El passat mes de maig us vam presentar el projecte cultural “Tens la Paraula”, nom sota el qual s’havien unit un grup d’intel·lectuals catalans amb la intenció de crear un espai obert a qualsevol iniciativa que fomentés els esdeveniments culturals relacionats amb la literatura, les arts escèniques i els sectors audiovisuals. D’aquell acte va sorgir el seu taller d’escriptura, un cita setmanal en què una quinzena de membres es reuneixen, cada dilluns i de 19 a 21 hores, per a compartir les seves creacions a partir dels exercicis proposats pels mateixos participants. Han passat els mesos, i ara ha arribat el moment de mostrar en públic els resultats d’aquestes reunions, i així ho van fer el 15 de desembre, dia en què es van citar al Palau Alós de Barcelona (Sant Pere més Baix, núm. 55) per a passar una magnífica vetllada entre amics i compartir, així, poemes, relats i música.
Aquesta nova jornada cultural va convertir els espectadors assistents en testimonis privilegiats del talent literari que tenen els escriptors del taller, uns que pujaven a l’estrada amb cert pessigolleig per ser el seu debut, la primera vegada que mostraven les seves creacions en públic, i altres per als qui semblava no existir cap mena de por escènica, però tots ells units per la passió literària, la il·lusió i la satisfacció de la feina ben feta. Un cop més la funció de mestre de cerimònies va recaure en Toni Gassó, encarregat de donar pas als diferents convidats i d’explicar en què consistien cadascun dels exercicis que, prèviament, havien servit als participants per a realitzar les seves creacions.
La primera proposta estava estretament relacionada amb el nom del projecte: a partir de la frase “Tens la Paraula”, els membres del taller d’escriptura havien de confeccionar un text original, i l’encarregada de trencar el gel va ser Rosmarí Torrens recitant un poema amb què pretenia demostrar que l’acció fa la paraula. Després d’ella van pujar al petit escenari Mercè Portabella –amb un poema que consistia en un joc de paraules–, Gisèle Corboud –el seu text parlava de la generositat, una qualitat que, segons ella, la majoria de la societat ha perdut– i Frederic Pérez –que va sorprendre amb un poema reivindicatiu.
El següent exercici prenia com a punt de partida tres fotografies històriques del segle XX: la instantània de la nena de Vietnam fugint de la bomba atòmica, la de la caiguda del mur de Berlín i la de l’entrada dels aliats a la ciutat de París en la Segona Guerra Mundial. En aquesta ocasió, Frederic Pérez i Francesc Tàrrega van escollir la imatge del mur de Berlín per als seus escrits, mentre que Maria Guilera va deixar-nos a tots glaçats amb el seu relat “Ficción”, basat en la famosa imatge del petó d’un marine i una dona en l’arribada dels aliats a París, un text en què l’autora suggereix que no sempre el que és més evident és real.
Diverses frases d’escriptors catalans van servir per a desenvolupar el tercer exercici de la tarda: a partir d’aquelles conegudes cites, proposades per Maria Guilera als seus companys, els membres del taller havien d’escriure una postal al destinatari que triessin. Així, les sentències de Pere Coromines, Joan Fuster, Francesc Trabal o Manuel de Pedrolo van servir d’inspiració a Mercè Portabella, Alberto Lendinez, Rosmarí Torrens –el seu va ser un relat trist a partir d’una experiència personal– i Adrián Guerrero –amb un text que emprava el mot “cultura” com sinònim d’humanitat– en les seves creacions.
La darrera proposta del taller d’escriptura va ser idea d’Adrian Guerrero: escriure un text a partir d’una paraula o una frase de la pàgina 69 del llibre que cada participant llegia en aquell moment. En aquesta ocasió, els encarregats de mostrar els seus relats van ser Francesc Tàrrega –amb una aventura que va viure sent un infant amb el seu germà–, Maria Guilera –ella va escriure el seu text a partir de la primera frase de la pàgina 69 d’El último encuentro, de Sándor Márai– i Adrián Guerrero –que va escollir la frase del llibre Las Ensoñaciones del paseante solitario, de Jean-Jaques Rousseau.
