer una pel·lícula, independentment de si tens pressupost o no, és com jugar a la loteria. La difusió que tingui és un misteri que només coneix l’Altíssim…

Resumeix-me el panorama audiovisual actual.

El cinema, com el món editorial, està vivint un moment tan estrany que canvia de patró: Les pantalles ja no són les mateixes i el nou model encara està lluny de consolidar-se. Això obre una escletxa: Hi ha molta producció “low cost”, perquè és molt assequible.

Quina pel·lícula teva entraria en la línia del Festival?

“Suspiros del corazón”, d’Enrique Gabriel, una mena de conte amb cert realisme màgic que vam rodar a L’Argentina. És molt rara i menor però m’agrada molt.

La gravadora, avergonyida, ja està preparada per a assistir a la sala de projeccions.

per Juan Marea

El Festival CINELOW se celebra del 15 d’octubre al 16 de novembre al Museu del Gas de Sabadell (Plaça del Gas, 8)

http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org/ca-ES/Global/Noticias/FichaNoticia/Pagines/default.aspx?item=422&origen=/ca-ES/Pagines/default.aspx

Crítica teatral: Conversaciones con mamá, al Teatre Goya.

conversaciones-con-mama_1Focus ens presenta una magnífica adaptació de l’obra de l’argentí Santiago Carlos Oves “Conversaciones con mamá” realitzada per Jordi Galceran, que ens explica la tendra relació entre un fill i la seva mare (Juan Echanove i María Galiana). La conversa entre els dos personatges va destapant els secrets que aquests tenen, del passat i del present. Innocents confessions que canviaran la vida dels protagonistes.

El factor clau de la història és la seva senzillesa. “Conversaciones con mamá” ens explica una trobada entre mare i fill, dos persones que tot i estar presents en el mateix lloc es nota que viuen distanciades. La visita del fill l’ha desencadenat la pèrdua de la feina per part d’aquest, qui demana a la seva mare que vagi a viure amb ell i la seva dona per poder vendre la casa familiar on ella ha viscut des de sempre. Això ens portarà moments de sublim bellesa en el text, que emociona i alhora et fa riure.

Echanove a més, és posa de nou en el paper de director teatral després de “Visitant al Senyor Green”, i sembla que el seu talent no es limita solament a la interpretació. Amb “Conversaciones con mamá” no hem d’esperar diàlegs llargs, hi trobarem més aviat la interpretació d’una conversa qualsevol a la cuina de casa on hi ha moments en els que els silencis llargs i els gestos donen més informació sobre la psique dels personatges que no pas les paraules. Amb una escenografia amb poques complicacions i que ens permet gaudir amb un espectacle rodó.

La posada és escena ens ajuda a situar-nos i gaudir d’una conversa de vegades d’allò més quotidiana i de vegades transcendental entre una mare, que vol seguir a casa seva tot i els problemes econòmics del seu fill. Galiana s’enfronta als desitjos del seu fill, amb un to burleta, com si d’un arlequí és tractés, i tot i la transcendència dels fets que s’expliquen arriba a arrencar més d’una rialla al públic.

conversaciones-con-mama_2Aquest tipus de text necessita de dos actors que el facin créixer, s’impliquin i apostin per ell. És per això que cal agrair molt les interpretacions sinceres de Juan Echanove i María Galiana que desprenen naturalitat i sensibilitat a dojo. A la seva interpretació hem de sumar la elegant posada en escena d’Ana Garay, on destaca un majestuós arbre que apareix a l’escenografia darrera la finestra de la cuina on transcorre l’acció, i ens fa pensar si no fa referència a la genealogia dels dos personatges, tant aparentment distants, com les branques i les arrels, però alhora units en el seu tronc. Galiana interpreta a una mare que coneix al seu fill, Echanove, millor que ell mateix. Els dos ens donen una lliçó d’ofici i mesura. Arrancant al públic més d’una rialla i alguna llàgrima.

El ritme de l’obra està al servei de l’acció dramàtica dels personatges, i ens trobem amb dos ritmes ben diferenciats. El de la primera part, on se’ns dibuixen els dos personatges, on hi ha retrets, i fins i tots crits. I la segona part, amb un ritme més pausat, que ens descobrirà algun gir inesperat. María Galiana i Juan Echanove ens impliquen tant en la trama que aconsegueixen que el públic és vegi reflectit en ells.

L’hora i mitja que dura l’obra, sembla esvair-se ràpidament entre els retrets i els secrets dels dos personatges. L’espectador es fa tant seus als personatges que gairebé voldria deixar el seient i entrar a la cuina per fer un tè amb ells.

