L’amistat és la ciència exacta que suma esforços, multiplica il·lusions i divideix la por.
Tots la podem aplicar. Però molts prefereixen mastegar-la entre les seves paraules de temporada fins a empassar-se-la amb joiosa pressa.

L’XI Festival Shakespeare va inaugurar-se a la majestuosa Biblioteca de Catalunya el proppassat 23 d’octubre per a què recordéssim que seguim sent grans, a una banda i a l’altra de l’organització: Perquè, hi “suem, i plorem i riem i ens enfadem i ens il·lusionem” en paraules de Montse Vellvehí, la directora.
La proposta, una mostra de grandesa escènica (seguint amb el concepte) que adapta la baixada a l’infern d’un filantrop obsedit per esbrinar qui és quan el desposseeixen de tot.

En William, que a les seves peces posava a prova individus íntegres envoltant-los d’estafadors socials i consellers exterminadors, creà en Timó d’Atenes i l’obligà a fer una travessia pel desert de la moral. Per a què hi passés gana de sinceritat. Per a què s’hi assedegués d’honestedat. Abans, però, en David Selvas ens deixa veure de trascantó les festes on Timó malbarata la seva ingenuïtat.

Sota la mirada de Julio Manrique, que no és transparent perquè en ella conviuen el desig d’estimar els altres i un entossudiment per l’autenticitat a punt de guspirejar. Manrique desvia aquesta mirada des de la despreocupació inicial fins a la coherència espiritual final. I, entre un extrem i l’altre, parpelleja el desencís, humiteja el desconcert i somica la impotència. En Julio fa tot això i s’allibera de l’histrionisme amenaçador en aquesta classe de missions.

Els amics que espero no tenir.
(Fotografia de Felipe Mena)

La resta d’ulls, la dels voltors que provoquen la ceguesa d’en Timó, no miren amb la mateixa fermesa. Però Selvas els aplega hàbilment amb una posada en escena canviant, que no només marca l’itinerari del protagonista: També li dóna aire quan els corruptes l’acorralen en la frivolitat ambiental; i intensifica el seu patiment a l’hora d’enclaustrar-lo a l’abocador com a una deixalla més.

L’espectacle fascina per la frescor impúdica amb què comença, i aclapara visualment (la destrucció del mur per a què d’ell emergeixi la runa; el passeig amb el cotxet que simbolitza el renaixement). Però perd part del seu impacte a mesura que la concisió inicial cedeix terreny a la reflexió política i la seva adjectivació. I si la música recrea amb encert l’oportunisme social i l’atmosfera interpretativa de la primera part demostra una bona complicitat del grup, el discurs del príncep destronat (magníficament encarnat per Manrique) es veu embrutat per un afany massa dogmàtic de voler transformar la víctima en heroi quan n’hi havia prou de fer lluir la seva exquisida condició de desnonat.

Per Juan Marea

“Timó d’Atenes” es va representar el 23 i el 24 d’octubre al XI Festival Shakespeare.
http://fesshakespeare.wix.com/shake2014