I com que no només de literatura s’alimenta l’esperit de l’ésser humà, els responsables de “Tens la Paraula” van tenir l’encert de convidar la cantant Alma Simonne per a delectar el públic. D’aquesta manera, i amb l’única companyia del seu guitarrista, Simonne va interpretar tres cançons pròpies –Photograph, I’m not easy i Abuse– i una versió de Change the world, d’Eric Clapton, quatre intervencions amb què es va guanyar l’afecte del públic, que va acabar totalment entregat a la seva veu privilegiada, una veu acollidora que emociona amb una simplicitat esfereïdora. A més, els membres del grup de ràdio-teatre de l’Espai Jove Alós van donar el seu toc d’humor amb les seves intervencions, des de la seva performance radical sobre l’amor fins al celebèrrim gag dels Monty Python sobre les discussions, fortament aplaudit pels espectadors.
Un cop més, els responsables de “Tens la Paraula” van oferir una excel·lent vetllada a tots aquells que es van acostar al Palau Alós de Barcelona, i van demostrar que la cultura no necessita de grans noms ni d’una complexa infraestructura per a ser un entreteniment extraordinari: tan sols és necessària la imaginació i el talent dels escriptors participants. I el cert és que, d’això, al taller d’escriptura van sobrats.
Més informació: http://tenslaparaulabcn.blogspot.com.es/
Con Alfred Crespo, editor de 66 rpm, como maestro de ceremonia del acto, por la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm desfilaron buena parte de los escritores que estrenaban obra. Los primeros en aparecer fueron Susi Anechina y Manuel L. Poy, autores de Los días azules. Ficciones del blues, una compilación de relatos de ficción protagonizada por los grandes nombres del blues. El origen del proyecto hay que buscarlo en una exposición que se hizo en el 2006 por iniciativa de la Sociedad de Blues de Barcelona, en la que se invitó a tres pintoras a retratar algunos músicos clave en la consolidación del blues; Anechina era una de ellas, y realizó una serie de retratos en monocroma centrándose en sus caras y sus miradas. Tras ver su trabajo, Manuel L. Poy creyó que cada una de esas imágenes contaba una historia concreta, así que se ofreció a escribir lo que le sugerían, esto es: que Gertrude “Ma” Rainey descubrió el blues gracias a una chica que encontró en un pueblo perdido de Mississippi; que Willie Dixon abandonó el boxeo después de enfadarse con su promotor, y encontró su refugio en la música; o cómo Bessie Smith llegó a ser la cantante mejor pagada de su tiempo. Etta James, el Reverendo Gary Davis, Louis Armstrong o Koko Taylor son otros de los iconos del blues protagonistas del volumen, en el que Poy se permite la licencia de incluirse como un personaje más en uno de sus textos para explicar cómo descubrió el blues en 1991, durante una visita a Mississippi. De esta manera, en Los días azules. Ficciones del blues el aficionado a este género musical encontrará las ilustraciones de Susi Anechina y los relatos imaginados por Manuel L. Poy sobre personajes reales en historias de ficción.
Tras pasear por los orígenes del blues llegó el momento del rock: pronto se cumplirán cuatro décadas de la aparición de Berlin, el disco incomprendido que Lou Reed gravó en 1973 para contar, en diez canciones, la tortuosa relación entre Jim (un yonqui estadounidense) y Caroline (una prostituta alemana), una obra de ficción parcialmente autobiográfica en la que Reed unió sus dos pasiones principales, el rock y la literatura. Para Carlos Zanón, Berlin supuso toda una revelación, “me decidí a ser un tipo de escritor determinado cuando cayó en mis manos ese disco”, así que propuso a 66 rpm reunir a una serie de escritores para quienes aquel trabajo también tuviera un significado especial, y el resultado es Berlin Capital Alaska. Doce miradas al Berlin de Lou Reed, un libro de relatos a partir de los temas de aquel enigmático disco que ha contado con la participación de un auténtico Dream Team: Ignacio Julià –“Berlin es una obra importante, de aquellas que no se quedan en si mismas, sino que se reproducen generación tras generación”–, Roger Wolfe, Javier Pérez Andújar, Alfred Crespo –para quien el valor del álbum radica en que “sigue reinventándose cada vez que lo escuchas”–, David Castillo, Cristina Fallarás –“cuando descubrí el disco me di cuenta de que las dos cosas que más me gustan en mi vida son los chicos malos y el amor feroz, y este trabajo es el disco que lo tiene más a lo bestia”–, Dogo, Josele Santiago –“es un disco que marca muchísimo, después de escucharlo te deja con la sensación de que el infierno está aquí al lado, es solo una cuestión de detalles”–, Sabino Méndez y Oriol Llopis, además del mismo Zanón, y con ilustraciones de Rai Escalé sobre Lou Reed.
Culturalia 