Aquesta comèdia agredolça t’arriba al cor i et fa aflorar sentiments, a la vegada que et dona espai per reflexionar sobre la teva pròpia vida. L’espectacle té aquell toc de realisme, d’humor, de tristesa i de poesia que aconsegueixen que l’espectador s’alci de la butaca quan s’encenen els llums. “Conversaciones con mamÁ” és una obra tendra, commovedora i amb grans professionals dalt i darrere d’escena, és una proposta que segur no et penediràs de veure.

“Conversaciones con mamá” es representa al Teatre Goya fins al 30 de novembre de 2014.

Autor: Santiago Carlos Oves
Direcció: Juan Echanove
Adaptació: Jordi Galceran
Intèrprets: María Galiana i Juan Echanove
Escenografia i vestuari: Ana Garay
Il·luminació: Juan Gómez Cornejo
Producció: Pentación Espectacles

Durada: 1 hora i 30 minuts
Idioma: Castellà

Més informació: http://www.teatregoya.cat/
–
—–

Tere Gilisbars

Albert Galera, director artístic del Terror Molins: “La cultura és una explosió d’idees i sentiments.”

La meva gravadora té pànic. Sent que està en mans de la passió de l’Albert. I s’estremeix…

IMG-20120821-WA000

L’Albert, un cinèfil de bé

Què és el Terror Molins?

Un festival caracteritzat per la passió que hi posem, molt contagiosa per al públic. Aquest any el nostre tema central és l’erotisme dins el terror, una combinació fantàstica i exclusiva…

Per què connecten tan bé l’erotisme i el terror?

Perquè tots dos són gèneres que, d’una banda, provoquen el públic i, de l’altra, el fascinen. Hi ha sensualitat al “giallo” italià. També a la visió asiàtica contemporània, així com al famós concepte de “nova carn” de David Cronenberg o a les primeres pel·lícules de Paul Verhoeven i a l’”slasher” pur americà. A la nostra Retrospectiva, en veurem tres bons exemples: “El cuarto hombre” (“De vierde man”) de Verhoeven, “Rabia” (“Rabid”) de Cronenberg més la pel·lícula sorpresa de la Marató…

Voleu mostrar a través del cinema de terror el vostre compromís amb la cultura. Però què és la cultura?

Una explosió d’idees i sentiments. El cinema, a més, et desperta l’interès per la literatura. Fins i tot, promou l’interès teòric per la política! Al Terror Molins, ens esforcem especialment en les sessions que organitzem per a instituts, on intentem inculcar els valors que té el cinema, que també es pot entendre com a representació generacional.

I el cinema de terror?

Un gènere il·limitat: Abasta terror social, sang i fetge, psicològic… Fan por el més enllà, la societat, la família!

Per què hi ha tanta gent a qui no agrada el cinema de terror?

Molts vinculen el terror amb la immoralitat. Però nosaltres el ressaltem des de múltiples vessants. Si vinguessin a les nostres sessions entre semana, potser descobririen que no tot és sang i fetge…

Quin ha estat el vostre recorregut fins ara?

Doncs és una història curiosa: Vam començar als inicis dels anys 70 com a festa de gent jove que gaudia del cinema de terror disposada a compartir-ho amb aquells que volguessin passar un cap de semana sense dormir: Era una marató ininterrompuda de 16 hores! Als anys 90, va resultar inviable perquè el públic ja no hi tenia el mateix interès… I el 2001, un nou equip el va reprendre fent-lo evolucionar: S’hi va incorporar un concurs de curtmetratges. Després ens vam decidir a ampliar-ho als llargmetratges adoptant el format que té actualment.

Com ha estat aquest darrer salt?

De primer, contactàvem amb les distribuïdores del país per a què ens cedissin pel·lícules no estrenades comercialment o recent estrenades. Ara ja ho fem amb productores d’arreu del món, que fins i tot s’adrecen a nosaltres directament. Aquest any hem rebut més de 450 llargmetratges, dels quals hem seleccionat 14 per a la secció competitiva!

Aquest any, formeu part de l’European Fantastic Film Festivals Federation.

És una comissió de 22 festivals de gènere fantàstic i de terror que vol ser un gran ventall europeu per a demostrar el valor i la capacitat d’aquest tipus de cinema. El gran ambaixador a Catalunya és el Festival de Sitges. També hi són la Semana de Cine Fantástico y de Terror de Donostia i el Fancine de Màlaga. L’objectiu és unificar les propostes i ajudar-nos entre nosaltres a engrandir l’empremta del gènere. Per a nosaltres, significa una projecció internacional molt interessant.

La vostra rebuda als espectadors és impactant.

Sí, perquè la seu del Festival és el Teatre La Peni, històric a Molins de Rei, que atrapa molt: Té un aire gòtic. La seva façana i atmosfera al·lucinen a molts dels nostres convidats també. Desprèn un gran carisma…

Com és la programació d’enguany?

Compaginarem pel·lícules d’autor (com “Incidente” de Mariano Cattaneo a la secció “Blood Window”, que obre una finestra al cinema llatinoamericà, amb qui volem crear un vincle) amb el “gore” o més salvatges. La que clou la Marató sol ser-ne un bon exemple: Aquest any tindrem “I survived a zombie holocaust” de Guy Pigden sobre el rodatge d’una pel·lícula de zombis, on es barregen uns de reals creant una confusió molt divertida.

L’activitat central segueix sent la Marató, que ve amenitzada amb performances.

El públic espera els nostres espectacles teatrals, que tracten el “leitmotiv” de cada any. Fins i tot els espectadors hi participen…

Què més oferiu?

Una taula rodona sobre l’erotisme en el cinema de terror que moderarà Fausto Fernández, crític de la revista “Fotogramas”, gran especialista en els dos gèneres, i amb la crítica Desirée de Fez, i el blogaire Juan Pedro Rodríguez. Projectarem curts fets per estudiants. Presentarem el llibre “Rob Zombie: Las siniestras armonías de la sordidez”, de Daniel Rodríguez Sánchez i que parla d’un dels autors moderns més impactants i interessants. I celebrarem el VII concurs de microrelats de terror i gore.

I, a més, doneu suport a la producció de joves creadors.

Sí: Fem un “networking”, és a dir, una trobada entre joves directors que presenten els seus projectes a productors. D’aquesta manera, ajudem a facilitar la relació entre uns i altres. I ens agradaria que d’aquí pogués sorgir finançament per a noves pel·lícules…

Què t’atemoreix com a director artístic del Terror Molins?

El pressupost! Fem autèntiques virgueries amb uns mitjans mínims: El nostre comptable és un geni.

Què espanta l’Albert Galera?  

Veure com està la societat. La seva situació general, que és alarmant. I el futur immediat fa molta por. Michael Haneke ens alerta molt bé d’aquest perill a “Funny games”, metàfora sobre com la societat pot entrar a casa i devorar-te…

La gravadora panteixa. I això la fa sentir-se terriblement viva.

Per Juan Marea

El XXXIII Festival de Cine de Terror de Molins de Rei se celebra del 4 al 9 de novembre.
http://www.terrormolins.com/

“Montaldo” de Ernesto Collado en La Seca-Espai Brossa: Carretera que pierde

La dispersión es un motor potente que puede conducir a uno al caos. Basta con dejarle tomar la iniciativa. Pero cuando el afectado sabe emplearlo, entonces ofrece la posibilidad de comprenderse mejor y hasta de enderezarse.

Ernesto Collado es un bufón posmoderno que, con su verborrea delirante y sus andanzas escénicas, libera dispersión a raudales. Y, en medio de esa catarata de apuntes dramatúrgicos, algunos son certeros; otros, ambiguos y, los más, desenfadados.

Collado dedica estos días a recorrer con los espectadores de La Seca-Espai Brossa los Estados Unidos más salvajes (gracias a encantadores lugareños como Ed Gein y su álter ego Leatherface) tras el rastro de un socialista utópico catalán que perteneció a una secta nada proclive a la dispersión precisamente.

Y el viaje de Ernesto, a base de accidentadas paradas, es estimulante porque su equipaje incluye un sentido de la comunicación fresco y encantador. También mete en la maleta un espacio escénico conceptual y muy visual (ese scalextric por el que circula una y otra vez dándose cabezazos con lo grotesco del día a día yanqui) que es un goce para quien le sigue atónito desde la platea.

 

Ernesto, acostumbrado a comerse sus guisos cual palomo presto a volar, ironiza hábilmente una y otra vez con las contradicciones del individuo: La huida del compromiso familiar corriendo tras una búsqueda absurda de raíces ajenas; la belleza del horror propio de las deformidades humanas (esa niña prostituta cuyos abrazos pedestres alivian el alma); la torpeza del activismo político de proximidad (los armadillos reivindicativos en pugna que precipitan al voluntarioso Ernesto a un confort doméstico casi paradisíaco); y, sobre todo, la inquietud permanente por averiguar qué subyace en cada gesto pretendidamente inexplicable del otro (el idealizado retrato de Montaldo).

Con todo ello, apenas se perciben los tics inherentes a esta clase de propuestas experimentales: Collado logra pasar de puntillas por la autocomplacencia con su estudio sociológico y sus pizarras explicativas son tan anecdóticas que resultan simpáticas. Gracias a su apuesta por la comicidad directa, el artista se dirige a su público como si estuviese impartiendo una conferencia consiguiendo un espectáculo ameno, curioso e incluso desternillante con momentos mágicos, precisamente esos en los que queda bien fijado el objetivo narrativo.

Por Juan Marea

“Montaldo se representa en La Seca-Espai Brossa de Barcelona hasta el 2 de noviembre.
http://www.laseca.cat/es/obra/79/montaldo–ernesto-collado/

Concurso: Sorteo de 2 entradas dobles para asistir a la inauguración de Most Festival

CARTELL_MOST14CONCURSO: 2 entradas dobles para asistir a la inauguración del Most – Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava (Vilafranca del Penedès)

PROMOCIÓN FINALIZADA

Ganadores:

No hay ganadores para esta promoción.

Culturalia en colaboración con Comedia Comunicació dispone de 2 entradas dobles para asistir a la inauguración del Most – Penedès Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava que tendrá lugar el próximo jueves 6 de noviembre a las 20:00 horas en el Teatre Casal (Sala 1), Vilafranca del Penedès.

En la sesión de inauguración del día 6 de noviembre se concederá el Premio Most 2014 a Josep María Pou y se proyectará el film El amor es extraño, dirigido por Ira Sachs e interpretado por John Lithgow, Alfred Molina y Marisa Tomei.

Para participar en el sorteo debes:
•    Hacer un “Me gusta” en la página de Facebook de Culturalia o seguirnos en Twitter.
•    Enviar un mail a concurso_culturalia@hotmail.es antes del miércoles 5 de noviembre a las 15:00 horas. En el asunto del mensaje has de indicar Concurso Most Festival y en el correo has de indicarnos tu nombre completo y tu número de móvil.

Los 2 primeros que envíen el mail obtendrán una entrada doble para asistir a la inauguración del Most Festival el próximo 6 de noviembre a las 20:00 horas.

El nombre de los ganadores aparecerá publicado en nuestro blog.

image001

III Ciclo de cine alemán actual en la Filmoteca de Catalunya: Willkommen, Liebelei!

El Amor en alemán y subtitulado.

A lo largo de esta nueva edición del Ciclo de cine alemán actual, hemos podido ver dos muestras de cómo este amenazador sentimiento provoca una adhesión casi ciega. En algunos casos, llevando al desconcierto (WESTEN–LAGERFEUER). En otros, empujando a la reafirmación decisiva (LOVE STEAKS). Y, en todos ellos, permitiendo que sus víctimas, los distinguidos protagonistas, adopten una actitud activa.

WESTEN–LAGERFEUER es la minuciosa crónica de una escapada. Para burlar el Muro berlinés, castrador de las ganas de vivir de Nelly. Su realizador, Christian Schwochow, toma como pretexto la necesidad de reinventarse de una madre joven para documentarnos sobre el proceso de éxodo de los alemanes confinados en la República Democrática Alemana hacia la Federal, otra falsa Tierra Prometida. Porque, una vez cruzada la línea, hay que volver a empezar si uno no quiere enterrarse en lo acomodaticio de los centros de acogida.

Tenemos aquí un drama de tintes histórico-sociales con el que empatizar sin que haga ninguna falta tener sangre germana. Schwochow nos presenta a una impecable madre coraje-viuda resignada-trabajadora orgullosa y, al fin, amante recompensada (convincente Jördis Triebel). Todo dentro de los cánones del género: historia de superación personal, personajes carismáticos y claramente reconocibles y muchos episodios argumentales. Para emocionarnos dentro de las convenciones universales.

LOVE STEAKS, de Jakob Lass, es más simpática pero menos consistente. Su punto de partida resulta curioso: Un masajista inexperto es contratado en un balneario donde construirá un hogar a base de traumatizarse con el atrevimiento de algunas clientas, lidiar con su torpeza (lo mejor de la película son los trompazos continuos que se da con las asépticas instalaciones) y apalear su pureza virginal al cruzarse en el camino de una inestable comehombres que supura sus ardores como poco profesional cocinera en el mismo centro. Obra de guión irregular pero con aire marciano que sopla con gracia hacia el bostezo del espectador, enternece gracias a las refrescantes interpretaciones de sus protagonistas: ella (Lana Cooper), estimulante por su extravagancia vital; él (Franz Rogowski), estupendo como “freak” social.

Por Juan Marea

El III Cicle de cinema alemany actual en la Filmoteca de Catalunya se proyecta del 14 al 31 de octubre.
http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/cicle-de-cinema-alemany-actual

 

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

Sobre Monstruos Reales y Humanos Invisibles

El rincón con mis relatos de ficción, humor y fantasía por Fer Alvarado